dimecres, 31 d’agost de 2011

Reculades


Un dia més de la crisi. Un dia més de reculades socials i democràtiques en nom de la "lluita contra la crisi". Un dia més de passos enrere. Un dia més sense dir prou.

El govern endureix l'accés al PIRMI. En quedaran exclosos els aturats "sense dificultats afegides".

La suspensió del límit d'encadenament de contractes temporals i el nou contracte formatiu entren en vigor demà, dimecres 31 d'agost, un cop s'ha publicat avui al BOE.  Ja no serà obligatori convertir els contractes temporals a indefinits i es podrà prorrogar indefinidament la rel·lació laboral inestable fins el 2013.
Es podran fer contractes de formació als menors de 30 anys. Aquesta mena de contractes estaran exempts de tributar les assegurances socials corresponents.

El Congrés aprova la presa en consideració de la reforma de la Constitució per encabir-hi el límit de dèficit. Tot apunta que la reforma s'aprovarà sense referèndum. Aquesta és la seva democràcia.

Avui, un dia més d'aquesta crisi. Un dia en el que per pagar els excessos de la banca, de les successives bombolles, en particular la immobiliària, l'estretor de mires, la ignorància, la corrupció...  es retallen prestacions socials, es precaritza encara més als joves,  i la democràcia s'escola per l'aigüera.

Per l'aigüera, juntament amb la democràcia, se'n van drets socials i la possibilitat de reconquerir-los en molt de temps.

Un dia qualsevol, de l'estil dels que darrerament es donen sovint per aquí.

I ningú protesta. Serà que ens estem acostumant. O que estem acollonits. O que encara no ens han emprenyat prou. O potser, què collons, que aquest és el millor dels mons i aquests que es queixen ho fan per vici; però el personal ja els ha calat.

Ves que no sigui això. Oi que seria el més còmode?  

diumenge, 28 d’agost de 2011

Festa Major de Sants

Aquesta matinada els carrers han fet els balls de cloenda. Avui,aquest matí, els castellers han fet una exhibició i aquesta nit  serà el piromusical que tancarà la setmana de la festa major de Sants. Avui, doncs, acaba la nostra festa major.

Com cada any. La festa al carrer. Amb alegria.

Enguany, algun carrer, que havia deixat de fer-la, tornava a fer festa. Jo crec que és una bona notícia. Per què? doncs ara faré del cas particular una generalització i diré que em fa l'efecte que la crisi que estem patint, que fa tres anys que dura i que ningú sap quant li queda, tindrà una vessant positiva: provocarà la reacció de la gent, farà que tingui que sortir el millor de tots plegats individualment i com a societat, com a col·lectiu, com a país, com a barri. Serà necessari que ens relliguem, que siguem país, que ens fem confiança i que ens esforcem per a superar aquest moment dur.

I un carrer que fa festa és exactament això: uns veïns que s'ajunten, que tenen una il·lusió i un projecte, que el posen en marxa, que s'esforcen per trobar solucions, que no es desanimen, que executen el pla i que aquest és un èxit.

Que un carrer faci festa vol dir que, en aquest carrer, hi ha uns veïns que s'amaren d'energia i d'empenta i fan una cosa pensant en tothom, perquè sí, perquè volen compartir aquesta empenta i aquesta energia i que sigui l'alegria el fruit d'aquest esforç.  

Aquesta crisi pot servir per a què la gent torni a la gent, per a que recordem qui som i el que debò ens cal. La festa oficial i l'alternativa es continuaven l'una a l'altra i es complementaven. Eren, molt més que altres cops, la mateixa festa. La de Sants.

Visca la festa major! més que mai, pel que és i pel que representa.

Ens veiem al carrer!







Tornat a llegir: "Les històries naturals", de Joan Perucho.

Aquests dies he tornat a llegir "Les històries naturals" de Joan Perucho.

"Les històries naturals" és, per aquells que no la coneguin, una novel·la de vampirs ambientada a Catalunya durant la segona guerra carlina (1846-1849). El protagonista és Antoni de Montpalau, un jove il·lustrat, liberal i científic que es veu embarcat en la persecució d'un vampir, Onofre de Dip, antic cavaller del rei en Jaume.

En aquesta persecució, Antoni de Montpalau trobarà l'amor amb l'Agnès, visitarà paisatges fantàstics, com el País de les Puces,  farà troballes extraordinàries, com el "Phallus Impudicus", i coneixerà de primera ma els escenaris de la carlinada, com Berga, on el vampir massacrarà la cavalleria del comte de Morella.

Es tracta d'un clàssic contemporani de la literatura catalana. Però un clàssic molt assequible. Ideal per als joves. M'atreviria a qualificar-lo de literatura juvenil.

I és que ve molt de gust un llibre així a l'estiu.

Adéu siau, Predident Barrera.

Heribert Barrera va morir ahir, a Barcelona.

La seva és una història de fidelitat i servei al país, de fe en els ideals.

El seu ideal, i el meu, i el de molts és la independència de Catalunya: La República Catalana.

Descansi en pau el que fou el primer President del Parlament de Catalunya de la Generalitat restaurada.

Amb admiració, respecte i confiança en que assolirem el nostre ideal, adéu siau President, heu estat un exemple de patriotisme i perseverança.


dimecres, 24 d’agost de 2011

#jovullvotaradeuespanya

El PPSOE ha decidit per tots que modificaran la Sagrada Constitució per a encabir-hi un límit de dèficit.  És dir, serà inconstitucional que el govern faci pressupostos amb un dèficit pressupostari més enllà d'un determinat límit.

Home, no se si cal posar una cosa així a la constitució. En realitat, el que sembla assenyat és no fer pressupostos amb dèficits alts i, en cas necessari, fer una compensació del dèficit en anys posteriors.

Tanmateix, si el límit de dèficit acaba anant a la Constitució, tampoc crec que hagi de fer mal. En tot cas, sempre estarà allà com a referència per a les diferents administracions de que el dèficit ha de contenir-se, que cal ser eficients, que els diners dels contribuents han de servir per a alguna cosa més que per a fer AVEs o aeroports inútils.

Encara que, és clar, els administradors sempre podrien estar temptats de seguir construint AVEs i aeroports inútils (útils, en tot cas, per a omplir-se les seves butxaques corruptes) tot respectant el límit de dèficit amb el "truc" d'estalviar, per exemple, en despesa social. Se m'acut.

En definitiva, que és una norma que caldria sospesar, que caldria debatre-la i que, si ha d'anar a la Constitució, sembla que reclama la consulta al Poble, en aquest cas el Poble Espanyol, dins el qual s'integren els Pobles (preambular) Català, Valencià i Balear.

No estaria gens malament poder fer aquesta consulta. I ja, de pas, es podrien fer algunes consultes més, com per exemple, aquestes que poden interessar a tot el Poble Espanyol:

- retallades socials sí o no?
- Monarquia o República?
- Senat sí o no?
- ¿llei electoral amb llistes obertes, circumscripció única i representació proporcional (i estudiar el llindar per a assegurar-se que el PPSOE no monopolitza el pastís) o com ara?

També es podria demanar, en particular, als Pobles Català, Valencià, Balear, Gallec, Basc, Navarrès i Canari si

- volen poder exercir el dret d'autodeterminació?

Podríem anar posant preguntes molt interessants que afectarien al Poble Espanyol en el seu conjunt, o als diversos Pobles (preambulars o no)  que el conformen.

En realitat, estaria molt bé que el Poble pogués votar si està d'acord amb el redactat actual de la Constitució que, amb canvis mínims, ja fa més de trenta anys que dura. O si vol un redactat nou, més d'acord amb les aspiracions i les necessitats del Poble d'avui.

Per dir-ne una: jo, que avui tinc 42 anys, no he votat la Constitució malgrat que he viscut gairebé tota la meva vida sota aquesta norma. L'únic que he pogut votar de caràcter "constitucional" va ser un estatutet d'autonomia que, ves per on quines paradoxes, un tribunal "Constitucional" es va carregar, passant per sobre del que havia votat el Poble Català. Poble preambular. Potser per això se'l van carregar. Si no fos preambular s'ho haurien repensat. I també vaig votar una "constitució" europea que, gràcies  a Déu, altres pobles d'Europa més espavilats van rebutjar. En resum que a les úniques coses "constitucionals" que he votat, el meu vot no ha servit per res. Deu ser això el "atado y bien atado" que deia aquell cabronàs.

És igual. El PPSOE, amb la inestimable col·laboració de CiU i PNB, sembla que ha decidit que més val no destapar la capsa dels trons, no fos cas que, de tanta democràcia, algú prengués mal i posaran un límit de dèficit a la Constitució, que ja veurem quina eficàcia té, sense demanar l'opinió al Poble.

Ben mirat, el Poble podrà votar aquest novembre i callar per quatre anys més.

Potser, ja que alguns polítics passen del Poble, és el moment de que el Poble passi d'aquests polítics.

A mi no em representen.

Jo vull participar en la presa de decisions, jo vull debatre, jo vull votar. Alguna cosa hem après del #15M.

#jovullvotaradeuespanya

dissabte, 20 d’agost de 2011

Teatre del bo

Després de la final de la Súper Copa de futbol resulta que el que hom recorda i el que ha encès la polèmica ha estat la batussa del final del partit i, sobretot, el dit del Mourinho a l'ull del Tito Vilanova.

Per mi, la cosa cada cop s'assembla més al Wrestling, a  la lluita lliure americana. Allà hi han lluitadors "heroics" i "malvats". Els lluitadors "malvats" són tant o més populars que els "heroics". De fet, els malvats són tant més populars com més bruts, traïdors i violents són.

Per mi, que el Madrid i el Mourinho han decidit que, ja que el Barça i Guardiola han acaparat el paper dels lluitadors "heroics", a ells no els queda altre que explotar al màxim el paper dels lluitadors "dolents". El negoci és el negoci. I és un bon negoci!

El remat final de tot aquest circ ha estat la imatge de l'encarregat del túnel de vestidors observant impassible com Mourinho li ficava el fit a l'ull al Tito. #eldelbigoti ha estat tema de moda (trending topic) al Twitter aquests dies. Se n'han fet samarretes. Fins i tot els mitjans de comunicació se n'han fet ressò.

Tot plegat, un circ amb protagonistes involuntaris, segur. Però crec jo que cada cop amb més de voluntaris.

I és que si el futbol és un espectacle "esportiu", un espectacle, en definitiva, que mou una pasterada de milions, el que és segur és que no es pot deixar exclusivament en els peus de vint-i-dos galifardeus que corren rere una pilota. Per molt bons que siguin jugant. No. És impensable. Algú es pot creure de debò que la gent s'apassiona exclusivament pel joc que es veu en un partit? evidentment no.

El futbol és la història de la construcció d'unes marques comercials que en algun cas té més d'un segle. Els primers clubs es van fundar amb un esperit  esportiu i social, potser fins i tot polític en algun grau. Però el pes esportiu era definitori.

Aquests esperits inicials, d'uns anys cap aquí han estat segrestat per l'interès comercial. Avui els noms dels clubs són marques comercials pures que s'empren per a vendre, directa o indirectament, productes i serveis de tota mena. Les quantitats de diners en joc són astronòmiques i ens faríem creus de la quantitat de llocs de treball directes i, sobretot, indirectes que generen.

Un partit és un xoc de marques. Els millors jugadors són els que millor interpreten la imatge de marca. Sens dubte que això vol dir que han de ser virtuosos del joc, però si només són bons jugadors no n'hi haurà prou. Les banquetes juguen. Els entrenadors també han d'interpretar la imatge de marca. No n'hi ha prou amb que siguin bons tècnics.

I arribem al dit de Mourinho a l'ull de Vilanova.

Genial.

Espectacle en grau pur. El malvat agredeix per l'esquena i d'una forma lletja al company de l'heroi. El Joker ataca a Robin sense que Batman se n'adoni. Tot això sota l'atenta mirada del Mussol, un personatge que enregistra tots els fets que esdevenen a l'univers sense intervenir-hi.  Extraordinari.

Però Robin va resistir l'agressió i se'n va tornar clavant un mastegot al Joker, que fuig  a refugiar-se al seu cau. Mentrestant, la batalla entre la Lliga de la Justícia i el feixista exercit dels homes falcó arriba a la seva fi amb la victòria de la Lliga de la Justícia. Messi és Superman i Xavi és Batman. Shakira podria ser la Dona Meravella. Llàstima que no jugui.

Teatre del bo, que diria Mourinho.I si no pots guanyar, perd amb estil. Aquest és el futbol modern.

dimecres, 10 d’agost de 2011

London's Burning

London's Burning (Article a Kaosenlared per Nega. Traducció per Hostiopata de Racó Català)

Nega, el cantant del grup de hip-hop "Los chikos del maiz" i col·laborador més o menys habitual de Kaosenlared ha publicat avui un article en el que dona la seva opinió sobre els fets que s'estan esdevenint a Londres i altres ciutats del regne Unit.

L'usuari Hostiopata del Racó Català n'ha penjat la traducció a la nostra llengua,que és el que reprodueixo aquí.

Són molt interessants els comentaris al text que apareixen tant al Racó Català com a Kaos.

L'article té una virtut important, fa servir la paraula precisa per definir la base dels aladarulls, i no és altra que pobresa. El sistema és violent i el producte de la seva violència és la pobresa. I ara la pobresa es torna amb violència.

Parlar de pobresa, de joves pobres, el porta a una crítica, potser excessiva, al moviment del 15M. Tot i que, certament, no es possible reconèixer en el 15M el mateix tipus de gent que està lluitant, de veritat, literalment, al Regne Unit.

Vet aquí el text:

Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrats per Cameron, aquestes retallades estan destinats a empobrir a la classe mitjana. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d'aquest privilegi de classe i ho saben, potser d'aquí la seva ira descontrolada. Es troben tan baix en la piràmide social que les noves retallades ni tan sols els afecten, les seves vides són una retallada en si mateix i quan ets al fons, més no es pot caure.

Només són POBRES, dels que no tenen res a perdre, ni un pis, ni un treball, ni un cotxe ... només les seves cadenes que diria aquell boig alemany. L'estat del benestar us ha explotat a la cara i encara us esteu llepant les ferides, amb la flor a una mà i el cartell de tots els camins condueixen a Islàndia en l'altra, oblidant que clar, Islàndia és un país amb menys habitants que la ciutat de Múrcia, gairebé sense població migrant ni conflictes racials, que no té un exèrcit en què descansi la unitat de la pàtria en última instància i sense una legislació feixista heretada d'un règim totalitari, tot això sense comptar amb la posició geogràfica. Però aquest és un altre debat que segons sembla caldrà abordar en una altra ocasió ja que el sentit comú no és tan comú com podria semblar en primera instància. 

 I sense pobres.

POBRES, concepte oblidat entre tanta elucubració teòrica de neo marxista passat de moda ... que si precariat intel.lectual, que si classes subalternes ... Als joves britànics de la revolta no els importa en absolut la llei Sinde, Anonymous o si la llei electoral és justa i proporcional, molts ni tan sols tenen edat per exercir el vot i els que poden exercir aquest sagrat dret no es plantegen ni en les seves borratxeres més sonades que mitjançant les urnes la seva vida pugui millorar tèbiament. Tampoc escriuran eslògans enginyosos ni regalaran flors a la policia després de ser apallissats, no estudiaran periodisme, història o comunicació audiovisual. No demanaran la dació de la hipoteca perquè no se'ls passa pel cap tenir una casa en propietat o demanar un préstec al banc, són coses que escapen a la seva realitat. I de cap manera han rebut mai classes de ioga o de batucada: això s'ha de pagar i bastant tenen amb sobreviure un dia més i un altre.


POBRES, amb majúscules ¿o pensàveu que havien desaparegut? Què ara només hi havia joves amb tres carreres i tres idiomes a l'atur o treballant de cambrer? Això ha volgut vendre el 15-M a cor i en connivència amb els mitjans d'incomunicació massiva. Els joves britànics no són la generació millor preparada de la història, no tenen ni mig màster i no es tinten els cabells i escolten Manu Chao, tampoc fan malabars. Són els de sempre: els que fabriquen televisors de plasma però mai podran comprar un, els que trepitgen el terra de la universitat però només per fregar, els que entren en un restaurant únicament per fregar els plats.


I mentre això passa la ciutadania cívica, la burgesia o com vostès tinguin a bé cridar a la gent que pot pagar un televisor de plasma però no el fabrica, alçant les seves escombres i donant suport a les forces de l'ordre. Una escombra està carregada de simbolisme: cal escombrar, netejar els carrers d'escombraries, d'escòria, de ... pobres? No hi ha pobres hi ha Loosers; vagues, mandrosos, paràsits, delinqüents, vàndals, inadaptats. En el telenotícies d'Antena 3 preguntaven als televidents si el govern britànic havia endurir la repressió contra els saquejadors. La resposta (òbviament seleccionada per un redactor servil) via facebook no es va fer esperar: Cameron hauria declarar l'estat de setge, la propietat privada és inviolable. Tot això a les tres de la tarda d'un dimarts i amb certa ressaca.


El veritablement indignant és veure com els PROGRES espanyols (escandalitzats i irats) titllen als POBRES britànics de delinqüents, assumint el discurs de l'oficialitat, purgant així la seva culpa, la seva part de culpa en un sistema que continua sent de classes socials encara que alguns s'entestin en que a la lluita hi ha lloc per a tots i cal aglutinar a tota costa. En un telenotícies van arribar a afirmar que la culpa de la revolta responia a un videojoc violent, per descomptat molt més rendible que parlar de barris-rusc, d'habitatges insalubres, d'atur programat i endèmic, de racisme i violència policial, de sous de fam ... i entre tota aquesta voràgine d'abusos, la bellesa del foc. Potser és que em vaig criar en un barri amb un 85% de fracàs escolar i aquestes coses em fan sentir viu o potser no suporto la hipocresia dels que s'esquincen les vestidures pels atacs a la propietat privada però guarden silenci mentre a la mateixa hora , aquesta organització terrorista anomenada OTAN assassinava a Líbia a 85 civils, 33 d'ells nens, també dels que, d'haver arribat a adults, haguessin fabricat televisors de plasma però mai podrien haver-se comprat un. Els veritables inadaptats, vàndals i delinqüents no porten caputxa, porten corbata i presideixen els nostres parlaments.


La venjança és un plat que se serveix fred i Joe Strummer allà on estigui, es sentirà reconfortat i recompensat per la revolta després del ultratge que va suposar triar London Calling com a tema oficial dels Jocs Olímpics, la infàmia ha estat reparada pels nois de la caputxa, Strummer se sentiria orgullós. El veritablement gratificant és que la terrorista i exprimer ministra Margaret Thatcher encara viu per retorçar-se en la seva agonia, potser els disturbis siguin el empenteta que necessita per reunir-se amb el seu estimat Reagan i la seva cornut consentit Pinochet.


No demanaran perdó aquests joves per no tenir estudis i per tant no tenir uns objectius polítics concrets, no demanaran perdó pel que són: les sobres del sistema, i recorda això company i companya, el dia que es polititzin que tremolin tots aquests imbècils que aixequen les seves escombres. Mentre, alguns continuen sense entendre que la propietat privada és el més terrible dels robatoris i que parafrasejant Kase O: davant d'una revolució de veritat et mareges.


A mi em representen.

dijous, 4 d’agost de 2011

dijous negre.

Avui les notícies d'economia han estat d'allò més interessants.

Per una banda, l'IBEX ha començat el dia amb alces, seguint el to d'altres borses. Però la tendència ha canviat. El Tresor ha pogut vendre  els seus bons però a un preu més car que d'altres cops.

És molt curiós l'argot dels economistes. Això de vendre els bons a un preu més car vol dir, en realitat, que l'estat s'ha endeutat més, i a un interès més alt.

De petit m'havien ensenyat que era millor no tenir deutes. I que si les tenies, el millor era treure-te-les de sobre com abans millor. Suposo que aquesta idea la tenim molta gent i, potser per això, en comptes de dir que l'estat s'endeuta a un interès més alt, és preferible dir que ha venut bons a un preu més car. Sona millor. Gairebé sona a que l'estat ha fet una gran negoci.

El cas és que un seguit de males dades han provocat, això diuen els entesos, que l'IBEX hagi anat cap avall. Després la intervenció del Banc Central Europeu comprant bons a Portugal i Irlanda, però no d'Espanya ni d'Itàlia, han provocat, sempre segons els entesos, desconfiança sobre el deute d'aquests països i la prima de risc s'ha disparat. De retruc, la borsa s'ha ensorrat.

Això de la prima de risc també és una d'aquelles expressions tan boniques de l'argot dels economistes. La prima de risc mesura com de més alt és l'interès que cal tornar pel deute d'un país comparat amb l'interes que s'ha de tornar pel deute alemany. El deute alemany és el deute de referència. És aquell deute del que tothom es refia que serà retornat. Per tant, una prima de risc alta, en contra del que pugui semblar quan parlem de primes, per exemple les primes als jugadors de futbol quan guanyen títols, no vol dir que les coses s'hagin fet molt bé. Vol dir que la desconfiança sobre la teva capacitat per tornar el deute i els interessos està creixent. Vol dir que no es refien de tu. Que com més alta és la prima, més a la vora de la suspensió de pagaments et veuen els altres.

El deute que emet l'estat grec, per exemple, té una prima de risc que triplica la que emet l'estat espanyol. L'estat grec està, a efectes pràctics, en fallida. Hi ha camp per córrer, doncs? potser no tant. El "rescat" grec es va precipitar quan la prima de risc de l'estat hel·lè estava una mica més alta que la de l'estat espanyol avui. Per cert, que avui s'ha posat de relleu que la desconfiança afecta també a l'economia italiana. La prima de risc de l'estat italià fins i tot és més alta que la de l'estat espanyol.

Que l'IBEX baixi fins i tot podria ser una bona notícia si, per una casualitat de la vida, vostè disposa d'una certa quantitat i esta disposat a invertir-la en accions d'empreses solvents i que estan més baixes del que els correspondria empeses per la tendència general i mantenir-les prou de temps. Potser accions d'energètiques, o d'alguns bancs.

Sembla sensat pensar que hom hauria de poder comprar aquestes accions a preu baix i esperar el temps que calgui, potser anys, potser coincidint amb un màxim de cicle econòmic general, o de tendència a l'alça d'aquestes empreses per vendre i obtenir un benefici. No estic dient d'especular en borsa sinó recuperar l'esperit originari de la borsa, és dir, participar en la capitalització i els dividends d'una corporació. Allò que alguns feien amb, per exemple, les accions de telefònica, les matildes, en el seu moment, abans que la borsa esdevingués el casino que ha estat aquest darrers anys.

Què Marx, Lenin i Bakunin em perdonin per aquests darrers paràgrafs.  Certament. Estic dient que potser seria una bona idea aprofitar que la borsa està molt baixa (em penso que encara pot baixar més) per posar-hi alguna pesseta. Qui la tingui, és clar.

No. El que realment preocupa no és la borsa. El que preocupa és la prima de risc. És d'allò més interessant que la venda de bons prevista per d'aquí dues setmanes hagi estat cancel·lada. L'estat pretenia endeutar-se més el proper 18 d'agost, però finalment no ho farà. Per que no cal? potser no cal. Però potser han temut que l'interès d'aquest nou deute seria massa alt. Potser, només potser, estan molt espantats.

I no. El que de debò de debò preocupa no és que estiguin molt espantats. El que preocupa és que cal endeutar-se més i a més interès per pagar els venciments dels deutes i de les despeses d'avui. És una bola de neu que creix, que ja és molt gran i que no serà gens senzill d'aturar.

Això sí, aturar aquesta bola es pot fer de més d'una forma. No és veritat que l'única forma d'aturar-la sigui reduint la despesa social, abaixant sous i pujant impostos (excepte a les rendes més altes), o privatitzant serveis públics com sanitat i educació. Segur que fer això funciona per a reduir despesa, però també es podrien fer altres coses.

En tot cas les alternatives ni es contemplen. La pujada de la prima de risc tindrà efectes sobre la població. Ja els té. Un "rescat" de l'estat espanyol, explícit o implícit, endurirà la vida diària, en un grau que desconeixem, però que, fins i tot els més optimistes, diuen que serà sensible. Realment, són ben pocs els que poden dir que no estan notant la crisi. La crisi, a dia d'avui i des de fa força temps ja, ens afecta a la majoria en diferent mesura.

Amb els esdeveniments d'avui, a Hollywood en farien una pel·licula. Gairebé era emocionant veure com s'anava ensorrant la borsa i pujava la prima de risc a rel de les intervencions dels diferents actors de l'economia. Emocionant. Un bon director n'hauria pogut fer un gran drama, amb actors i actrius de renom.

Només espero que la realitat no superi la ficció. I que  no estiguem parlant, en realitat, d'una pel·lícula de terror.