Pàgines

dijous, 31 de gener del 2019

Dempeus!

Diu Marta Rovira a Ginebra que "no vam pecar d'ingenus, vam pecar de demòcrates".

Potser és així. Potser el problema és justament aquest. Pot ser que avui la democràcia sigui una ingenuïtat. Pot ser que un polític que pretén liderar un moviment d'alliberament nacional, i la consecució d'un estat no pot permetre's la ingenuïtat.

No és gens fàcil confrontar l'ètica amb el conflicte.

Aquests pensaments em venen al cap quan és imminent el trasllat dels presos polítics catalans a Madrid per a ser sotmesos a una paròdia de judici que tothom sap que ja té les condemnes escrites.

Tanmateix, els segrestats demanen anar a aquest "judici", per "contraatacar".

Hem sentit bé? Els segrestats per l'estat lideren el contraatac?

Una anècdota. Estic fent un curs de francès i m'han deixat un llibre per llegir : "Un arc-en-ciel dans la nuit" de Dominique Lapierre. El llibre explica la història de l'estat de Sud-àfrica des de l'arribada del primer colonitzador holandès fins el primer govern de Nelson Mandela. Lectura recomanada. Sobretot la part que ens parla de com Nelson Mandela va activar la lluita armada de l'ANC (Que ningú es confongui, Congrés Nacional Africà), com va ser empresonat i com va passar més de vint anys segrestat pel règim de l'apartheid.

L'anècdota ve al cas perquè mentre llegia aquesta part del llibre trobava semblances i diferències i, particularment, m'adonava que la figura de Nelson Mandela, que se'ns mostra sovint com un model, no era, en cap cas, ingènua.

Totalment d'acord : Catalunya, any 2019, no té res a veure amb Sud-àfrica, anys 90 del segle XX. Cert, la catalanofòbia no és un racisme comparable al de l'apartheid. Les diferències són òbvies.

Tanmateix, hi han semblances : un règim manlleva drets democràtics a ciutadans. Un règim fa servir la violència contra ciutadans que defensen uns objectius legítims i democràtics. Un règim empresona i segresta a polítics i representants del poble triats democràticament. A això últim no s'havia atrevit el règim de Pretòria.

El règim espanyol no actua amb cap ingenuïtat. Ben al contrari : fa servir la força i la repressió si li convé. Fa servir el joc brut i les clavegueres si li convé. L'estat muntarà una paròdia de judici i mantindrà el segrest dels presos polítics durant anys. Algú ho dubta?

I, sobretot, com es pot ser tan ingenu per creure que aquest judici serà un "contraatac" ? L'únic contraatac vàlid és posar l'estat contra les cordes amb una mobilització constant.

Mobilització que ha de fer trontollar els interessos econòmics de l'IBEX-35. Mobilització que ha de fer trontollar els interessos de la UE. Només així la, cínica i mentidera, UE mourà fils per a demanar "democràcia", igual com aquests dies està demanant "respecte per a la democràcia" a Venezuela. I pel seu petroli, també.

Els estats no són ingenus. Els estats tenen interessos. Des de la ingenuïtat perdrem. La no violència és el camí triat perquè amb violència perdem segur, però sense conflicte, no avançarem. Sense tibar, no avançarem. La radicalitat democràtica no pot significar renunciar a les concentracions, a les manifestacions, a les pintades, murals i cartells, a la desobediència, a la unilateralitat, a la protesta, a les vagues i aturades, als talls de vies i carreteres i a les barreres de peatges alçades, al boicot a l'IBEX, als scratches als representants de l'unionisme, al govern paral·lel i a l'assemblea d'electes, al debat públic, a l'objecció fiscal, al conflicte sostingut fins fer que Catalunya sigui un problema greu per a l'ocupant i pels avaladors de l'ocupant.

Dit això, demà preses i presos s'aniran a Madrid a ser les víctimes d'una paròdia de judici. Tota la meva solidaritat amb elles i ells. Tot el meu suport. Tota la meva ràbia pel dolor que els maleïts ocupants els estan causant a ells i les seves famílies.

Ells diuen que van a "contraatacar". Està bé. Que així sigui. Els elogio l'esperit que fa que, fins i tot en les seves penoses circumstàncies mantinguin aquesta actitud combativa i de donar la cara. Està molt bé.

Però fora de la presó faríem bé d'adonar-nos que l'autèntic contraatac ha de ser el del poble. El poble alçat en uns nous 1 i 3 d'octubre.

Així, doncs, dempeus!

Veus de l'exili. Marta Rovira

Una altre veu de l'exili. També una veu de dona, i també una veu que ens arriba des de Ginebra. Marta Rovira, secretària general d'ERC, entrevistada per Cristrina Puig (entrevista emesa al FAQs  del passat 26 de gener).

Vet aquí l'entrevista :


Marta Rovira explica a Cristina Puig com va ser la marxa a l'exili, el comiat amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, i la seva visió, des de Ginebra, del camí cap a la República.

Veus de l'exili. Anna Gabriel.

Vet aquí l'entrevista que Mònica Terribas va ver a la diputada de la CUP al seu exili a Ginebra. L'àudio de l'entrevista va ser emès per Catalunya Ràdio el passat divendres 25 de gener.



L'enllaç al vídeo es troba disponible al servei "Catalunya Ràdio a la carta"

La sempre lúcida Anna Gabriel parla de com viu l'exili a Ginebra, a què es dedica i ens dona la seva visió de la situació actual del procés cap a la República, en particular de l'imminent judici a les preses polítiques catalanes. Una veu per escoltar en aquests temps confosos.

dissabte, 19 de gener del 2019

Acusem l'estat ocupant

Els líders republicans segrestats per l'estat ocupant fa molt de temps que haurien d'haver estat alliberats, i la pantomima de "judici" al que se'ls sotmetrà no hauria d'esdevenir-se mai.

Jo soc dels que creuen que hem arribat a un punt on l'evidència que amb l'estat espanyol no hi ha res a negociar és tan rotunda que només queda la via unilateral i el conflicte. L'estat espanyol ens tracta com enemics, perquè ho som. Això vol dir que no cap esperar cap mena de clemència. Espanya ens vol anorrear com a nació i en aquest afany compta amb el suport entusiasta de capes amples de la seva població. A por ellos.

No queda més que el conflicte i derrotar i foragitar l'ocupant. Per supervivència nacional, però també per la defensa de principis democràtics, però també per la defensa de principis ètics, notablement el d'autodeterminació que, en la seva essència, sempre és personal i el fonament del concepte de llibertat. La llibertat que ens fa humans.

Per això la lluita per la independència de la República és tan bàsica, tan essencial.

El "judici" serà una mentida. Se li ha de donar la volta. Hem de passar a l'atac.

Per això Òmnium ha encetat la campanya  "Acusem l'estat". No m'agrada aquest nom. Jo l'hauria batejat "Derrotem l'ocupant". En tot cas, el que es bo és que, per fi, comencem a parlar seriosament del contraatac, encara que de moment només sigui acusant l'estat ocupant. És un primer pas.

Aquest matí s'ha presentat la campanya :


I vet aquí l'espot : 



#JoAcuso #AcusemLEstat #Dissidència


dimecres, 16 de gener del 2019

Estat d'excepció a Girona

Avui, a Girona, policies espanyols, encaputxats i sense identificar-se, han segrestat alcaldes i periodistes en una acció de terrorisme d'estat.

Terrorisme d'estat. Perquè el terrorisme pretén, exactament, provocar por amb finalitats polítiques.

I ho han aconseguit? no ho sé, jo el que cada vegada tinc més clar, i la repressió continuada de l'estat espanyol contra els republicans catalans m'ho confirma és que amb l'estat espanyol no hi ha cap pacte possible.

Avui em deien que hi ha desànim, que manca una direcció clara, que la gent vol fer alguna cosa, però no sap què, ni a qui seguir.

Jo no trobo gens clara l'estratègia d'encomanar res un judici que, primer de tot, sabem que serà un muntatge i acabarà amb condemnes. Encara entenc menys l'estratègia de confiar en tribunals internacionals quan sabem que, pel cap baix trigaran vuit anys a dictar una sentència que donem per segur que serà condemnatòria de l'estat espanyol, però que és quelcom que encara està per veure; però que en tot cas sabem segur que l'estat espanyol, simplement, ignorarà.

A l'estat espanyol, que en aquests moments està ocupant policialment Catalunya només podem fer que derrotar-lo. O l'expulsem de Catalunya, o ens anorrea com a país. No hi ha una altre. El que hem de pensar és com derrotar l'estat.  El podem derrotar. De fet, els dies 1 i 3 d'octubre i 21 de desembre de 2017 el vam derrotar.

Podem tornar a fer-ho. Una vaga general de veritat, d'una setmana, de quinze dies, d'un mes... seria una bona forma de començar a tornar els cops. El boicot sistemàtic a les empreses de l'Ibex-35 (en particular les que van marxar de Catalunya amb el 155) amb, si de cas, la notable excepció de Grífols. Talls de  carreteres i, simultàniament, aixecament de peatges... Coi, si és que tenim el manual! Llegiu, o torneu a llegir "De la dictadura a la democràcia"!

Podem guanyar i tenim l'obligació de fer-ho. Ens cal adonar-nos que els que estan en territori enemic són ells. No nosaltres. Els ocupants són ells. Els que seran expulsats són ells. Que hi haurà represió, segur!  que només perdem si abaixem els braços, també.

 L'1 d'octubre de 2017 va donar un mandat democràtic. Aquell mandat no es va fer efectiu des del Parlament però no ha prescrit.

Ben al contrari. Segurament s'està reforçant, com semblen indicar les enquestes i estudis que parlen d'un creixement lent i sostingut de l'independentisme a la societat catalana. La demoscòpia i la demografia ens diuen que avui, amb molta probabilitat, ja som més del famós 50% + 1 que se'ns reclama.

Sense fer les trampes al solitari típiques dels unionistes, ningú dubta que en un referèndum d'autodeterminació sense porres i amb la mateixa pregunta que l'1 d'octubre, el Sí guanyaria clarament.

Justament per això mai es farà aquest referèndum acordat (o sense porres). Justament per això -perquè ja tenim mandat democràtic, i perquè està reforçant-se a cada dia que passa- el que hem de fer és aprodondir la via unilateral i plantar cara, enfrontar-nos, derrotar i  expulsar l'ocupant de Catalunya.

Avui, denunciem la repressió i l'estat d'excepció a Girona i plantem cara als carrers, que són i seran sempre nostres. Que sàpiguen que no ens fan por.

Ja es poden anar ofegant en la seva ràbia i el seu odi. Han perdut. Els foragitarem.

divendres, 4 de gener del 2019

Violència masclista

Ahir van matar una dona a Laredo (Cantàbria). És la primera víctima del terrorisme masclista d'enguany a l'estat.

Terrorisme masclista i no cal canviar cap mot. Violència de gènere serà políticament correcte, però no representa el que de debò està passant.

A Catalunya també hi ha violència i víctimes del terrorisme masclista. Podeu consultar el següent informe de la conselleria d'interior : Dades sobre la violència masclista 2018.

Alguna cosa està molt malament a la nostra societat quan la majoria de les dones han patit en algun moment de la de les seves vides intimidacions o agressions verbals o físiques de tipus masclista en diferents graus.

No són casos aïllats. Hi ha violència masclista estructural. O més ben dit,  hi ha violència estructural i aquesta violència és, essencialment, masclista.

Aquesta violència respon a una ideologia. La mateixa ideologia que es nega a acceptar que hi ha una violència masclista estructural. Estic convençut que és la mateixa ideologia, o està connectada, amb la ideologia que determina la preponderància d'una cultura, o una llengua sobre una altre, o amb la ideologia que exalta la violència per sobre del diàleg, o que qualifica d'art la tortura d'animals.

Totes aquestes ideologies totalitàries, violentes, racistes, masclistes...  supremacistes, en definitiva, estan connectades. Es reforcen entre elles. Es complementen. Són la justificació de la dominació i l'explotació que fan servir els dominadors, els violents i els autoritaris, per subjugar i sotmetre.

Justament per això, la resposta als supremacismes ha de ser transversal. Tots hem de ser anti-feixistes, tots hem de ser anti-racistes, tots hem de ser feministes.

No serà fàcil. No es reverteixen les tares estructurals sense dificultats. Però no hi ha alternativa. Cal actuar. El món ens està enviant senyals molt preocupants i  pobles sencers estan deixant-se seduir per l'autoritarisme.

Avui mateix, més que mai, cal recordar que un altre món és possible. Però no ens serà donat, haurem de fer-lo possible. Ens caldrà actuar. En el dia a dia fent certa la igualtat entre homes i dones, acabant amb els micromasclismes quotidians, acabant amb la bretxa salarial, acabant amb la cosificació del cos de la dona... la llista pot ser llarga. Però també amb l'objectiu de canviar un sistema que deshumanitza, que ens converteix en consumidors i en competidors, en vencedors i vençuts, en rics i pobres, en dominadors i dominats, en compradors i mercaderia, en amos i esclaus.

L'assassí potser no pensava en això mentre matava la víctima. Però no us equivoqueu, el que va fer és terrorisme. Matava a la dona (a la "seva" dona) perquè es pensava que podia fer-ho. Que era el seu dret. Que estava justificat. Que la violència i la força eren vàlides per imposar la seva voluntat a la "seva" dona.

Hem de canviar el món, començant pel que ens és proper. Entre totes i tots hem de fer que no tinguis por de tornar a casa sola, ni de sortir a córrer, i que quan dius no, és no.