diumenge, 29 de desembre de 2013

La innocentada del Corredor Mediterrani

Ahir, dia dels innocents, Vilaweb va publicar aquesta notícia:

El govern espanyol troba la manera de trencar l'Eix Mediterrani

Obligat per Europa a construir-lo, fa que el tram entre Castelló i Vandellòs només sigui d'ample europeu · Així força els trens de mercaderies a passar per Madrid.

Absolutament increïble.

 La notícia va sortir ahir i de tant inversemblant molts ens vam creure que era una innocentada.

Però avui es confirma que no ho és. Vilaweb ha publicat aquesta entrevista:

Joan Amorós: 'A tot arreu dupliquen les línies menys al corredor mediterrani'

El secretari general de FERRMED critica la decisió del govern espanyol de fer la via d'ample només europeu entre Vandellòs i Castelló

No és una innocentada.

El tram entre Castelló i Vandellós, actualment de via única i ample ibèric, que actualment és un coll d'ampolla per al trànsit de mercaderies es refarà de nou però només  amb ample europeu, en comptes d'ampliar-lo mantenint els dos tipus de via

El resultat és que no hi podran circular els trens d'ample ibèric i obligant, per tant, a que el transport de mercaderies interior a l'arc mediterrani i amb ample ibèric hagi de passar... per Madrid! almenys fins que tot el sistema ferroviari espanyol de mercaderies hagi canviat a ample europeu, cosa que trigarà anys.

És una mesura que perjudica obertament l'economia de l'arc Mediterrani i que permet més especulació amb terrenys i immobles a Madrid.

Això s'hauria evitat si en el seu moment s'hagués afegit una via d'ample europeu per als trens  Euromed, entre València i Barcelona, que són la mateixa maquinària que els AVE, però adaptats a l'ample de via ibèric. No es va fer perquè era més barat  adaptar els trens que les vies (i, de pas, es mantenia aïllada l'alta velocitat de l'arc mediterrani de l'europea).

Ara torna a ser més barat (per l'estat) el fer de nou el tram només amb ample europeu, en comptes de desdoblar, i l'argument és que a la llarga l'ample de via ibèric ha de desaparèixer. Però aquest "a la llarga" no sabem de quant serà. De moment, però, per dur mercaderies  de Castelló a Vandellós amb ample ibèric caldrà passar per Madrid amb el conseqüent encariment del transport i l'enorme increment en Km de recorregut.

Alternatives? segurament un increment del transport interior de l'arc mediterrani per carretera, més car. O potser, encara que previsiblement també serà més car, aprofitar els trens de mercaderies d'ample europeu del corredor per a fer també el transport interior (hi haurà prou capacitat de càrrega?)

En tot cas, seran les indústries de l'arc mediterrani la que haurà de pagar el sobrecost fins que el sistema de mercaderies algun dia estigui adaptat a l'ample europeu.

En definitiva, el corredor mediterrani que hauria de servir per afavorir el comerç i millorar les comunicacions s'implementa de forma que encareix el transport, empitjora la competitivitat de la zona més exportadora de l'estat i afavoreix l'especulació a Madrid.

A Madrid no volien fer el Corredor pel Mediterrani. Però com els obliguen a fer-lo amb un traçat que no els agrada s'han empescat la forma de fer trampes i de sortir-hi guanyant ells, a Madrid. Encara que això suposi perjudicar l'economia de l'arc mediterrani.

És el que passa quan pateixes un estat incompetent, quan no enemic, del teu país.

Per moltes, moltes i moltes coses com aquestes és que ens cal la independència.

dimarts, 24 de desembre de 2013

Sant Nicolau Pistoler i el cagadubtes

"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles eren prop de Calella de la Costa, al Maresme, i es disposaven a passar un cop més la nit de Nadal.

Des de feia algunes jornades s'havia afegit al grup dels deixebles un jove que, si bé participava en les pregàries, a vegades els dubtes el duien a fer els àpats apartat de la resta.

I deia:

- Mestre, jo vull seguir-vos, però trobo a faltar els meus pares i germans.

Sant Nicolau Pistoler se'l mirava com qui mira una soca, però no deia res.

En aquestes que es van quedar sense provisions i, seguint el seu costum , van decidir anar a la vila més propera a demanar caritat. I vet aquí que el grup  de Sant Nicolau i els deixebles va entrar a Calella.

Els va cridar molt l'atenció que a moltes cases hi havia penjada una bandera de  quatre franges vermelles sobre fons groc, rematada per un triangle  blau amb un estel blanc de cinc puntes al mig. Van veure que també es podien trobar banderes que en comptes del triangle blau deixaven el fons groc i l'estel de cinc puntes era vermell en comptes de blanc.

Aquest cop els deixebles van tenir en compte la data en que es trobaven i van deduir, amb molt d'encert, que es tractava de la decoració de Nadal, i que la bandera representava l'estel de Natzaret.

Els deixebles es van emocionar en veure la fe dels vilatans. Van adonar-se que els estels es trobaven arreu. També es van adonar que la fe d'aquell poble es veia en els actes i en la convicció als seus mots:

- Bona gent, que ens podeu fer caritat?
-Sí
- i ens podeu fer caritat d'un quilo de patates?
- Sí

O també:

- Bon home, que ens podeu ajudar
-Sí
i ens podeu ajudar a moure aquest carro que destorba el pas?
-Sí

I vet aquí que la gent deia que Sí i Sí a tot el que fos ajudar-se els uns als altres, a fer caritat als més desvalguts, a reparar allò que estava espatllat, o fer noves obres pel bé de tots.

Els deixebles estaven meravellats. Sant Nicolau Pistoler, muntat al seu cavall, ho contemplava satisfet.

L'esperit de Nadal ho impregnava tot.

Vet aqui, però, que no tothom estava pres per l'esperit de Nadal. Van arribar a una casa on no hi havia penjat l'estel de Natzaret, si no un llençol groc amb dues franges vermelles al costat. Anaren allà i demanaren:

- Bona gent, que ens podrieu fer caritat?

Silenci per resposta.

- Hola?
-Esteu molestant! M'esteu posant en el compromís d'haver de decidir si vull ajudar o no vull ajudar. La llei no diu res sobre deixebles a cavall que demanen caritat. Marxeu i sotmeteu-vos a la llei. Aneu a l'ajuntament i allà se us donarà allò que la llei jutgi convenient.
- Germà, si no voleu fer-nos caritat, n'hi ha prou amb dir-nos que no.

A Sant Nicolau Pistoler se li començava a inflar la vena, car la santa paciència no era, precisament, una de els seves virtuts.

De cop, el jove deixeble que feia uns dies s'havia ajuntat a la banda de Sant Nicolau va posar-se al davant de tots i digué:

- Hola, pare, he tornat!
- Fill! que fas amb aquesta colla d'arreplegats?
- Pare, en veritat us dic que el Mestre i els deixebles tenen paraules sàvies... Bé, en realitat només els deixebles, ja que el mestre no parla i només es dedica a fer punteria amb les pistoles entre pregària i pregària. Però els deixebles sí que semblen espavilats i diuen paraules sàvies!
- Fill, abandona a aquests marginats i torna a casa amb els teus germans i els teus pares.
- Però és que jo vull fer el camí de la pregària!
-Sí?
-Sí
- i estàs disposat a fer tots els sacrificis que suposa aquest camí?
- ... em temo que no

El jove es va posar a plorar doncs s'adonava que vivia en una gran contradicció. El pare s'apropà al seu fill. També ho feu Sant Nicolau.

Veure l'imponent figura de Sant Nicolau  amb els dos colt 45 carregats i amb la seva mirada d'arcàngel guerrer clavada als ulls del jove va fer còrrer un calfred a tots els presents.

Tots es temien que Sant Nicolau castigaria aquell dubte.

El pare es va interposar entre el seu fill i el Sant. Però el mestre va apartar l'home i el va agafar de la ma. Avançà cap al jove que se'l mirava amb ulls esbatanats i també l'agafà de la ma. Els clavà la seva mirada d'acer i digué al jove.

- Encara no estàs preparat. Queda't amb el teu pare.

Tothom va respirar alleujat.

Però just en aquell moment,un grup de guàrdies de la governadora van arribar a la plaça.

- En nom de la governadora,  la banda d'indesitjables rodamons que ha arribat a Calella molestant a la gent amb preguntes prohibides queden detinguts!

La gent del poble es van mostrar indignats doncs ells havien ajudat a Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles de gust. Es va alçar un murmuri entre la gent.

Un dels guàrdies va dirigir-se als deixebles i els increpà.

- Què és això d'anar fent preguntes!

Els deixebles estaven astorats, era el primer cop que els prohibien preguntar a la gent. Però encara estaven més astorats en adonar-se que aquells guàrdies no tenien ni idea de com les gastava Sant Nicolau.
  
Un altre guàrdia s'adreçà al jove que romania amb el seu pare i li etzibà un cop tot dient:

- Tu que fas, galifardeu! ajuntant-te amb aquests indesitjables! una bona allisada et fotia si jo fos ton pare!

I anava a etzibar-li un altre cop quan sona el primer tret.

Sant Nicolau Pistoler, amb la vena inflada i el colt fumejant havia disparat un tret al fusell del guàrdia.

Els guàrdies es van quedar glaçats. Mai ningú no havia gosat plantar-lis cara.

Amb la mirada de foc, Sant Nicolau anà directe cap a ells amb els colts desenfundats. Els guàrdies van reaccionar i es disposaven a fer foc però no van ser a temps, doncs amb trets ràpids i precisos els va desarmar.

Encara els guàrdies  van llençar-se sobre el sant amb la intenció d'atonyinar-lo, però Sant Nicolau Pistoler, beneït per la força divina, els va rebre amb un gec de guitzes que els va deixar plegats, amb molts menys dents que abans d'aquesta història, braços i cames trencats i amb un xoc post-traumàtic que va trigar molt de temps a marxar.

La gent del poble van fer un crit d'admiració i d'alleujament, doncs aquells guàrdies de la governadora eren força emprenyadors.

Els guàrdies van fugir com van poder a amagar-se al refugi antiaeri del Parc Dalmau.

El pare i el fill restaven admirats del sant, i el pare digué

- Gràcies, Nicolau, si us cal res, demaneu-ho.

Sant Nicolau mirà aquell home agraït i somrigué.

El jove digué, emocionat:

- vull seguir-vos, senyor!

Però Sant Nicolau, fent un gest, l'aturà i replicà:

- Encara ets massa jove. Creixeràs i abandonaràs els dubtes. Llavors em podràs seguir.

I afegí en veu baixa per a que ningú el sentís ...

- coi de federalistes...

Muntà a cavall. Els deixebles també ho feren. La gent els victorejà. Una nena els va donar un d'aquells draps que hi havien penjats pel poble amb l'estel de Natzaret.

Sant Nicolau i els deixebles van marxar,a cavall, per la platja de Calella, en direcció a les Torretes on havien fet el campament i on van passar aquella nit de Nadal."

Del "llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler"




Sant Nicolau Pistoler era un dels personatges que protagonitzaven les histories del programa de ràdio Pasta Gansa, presentat per Miquel Calçada a principis dels 90. Posteriorment va aparèixer interpretat per un actor  al programa  Persones Humanes de TV3, també presentat per Miquel Calçada.

El personatge de Sant Nicolau Pistoler, una mena de gurú de secta amb  tendències violentes, compta amb un munt de fans a Internet que en segueixen -en seguim- escrivint, amb més o menys encert, la crònica de les seves aventures.

Que Déu us ampari!

Bon Nadal!

divendres, 20 de desembre de 2013

Llibre llegit: "Ecotopia" d'Ernest Callenbach

El darrer apunt estava dedicat al Món Feliç d'Aldous Huxley. Un futur distòpic en el que es bescanvia  plaer físic per llibertat i negació de la individualitat.

L'apunt d'avui, en canvi, va dedicat a un altre llibre que també he llegit recentment, en aquest cas amb un plantejament utòpic: Ecotopia d'Ernest Callenbach, en versió digital en anglès. Un pdf compartit per torrent.

Crec que un exercici interessant és confrontar aquests tres llibres: 1984, Un Món Feliç i Ecotopia.

Ecotopia explica la visita que fa un periodista dels EUA a Ecotopia.

Què és Ecotopia? doncs ni més ni menys que la franja de la costa oest nord-americana. Un país secessionat dels EUA després d'una curta guerra per la independència i que des del moment de la secessió ha esdevingut un misteri per als Estats Units.

El nom d'Ecotopia va fer fortuna en l'època de la novel·la i dona nom a una de les "nou nacions de nord amèrica", que és un altre llibre que espero poder llegir algun dia. Segons les referències, aquest llibre descriu les bioregions, o regions afins en cultura, ètnia, religió o economia que conformen el continent nord americà, des de Mèxic al Canadà.

Aquest mapa ens mostra les "nou nacions".  La franja verda de l'oest és Ecotopia.


A aquest país misteriós viatja el periodista William Weston amb l'encàrrec d'escriure una sèrie de reportatges per explicar als lectors del Times-Post com viuen els Ecotopians (i amb l'encàrrec secret per part del govern d'explorar les possibilitats d'una reunificació).

La novel·la aprofita aquest plantejament i, per una banda, podem llegir els reportatges que escriu William Weston però també les anotacions del diari personal del periodista. La novel·la alterna les cròniques amb els apunts personals.

I com és Ecotopia? després de llegir el llibre crec que és la mena de paradís que un hippie dels 70 podia somiar. Efectivament, es tracta d'un país que ha dut els conceptes de reutilització, reducció, reciclatge (i reparació per allargar la vida dels objectes, rebuig dels materials perjudicials,  recuperació d'espais i productes degradats...) fins a les últimes conseqüències amb l'objectiu d'assolir un "estat estable" en el que els fluxos de consum d'energia i matèries primeres es'equilibra amb el replantat i la recuperació d'espais. El resultat és una societat en equilibri amb l'entorn.

La novel·la ens mostra una Ecotopia que ja ha assolit aquest equilibri i descriu el procés de decreixement seguit des de la secessió fins assolir-lo. Un decreixement econòmic i de població, però  acompanyat d'una millora substancial de la qualitat ambiental i de la qualitat de vida. Es renuncia a determinades comoditats a canvi d'una major responsabilitat sobre la pròpia vida i l'entorn.

El llibre descriu com s'implementa aquesta política de l'"estat estable", i va molt més enllà: explica com són l'educació i la sanitat i la protecció social, o els serveis com el transport, o com es treballa (amb jornades setmanals de 20 hores). I també els costums socials, com les "guerres rituals", les relacions "familiars", les inter-personals i, fins i tot, les sexuals. Tot es veu tocat d'alguna manera per l'esperit d'Ecotopia.

Per descomptat que "l'esperit ecotòpic" sempre ho millora tot. Digue'ls optimistes.

Al meu parer és en aquests darrers punts on més es veu que Ecotopia és una obra dels 70 amb una important vena hippie.  Però en cap cas qualificar-la de novel·la hippie seria  un demèrit. Trobo que té alguns plantejaments molt interessants.

Per exemple: a l'estat d'Ecotopia el poder flueix estrictament de baix a dalt. Els individus s'agrupen en comunitats, que són pobles, barris o ciutats. Les decisions es prenen de forma comunitària (assembleària en podríem dir), en aquest primer nivell amb una autonomia absoluta que inclou el dret a secessió -cosa que, efectivament, s'ha produït en algunes ciutats per motius racials (sí, racials, un dels punts que més m'han sorprès). Per a polítiques que ultrapassen l'àmbit municipal els municipis i comunitats deleguen (de baix a dalt) en una estructura estatal que és la que actua, per exemple, amb la política exterior. Els municipis i comunitats són els que fiscalitzen i determinen els comptes de l'estat, no a l'inrevés.

Aquesta idea anterior és oposada al model que tenim. Encara més, quan des de partits estatalistes (que també  acostumen a ser nacionalistes) es parla de simplificar les administracions i es planteja una estructura a dos nivells, estat i municipis, el que no es diu, però queda sobreentès, és que l'estat és l'estructura forta i la que determina les polítiques. És dir, que el poder va de dalt a baix. El plantejament ecotòpic és exactament el contrari. És un plantejament que el podríem situar proper a l'eco-anarquisme.

Una revolució que condueixi a un nou estat com Ecotopia és, em fa l'efecte, molt improbable. Després d'haver llegit el Món Feliç de Huxley crec que al cap de la majoria de nosaltres hi ha la idea, que racionalment podem rebutjar, però inconscientment acceptem, que aquest és el millor dels mons. Malgrat que la crisi del capitalisme està abocant a milers i milers de persones a l'atur i a la pobresa; i que aquest mateix capitalisme és violent; que és depredador de recursos i agent de la destrucció global del medi ambient. Malgrat que ho sabem, sospito que per a la majoria aquest és el millor dels mons.

En tot cas, si algú està interessat en saber com Callenbach explica la secessió d'Ecotopia pot llegir (jo non he fet, agrairia referències) "Ecotopia emerging".

Al món real, avui estem vivint el procés de secessió de Catalunya que haurà de culminar en un procés constituent. Bé, jo no dic que Catalunya hagi de ser l'Ecotopia d'Europa, però sí que crec que hi han algunes idees que es podrien tenir en consideració quan arribi el moment.

En fi. Un llibre hippie. Un llibre amb perfum de maria. Una utopia. Però les utopies marquen un camí.

Un altre món és possible.

dimecres, 18 de desembre de 2013

Llibre llegit: "Un món feliç" d'Aldous Huxley

Tot just fa una estona he acabat la lectura de "Un món feliç" d'Aldous Huxley, en una edició digital. Sí, ja se, sembla mentida que encara no hagués llegit "Un Món Feliç". És d'aquells llibres que saps que llegiràs algun dia, però resulta que amb el "ja el llegiré", no ho fas mai.

Suposo que a aquestes alçades qui més qui menys coneix la història del Mon Feliç: un món estructurat en castes planificades, criades i condicionades per a acceptar la seva condició. Castes que s'anomenen amb lletres de l'alfabet grec que van des dels alfes, alts, forts, intel·ligents i amb un cert grau de  llibertat individual, fins els epsilons, menuts, poc intel·ligents i amb modificacions físiques i psíquiques planificades per a la tasca assignada. Un món sense esforç ni dolor, però també sense art, ciència i religió; on tots els plaers són satisfets en la mida adequada per al bon funcionament de la societat i la felicitat dels "individuus". Un món on, a més, es pot ver vacances de la realitat amb una droga que es coneix com soma i que és servida per l'estat i posada a l'abast de tothom en abundància.

Un món, on també hi han unes reserves, allunyades  de la "civilització", en la que hi viuen humans "a la manera antiga". D'una d'aquestes reserves en surt un mestís que posa en qüestió l'ordre establert.

Fa uns anys la BBC va fer una mini-serie basadaen la novel·la. Està penjada al youTube i es pot veure en versió original. He vist que també hi ha una versió amb subtítols en castellà.



Huxley i Orwell van imaginar unes distopies filles del temps que els va tocar viure. Allà on Orwell, a la novel·la 1984,  veia repressió i amenaça (el règim estalinista) i sense llibertat; Huxley va imaginar un món també sense llibertat però, en aquest cas, anorreada pel plaer. Una forma d'hedonisme totalitari.

Probablement Orwell és qui més bé va saber anticipar el futur proper ja que la repressió la privació forçada de la llibertat i la destrucció física són la forma habitual de l'exercici del poder a la major part del món per part dels règims autoritaris. És més barat. En canvi, també sembla que l'anticipació de Huxley es podria aplicar a bona part del que anomenem "primer món": La llibertat per actuar és molt gran, però ningú fa res subversiu perquè el sentiment és que aquest és el millor dels móns. La presó és al cap de cadascú. Potser més efectiva i tot que la repressió física i la tortura (que, de fet, té l'objectiu de doblegar les consciències).

Crec que també és interessant aquest altre vídeo per a situar la novel·la de Huxley. Es tracta d'una entrevista que li van fer el 1958. Més enllà del contingut, el vídeo resulta molt curiós per l'estil de l'entrevistador, o per les mateixes preguntes que fa. Parlem d 'una entrevista feta fa 55 anys, al punt àlgid de la guerra freda. Huxley es  mostra com un home del seu temps, però amb una lucidesa anticipatòria que li permet parlar de riscos que, en aquell moment, serien inversemblants per a la majoria.



No és el moment de ser pessimistes i cal reconèixer que al nostre món, el món proper, diguem que Catalunya, s'enfronten  impulsos de llibertat i democràtics amb forces repressores "orwellianes" per una banda; i forces de control d'estil "huxleyià" per l'altre.

Em demano com haurien canvien les anticipacions d'Orwell i Huxley si haguessin tingut en compte l'"efecte Internet".

En tot cas, es tracta de crits d'alerta contra l'autoritarisme dels estats i dels súper-poders de les grans corporacions. La indefensió de l'individu, o l'anorreament de la individualitat , per part d'aquests súper-poders, fins i tot quan, aparentment, estan satisfent les necessitats dels individuus..

Una lectura gairebé canònica. Juntament amb 1984 d'Orwell. Són llibres fills del seu temps, però que donen claus per comprendre el món d'avui; i que descriuen el cantó fosc del poder.

Un món feliç, com el de Matrix.

N'estic segur: són molts els que, voluntàriament, serien una pila a Matrix.

dijous, 12 de desembre de 2013

Sí i Sí.

Data i pregunta. Ja les tenim.

D'acord, jo mateix, la meva primera reacció ha estat d'estranyesa. Fins i tot d'emprenyamenta! Per què la doble pregunta? No pot crear confusió i interpretacions errònies?

No. No crea confusió. No hi ha interpretació errònia possible.

La doble pregunta permet mobilitzar a cert tipus de votant: Aquell que creu que Espanya necessita un canvi i que amb aquest vot podrà posar de manifest aquesta necessitat.

Essencialment, però, és un vot que, a dia d'avui, està ubicat fora de l'espai independentista. No és un vot, doncs, que resti independentistes. Avui és un vot indecís i, potser, abstencionista. Cap a on aniran aquests votants? Es repartiran. Cal veure en quina proporció. I cal, des de l'independentisme, tractar de guanyar el màxim d'aquestes voluntats.

Ara bé, fins i tot aquest votants per definir -benvinguts sigueu- hauran d'estar d'acord amb una cosa: la reacció testosterònica, de "No a tot", per part del PPSOE, dos microsegons després de fer-se públiques data i preguntes els deixa molt orfes. Els deixa sense  arguments per a respondre quan des del Sí a la independència se'ls interpel·li  "quina mena d'estat"? i "amb qui d'Espanya us federareu, o confederareu?". Jo crec, doncs, que aquest "Sí però no", acabarà sent un vot testimonial.

 Em penso que, majoritàriament, els que avui votarien "Sí però No" es decantaran, finalment, cap a una de les opcions.

La doble pregunta, tal com la veig, sembla més aviat fruit del  joc d'equilibris entre partits polítics que motivada per arguments d'autèntica demanda popular.

Els independentistes, doncs,  haurem de respondre Sí i Sí; els unionistes podran fer-ho amb un no simple, i una minoria ho farà pel "Sí, però no". Res més.

No hi ha, per tant, confusió possible. Així ha quedat entès. La prova? La campanya per la independència ja ha començat i té un eslògan diàfan:  Sí i Sí, només cal que cerqueu a Twitter els hashtags #síisí o #sísí i veureu que ja està en marxa.  

Els independentistes tenim una pregunta clara i directa. Votarem Sí i Sí. Avui som majoria. Farem la campanya en positiu. Sí i un altre cop Sí. Ganxo d'esquerra i ganxo de dreta.  Guanyarem.

No poden impedir la consulta. Com ho farien? enviaran els tancs? la Guardia Civil? que potser empresonaran a Mas i a Junqueras? I al David Fernandez? i a l'Herrera? o suspendran l'autonomia? és una broma, oi? volen "suspendre l'autonomia" quan aquí estem parlant d'un Referendum d'Autodeterminació? Suspengueu l'autonomia i tindreu la Declaració d'Independència com a resposta!  Que no s'adonen que això de la "autonomia" és un concepte sobrepassat i desbordat? Que el govern i el poble de Catalunya ja està molt més enllà d'aquesta idea caduca? i més encara després de l'anunci d'avui? Que no s'adonen que no som els seus súbdits? No se n'adonen. Millor. La seva visió és tan curta que es pensaven que podien espantar amb amenaces sobre el simposi "Espanya contra Catalunya".

No s'han adonat de res. Entestats en la seva visió de les coses. Millor. Potser que mirin les notícies internacionals -si és que l'idioma no és un impediment, és clar- a veure si així s'adonen del que passa i del paper que els toca fer a l'auca: els diaris i els mitjans informatius d'arreu del món ja estan venint tots a Barcelona per explicar des d'aquí com s'independitza un país.

No cal esperar res de Madrid. No han entès res ni ho volen entendre. Què pots esperar d'un govern de delinqüents? Segueixen pensant en termes de jerarquia, de cap i subordinat. De "Ordeno y mando".O d'aquest atroç "Cataluña es de España". Com si Catalunya fos un moble, i els catalans una mena d'infestació parasitària. Tenen un greu problema de manca de democràcia. Però ja s'ho faran. És el seu problema.

Les coses, pel que fa a nosaltres, són força més senzilles. Cal seguir. Cal resistir. Cap dubte:  Sí, vull que Catalunya sigui un estat i Sí, vull que sigui  independent.

divendres, 6 de desembre de 2013

Adéu, Madiba.



Fa poques hores que s'ha comunicat oficialment el decés de Nelson Mandela.

Nelson Mandela era un dels personatges llegendaris de la meva joventut. Tan llegendari que diria que la primera notícia que vaig tenir de Mandela va ser per la música. Mandela era un personatge que apareixia a cançons, com aquest Mandela Day de Simple Minds:


Quan la canço del Simple Minds, al 88, pel 70 aniversari del líder anti-apartheid, Mandela ja duia anys tancat a les presons sud-africanes. Segur que si busco trobaria més referències a Mandela de l'època, però m'atreviria a dir que va ser amb la canço dels Simple Minds que vaig ser conscient que hi havia una persona tancada per lluitar contra el racisme.

En aquella època vivíem a un món Disney. No és que fos perfecte. No ho era. De fet, era molt imperfecte: potser el més evident era que encara hi havia un teló d'acer i un  mur a Berlín, tot i que Gorbatxov ja havia encetat la  Perestroika i la Glasnost.

Em sembla que la majoria, si més no, jo, teníem una visió simplificada del món. Amb valors i principis molt clars sobre el que estava bé i el que no; per exemple, sobre el racisme. El racisme era dolent. Era fàcil dir que era dolent perquè en aquella Catalunya de mitjans dels 80, en realitat, la immigració de treballadors d'altres races era poc més que testimonial i concentrada en zones molt específiques: els negres de Mataró, per exemple. De fet, cridava molt l'atenció quan trobaves algú d'una altre raça. Llavors, tot i que tothom deia que no era racista, els comentaris  eren un reguitzell de llocs comuns, tòpics, acudits racistes o, directament, de rebuig.

Nominalment, ningú era racista. Tampoc calia demostrar-ho: No hi havia una immigració que ho posés a prova. La immigració a Catalunya havia estat, sobretot, espanyola. En aquella època del "Som 6 Milions", la meitat ben bona d'aquests 6 milions tenien origens a l'estat espanyol, i l'altre meitat hi estaven emparentats d'alguna forma. Xarnego era una paraula que encara es feia servir, però cada cop amb més vergonya aliena de qui l'emprava com insult. Avui en dia, aquesta paraula només la fan servir els nacionalistes espanyols, en un intent de crear un conflicte ètnic on no n'hi ha.

Incís. El racisme dur, però, ha aflorat. Perquè avui sí que hi ha una important població immigrada d'altres races, religions i cultures. Potser el racisme no es manifesta amb la virulència, i la violència, d'altre llocs, però negar que hi és seria mentida. Partits com PxC en son la prova. Em preocupa molt més, però, el racisme cada cop més declarat de determinats partits. Sobretot del PP.

Torno al passat. El racisme a Catalunya, en aquella època, era més subtil. Catalunya estava en reconstrucció i desplegant la seva autonomia. Tot estava dins d'un ordre. L'independentisme era cosa d'una minoria de friquis. S'acceptava sense discussió que la llengua catalana -oficialment, una mostra de la gran riquesa i diversitat de la nació espanyola, sens dubte- era, però, una llengua de segona enfront de la castellana, que era la de les relacions internacionals, i la del poder de veritat. El crit de "Som una nació" era compartit, però molts pocs es plantejaven donar substància política a aquest eslògan més enllà de votar a CiU. Era l'època del peix al cove de Pujol.

El racisme era subtil, el nacionalisme supremacista espanyol -una sola nació: Espanya; una sola llengua: la castellana; una monarquia i un rei- estava còmode amb una Constitució feta a mida. "Todo atado y bien atado". Una constitució nacionalista i supremacista espanyola. Catalunya i els catalans eren una pintoresca singularitat folklòrica que es podia tolerar i que el cafè per a tothom acabaria rebaixant.

En definitiva, els catalans conscients de ser catalans i implicats eren ciutadans de segona que veien negada la seva identitat nacional i la seva llengua. Els catalans érem víctimes del racisme del nacionalisme supremacista espanyol.

De forma subtil. La majoria ni se n'adonava o només generava protestes puntuals. Es venia de massa anys d'acatar l'autoritat sense discutir.

O no tant. Perquè la repressió contra l'independentisme català d'aquella època va dur molts patriotes a la tortura i a la presó. D'aquests casos no se'n parlava o se'n parlava poc. A ningú no li convenia. Els atemptats d'ETA ho complicaven tot més, encara. Era fàcil, però injusta i falsa, la identificació entre independentisme català i terrorisme  .

Mandela estava pres per lluitar contra l'apartheid.  Mandela era el senyor de la cançó que estava a la presó per voler la igualtat de drets entre blancs i negres. Per defensar que tots tenim els mateixos drets amb independència de gènere, raça, religió o opinions polítiques.  Aquesta idea era evident, és evident. Era evident per a tot el món. una idea inspiradora, d'una força enorme. No hi ha gent millor o pitjor per haver nascut a un lloc o altre, no hi ha gent de primera i de segona. No hi han gèneres, races, nacions, religions, llengües o cultures superiors. Potser n'hi han de més desenvolupades en determinats aspectes, de més esteses, de més brillants i atractives, si voleu... però no superiors ni inferiors en valor absolut. Ni,en cap cas, es pot acceptar la dominació d'un gènere, raça, nació, religió, o idea política sobre el sexe contrari, o sobre d'altres races, nacions, religions o idees polítiques en virtut d'aquesta pretesa "superioritat".

En definitiva, no hi han persones superiors o inferiors. N'hi han de més o menys fortes, més o menys intel·ligents, més o menys formades...Sobretot n'hi han de més o menys pobres i amb més o menys oportunitats. Però aquestes diferències no volen dir que hi hagin persones superiors o inferiors. Només ens diuen que el món està mal repartit.

Lluitar per la igualtat de blancs i negres, la lluita contra el racisme, no és més que un altre dels fronts de batalla per un món més just, amb igualtat d'oportunitats. És la lluita per un món d'homes i dones lliures i auto-determinats.  

Aquesta ha estat, per mi, la inspiració de Mandela.

Gràcies, Madiba.