divendres, 6 de desembre de 2013

Adéu, Madiba.



Fa poques hores que s'ha comunicat oficialment el decés de Nelson Mandela.

Nelson Mandela era un dels personatges llegendaris de la meva joventut. Tan llegendari que diria que la primera notícia que vaig tenir de Mandela va ser per la música. Mandela era un personatge que apareixia a cançons, com aquest Mandela Day de Simple Minds:


Quan la canço del Simple Minds, al 88, pel 70 aniversari del líder anti-apartheid, Mandela ja duia anys tancat a les presons sud-africanes. Segur que si busco trobaria més referències a Mandela de l'època, però m'atreviria a dir que va ser amb la canço dels Simple Minds que vaig ser conscient que hi havia una persona tancada per lluitar contra el racisme.

En aquella època vivíem a un món Disney. No és que fos perfecte. No ho era. De fet, era molt imperfecte: potser el més evident era que encara hi havia un teló d'acer i un  mur a Berlín, tot i que Gorbatxov ja havia encetat la  Perestroika i la Glasnost.

Em sembla que la majoria, si més no, jo, teníem una visió simplificada del món. Amb valors i principis molt clars sobre el que estava bé i el que no; per exemple, sobre el racisme. El racisme era dolent. Era fàcil dir que era dolent perquè en aquella Catalunya de mitjans dels 80, en realitat, la immigració de treballadors d'altres races era poc més que testimonial i concentrada en zones molt específiques: els negres de Mataró, per exemple. De fet, cridava molt l'atenció quan trobaves algú d'una altre raça. Llavors, tot i que tothom deia que no era racista, els comentaris  eren un reguitzell de llocs comuns, tòpics, acudits racistes o, directament, de rebuig.

Nominalment, ningú era racista. Tampoc calia demostrar-ho: No hi havia una immigració que ho posés a prova. La immigració a Catalunya havia estat, sobretot, espanyola. En aquella època del "Som 6 Milions", la meitat ben bona d'aquests 6 milions tenien origens a l'estat espanyol, i l'altre meitat hi estaven emparentats d'alguna forma. Xarnego era una paraula que encara es feia servir, però cada cop amb més vergonya aliena de qui l'emprava com insult. Avui en dia, aquesta paraula només la fan servir els nacionalistes espanyols, en un intent de crear un conflicte ètnic on no n'hi ha.

Incís. El racisme dur, però, ha aflorat. Perquè avui sí que hi ha una important població immigrada d'altres races, religions i cultures. Potser el racisme no es manifesta amb la virulència, i la violència, d'altre llocs, però negar que hi és seria mentida. Partits com PxC en son la prova. Em preocupa molt més, però, el racisme cada cop més declarat de determinats partits. Sobretot del PP.

Torno al passat. El racisme a Catalunya, en aquella època, era més subtil. Catalunya estava en reconstrucció i desplegant la seva autonomia. Tot estava dins d'un ordre. L'independentisme era cosa d'una minoria de friquis. S'acceptava sense discussió que la llengua catalana -oficialment, una mostra de la gran riquesa i diversitat de la nació espanyola, sens dubte- era, però, una llengua de segona enfront de la castellana, que era la de les relacions internacionals, i la del poder de veritat. El crit de "Som una nació" era compartit, però molts pocs es plantejaven donar substància política a aquest eslògan més enllà de votar a CiU. Era l'època del peix al cove de Pujol.

El racisme era subtil, el nacionalisme supremacista espanyol -una sola nació: Espanya; una sola llengua: la castellana; una monarquia i un rei- estava còmode amb una Constitució feta a mida. "Todo atado y bien atado". Una constitució nacionalista i supremacista espanyola. Catalunya i els catalans eren una pintoresca singularitat folklòrica que es podia tolerar i que el cafè per a tothom acabaria rebaixant.

En definitiva, els catalans conscients de ser catalans i implicats eren ciutadans de segona que veien negada la seva identitat nacional i la seva llengua. Els catalans érem víctimes del racisme del nacionalisme supremacista espanyol.

De forma subtil. La majoria ni se n'adonava o només generava protestes puntuals. Es venia de massa anys d'acatar l'autoritat sense discutir.

O no tant. Perquè la repressió contra l'independentisme català d'aquella època va dur molts patriotes a la tortura i a la presó. D'aquests casos no se'n parlava o se'n parlava poc. A ningú no li convenia. Els atemptats d'ETA ho complicaven tot més, encara. Era fàcil, però injusta i falsa, la identificació entre independentisme català i terrorisme  .

Mandela estava pres per lluitar contra l'apartheid.  Mandela era el senyor de la cançó que estava a la presó per voler la igualtat de drets entre blancs i negres. Per defensar que tots tenim els mateixos drets amb independència de gènere, raça, religió o opinions polítiques.  Aquesta idea era evident, és evident. Era evident per a tot el món. una idea inspiradora, d'una força enorme. No hi ha gent millor o pitjor per haver nascut a un lloc o altre, no hi ha gent de primera i de segona. No hi han gèneres, races, nacions, religions, llengües o cultures superiors. Potser n'hi han de més desenvolupades en determinats aspectes, de més esteses, de més brillants i atractives, si voleu... però no superiors ni inferiors en valor absolut. Ni,en cap cas, es pot acceptar la dominació d'un gènere, raça, nació, religió, o idea política sobre el sexe contrari, o sobre d'altres races, nacions, religions o idees polítiques en virtut d'aquesta pretesa "superioritat".

En definitiva, no hi han persones superiors o inferiors. N'hi han de més o menys fortes, més o menys intel·ligents, més o menys formades...Sobretot n'hi han de més o menys pobres i amb més o menys oportunitats. Però aquestes diferències no volen dir que hi hagin persones superiors o inferiors. Només ens diuen que el món està mal repartit.

Lluitar per la igualtat de blancs i negres, la lluita contra el racisme, no és més que un altre dels fronts de batalla per un món més just, amb igualtat d'oportunitats. És la lluita per un món d'homes i dones lliures i auto-determinats.  

Aquesta ha estat, per mi, la inspiració de Mandela.

Gràcies, Madiba.
Publica un comentari a l'entrada