dimarts, 26 de maig de 2015

Sort, alcaldessa!

Ada Colau serà l'alcaldessa de Barcelona. A un ajuntament complicat. O interessant, com a la maledicció xinesa. Repassem:

- Barcelona en Comú guanya a Barcelona. La coalició de partits (ICV,
Podem, EQUO, Procés Constituent i independents) s'imposa a la ciutat
amb onze regidors. Un més que CiU.

- La tercera força a Barcelona és Ciutadans, que obté cinc regidors.
Sembla evident que Ciutadans gairebé fagocita al PP i també capta vot
del PSC. ERC queda menys de mil vots per darrera de C's, i obté el
mateix nombre de regidors.

- PSC i PP pateixen un daltabaix molt important i queden,
respectivament, amb quatre i tres regidors .

- La CUP entra a Barcelona amb tres regidors.

Les forces nominalment independentistes a Barcelona (CiU, ERC i CUP)
creixen a la ciutat, però queden tres regidors per sota de la majoria
absoluta. .

Les forces sobiranistes, o a favor d'exercir el dret a decidir (BeC,
ERC, CUP i CiU) sumen còmodament la majoria absoluta a la ciutat.

Les forces nominalment d'esquerres (BeC, ERC, PSC i CUP) creixen a la
ciutat i sumen també majoria absoluta

Se'm fa difícil, però, visualitzar un pacte sobiranista estable o un pacte
estable de tota l'esquerra. Personalment, el pacte que em sembla més
probable i menys antinatural és BeC, ERC i CUP. No fa majoria absoluta
però probablement serà el màxim que es podrà assolir. De fet, està per
veure si s'obté un pacte de govern, és dir, un govern municipal bi o
tripartit; o el que es fa és una acord de suport "extern", és dir,
sense entrar al govern municipal. Jo diria que això últim és, a hores
d'ara, el més probable (avui mateix la CUP es pronunciava en aquest
sentit).

Tant si és una fórmula o l'altre, es tracta d'un escenari de
dificultat extrema.

Això sí: potencialment obre un ventall de possibilitats immens.

L'escenari és de dificultat extrema. Convé remarcar-ho. Ada Colau em
fa patir. Vull pensar que sap en quin vesper s'ha ficar. Tinc la
sensació que Colau és una mica kamikaze. No és una "política
professional" si no que ve del món de l'activisme. Sospito que està
més preparada per plantar-se davant la BRIMO que per veure venir els
paranys, les traïcions, el joc brut o l'afany de poder de determinats
personatges. M'agradaria pensar que quan parla dels psicòpates al
poder no està fent servir només una paraula d'impacte si no que és
plenament conscient que és exactament així.

Espero, però, que tingui sort. Que pugui tirar endavant el programa
que proposa i espero, també, que rebi el suport, directe o indirecte
d'ERC i CUP. Vull pensar que el procés constituent s'enceta a
Barcelona, potser de forma inesperada per a l'independentisme, però
amb les mateixes conseqüències: el poble defineix com vol que sigui el
seu futur. Si això és així, si estem parlant d'un procés constituent,
aleshores no tinc cap mena de dubte que BeC acabarà decantant-se per
la independència, més d'hora que tard, perquè no hi ha alternativa amb
el model actual. I els resultats a l'estat espanyol són molt clars i
no admeten gaires interpretacions: no hi haurà cap procés constituent
a l'estat en un grapat d'anys. No hi han majories per fer-ho.

Però a casa nostra la porta del 9N segueix oberta, i el passat 24M es
va obrir una mica més. La porta del 9N també la pot aprofitar BeC.
Procés constituent és el concepte clau que està emergint.

Potser ja ens va bé a tots plegats que Ada sigui una mica kamikaze.
Si aquesta és la direcció en la que vol marxar, tindrà aliats molt fidels a
l'esquerra independentista.

Que tinguis sort, alcaldessa. De veritat.

dissabte, 23 de maig de 2015

Eurovision i Municipals

Jornada de reflexió. Ves al racó de pensar i rumia sobre el que has fet i, sobre tot, el que faràs a partir d'ara, concretament, demà. Les jornades de reflexió fan molta gràcia perquè confirmen que, per al poder, els administrats som criatures, canalleta. Gent als que has de dir quan pensar i quan no.

T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.

Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.

En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.

Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.

Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.

- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.

- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants  i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció.  Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan  tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.

- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen.  A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos.  A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop.  A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant  a Eurovision com a les Municipals.

- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a  la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.

- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen  bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").

- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.

Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.

Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:


dimarts, 19 de maig de 2015

24M. Encetem el Procés Constituent.


Poques vegades unes eleccions -en aquesta ocasió, les municipals a Barcelona- hauran estat tan incertes. Les enquestes que s'han fet semblen coincidir només en una cosa: que hi haurà una gran fragmentació i que les dues forces principals seran CiU i BeC, però no tindran capacitat per elles mateixes de fer un govern estable. Hauran de pactar.

Una altre de les coses que sembla que es dedueixen de les enquestes és que seran possibles pactes en eixos (social, nacional) múltiples.

Tot plegat, per descomptat, només són enquestes. Al final, el pes dels diferents grups dependrà del vot dels ciutadans. I llavors veurem què passa amb els pactes. Seria democràtic que, els pactes els ratifiquessin els electors o, com a mínim, les militàncies dels grups que pactin.

Molt interessant. S'han publicat moltes enquestes i anàlisis de resultats. La pregunta és, què vol dir això? Què vol dir la fragmentació? què vol dir l'emergència de BeC, CUP i ERC? Què vol dir el retrocés de PSC, PP i CiU? o el creixement de C's? (sempre basant-se en les enquestes).

La meva teoria és que el procés constituent ja ha començat. I, com ve passant des del principi del procés independentista, el poble va per davant dels partits. Més per davant com més sistèmic sigui el partit.

Sembla com si BeC recollís més vot constituent que els partits independentistes i això hauria de fer pensar molt a aquests partits (crec que convé llegir l'anàlisi que ha fet avui Vicent Partal). En aquest sentit, el vot a BeC és necessàriament un vot sobiranista que a aquestes alçades del partit ja hauria d'estar decantat, per una qüestió de simple observació de la realitat, cap a la independència, tot i que sembla que no es decideixen a explicitar aquest pas.

Segons com vagin les coses, caldrà que el donin. Ahir Colau deia que a BeC "hi ha independentistes, federalistes, altres que no ho consideren prioritari i aquest debat, i altres como jo que no sóc independentista i que pot donar suport o no al procés sobiranista en funció de qui el lideri". Doncs bé, potser resulta que és BeC el que haurà de "liderar". De fet, l'equilibri de forces independentistes està basculant clarament cap a l'esquerra. BeC decantaria del tot.

Ens trobem en un punt, doncs de gran incertesa. Els partits, la baula més dèbil, tornen a ser superats, un cop més, per una ciutadania que pensa pel seu compte.

Això es faria evident a Barcelona on molts dels Sí-Sí del 9N anirien, qui sap si fins i tot el grup més majoritari de vots, a BeC per davant dels vots que anirien als partits  independentistes.

És molt curiós, no? O no tant. En definitiva, quina mena de ciutat volem? aquesta és la primera pregunta. En definitiva, el nostre procés constituent comença a les ciutats. Sense voler, o potser amb una clarividència extraordinària de la que no ens havíem adonat, BeC s'ha posat al capdavant del procés.

Em temo, però, que si bé algun dels grups de BeC ha funcionat amb aquesta clarividència, d'altres s'han mogut per un càlcul tàctic. En algun moment, depenent dels resultats del proper diumenge, s'hauran d'enfrontar amb el fet que no es tracta de donar suport depenent de qui lideri: Liderarà l'esquerra, sempre que ells participin plenament. Hauran de donar un pas al front i encarar el procés constituent amb tot el que això significa. Començant per desfer-se de les ambigüitats i el no mullar-se (va de debò això de la consulta a la ciutadania sobre l'ingrés a l'AMI? a quatre mesos del 27S? ).

Aquest, al meu entendre, serà el missatge de la ciutadania si, com sembla, BeC esdevé primera o segona força a Barcelona.

I no. No es tracta de donar suport o no a una DUI. Jo crec que la DUI és el pas necessari que caldrà donar per assolir efectivament la independència, però no és el pas suficient. Dins de l'independentisme trobarem els que creuen que cal fer aquest pas ja, i d'altres que estan relaxant aquest requeriment. Ara bé, està emergint una idea important: el procés constituent ja és aquí. El procés constituent és l'altra condició necessària. Estem en aquest punt. Ara toca posar les bases de com volem que sigui el nou país.

El proper diumenge 24M es trien alcaldes i equips municipals que han de gestionar el dia a dia. Aquesta serà la seva tasca principal. Però no serà l'única.  Nacionalment, és també una data clau: el procés constituent s'enceta definint les forces municipals que el determinaran i l'impulsaran. Per atzar, o per càlcul, però tindrem l'oportunitat de començar a definir el nou país des de baix. Com volem els nostres pobles i ciutats? Com es constituirà Catalunya a partir de les seves ciutats i pobles?

Atents, doncs. El proper diumenge cal anar a votar. Perquè aquest cop sí que és veritat que les coses estan canviant.

divendres, 15 de maig de 2015

Un dia qualsevol (PP on fire).

A veure. Que tothom és lliure de votar el que li sembli més bé, o de no votar. Només faltaria.

Però amb les coses que passen se'm fa difícil entendre no votar independentista.

Mireu un dia qualsevol, per exemple avui:

1. Després de denunciar el nou atac contra el sistema d'immersió lingüística, Joan Tardà és expulsat del congrés per dir veritats:


Tardà acusa Wert de 'mala persona i fanàtic' i... por vilawebtv

2. Al Coscubiela, l'han amenaçat d'expulsar-lo per haver-se solidaritzat amb el Tardà. Al final ha abandonat l'escó voluntàriament.

3. La policia espanyola entorpint la tasca dels mossos d'esquadra contra grups jihadistes.

El ministre de l'interior, a sobre es posa xulo. O sigui, aquests pollastres que paguem amb els nostres imposts són els que ens "protegeixen" d'amenaces terroristes. Però si ho fan els mossos, llavors col·laboren amb els jihadistes. La notícia:  Picabaralla entre Espadaler i Fernández Díaz per la possible xivatada de dos policies nacionals a una cèl·lula

4. La junta electoral ordena la retirada de les estelades  dels centres públics. Es veu que això vulnera no se quin dret o coarta no se quina llibertat. Deu ser que la presència de la bandera espanyola no coarta res. Potser no coarta, però toca força els collons. De fet, l'objectiu de l'ordre de la junta electoral espanyola deu ser, precisament, tocar els collons. Si no, no s'entén.

En fi. Un dia qualsevol. El PP ja trigava a entrar en campanya fent us de l'aparell de l'estat però ja s'hi han posat. Estan on fire, com diuen a Massachussets. Han engegat la màquina de fer independentistes i l'han posat a tota castanya.

Doncs res, tu, no els defraudem. El proper 24 toca votar independentista.

dimecres, 13 de maig de 2015

Llibre llegit: "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana Independent"

Una tasca que m'havia auto-imposat de cara a poder votar amb fonament aquest proper diumenge 24 era la de llegir el llibre (o llibret, o opuscle) "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana independent." editat per les "Esquerres per la Independència". Nom que aglutina partits, sindicats, i associacions de l'esquerra independentista. Traduït: gent de CUP, ERC, Procés Constituent... i també de la Intersindical-CSC, o CONC (CCOO, per entendre'ns)... No hi són tots els moviments i grups independentistes d'esquerres, sens dubte, però els que hi són donen una bona idea de la pluralitat d'aquest espai.

Es tracta d'un llibre que proposa les línies mestres d'un model de país. Un país amb matriu d'esquerres, de la pluralitat de l'esquerra. El llibre pretén aportar un posicionament de cara al procés constituent que és a punt d'encetar-se.

Cada capítol està dedicat a fer una proposta sobre un aspecte de la nova República: marc laboral, gènere, educació, sanitat, justícia, medi ambient, energia, pagesia i ramaderia, banca, economia, indústria, municipalisme, cooperació internacional... Cada capítol és escrit per un autor, diguem-ne, especialitzat.

Això fa que el text resulti més aviat un recull d'assajos i, per mi, això el torna irregular: hi han capítols més interessants i amb més suc que no pas d'altres. En alguns el to es didàctic, en d'altres reivindicatiu.  El respecte a la pluralitat dels autors fa que es pugui trobar alguna proposta que es contradiu amb alguna altre. En fi. Si més no, però, a tot el llibre es percep una forta preocupació mediambiental. Finalment, l'esquerra sembla haver assumit el repte climàtic en tota la seva importància crítica i vital. És bo que el nou país incorpori aquesta pulsió a la seva matriu.

En el meu cas, aquest llibre em dona una base per triar a qui votaré. El meu vot anirà cap a aquells partits que d'alguna forma incorporin les idees que s'hi recullen en els seus programes. Ja sigui per triar alcalde el proper 24M, o per determinar la matriu de la nova República.

Com deia ahir, esquerra independentista: El 24M perquè per a fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. El 27S, perquè el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des de l'esquerra.

Encetem el debat. L'esquerra independentista fa aquesta proposta. 

Volem la independència:

  1.  … per garantir feina, salaris, prestacions i pensions dignes per a totes i tots
  2. … per una democràcia plena i lliure de corrupció
  3. … per aturar els desnonaments i garantir un habitatge digne per a tothom
  4. … per garantir el dret de totes les persones a decidir sobre el seu propi cos
  5. … pel repartiment dels treballs i la riquesa
  6. … per una banca pública i amb control social
  7. … per rescatar les persones i deixar de pagar el deute il·legítim
  8. … per una salut i sanitat públiques d’accés universal
  9. … per un sistema judicial proper, imparcial, gratuït i eficient
  10. … per garantir els drets de ciutadania a tots els que viuen a Catalunya
  11. … per la sobirania energètica, el control dels recursos naturals i una economia ecològica.
  12. … per una economia productiva i solidària al servei de les persones
  13. … per una educació pública, integradora i de qualitat
  14. … per un serveis públics universals
  15. … per un territoris cohesionat amb les infraestructures integrades i equilibrades
  16. … per una participació veïnal que influeixi directament en les polítiques públiques municipals

dimarts, 12 de maig de 2015

Debat dels candidats a l'ajuntament de Barcelona

Aquest matí, simultàniament per Catalunya Ràdio i per TV de Catalunya, i moderat per Mònica Terribas, han fet el debat entre els caps de llista a l'ajuntament de Barcelona. En desconnexions territorials també les ciutats de Lleida, Tarragona i Girona han tingut els seus respectius debats.

Per horari no l'he pogut veure, i prou que m'hauria agradat. No passa res. El podeu veure al "3 a la carta": Debat eleccions municipals 2015 Barcelona.

Doncs bé. Ja l'heu vist. Interessant. O potser no tant?

No teniu la sensació que la realitat és molt més complexa i molt més líquida que el que hom podria deduir dels discursos dels candidats?

Les campanyes electorals, totes, es basen en unes tècniques: En l'ús d'idees força, en la repetició d'eslògans, en l'atac al rival, en excitar al propi electorat i en confondre a l'electorat del rival. En fi. El cas és que les campanyes, al meu entendre, aporten poc, o si es vol, més aviat desmotiven al vot.

Per mi seria millor que hom pogués identificar per a cada partit quins són els principis d'acció. Els principis amb els que afrontarà la realitat complexa i mutable del dia a dia de la ciutat.

Aquest seria el primer pas. També caldria saber si hom es por refiar dels representants. És dir, si diem que es vol fer una determinada acció que implicarà un enfrontament amb poders del tipus que siguin. La faran? O mes ben dit, seran capaços d'enfrontar-se als poders oposats?

Barcelona és molt gran. La seva dimensió i la seva densitat fan que la tria d'alcalde sigui molt més política que a d'altres municipis més petits. Per tant, quan es tria alcalde al cap i casal, tot i que és cert que es tenen en compte, de forma principal, els afers de la ciutat, també es tenen en compte, o jo tinc  en compte si més no, altres factors que ultrapassen l'àmbit municipal.

En resum, he escoltat el debat. No m'ha aportat gaire. Em refermo en que votaré l'esquerra independentista. Totes dues coses a l'hora i sense matisos. Per un motiu: per fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. Encara més: el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des del municipalisme. Doble eix, doncs: esquerra i independentisme.

Independentisme. El dret a decidir no és quelcom que calgui guanyar. Per mi es tracta d'exercir-lo. En aquest sentit, la promesa d'una candidata d'una consulta ciutadana per decidir l'ingrés, o no, a l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) no m'aporta gaire. Em sembla, més aviat, un problema d'indefinició interna de la seva candidatura. Són els seus votants els que han d'aclarir-se. Jo ja ho tinc clar.

En definitiva, el proper 24 ja podré votar una llista que segur que votarà per l'ingrés de Barcelona a l'AMI, però que, sense dubtes, l'endemà del 27 de setembre (d'aquí quatre mesos) ja estarà alineada amb el procés d'independència. Independentisme vol dir això: aspirar a que Barcelona sigui la capital de la República de Catalunya i afegir aquesta característica a la marca internacional de Barcelona des de ja mateix.

Esquerra. Per mi esquerra vol dir algunes coses. Empoderament ciutadà, democràcia, remunicipalització de serveis públics (educació, sanitat, transport), remunicipalització de l'aigua i de l'energia, parc públic d'habitatge i lloguers socials... I també polítiques d'igualtat de gènere, de polítiques contra la discriminació sexual, el  respecte i protecció de la multiculturalitat de Barcelona, la promoció de la cultura i llengua catalanes com a llengua d'integració i cohesió social... i em deixo coses.

En fi. Potser més que debats entre candidats, caldrien més debats entre persones. Més debats entre veïns, o entre companys de feina. I arribat el moment, més participació d'aquest veïns als consells de barri, per exemple.

Reconec que és difícil. Des de la ignorància, però em fa l'efecte que involucrar-se en la governança d'un poble petit deu permetre, si més no, veure la concreció de la feina que es fa en forma de projectes que es poden tocar; en canvi, a Barcelona, potser per una dimensió inadequada de les eines de participació i de governança, costa seguir els projectes. Tanmateix, si es vol canviar les coses, caldrà fer-ho des de baix. Caldrà participar si es volen canvis.

En tot cas, ja veurem què vota o que és deixa de votar. Personalment, espero un bon resultat de l'esquerra (la sobiranista, formada per ERC, CUP i BeC), en primer lloc i, tant de bo, que sigui un gran resultat de l'èsquerra independentista (ERC i CUP). Així sigui. Amén.


I com deia Vicent Partal el passat diumenge, no ens equivoquem, el 24M es tria alcalde. Fem-ho amb seny, o amb rauxa, i cadascú seguint el seu criteri. 

Després, el 27S, triarem independència.



dijous, 7 de maig de 2015

Llibre llegit: "Això ho canvia tot" de Naomi Klein.

"Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima", de Naomi Klein, Editorial Empúries, és el llibre que m'ha tingut ocupat des del passat Sant Jordi.  És una lectura més que recomanable. Una crida urgent a l'acció per tractar d'atenuar els efectes del canvi climàtic.



Es tracta, però, d'una crida a l'acció argumentada; amb una exposició dels motius pels que cal actuar; amb una crítica, ferotge, als grups que, en nom d'un ecologisme de saló, han acabat pactant amb les multinacionals que destrueixen el clima; amb propostes d'acció rumiades. És un llibre que cal llegir.

Naomi Klein és una referència imprescindible dins el moviment altermundialista. És obligatori recordar que és l'autora de "No logo" i "la doctrina del shock. A "No Logo" denunciava el poder antidemocràtic de les multinacionals a "La doctrina del shock", com aquestes multinacionals aconseguien mitjançant el capitalisme del desastre, arrabassar drets civils, fer-se lleis a mida, privatitzar serveis públics i acaparar la riquesa; a "Això ho canvia tot", Klein ens mostra com aquesta avarícia és suïcida per una banda, i "ecocida" per l'altre.

Els tres llibres estan separats per catorze anys i però tenen una continuḯtat, es veu una evolució entre ells, seguint el pas del temps. El món és molt diferent de fa una dècada i mitja, quan es va publicar "No logo". L'avarícia de les multinacionals avui és evident i la "doctrina del shock" aplicada a escala global com a "resposta" a la gran crisi que encara patim no deixen dubtes sobre la natura perversa del capitalisme del segle XXI. El capitalisme no enganya, l'objectiu és acaparar riqueses sense aturador. El creixement infinit. I, en aquesta cursa, tots els recursos natural són susceptibles de ser consumits.

La Klein explica això en un llibre gruixut: 640 pàgines de contingut i 116 pàgines de notes. Aquestes pàgines s'estructuren en tres blocs:

1. "Mala sincronització". La lluita contra el canvi climàtic pot ser el gran relligador de les diferents lluites pels drets de tota mena, laborals, de gènere, de llibertat democràtica, o directament ambientals. Pel seu caràcter crític per a la vida. Però, tanmateix, avui encara no ho és. En canvi la dreta global ha captat perfectament el caràcter revolucionari de la lluita contra el canvi climàtic i, la seva resposta ha estat múltiple: des del negacionisme; fins al capitalisme "verd"; o l'adopció de fonts d'energia "neta", con el gas natural, o l'etanol reconvertits en nous productes de les multinacionals de l'energia; o directament l'us de la força per imposar l'extracció per fracking, o d'arenes bituminoses.

La dreta global està organitzada per continuar aquesta extracció criminal, l'esquerra global tot just comença a organitzar-se, o reorganitzar-se per respondre. Mala sincronització.

2. "El pensament màgic". Part d'aquest retard en donar resposta, uns temps preciós perdut, és degut a com l'ecologisme "de saló" ha encarat la resposta. NO s'han atacat problemes puntuals, però no s'ha vist, o no s'ha volgut veure la relació directa entre capitalisme i canvi climàtic. En canvi, s'ha confiat en l'aparició de "súper-herois ecologistes", en la forma de multimilionaris donants de grans sumes de diners per a la investigació climàtica; o la creença que la ciència descobrirà alguna energia miraculosa, no contaminant; o que, potser es descobrirà la forma de regular la temperatura del planeta mitjançant solucions de geoenginyeria globals... El cas és que no es planteja que la solució per no emetre més gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera és molt més senzilla: no consumir combustibles fòssils. Però, és clar, aquest plantejament, decreixentista, xoca amb el model capitalista basat en el creixement infinit.

3. "Els indicis d'un començament". Han passat anys i el capitalisme extractiu ha actuat i actua cada vegada amb més fatxenderia, prepotència i des de posicions de força per continuar acaparant beneficis (amb governs corruptes que no son pas aliens a aquestes accions). Aquesta operació de saqueig es troba, cada vegada més, amb respostes d'acció directa persistents i, sovint, eficaces per aturar projectes extractius. És una resposta global que Klein anomena Blockadia, una línia de front que es troba escampada arreu del món. Blockadia és allà on hi ha una lluita mediambiental, però també una lluita per la democràcia, per l'autodeterminació i el dret a decidir, una lluita feminista, una lluita per drets laborals, o per serveis públics. Perquè resulta que, en realitat totes aquests lluites comparteixen un punt comú: cal un canvi de paradigma, un canvi de cosmovisió, de forma d'entendre el món. El món no és un recurs, la gent no és un recurs, el món és on vivim, però amb unes condicions que estan canviant i que dos graus d'escalfament faran que deixi de ser el lloc, malgrat tot, acollidor que és ara.

D'aquest tercer bloc en destaco el darrer capítol del llibre "El dret a la regeneració". És la cosa més personal que he llegit mai de Naomi Klein: relaciona la seva difícil maternitat (Klein ha estat mare per primer cop mentre escrivia aquest llibre) amb les dificultats que tenim cada vegada més com espècie per a reproduir la vida, o les dificultats que tenen tantes i tantes altres espècies, o les especies que, directament, s'han extingit o s'estan extingint.

Aquestes dificultats estan fortament relacionades amb una forma de vida tòxica i amb un planeta cada cop més brut. La Terra, però, amb prou temps, és capaç de regenerar-se, o més ben dit, la vida és capaç de brollar de nou. Doncs bé, aquest dret a la renovació de la vida és un dret fonamental, un dret relacionat amb la maternitat i la paternitat. La idea és que l'ecosistema, les diferents espècies d'animals, plantes i biosfera, en conjunt, som un bressol de vida i tenim el dret a la regeneració. la regeneració vital va més enllà de la transmissió de gens de pares a fills, Tots i tothom formem part d'aquest procés de regeneració vital i de protecció de la vida. És una gran visió.

Klein acaba amb un capítol de conclusió en el que crida a l'acció. No queda massa temps per evitar la pujada de dos graus que ens durà a un clima desfermat i hostil. No hi ha gaire temps i al màxim que es pot aspirar ara es, amb prou feines, a atenuar els efectes del canvi climàtic. Però fins i tot per a aixo caldrà una acció contundent. Es poden fer coses però ha d'haver un canvi general de valors. I de la pròpia visió de la humanitat al món. Cal oferir alternatives pràctiques. Per exemple un municipalisme fort capaç de recuperar el control sobre les fonts d'energia i els recursos i posar-los al servei de la gent, i no de les multinacionals de l'energia. No només: les lluites laborals, les reivindicacions feministes... es poden llegir des d'un punt de vista mediambiental. La conciliació familiar és alguna cosa més que paraules quan és la mateixa reproducció la que està amenaçada. El dret a decidir, l'autodeterminació, la democràcia en si mateixa, és un poderós actiu en la defensa del medi ambient. L'estimació i el coneixement del propi territori, vist com una llar, i no com un recurs, les varietats culturals i lingüístiques esdevenen en elles mateixes biodiversitat.

Em deixo moltíssimes coses al tinter. No pretenia ser exhaustiu. Només vull fer una recomanació: Llegiu-lo. Us excitarà. Us farà pensar. Us motivarà a l'acció.

Repeteixo, em deixo moltes coses, potser que escoltem a la mateixa Naomi Klein explicant el seu propi llibre. Naomi Klein va ser a Barcelona el passat 27 de març, al CCCB, presentant el llibre, i va donar aquesta conferència (traduïda al català):




Moltes gràcies, Naomi Klein. Feia falta aquest llibre. Gràcies infinites per la vostra lucidesa.

...i felicitats pel petit Toma!

diumenge, 3 de maig de 2015

Enquesta de la Vanguardia

Ja ho he dit en alguna altra ocasió: les enquestes les carrega el diable i si, a més, les encarrega el grup Godó, aleshores són doblement malèfiques.

Tanmateix, crida l'atenció l'enquesta que ha publicat avui La Vanguardia.


Objectivament, segons aquesta enquesta, l'independentisme està a cinc mesos de donar un tomb a la història d'aquest país (una altre cosa, per descomptat, és la lectura que en fa La Vanguardia): la suma d'escons de CiU, ERC i CUP dibuixa una majoria neta.  

També crec que a aquest grup es sumarà ICV, que crec que acabarà decantat-se cap a la independència més d'hora que tard. Els tinc per seriosos i compromesos amb el país, amb la seva gent.

Però, sobretot, ho faran per tàctica i per estratègia: faran el pas perquè veuran que no hi ha cap més sortida i perquè, de fet, amb ells la majoria dins de l'independentisme serà clarament d'esquerres (segons l'enquesta, avui,  esquerra i dreta empaten dins l'independentisme). Amb ICV al bloc independentista/constituent es garanteix que la matriu del nou país estarà a l'esquerra, amb l'ecologisme i amb el feminisme.

Tampoc cal ser molt llest per adonar-se que després del 27S, no es podrà perdre el temps. I caldrà anar per feina i amb decisió. L'objectiu del bloc CiU, ERC. CUP i ICV serà el procés constituent. Haurà d'encetar-se d'immediat. Segur que en parlarem d'això quan arribi el moment.

Fin i tot hi ha qui considera que Podemos no serà hostil al procés independentista perquè aquest, per una banda, esdevindrà el  procés constituent a Catalunya i perquè forçarà de forma inevitable el procés constituent a Espanya.

Repeteixo: "hi ha qui considera". Personalment, tinc moltes reserves sobre la posició  que prendrà Podemos envers el procés independentista/constituent  de Catalunya, però, en fi, hi ha qui ho diu, i jo ho consigno.

Ara bé, el que per mi és absolutament al·lucinant de l'enquesta de La Vanguardia és el resultat de Ciutadans.

Va de debò? M'estan dient que C's serà tercera força? El PP de Catalunya mai ha tingut 26 diputats com se li atribueixen en aquesta enquesta a C's. I ara una coalició PP+C's se n'aniria als 35.  35 diputats nacionalistes espanyols de dretes a Catalunya? estan bojos, o què?  Bé, no se, potser sí. Però, la veritat, crec que una força com aquesta seria molt evident al carrer i, vostès perdonin, jo no veig aquests votants per enlloc.

Potser és la majoria silenciosa que profetitza la senyora Camacho. Qui ho sap. Però jo no la veig. Així que no m'ho crec. No soc capaç de trobar tots aquests votants de C's que diu el grup Godó.

I això em porta a pensar que, potser l'objectiu d'aquesta enquesta no és tant descobrir l'aparició d'una gran esperança blanca del nacionalisme espanyolista de dretes com, més aviat, construir-la.

Val la pena que llegiu aquest estudi de l'observatori media.cat sobre com els mitjans estan tractant a C's i P's. Força revelador.

I la pregunta és perquè? doncs, crec que en essència l'encerten en aquest article d'opinió a "República": es tracta d'inflar artificialment a C's  i P's per a que, arribat el moment, siguin les taules de salvació del PPSOE i, un cop aturat el cop, sense el suport dels mitjans, i ja convertits en "casta" puguin ser fàcilment devorats, fagocitats, assimilats per aquest mateix PPSOE. Fan falta cares noves que essencialment serviran per entomar els bolets.

La diferència més gran entre C's i P's és, però, que molt probablement a C's ja li va bé aquest paper. Hom diria, fin i tot, que és per al que  va néixer C's. Algun dia Rivera serà ministre d'un govern del PP. Ja ho veureu. Temps. En canvi, a Pablo Iglesias, no el veig de ministre. Roma no paga traïdors. Em sembla que el destí de P's acabarà sent molt semblant al de Izquierda Unida (també us dic que entre P's i IU, prefereixo IU).

En fi, reflexions al voltant d'una enquesta que, pel meu gust, fa massa olor de socarrim per un excés d'hores de forn.

Als amics indepes: no afluixem. No afluixem. Estem a cinc mesos d'aconseguir-ho. El passat 9N vam obrir la porta. El proper 27S la creuarem.

No afluixem! Fins aconseguir-ho!

Donec perficiam!