dissabte, 23 de maig de 2015

Eurovision i Municipals

Jornada de reflexió. Ves al racó de pensar i rumia sobre el que has fet i, sobre tot, el que faràs a partir d'ara, concretament, demà. Les jornades de reflexió fan molta gràcia perquè confirmen que, per al poder, els administrats som criatures, canalleta. Gent als que has de dir quan pensar i quan no.

T'ho pots prendre com vulguis. En el meu cas, això de que algú em digui quan he de pensar me'l posa a la mateixa alçada dels que em diuen què he de pensar. No els faig cap cas.

Ep, que la campanya ha tingut debats molt interessants, però també crec que s'han quedat coses al tinter.

En fi, per mi la cosa divertida d'aquesta última setmana de campanya ha estat, i vostès perdonin, el festival d'Eurovision. I aquesta nit és la final. També es vota. Això sí que tindrà gràcia. No puc fer-hi més: soc molt eurofan. Pronostico, al igual que que la majoria dels eurofans, una victòria aclaparadora del cantant suec. Ja havia vist el videoclip al youTube i els videoclips de la resta de cançons i el meu vot està més que decidit.

Jo votaré. A Eurovision. I demà també, a les municipals. M'agradaria pensar que el meu vot a les municipals servirà per alguna cosa més que per triar qui guanya.

Ja que estem posats, i aprofitant que avui es vota a Eurovision i demà a les municipals, faré algunes reflexions i una mica de joc de les diferències entre Eurovision i les Municipals. Som-hi.

- Ningú t'obliga a votar. Estàs, només faltaria, en el dret de quedar-te a casa i no votar. O d'anar-te'n a la platja, o a on sigui, o a canviar de canal, o posar-te una peli.

- La democràcia representativa es basa en que tries els teus representants. No en que tries a qui guanya, o a qui mana. Triar els representants permet, després, passar comptes sobre l'acció dels representants  i donar-los un mandat, revisable, per a la seva acció.  Quan tries a "qui guanya", en canvi, el que fas és donar-li un premi per a que el gaudeixi. Mala idea quan aquest premi és a compte del pressupost públic. Pitjor encara quan  tries a "qui mana", llavors resulta que el premi ets tu mateix, que et poses a disposició de l'amo. Cas pràctic: a Eurovision es tria a qui guanya. Que serà el suec. A les municipals, a qui ens representa. Diferència important.

- El vot útil no existeix. O si voleu, l'únic vot útil és aquell en que un creu. Per exemple: Jo votaré per Suècia aquesta nit, perquè crec que és la millor cançó, la més ben equilibrada i la que té el show més impactant. La meva dona diu que, a més, el cantant és molt atractiu. En realitat ha fet servir una altre expressió que no reproduiré aquí. M'agraden molt, també, les cançons de Regne Unit, Bèlgica, Estònia i Geòrgia. Però votaré Suècia. Ja està decidit. A les municipals, per exemple, jo crec que la independència és la via que permetrà avançar aquest país i, a la vegada, crec que cal posar la reivindicació social, laboral, de gènere, mediambiental, municipalista en el centre. Això em porta a pensar amb ERC i la CUP com les llistes que millor em representen.  A hores d'ara tinc un dilema entre les dos, la veritat. M'agradaria poder votar-los als dos.  A les Municipals, que és gratis votar, no es pot votar més que un cop.  A Eurovision, en canvi, sí que podria votar més d'un cop. Pots votar per telefon tants cops com vulguis i per qui vulguis. Però el preu de cada trucada és exagerat. Votaré un cop i gràcies. Tant  a Eurovision com a les Municipals.

- Eurovision és cada any. Les municipals cada quatre. Atenció a  la dada. En definitiva, una cançó et pot agradar molt però a força de repetir-la i posar-la fins a la sopa, pot acabar avorrint. No passa res, l'any que ve en triem una altre. En canvi, aguantar quatre anys un equip municipal nefast, que es dediqui a dilapidar el pressupost municipal en despeses sense sentit, o antisocials, o alguna cosa pitjor -repeteixo, durant quatre anys- és bastant més dur que haver d'aguantar una cançoneta pesada a un ball de festa major. Tinguem-ho present.

- Un dels moments mes divertits d'Eurovision és quan els països donen els seus vots. Allò del "Ruayomini, dus puans; Yunaitedkingdom, tuelf poins". Súper graciós. És el moment en que es veuen més clarament les amistats, famílies i aliances europees: Els escandinaus, els balcànics, els eslaus... es voten entre ells de forma natural. No és casualitat que els països occidentals més grans (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i... Espanya) s'hagin reservat, per la cara i de forma permanent, cinc llocs a la final. Al meu poble d'això se'n diu jugar brut. Ho fan, bàsicament, perquè no tenen amics tot i que l'excusa oficial és que són els que posen més quartos per a fer el festival. Patètic. En conseqüència, la resta de països essencialment els ignoren i, amb la notable excepció d'Alemanya, que va guanyar al 2010 amb Lena i la cançó "Satellite", la resta del "big five" (humils que són) no rasquen  bola des de fa un munt d'anys (el Regne Unit va guanyar, al 97, amb Katrina and the Waves i "Love shine a light").

- En fi. A Eurovision, qui guanya, guanya, i s'emociona molt i surt a cantar de nou. Qui perd, en canvi, ho fa esportivament i a vegades se'ls veu molt fumuts. És l'eurodrama, en vocabulari eurofan. En canvi a les eleccions, en aquest cas municipals, el show del recompte és una cosa molt aspra, molt seca i molt ensopida. Com no sigui el cas que no t'ha votat ni la iaia, ningú perd. Ningú reconeix que ha perdut. A vegades, fins i tot, tothom guanya. Molt sorprenent. I les aliances van a posteriori dels resultats. Un cop s'ha vist quina és la força de cadascú, aleshores es busquen els amics. És molt interessat. A Eurovision, els amics són els que et fan guanyar. En política només tens amics quan has guanyat. Això diu molt poc de bo de la política.

Acabo. Voteu a qui vulgueu. O no voteu. Que la democràcia es pot fer cada dia i és més que votar. No és només votar. Però també ho és.

Aprofito, de pas, per fer campanya. De la cançó sueca, per descomptat:


Publica un comentari a l'entrada