dissabte, 24 de desembre de 2011

Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler. El nadal de la crisi.

En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles passaven prop de Barcelona.

I com que era el temps de Nadal, i cada cop feia més fred, el mestre va dirigir els seus peus cap a la ciutat on altres cops havia estat i on era recordat amb reverència pels vilatans per la justícia dels seus nombrosos fets.

Però a diferència d'altres cops, aquesta vegada no varen ser rebuts per nens riallers. Ni per la munió de gent i el xivarri dels mercats. Aquest cop, als mercats hi havia poca gent, moltes parades estaven tancades i els pocs nens que eren al carrer no reien en veure'ls passar.

I quan els deixebles van demanar què passava, la gent ve respondre: "és que hi ha una gran crisi".

El deixeble més tanoca de tots va dir: "Mostreu-nos on és la crisi que el mestre hi farà punteria".

"La crisi és que no hi ha feina. I els homes i les dones no poden treballar. No poden guanyar-se el pa. Amb prou feines poden alimentar als fills".

I llavors arribaren els guàrdies del rei i el capità de la tropa llegí l'edicte: "per ordre del re i per a lluitar contra la crisi, la meitat de tot el que tingueu de valor ens ho heu de donar per al tresor reial. I per a que ningú s'estigui de pagar els impostos, els meus soldats i jo mateix, anirem casa per casa i ens endurem la meitat del que hi trobem."

Va haver-hi un gran trasbals i tothom es va posar a cridar, la gent va fugir cap a les seves cases per amagar les seves pertinences dels soldats.

Sant Nicolau Pistoler estava allà, escoltant l'edicte. I a mida que l'anava escoltant, les venes dels temples se li anaven inflant i, tot ell, s'enrogia.

Els vilatans havien marxat de la plaça del mercat. Només hi quedaven els soldats del rei i Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles.

En veure aquells homes que no coneixia, el capità es dirigí a ells i els digué: "l'edicte del rei afecta a tothom. També als forasters, ja que esteu aquí sereu els primers a pagar els impostos." i feu un senyal a la tropa per a que prenguessin als deixebles la meitat dels seus bens.

Però vet aquí que alguns dels soldats havien reconegut a Sant Nicolau Pistoler i van entendre que d'allò no en podria sortir res de bo per ells, així que els més prudents dels soldats, amb sigil, van tocar el dos.

La resta de soldats, però, van avançar cap a on eren els deixebles, que van recular fins posar-se darrere del mestre.

I vet aquí que Sant Nicolau Pistoler estava allà, mirant amb els ulls encesos a la tropa. En veure la figura del sant, palplantat i fitant-los reptador, un calfred recorregué l'espatlla dels soldats, que s'aturaren en sec, desconcertats.

"Endavant, hem d'obeir les ordres del rei!, preneu-los la meitat del que tenen per al tresor, i l'altre meitat com a multa per resis..."

El capità no pogué acabar la frase, perquè el carregador del colt 45 del sant s'havia buidat al seu crani.

Als soldats se'ls van posar els pels de punta en veure el cos sense cap del seu capità. El més enze de tots ells va dir: "Assassí! hem d'agafar l'assassí del..." però tampoc va poder acabar la frase perquè en aquell moment la ma del sant li va tenallar el coll. Amb la força que Déu li havia donat, amb un sol braç al sant aixecà al soldat a un pam de terra. Se l'acostà a la cara i el mirà amb els seus ulls de foc. Així el tingué uns segons, després el deixa anar. L'esglaiat soldat s'havia fet pipí a sobre i els cabells se li havien tornat blancs.

La resta de soldats, en veure com les gastava el sant, van partir d'allí tot lloant el Senyor i donant gràcies per que el sant els havia fet veure que anaven pel mal camí.

Els veïns de la plaça en veure el que havia passat van anar sortint de les seves cases i van envoltar al sant i als seus deixebles, i al soldat dels cabells blancs. I amb grans mostres d'alegria, lloaven al senyor.

Però un dels botiguer va dir: "Senyor, hauria estat millor que haguéreu deixat que els soldats s'enduguessin els impostos. Ara el rei ens enviarà molts més soldats que s'enduran tot el que tenim i ens empresonaran i ens faran esclaus".

I la gent que estava tan contenta, de cop es va tornar trista i temerosa pensant en el càstig reial.

I a Sant Nicolau, que s'havia apaivagat, se li tornava a pujar la mosca al nas i anant de dret cap al botiguer poruc, el va agafar pel coll  com havia fet amb el soldat, i enrogit el mantingué així durant uns instants. El botiguer també es va fer pipí a sobre, però els cabells no se li tornaren blancs perquè era calb.

Sant Nicolau va mirar al castell del rei i l'assenyalà amb el dit. "És el castell del rei",  digué un dels veïns. Va fer un senyal als deixebles per a que el seguissin i tots plegats van anar al castell.
   
Aliens a la que els estava a punt de caure, el rei i els rics de la ciutat estaven reunits al castell i discutien què en farien dels diners que havien pres dels pobres. "Em faré fer un castell nou" deia un, "Casaré la meva filla a l'Escorial", deia l'altre, "i jo a Santa Maria del Mar",  afegia el primer, "jo endollaré a la família com a càrrecs de confiança i cobraran sous estratosfèrics"... I demostraven tenir molta imaginació per a gastar els diners que havien pres dels vilatans.

I encara volien més diners i pensaven: "farem que baixin els salaris i ens quedarem la diferència", i també, "apujarem els impostos", "farem que molts pocs treballin molt i a aquests pocs els pagarem molt poc". "Molt aviat totes les riqueses de la ciutat seran nostres, i els vilatans ens hauran de demanar préstecs i s'endeutaran per a tota la seva vida i així seran per a sempre més els nostres esclaus, ells, i les seves dones, i els seus fills i filles. Tot serà nostre". I reien.

Però, de cop, un gran terrabastall se sentí al pati d'armes. I, a continuació, una gran confusió i crits, i després, sorprenentment, càntics d'alegria.

I és que Sant Nicolau havia esbotzat la porta del castell d'una canonada, i ell i els seu deixebles havien entrat. La guàrdia del castell va sortir a enfrontar-se a l'enemic desconegut, però quan van veure de qui es tractava, van optar per una retirada estratègica, tot lloant Déu.

Però això no ho sabien el rei i els rics que seguien fantasiejant a la gran sala del consell.  De nou, Sant Nicolau Pistoler esbotzà una porta, i aquest cop era la de la sala del consell i ple de ira i de santa intransigència entrà, lentament, a l'estança.

El rei i els rics havien emmudit de cop. Qui era aquell homenot barbut que gosava molestar als poderosos? Cegats per la seva supèrbia, van desenbeinar les seves luxoses espases i van desenfundar les poderoses armes de foc que duien i cridaven als seus guàrdies personals.

Però els guàrdies personals feia molta estona que havien fugit. I els rics i el rei van tirar primer contra Sant Nicolau Pistoler, però el Senyor protegia al seu enviat i cap bala no el va tocar, ans es ferien entre ells. 

I Sant Nicolau Pistoler es tragué els colts de les fundes i tret que tirava, tret que reventava el crani d'algun d'aquells malànimes. Ni en el llibre dels Macabeus trobareu una escabetxina com aquella. Finalment el rei quedà sol, i en la seva ceguesa continuava tirant contra el sant, fins que es va quedar sense bales. Cap ni una ni tan sols va fregar a Sant Nicolau.


I encara l'insultava i el cridava i li demanava qui era. Sant Nicolau, com en el miracle de la conversió dels cabells negres en blancs, va agafar al rei pel coll i amb el seu poderós braç, l'alçà un pam sobre terra. Fitant-lo amb els seus ulls encesos.

En aquell moment, el rei s'adonà que la seva situació era, més aviat, compromesa i s'espantà molt. No era tan poderós com es pensava. S'adonava que estava a punt de pagar per les seves malifetes.

Sant Nicolau Pistoler tenallava amb força el coll del rei. S'acostà a la finestra de la sala del consell. Aixecà el rei com qui aixeca un ninot i el mostrà als vilatans que s'havien congregat a la porta del castell. I el llençà daltabaix.

Tothom es va quedar glaçat.

Sant Nicolau Pistoler i els deixebles van anar a la sala del tresor i van obrir la porta. Allà hi havien riqueses incomptables. Però per a Sant Nicolau Pistoler allò no eren més que rocs i pedres sense valor.

I els deixebles van demolir el castell a canonades. I els veïns, que es pensaven que Sant Nicolau Pistoler els hauria deixat agafar els diners del tresor, es van quedar amb un pam de nas. I és que no es pot servir a Déu i als diners.

Rondinant, els veïns van tornar cadascú a casa seva. I els deixebles van calar foc a les restes del castell.

Un pagès va apropar-se al sant i li digué. "Amb el que has fet, has deslliurat al poble del rei i dels rics que els robaven i els oprimien. Tanmateix, la crisi continua perquè segueixen sense tenir feina."

Sant Nicolau és mirà el pagès, mirà també el foc del castell, que s'escampava per la ciutat i ho assenyalà amb el dit. Girà cua i s'allunyà del pagès.

Un dels deixebles, el més espavilat,  s'apropà al pagès i li va dir: "Teniu molta feina. Heu de fer una nova ciutat. I no cometeu els mateixos errors. Amb l'ajut de Déu us en sortireu. Adéu, pagès, que tinguis un bon nadal".

I Sant Nicolau i els deixebles se'n tornaren a les muntanyes, des d'on es veia el fum de la ciutat cremada, i aquella nit era la de Nadal.

dijous, 15 de desembre de 2011

Arcadi Oliveres. Xerrada a Vilaweb TV

Al Vilaweb TV han penjat una xerrada amb l'Arcadi Oliveres dins de la seva serie "Implicats".

Sempre és molt interessant escoltar a l'Arcadi.

Vet aquí la xerrada:




dilluns, 5 de desembre de 2011

Immaculada Constitució. Release 2011

Arriba el dia de la immaculada Constitució. Com cada any, res a celebrar. Més aviat, quelcom a combatre.

Si ja de per se la constitució espanyola és una amenaça de mort per escrit a tots aquells que som independentistes (article 8, punt 1, de les forces armades) ara, a més, i en virtut de l'infame pacte de setembre d'enguany entre el PP i el PSOE (més PPSOE que mai) que sotmet a tots els ciutadans de l'estat als designis dels poders econòmics i financers internacionals (la reforma del pànic). 

Això està a la constitució. La llei fonamental de l'estat, però que no han pogut votar, ni la llei ni cap reforma que se n'hagi fet, cap dels ciutadans de l'estat que no tinguessin la majoria d'edat l'any 1978, o sigui, cap dels ciutadans de l'estat que avui tenen menys de cinquanta-un anys  

Doncs això "celebren" cada 6 de desembre. Visca la democràcia. Però que no passa res, tu. Aquest és el millor dels mons i la release 2011 de la Constitució és molt millor que l'anterior. Segur. Ho ha fet el PPSOE.

Constitució? aquesta no, gràcies.

La refundació d'Europa

De l'acord al que la senyora Merkel i el senyor Sarkozy han arribat segurament se'n podran dir, i se'n diran, moltes coses. Hi haurà que trobarà que és un gran acord, i d'altres que aquest acord és nefast. Es diu que és un acord que rebaixa el poder dels estats i augmenta el poder de la UE. Es diuen moltes coses.

Tanmateix, n'hi han uns quants que ja han dit que volen apuntar-se, com el Rajoy, que des de la nit electoral estava desaparegut, però que en els darrers dies se l'ha pogut sentir, primer dir que la cosa està molt malament, i avui per dir que vol que aquell invertebrat conegut com Espanya vol estar en el grupet que estan muntant l'alemanya i el francès.

Estan una alemanya i un francès muntant un grupet i van un grec, un italià i un espanyol a apuntar-s'hi. Podria ser l'inici d'un acudit dolent i, segurament, ho és.

Que l'estat espanyol vagi cedint sobirania ja em sembla bé. No em sembla tan bé que aquesta sobirania, en comptes de retornar als seus legítims propietaris, és dir als ciutadans i ciutadanes de l'estat, inicii un incert viatge cal al centre d'Europa. Aquesta decisió de "cedir sobirania" a "Europa" no hauria de contrastar-se? i "Europa" què és? no seria més encertat dir Unió Europea? o millor encara Euro Zona? o, per ser definitivament precís, els interessos econòmics i financers que s'amaguen darrera l'antigament prestigiós i estimat nom d'Europa?

Ens atrevim a dir que Merkel representa al poble alemany i Sarkozy al francès? Hom afirma que "la institució" de Canceller, o de President de la República  representa als pobles respectius... I un be negre.

Als catalans en particular tots aquests moviments de "construcció d'Europa" ens haurien de posar en alerta. Els catalans, la nació catalana, el poble català o, senzillament, els ciutadans de Catalunya, no existim com a tals a Europa. El nostre autogovern de pa sucat amb oli també patirà, algú ho dubta? en tant que administració subordinada de l'estat una retallada en la "seva" sobirania.

Aquesta Europa al servei d'interessos econòmics i financers ni entén ni li importen els fets diferencials. El que aquesta Europa dels interessos comercials i financers demana és que es paguin els deutes contrets, primer, i poder seguir obtenint beneficis, després. I per això reclama, ni més ni menys, que els estats, i els governs regionals en tant que part els estats, li cedeixin sobirania.

Visca la democràcia. I els governs de l'estat i de la Generalitat s'apressen amb les retallades, amb les privatitzacions, amb les baixades de salaris... fins i tot s'ataca als sindicats, aquells mateixos sindicats dòcils que en tot el que portem de crisi venen defensant una "pau social" gairebé amb més interès que la patronal o l'administració. Aquests també estan al punt de mira. Roma no paga traïdors.

Però la nació,  el poble, els ciutadans, o la massa amorfa de carn humana que fa la viu-viu pels nostres pobles i ciutats no sembla adonar-se d'aquests moviments. O si s'adona, es resigna i no s'hi oposa. Es queixa, segur, però no en discuteix la justícia dels fets o, si més no, no de forma majoritària. En realitat, gairebé tampoc de forma minoritària

I és en aquest context que el personal li dona la majoria al PPSOE, o al PPSCIU, i "Espanya" (amb Catalunya al capdavant) es posa la primera a la llista dels aspirants a la "refundació" d'Europa. I es que calen els calers i els préstecs que venen d'Europa per a poder arribar a fi de mes. Literalment.

Jo només demano que no vulguin fer passar aquesta claudicació enfront els poders econòmics i financers com un gran èxit en la construcció europea. Ha estat un gran èxit, segur, però no en la construcció d'Europa. Més aviat en la seva derrota. I en una gran derrota dels principis democràtics. És la derrota dels europeus, que avui som una menys lliures que ahir, més esclaus i més indefensos enfront les arbitrarietats dels poders econòmics.

Però la maquinària de propaganda ja està en funcionament. Ens diran que aquest és un pas en la bona direcció. Que ens n'hem d'alegrar.

Jo se que sento. I ara sento desconfiança. Pitjor encara, sento que em volen prendre l'esperança.

Sé que un altre món és possible.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Un divertimento matemàtic

Fent arqueologia pel correu, he trobat un petit divertiment que vaig escriure fa uns anys en resposta a una història per l'estil que em va enviar un company (el Paco, que l'entusiasmen aquestes coses):

Vet aquí el conte:

"Hi havia un cop una petita epsilon, que vivia feliç al camp
vectorial. Un dia, però, es va produïr una discontinuitat que la va
abocar a límits que la feien tendir a zero. Fins i tot, per la petita
èpsilon, alló era un màxim. Va intentar fugir del desastre pujant-se
a un esgraó de Heaveside i saltant amb una ala delta de Dirac. El
vell Laplace, en veure-la, va transformar-la. L'axioma no fou reixit
i morí sense succesió infinita. Allò va trencar el cardioide dels
seus tres amics que van descriure un pla per acabar amb Laplace.
Aquest veié que la seva trajectoria havia estat el·líptica i se'n
penedí. Per tant anti-transformà de nou la petita èpsilon i avui
encara viu feliç amb els petits punts del gran camp vectorial .
Tothom diu que tenen un gran potencial. Alguns diuen que la seva
progressió acabrà en un lloc geomètric dels punts del pla que només
es pot descriure com a anell de boda. Que així sigui. Amen."



Au, queda publicat.

Jesús Lizano a la Contra de La Vanguardia

Avui, a la contraportada de la Vanguardia entrevistaven a Jesús Lizano, poeta llibertari.

És imprescindible llegir a Jesús Lizano. Vet aquí alguns enllaços a obres seves extrets de la web "oficial" (http://www.lizania.net/)

El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
 Lizania. Apéndice. Lizanote de La Mancha. Cuarta parte. Camino de comprensión

Lizania. Aventura poética (949-2000)

Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia

Novios, mamíferos y caballitos

¡Hola, compañeros! (Manifiesto anarquista)

Anarquista, poeta, filòsof, mamífer. Humà. Sempre recomanable.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Justificacions

Per si no havia quedat prou clar, el Peces-Barba ha tornat a justificar els bombardejos sobre Barcelona de 1934. També diu que els radicals (radicals?) catalans tenen (tenim) molt poc sentit de l'humor.

El personatge aquest, doncs, considera que estava justificat bombardejar als nens de Barcelona d'aquell any. Nens que molts d'ells avui són els nostres pares i avis. Estava justificat.

Bombardejar nens és justificable. El botxí, el bombarder, ho pot justificar tot i, a més, té l'última paraula perquè la víctima calla per sempre.

El Peces-Barba fa apologia del genocidi. és un tipus perillós que en la seva psicopatia considera justificable bombardejar nens, nens que avui són els pares de molts de nosaltres. Peces Barba justifica l'assassinat en massa. Segurament, hauria estat  un gran oficial de les SS a l'Alemanya nazi i, sens dubte, hauria trobat del tot justificables els camps d'extermini (algú li ho ha preguntat?).

I és que posats a justificar,  si hom justifica l'assassinat en massa, també es pot justificar l'assassinat d'un hostatge amb un tret al cap, no? doncs no. El Peces-Barba diu que això no està justificat. Ves quina cosa ¿No era Stalin qui deia que la mort d'un home és una desgràcia, i la d'un milió, una estadística?

Sí, sí, tot plegat, un senyor molt de la broma, el Peces-Barba. O potser un psicòpata. En tot cas, sempre va bé recordar que encara tenim algunes lluites pendents: per exemple, i per dir-ne una, contra el feixisme. I això sí que està justificat.

Mariano, president.

Les eleccions generals han passat i Mariano ha triomfat. Què caram. Diguem-ho clar: campió i per golejada.

I malgrat això, l'home va sortir a saludar a l'afició amb un discurs que, fins i tot, era conciliador. Res de prepotències aznarianes ni acudits de catalans. Al contrari, va faltar poc per prometre sang, suor i llàgrimes.

Sembla ser que abans de sortir a rebre les aclamacions dels fans, l'havien trucat tot un seguit de capitostos europeus. Qui sap si Frau Merkel i Monsieur Sarkozy van dictar-li el discurset. No m'extranyaria gens.

I és que el Mariano li ha tocat ser president en el pitjor moment. A veure, que tampoc hem de tenir-li pena. Aquest senyor ja fa molt i molt temps que té la vida solucionada. Per tant, que a l'estat li vagi més o menys malament no deixa de ser una cosa que només l'hauria d'afectar com a aquells aficionats al futbol que senten els colors amb distància: es poden emprenyar molt si l'equip perd, però de façana. No deixaran de dormir ni en la pitjor de les derrotes. Que només és un esport, home...

A mi em sembla, doncs, que no es farà mala sang. Diria, fins i tot, que encara agrairà que des de París i Berlín li diguin que ha de fer. En realitat disposa d'un gran consell d'assessors: d'una banda els amics europeus, de l'altra els BBVAs, els Santanders, els Botins i els Rossells. Els que en podríem dir els amics espanyols.

A mi em preocupa que els amics del Mariano decideixin que els serveis públics s'han de privatitzar, que l'acomiadament ha de ser gratuït, que els impostos han de pujar i que els salaris han de baixar. 

Em preocupa també que escolti a alguns dels seus amics espanyols dient  que això de la Generalitat és mot car, o que haver de gastar diners en l'ensenyament en català no surt a compte en temps de crisi. Tot podria ser.

Jo crec que això que em preocupa és també el que preocupa a molta gent. Ara bé, en canvi també estic segur que molta gent pensa que el programa econòmic ha d'aplicar-se necessàriament i que el resultat serà una nova era de prosperitat. Ves tu a saber.

Tot i que sospito que no. Sospito que ens empobrirem molt tots plegats. De fet, sospito que són molts els que comparteixen la meva sospita inicial.

Però, en fi, esportivament cal acceptar que el Mariano ha guanyat per golejada. Cal dir-ho, però:  més per desistiment dels votants del PSOE (gairebé cinc milions de vots que han anat a ves a saber on) que per mèrits propis (només ha incrementat mig milió de vots). 

No hi han gaires anàlisis a fer. Es pot discutir si la majoria absoluta del Mariano és per mèrits propis o per demèrits del ZP. Jo crec que més aviat és per això últim.

A efectes pràctics, però, tant se valen els perquès. La cosa és molt més senzilla. Han guanyat la Frau i el Monsieur, i el que representen. I què representen? No s'equivoquin: no representen ni a Alemanya ni a França. No. representen uns interessos econòmics molt poderosos. Representen a la gran banca europea. Representen als creditors.

Guanya la banca. Com als casinos. Això sí, "democràticament". Amb milions de vots. Molts més vots que no pas els no-vots de l'abstenció (que tot sigui dit, han estat molts.)




Un altre món és possible, però no sembla que interessi gaire.

En fi. Ara toca, doncs, aguantar.

dissabte, 19 de novembre de 2011

la metàfora sexual d'una jornada de reflexió

Fa molta gràcia que en aquest sistema súper democràtic que ens toca patir destinin el dia abans de votar a la "Jornada de reflexió".

Jo, personalment, crec que seria millor que la gent no s'ho pensés gaire.

Si s'ho pensessin gaire, em fa l'efecte que, en el millor dels casos passarien d'anar a votar, i en els pitjors, agafarien una emprenyada imprevisible.

El cas és que, sempre en la meva humil opinió, la majoria de la gent no cau en el parany de rumiar-s'ho i anirà a votar.

Ep, que són molts els que s'abstindran. I molts perquè s'ho han rumiat i prefereixen no fer-se mala sang. Molts no aniran a votar perquè ni se senten representats, ni volen ser representats per cap dels diputats que seran triats el diumenge. No aniran a votar perquè, en definitiva, entenen que una democràcia "representativa" no és democràcia. O és una democràcia de molt baixa qualitat, O, si més no, que el sistema de democràcia "representativa" que patim és un engany i una estafa.

També, com no, hi han els que no aniran a votar perquè no s'han enterat que hi han eleccions. "No és possible!". I tant que és possible. La capacitat de viure en un núvol d'alguns congèneres és infinita. Hi ha gent molt feliç. Que els duri. Quina enveja que fan.

També hi han els que sí que saben que hi han eleccions perquè estan informats, però que tindran coses més importants que fer. Veure la tele, o fer una becaina, o alguna feina que, urgentment, haurà de ser realitzada. És una qüestió d'escala de valors. Qui és tan superb per dir-li a un altre què és o què no és important?

Reflexionar, allò que es diu reflexionar, jo crec que ho farà poca gent. Em fa l'efecte que poques decisions de vot es prendran avui. És més, crec que els indecisos, majoritàriament esperaran a l'últim moment: aniran al seu col·legi electoral i davant l'estesa de paperetes triaran seguint el criteri que en aquell moment suprem els dicti el cor. I aquest criteri serà misteriós i un cop posada la papereta a l'urna ja no seran capaços de recordar que els va impulsar a triar-ne justament aquella i no una altre.

Realment quan l'indecís tria la papereta el moment és d'una tensió gairebé sexual. Èpica. Mira que et dic.

En canvi, els que ja tenen el vot decidit, van una mica en plan rutinari.  La fiques dintre, deixes anar la cosa i un cop fet el fet, et tombes i, com diuen a Manchester, "to another thing, butterfly". Sense emoció. Maquinalment. És molt dur quan la situació arriba a aquest extrem. I l'amor? Que se n'ha fet de l'amor?

I és que no ens enganyem, hi han molts candidats i candidates. Fa temps podien ser atractius, però avui se'ls veu passats. D'alguns, fins i tot, en sospitem que ni tan sols són de veritat. Que només són una foto, un maniquí. Alguns, encara més lluny, han esdevingut literalment una carbassa, o una sabata. Fent realitat aquella altre metàfora que diu que hi han partits que podrien presentar un objecte inanimat qualsevol i seguirien obtenint milions de vots.

I jo us diré que tinc la forta sospita que molts dels vots del diumenge seran vots sense amor. Maquinals. Fets perquè toca i no perquè vingui de gust. Fets per complir. Amb el partit de sempre. Encara que el candidat sigui una carbassa. Els salvarà la fantasia i somiaran, mentre voten, que el cap o la cap de llista és, definitivament, molt més sexy que no és.

Somiaran que l'avorrit  discurs del candidat o candidata és, en la seva imaginació, una encesa declaració, si es que són romàntics, o un munt de procaces obscenitats si és que els va més la cosa explícita. Ah, la imaginació! donem gràcies per aquest do diví!

Per sort sempre hi han els que voten enamorats. Sempre hi han enamorades i enamorats que viuen en un diumenge permanent. Aquests tampoc reflexionaran gaire avui. No es reflexiona quan les hormones estan disparades. Per ells la carbassa és sexy i l'acte de votar, encara més si és el primer cop, serà una experiència intensa, amb focs artificials al cor, que diria la Katy Perry.

Els apoderats i interventors dels partits ho noten: quan al col·legi electoral entra un o una jove que vota per primer cop, el seu  pas cadenciós i seductor, la seva respiració entretallada i el petit gemec quan el sobre amb la papereta cau dins l'urna i el secretari diu "ha votat" els delaten. Alguns posen els ulls en blanc i es desmaien. Jo ho he vist. Ah, els joves...

Llàstima que l'amor, en aquest cas, duri tan poc. Una mica estem en això. Elecció rere elecció l'abstenció creix.  Elecció rere elecció, hi ha menys il·lusió en els vots.

I és que el sistema és el que no funciona. Algú dirà que caldria un bon especialista per arreglar aquest problema, però jo em temo que hi han coses que no es salven ni amb un especialista. A més, sospito que l'especialista ens dirà que el que cal és més diàleg, però el sistema no va així. I és que és una mala idea ficar un sexòleg a fer política.

En fi. No s'ho pensin gaire, que encara prendran mal.

I demà, serà diumenge.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Propostes d'ERC per al 20N

Queda poc per al 20N i les eleccions al "Congreso de Diputados".

Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".

Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè  tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...

En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".

Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).

El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut. 
 
Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.




Les propostes

Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:


1 - La independència fiscal, el concert econòmic

La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.

2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball


Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.

3 - L’estat de benestar

L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.

4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses

Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.

5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses


Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.

6 - Promoure referèndums vinculants

Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.

7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions

Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.

8 - Retallar la despesa militar

Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.

9 - El català

El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Emili Duró al Singulars

El passat 18 d'octubre, el Jaume Barberà va portar de convidat a l'Emili Duró. El Duró va exposar la seva teoria sobre l'optimisme i com ser feliç.

Vet aquí el programa:



El programa del Barberà està prou bé, però per veure al Duró en la seva salsa, val la pena que vegeu aquest altre vídeo. És una conferència que va fer el Duró a uns empresaris gallecs. Duró fotent canya:

"Midnight in Paris" de Woody Allen




Acabo de veure “Midnight in Paris” de Woody Allen. Pel·lícula de 2011 amb de la productora Mediapro, amb la que també va rodar “Vicky Cristina  Barcelona” i “Coneixeràs l'home dels teus somnis”.

A Woody Allen l'enamora París, i la pel·lícula es recrea en els paisatges urbans parisencs. És ben bé allò del “marco incomparable”. Els primers minuts del film són una successió de pintoresques fotos de París. L'Oficina de Turisme de París ha tingut alguna cosa a veure?

Però una pel·lícula d'Allen sempre ofereix més que una gran fotografia. Estem davant d'una comèdia romàntica en el millor estil del novaiorquès. En aquesta ocasió, és l'Owen Wilson (Gil) l'actor que assumeix el paper de Woody Allen (a totes les pel·lícules d'Allen, el protagonista és, d'alguna forma, Allen): un guionista que escriu una novel·la i que viatja a París amb la seva xicota i els pares d'ella. A París descobreix que pot viatjar en el temps fins el París dels anys 20. Allà coneix a tots els seus herois del món de la literatura i l'art. Genial la conversa entre el protagonista i el grup dels surrealistes Dalí, Buñuel i Man Ray, o les intervencions d'un passional Hewingway, o la relació tortuosa entre Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda.

Però l'altre personatge clau és el que interpreta Marion Cotillard (Ariadna): una noia que compta a artistes com Pablo Picasso, o Modigliani entre el seus amants i que acabarà enamorant-se del protagonista. Tots dos junts acabaran viatjant encara més enrere en el passat, fins ala Belle Epoque, que és, segons Ariadna el millor moment de París. Gil comprèn aleshores que “qualsevol temps passat va ser millor”, és una mala idea.

I explico el final: Gil entén que li cal viure el present. Talla amb la seva xicota,amb la que, de fet, no encaixava gaire, i es queda a viure a París, on suposadament enceta una relació amb la noia de la botiga de llibres i discos antics. A mitja pel·lícula  ja es veu venir que acabaran junts.

La moralitat de la pel·lícula és doncs aquesta: viu el present i fes realitat els teus somnis. No és certament cap gran missatge ni hom hauria de veure aquest film per a extreure'n conclusions morals. Aquest missatge és només una excusa.  Més aviat aquesta pel·lícula és un tast delicat. És alta comèdia romàntica, amb diàlegs brillants, i amb referències constants als grans noms dels artistes que van viure a París als anys 20. Cal dir que potser no totes les coincidències d'artistes en l'espai i el temps que proposa Allen van ser possibles.

I tot això fet sense pedanteria. Els artistes que ens mostra Allen són humans, passionals, esbojarrats, somniadors i les seves obres són productes de la seva humanitat. Allen critica la figura de l'academicisme que classifica als artistes, o que els caracteritza per una producció i unes influències, però no té en compte la seva humanitat: El “dolent“ de la pel·lícula és, justament, un intel·lectual que  enlluerna la xicota de Gil i amb la que li posaran banyes.

Reconec que soc fan d'Allen i, per tant, parcial, però crec que es tracta d'una pel·lícula molt recomanable. Jo m'ho he passat molt bé. Si afegim que també m'encanta París, obtenim la combinació perfecta.  Veieu-la i gaudiu-la. Ja em direu.


dijous, 3 de novembre de 2011

La "revolta" grega o el ful de Papandreu

Reconec que sóc molt innocent. Ahir vaig escriure un post celebrant el referèndum grec i considerant-lo gairebé l'inici d'una revolta contra el sistema financer i especulatiu creat al voltant de l'euro i els deutes públics.

Innocent. En menys de vint-i-quatre hores ha quedat clar que el referèndum que proposava Papandreu era una llufa.

Ves a saber, potser inicialment no ho era. El cas és que la resposta irada dels caps de la UE ha estat fulminant: els 8.000 milions d'euros que havien d'anar a Atenes en concepte d'ajudes s'estan esperant a Brussel·les. I s'ha expressat l'amenaça d'expulsar Grècia no només de l'euro, si no també de la mateixa Unió Europea.

I Papandreu ara diu que totes les opcions resten obertes, referèndum també, però que si hi ha "un gran acord" dels partits grecs, un govern de coalició, aleshores no caldrà fer el referèndum.

És clar. És el que té un "sistema democràtic representatiu": que les decisions dels representants valen tant com un referèndum. Més encara i tot, veritat? tots podem posar algun exemple recent i al nostre propi país d'un referèndum no vinculant (pels despistats, el de l'estatut).

Però que Papandreu  plantifiqués una llufa i Angie i Sarko  amenacessin amb la misèria no treu que l'un i els altres hagin clavat dos trets al cap a la imatge de presumpta democràcia que pretenia exhibir la Unió Europa. Avui hem vist el que en pensen de la democràcia Merkel i Sarkozy, i Papandreu, és clar.

I és que, en realitat, Merkel i Sarkozy tenen, si fa no fa, una legitimitat democràtica similar a la que té Papandreu. I és que les "democràcies europees"  són uns sistemes basats en el model que diu que els Pobles respectius voten un dia i callen  quatre anys; i en finestreta VIP  voten, i escriuen les lleis i normes per al Poble, sectors i interessos financers i econòmics nacionals i internacionals; i al costat de la finestreta VIP hi ha la porta giratòria per on entren i surten polítics, financers, grans empresaris, assessors, funcionaris d'alt nivell... 

La Unió Europa segueix el model anterior però amb un gran "avantatge": el poble  encara queda més lluny que als respectius governs estatals. Encara hi ha més impunitat. El Parlament Europeu és, de llarg, un dels elements més decoratius i a l'hora mentiders d'aquesta extraordinària i monumental estafa democràtica que és la Unió Europa.

Si algú em diu  fa uns anys que jo havia d'escriure una frase com l'anterior, difícilment me l'hauria cregut.

La qüestió és, però, que els polítics poden jugar a anar de ful i es poden cagar i pixar en la democràcia. Poden fer-ho, oi? per això la gent els vota una vegada i una altre. No val l'excusa de dir que no se sap què fan.

O ves a saber, potser sí que val l'excusa. Ben mirat, són molts els partits que podrien presentar una carbassa de candidat (alguns ho fan) i seguirien obtenint milers, milions, de vots

Poden fer-ho i ho fan. És prudent, però? Clavar un tret a la fràgil imatge de democràcia que tenia la UE no és la millor forma de garantir-ne l'afecció dels diversos pobles d'Europa. Més aviat en garanteix la desafecció.

No m'estranyaria gens que la llufa de Papandreu li surti cara al carrer. Potser, finalment, per la força, haurà d'acabar-se fent el referèndum i potser els grecs emprendran el camí de sortida d'un club on en part van ser ficats, en part es van ficar,  i on han estat una anys passant-ho bé molts i molt bé uns pocs. Però aquest club ja no és el que era ni, sobretot, el que es deia que havia de ser, i ara toca pagar el compte.

O potser no, és clar. Potser els grecs, amb més o menys protestes, però en general, acabaran acotant el cap i acceptant el paper que els ha tocat a la rifa.

No vull ni pensar quin serà el paper que ens tocarà als ciutadans catalans en tant que ciutadans de l'estat espanyol. Convé aclarir que per a Europa, mentre no es demostri el contrari, Espanya és "una unidad de destino en lo universal" i en el deute, més que cap altre cosa, en particular. I també convé recordar que no podem explicar que no ho som, perquè Europa parla amb Madrid. No amb Barcelona. 

Els esdeveniments es succeeixen precipitadament i sense aturador. Però avui, som més pobres que ahir, i sobretot, som conscients que som menys lliures del que ens havien dit que érem.

Estem perdent. Els pobles estem perdent.

La revolta grega

El senyor Papandreu serà el que sigui i les seves motivacions últimes fosques i, perquè no, antidemocràtiques, però el fet és que els ciutadans de Grècia tindran una oportunitat que no han tingut, per exemple, els ciutadans de l'estat espanyol, els catalans inclosos: Podran exercir, ves quina cosa, el dret a decidir.

Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris,  augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.

Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima  de la UE.

Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.

Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.

El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.

Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.

A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.

O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.

Aleshores, si els polítics que han estat  responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?

Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.

Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs  no és més que un reflex, o una imatge disminuïda  o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.

Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals...  És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.

No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.

I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.

La revolta comença a Grècia.


PEOPLES OF EUROPE

RISE UP!

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Castanyada!

Feliç revetlla de Tots Sants!

Que vagin de gust els panellets i les castanyes.

Per a la vostra info. recepta del panellet de l'Alt Urgell extreta de la viquipèdia:

Ingredients

  • 1 ou.
  • Moniato.
  • Pinyons.
  • Ametlles.
  • Sucre (igual quantitat que d'ametlles).
  • Codonyat.

Preparació

Peleu i piqueu les ametlles. Reserveu-ne alguna de sencera per guarnir. Escaliveu el moniato i un cop cuit barregeu-lo amb l'ou, el sucre i les ametlles picades. Feu boletes amb aquesta pasta i cobriu-les de pinyons. També podeu guarnir-los amb un bocí de codonyat o una ametlla sencera. Poseu-los al forn fins que comencin a agafar color.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Una gran notícia!

L'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada per part d'ETA és, sens dubte una bona notícia.

És una molt bona notícia. Avui, l'independentisme basc ha avançat passos de gegant.

El moment ha estat l'oportú: la conferència internacional ha estat, com deia Vicent Partal en un, com sempre lúcid, editorial al Vilaweb la pista d'aterratge necessària, i  ETA l'ha aprofitat.

En el mateix editorial, Partal ens feia adonar que al govern espanyol aquesta conferència de pau no l'ha agafat per sorpresa. Probablement, tampoc l'ha agafat per sorpresa aquest anunci d'ETA. De fet, hom podria sospitar que el moment per a la conferència, tant proper a unes eleccions generals, amb Rubalcaba de candidat del PSOE potser no ha estat tampoc casual.

Però benvingut sigui aquest anunci. Ara ja no hi han excuses per a parlar de solucions polítiques al conflicte independentista basc. Avui, que ja no hi han armes de per mig, també es desarmen als que des d'Espanya volen oposar-se per les armes s a la independència del País Basc i de Catalunya.

És el moment que parlin els pobles lliurement. És el moment d'avançar democràticament cap a referèndums d'autodeterminació o cap a proclamacions unilaterals d'independència.

Una gran notícia. Un gran pas cap a la Independència.

Madrid decidirà on comencen les obres del Corredor

Tot plegat sembla ser que a can PSOE estan decidits a no deixar-se vèncer tan fàcilment com pronosticaven alguns. I res millor que unes quantes bones notícies d'impacte per tractar de capgirar les enquestes

A veure, no crec que a can PSOE siguin tan llestos com per controlar tant els tempos. En el cas de la conferència internacional de pau, potser sí. En el cas del Corredor, crec que han improvisat, i s'han aprofitat del fet que aquesta és una Europa dels estats i que són els estats els que es posen les medalles.

La visita de Pepiño Blanco ahir per "celebrar" la inclusió del Corredor Mediterrani als plan europeus de transport, recordant que va ser el PP, amb el suport de CiU que el va fer caure dels dits plans, allà pel 2003, doncs, eś un acte de propaganda per tractar d'aprofitar una notícia que, en realitat, per ells és incòmoda, però que a Catalunya pot donar rèdits. 

El fet que CiU vagi mancada d'alegries és el que va provocar, en la meva opinió, que, finalment, Artur Mas també assistís a l'acte de propaganda de Blanco. Més val sortir a la foto, que no sortir-ne.

I és que això del corredor encara està per veure. Els diaris d'avui eren molt diferents, depenent del lloc de publicació: a les espanyes, el Corredor Mediterrani pròpiament dit, pràcticament ni s'esmentava i, en canvi, es parava atenció a la xarxa de corredors (secundaris) que mallarà la península ibèrica. Els diaris de Barcelona, en canvi, es centraven en el Corredor Mediterrani i en remarcaven l'"èxit" que suposa per a la societat civil i es posaven dates per a la seva realització. Curiós.

La malla ibèrica que, com no, una de les seves missions serà "cohesionar" o "vertebrar" l'estat. Tornem-hi, un cop més, amb la permanent natura d'invertebrat, com els cucs, de l'estat espanyol. Trenta i escaig llarg d'anys  de "democràcia" i Espanya segueix sent un invertebrat que aspira a vertebrar-se. Terrible. Algun dia reconeixeran que un cuc sempre és un cuc i no es pot vertebrar allò que per natura no ho és.

En fi. Ahir a la nit, al 3/24, es va fer un programa especial (Focus 3/24) sobre el Corredor Mediterrani. Absolutament recomanable. Aquí en teniu l'enllaç. La Judith Antequera comptava amb dos convidats de nivell: Joan Amorós, secretari general de Ferrmed, el lobby que més ha pressionat per a la consecució del corredor; i Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada de la UB.

Només encetar, la presentadora ens dona una clau que cal tenir molt i molt en compte: la UE aportarà entre un 10% i un 30% del finançament, però qui decidirà quins dels trams, ja sigui de la xarxa secundària, o del Corredor Mediterrani es construeix primer és l'Estat Espanyol. Tot el projecte: Corredor Mediterrani i malla ibèrica haurà d'estar el 2030. Aquesta és la condició de la UE.

2030? Moltes coses poden passar d'aquí al 2030. I més si decideixin a Madrid per on cal començar les obres. Com suggeria Germà Bel al Focus 3/24, la sospita que es vulgui convertir la xarxa mallada i el Corredor Mediterrani en un "café para todos", metàfora aplicada originalment al gran nyap autonòmic hispànic, és alguna cosa més que gran.

Ahir es van fer grans proclames, Al PSOE li interessa conservar el vot a Catalunya, i a CiU també li convé vendre èxits enmig de tanta retallada. Però a Madrid la parròquia estava molt tranquil·la, saben de sobres que ells tenen la paella pel mànec.

No s'acaba tan fàcilment amb un invertebrat.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El passat 12O va morir Dennis Ritchie. Pare del C i del Unix.

Si la mort d'Steve Jobs mereixia una entrada al bloc, aquest altre obituari també al mereix, i encara amb més raó.

El passat 12 d'octubre va morir Dennis Ritchie. Dennis Ritchie, juntament amb Brian Kerninghan va ser l'inventor del llenguatge "C".

C és un llenguatge informàtic de nivell mig, que permet alts nivells d'abstracció però mantenint-se proper a la natura física de la màquina. Per aquest motiu C és el llenguatge preferit per a la construcció de sistemes operatius i aplicacions de tota mena. La major part del codi dels sistemes operatius de l'actualitat està programat amb C.

C és al cor dels Unix, una immensa raça de Sistemes Operatius que abasten des dels darrers SO d'Apple, passant pels Android, o els diferents Linux. També és al cor de la gran raça dels Windows de Microsoft. No només això, també tota la munió de sistemes encastats de tota mena...

Tants i tants Sistemes Operatius, i tots ells programats amb les sencilles regles d'aquest llenguatge senzill i extraordinàriament versàtil.

C és el llenguatge amb el que s'ha expressat la informàtica de les darreres quatre dècades. Passat tot aquest temps, C continua sent avui un dels principals llenguatges de propòsit general, i dels primers en la construcció de sistemes.  

Abans he parlat de Unix. Dennis Ritchie, juntament amb Ken Thompson són els noms que cal posar en l'origen d'aquesta raça de sistemes operatius. Unix i C són indestriables. C i Unix són dues aportacions monumentals de Ritchie. Els pilars d'un món.
  
Ritchie és, de ple dret, un dels pares de la informàtica. De Steve Jobs es va dir que la seva tasca abastaria vàries generacions. De Ritchie podem dir que la seva tasca avui ja abasta vàries generacions i, sens dubte, perdurarà per moltes més.

Descansi en pau.

Caminem a l'ombra de gegants. Moltes gràcies.

Singulars: Arcadi Oliveres i Santiago Niño

El Singulars de fa un parell de setmanes va presentar un cara a cara entre Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres. Tots dos, per motius diferents, són referents personals.

El debat va ser d'allò més interessant, Arcadi Oliveres va estar més en la seva línia de remoure consciències; Santiago Niño, més en la seva línia de presentar les seves estimacions, no vull dir prediccions,  sobre el futur que, certament, resulten corprenedores.

Molt bona la introducció de Jaume Barberà descrivint la situació de crisi actual. Un resum de situació clar i directe.

Un gran programa, com gairebé tots els Singulars. Vet aquí el video:

71è aniversari de la mort del President Companys

71è Aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys.

Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.

I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.

Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.


Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.

Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.

Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.

Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.

Convé recordar-ho.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

dijous, 6 d’octubre de 2011

Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

Steve Jobs és, segurament, un dels herois per a la meva generacio i m'atreviria dir que també de generacions més joves i més veteranes. És l'American Dream. Una historia de pel·lícula de Hollywood, amb caigudes i remuntades èpiques.

Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.


En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005

És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.


Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.

Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.

Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.

Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'

Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.

No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.

A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.

Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar  mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.

La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.

I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.

Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.

Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.

La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.

Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.

Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.

Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.

Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.

Descansi en pau.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Espanya contra el Corredor Mediterrani

Com era d'esperar (notícia al Vilaweb) "els govern espanyol i francès han pactat avui a París recomanar el corredor entre Pau i Saragossa per tal que sigui inclòs com a projecte prioritari que ha de ser integrat dins les xarxes transeuropees."

Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.

I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000 milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94% del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).

L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?

L'explicació de fons és que  els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.

Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics.  Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.

i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.

I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix,  amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).

I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?

Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Prou "corrides"

Avui ha estat el punt i final, espero que definitiu, de les "corridas" de toros a la Monumental i, per tant, a Barcelona i Catalunya.

Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.

Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.

I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.

La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.

Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).

I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.

La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".

També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.

Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o  una "tradició catalana".

És una qüestió de simple d'ètica.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Petit manual il·lustrat sobre la independència

Per cortesia d'Omnium Cultural un ...


PETIT MANUAL IL·LUSTRAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)

Autor

Albert Segura i Emili Bella

Publicat a:

Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15

1    La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.

El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».

En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».

«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.


  Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.

No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.

 

L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».


4     En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?

Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.

D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.

El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.

5   Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».


Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.

6   Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?

Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.

Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.


7     La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.


Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»

8    Catalunya seria necessàriament republicana?


Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
 
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».