Pàgines

dilluns, 5 de desembre del 2011

La refundació d'Europa

De l'acord al que la senyora Merkel i el senyor Sarkozy han arribat segurament se'n podran dir, i se'n diran, moltes coses. Hi haurà que trobarà que és un gran acord, i d'altres que aquest acord és nefast. Es diu que és un acord que rebaixa el poder dels estats i augmenta el poder de la UE. Es diuen moltes coses.

Tanmateix, n'hi han uns quants que ja han dit que volen apuntar-se, com el Rajoy, que des de la nit electoral estava desaparegut, però que en els darrers dies se l'ha pogut sentir, primer dir que la cosa està molt malament, i avui per dir que vol que aquell invertebrat conegut com Espanya vol estar en el grupet que estan muntant l'alemanya i el francès.

Estan una alemanya i un francès muntant un grupet i van un grec, un italià i un espanyol a apuntar-s'hi. Podria ser l'inici d'un acudit dolent i, segurament, ho és.

Que l'estat espanyol vagi cedint sobirania ja em sembla bé. No em sembla tan bé que aquesta sobirania, en comptes de retornar als seus legítims propietaris, és dir als ciutadans i ciutadanes de l'estat, inicii un incert viatge cal al centre d'Europa. Aquesta decisió de "cedir sobirania" a "Europa" no hauria de contrastar-se? i "Europa" què és? no seria més encertat dir Unió Europea? o millor encara Euro Zona? o, per ser definitivament precís, els interessos econòmics i financers que s'amaguen darrera l'antigament prestigiós i estimat nom d'Europa?

Ens atrevim a dir que Merkel representa al poble alemany i Sarkozy al francès? Hom afirma que "la institució" de Canceller, o de President de la República  representa als pobles respectius... I un be negre.

Als catalans en particular tots aquests moviments de "construcció d'Europa" ens haurien de posar en alerta. Els catalans, la nació catalana, el poble català o, senzillament, els ciutadans de Catalunya, no existim com a tals a Europa. El nostre autogovern de pa sucat amb oli també patirà, algú ho dubta? en tant que administració subordinada de l'estat una retallada en la "seva" sobirania.

Aquesta Europa al servei d'interessos econòmics i financers ni entén ni li importen els fets diferencials. El que aquesta Europa dels interessos comercials i financers demana és que es paguin els deutes contrets, primer, i poder seguir obtenint beneficis, després. I per això reclama, ni més ni menys, que els estats, i els governs regionals en tant que part els estats, li cedeixin sobirania.

Visca la democràcia. I els governs de l'estat i de la Generalitat s'apressen amb les retallades, amb les privatitzacions, amb les baixades de salaris... fins i tot s'ataca als sindicats, aquells mateixos sindicats dòcils que en tot el que portem de crisi venen defensant una "pau social" gairebé amb més interès que la patronal o l'administració. Aquests també estan al punt de mira. Roma no paga traïdors.

Però la nació,  el poble, els ciutadans, o la massa amorfa de carn humana que fa la viu-viu pels nostres pobles i ciutats no sembla adonar-se d'aquests moviments. O si s'adona, es resigna i no s'hi oposa. Es queixa, segur, però no en discuteix la justícia dels fets o, si més no, no de forma majoritària. En realitat, gairebé tampoc de forma minoritària

I és en aquest context que el personal li dona la majoria al PPSOE, o al PPSCIU, i "Espanya" (amb Catalunya al capdavant) es posa la primera a la llista dels aspirants a la "refundació" d'Europa. I es que calen els calers i els préstecs que venen d'Europa per a poder arribar a fi de mes. Literalment.

Jo només demano que no vulguin fer passar aquesta claudicació enfront els poders econòmics i financers com un gran èxit en la construcció europea. Ha estat un gran èxit, segur, però no en la construcció d'Europa. Més aviat en la seva derrota. I en una gran derrota dels principis democràtics. És la derrota dels europeus, que avui som una menys lliures que ahir, més esclaus i més indefensos enfront les arbitrarietats dels poders econòmics.

Però la maquinària de propaganda ja està en funcionament. Ens diran que aquest és un pas en la bona direcció. Que ens n'hem d'alegrar.

Jo se que sento. I ara sento desconfiança. Pitjor encara, sento que em volen prendre l'esperança.

Sé que un altre món és possible.