"Torna amb l'escut o sobre d'ell"

 Passa l'any a tota velocitat. Es va fer la campanya electoral per a les eleccions espanyoles, el passat diumenge es va votar, avui s'ha comptat el vot exterior i ja hi ha un resultat definitiu: L'abstenció independentista va ser prou alta, uns 300.000 vots, i encara va ser més alta la fuita de vots de l'independentisme cap a PSOE i Sumar. Això ja se sap, però encara a dia d'avui hi han veus dins dels partits independentistes que blasmen de l'abstencionisme. És una anàlisi catastròficament errònia.

És evident que alguna cosa deuen haver fet molt malament els partits independentistes per a perdre vots com ho han fet. La realitat és que un vot que va a l'abstenció és un vot que es pot recuperar, si bé amb dificultat. En canvi, un vot que se'n va a un altre partit és molt més difícil que torni. Els partits haurien de tractar de comprendre molt bé per què tants votants han canviat de papereta, o s'han abstingut, i corregir-ho. El que està clar és que blasmar de l'abstenció no sembla gaire intel·ligent. 

En tot cas, no sembla que es pugui esperar molta capacitat d'anàlisi de part dels partits independentistes, definitivament convertits en agències de col·locació de càrrecs. 

Objectivament, amb 7 diputats cadascun, ERC i Junts tenen la possibilitat de decidir quin ha de ser el proper president del "gobierno" o, millor encara, al meu parer, bloquejar per forçar unes noves eleccions generals a la tardor. Ho faran? Ho dubto. 

Sospito, i tant de bo m'equivoqui, que es deixaran enganyar de nou amb les promeses de Pedro Sánchez, el mentider més gran que ha parit Espanya. 

El "gobierno" sempre, sempre, sempre menteix. Tant li fa les promeses fetes, Mai les honoren, Tant li fa els pactes escrits. Són paper mullat. Tant li fa que hagin lleis escrites. No les acompleixen i no passa res, però ai de tu si no les segueixes fil per randa i en la interpretació del jutge més feixista que puguis trobar al Constitucional o al Suprem. El gobierno menteix sempre. Sempre. No és una opinió. És una veritat demostrada. És l'única llei que se segueix. 

Encara hi ha una altra llei que se segueix: la de la ingenuïtat estúpida, o potser és cinisme, o potser només és profit personal. Aquesta llei diu que els partits independentistes catalans s'asseuen a "negociar", perquè algú els ha dit que aquesta és la paraula que descriu el que fan, i acaben creient-se, o fent veure que es creuen, les promeses del "gobierno" espanyol. Els menteixen a la cara, com sempre fan, com tantes altres vegades i ells, estúpidament, covardament, cínicament, s'ho creuen, o fan veure que s'ho creuen. I així sempre.

El cas és que a l'abril 2019 va haver-hi eleccions generals, però PSOE i Podemos no es van posar d'acord per a fer govern i es van haver de repetir eleccions, que van ser al novembre. No sé per quina raó es dona per fet que això no pot tornar a passar. 

 El que és clar és que a una negociació has d'estar disposat a fer realitat les amenaces. PSOE i Podemos ho tenien claríssim a 2019. Per això es van repetir eleccions, i per això amb les noves eleccions van tenir clar que havien de posar-se d'acord per no prendre mal. Espero que els partits independentistes hagin après alguna cosa sobre negociació. Només des d'un profund cretinisme poden parlar d'"encarir el preu" d'una investidura a la que, de totes formes, en donaran suport. És com si a una partida de cartes en la tirada definitiva un jugador anunciés que anirà de farol.

És de primer de negociació: has d'agafar pels ous a l'adversari, i dir-li "no ens farem mal, oi?". Si l'adversari pensa que no li retorceràs els ous, passarà de tu. Per tant, cal fer-lo entendre que, arribat el cas, els ous seran retorçats. Dues o tres voltes. Les que calguin. A mi potser m'inflaran la cara, però m'enduré els seus ous de record. Si cal repetir eleccions perquè el PSOE es pensa que, per variar, els partits independentistes van de farol i ho anuncien, aleshores les eleccions han de ser repetides; i que el PSOE sàpiga els seus ous pengen a la sala de trofeus dels partits independentistes.

Fixeu-vos que ara no estic parlant de política. ni d'ideologia,  ni d'esquerres i dretes, ni de res d'això. Estic parlant senzillament de tècniques de negociació. Estic parlant, simplement, de que quan dos no es posen d'acord, hi ha conflicte. En un conflicte es pot guanyar, es pot perdre, o es poden buscar acords. Els acords han de buscar-se de forma que ningú pugui dir que ha guanyat o perdut. Amb un bon acord, tots dos tornen emprenyats a casa. Si un torna content, i l'altre no, un ha guanyat, i l'altre ha perdut. I no, no existeixen els acords amb els que tots dos tornen contents a casa. Si tots dos tornen contents a casa, és que no hi havia conflicte.

Entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte. Entre els representants de l'estat espanyol, i els, en principi, representants de la República Catalana in fieri, ha d'haver-hi, doncs, un conflicte. Entre els negociadors de les dues parts ha d'haver-hi un conflicte. Malament, si no n'hi ha de conflicte. Una cosa és la cortesia, la bona educació i la diplomàcia, però si es confon això amb "confiança" o "simpatia" han begut oli.

Els negociadors de l'enemic, per molt bones paraules que facin servir, són l'enemic. Són el puto enemic. L'únic enemic bo és el que està enterrat i oblidat per sempre. En cap moment es pot abaixar la guàrdia o confraternitzar amb l'enemic. Mai. Bona educació, sempre. Però sempre, desconfiança de l'enemic. L'enemic te la fotrà en quan pugui. L'enemic et vol mort. L'enemic només et respectarà mentre el tinguis agafat pels ous i sospiti que no dubtaràs en arrencar-se'ls.

M'és igual el que facin els partits a Madrid, si investeixen o no a Sánchez . En definitiva jo m'he abstingut. 

Ara bé, espero que no facin el ridícul, ni vull sentir vergonya aliena. Voldria sentir que hi ha hagut una negociació digna i dura entre Catalunya i Espanya. Que aquesta negociació acabi, o no amb acord no és tan important. No voldria sentir que, de nou, hi ha hagut un engany,  estupidesa, cinisme o interessos personals passant per sobre dels interessos de la República de Catalunya. Dic república, necessàriament independent, i no autonomia.

 Ho has entès, equip negociador? Molt bé. Ara, doncs, ves a Madrid a negociar. 

I "torna amb l'escut o sobre d'ell".

Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.