Pàgines

dimecres, 12 de juliol del 2023

Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.