dilluns, 30 de maig de 2016

Repensar el vot del 26J

Iñaki té raó.

Escolteu, primer, al noiet del PSOE:


LA frase és diàfana: O guanya el PSOE o "no hay cambio" (traducció: "o guanya el PP").

Això ho ha interpretat correctament el sr. Gabilondo  que s'ha emprenyat, com era d'esperar. En el seu sermó d'avui, Iñaki ha dit:


En definitiva, quatre anys més de PP, amb el suport de C's. També ho crec.

Ho interpreto així: la majoria dels espanyols són molt feliços amb aquest repartiment de poder. La minoria dels que volen un canvi -accepto que Unidos Podemos volen un canvi de veritat. Em crec que el volen de debò- són, ai las! una minoria.

Tal com ho veig, en democràcia només hi ha un vot útil. El vot útil és el vot que et creus. En aquest sentit entenc que si algú creu, o se sent ben representat, votant a la confluència catalana de Podemos, doncs és perfectament respectable, i endavant amb el vot. Només faltaria. Això mateix val per al vot a tots els partits.

Un cop fet l'aclariment anterior, permeteu-me que provi de plantar la llavor del dubte sobre la confluència catalana de Podemos.

Crec, igual que Iñaki Gabilondo, que a les properes eleccions cristal·litzarà el gran pacte PPSOEC's. Probablement més per passiva (amb l'abstenció del PSOE), que per activa (amb Pedro Sánchez vicepresident de Rajoy, per dir alguna cosa).

Aquesta Gran Coalició aplaça per quatre anys, com a poc, totes les promeses de canvi de Podemos i les seves confluències. En el cas de Catalunya no fa més que posar sobre la taula, un cop més, la impossibilitat absoluta de que mai es faci un referèndum pactat amb l'estat. No es farà. Mai. Pactat, mai.

Però no només el referèndum. La Gran Coalició nacionalista espanyola garanteix l'hostilitat i l'agressivitat de l'estat envers la Generalitat. La de dalt (Catalunya) i la d'avall (País Valencià), i també contra el govern de les Illes Balears.

Potser al País Valencià i les Illes Balears el vot a les confluències de Podem sigui la millor forma de plantar cara al tripartit nacionalista espanyol. Però, i a Catalunya?

Catalunya està en un altre discurs polític. A Catalunya s'està en un procés d'Independència. Amb un govern independentista. El discurs del referèndum que mai serà està fora de lloc. Per altra banda, el discurs  de la confluència catalana de Podemos és, essencialment, el mateix discurs eco-socialdemòcrata, amb matisos, de ICv. Però és que, essencialment, aquest és el mateix discurs social d'ERC.   

La diferència important és que ERC no demana un impossible referèndum pactat. En aquest sentit, la proposta d'ERC és, aquesta sí, rupturista de veritat i amb un pla de canvi conegut i realitzable. ERC no proposa esperar almoines d'un estat que considera súbdits a tots els seus ciutadans. ERC proposa la construcció d'un estat propi al servei dels ciutadans fet des de l'empoderament dels ciutadans i amb un procés constituent popular i participatiu.

A Catalunya és possible fer-ho. Som prou gent per fer-ho. A Espanya no. No hi han prou gent amb ganes reals de canvi.

Demano, doncs, als possibles votants de la confluència catalana de Podemos -algun n'hi haurà que llegeixi això- que s'ho repensin. Que es repensin quin és el seu vot útil. Quin vot creuen que pot portar un canvi de veritat. Quin vot els representa millor. Que es repensin en quin vot creuen.

L'únic vot útil és el vot en el que creus.

dissabte, 28 de maig de 2016

Banc Expropiat

Fa un parell d'anys va ser Can Vies, a Sants, i enguany, el Banc Expropiat, a Gràcia.

No se si tots dos casos són gaire comparables però, el cas, és que tant en l'un com l'altre la gestió que ha fet l'ajuntament ha estat, més aviat, nefasta.

El moviment okupa és, des de fa molts anys, un grà al cul de l'ajuntament, independentment de qui ocupi la batllia.

Sembla com si en entrar a la plaça de Sant Jaume als polítics municipals se'ls oblidés el detall que Barcelona és una ciutat d'una enorme complexitat amb un substrat, diguem-ne, anarquista, molt important.

No parlo d'un anarquisme organitzat al voltant de sindicats o col·lectius llibertaris. Em refereixo a trets del caràcter: al mantenir distàncies amb les institucions; o a la idea que la missió de les forces d'ordre públic és més repressiva que de servei; o que "els bons ciutadans" només serveixen per a pagar els impostos, els peatges i els bitllets de transport religiosament... i ai d'ells si deixen de fer-ho.

La sospita que ser un "bon ciutadà" només et dona dret a fer de figurant del decorat. Fantàstic decorat, sens dubte, però de cartró-pedra al cap i a la fi. En canvi, ser un "bon ciutadà" no esvaeix el dubte sobre la qualitat i la disponibilitat dels serveis socials.

No ajuda, gens, a esvair aquests dubtes, que el cas Quintana hagi acabat amb absolucions. Sí, no és el mateix, i la responsabilitat, en aquest cas no és directament de l'ajuntament. Tant li fa. No ajuda. La percepció del poder és monolítica. Amb una imatge ho explico: no és Ajuntament i Generalitat, és plaça de Sant Jaume.

Barcelona és moltes coses. També hi ha una Barcelona insurgent i, sobretot, autogestionària. Des del meu particular punt de vista el model autogestionari és el que ofereix majors nivells de democràcia participativa.

Amb això no estic dient que la forma com el moviment okupa implementa el model sigui la correcta. No ho sé. No ho conec prou. Però si crec que la idea que els anima és bona; en definitiva, la de l'empoderament ciutadà.

També hi ha un gran problema de desconeixement. Una cosa és el moviment okupa i la xarxa d'Assemblees populars, Ateneus, Casals i CSOA de la ciutat. Una l'altre les ocupacions de pisos buits, i una tercera, les accions més o menys violentes dels black bloc. És un greu error posar tots tres al mateix sac.

O potser no. Potser interessadament es vol mantenir confusió sobre el moviment okupa. Potser també el moviment okupa hauria de fer un esforç més gran de comunicació. Un esforç que passes per sortir-se dels seus canals habituals. Canals on, segurament, hi aboca molta informació, però que són, essencialment, desconeguts per a la majoria.

En fi. La sang no ha arribat al riu (o, si més no, no n'ha arribat gaire) i els veïns de Gràcia tornen a tenir nits tranquil·les (amb permís dels bars). 

Però el conflicte no està resolt. El Banc Expropiat avui està tancat, però el moviment okupa ja ha anunciat que en cap cas renuncia a aquest espai: busqueu a Twitter el hashtag #TornemAlBanc.

Potser estaria bé que tant institucions com moviments socials fessin autocrítica.

Crec que les relacions de poder que tenim, o teníem, permeten fer aquesta autocrítica.  Jo crec que una ciutat més autogestionada, una ciutat amb una ciutadania empoderada és el model. No sé si la forma d'arribar-hi és amb Bancs Expropiats o amb CSA com Can Vies, però del que estic segur és que no ho és la repressió policial.

El que vull dir, doncs, és que potser que abans de la propera batussa s'asseguessin tots plegats a parlar una mica, no?

divendres, 20 de maig de 2016

Estelades al Calderón

Era tan bèstia la prohibició de les estelades que, al final, un jutge ha aixecat la prohibició.

Millor. Molt millor. Però, en tot cas, la desconfiança envers l'estat espanyol segueix estant més que plenament justificada. La retirada de la prohibició no fa res més que tornar les coses a la situació original.

Situació original que era molt dolenta perquè, si ho repassem,alguna variació del numeret feixista d'acte de censura o intimidació apareix, en una forma o altre, de forma recurrent gairebé sempre que per l'estat espanyol hi ha algun esdeveniment amb molta gent, com una final esportiva, que involucra equips catalans.

Numerets feixistes que al país del costat, en el millor dels caos, provoquen indiferència, i en el pitjor compten amb una simpatia general poc o gens dissimulada.

Accepto que sempre hi ha alguna honorable excepció. Fins i tot que darrerament sovintegen. Però, a hores d'ara, segueixen sent l'excepció.

Tornem a la normalitat, doncs. A la lamentable normalitat.

I així, un cop superat el moment troll de la delegada del "gobierno", la final de Copa torna a ser "només un partit de futbol". Que guanyi, doncs, el millor (i que sigui el Barça!)

Això sí, de la xiulada no se n'escapen!

dijous, 19 de maig de 2016

Banderes negres al Calderón

...I quan tothom estava distret pensant en les eleccions del 26J, i alguns deien que el suflé indepe, aquest cop sí, estava baixant, va arribar la delegada el "gobierno" a Madrit i va dir que es prohibien les estelades a la final de la Copa del Rei.

Com encara no he vist el cromo al Pinterest, postulo  a la delegada del "gobierno" com a nova heroïna indepe del mes de maig. Sincerament, crec que és una nominació merescuda i que ha ajudat a fer un bon grapat de nous indepes.

Pel que fa a la final,  jo ho tinc molt clar: primer de tot, cal anar a guanyar-la; segon, la xiulada ha de ser de rècord; tercer, si no es poden colar estelades perquè la policia es dedica a requisar-les i a tocar els nassos als seguidors del Barça, proposo com alternativa la bandera negra.

Bandera negra. Totalment negra, o si es vol, també l'opció de la bandera negra amb estel i creu de Santa Eulàlia, o la més explícita amb una calavera i el lema "lliures o morts".

La bandera negra, a més de ser la bandera i el color anarquista per excel·lència, expressa exactament el contrari que la bandera blanca. La bandera blanca vol dir rendició. La negra vol dir lluita a mort. Sense treva.

Sense arribar a aquest punt tan fort, la bandera negra és també la bandera que denuncia la censura

El problema de la bandera negra llisa és que també és la bandera de l'Estat Islàmic i els del PP encara diran que aquesta és la connexió que estaven buscant.

O sigui que millor incorporar algun símbol distintiu: La bandera negra amb estel i creu de Santa Eulàlia afegeix l'estel independentista i la creu de Santa Eulàlia identifica el drap com a barceloní.



Bé, suposo que un cop explicada la simbologia d'aquesta bandera queda bastant clar que no és una bandera pensada per anar fer les paus amb ningú. Al contrari. Es tracta d'una bandera de buscar brega. És una bandera tan independentista com les estelades, vermelles o blaves, però sense l'aire happy flower  dels seus color vius. La negra estelada amb la creu és una bandera, obertament, de guerra. No volies arròs? dues tasses!

"Potser que afluixis noi!" sí, potser m'estic passant, però aniria bé que tinguéssim clar que Espanya és un estat feixista i que està en conflicte (ells ho tenen claríssim que  estan en conflicte) amb la República Catalana. No volen dialogar ni parlar. Pretenen guanyar per anorreament del contrari.

Cosa que ara mateix ens juga a favor dels independentistes perquè són moltes i de calibre les cagades del "gobierno".

Justament per això, caldria deixar-los ben clar que la independència va de debò. Que hi ha conflicte i no s'evita. Que no ens rendim i que anem a totes.

"Ep! no perdem el nord! que només es tracta d'un partit de futbol!".  No, ja no. Era un partit de futbol fins que la "delegada del gobierno" va ficar-hi les urpes. A partir d'aquell moment es va transformar en un atac feixista a la democràcia i a la llibertat d'expressió, i un atac del nacionalisme espanyol, ranci i agressiu, contra ciutadans catalans que seran escorcollats i tractats com presumptes delinqüents només pel fet  de ser catalans i del Barça. Un acte d'intimidació amb la policia espanyola, com no, de còmplice.

No és una qüestió menor.

dimecres, 11 de maig de 2016

Fracàs i ridícul (però ara paguem tots)

Que els polítics espanyols són uns inútils i que no han aprovat ni primer de diàleg i democràcia ja era cosa sabuda.

Sabuda i demostrada pel fet concloent que les eleccions es repetiran el proper 26J.

Són uns inútils i uns incompetents. Però la seva incompetència és un problema gros per a tothom.

Més enllà del fet que les polítiques que plantegen puguin arribar a ser pernicioses, és dir, que siguin un problema de forma activa, el cas és que el seu grau d'inutilitat arriba a l'extrem que són problemàtics fins i tot per passiva.

I vet aquí que aquests inútils, incompetents, qui sap si prevaricadors, qui sap si amb interessos ocults i, per tant, corruptes, no s'han posat d'acord per fer que la campanya electoral sigui austera.

Ah! l'austeritat! virtut cristiana que evoca l'heroic ascetisme monàstic o ermità. Virtut honorable i ecològica. Virtut molt mal entesa pels polítics i, sens dubte, explicada i aplicada (als administrats) molt malament i, en conseqüència, rebutjada pel poble que és víctima de l'austeritat mal entesa.

Per tant, tots plegats pagarem dels nostres impostos una campanya electoral en la que es malbarataran paperetes, s'enviarà propaganda inútil de candidats inútils, es reservaran espais gratuïts de propaganda electoral als mitjans públics que paguem entre tots... en fi.

En fi, o no. Haurem de suportar que els inútils de torn (i esprem que només siguin inútils) gastin els nostres diners en l'esforç de convèncer-nos que no només no són inútils si no que, ves quina cosa, són el millor que ens podria passar. En definitiva, que són la polla en vinagre. Ja veus, tu.

La realitat és que el cos em demana dedicar el 26J  a passar el dia a la platja, i als inútils, que els bombin. No és anarquisme, és no deixar que et prenguin el pel.

Perquè, no ens enganyem: la possibilitat que es repeteixi el ridícul d'un bloqueig i, en conseqüència que les eleccions tornin a repetir-se al desembre és real, a compte, un altre cop, dels contribuents, per cert.

De totes formes, tenint en compte que a Catalunya hi ha un procés constituent i d'emancipació nacional en marxa, i vist que fins i tot en interinatge l'agressivitat del PP contra la Generalitat és pròpia dels fanàtics nacionalistes que, fet i fet, són , jo aniré a votar. Decidit. Independentista i d'esquerres, per descomptat.

Tot i que, o molt m'equivoco, o hi ha Rajoy per quatre anys més, i qui sap si amb el Pedrito Sánchez de vicepresident d'alguna cosa.

I unicorns de colors que veuen referèndums d'autodeterminació constitucionals.

Bolets al·lucinògens és el que han pres alguns.

dimarts, 3 de maig de 2016

26J. Fracàs i Ridícul.

Ho reconec. M'he equivocat del tot. Estava convençut que al final hi hauria un pacte in extremis del PPSOEC's però no ha estat així.

Per tant, el proper 26 de juny es tornaran a repetir les eleccions per triar el Gobierno.

Ara es pot dir, doncs: els partits espanyols han fracassat. Rotundament.

Han fracassat tots els partits que pretenien governar, és dir: PP, PSOE, C's, P's i, de fet, també IU.

La resta, partits d'àmbits locals, poden al·legar que formar part dels governs d'Espanya no ha estat mai al seus plans. Si de cas, com a molt, aspiren a tenir capacitat d'influència. Queden excusats.

Però els big five -fent servir el símil eurovisiu- han fracassat. No han estat capaços de fer un govern. S'han vetat els uns als altres i, fins i tot, a partits d'àmbit local. Han dilapidat els diners dels contribuents i ara cal tornar a fer unes noves eleccions. La qualitat democràtica de l'estat ha quedat reflectida com mai en aquest fracàs: incapaços de pactar i frontistes.

Ara bé, aquest fracàs no afecta a tots per igual. Algun, fin i tot, en poden sortir beneficiats: crec que és  encertat l'anàlisi que fa avui Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb.

Penso que el gran beneficiat de la repetició de les eleccions serà el PP: primer, hi haurà un increment de l'abstenció, fruit del desencant per aquest fracàs, però afectarà més a l'esquerres que a les dretes, com recorden els sociòlegs; segon, sembla molt probable que el PP recuperi part del vot prestat a C's.

O sigui, que tornarà a guanyar el PP i, probablement, la suma d PP i C's aquest cop sí que quedarà prop de la majoria absoluta. Per la banda de l'esquerra, és possible que es produeixi una reorganització a la baixa, i que al suma de P's, confluències i IU acabi superant al PSOE. Estaria bé. Però, de fet, serà inútil de cara a la reforma en profunditat de la Constitució.

Per cert, amb aquest escenari tothom qui parli de consultes o de referèndums d'autodeterminació acordats per Catalunya estarà venent fum. I tothom qui el compri, realment, s'haurà guanyat el dret de tatuar-se unicorns de colors a les natges.

En fi. Tot sigui, però, que l'esquerra retingui, malgrat tot, la capacitat de vetar a Rajoy i, en aquest cas, el supòsit que encara es tingui que tornar a repetir eleccions... al desembre!  esdevingui una realitat.

En fi. Espanya ha fet el ridícul internacional. Un cop més. I un cop més, per "mèrits" propis.

De portes endins, però, caldria que algú s'adonés del cop d'estat encobert que ha donat el PP. El PP està fent i desfent en un "règim d'interinitat" que, de fet, se'l salta com i quan vol. De fet sospito que, pel PP, l'escenari de tornar a repetir eleccions al desembre seria el millor que els podria passar. En aquesta interinitat en la que es salten el control parlamentari i està, de fet, en rebel·lia, la màfia pepera se sent d'allò més còmoda, sense la molèstia i les pèrdues de temps del joc parlamentari.

Espanya és avui, bàsicament, un estat fallit.

Mentrestant, a Catalunya, no estaria de més que poséssim en valor el fet que aquí sí que hi ha un govern fruit d'un pacte (un pacte impossible als ulls i la praxi espanyoles), i que té un projecte, independentista, i una voluntat d'acció social. I que tant el projecte com l'acció social estan sent atacats i sabotejats per l'estat espanyol, amb el TC com ariet.

Espanya és un estat fallit en mans de polítics mediocres i amb uns votants que, majoritàriament, estan d'acord amb aquesta mediocritat, i tot plegat regat amb una abundant dosi de catalanofòbia.

Potser encara no és el moment per a la DUI, però com més temps passa més evident és, per mi, que serà com acabarà tot plegat.

Així sigui.