divendres, 31 de març de 2017

El baròmetre del CEO i el trànsit pel camí de la independència de fet.

El darrer baròmetre del CEO ha provocat l'eufòria dels diaris unionistes. Tornen a donar per mort i enterrat el procés d'Independència perquè segons el CEO, la majoria dels catalans no volen la independència.

Es basen en això : l'enquesta del CEO demana el següent a la pregunta 31 :

« I més concretament, "Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent"? »

Sobre 1500 entrevistes realitzades es registren 664 (44.3%) respostes a favor, i 728 (48.53%) respostes en contra. La resta no ho saben o no contesten.

En canvi, Vilaweb diu una cosa ben diferent : "El referèndum unilateral tindria una participació altíssima i el sí guanyaria amb un 66%".

Com pot ser aquesta aparent discrepància?

la resposta és que Vilaweb no es fixa en les respostes a la pregunta 31, si no en les respostes a la pregunta 80 :

« I si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l'acord del Govern espanyol, vostè què faria? »

Sobre 1500 entrevistes realitzades es registren 650 (43.33%) respostes a favor i 333 (22.2%)  respostes en contra. A més,  93 (6.2%) votarien en blanc, 26 (1.73%) farien un vot nul i 310 (20.67%) s'abstindrien o no anirien a votar. La resta, 88 (5.86%)  no saben o no contesten.

Amb les dades de la resposta en una primera aproximació sense cuina, tindríem  un referèndum amb una participació entre 1102 (sí + no + blanc + nul) sobre 1500,  és dir, una participació del 73.56%, i  1190 (sí + no + blanc + nul + no sap o no contesta) sobre 1500, és dir, una participació del 78.33%.

Es tractaria, doncs d'un referèndum amb una participació altíssima. Tal com correspon a la decisió més important que pot prendre un país.

I sobre aquest referèndum i amb aquests percentatges extrets de la pregunta 80 a més, tindríem que el Sí a la independència guanyaria en tots dos casos. En el cas de participació del 73.56% amb un 650 sobre 1102 vots emesos, és dir, amb un 58.92%. En el cas de participació del 78.33% amb un 650 sobre 1190, és dir amb un 54.62% de vot a favor.

Val a dir que aquest números meus estan comptant com a no els vots en blanc i els nuls, que no és el cas (Vilaweb no els té en compte i per això obté un 66% a favor). I també suposo que en la participació del 78.33% tots els vots nous van pel no, que tampoc seria el cas. Amb tot, malgrat aquests dos factors en contra, el Sí a la Independència s'imposaria clarament.

Bé, uns estan molt contents amb la pregunta 31, i els independentistes molt contents amb la 80.

De fet, els que estan contents amb la pregunta 31 obvien un detall molt important : no voler la independència de Catalunya no és el mateix que estar-hi en contra.

Fins i tot, estar-hi en contra no vol dir que no s'accepti com a legítim un estat català independent : els vots negatius tenen un valor extraordinari en aquesta enquesta. Les condicions de la pregunta són molt clares : « I si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l'acord del Govern espanyol, vostè què faria? ». Poca broma. Convocat i organitzat per la Generalitat i sense acord del govern espanyol. Participació prevista entre el 73.56% i el 78.33%. El vot negatiu és tan important com el del sí per la construcció de la independència. És, de fet, el que demostra el que vinc dient des de fa un temps : que avui ja transitem pel camí de la independència de fet. Que, fins i tot els contraris a la independència la tenen assumida i, de fet, la legitimen. Estan disposats a legitimar-la en un referèndum.

Personalment, l'eufòria dels diaris unionistes em sembla una gran notícia. Quan l'enemic la caga, deixa'l fer. Segueixen sense saber en quin país viuen. Segueixen mirant el país en blanc o negre. Segueixen sense esforçar-se el més mínim en comprendre que la realitat és molt més complexa, que es pot tenir i sentir la identitat espanyola i, en canvi, legitimar la independència de Catalunya, perquè això és el més democràtic i perquè hi han més formes de ser espanyol que les que dicten, i pretenen imposar, els nacionalistes espanyols.    

Bé, naturalment, d'aquí a que es faci el referèndum  les coses poden canviar. La pregunta 80 diu "si es fa el referèndum demà" i està clar que demà, dissabte 1 d'abril, no es farà cap referèndum. Però no trigarà gaire. Com a màxim serà al setembre. Però, compte, que potser el referèndum és més a prop que no ens pensem. I potser canvien les coses en la línia d'incrementar el sentiment independentista : En una nova demostració de que segueixen sense entendre res, l'estat espanyol ha decidit, per una banda, posar recurs contra el pressupost de la Generalitat -al tribunal constitucional, com no- Per altra banda, el govern espanyol ja apunta directament contra Puigdemont i pretén obrir la via penal contra el President de la Generalitat. Fot-li fort.

En realitat, però, la resposta a aquestes accions del govern espanyol és evident : continuar transitant per la via de la independència de fet. No s'ha de fer cas del que digui el Constitucional, simplement, cap país fa cas dels tribunals del país del costat. O sigui : el pressupost segueix endavant ignorant -no és el nostre tribunal- el que digui el constitucional espanyol. Per altra banda, si Espanya vol tancar al president de Catalunya a la presó, haurà de fer-ho per la força, en un acte d'agressió contra un país europeu pacífic com Catalunya. Un acte d'agressió que, probablement, tindrà conseqüències molt greus per a tothom : per Catalunya, per Espanya i per Europa...

I ningú vol això, oi? Un cop aclarit aquest punt, doncs, seguim transitant el camí de la independència de fet. Tots. Tot el país. Els que votarem sí i els que votaran no.

Propera parada : referèndum d'autodeterminació.

Aviat

dimecres, 29 de març de 2017

Transitant el camí de la independència de fet.

L'estat actua obertament i sense amagar-se contra la independència de fet en tots els fronts. En l'internacional també, com reconeixia avui el ministre d'exteriors del país del costat.

En aquest punt estem, En actuar en l'àmbit internacional contra Catalunya, s'està, en realitat, reconeixent de forma implícita l'existència d'aquest subjecte polític.

Més: Avui Quico Homs ha vist com se li retirava la condició de diputat, com a resultat de la sentència condemnatòria pel 9N. 

En aquest punt estem. Quico Homs se'n torna a Barcelona i, de fet, la reacció només és certificar que Espanya és impossible, una prova més. Com que això ja se sabia el fet "no té gaire importància" (la té, evidentment, perquè demostra la nul·la qualitat democràtica de les institucions espanyoles). Ben mirat, és lògic que estant a punt de certificar que marxem, els nostres representants allà es vagin plantejant seriosament quan toquen el dos, i que potser cal pensar en anar fent les maletes.

Encara més: fa un parell de dies, Mariano Rajoy prometia els mateixos 4000 milions d'euros en infraestructures ferroviàries que ja es van prometre, les mateixes infraestructures, fa 10 anys.

En aquest punt estem. De les promeses d'Espanya ningú n'espera ni l'acompliment ni, de fet, cap novetat. Per què? perquè ja estem transitant en el camí de la independència de fet. De la desconnexió. Lògicament, doncs, ningú espera cap inversió del, encara, estat a Catalunya.

 No s'ha molestat ni a actualitzar l'oferta. Bé, té lògica: si aquella promesa va servir fa 10 anys, ara també hauria de funcionar, no?

És molt significatiu que, excepte hooligans del PP, ningú s'hagi pres seriosament l'oferta del president del país del costat. De fet, el consens ha estat en que és una presa de pel mal dissimulada. El consens ha estat, més aviat, en prendre-s'ho a broma, perquè si t'ho prenies seriosament, et podies enfadar.

Més aviat al contrari, cal pensar que tocarà assumir alguna part del deute espanyol. Alguna. Després de negociar-ho educadament. O cap. Si és que Espanya decideix seguir sent impossible.

El que sigui. En tot cas, amb la hisenda nacional, per fi, controlada des de Catalunya, les infraestructures que calguin s'executaran i deixaran de fer-se servir com a moneda de canvi d'interessos aliens a les catalanes i als catalans. Per fi, es posarà el fil a l'agulla de les necessitats reals del país.

Com he dit, avui ja transitem pel camí de la independència de fet.

Això de la independència no és només una qüestió de respecte a  les identitats de cadascú. És, sobretot, una qüestió de solucionar problemes concrets i molt reals, que afecten al benestar de les persones, al seu treball i al seu quefer diari. És una qüestió de democràcia, de respecte, i de posar l'estat al servei dels ciutadans i no a l'inrevés. És qüestió d'empoderar als ciutadans per a que siguin ells els responsables del bon funcionament de l'estat.

Transitem pel camí de la independència de fet. Aquest és el click mental que encara ha de fer una part del país, i que cal que coincideixi aproximadament amb el clic institucional de la declaració d'independència (amb referèndum o sense, hi haurà una declaració d'independència).

Transitar el camí de la independència de fet té una utilitat important : fer veure que la independència és l'estat natural, el més raonable. Mostrar que el que és incòmode és la no independència. Transitar aquest camí és el que farà que el referèndum sigui un referèndum: és dir, que serveixi per a referendar, no per consultar. Transitar aquest camí farà que la visió de Catalunya com a país diferent d'Espanya sigui òbvia. I parlo de país i no d'identitat. De fet, un dels signes d'identitat de Catalunya ha de ser, precisament, el respecte a les identitats, també nacionals, múltiples, que la composen.

Cada cop és menys important, sona més llunyà, és quelcom de diferent al discurs i les accions que venen d'Espanya. Transitem per un camí diferent, que ens allunya del que és vell i gastat, però sobretot ens apropa al futur i al que es nou. Transitem per un camí que avui ja és el nostre propi camí. El camí que hem triat.

Sobretot, aquest transit que fa un temps que vam iniciar, es va acabant. Falta poc. Serà breu. No més enllà del setembre. Potser abans. Encara estem en trànsit, cert, però ja queda poc per arribar a port, fer escala i els preparatius que  calguin, i començar el viatge que interessa de veritat: el de la República Catalana.

diumenge, 26 de març de 2017

Millor que mil paraules

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Vet aquí, doncs, una imatge molt interessant : l'arbre de decisions del procés, publicat al diari ARA.

Veient el gràfic es podria pensar que estem molt més a prop d'unes eleccions autonòmiques que no pas de cap altre cosa. Personalment,  crec que aquest gràfic té una mancança important i és que no assigna pesos, o probabilitats als diferents escenaris presentats.

Malgrat el que pugui semblar pel gràfic, la meva opinió és que l'escenari més probable és el de la independència.

Per una raó, principalment: avui ja estem en el camí de la independència de fet. Els actes d'independència de fet es van produint, de forma contínua i sense oposició més enllà de la gesticulació i de brandar jutges i tribunals que, de fet, no coarten cap acció.

Dit d'una altre forma, si no és per la força, el procés no es podrà aturar, ni es podrà impedir el referèndum.

Però si el referèndum s'impedís per la força l'únic que s'aconseguiria seria retardar la proclamació d'independència una mica, al preu de generar una intolerable inestabilitat civil i econòmica. Intolerable, sobretot, per als creditors de l'estat espanyol.

Tanmateix, el gràfic és una anàlisi interessant. El trobo força exhaustiu en els casos plantejats. M'agradaria més amb una estimació de probabilitats, però entenc que aquesta estimació és més difícil de fer.

En fi, com diuen al diari : "Com pot acabar el procés? Aquesta és la pregunta que intentem respondre amb l'ajuda d'un esquema anomenat ' arbre de decisions', una eina fàcil de llegir que serveix per entendre els dilemes a què s'enfronten els diferents actors, quines decisions poden prendre i a quins finals possibles condueixen.

Els actors analitzats són tres: govern català, executiu espanyol i comunitat internacional. I els finals possibles són el referèndum no pactat, les eleccions autonòmiques, el referèndum pactat i la DUI. L'arbre de decisions del procés ha estat elaborat per la secció de Política i el departament d'Infografia del diari ARA, amb la col·laboració de l'estudiant de la London School of Economics Jaume Vives."

Vet aquí el gràfic :

dilluns, 20 de març de 2017

L'article de Puigdemont i Junqueras a "El País"

Si no hi ha un daltabaix, hi haurà referèndum. Puigdemont i Junqueras ho explicaven molt clarament el passat diumenge en aquest article al diari madrileny "El País".

És un missatge que, segurament a Espanya no l'ha llegit ningú i que no farà canviar cap posició, però és important de cara a l'opinió pública internacional : ha de quedar clar que, per part catalana, fins l'últim segon hi ha possibilitat d'un acord.

Ha! És mentida i ho sabem! no hi ha cap possibilitat d'acord! El govern espanyol mai pactarà cap referèndum perquè això li és ontològicament impossible : són nacionalistes i supremacistes i, per tant, neguen qualsevol altre identitat nacional dins l'estat; en particular la catalana. Res a fer, doncs.

Però bé, encara que ja sabem que mai hi haurà un referèndum pactat (atenció, però! : n'hi haurà un de no pactat) l'opinió pública internacional espera veure algun esforç en aquest sentit.

Aquesta partida, doncs, ja la té guanyada la Generalitat perquè, evidentment, aquí no hi ha cap problema en fer un referèndum.

De fet, un referèndum pactat ja seria en sí mateix una victòria sense precedents. I sense que importés el resultat. Seria una victòria del sobiranisme català, cert, però també dels altres sobiranismes de l'estat, i de totes les forces progressistes... que sigui dit de pas, en aquest moment es redueixen, estrictament, a Unidos Podemos i les seves confluències regionals. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Bé, potser per això últim que acabo de dir mai haurà un referèndum pactat : ¿Per què el nacionalisme espanyol hauria de cedir una derrota tan espectacular si els rivals, en definitiva, només són unes minories nacionals sense cap capacitat d'imposar-se numèricament a les urnes; o una esquerra progressista que, essencialment, també és minoritària i sense perspectives de deixar de ser-ho en molts anys? Per què cedir, doncs? No ho faran pas. Ells creuen, sincerament, que aquí no hi ha res que no s'arregli amb un parell de guàrdies civils posant ordre. En fi. Deixem-los i allà ells. Dins l'estratègia catalana, tot aquest esforç pel referèndum és bo i necessari. És dins d'aquesta estratègia que s'incardina l'article de Junqueras i Puigdemont, o aquesta altre oferta d'explicar el referèndum al senat espanyol.

El cas és que l'article és molt clar i entenedor. Potser perquè, evidentment, va adreçat a la comunitat internacional. Val la pena, doncs, dedicar una estona a llegir-lo.

Vet-lo aquí :

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

En democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran?

«El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no". Res més. Hi va haver acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.

Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es referma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle a l'hora de buscar solucions.

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel no, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59%, 12 punts més que en el referèndum del Brexit, que va ser del 72,2%, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Hi insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.

En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que voldríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu Govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, el PSOE i C’s.

Així doncs, sembla força indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.

En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha engegat a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, en què participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tot tipus i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien que els consultessin sobre el futur polític de Catalunya respecte a Espanya. El pacte té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions que optar per no desgastar-se i fer del quietisme una virtut.

Si es manté el rebuig frontal, no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, retent comptes davant dels electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix Govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el que més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.

Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya en fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'Estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.

Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol, Antonio Garrigues Walker, recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau, no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.»

Carles Puigdemont
President de la Generalitat

Oriol Junqueras
Vicepresident de la Generalitat

dimarts, 14 de març de 2017

Inhabilitació del referèndum pactat

Mas, Rigau i Ortega inhabilitats per la "justícia" espanyola. Res a dir. Totalment previsible i no cal fer més escarafalls.

Aquesta sentència, de tant esperada, ja aporta poc. Hi ha qui parla de Mas com a màrtir però, en realitat, aquesta lectura només es pot fer des de sectors "convers" que encara no s'hagin adonat que ja estem transitant pel camí de la independència de fet.

I justament aquest camí és el que cal transitar. Del poc que aporta la sentència hi ha, sobretot, la inhabilitació de Rigau. Irene Rigau és diputada en actiu i aquesta inhabilitació sí que l'afecta... O no.

Ja veurem que farà Rigau, però si en veritat ja estem en el camí de la independència de fet, aleshores Rigau hauria de fer com si sentís ploure, i la majoria del Parlament, també. Tothom hauria de continuar amb la seva feina normal.

Naturalment, podem estar segurs que a les comissions parlamentàries de les que Rigau n'és membre hi hauran altres membres que potser no estaran d'acord amb la presència de la diputada. Aquests diputats estan en el seu dret d'abandonar aquestes comissions... ningú els inhabilitarà per això. Només faltaria.

En fi. Aquesta sentència posa de manifest allò que ja sabíem : no hi ha res a negociar. No hi haurà cap referèndum pactat i, per tant, si es fa un serà forçosament després d'una declaració d'independència, explícita o implícita, però, en tot cas, en una situació d'independència de fet (perquè si no és així, no es podrà fer el referèndum).

Una situació d'independència de fet com la que es va viure el 9N de 2014, ves per on. De fet, des d'aquell dia que transitem per la via de la independència de fet i ja aniria sent hora, i la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau ens ho posa ben de manifest, d'acabar aquest trànsit d'una vegada.

Així sigui, i ben aviat.

dimarts, 7 de març de 2017

8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà serà 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà no se celebra res. No hi ha res a celebrar. Demà es commemora el sacrifici de tantes i tantes dones que han lluitat per la igualtat de drets entre dones i homes, quelcom que està ben lluny d'aconseguir-se avui mateix.

Demà també és una jornada reivindicativa, precisament contra aquesta desigualtat que no s'esmena, i és una jornada de protesta i lluita contra el terrorisme masclista. A Espanya, en el que va d'any, ja han estat setze dones les víctimes de terroristes masclistes.

Cap terrorisme ha estat tan persistent i tan cruel com el terrorisme masclista, però contra tota ètica i tota lògica aquest terrorisme no es considera un autèntic i greu problema d'estat.

De fet, aquest terrorisme a vegades fins i tot es justifica des d'institucions i càrrecs públics.

No hi ha res a celebrar i, en canvi, sí que hi ha molt a lluitar i molt per fer, encara.

Com ve sent habitual per aquesta diada, adjunto els manifestos d'ERC i de la CGT. Organitzacions, política una i sindical l'altra, a les que estic afiliat.

Manifest d'ERC

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

De nou, El 8 de març de 2017, commemorarem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Una reivindicació que va més enllà d’aquesta data i impregna els 365 dies de l’any i tota i cadascuna de les persones que conformen la nostra societat.

Des d’Esquerra Republicana i les JERC treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.

A nivell legislatiu, des del Principat cal impulsar noves lleis que facin valer els drets de les dones i la igualtat de gènere. Els darrers mesos la normativa catalana en matèria d’igualtat de gènere, no ha estat exempta dels atacs del Tribunal Constitucional, que ha suspès els articles de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre dones i homes que regulen els plans d’igualtat a la feina, les mesures per prevenir l’assetjament sexual i la figura sindical responsable de la igualtat de gènere, entre altres. Per donar-hi resposta, el Govern de la Generalitat està treballant perquè la futura llei d’igualtat de tracte i la no-discriminació pugui suplir els articles suspesos, sense perdre de vista però, que el repte i el compromís, més enllà del desplegament normatiu, continua sent l’efectivitat d’aquests drets i garanties.

Tot i els avenços realitzats, les desigualtats i la discriminació per raó de gènere encara estan presents i són massa punyents alhora. Les situacions de vulnerabilitat són més crues per a les dones, i això es tradueix en una major precarietat laboral d’aquestes i una feminització de la pobresa, entre d’altres. De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones.

En l’àmbit educatiu, les dones representen el 60% de les llicenciades i en canvi els càrrecs de més rellevància, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. El sostre de vidre doncs, encara no s’ha trencat i segueix limitant les possibilitats d’ascens de les dones. En aquesta mateixa línia l’Observatori Dona i Empresa assenyala que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus Consells d’Administració.

Segons l’últim informe de govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 26,6% a Catalunya. Al País valencià i a les illes les dades tampoc són positives: un 24,24% i un 15,88% respectivament.

Des d’ERC treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenen dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una reorganització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsabilitat. I també una nova planificació dels temps i horaris quotidians. Cal replantejar-nos els permisos de maternitat i paternitat. Hem d’apostar per permisos més igualitaris com ja fan certs països nòrdics. Uns permisos que fomentin la corresponsabilitat a l’hora de tenir cura dels fills o filles. S’ha d’apostar perquè aquests siguin més llargs i flexibles donant sempre l’oportunitat als progenitors d’escollir quan agafar-se les setmanes que els pertoquen (és a dir o al mateix temps o un després de l'altre segons les seves necessitats). Aplicar mesures similars a aquests països com Suècia o Finlàndia ajudaria a reduir la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal seguir reivindicant el dret com a dones a decidir sobre el propi cos i el dret a una maternitat desitjada i segura, vetllant també perquè les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

El país està vivint un moment transcendental i en el procés de construcció del nou Estat les dones han de ser protagonistes. És imprescindible la participació activa de les dones en el referèndum que tindrà lloc aquest 2017 i que la visió de les dones estigui present al llarg del procés constituent. La nova República ha de comptar de manera indispensable amb la mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha de ser un dels pilars.

El compromís d’Esquerra Republicana per a la igualtat de gènere l’hem plasmat recentment en un Pla per la Igualtat intern que ens ajudarà a continuar treballant per la plena participació política de les dones. El compromís del partit per l’adopció progressiva de llistes cremallera suposarà un pas més per millorar la representació de les dones a les institucions catalanes en tots els nivells. S’ha de fer sentir la veu de les dones per tal que també siguin arquitectes de la República Catalana.

Apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i a la militància del nostre partit per contribuir a una societat més justa i igualitària.

Dones amb tots els drets!

8 de març de 2017

------------------

Manifest de CGT

8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants

Manifest de CGT Catalunya pel 8 de març 2017, Dia Internacional de les Dones Treballadores

Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:

Les dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.

Com cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als col·lectius on militem i als espais íntims.

I arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.

Tornem-hi! Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació, transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de classe, anticapitalista i sense complexes.

No ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.

I volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment nou, amb la llibertat i la vida al centre.

8 de març de 2017

CGT Catalunya