Pàgines

dimecres, 29 de març del 2017

Transitant el camí de la independència de fet.

L'estat actua obertament i sense amagar-se contra la independència de fet en tots els fronts. En l'internacional també, com reconeixia avui el ministre d'exteriors del país del costat.

En aquest punt estem, En actuar en l'àmbit internacional contra Catalunya, s'està, en realitat, reconeixent de forma implícita l'existència d'aquest subjecte polític.

Més: Avui Quico Homs ha vist com se li retirava la condició de diputat, com a resultat de la sentència condemnatòria pel 9N. 

En aquest punt estem. Quico Homs se'n torna a Barcelona i, de fet, la reacció només és certificar que Espanya és impossible, una prova més. Com que això ja se sabia el fet "no té gaire importància" (la té, evidentment, perquè demostra la nul·la qualitat democràtica de les institucions espanyoles). Ben mirat, és lògic que estant a punt de certificar que marxem, els nostres representants allà es vagin plantejant seriosament quan toquen el dos, i que potser cal pensar en anar fent les maletes.

Encara més: fa un parell de dies, Mariano Rajoy prometia els mateixos 4000 milions d'euros en infraestructures ferroviàries que ja es van prometre, les mateixes infraestructures, fa 10 anys.

En aquest punt estem. De les promeses d'Espanya ningú n'espera ni l'acompliment ni, de fet, cap novetat. Per què? perquè ja estem transitant en el camí de la independència de fet. De la desconnexió. Lògicament, doncs, ningú espera cap inversió del, encara, estat a Catalunya.

 No s'ha molestat ni a actualitzar l'oferta. Bé, té lògica: si aquella promesa va servir fa 10 anys, ara també hauria de funcionar, no?

És molt significatiu que, excepte hooligans del PP, ningú s'hagi pres seriosament l'oferta del president del país del costat. De fet, el consens ha estat en que és una presa de pel mal dissimulada. El consens ha estat, més aviat, en prendre-s'ho a broma, perquè si t'ho prenies seriosament, et podies enfadar.

Més aviat al contrari, cal pensar que tocarà assumir alguna part del deute espanyol. Alguna. Després de negociar-ho educadament. O cap. Si és que Espanya decideix seguir sent impossible.

El que sigui. En tot cas, amb la hisenda nacional, per fi, controlada des de Catalunya, les infraestructures que calguin s'executaran i deixaran de fer-se servir com a moneda de canvi d'interessos aliens a les catalanes i als catalans. Per fi, es posarà el fil a l'agulla de les necessitats reals del país.

Com he dit, avui ja transitem pel camí de la independència de fet.

Això de la independència no és només una qüestió de respecte a  les identitats de cadascú. És, sobretot, una qüestió de solucionar problemes concrets i molt reals, que afecten al benestar de les persones, al seu treball i al seu quefer diari. És una qüestió de democràcia, de respecte, i de posar l'estat al servei dels ciutadans i no a l'inrevés. És qüestió d'empoderar als ciutadans per a que siguin ells els responsables del bon funcionament de l'estat.

Transitem pel camí de la independència de fet. Aquest és el click mental que encara ha de fer una part del país, i que cal que coincideixi aproximadament amb el clic institucional de la declaració d'independència (amb referèndum o sense, hi haurà una declaració d'independència).

Transitar el camí de la independència de fet té una utilitat important : fer veure que la independència és l'estat natural, el més raonable. Mostrar que el que és incòmode és la no independència. Transitar aquest camí és el que farà que el referèndum sigui un referèndum: és dir, que serveixi per a referendar, no per consultar. Transitar aquest camí farà que la visió de Catalunya com a país diferent d'Espanya sigui òbvia. I parlo de país i no d'identitat. De fet, un dels signes d'identitat de Catalunya ha de ser, precisament, el respecte a les identitats, també nacionals, múltiples, que la composen.

Cada cop és menys important, sona més llunyà, és quelcom de diferent al discurs i les accions que venen d'Espanya. Transitem per un camí diferent, que ens allunya del que és vell i gastat, però sobretot ens apropa al futur i al que es nou. Transitem per un camí que avui ja és el nostre propi camí. El camí que hem triat.

Sobretot, aquest transit que fa un temps que vam iniciar, es va acabant. Falta poc. Serà breu. No més enllà del setembre. Potser abans. Encara estem en trànsit, cert, però ja queda poc per arribar a port, fer escala i els preparatius que  calguin, i començar el viatge que interessa de veritat: el de la República Catalana.