Pàgines

divendres, 30 de juny del 2023

Campanya a Twitter: #AbstencióMassiva23J

Fins a les passades municipals sempre he estat un defensor de la necessitat de votar. Val a dir que aquesta "norma" d'actuació ha anat erosionant-se amb el pas del temps i ha rebut cops decisius en veure com fos qui fos el sentit majoritari dels vots emesos, aquest sentit no era "determinant". De fet, el que he vist és com les elits estatals, polítiques econòmiques, o funcionarials -en un sentit que inclou militars i judicatura- esmenaven aquest sentit i, fins i tot, condemnaven i reprimien als votants d'aquest sentit.

Més demolidor ha estat quan he vist com els mateixos partits majoritaris en campanya han dit unes coses, han deixat de dir-ne unes altres i, finalment, han actuat diferent de com deien.

EL resultat és que a les passades municipals vaig votar amb la papereta del 1er d'octubre, i ara tornaré a fer-ho.

Aparentment, aquesta decisió que he pres, que és personal i que la prenc amb consciència i convençut que és bo pel país fer net de la partitocràcia que patim, resulta extremadament  maligna a ulls dels partits que consideren que seran perjudicats pel meu no-vot. Actualment, a Twitter, hi ha una batalla entre els defensors de l'abstenció activa, i els defensors votar per "aturar a la dreta".

Jo em considero d'esquerres i "aturar la dreta" és un dels meus capteniments principals. Però es veu que a la dreta només se la pot "aturar" fent "presidente" a Pedro Sánchez. És molt curiós, perquè és molt evident que el PSOE és un partit liberal i, per tant, de dretes. No s'atura a la dreta fent president a Sánchez. Al contrari. 

A més, després que s'investeixi un "presidente" (o "presidenta", o "presidentis"), aleshores, què? A què es dedicaran els diputats "independentistes" a Madrid?

Vet aquí respostes que he anat posant a Twitter:

«Els vots de la gent són de la gent. No dels partits. Fiqueu-vos-ho al cap d'una vegada. Si ningú em representa, i això ho decideixo jo, no voto.»

 «"Si això acaba passant a les Corts Espanyoles oblidem-nos del dret a l’autodeterminació". 6 i 7/set/2017 s'aproven llei de transició i de referèndum. Eren la DUI. 1/oct/2017 Referèndum d'autodeterminació. Es guanya. Un mes independents, de fet. Després, els partits es rendeixen.»

«Es recorda als votants crítics de comuns que també es poden abstenir.»

«No. Depèn de la correlació de vots. Els partits catalans no tenen la possibilitat de decidir qui serà president. Com a molt, bloquejar la seva elecció. Catalunya està en conflicte amb l'estat. Els partits que representen aquest conflicte haurien de bloquejar sistemàticament. 

Però, és clar, això és "antipolítica", que diuen ara. I van i pacten amb el 155 fins el color dels calçotets que han de portar cada dia de la setmana.» 

«Fan campanya contra l'abstenció perquè no tenen cap oferta creïble per la que fer campanya.
Fan la campanya de "Uuuuh! Que ve la dreta!"
Mireu: el meu vot és meu, no vostre. Jo decideixo si voto o no, i a qui.
Ara mateix no veig que votar serveixi de res.
Tan senzill com això.»

«De fet, jo voldria representants independentistes.
És cert, pel meu gust, no hi ha tanta diferència entre "processistes" i espanyolistes.
Qüestió de gustos, suposo.
En tot cas, com que el meu vot és meu, i no dels partits, jo trio si voto i a qui voto, donat el cas.»

«Tant de bo que només fessin filibusterisme (no el faran, lamentablement).
La política que haurien de fer és tractar l'estat espanyol com l'enemic que és de Catalunya. Entorpir i dificultar la seva presa de decisions siguin les que siguin. En tot moment. Crear conflicte constant.»

«El poder dels consumidors és deixar de consumir o triar marques diferents.
Els partits han esdevingut empreses de col·locació de personal a les administracions, però els calen vots dels consumidors (perdó, votants).
Si els votants (o consumidors?) no estan contents, no compren.»

«Els 48 diputats que es trien a Catalunya són dels partits, no de Catalunya.
Els partits tenen unes direccions molt reduïdes que són les que decideixen el vot dels diputats.
Els 350 diputats espanyols es podrien reduir a menys d'una desena part. Gairebé tots de Madrid.»

«Només puntualitzar que (el vot) no és l'única "arma".
Vagues, talls de vies i carreteres, ocupacions, control efectiu del territori...
No estem "desarmats", ni limitats a les "armes" i les regles que ens autoritzi l'enemic.»

«Aquests darrers anys NO ens hem abstingut molt fort, i Espanya ens ha passat per sobre desmuntant l'autonomia. No n'ha tingut gens de gràcia. En tot cas, el tema no és preservar l'autonomia, si no guanyar la independència, que no s'aconsegueix votant, com demostra l'experiència.»

«No ho entenen.
Jo no vull que investeixin a Sanchez. Jo vull que entorpeixin l'elecció del president espanyol i que forcin noves eleccions, i així fins que Espanya rebenti.

I quan finament Espanya tingui un govern, que sistemàticament entorpeixin l'aprovació de lleis.
Exacte: Filibusterisme, se'n diu.
És el que han fet tots els partits espanyols (PPSOE - C's - Comuns - Vox) a Catalunya des d'abans del primer d'octubre de 2017.

Algun partit català es compromet a això?
No, oi?
Que no m'esperin a les eleccions.»

«Votaré al partit que juri amb sang sobre una bíblia negra que a Madrid només utilitzaran el català  i que només faran filibusterisme per a entorpir i rebentar qualsevol nomenament, pacte, llei, decret o el que sigui que proposi el "gobierno" de torn. Sigui del PP o del PSOE.»

«I quin és el problema (de l'abstenció), exactament? Els del 155 tenen majoria absoluta des de sempre i sempre la tindran. La minoria nacional catalana és i serà sempre una minoria a Espanya. El "sistema democràtic" espanyol no respecta les minories en general i nega l'existència de les nacionals.»

(sobre els comuns): «Tenen una massa crítica d'electors convençuts, endollats i quadres mitjans que fa que s'arrapin al poder com paparres.
No, no desapareixeran tan senzillament. Cal denunciar la seva hipocresia, escarnir-los i assetjar-los sense treva. En particular als comuns, i al 155 en general.»

(sobre els resultats de les eleccions municipals a Barcelona): «Per cert, que el que ha passat avui és una nova prova fefaent que el "sistema democràtic" és una refotuda estafa. No només cal fer foc nou als partits. És el mateix sistema que està podrit. Es diu a la gent que tenen dret a escollir, i després tot s'acorda entre elits.»

«No. La gent vota, o no vota, i tria els seus representants. Si no se sent representada, no vota.
Ja que busqueu culpables, si el representant no representa bé, la culpa és del representant, no del representat.
I ara seguiu escampant merda sobre l'abstenció.»

divendres, 23 de juny del 2023

Partits, abstenció i ràbia.

Vaig votar nul. A les municipals vaig votar amb la papereta del primer d'octubre. L'abstenció / vot nul va suposar una patacada forta per a ERC i CUP, principalment. Junts van resistir, si més no numèricament, capitalitzant el vot anti-colau a Barcelona. Fora de Barcelona no es pot dir que els resultats de Junts fossin bons, però millors, certament, que els d'ERC i CUP.

L'abstenció, doncs, va afectar, sobretot, a a l'independentisme d'esquerres.

A Barcelona, Collboni serà l'alcalde, després del pacte de les forces del 155, amb el suport explícit de comuns. No hauria de sorprendre gens aquest suport. Només cal recordar la imatge de Jèssica Albiach mostrant la papereta del No a les votacions de les lleis de desconnexió al Parlament, el 6 i 7 de setembre de 2017. Com he llegit per alguna banda, Comuns s'ha transmutat definitivament en Iniciativa. Probablement el seu destí serà el mateix i anirà empetitint-se poc a poc fins a tenir un nombre reduït de regidors, però una influència immensa dins l'ajuntament, i absolutament desproporcionada amb el nombre de vots. Ja es veurà.

Junts i ERC han vist, de nou, com el PSC ha estat més llest que ells. El PSC és avui, més que cap altre partit, l'autèntic representant del 155 a Catalunya. És tan evident i hi ha tant consens dins el 155 en aquest punt que ha pogut comptar amb els vots "gratis" de PP i Comuns. Això és així i no és nou. Els escarafalls d'ERC  i Junts només es poden explicar per, o bé un llirisme i una ingenuïtat impròpies de polítics professionals, o bé pel llirisme i la ingenuïtat dels seus votants, que s'empassen acríticament que han estat víctimes d'un engany.

Engany? Els polítics "professionals" de Junts, ERC i CUP deuen ser els únic capaços de posar una marca a les pedres per recordar millor a quina han d'ensopegar. Que potser no recorden l'operació Valls?  I abans, l'operació Trias? O són molt rucs, o prenen per molt rucs als seus votants. Sospito que és això últim.

L'independentisme només tindrà un alcalde a Barcelona el dia que l'independentisme guanyi per majoria absoluta de regidors. No hi ha una altre. Cosa molt difícil d'aconseguir, si més no amb els partits actuals.

Avui, el principal problema de l'independentisme és, al meu parer, els partits que el representen. També penso que el problema no el té només l'independentisme. Crec que, en general, els partits actuen més com a plataformes per accedir a posicions  de gestió de poder, que com organismes de representativitat d'una part (partit ve de part) de la població, més o menys identificable amb  una ideologia o amb unes  característiques socials similars. Els partits no són tant eines de representativitat de la gent que els vota, com eines al servei d'unes direccions que utilitzen un determinat discurs per obtenir vots que els permeten assolir unes quotes de poder a institucions públiques.

Els partits "moderns" utilitzen tècniques de màrqueting, d'estudis de mercat, de segmentació dels votants, de big data, d'anàlisi de xarxes socials... amb l'objectiu únic d'obtenir més i més quotes de poder. Per a fer què? bona pregunta. És obvi que la col·locació de gent afí a les estructures institucionals de poder permet, al seu torn, retenir aquest poder i incrementar-lo, ni que només sigui perquè retenir el poder i incrementar-lo esdevé la forma de vida de les persones col·locades. El compromís amb el partit és personal, perquè hi va un (bon) sou. El poder, a més, permet facilitar o entorpir projectes. És un lloc des del que es poden fer i demanar molts favors. Iniciativa era un clar exemple de partit sobre representat a posicions de poder. Unió Democràtica també ho era. Aquests partits necessitaven pocs votants per mantenir quotes de poder altíssimes.

Aquestes quotes de poder depenem de que el sistema segueixi funcionant de la forma que ho fa. Els partits moderns són els principals defensors de l'estabilitat perquè s'hi juguen la seva mateixa existència. Cap partit actual és revolucionari, i el seu reformisme es limita a aprovar o derogar determinades lleis seguint això sí, els mecanismes establerts a l'efecte, i que mai posen en qüestió l'essència mateixa del sistema.

En tot aquest sistema de poder, de govern, d'institucions, de favors, de privilegis, de lobbies que protagonitzen els partits, els aspectes com la bona gestió, l'eficiència, o els interessos dels administrats són merament secundaris (àdhuc negligibles). Fins i tot es podria dir que l'estratègia única i compartida per tots els partits és estrictament l'acumulació de  poder, sense que sigui tan important l'ús que es doni d'aquest poder.

Es podria pensar que, llevat de les excepcions que són els partits sobre representats (de fet, ara mateix, no es pot dir que n'hi hagin) el poder dels partits hauria de ser essencialment proporcionals a la quantitat de votants. Però això no és així. És molt més important la "qualitat" dels votants. Les lleis estableixen aquesta "qualitat" atenent a factors com per exemple, el lloc on es vota i, més important encara, què és vota:  Hi han lleis que no es poden canviar, per molt que milions de votants vulguin canviar-les; HI han vots (sovint captius) que tenen més pes als parlaments que els vots de les ciutats grans (on és més difícil retenir els vots). 

Hi han partits, en definitiva, que per molts votants que tinguin, tindran un poder limitat. Tanmateix, el seu poder limitat necessita l'excés de massa de votants.

El sistema de partits, doncs, té poc de representatiu i molt d'imatge, comunicació, i venda d'un producte ideològic a un segment de consumidors.

El model grinyola quan el producte de consum ideològic ha de traduir-se en canvis efectius al sistema. No es poden fer canvis de llei a llei, i ja està. Necessàriament, un canvi de sistema ha de trencar les resistències que oposarà el sistema. Són els partits i la gent que tenen col·locada a les estructures de poder els principals sostenidors del sistema. Un partit de govern mai, mai, mai serà autènticament reformista i, encara menys, revolucionari. 

Un canvi de sistema suposa, necessàriament, una ruptura del sistema i això mai passarà. O potser algú es creu que "la transición" va convertir l'estat franquista en democràtic? el cop d'estat de Tejero (i  l'emèrit?) va servir per recordar a tothom qui manava de veritat, i avui els fills (i nets!) dels falangistes i les famílies poderoses a la dictadura i la transició segueixen ocupant llocs de poder a les direccions de tots els partits.

El problema del processisme és que no és revolucionari. No es poden fer canvis de llei a llei. Primer cal fer els canvis, revolucionaris, i després les lleis que els emparin. Sí, és cert, hi han hagut casos en que s'han aconseguit independències nacionals de forma amable i negociada: La separació de Suècia i Noruega, o de la República Txeca i Eslovàquia. Però és clar que no és el mateix. Aquestes van ser separacions entre iguals. En canvi els espanyols neguen la mateixa existència de la identitat catalana. Catalunya i Espanya no tenen tracte d'igual a igual. Des d'Espanya es mira Catalunya com una possessió, un moble,  el "nordeste peninsular". Els catalans som súbdits. La llengua catalana una curiositat folklòrica en el millor dels casos, però més sovint, una molèstia que cal eliminar.

Tot això ho saben els partits, i ho aprofiten per a modular discursos que agraden a les parròquies respectives. Poder és poder i, evidentment, una separació de Catalunya és una pèrdua de poder molt sensible per als partits espanyols i per això s'oposen sistemàticament, en bloc (del 155) i sense fissures. Els partits independentistes catalans, en tant que partits, no volen, en realitat, trencar res. Però tenen un públic que vol sentir un determinat discurs. 

No serà amb aquesta partits que es farà la independència. No es pot fer de llei a llei. Cal una revolta al carrer. cal trencar el sistema i fer-ne un de nou. trencar el sistema vol dir, també, trencar el sistema de partits.

Votar, doncs, no arregla res. De fet, podria ser perniciós. Qualsevol canvi autèntic del sistema comença per subvertir el sistema. Això és vàlid tant per a l'independentisme, com per l'esquerra autèntica, com per a les dissidències, en general. Com a independentista no puc anar a votar sabent el que sé dels partits. Però tampoc puc quedar-me a casa. Necessàriament he de passar a l'activisme i participar en la revolta.

Vet aquí, doncs, com ho veig a dia d'avui: el 23J no votis, o vota nul. I el 24, i el 25, i el següent, i el següent, i fins que calgui, mobilitza't. Organitza't amb gent amb la que tinguis confiança. Fes activisme. Explica per què lluites. Explica que el triomf de la revolta catalana  només depèn de nosaltres, de la lluita de cada dia. Ocupem les places. Ha de tornar l'esperit del 15M i dels 1O i 3O. Hem de tornar al carrer i recuperar el nostre país, alliberar-lo i alliberar-nos. 

Amb ràbia. Aquest cop, si venen a per nosaltres, ens hi tornarem.