dilluns, 31 d’agost de 2009

Xarxes, Grip del porc, "V de Vendetta"

Ahir a la nit pel 30 minuts van fer el reportatge "Fent @mics" en el que es presentava l'auge de les xarxes socials tipus Facebook, Twitter o LinkedIn.

Es van dir moltes coses: que si els joves estan més espavilats que els grans en la cosa digital; que si les xarxes socials, al contrari del que diuen els seus detractors, no aïllen sinó que socialitzen; que Internet i les xarxes socials són una eina de democratització; que els governants haurien d'adonar-se de la importància de les xarxes socials...

Bé, comparteixo les opinions vessades al documental. Tanmateix, hi ha un cosa que cada cop tinc més clara. El que és virtual, i en virtual es queda, no provoca canvis. O dit d'una altra forma: la democràcia virtual ha de sortir al carrer i fer-se real.

Les xarxes socials són llocs ideals per al debat i per a la lliure circulació d'informació. Els mitjans alternatius tenen la mateixa veu que els mitjans pro-sistema. La xarxa també és un lloc ideal per a coordinar accions. La clau, però, són les accions.

De l'11 al 14 de març de 2004, després de l'atemptat de Madrid, es va viure una situació que hauria de ser analitzada en detall. Milers de persones van trobar a través d'Internet, de mitjans digitals, de SMS, la forma de saltar-se la propaganda del règim i de coordinar-se, gairebé de forma espontània, per assetjar les seus del PP amb el crit de "Qui ha sigut?". El resultat va ser un canvi de govern contra pronòstic. No magnificaré la importància dels mitjans digitals en el canvi. És evident que l'atemptat en ell mateix, va sacsejar consciències, i que les enquestes d'abans de l'atemptat predeien un resultat molt ajustat on el PP podia no haver guanyat.

Tanmateix, m'inclino a pensar que els mitjans digitals fora del control del règim, van ser l'arma necessària (no suficient) per a la derrota del PP. No per ells, sinó perquè la gent va sortir al carrer. Una revolta, en definitiva.

Insisteixo. Xarxes socials, Internet: un enorme potencial democratitzador, però per a ser-ho de veritat han de transcendir els bits i el ciberespai i esdevenir carn al carrer. la guerra és a Matrix, però també a Sion.

Aprofitant, doncs, el moment propici per a la dissidència, encasto aquí un Power Point que m'ha arribat al correu. És sobre la grip A, o grip del porc, o "grip nova" que és el nom guai que li han posat els experts en màrqueting.



Interessant, eh? Sí, és curiós com es parla tant de la grip del porc. Tot plegat, amb algunes llicències dramàtiques, coincideix de forma un pel angoixant amb l'argument d'una peli interessant que també vaig veure ahir: "V de Vendetta", basada en l'extraordinari còmic de mateix títol. Recomanació: llegiu el còmic, i veieu la pel·lícula.

divendres, 28 d’agost de 2009

crisi, estatut i confiança

El ZP diu que pujaran els impostos. La Salgado diu que les comunitats autònomes li deuen 6.000.000.000€ a l'estat. El PIB de l'estat ha caigut més del 4% durant el segon trimestre. Nou ERO a Nissan. Buf.

L'estat de l'economia i com està afectant a les persones és dramàtic. No es pot dir gran cosa més. No hi han solucions a curt plaç. Segurament a mig tampoc. Jo crec que les respostes institucionals que s'estan donant són insuficients o equivocades. Ja veurem. Però crec que, al final, els ciutadans ens haurem d'espabilar i organitzar-nos pel nostre compte per a suplir les carències d'un model d'estat en demolició. Aquesta és la bona notícia. Les circumtàncies són les adequades per a un canvi profund.

En un altre ordre de coses: s'acosta el moment en que el tribunal constitucional dictarà sentència contra l'estatutet. Tothom dona per fet que se'l retallarà. En particular els articles referents a Nació (ni nació preambular ni punyetes) i llengua (què és això de que el català sigui un deure?).

I els nostres prohoms i caps de la tribu s'han afanyat a discutir quina ha de ser la reacció més adequada: que si una manifestació abans o després de la sentència, que si acatar o no acatar...

És absurd que un tribunal esmeni una llei de caràcter constituent aprovada en referèndum. Al meu parer, però, la baixa participació al referèndum li resta força justament en el seu caràcter constituent a l'estatutet.

Per mi la qüestió és justament aquesta. És de principis democràtics que l'autoritat de les institucions emana de la sobirania del poble. Però què passa quan el poble renuncia a exercir la seva sobirania? Per què el poble fa aquesta renuncia?

Jo vaig votar NO a l'estatutet i ho tornaria a fer. En el seu moment, l'estatut que jo trobava digne era el que va sortir de Barcelona, no el que va tornar de Madrid. Per descomptat, si l'estatutet vigent ja em semblava poca cosa, després de la ribotada final del TC em semblarà ridícul.

Però avui, vist tot el que ha passat, tinc clar que l'error va ser plantejar un "estatut d'autonomia". No hi ha autonomia que valgui. Només em val la independència. La resta és perdre temps, diners i energia en un esforç que condueix a aquests absurds. Amb la independència, si més no, es marca un abans i un després, un objectiu ben definit i els avantatges són indiscutibles: El mapa de les balances fiscals i els boicots comercials espanyols són arguments, al meu parer, definitius.

Ara bé, si la resposta a la crisi, que ens afecta directament a les butxaques està sent la que és, és dir, nul·la, per que la resposta al TC hauria de ser gaire més intensa?

La gent lluita. Cadascú pel seu compte. Cal tenir confiança en les pròpies forces, cal estar disposats a sacrificis i a canvis personals. És el primer pas. Però, a més, cal aixecar la vista i trobar-se amb la resta per lluitar junts. Digues-li classe, societat o nació, però ens cal la força del col·lectiu. Les presons són al nostre cap. I les podem trencar. A fora hi ha un món per fer.

Un altre món és possible.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Festa Major de Sants 2009

Ahir va engegar la Festa Major de Sants 2009.

Enguany hi han canvis en les ubicacions d'alguns actes: la fira ha marxat de la rambla de Badal, perquè hi estan fent el mercat provisional de Sants, mentre es reparen les cobertes i es fan millores a l'edifici original (una molt interessant mostra d'arquitectura modernista). Podem trobar la fira a la Rambla de Brasil, és dir, pujant Badal en direcció Tibidabo, tot just passada la carretera de Sants.

la Rambla Badal i la Rambla Brasil són el resultat de la cobertura de la Ronda del Mig (el "cinturó"). Quan no hi havia cinturó de ronda, el que avui és l'encreument de la Carretera amb les Rambles de Badal i Brasil no existia i hi havia una plaça, amb el bar Ripollès. Avui hi ha també un bar Ripollès a la Rambla Brasil, a prop de Sants. El meu pare m'explica que l'original bar Ripollès era el gran bar de Sants, on els veins anaven a trobar-se. Jo això no ho vaig conèixer. El gran bar de Sants, de quan jo era més jove, era el Bar Liceo. Amb el Billar Sants al primer pis (memorables partides i memorables jugadors) i el Cine Liceo de reestrena. D'allò ja fa uns quants anyets.

L'Espanya industrial també està en obres i això vol dir que alguns actes unitaris que s'hi celebraven allà es desplacem. El lloc que els acull és la plaça de Can Mantega (També conguda com la Plaça del "ninyu", per la petita estatua d'un nen que hi podem trobar).

Tenint en compte això, ara ja ens podem perdre un cop més pels carrers: Canalejas, Finlàndia, Sagunt, Plaça de la Farga, Guadiana, la festa alternativa amb base a la Plaça d'Osca, Vallespir, Robrenyo, Valladolid, Alcolea de Dalt i de Baix, Santa Cecília i carrer Rosés (la Casa Gran).

Vista la decoració dels carrers, tinc dos favorits: Alcolea de Dalt que pren com a motiu les pel·lícules d'Indiana Jones (espectacular el submarí de cartró pedra!); i l'elegant jardí neoclàssic en que els veïns han convertit la Plaça de la Farga.


I ahir a la nit vam anar a veure a la Mone, que cantava a la Casa Gran. La seva vinculació amb Sants ve de que ...era la directora de l'escola al "cor de la ciutat" quan l'ambientació de la sèrie era aquí al barri. Bé, mira, és una vinculació.

La Mone! me'n recordo de la Mone quan era la cantant de Gatos Negros i la seva cançó "Nunca pasa nada" sonava a la Cadena 13, als Mallamusicals de l'Albert Malla, d'això fa uns quants anyets ja. Coi, és que ja tenim una edat. La Mone, però, està ben flamenca.


Bona festa major!

dissabte, 22 d’agost de 2009

l'informe de Variant Perception

El "gobierno" diu que apujarà els impostos a les rendes més altes.

Però les rendes altes de veritat s'ho fan venir bé per a no pagar impostos. Això per una banda. Per l'altre, com que el problema és que l'estat s'està quedant sense diners, el que passarà de debò, digues-me profeta, és que ens apujaran els impostos a tots.

Apujar els impostos a les "rendes altes" és només la propaganda amb la que ho vendran.

És inevitable que apugin els impostos perquè l'estat cada cop està més endeutat i cada cop està gastant més diners en subvencions, ajudes, plans-E i merdes diverses.

Com les emissions de deute públic no les poden col·locar perquè a l'estranger ja veuen venir la patacada, l'únic recurs que els queda és apujar els impostos.

Ens apujaran els impostos. Què més passarà? que ens abaixaran els sous. El "gobierno" prepara un pla per a congelar els sous dels funcionaris. Amb el suport, i això sí que fa riure, de CCOO i UGT.

Però no té bon aspecte. Tot va sumant. O més ben dit: restant.

A Europa també hi ha qui veu negre el futur immediat de l'estat : Consulteu l'informe Variant Perception de 18 d'agost de 2009. El títol és prou clar: "Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet", traduït: "Espanya, el forat en el balanç d'Europa".

El que em desconcerta de l'informe de Variant Perception és que, malgrat que és citat al Financial Times, (o més propers, al madrileny Expansion i al català Economia Digital) no està clar qui són aquesta gent. Es tracta d'una anàlisi rigurosa? o respon a algun tipus d'interès?

En tot cas, la qüestió no és espantar a la gent. La qüestió és estar preparats per al que vingui i ,si és possible, aprofitar el moment per a canviar el que calgui. Les turbulències hi són. Si es tracta d'un sotrac passatger o d'una crisi fonda ho sabrem aviat.

Ja ha començat, sigui el que sigui. Un altre món és possible.

divendres, 21 d’agost de 2009

Up

L'altre dia vam anar a veure "Up".

A diferència d'altres pel·lícules d'animació, "Up" no pretén ser la darrera demostració de força infogràfica. No hi han excessos. Les persecucions, els canvis ràpids, els detalls són els que calen en el moment que calen.

Com se sol dir: la tècnica al servei de la història, i no a l'inrevés. Quina història? La pel·lícula planteja una situació que podria ser ben bé la de molts ancians que viuen sols enmig dels seus records i que són víctimes d'assetjament immobiliari.

Com s'arriba a aquesta situació és el que ens explica la primera part del film, on un nen al que li agraden els globus i que somia amb aventures a sudamèrica coneix una nena amb la que comparteix somnis. Amb el temps esdevindran marit i muller. S'estimaran de veritat però la vida no els permetrà ser pares ni fer realitat les il·lusions de la infància. Passen els anys i es fan grans. La Nellie mor, i deixa sol al Karl. Sol? en realitat no. La casa on viu el vell Karl Fredricksen està farcida dels records. Envoltat d'aquests records és on viu el Karl. I amb l'amargor de no haver complert els vells somnis

Però el món de fora també canvia i una constructora cobeja el terreny on és la casa del senyor Fredricksen. La corporació l'assetja i finalment la "justícia" ordena que el Fredricksen es retiri a un asil i abandoni casa seva.

Si la pel·lícula s'acabés en aquest punt estaríem parlant d'una denúncia evident contra les grans corporacions que només busquen el benefici passant per sobre de les vides de la gent, i d'una denúncia contra un sistema legal i judicial que està al servei d'aquestes corporacions.

L'argument a partir d'aquí podria haver estat, per exemple, que el senyor Fredricksen se'n va a l'asil on mor al poc temps, ara sí, sol. O potser podria haver estat que el vell decideix no sortir i s'atrinxera a casa seva, fent front a l'assalt de la policia i morint en aquesta darrera defensa a l'estil de el Álamo. Fins i tot, podria haver-se resolt amb que els veïns i amics fan una campanya i es mobilitzen, tota la ciutat i tot l'estat es mobilitzen i, mercès a aquesta mobilització general, el vell Fredricksen pot conservar casa seva, on encara viurà molts anys.

El cas és que no. Es tracta d'una pel·lícula infantil. Just al moment en que van a buscar-lo per endur-se'l a l'asil, el vell Fredricksen fuig pels aires, volant amb la seva casa a la que ha lligat milers de globus. L'objectiu és anar a sudamèrica amb la casa i plantar-la a les cascades Paraíso, doncs aquest era el somni comú amb la Nellie.

Bé. La solució no és, doncs, combatre el sistema, sinó fugir-ne. Diguem que provant de fer realitat els propis somnis. El que passa és que difícilment les víctimes de l'assetjament immobiliari podran fer com el senyor Fredricksen.

Arribats aquí, la cosa ja està destinada al públic infantil. Apareix un nen molt divertit, Un ocell molt curiós, gossos que parlen, un dolent molt dolent... en fi. El meu fill s'ho va passar molt bé a partir d'aquí. I jo també, què caram.

Tanmateix, hi ha un parell de metàfores visuals que he de mencionar:la primera, un cop arribats a la vora de les cascades, cal fer l'aproximació a peu. El senyor Fredricksen va caminant, estirant la casa que du lligada i que flota a sobre seu. Per una banda, la casa,la Nellie, l'ha impulsat a l'aventura, però un cop arribats a lloc, la casa, els records, l'entorpeixen i suposen una complicació afegida a l'hora d'enfrontar-se amb els perills que va trobant.

La segona, quan finalment el senyor Fredriksen aconsegueix plantar la casa a la cascada Paraíso i fer realitat, d'aquesta forma, el seu vell somni de la infància, de nou els records de la seva dona li diuen que ha de fer: Ha d'ajudar al nen a salvar l'ocell de les urpes del dolent de la pel·lícula. Com? li cal envolar la casa de nou. Però per a fer-ho ha de deixar llast. Quin llast deixa? tots els vells mobles, en definitiva, els vells records. Un cop realitzada la catarsi, la casa s'envola de nou. Però no per a fugir, sinó per a lluitar per la vida.

Bonica. Remarcables la tendresa del pròleg i les metàfores visuals. Un conte políticament correcte per a nens plantejat sobre el drama del mobbing immobiliari.

O potser no tan políticament correcte. Més aviat políticament tendenciós. Acusa al sistema,sí, però no el discuteix i la solució que dona és individualista i de fugida. Aquí us quedeu. Bé, és una opció. Però no la única.

El cinema i la televisió ens proposen models de conducta. Els adults, en teoria, som més capaços de fer-ne una crítica. Els nens, però, no ho són. S'ho empassen.

El sistema es fica als nostres caps perquè el mamem des d'infants.

Digue'm paranoic. O no.

dimarts, 18 d’agost de 2009

420€

Crisi informàtica a casa. L'ordinador ha estat una víctima més de altes temperatures d'aquest estiu. Finalment, ha estat reemplaçat (no del tot, encara) i aprofito aquest moment de disponibilitat per a escriure un post.

Actualitat: 420€. Pel que es veu, la mesura està causant confusió, quan no desenganys. Es veu que, de moment, només hi poden accedir els aturats que han acaben la prestació a partir d'aquest mes d'agost i que no estiguin cobrant cap altre subsidi. De forma que la mesura, en realitat, només beneficia a un col·lectiu molt petit (tot i que s'incrementarà, lamentablement).

El fet és que cal ajudar a la gent que ha perdut totes les seves fonts d'ingressos. Trobo que això és indiscutible. Aquesta només és, però, la part contingent de la solució. El pedaç necessari però en cap cas suficient. La solució de veritat és posar els mitjans per a que aquesta gent puguin tornar a valdre's per ells mateixos. O sigui: cal crear ocupació.

I com s'ha creat ocupació? com es donen les condicions per a crear ocupació? qui crea ocupació? El plan-E és a punt d'esgotar els seus cartutxos. Haurà servit per retardar la desocupació de mig milió de treballadors durant uns quants mesos. S'ha guanyat temps en l'esperança que la "recuperació", la "sortida de la recessió", els "brots verds" dels socis de la UE solucionaran el problema de l'atur i del consum de l'estat. Com? per art de màgia, és clar.

En aquest sentit,el que cal és crear llocs de treball que aportin, de veritat, valor afegit. Molt més fàcil dir-ho que fer-ho, és clar. La resposta clàssica és "cal ajudar als emprenedors". Segur que sí. Una de les notícies més dures d'aquests dies és que prop de 200.000 autònoms han hagut de plegar en el que portem d'any. El problema és que per ajudar als emprenedors primer de tot cal que n'hi hagin, és dir, han d'haver condicions i oportunitats com per arriscar-se i, ja posats, si l'estat no ajuda, si més no que no faci les coses més complicades.

Tanmateix, i com sembla que aquest és el camí que inevitablement caldrà seguir, el que cal és estar atents a la recuperació de l'economia mundial. Si hi ha un miracle, es podrà aprofitar per a la recuperació de l'economia de l'estat. Passa, però, que els signes de "recuperació" estan lluny de ser convincents. Per a parlar de recuperació cal més perspectiva temporal. Ara mateix, els missatges de "recuperació" semblen més aviat destinats a crear un clima de "confiança", sens dubte necessari. No sembla pas que corresponguin a unes dades irrefutables que permetin afirmar que es reprèn el "creixement".

De fet, hi ha una estimació que va en direcció contrària. Hi ha coincidència en dir que l'atur creixerà, i molt, els propers mesos. És possible el "creixement" quan cau el consum? és pot dir que la crisi s'està remuntant quan el nombre d'aturats augmenta? potser en termes macroeconòmics sí, no se com però de més verdes en maduren. A l'aturat que avui mateix, o demà, o d'aquí sis mesos, li han dit o li diran que no té dret a l'ajuda de 420€, segurament li semblarà que no.

dilluns, 10 d’agost de 2009

pessimisme de dilluns

Per una banda PP i PSOE barallant-se a veure qui treu més draps bruts de l'altre: que si els vestits del Camps, que si el pavelló esportiu de Palma... que si fas escoltes telefòniques il·legals...

Per l'altre, que l'atur del juliol a Catalunya va incrementar-se de 7000 nous aturats, que ja ens avisen que a l'agost es perdran més llocs de treball i que la tardor serà dura pel que fa a l'atur, que aquest estiu, a Salou, els bars i els restaurants no s'omplen perquè la gent se n'ha anat de vacances, però estalviant...

I, per reblar el clau, llavors la CEOE que reclama la "flexibilització" de acomiadament.

En fi.

Diu la dita que els països tenen els governants que es mereixen. De debò que ens mereixem això?

Sí, potser sí. De la mateixa manera que hi ha molta, moltissima, gent que sap que hi ha crisi, perquè l'està patint a la seva pròpia pell, o per que la veu en familiars i amics propers, també hi ha molta, moltissima, gent que no començaran a pensar en que hi ha crisi fins que portin sis mesos a l'atur. És la gent que avui diu "la crisi no m'afecta" i s'ho creuen. D'aquests també n'hi han.

Llavors, si els governants són una projecció dels governats, aleshores s'entén l'estratègia del Plan-E i dels rescats financers i tota la resta. Es tractava d'anar guanyant temps confiant en que Alemanya i els grans de la UE se'n sortirien aviat i estirarien de la resta. És això, no? el que passa és que ni la UE, ni els EUA, se n'estan sortint, ni se'n sortiran a curt termini i, quan això passi, ja veurem en quines condicions està el país per aprofitar l'oportunitat.

No hi ha més remei que ser molt escèptic amb això de la capacitat d'aprofitar les oportunitats: recordo que abans de l'emergència d'Internet i les TI es parlava de "l'oportunitat d'enganxar-se a una nova revolució industrial". Han passat anys i ja en veiem el resultat: Res. L'estat espanyol té la pitjor banda ampla d'Europa, i més cara que la millor. Això sí: beneficis immensos de Telefònica.

Potser sí que se superarà la crisi... els de sempre, pagant-la, també, els de sempre.

Pessimisme? Em temo que només un excés d'informació. Estem a 10 d'agost i les notícies són un drama: estupidesa infinita dels partits, per una banda, i allau de males notícies econòmiques per l'altre. No fa cap gràcia.

Serà que és dilluns.

diumenge, 9 d’agost de 2009

bombes a Palma

Tres bombes han esclatat a Palma. Es tractava d'artefactes de poca potència i només han causat desperfectes i danys materials. Per sort. No com al recent atemptat de Calvià, on van morir dues persones.

Es veu que d'aquesta forma s'està lluitant per l'alliberament nacional d'Euskal Herria i per l'alliberament de la classe treballadora.

És més, d'alguna manera, resulta que també estan lluitant per l'alliberament nacional dels Països Catalans, Illes Balears incloses.

Em fa l'efecte, però, que a les Balears no ho deuen veure exactament així. En particular no crec que ho vegin així bona part dels independentistes de les Illes Balears. Ni els dels Principat. Ni els del País Valencià.

Em fa l'efecte que el dia que als Països Catalans una majoria democràtica vulguem la independència de l'estat espanyol, trobarem la nostra pròpia via per a fer-ho. I espero que sigui pacífica. I espero que sigui aviat.

Tanmateix, mentre això no passi:

ETA, fot el camp.

divendres, 7 d’agost de 2009

Intercanvi de coneixements: BCC i XIC.

Porto uns quants dies preparant un post sobre el llibre "Per què som com som" d'Eduard Punset. M'està sortint més llarg del compte i potser caldrà fer-ne un parell o tres de parts. El que ve al cas és que en el seu darrer capítol parla de Platoniq, de Burn Station i del Banc Comú de Coneixements.

Platoniq és "un sistema cultural co-operatiu.

Platoniq és una organització internacional de productors culturals i desenvolupadors de programari, pionera en la producció i distribució de cultura copyleft. Des de l'any 2001, duen a terme accions i projectes en els quals els usos socials de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TICs) i el treball en xarxa són aplicats al foment de la comunicació, a l'autoformació i a l'organització ciutadana. El resultat del seu treball genera innovadores aplicacions informàtiques i metodologies, a més d'un ampli arxiu audiovisual sota llicències lliures en Internet. "

Burn Station i Banc Comú de Coneixements són projectes (i realitzacions) de Platoniq.

Burn Station és "un sistema de distribució d'àudio lliure. Es pot instal·lar en espais d'accés públic i lliures - en esdeveniments permanents o provisionals - però també ho pot fer funcionar a la seva màquina Linux a casa.

Pot utilitzar Burn Station per fullejar i escoltar milers pistes d'àudio i música. Seleccionant aquells que més li agradi (faci el seu playlist) i els pot cremar en un CD i endur-se'l a casa. Tot de franc!!

Molts artistes i netlabels ja han contribuït publicant les seves creacions."

El més interessant és, potser, el Banc Comú de Coneixements (BCC): "El Banc Comú de Coneixements (BCC) arrenca el novembre de 2006 com un laboratori i espai de reunió en llocs públics de Barcelona on tothom pot fer tant ofertes i demandes de coneixements com recomanar altres persones que puguin ensenyar coses útils o interessants, la majoria d'elles basades en la seva experiència.

BCC busca compartir coneixements destinats a aconseguir més autonomia individual i col·lectiva. Aquesta recol·lecta comuna de recursos en uns casos desemboca en idees i experiències que miren de substituir el consum continu de materials i serveis, per aprendre a reparar, construir, generar alternatives de reaprofitament; en uns altres, ajuda a reconèixer quins són els nostres drets i com usar-los per a solucionar problemes o frenar abusos que ens afecten a tots.

Des de BCC es generen dinàmiques socials per a recuperar coneixements com a exercici de empoderament ciutadà.

BCC propaga estratègies i accions públiques on tenen lloc col·laboracions inesperades entre ciutadans, experts, professionals, organitzacions i xarxes: espais d'innovació social sorgits arrel de connectar qui té solucions amb qui busca respostes."

La darrera entrada a la web del BCC és de març d'enguany, corresponents a un taller de BCC fet a l'Institut Antonio Domínguez Ortiz de Sevilla.

El que m'interessa del tema és que està en la línia del treball cooperatiu, dels mercats d'intercanvi de bens, serveis i coneixements. Un BCC és una idea que admet moltes implementacions: es tracta de posar en contacte mestres i alumnes de forma que el coneixement flueixi de forma lliure. La gent de Platoniq es revelen com dinamitzadors departicipació i coeducació. Tot plegat sona molt a Web 2.0, perquè Web 2.0 són unes tecnologies, però més que cap altre cosa, és una reestructuració dels fluxos d'informació motivats i impulsors d'una determinada concepció social i política.

El cert és que la idea no és nova. Si de cas està més ben organitzada, implementada i dinamitzada, però, de fet, estem parlant d'una "xarxa d'intercanvi de coneixements (XIC)". De la XIC de Collblanc-Torrassa: "Una XIC és un sistema d'intercanvi de coneixements, sabers i/o experiències obert a tothom, sense ànim de lucre. Les persones interessades poden oferir o rebre coneixements tant de tipus intel.lectual com de contingut tècnic o artístic. Així es constitueix un xarxa oberta a professors i alumnes. Les persones participants poden posar-se d'acord amb els continguts, el mètode, el lloc, l'horari, la freqüència i la durada dels intercanvis.

Aquest projecte no és nou: neix a França als anys 70. Actualment es realitza a Bèlgica, Suïssa, Alemanya, Nicaragua, Brasil,...

A Catalunya, la primera xarxa s'estableix a l'Escala (Girona), l'any 1988. A més a més, trobem aquesta experiència a Castelldefels, Manlleu, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona,...

A la web intercanvis.net podem trobar una petita llista, no exhaustiva, de XICs a casa nostra.

Finalment, la sistematització de l'intercanvi de coneixements porta a parlar d'aspectes més formals, i en aquest punt apareix de forma natural el concepte de Coneixement Obert. Em sembla prou bona la deficnició que en fan a la "The Open Knowledge Foundation":

"El terme coneixement ha estat triat per incloure:

1. Continguts com música, pel·lícules, llibres,
2. Dades tant científiques, històriques, geogràfiques o de qualsevol altre tipus
3. Informació governamental o d'altres administracions públiques

S'exclou el programari malgrat la seva importància perquè ja ha estat tractat en treballs previs.

El terme obra s'utilitzarà per denominar qualsevol element de coneixement a tractar.

El terme paquet també es pot utilitzar per denotar una col·lecció d'obres. Òbviament aquest paquet pot ser considerat una obra en si mateix.

El terme llicència es refereix a la llicència legal mitjançant la qual s'ofereix l'obra. On no hi hagi cap llicència s'haurà d'interpretar que es refereix a les condicions legals a les quals està subjecte l'obra.

La definició: Una obra és oberta si la seva forma de distribució satisfà les condicions següents:

1. Accés
L'obra ha d'estar disponible globalment i només amb un cost de reproducció raonable, preferiblement descarregable a internet de franc. L'obra també ha d'estar disponible en una forma convenient i per ser modificable.

2. Redistribució
La llicència no ha de restringir a ningú la possibilitat de vendre o distribuir l'obra en si mateixa o com a part d'un paquet fet d'obres de moltes fonts diferents. La llicència no ha d'exigir un pagament o cap altra quota per aquesta venda o distribució.

3. Reutilització
La llicència ha de permetre fer modificacions i obres derivades i ha de permetre que aquestes siguin distribuïdes en les mateixes condicions que l'obra original. La llicència pot imposar alguna mena de requeriment referent al reconeixement i a la integritat: vegeu el principi 5 (Reconeixement) i el principi 6 (Integritat) a sota.

4. Absència de restriccions tecnològiques
L'obra s'ha de proporcionar de tal manera que no hi hagi cap obstacle tecnològic per executar els actes esmentats anteriorment. Això es pot aconseguir oferint l'obra en un format de dades obert, i.e. un format l'especificació del qual és public i està disponible gratuïtament i que per al seu ús no imposa cap restricció monetària o de cap altre tipus.

5. Reconeixement
La llicència pot exigir com a condició per a la redistribució i a la reutilització el reconeixement dels contribuents i creadors de l'obra. Si s'imposa aquesta condició no ha de ser de manera onerosa. Per exemple si es demana un reconeixement, l'obra s'hauria d'acompanyar d'una una llista d'aquells que cal reconèixer.

6. Integritat
La llicència pot requerir com a condició perquè l'obra pugui ser distribuïda amb modificacions que l'obra resultant porti un nom diferent o un número de versió diferent que l'obra original.

7. Cap discriminació de persones o grups
La llicència no ha de discriminar cap persona o grup de persones.

8. Cap discriminació d'àmbits de treball
La llicència no ha de restringir ningú de fer ús de l'obra en un àmbit de treball específic. Per exemple, no pot restringir l'ús de l'obra en un negoci, ni que sigui utilitzada per a la recerca militar.

9. Distribució de la llicència
Els drets adjunts a l'obra s'han d'aplicar també a qualsevol persona a qui li sigui redistribuïda sense necessitat que aquesta executi una llicència addicional.

10. La llicència no ha de ser específica d'un paquet
Els drets adjunts a l'obra no han de dependre de què en formi part d'un paquet particular. Si l'obra s'extreu d'aquell paquet i s'utilitza o es distribueix dins dels termes de la seva llicència, totes aquelles parts a qui els sigui redistribuïda hauran de tenir els mateixos drets que els que es concedeixen conjuntament amb el paquet original.

11. La llicència no ha de restringir la distribució d'altres obres
La llicència no ha d'imposar restriccions en altres obres que es distribueixen conjuntament amb l'obra subjecta a la llicència. Per exemple, la llicència no ha d'imposar que totes les altres obres que es distribueixen pel mateix mitjà siguin obertes.

traducció per Ignasi Labastida i Juan"


Intercanvi lliure,sobretot de cultura,en xarxes que creen i relliguen la comunitat. Xarxes que posen en contacte interessos afins. Xarxes que presenten l'oportunitat per a la figura del dinamitzador. Xarxes que poden generar continguts lliures o, millor, oberts, si acompleixen les condicions abans descrites i crean l'espai on es mouran les figures dels autors, editors i productors dels continguts oberts.

Per anar-hi pensant.

dijous, 6 d’agost de 2009

Hiroshima


6 d'agost de 1945. Una bomba llençada per un bombarder de les forces aèries dels Estats Units destrueix la ciutat japonesa d'Hiroshima.

L'atac anava dirigit a la població civil indefensa.

El poble d'Hiroshima avui ha recordat,com cada 6 d'agost des d'aleshores, aquell atac i ha demanat de nou la pau, el desarmament i l'eliminació de les armes atòmiques.

A més de 300 ciutats d'arreu del món s'ha commemorat l'atac a la ciutat japonesa en el marc de la "Marxa mundial per la pau i la no violència". En particular, a Barcelona avui s'ha fet un acte a la casa Àsia, pel matí, i per la tarda s'ha fet un recorregut des del Portal de l'Àngel fins la Plaça de Sant Jaume on s'ha llegit un manifest.

La web de la Marxa Mundial a casa nostra és http://www.marxamundial.net/.
El lloc internacional, http://www.theworldmarch.org/.

Què demanem?
1. Desarmament nuclear a nivell mundial.
2. Retirada immediata de les tropes invasores dels territoris ocupats.
3. Reducció progressiva i proporcional de l'armament convencional.
4. Signatura de tractats de no agressió entre països.
5. Renúncia dels governs a utilitzar les guerres com a mitjà per resoldre conflictes.

Utopia? No.

Un altre món és possible.

diumenge, 2 d’agost de 2009

"Per què som com som" d'Eduard Punset (1)

Per què som com som? és una pregunta que es qualifica de forma immediata com filosòfica.

També és el títol del llibre d'Eduard Punset que pretén respondre o, si més no, aportar informació, dades i opinions per a enriquir el debat que genera la qüestió.

El text es basa en els continguts dels documentals Redes que Eduard Punset ha presentat a TVE. A la vegada, Redes s'incardina en el projecte empresarial Smartplanet, de divulgació científica que lidera ell mateix.

Redes em recorda, per la intenció, que no pel format, una antiga sèrie documental de la BBC: Connections, que presentava l'historiador James Burke (Jo dira que Burke i Punset s'assemblen físicament i tot!).

"Per què som com som" és un llibre que demana un parell de lectures. En una primera lectura la gran quantitat d'anècdotes i curiositats de tot tipus que farceixen les seves pàgines poden fer perdre la visió de la intenció global del llibre o, inclús, de les diferents parts o capítols.

També cal dir una cosa: encara que pot explicar alguna teoria poc coneguda, en canvi, molts cops la informació que aporta no és nova. O si es vol, no està dient res que un (bon) estudiant de batxillerat no pugui arribar a conèixer.

Però els fets, els experiments, les anècdotes, estan presentats amb entusiasme, de forma didàctica, entenedora i estimulant: Una bactèria esdevé un mon apassionant.

Aquest llibre, doncs, compleix la missió de divulgar teories i punts de vista moderns i a la vegada de transmetre coneixements que són fonamentals. Crec que està ben fet així: un llibre de divulgació de la ciència pot explicar una teoria ultra-moderna de forma brillant, però si no la contextualitza i la vincula als coneixements que el comú de la gent hauria de tenir a l'abast, aleshores no és distingible d'una novel·la de ciència ficció. Punset no cau en aquest parany. Ans al contrari, encomana entusiasme per la ciència.. Seria un bon llibre per estimular l'afany científic de joves estudiants.

Cal una segona lectura, amb més calma per adonar-se de la xarxa de connexions que descobreix l'autor amb els comentaris i, sobretot, amb les preguntes que fa.

"Per què som com som". Eduard Punset. Edicions Destino. ISBN: 978-84-9710-107-3
301 pàgines.

L'enfoc que dona Punset a la pregunta "per què som com som" és històric-científic: Descriu l'evolució des del misteri de l'origen de la vida. Recorre el camí que ha portat fins a l'ésser humà, passant per l'aparició del sexe, de la parla o de la intel·ligència i de com tot plegat està codificat en gens. Arriba a l'home actual, descriu la importància extraordinària dels estímuls que reben els bebès, així com la necessitat de l'educació de les emocions. Finalment, ens dona la seva opinió de "per què funciona el sistema" (que funcioni no vol dir pas que funcioni bé o que sigui el millor dels sistemes.)

El llibre està estructurat en cinc parts. A cadascuna d'elles, fidel a aquest estil que insereix dades, exemples, i referències de forma constant, desenvolupa el tema de capçalera en un nombre variable de capítols.

1. Els orígens
"Així va començat tot" Ens presenta les darreres teories sobre l'origen de la vida. Com es va poder arribar al primer material genètic? L'enfoc més modern és que "la vida és una propietat emergent que sorgeix quan la diversitat molecular d'un sistema químic prebiòtic va més enllà de cert llindar de complexitat". Però això només és una part del problema:la vida pot arribar a sorgir, però necessàriament ha d'evolucionar. quin mecanisme va permetre que aquelles poc més que molècules autoreplicables poguessin canviar i evolucionar? com es va aconseguir la col·laboració entre mol·lècules diferents? Com la primera "vida" va transformar el seu entorn generant condicions per a formes més evolucionades i complexes de vida? I si resultés que, al contrari de la hipòtesi inicial, la vida fos "una equivocació" pràcticament irrepetible?

"Som una comunitat de bacteris en moviment". És el provocador títol del capítol segon. L'ésser humà és un bon lloc on llegir com ha evolucionat la vida. Cap de nosaltres seria viable sense la infinitat de bacteris que es troben al nostre cos. El nostre cos? i què ens ensenyen els bacteris? com s'ha produït aquesta simbiosi? En part té a veure amb l'extraordinària vida sexual dels bacteris. En aquest cas sexe és sinònim d'intercanvi de gens i els bacteris són els éssers més promiscus que es poden trobar. L'intercanvi i captació de gens i d'ADN de l'entorn (de tot l'entorn, no només d'altres bacteris de la mateixa espècie) és massiu i continuu. I què els permet això? Els bacteris extremòfils,per exemple, prosperen en llocs on la vida "superior" és impossible. Però no només això,la seva capacitat d'adaptació els ha permès desenvolupar nano-"motors" per a la seva mobilitat o un procés tan radicalment transformador com la foto-síntesi. Els bacteris primitius van transformar l'entorn i es van readaptar al nou entorn per a seguir prosperant. Tot mercè a una promiscuïtat sexual que ens faria enrogir.

I, per cert, que l'evolució no ha acabat pas. Cal esperar que els bacteris prosperaran molt temps després que l'home o, inclús, les formes més complexes de vida superior hagin desaparegut. En veritat es pot dir que aquest és el planeta dels bacteris. Que són els seus autèntics dominadors. Tant que fins hi tot els éssers vius més complexos en són hostes que els acullen perquè d'ells en depèn la seva pròpia existència.

Però a més resulta que el motor de la cèl·lula eucariótica, la mitocòndria, procedeix de l'evolució de bacteris que podien viure sense oxigen. Els bacteris van aportar la clau de volta de l'element constructiu fonamental dels éssers vius més complexos.

Punset, doncs, ret tribut a aquests éssers diminuts en el segon capítol. Uns éssers que es reprodueixen per divisió,de forma que són potencialment immortals.


2. L'Evolució de les espècies i el gran salt endavant
"No hi ha proposit en l'evolució". En el capítol anterior, Punset ens diu que la vida ha anat evolucionant i transformant el planeta, i que això a permès noves formes de vida més complexes adaptades a les noves condicions. Però vol dir això que hi ha una "intenció" en l'evolució, com diu la teoria Gaia?
La història de la terra és molt llarga. En aquest "temps geològic" la vida ha patit cinc extincions massives. La dels humans pot ser la sisena? tanmateix, la vida ha continuat després d'una extinció massiva, els bacteris són bons candidats a sobreviure. Però també els artròpodes,els insectes són bons candidats a sobreviure a un disbarat de la humanitat.

Aquesta potser és la clau: no hi ha intenció en l'evolució,però l'ésser humà hauria d'actuar de forma intel·ligent. El més intel·ligent que es pot fer ara és defensar la biodiversitat. La tecnologia obre moltes possibilitats. L'evolució intel·ligent de l'ésser humà és, o hauria de ser, la seva tecnologia. També pot ser la seva perdició.

Punset opina que seria missió dels científics el transmetre els coneixements i descobriments de forma adequada,lluitant contra tòpics, errors, o explicacions interessades. No ho tinc gaire clar que ho puguin fer. Tanmateix, sí que crec que els científics estan en millor posició que ningú per a baixar-nos els fums com espècie. La natura,la vida en la terra,es mesuren en temps immensos en el qual la història de la humanitat només n'és una petita fracció. La força desfermada de la natura i de l'univers és incontenible i l'autèntica intel·ligència estaria no en pretendre oposar força a la força sinó en ser capaços de comprendre i conèixer per a aprofitar la força, o per ser capaços de fugir-ne amb garanties, arribat el cas. Tasca difícil tot sigui dit. La complexitat de la natura complica els models. Però és que la incertesa és part consubstancial de la natura. Tanmateix, per a l'important cas dels models meteorològics, els models i l'increment de la potència de càlcul estan produint models cada cop millors i més acurats que cada cop permetran previsions més correctes i precises a major termini.

En aquest punt acaba el tercer capítol, fixem-nos que la paraula clau que ha aparegut és "intel·ligència"

Hem recorregut el camí que porta de l'origen de la vida, a l'evolució i modificació de l'entorn per aquesta mateixa vida, i arribem a un moment,en termes d'edat de la terra, en que el que és fa necessària la intel·ligència per a sobreviure com a espècie.

I aquí enceta el capítol quatre, també amb un títol provocador: "La intel·ligència neix per a manipular o ajudar al veí". La clau està al cervell. Tenim el cervell més gros que la resta d'animals, bé, de fet no és així,hi han animals que el tenen més gros, però el nostre és el més gros en proporció al cos que tenim. Perquè és tan gros? doncs sembla ser que té a veure amb la necessitat de comunicació. Aquesta és una idea extraordinària: les societats humanes, inclús les més primitives, resultaven complexes. Les relacions interpersonals i de comunicació complexes requerien, cada vegada, un cervell més gros. Podríem dir, atenció, que la política és la mare del llenguatge i de la intel·ligència, i després d'aquesta afirmació, ara canviem el joc completament: Quin és el següent animal de la llista en la relació mida del cervell envers mida del cos? resposta, els dofins.

Els dofins són éssers intel·ligents, amb autoconsciència, amb un llenguatge ric i amb una sexualitat que no s'orienta només a la reproducció,sinó també a l'obtenció del plaer, amb conductes que inclouen l'homosexualitat. El seu cervell tan gran és el producte de l'adaptació al medi marí que els permet nedar, respirar fora de l'aigua i dormir amb un sol hemisferi cerebral, deixant l'altre despert per a poder respirar.

Uns éssers intel·ligents que hauriem de respectar. Què en deuen pensar de nosaltres? a la divertida novel·la "Guia de l'autoestopista galàctic", els únics éssers intel·ligents que fugen de la terra abans que aquesta sigui destruïda per a fer-hi passar una autopista espacial són els dofins, els quals intenten salvar als humans provant d'avisar-los del perill, però els humans, que són uns enzes, no entenen els missatges i es limiten a tirar-lis peixos... De fet, els dofins no són els únics a fugir: també desapareixen els ratolins de laboratori. En realitat, però, són extraterrestres camuflats en missió d'observació dels humans. Una novel·la genial del Monty Python Douglas Adams.

D'alguna manera, aquest cervell tan desenvolupat dels dofins degut a l'adaptació al medi marí falseja una mica la taula. Els primats ens són més propers i en aquest cas veiem que és l'escorça cerebral la que s'ha desenvolupat més, com en els humans, sent aquesta part del cervell la que permet conductes més complexes.

Però per què va caldre que creixes el cervell? Doncs perquè hi havia un espai buit al medi ambient que podia ocupar una especie si se n'adaptava. Els rèptils dominaven el món de dia mitjançant la seva vista excel·lent. Però de nit calia una adaptació nova, altres sentits. Igual com uns mamífers van adaptar-se al mar i esdevingueren dofins,i en aquesta adaptació van desenvolupar un extraordinari cervell, quelcom de semblant va passar amb uns mamífers que es van adaptar a la nit, desenvolupant un cervell més gran per a les noves necessitats sensorials. Un cervell més gran que creix per a recordar el mapa del territori de caça i recol·lecció, per a desenvolupar un llenguatge per a millorar el treball en equip. Un cervell que creix i evoluciona cap al coneixement del món, cap a l'autoconsciència i cap a la consciència de la pròpia mort, en conseqüència, també cap a la depressió o l'esquizofrènia.

No només evoluciona el cervell, també evoluciona el cos per a permetre la fonació, pas previ al llenguatge parlat. Però, també sabem que hi han animals capaços de comunicar-se. Quina és la diferència amb els animals? doncs sembla ser que la diferència és el llenguatge escrit. En tot cas, la capacitat lingüística dels humans,extraordinàriament complexa i rica sembla que parteix d'una predisposició genètica, o sigui que l'evolució ens ha dotat de la capacitat d'utilitzar aquest instrument poderós. El fet és que tots els nens aprenen a parlar el seu idioma matern en un temps similar, independentment de la seva "dificultat" per als parlants d'un altre idioma. A la vegada, el idioma que parlem ens modela el cervell.Les tècniques de ressonància magnètica han permès veure com les zones cerebrals que s'activen en els anglofons són diferents de les que s'activen en parlants del xinès.

Quan es diu que "l'idioma modela el cervell" cal entendreu en el sentit literal, per a cada llengua es desenvolupa més una determinada part del cervell i es fa més grossa, pel fenomen de "plasticitat" del cervell, que ens diu que les connexions sinàptiques no són estàtiques, ans al contrari, es reforcen les que s'utilitzen més i es debiliten les que tenen poc us. Una conclusió immediata que se m'acut: Aprèn idiomes. Fa el cervell més gran.

El llenguatge humà és un instrument extraordinari de relació, per tant de comunicació i, també, d'engany i d'auto-engany; i també de projecció al futur:els llenguatges posseeixen el senti del futur i permeten plantejar escenaris. Això ens ho permeten la gramàtica i la sintaxi que cal considerar-les també com salts evolutius: tenim gens que ens predisposen a l'ús d'un llenguatge, és dir, a una sintaxi i a una gramàtica.

Aquest darrer és "el gran salt endavant de fa 40.000 anys", capítol 5, que és el moment en que apareix la sintaxi, és dir, els llenguatges estructurats amb temps verbals, amb capacitat de plantejar escenaris,la noció de temps. Només fa 40.000 anys que el cervell va experimentar aquest pas evolutiu tan important. Només fa 40.000 anys de la configuració actual del nostre cervell.

I ara que ja hem arribat al cervell modern, en el capítol 6, "així decideix el cervell" ens acostem a la forma com treballa. Com pren les decisions? quin és el pes de la part conscient, i quin de la inconscient? Quant costa pensar? Resulta que la major part de la despesa energètica del cervell és quan pensa, quan fa plans, memoritza i recorda, fa prediccions i deduccions. Bé,ja sabíem que el treball mental o intel·lectual pot arribar a ser esgotador.
El curiós del cas és que "tot acte conscient està elaborat inconscientement pel cervell". El cervell està processant informació constantment per sota del nivell de consciència.

I sort d'això. El cervell filtra i només allò que és relevant arriba a la consciència. El sistema està optimitzat de talforma que els processos automàtics com respirar, digerir o dormir funcionen a la perfecció sense que calgui pensar-hi. El camp conscient no és tan eficient i, en general, es cometen equivocacions en més del 50% dels casos. Tanmateix, d'alguna manera en descàrrec de la consciència, cal dir que abans d'encetar una avaluació conscient d'un problema, el cervell ja ha encetat de forma incoscient el procés d'anàlisi.

I els anàlisis inconscients depenen de les emocions. Per això als supermercats els productes es disposen com es disposen, i les campanyes de marqueting, entenc que electorals incloses, es dissenyen com es disssenyen, o el poder de les marques, o el marqueting viral. Tanmateix, però, al final les decisions conscients en ferm tenen sempre una càrrega de dubte que no es pot acabar d'eliminar.

I és que decidim des de la subjectivitat, i aquesta és una afirmació important. Al final les nostres decisions són l'expressió de la nostra subjectivitat, de la part més primitiva del nostre cervell i que està més involucrada amb el subconscient. Aquesta part i els circuits neuronals, que no són només un invent de psicòlegs, sinó una realitat neurològica necessària és el lloc on es desenvolupen els impulsos per a la consciència.

Amb el pas del temps, el cervell envelleix, i amb l'envelliment es deterioren circuits i memòria, però a la vegada, l'experiència ha construit altres circuits on s'han escrit metàfores i relacions entre fets, aparentment dispars. El que es perd en un lloc es guanya amb un altre.La plasticitat del cervell fa que s'adapti al seu progressiu envelliment i que el deteriorament es pugiu veure compensat per una major riquesa de matisos que enriqueixen la memòria i els processos mentals de la gent gran. Curiosament, un cervell madur, no malalt però sí "gastat" pot ser més ric, més feliç, amb els seus processos mentals perquè té més material a la memòria per a matisar-los, i més referències per a captar-ne els matisos.

I entre aquests processos està la "creació" de la realitat,la percepció. I amb això tanquem el cercle, la percepció és posssible per les connexions entre neurones, per les sinapsis, per la xarxa de circuits que estableixen. Això és el que "crea" la realitat i les idees.

I amb això acabo aquest primer post. Paraula important que ha aparegut: felicitat. Serà tractada en la tercerta part (la felicitat és un tema tan important per a Punset que li ha dedicat un llibre sencer "El viatge a la Felicitat").

Per a la segona (i tercera?) part d'aquest post, deixo les altres parts:
3. El nen i la capacitat de ser feliços
4. El sexe i l'amor
5. Com funcionem

dissabte, 1 d’agost de 2009

ERO a Nissan i Núria Portulas

D'aquests darrers dies m'han cridat l'atenció un parell de notícies:

l'ERO a Nissan. 700 treballadors al carrer. De la pitjor forma. Una trucada la nit abans per dir-te "demà ja no cal que vinguis".
El sector de l'automoció està tocat i li caldrà una reconversió profunda. Hi hauran més acomiadaments. Fa l'efecte que s'ha perdut el temps amb mesures orientades a estimular el consum: fer que la gent comprés vehicles nous, amb plans renove, amb ajuts directes a la compra que han fet feliços als consells directius de les multinacionals, i que han suposat traspassar directament diners públics als seus comptes de resultats.

Tot plegat per evitar afrontar el problema de fons: cal una reestructuració que necessàriament passarà per la reducció de llocs de treball en el sector. Fa anys que s'haurien d'haver obert nous sectors productius on ara es podria recol·locar al personal però això no es va fer. Aquestatasca, en el model que patim hauria d'haver correspost a la "iniciativa privada",més o menys estimulada pels "poders públics".

Però la "iniciativa privada" va dedicar-se al negoci fàcil del totxo, al monocultiu del turisme, a l'automoció i indústria derivada i a l'especulació financera. I ho va fer perquè els "poders públics" ho permetien i, de fet, ho estimulaven. En el curt plaç, l'estat va passar a "jugar la champions" i a tenir expectatives de "superar" a Itàlia i França. Un nan amb ínfules de gegant... i amb peus de fang. El resultat de tot allò és que avui l'estructura economica està afectada en tots els seus puntals.

Els deures no es van fer quan calia i ara reben els de sempre: el govern aprova EROs i els treballadors al carrer.

Ben galdós tot plegat. l'EROl'ha signat govern,patronal i sindicats mejoritaris. La dissidència ha estat castigada: es parla d'"intercanvi de cromos" entre la patronal i sindicats majoritaris. Els afiliats de la CGT, que s'ha oposat a l'ERO (és un dels prinicipis "CGT no firma EROs"), han estat majoritàriament inclosos en la llista dels que treballadors que han fet fora.

Ho deia un company de CGT a la pregunta de "i ara què?", "doncs ara un aturat més, i amb sort, potser mileurista. I amb càrregues familiars".

I sobre això de la repressió de la dissidència, l'altre notícia que volia comentar: ahir es va ferpública la sentència del cas Núria Portulas. Dos anys de presó per "temptativa inacabada de col·laboració amb banda terrorista".

Què va fer aquesta noia? depèn de a qui s'escolti. Segons la fiscalia havia el·laborat determinada informació que hauria d'haver permès a un grup anarquista italià cometre un atemptat a Barcelona. Les proves? no està gaire clar, sembla ser les enganxines i els pòsters que van trobar en la casa okupada de Can Rusk.

Sobre el cas Núria Portulas, hi ha endegada la campanya Núria Lliure per ademanar-ne el seu alliberament.

És un bon moment per recordar que Víctor Alexandre ja ens parlava el 2007 del cas en aquest article d'opinió: "Núria Portulas, culpable per desafecta".

No és per casualitat que la repressió s'estigui endurint.