Pàgines

divendres, 21 d’agost del 2009

Up

L'altre dia vam anar a veure "Up".

A diferència d'altres pel·lícules d'animació, "Up" no pretén ser la darrera demostració de força infogràfica. No hi han excessos. Les persecucions, els canvis ràpids, els detalls són els que calen en el moment que calen.

Com se sol dir: la tècnica al servei de la història, i no a l'inrevés. Quina història? La pel·lícula planteja una situació que podria ser ben bé la de molts ancians que viuen sols enmig dels seus records i que són víctimes d'assetjament immobiliari.

Com s'arriba a aquesta situació és el que ens explica la primera part del film, on un nen al que li agraden els globus i que somia amb aventures a sudamèrica coneix una nena amb la que comparteix somnis. Amb el temps esdevindran marit i muller. S'estimaran de veritat però la vida no els permetrà ser pares ni fer realitat les il·lusions de la infància. Passen els anys i es fan grans. La Nellie mor, i deixa sol al Karl. Sol? en realitat no. La casa on viu el vell Karl Fredricksen està farcida dels records. Envoltat d'aquests records és on viu el Karl. I amb l'amargor de no haver complert els vells somnis

Però el món de fora també canvia i una constructora cobeja el terreny on és la casa del senyor Fredricksen. La corporació l'assetja i finalment la "justícia" ordena que el Fredricksen es retiri a un asil i abandoni casa seva.

Si la pel·lícula s'acabés en aquest punt estaríem parlant d'una denúncia evident contra les grans corporacions que només busquen el benefici passant per sobre de les vides de la gent, i d'una denúncia contra un sistema legal i judicial que està al servei d'aquestes corporacions.

L'argument a partir d'aquí podria haver estat, per exemple, que el senyor Fredricksen se'n va a l'asil on mor al poc temps, ara sí, sol. O potser podria haver estat que el vell decideix no sortir i s'atrinxera a casa seva, fent front a l'assalt de la policia i morint en aquesta darrera defensa a l'estil de el Álamo. Fins i tot, podria haver-se resolt amb que els veïns i amics fan una campanya i es mobilitzen, tota la ciutat i tot l'estat es mobilitzen i, mercès a aquesta mobilització general, el vell Fredricksen pot conservar casa seva, on encara viurà molts anys.

El cas és que no. Es tracta d'una pel·lícula infantil. Just al moment en que van a buscar-lo per endur-se'l a l'asil, el vell Fredricksen fuig pels aires, volant amb la seva casa a la que ha lligat milers de globus. L'objectiu és anar a sudamèrica amb la casa i plantar-la a les cascades Paraíso, doncs aquest era el somni comú amb la Nellie.

Bé. La solució no és, doncs, combatre el sistema, sinó fugir-ne. Diguem que provant de fer realitat els propis somnis. El que passa és que difícilment les víctimes de l'assetjament immobiliari podran fer com el senyor Fredricksen.

Arribats aquí, la cosa ja està destinada al públic infantil. Apareix un nen molt divertit, Un ocell molt curiós, gossos que parlen, un dolent molt dolent... en fi. El meu fill s'ho va passar molt bé a partir d'aquí. I jo també, què caram.

Tanmateix, hi ha un parell de metàfores visuals que he de mencionar:la primera, un cop arribats a la vora de les cascades, cal fer l'aproximació a peu. El senyor Fredricksen va caminant, estirant la casa que du lligada i que flota a sobre seu. Per una banda, la casa,la Nellie, l'ha impulsat a l'aventura, però un cop arribats a lloc, la casa, els records, l'entorpeixen i suposen una complicació afegida a l'hora d'enfrontar-se amb els perills que va trobant.

La segona, quan finalment el senyor Fredriksen aconsegueix plantar la casa a la cascada Paraíso i fer realitat, d'aquesta forma, el seu vell somni de la infància, de nou els records de la seva dona li diuen que ha de fer: Ha d'ajudar al nen a salvar l'ocell de les urpes del dolent de la pel·lícula. Com? li cal envolar la casa de nou. Però per a fer-ho ha de deixar llast. Quin llast deixa? tots els vells mobles, en definitiva, els vells records. Un cop realitzada la catarsi, la casa s'envola de nou. Però no per a fugir, sinó per a lluitar per la vida.

Bonica. Remarcables la tendresa del pròleg i les metàfores visuals. Un conte políticament correcte per a nens plantejat sobre el drama del mobbing immobiliari.

O potser no tan políticament correcte. Més aviat políticament tendenciós. Acusa al sistema,sí, però no el discuteix i la solució que dona és individualista i de fugida. Aquí us quedeu. Bé, és una opció. Però no la única.

El cinema i la televisió ens proposen models de conducta. Els adults, en teoria, som més capaços de fer-ne una crítica. Els nens, però, no ho són. S'ho empassen.

El sistema es fica als nostres caps perquè el mamem des d'infants.

Digue'm paranoic. O no.