Pàgines

divendres, 28 d’agost del 2009

crisi, estatut i confiança

El ZP diu que pujaran els impostos. La Salgado diu que les comunitats autònomes li deuen 6.000.000.000€ a l'estat. El PIB de l'estat ha caigut més del 4% durant el segon trimestre. Nou ERO a Nissan. Buf.

L'estat de l'economia i com està afectant a les persones és dramàtic. No es pot dir gran cosa més. No hi han solucions a curt plaç. Segurament a mig tampoc. Jo crec que les respostes institucionals que s'estan donant són insuficients o equivocades. Ja veurem. Però crec que, al final, els ciutadans ens haurem d'espabilar i organitzar-nos pel nostre compte per a suplir les carències d'un model d'estat en demolició. Aquesta és la bona notícia. Les circumtàncies són les adequades per a un canvi profund.

En un altre ordre de coses: s'acosta el moment en que el tribunal constitucional dictarà sentència contra l'estatutet. Tothom dona per fet que se'l retallarà. En particular els articles referents a Nació (ni nació preambular ni punyetes) i llengua (què és això de que el català sigui un deure?).

I els nostres prohoms i caps de la tribu s'han afanyat a discutir quina ha de ser la reacció més adequada: que si una manifestació abans o després de la sentència, que si acatar o no acatar...

És absurd que un tribunal esmeni una llei de caràcter constituent aprovada en referèndum. Al meu parer, però, la baixa participació al referèndum li resta força justament en el seu caràcter constituent a l'estatutet.

Per mi la qüestió és justament aquesta. És de principis democràtics que l'autoritat de les institucions emana de la sobirania del poble. Però què passa quan el poble renuncia a exercir la seva sobirania? Per què el poble fa aquesta renuncia?

Jo vaig votar NO a l'estatutet i ho tornaria a fer. En el seu moment, l'estatut que jo trobava digne era el que va sortir de Barcelona, no el que va tornar de Madrid. Per descomptat, si l'estatutet vigent ja em semblava poca cosa, després de la ribotada final del TC em semblarà ridícul.

Però avui, vist tot el que ha passat, tinc clar que l'error va ser plantejar un "estatut d'autonomia". No hi ha autonomia que valgui. Només em val la independència. La resta és perdre temps, diners i energia en un esforç que condueix a aquests absurds. Amb la independència, si més no, es marca un abans i un després, un objectiu ben definit i els avantatges són indiscutibles: El mapa de les balances fiscals i els boicots comercials espanyols són arguments, al meu parer, definitius.

Ara bé, si la resposta a la crisi, que ens afecta directament a les butxaques està sent la que és, és dir, nul·la, per que la resposta al TC hauria de ser gaire més intensa?

La gent lluita. Cadascú pel seu compte. Cal tenir confiança en les pròpies forces, cal estar disposats a sacrificis i a canvis personals. És el primer pas. Però, a més, cal aixecar la vista i trobar-se amb la resta per lluitar junts. Digues-li classe, societat o nació, però ens cal la força del col·lectiu. Les presons són al nostre cap. I les podem trencar. A fora hi ha un món per fer.

Un altre món és possible.