dilluns, 28 de febrer de 2011

Setmana blanca

La setmana blanca ha arribat per a la meitat de la població en edat escolar.

El més destacable és que els fets demostren que el conseller Ernest Maragall, d'infaust record, va decidir donar un cop de ma a combatre la crisi amb una reforma d'altissim valor "pedagògic", però destinada, en realitat, a millorar els comptes de resultats del sector del turisme d'hivern.

Resulta que la meitat de les activitats programades per a tenir als escolars distrets durant aquesta setmana han estat cancel·lades per falta d'inscrits.

I és que als centenars de milers d'aturats amb fills en edat escolar, l'últim que els convenia era una despesa extra. I als centenars de milers de potencials aturats que són la resta, tampoc és que la cosa els fes molta gràcia.

I així resulta que moltes famílies han tirat d'avis, de dies de vacances a compte de les d'estiu, o de qualsevol solució que hagin pogut trobar per a poder tenir els fills amb algú sense que això representi una despesa que no per prevista, ha deixat de ser carregosa.

No per tothom. Segons la notícia, les activitats a la neu, les més cares, són les que han tingut més demanda. Així doncs, molts nens, cal pensar que de  famílies més ben situades econòmicament, s'han apuntat a la setmana blanca.  Blanca per la neu, que aquest és l'origen del concepte.

Feliços els rics, que els és més fàcil ser-ho. I qui ho negui, menteix. El que passa és que cada cop hi han més rics, però, sobretot, cada cop hi han més pobres. I els que es pensaven que estaven el mig, de mica en mica es van adonant que, en realitat, sempre han estat a l'equip dels perdedors. Que cada cop són més iguals a la resta dels seus companys d'equip i més diferents dels de l'equip contrari.

I un s'adona també de la distància planetària que separa a la casta dels polítics de la dels governats. Així, un conseller, nominalment socialista, es treu de la màniga una setmana blanca per a que els nens vagin a la neu, potser pensant que en aquest país la majoria té aquesta capacitat d'enviar als fills a unes apassionants colònies esportives d'una setmana. Encara sort que no va dir d'enviar-los de viatge cultural per Europa. O millor encara, a fer una instructiva volta al món. 

El més refotut del cas és que van pretendre vendre-ho com una mesura presa amb criteri pedagògic. Jo crec que es pensaven que, realment, la majoria de les famílies enviarien els seus fills a la neu. I probablement això és el que hauran fet les famílies de l'entorn social en que es mouen aquesta gent. Però, és clar, el seu entorn social no és el mateix que el de la majoria de la població. Sospito que no tenen res a veure.

La setmana blanca a la neu lliga amb el que deia una exconsellera, nominalment socialista també, ves quins pebrots, que es pensava que un salari normal, tampoc sense passar-se, era d'uns 40.000€ l'any. La conclusió és que no tenen ni punyetera idea dels problemes de la gent. Que hi ha crisi, collons! que en aquest país, més de la meitat dels sous són mileuristes o sub-mileuristes!

No tenen ni idea del país en que viuen. Això pensant bé. Pensant malament, és que sí tenen idea, i llavors és que ens prenen per rucs. 

Quin crac l'ex-conseller d'educació. S'ho va fer venir bé per que ens recordéssim d'ell fins i tot després de deixar el càrrec. Amb l'actual titular no hem millorat gaire, que ja s'ha encarregat de demostrar-ho amb les retallades anunciades, però és que si l'actual fa por, l'anterior provocava pànic.

Setmana blanca? No. L'última gracieta de l'ex-conseller d'educació. Una broma pesada de molt mal gust.

dissabte, 26 de febrer de 2011

Velocitat màxima de 110Km/h

El govern espanyol diu que a partir del 7 de març, es limitarà la velocitat màxima a autopistes i autovies a 110Km/h. És dir, 10Km/h menys de la velocitat màxima actual, de 120Km/h.

 Per què? doncs, perquè segons els seus càlculs, cal suposar que algun càlcul hauran demanat que es faci, d'aquesta forma es reduirà el consum energètic i així abaixarà la despesa energètica; això, donada l'actual situació del preu del petroli disparat, avui a 120$ el barril Brent, sembla força sensat.

El preu del petroli s'està disparant per vàries causes: la primera i més evident, la guerra civil a Líbia que ha provocat que aquest país deixi d'exportar petroli. La segona, el temor a que la revolta dels pobles nord-africans contra els respectius governs, motivada per l'encariment dels aliments, s'estengui a l'Aràbia Saudita que és el primer exportador mundial de petroli; la tercera és, segurament, l'especulació que s'està fent sobre aquest recurs energètic fonamental.

El resultat és, a dia d'avui, que el barril Brent s'hagi enfilat fins els 120$. El màxim històric del preu del petroli va ser de gairebé 150$ al 2008, a juliol de 2008. A setembre del 2008 Lehman Brothers es va declarar en fallida. Es considera aquella data la de l'esclat de la crisi financera que ha esdevingut la crisi mundial en que avui estem immersos. No son pas pocs els analistes que veuen una correlació entre els dos fets.

Les previsions sempre són complicades de fer, però seria raonable témer que el preu del petroli es pot continuar enfilant i que, en tot cas, no ha de baixar aviat. No mentre es mantinguin els conflictes actius al nord d'Àfrica.

Cal dir també que altres analistes preveuen que un cop superat aquest tràngol el preu del barril Brent ha de baixar fins oscil·lar al voltant dels 65$.

Les previsions dels analistes són això, previsions. El temps dirà quins l'encerten.

Però avui el petroli es car i esta encarint-se. Literalment mengem petroli. La pujada del preu del cru repercuteix, doncs, en la pràctica totalitat dels productes des consum. En  particular en el combustible i ens els aliments.

I llavors el govern espanyol limita la velocitat a les autopistes. És una mesura temporal, es diu. No se sap com de llarga serà aquesta temporalitat. Al govern de la Generalitat aquesta mesura li deu fer molta gràcia, justament ara que havien retirat la limitació de 80Km/h i havien posat la velocitat variable, un cop superat el període anticiclònic amb contaminació alta que els impedia treure-la i acomplir així una de els seves promeses electorals estrella.

Śi més no, hom podria pensar que, vist que uns per estalviar energia i altres per no contaminar més del compte, potser tenien raó els que van posar la limitació a 80Km/h. Potser retirar aquesta limitació ha estat una demostració de força i de la voluntat d'esborrar qualsevol rastre de l'obra de govern de l'Entesa. Però potser resulta que aquesta mesura impopular tenia alguna raó de ser. I potser ara cal reconèixer per la força allò que per la raó no es va voler reconèixer. Només dic que potser.

Abaixar el límit de velocitat farà que es gasti menys benzina i, de retruc, que es contamini menys. En el cas català, la limitació dels 80Km/h era la de combatre la contaminació. En canvi el govern espanyol fa servir l'explicació, al meu parer de forma molt maldestre,  econòmica. Les crítiques han estat immediates i amb un argument com aquest: els meus diners són meus i si jo vull gastar tota l'energia que pugui pagar, en definitiva, qui és el govern per dir-me que no la gasti?

És cert que el govern ha de tenir unes reserves estratègiques de combustible per a garantir un determinat nivell de consum durant un temps sense que calgui racionar. En aquest sentit, fer que decreixi el nivell de consum general fa que calguin unes reserves menors. Aquest argument té la seva importància perquè fa aparéixer un parell de verbs clau: decréixer i  racionar.

Per mi, aquesta és la qüestió: abaixar el límit de velocitat per "estalviar" energia és un pas en la direcció del decreixement. Decreixement forçós, no un decreixement resultat del convenciment que això és el que cal sinó resultat d'una situació de crisi que ja dura massa i que, dramàticament, sembla que s'allargarà encara molt més. Una crisi - i aquesta és la qüestió- de la que no es veu el final. Perquè potser no en té?

Encetar la via del decreixement no es una notícia que es pugui dir fent servir la paraula corresponent: decreixement, i llavors es fan servir altres arguments: combatre la contaminació, o reduir la despesa en energia. Tant m'és. El cas és que globalment es pretén consumir menys energia.

Ara bé, aquest decreixement forçós té algunes derivades que fan venir calfreds.

Primer de tot, el discurs oficial parla de que el camí que s'enceta és el camí per millorar l'eficiència energètica, és dir, aprofitar millor l'energia.

La idea és molt bona. Ser més eficients en l'utilització de l'energia. Amb molt bon criteri abaixaran les tarifes del transport amb tren per tal d'estimular-ne el seu us. Els trens, elèctrics, són, amb diferència, el mitjà de transport més eficient.

El problema és que de línies de tren no n'hi han tantes. Són milions les persones que depenen del vehicle privat per al seu transport. De fet, el problema és que per a ser més eficients en l'us de l'energia cal una inversió molt important, per exemple en línies de ferrocarril.

Per cert, que fa poc el conseller del ram va estar a Madrid per desbloquejar el quart cinturó. El quart cinturó serà una  gran carretera de circumval·lació de Barcelona. El quart cinturó augmenta la dependència del nostre país envers el petroli. El quart cinturó es podia haver fet amb tren, molt més eficient amb l'us de l'energia i, per descomptat, amb molt menys impacte ecològic. En fi. El quart cinturó era una altre de les promeses estrella de CiU. I és que fer carreteres ens agrada molt per aquí. La pega és que la benzina cada cop és més cara.

No n'hi ha prou amb el ferrocarril per a ser més eficients, evidentment. Cal molta inversió en equipaments de tota mena per a reformar-los i fer-los més eficients. Això sense comptar el factor humà: la formació i l'educació en l'eficiència energètica de la societat. És una tasca d'anys i que té un cost.

I vet aquí el primer problema: no hi han recursos per a emprendre aquesta tasca. Tanmateix, el decreixement és inevitable i aquest camí ja s'ha encetat. De l'única forma possible: per la via de la imposició. Per la força. De pressa i corrent. Empesos per les circumstàncies. Sense haver-se adaptat i preparat per assolir una major eficiència energètica.

Si la forma de consumir l'energia no canvia per tornar-se més eficient, el que tindrem com a conseqüència de consumir menys energia serà menys PIB.
Com? el motiu és que el consum d'energia està fortament correlat amb el PIB. Hi ha una altra variable que està fortament correlada amb el creixement del PIB que és l'atur. Amb PIB estancat o decreixent, augmenta l'atur.

No. No estic dient que si la velocitat màxima a les autopistes es redueix en 10Km/h augmentarà el nombre d'aturats.

El que sí estic dient és que el decreixement forçós, fet sense planificar i improvisant, sí que farà augmentar l'atur i la conflictivitat social.

El problema és que no hi ha alternativa a decréixer. La pregunta és: hi ha temps per a decréixer de forma ordenada? i encara una pregunta més: hi ha algú que estigui disposat a decréixer per les bones? ben mirat "jo gasto els meus calers en allò que vulgui! jo vaig a 150Km/h perquè em dona la gana!"

dimarts, 22 de febrer de 2011

Gadaffi i els seus còmplices.

Fa uns dies parlava de la revolta a Egipte i de com un poble valent i decidit havia pogut tombar un dictador corrupte.

Avui, però cal parlar de la revolta a Línia i de com un poble valent i decidit es pot veure massacrat per un dictador corrupte que compta amb el suport d'unes forces armades i també amb la complicitat d'uns governs estrangers còmplices.

Gadaffi sap el que es fa. Sap que té impunitat. Sap que els seus còmplices són tan criminals com ell.

Els còmplices de Gadaffi són els governs estrangers que li van perdonar, per exemple, l'assassinat de 270 persones a l'atemptat de Lockerbie, en que un  agent libi va fer esclatar un avió de passatgers. El van perdonar. Perquè? Ni punyetera idea. Per alguna cosa semblant, els atemptats al World Trade Center, és va declarar una guerra que encara dura. En canvi, al Gadaffi el van perdonar. Perquè? per què Gadaffi tenia, i sembla que encara té, immunitat?

¿De què són còmplices Gadaffi i els governs que el van perdonar, que l'han tolerat, que en són amics, com el de Berlusconi?

Potser, Al·lah ho permeti! els libis siguin prou forts per enderrocar a aquest assassí i alliberar la humanitat d'un altre gos rabiós, tot i que el preu que estan pagant ja és a dia d'avui excessiu. Els libis es fan dignes d'admiració i de solidaritat. Els assassins que els massacren, i els seus còmplices, són els pitjors terroristes de tots: són terroristes d'estat. Però no crec en la pena de mort i em resisteixo a dir la barbaritat que el com em demana.

Però tant de bo, Deú ho permeti, els ciutadans europeus siguem capaços de desemmascarar als governs còmplices. Però em temo que això serà més difícil. I ho serà perquè, poc o molt, els ciutadans europeus es creuen majoritàriament que aquest és el millor dels mons, amb Gadaffi i tot, i perquè de fet, també en som còmplices.

Un altre món és possible, i el preu per canviar-lo és, un cop més, la sang.  Aquest no és el millor dels mons. Sí o no?  Ets víctima o ets còmplice?

diumenge, 20 de febrer de 2011

"A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades" per Joan Tardà

Una de les caricatures que més em diverteixen del Polònia és la de Joan Tardà.

El Tardà (el del Polònia o el de veritat?) gasta aquesta imatge de tipus dur i feréstec que canta la canya sense preocupar-se gaire de qui està al davant.

I això està molt bé. O, si més no, a mi m'agrada molt aquest estil.

Per això, penjo aquest article d'opinió del diputat d'ERC a Madrid, publicat avui mateix al seu bloc, que en diu alguna de fresca sobre la retallada en l'educació. A més, recentment, també n'ha publicat aquest altre. El tema és seriós i cal dir les coses clares.

Té la paraula el diputat Tardà i, perdoneu, però algú ho havia de dir:



A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades

Toca respondre amb contundència a l’atac del Govern de la Generalitat contra l’escola pública. Es inacceptable que la consellera Rigau i companys, després d’anys de fustigar Esquerra demagògicament en considerar que mai no havíem fet bé la feina quan comandàvem el Departament a través de Marta Cid i Josep Bargalló i, posteriorment, encara amb més cinisme quan ens acusava de tots els errors d’Ernest Maragall, ara anunciï retallades que afecten al funcionament quotidià de les escoles, tant pel que fa a la voluntat de no cobrir les baixes del professorat ni les provocades per les jubilacions. S’ha de tenir molta barra per fer passar per convenient la reducció de les aportacions a les escoles en tot allò que afecta al manteniment, per cantar les ensoltes al programa 1x1 (ordinadors), per cridar a quatre vents que no pensa consentir les escoles ghettos, però, alhora, canviar la normativa de preinscripció que impedirà una major porositat de les escoles pel que fa a rebre alumnat diferent.

Tot plegat, és inacceptable. Si aquesta ofensiva no s’atura ara, quan tot just som en els inicis de la legislatura, correm el risc que acabi reeixint la idea (tenen molts mitjans de comunicació al seu servei i prou que ja sona) que en “temps de crisi, ja se sap, toca retallar”. Normalment, qui deixa anar-ho (ho tinc comprovat) no ha portat o no porta els fills a l’escola pública i, menys, a les escoles públiques de l’àrea metropolitana.

L’administració no pot ser neutral. En l’escola pública, i sobretot en la conjuntura de econòmica depressiva que patim, rau la clau per aturar una descohesió social que pot ser vertiginosa. Amb pocs anys, podem trobar-nos l’edifici bastit ple d’esberles, per la qual cosa hem de situar la línia vermella infranquejable en el manteniment del mateixos recursos actuals. Minvar-los és un acte de criminalitat social.

En Joan Puigcercós va deixar dit i compromès en la campanya electoral la consigna, referida a l’escola també, que per a Esquerra el full de ruta es resumia en el famós “Ni un euro enrere”. Però no han passat encara els cent dies de gràcia i ja tenim al damunt la primera gran patacada. Doncs ara cal respondre amb contundència. Al Parlament, als ajuntaments i al carrer. I, si cal, a les portes de les seves escoles de la zona alta de Barcelona on, evidentment, a diferència de les públiques de Cornellà, no hi ha immigrants.

dijous, 17 de febrer de 2011

Apagada de TV de Catalunya al País Valencià

El PP del País Valencià ha decidit que ja n'hi ha prou de TV en català. Per a fer-ho, s'ha tret de la màniga una llei que castigarà a l'Associació Cultural del Pais Valencià (ACPV), la institució que està gestionant els repetidors que permeten veure TV de Catalunya al País Valencià, amb una multa de 60.000€ cada quinze dies mentre no s'aturin les emissions.

El meu dubte és si al PP ha pesat més que no volen que els valencians puguin veure i sentir una televisió en català, o, que no volen que els valencians puguin veure i sentir una televisió que no controlen.

En tot cas és una agressió brutal a la unitat de la llengua i tinc el convenciment que, a més, és un acte antidemocràtic de censura de la pitjor espècie.

Ara bé, aquí es poden fer, i aquest bloc té també aquesta missió terapèutica personal, tot el munt d'escarafalls que em, o ens, vinguin de gust però, a dia d'avui, l'estat que "democràticament" tolera i permet aquests actes de censura i repressió propis de dictadures és el mateix tant pel País Valencià com pel Principat de Catalunya. Aquest estat és el nostre. És el que votem i estem d'acord els electors de forma majoritària. O sigui, que en som, en bona part, responsables dels seus actes. I si no ens agrada això, altres coses ens agradaran. I tot plegat es compensa, o inclús, al canvi, ens fa l'efecte que hi sortim guanyant. Suposo. És l'única explicació raonable, oi?

En fi. Tindrem, doncs, apagada de la TV en català al País Valencià. Cal felicitar al senyor Camps que, interpretant el sentiment majoritari dels seus votants ha, finalment, netejat l'espai radioelèctric del País Valencià de les ones invasores pancatalanistes. Tot un campió. I de pas s'assegura els valencians rebran només aquella informació que de debò els calgui. Jugada mestra.

I ara, doncs, resistència. Com sempre, al País Valencià, però en pitjors condicions que ahir. Per sort, hi ha una Internet que fa que el cop no sigui tan demolidor, que ho és, però no tant. Cal seguir resistint. Tot i que avui, la veritat, és que només es pot sentir un desànim profund. I cal pair-lo, primer.

Aquest és l'estat en que vivim. Aquesta és la base social que hi ha. Cal resistir.

Si us plau, resistir, que ara no em vingui ningú amb que farem una performance per la independència, per compensar.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Álex i Sinde

El mateix dia (l'endemà, vist l'hora que és) que el congrés dels diputats aprovava la "Llei Sinde", una llei que diu vetllar pels drets de la "propietat intel·lectual", un oximoron de llibre, però que també es pot llegir com una porta oberta a la censura de webs, amb els vots de PP, PSOE i CiU, no està de més recordar el discurs del director de l'acadèmia espanyola de cinema, Álex de la Iglesia, en l'entrega dels premis Goya.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Educació. Te la creus, o no.

No és una bona notícia que una de les víctimes de la retallada pressupostària de la Generalitat sigui el pla de digitalització a les escoles. El pla que havia de fer que a partir de primer de ESO cada nen tingués un ordinador portàtil a la seva disposició.

A veure, amb això no estic dient que l programa de digitalització fos cap meravella. Al contrari. La forma com s'estava duent a terme generava dubtes, per dir-ho d'una manera suau.

Ara bé, la idea, en si, era bona. Més enllà del com, el què era correcte.

Per això crec que és una mala notícia que l'educació rebi aquesta retallada.

personalment hagués preferit que hagueren dit que el motiu per aturar el programa era un altre. Que es pretenien corregir errors, o canviar el model per a fer-lo més eficient. Tot i que eficiència vol dir unes coses o unes altres depenent de qui les diu.

En concret, sembla ser que eficiència en l'educació té un significat merament de cost econòmic. Si més no, això és el que em sembla després de sentir dir a la consellera Irene Rigau, apunteu-vos el nom, que volen "optimitzar" els recursos disponibles en educació.

"Optimitzar" els recursos disponibles vol dir, per una banda, que amb la mateixa plantilla docent, es donaran classes a 12.000 alumnes més. I jo em demano si no seria millor contractar a professorat nou.

Optimitzar també vol dir que es mantindran els mateixos "mòduls prefabricats", o "barracons", si diem les coses pel seu nom. que al curs passat.

I diu que això és "Optimitzar"?

Vist el panorama dels barracons, o de la no contractació de nou professorat, aleshores un pot pensar que, efectivament, el programa de digitalització és la xocolata del lloro.

Estic disposat a acceptar-ho. El eduCAT 1x1 és la xocolata del lloro. Però no és la xocolata del lloro, ni les pipes, que els nens hagin de fer classes a barracons, ni que el professorat hagi de treballar sota criteris d'"optimització" de cost.

O ens creiem que l'educació és fonamental, o no ens ho creiem. O ens creiem que un bon sistema educatiu és una necessitat estructural dels països que funcionen, o no ens ho creiem.

Jo sospito que no s'ho creuen. Sospito que per a determinada gent, l'educació és només el primer filtre per distingir els que poden, dels que no. Els rics dels pobres. La classe, el grup, l'elit, dels que sempre seran rics, de la resta, que sempre seran pobres. L'educació no és una necessitat estructural de les nacions que funcionen. No. És un privilegi dels poderosos, dels que poden enviar els seus fills a bones escoles privades. Escoles que no tenen aquests problemes de plantilles curtes. Escoles que, per descomptat, no saben què és un barracó ni un mòdul prefabricat. Escoles on l'ordinador i els mitjans digitals fa molt temps que han estat introduïts de forma eficient.

Per això envien els seus fills a bons centres privats. En alguna cosa han de gastar els seus sous. I miri, a mi em sembla bé. És una gran cosa tenir centres educatius que funcionen, que tenen mitjans, dels que surten infants i joves ben preparats i competitius.

Però encara hi hauria una cosa millor, penso jo: i és que el conjunt del sistema educatiu del país, les escoles públiques, concertades i privades, totes elles fossin excel·lents. No atenent a un criteri econòmic, sinó, més aviat, atenent a un criteri ètic, és dir, que els infants i els joves rebessin una bona educació i formació, amb mitjans suficients tant humans com materials. Que tots els infants i els joves tinguin unes oportunitats similars de formar-se. Que no es malbarati el capital humà del jovent per no poder disposar d'un sistema educatiu públic i gratuït suficient.

Una de les decepcions més grans del govern d'Entesa va ser que any rere any, es va veure incrementat el nombre de barracons. Però, si més no, les plantilles s'adaptaven al creixement de la població escolar. I, més mal que bé, tot sigui dit, es va encetar un programa de digitalització que era, sens dubte, molt millorable. Però es va iniciar.

Doncs avui veiem que tot allò se'n va per l'aigüera. No hi han quartos, diuen. Potser és veritat, potser no hi han calers. Però sabeu una cosa? l'educació pública, o ens la creiem o no ens la creiem. O ets d'esquerres, o ets de dretes.

I em temo molt que els que hi han ara, no se la creuen.

divendres, 11 de febrer de 2011

Gràcies, Egipte.

Avui, els ciutadans egipcis que han estat protestant durant dies a la plaça Tahrir de El Caire han vist el primer fruit de la seva lluita.

Sempre que algú combat contra la injustícia es fa digne d'admiració i de solidaritat. Els manifestants egipcis, durant molts dies s'han fet mereixedors d'aquesta admiració i d'aquesta solidaritat. Lluitaven i resistien a la plaça Tahrir, i lluitaven per la llibertat del seu poble.


Propietats de la pena

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés,


I avui,després de dies de resistència a la Plaça Tahrir, però segur que també després de molts anys de preparar aquest moment, de lluita que no s'ha vist a molts altres llocs, després d'un llarg combat i de sacrificis dolorosos, cal, a més, felicitar-los perquè la lluita ha tingut recompensa i el dictador ha marxat.

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu"

Vicent Andrés Estellés


I avui, els que creiem que cal lluitar perquè un altre món és possible no podem deixar de somriure. Prou que sabem que el futur d'Egipte és incert, àdhuc l'immediat, però el d'avui és un gran exemple de que un poble unit, alegre i combatiu pot girar la truita. La lluita és el camí.

Si hom lluita, existeix la possibilitat de guanyar. Si no és lluita, es perd segur.

Un altre món és possible.

divendres, 4 de febrer de 2011

Frau Merkel passa revista

Avui, l'Àngela ha estat a Madrid, convidada pel Jose.

Segur?

Avui, frau Merkel ha vingut a passar revista i examinar si el virrei Rodríguez està fent bé els deures.

Potser és més aviat això últim.

Bé,independentment de què sigui més ajustat a la realitat, el que cal remarcar és que Frau Merkel ha dit que "les reformes van pel bon camí".

No ha dit "heu fet les reformes que calien i ja n'hi ha prou", ni "potser us heu passat amb les reformes". No. Ha dit que van pel bon camí. És dir, que la reforma laboral i la reforma de les pensions són el camí que cal seguir. Que en vindran més de reformes de l'estil d'aquestes.

I Frau Merkel ha vingut a dir això als artífex del "pacte social": el Rodríguez, el Rossell i el Toxo i el Méndez. Tots en posició de ferms, llestos per a pas de revista. Ha quedat clar qui mana?

Només una cosa, però: això del Pacte Social, de debò, que no calia. No calia? al contrari! era absolutament necessari! els espanyolets han de sentir i palpar que la resistència és inútil. I res millor que una claudicació en directe, espectacular, sense atenuants del sindicalisme oficial.

Ah! en saben molt! Segur que Frau Merkel n'ha quedat molt satisfeta.

I per part nostra, sens dubte que és arribat el moment de començar el sempre aplaçat curs d'Alemany. Que es noti que som catalans i tenim facilitat pels idiomes, que aquest és un tòpic de catalans que ens fa sentir molt bé, i amb això ja passem.

I ves per on: al final, el Montilla la va encertar portant els fill al col·legi alemany. Qui ho havia de dir. Potser és que ja s'ho ensumava.

I, això sí, amb tota la simpatia cap els alemanys, que ells no en tenen la culpa dels molts vicis dels que som d'aquesta banda del mapa. Ni de les nostres covardies.

dijous, 3 de febrer de 2011

Santiago Niño al Singulars

Sempre és interessant veure i escoltar a Santiago Niño Becerra.

Com aquest home l'encerti... (i sovint l'encerta...)

atur del gener

Avui s'han conegut les dades d'atur del mes de gener. A tot l'estat espanyol s'han perdut uns 130.000 llocs de treball. Al Principat s'han perdut uns 26.000 llocs de treball.

És massa bèstia.

No hi han paraules. El que es podia dir ja està dit.

Però hi ha una cosa que em sobta: em  fa tot l'efecte que ens hi hem acomodat com societat. Que, en definitiva, potser l'atur de tots d'aquells que voldrien treballar a canvi d'un salari però que no poden s'enfila força més enllà del 18% que es dona per Catalunya o el més del 20% per al conjunt de l'estat, segons el que oficialment diu l'INEM, però això, en canvi, sembla que no té gaire importància.

O potser és que som una societat de cínics i covards. La societat diu: el problema de l'atur és dels aturats. Mala sort, nois.

I uns i altres semblen diposats a acceptar-ho. És més còmode i ens estalviem haver de preocupar-nos els uns dels altres, o demanar-nos si el sistema podria funcionar d'una altre forma (ja no dic millor). Uns poden seguir fent com feien, i els altres  poden acceptar-ho amb resignació cristiana, o poden emigrar, o s'hi poden arribar a acomodar. En definitiva, que ja ens està bé.

Doncs cap problema, tu. Ja ens estè bé. De fet, a  mi no m'està bé. Però jo soc un friki, o pitjor. O sigui que no compto. Si us plau, que ningú es torbi pel que servidor de vostès pugui haver dit.

La pau sigui amb vosaltres. Nàmaste.