Pàgines

dissabte, 31 de maig del 2008

indis de l'Amazones

M'ha cridat molt l'atenció la notícia de la descoberta d'una tribu indígena a la selva de l'Amazones que no ha tingut cap contacte previ amb la "civilització".

Segons diuen, al món pot haver-hi un centenar de tribus com aquesta: que no han estat mai vistos. En la seva major part, però, s'ubicarien a la regió amazònica.

A la tribu de la notícia els han vist durant el vol de l'helicòpter d'una ONG que te l'objectiu de protegir aquestes tribus de l'assalt de les empreses que estan explotant els recursos naturals de la selva de l'Amazones.

No puc deixar de veure la similitud entre la tasca d'aquesta ONG amb la "missió permanent de recerca de noves civilitzacions, arribant allà on no ha arribat mai ningú" de la nau estel·lar Enterprise de la sèrie Star Trek. Una de les pel·lícules de la sèrie, "Insurrection", comença amb la tripulació de la nau camuflada a un planeta fent l'observació de la seva civilització. La intenció de l'expedició és observar sense ser vistos fins trobar la forma de manifestar-se de forma amistosa i provocant els mínims daltabaixos a la societat observada.

La ONG aquesta no ha estat tan escrupolosa com el capità Picard. Està clar que als indígenes de l'Amazones, l'aparició d'un monstruós insecte bramulant al cel, farcit d'éssers amb aparença d'homes només els podia provocar una reacció extraordinària. La vida de la seva tribu ha patit un xoc traumàtic, que hauran d'assimilar.

El cas és que el descobriment d'aquesta tribu convida a rumiar sobre la condició humana. Ells viuen al segle XXI, igual com nosaltres però la seva forma de vida, segons diuen, no ha variat de forma substancial des del neolític.

Això ultim potser és més discutible. La falta de registres escrits, però, ens deixa sense la possibilitat d'investigar quina ha estat l'aventura històrica d'aquesta tribu. Dir que no ha canviat res en milers d'anys és una opció, però tal vegada afirmar-ho sigui simplificar més del compte.

Què en pensaria del nostre món un científic extraterrestre que investigués les societats humanes? per a ell, tant els indis de l'Amazones com nosaltres mateixos seriem objecte d'estudi. No en faria diferències, per ell tots seriem terrícoles.

Potser no ens veuria tan diferents com nosaltres mateixos estem disposats a acceptar. El nostre major desenvolupament tecnològic potser ens fa mirar amb desdeny aquestes societats "primitives", tot i que primer de tot cal dir que ells també han arribat al segle XXI sense que els hagi calgut tota la nostra tecnologia. Això posa una mica en entredit aplicar el qualificatiu de "primitiu" a la seva societat: "primitiu" afegeix el matís de que hi ha d'haver una evolució forçosament. És dir, que la història de les societats marxa inevitablement en el sentit del progrés tècnic. Jo això no ho veig tan clar. De fet, per saber-ho caldria fer una foto de les societats del planeta cada mil anys durant, posem, 10000 anys i comparar, per dir alguna cosa.

De fet, 10000 anys corresponen més o menys a l'antiguitat dels rastres prehistòrics corresponents al neolític. De fet, podríem dir que durant milers d'anys el progrés tècnic no ha estat quelcom de general a les societats del món. Només ha estat un element general en els darrers temps i més aviat com el resultat de la destrucció de societats anteriors i la seva substitució per la societat tècnicament superior. O sigui: el "progrés" científic s'ha escampat pel món a punta de baioneta. L'expansió del progrés científic per les armes ha estat el resultat col·lateral de l'expansió de societats depredadores de recursos naturals.

En tot cas, posats a parlar de societats superiors o inferior potser primer caldria demanar "en què?". Afrontar aquesta pregunta de forma científica té un greu escull a superar: l'anàlisi científica ha de deslliurar-se de judicis de valor. Això, però, és extremadament complicat. Caldria decidir els indicadors adequats que mesurin el grau de desenvolupament humà. La dificultat és que la tria dels indicadors ja suposa un judici de valor. Un intent d'aconseguir un indicador que acompleixi aquests requisits és l'índex desenvolupament humà. Tot i que segurament en podríem discutir perquè te en compte uns paràmetres i no uns altres.

Que una societat aparegui més amunt o més avall en les taules de desenvolupament segons determinats índexs no pot abocar-nos a fer el judici de valor: "aquesta societat és millor o és pitjor". Com a molt podríem dir que el seu nivell tècnic és menor. Es podria discutir si són més "primitius".

A menys, és clar, que estiguem disposats a acceptar que nosaltres mateixos som "més primitius" que els noruecs, doncs és Noruega el país que ostenta l'IDH ('índex de desenvolupament humà) més alt de tots.

Tornem al científic extraterrestre. A mi em fa l'efecte que per a ell no hi hauria una diferència important entre uns individus i altres. Com l'extraterrestre no formaria part de cap societat humana, estaria lliure del prejudici cultural que això suposa i no faria judicis de valor del tipus "Són millors perquè disposen de més coneixements científics". De fet, potser descobriria que sota la nostra aparent superioritat tecnològica seguim confiant l'explicació del món a mites.

A la nostra societat, les explicacions científiques de la realitat són desconegudes per molta gent, o són conegudes amb moltes imprecisions, mancances i errors. De fet, dins la nostra societat, les "explicacions científiques" en molts casos no són més que relats mitològics.

De fet, és allò que s'ha dit tants cops. Per alguna cosa al nostre món té tant d'èxit la pseudociència. És per que la ciència cada cop ocupa més l'espai abans reservat a la religió o als mites en l'explicació de la realitat. En aquest sentit, no som tan diferents. Els relats "científics" han substituït les creences religioses.

La cosa arriba al punt que es pretenen demostrar "científicament" valors morals o ètics. O s'apel·la a l'"autoritat" moral que aporta la ciència.

La ciència és capaç de "fer miracles". Però la comprensió íntima d'aquests "miracles" s'escapa a la majoria que en tenen prou amb una explicació superficial, incompleta o errònia, és dir, amb un mite. És més, ningú és capaç d'abastar totes les branques del coneixement, per tant, poc o molt, tots creiem en mites. El fet que hi hagi algú al món que comprengui de forma íntima aquell procés científic no invalida que per a tu segueixi sent un mite.

En aquest sentit, potser el més intel·ligent seria acceptar que l'explicació mitològica de la realitat resulta el més convenient manta vegades.

Posem un exemple: La descripció del sistema solar. Des d'un punt de vista antropològic, la explicació del sistema solar no és més que un relat. Aquesta tribu de l'Amazones deuen tenir també un relat que explica les llums del cel a la nit.

Amb la literatura o les arts, passa igual. Només són relats. Totes aquestes tribus també tenen relats i històries que passen de pares a fills.

És evident que hi ha diferències abismals pel que fa a la sofisticació d'uns i altres, o en el grau de desenvolupament tècnic. Però no hi ha una superioritat intrínseca d'una societat sobre l'altre. Totes dues conviuen a l'hora al segle XXI. No hi ha res en una o altre societat que en faci als seus membres "millors" humans.

No som tan diferents d'aquest indis. Ells i nosaltres, senzillament, som humans.

dimecres, 28 de maig del 2008

L'ACB censura el català

Prohibeixen respondre en català en la roda de premsa prèvia al primer assalt Barça-TAU

Actualitzat a les 21:34 h 28/05/2008

"En la roda de premsa oficial que s'ha fet a les instal·lacions del FC Barcelona, prèvia al partit Barça-TAU de dijous, no s'ha permès respondre en català ni als entrenadors ni als jugadors. Segons el responsable de premsa del club, per petició expressa de l'ACB. Això ha provocat una situació incòmoda als dos capitans, que, quan es disposaven a respondre en català, han vist com el moderador de la roda de premsa els obligava a parlar en castellà."

(Notícia del 3cat24.cat)

La reacció dels jugadors i l'entrenador de Barça i Tau ha sigut posar mala cara però continuar en castellà.

Anava a dir que ara es podria encetar una campanya de mails als malparits de l'ACB i dir-lis que es fiquin la seva censura al cul. Però - oh,sorpresa!- miro la pàgina web (només en castellà) de l'ACB i la seva adreça de contacte és, esgarrifança:

Oficinas:
c/ Iradier 37 - 08017 Barcelona
Teléfono
: 93.417.24.04
Fax
: 93.418.23.94
Web
: http://www.acb.com


Patètic. De Barcelona. Els molt malparits tenen les oficines a Barcelona...

Bé, no tenen correu de contacte. Però vist que estan aquí al costat, potser que anem en persona a dur-lis el correu de protesta.

Hi ha un cas paral·lel, d'alguna manera similar: el cas del mosso d'esquadra al que el jutge ha dictaminat que té l'obligació de fer els atestats en català.

Suposo que quan hom treballa a compte d'altre té l'obligació de treballar segons les normes que li imposen.

En aquest sentit, un treballador del govern català té l'obligació de conèixer i emprar el català com a llengua de treball. Les comunicacions escrites es faran en català, llevat de casos excepcionals.

Les tripulacions de vols internacionals tenen l'obligació de parlar l'anglès i tan bon punt s'envolen, l'anglès passa a ser la llengua habitual.

Fent una extraordinària extrapolació, llavors es podria considerar que els jugadors del Barça i del Tau són empleats de l'ACB o, si més no, estan lligats pels contractes comercials de l'ACB i, per tant, l'ACB imposa les seves normes al Barça i al TAU i, per extensió, als seus jugadors. En aquest sentit, si l'ACB diu que els jugadors només poden parlar hongarès a les rodes premsa, doncs així haurà de ser.

Recordo que el Dani Pedrosa tenia una clàusula en el seu contracte comercial amb una empresa (crec que Telefónica de España) segons la qual, si guanyava una carrera la única bandera que podia portar en la volta d'honor era l'espanyola.

Totes aquestes normes tenen una única intenció: evitar la terrible molèstia que suposa als espanyols sentir parlar en català, o evitar-los la terrible decepció de la visió d'una senyera en mans d'un català vencedor a una competició internacional.

Es veu que això fa perdre vendes als patrocinadors.

De tot plegat, intueixo que, en el cas de l'ACB, deuen pensar que la final la juguin un club català i un de basc, amb jugadors que parlen català en tots dos equips és gairebé una ofensa per als espanyols.

Per això, l'ACB prohibeix l'ús del català en una roda de premsa a can Barça. Estan provant d'espanyolitzar una final en la que, com ja ho deia un jugador del Real Madrid fa molts anys quan el Barça va guanyar la lliga: "me sabe mal que gane la liga un equipo que no es español".

O Barça o Tau guanyaran la lliga ACB. No serà, doncs, un equip espanyol qui la guanyi.

Com això els farà perdre calers, ara proven d'espanyolitzar la final estrangera. En el fons els hem d'agrair que ells ho tinguin tant clar que no som espanyols. A veure si aquí alguns també comencen a veure-ho clar.

Pel camí, però, potser recordar-los que el català és llengua oficial i pròpia de Catalunya, que per desgràcia, a dia d'avui és una comunitat autònoma de l'estat. Que a l'NBA es poden fer preguntes en català i es poden rebre respostes també en català i ningú prohibeix això.

Que s'ho facin mirar.

Que per no emprenyar als espanyols -que s'emprenyen per tot- a canvi fer emprenyar als catalans és un costum del qual alguns ja en tenim els collons plens.

Aquestes coses les acabaran pagant.

dilluns, 26 de maig del 2008

Aturem el transvasament

La sequera s'ha acabat. L'episodi de pluges que ens beneeix permet dir que, formalment, la llargua sequera ha arribat a la seva fi. Segurament les pluges allunyen el fantasma de les restriccions de forma definitiva.

Tanmateix, l'escassedat persisteix. La sequera ha estat un fenomen conjuntural, amb el que segurament haurem de conviure més sovint en el futur degut al canvi climàtic.

Conjuntural, però no havia deixat mai tan a la vora del KO al país com enguany, degut a que la sequera conjuntural s'ha combinat perillosament amb l'escassedat, aquesta sí, estructural.

Però plou i ja no hi ha sequera o, si més no, els registres pluviomètrics per enguany arribaran fàcilment a valors agregats corresponents a un any amb valors estadístics mitjans, o àdhuc, plujós.

L'escassedat, però, persisteix, com s'han encarregat de recordar des del govern. L'aigua embassada arriba al 40% de la capacitat dels pantans, quan l'any passat estava per sobre del 60%. per aquestes mateixes dates. L'any passat es parlava d'escassedat, amb molt més motiu enguany, doncs.

Dit d'una altre forma, caldrà seguir portant aigua amb vaixells, recuperant aqüífers, millorant l'eficiència en el transport i utilització d'aquest recurs, caldrà seguir estalviant i s'ha de mantenir la prohibició d'omplir piscines, rentar vehicles o regar jardins. Estem en estat d'excepcionalitat. Cal seguir actuant d'acord amb el fet incontestable de que a Catalunya, a dia d'avui, tenim escassedat estructural d'aigua.

L'escassedat estructural persisteix. Tanmateix, les restriccions d'aigua potable s'allunyen. En aquest sentit, la proposta de derogar el decret de transvasament si es garanteix el subministre a l'àrea metropolitana té tot el sentit del món. Tant IC com Esquerra han llençat la proposta i crec que cal atendre-la.

Potser la situació d'excepcionalitat obligava a solucions tan radicals com la del transvasament. Tanmateix, algun sant del cel que ens deu estimar, ens deixa el camí lliure per a que no calgui comprovar-ho. Només que plogui una mica més, es disposarà de marge suficient com per capgirar la situació d'escassedat estructural sense haver de posar una bomba de rellotgeria a l'Ebre.

El decret està promulgat, però de savis és rectificar. Més ara que la natura es posa de part nostra.

Aturem el transvasament. Derogació del decret ja! Esquerra i IC de les terres de l'Ebre sempre van estar amb el riu; avui les direccions nacionals de tots dos partits s'han alineat amb els que defensen l'Ebre; Ara li toca al PSC fer el pas i aturar el projecte.

Un govern va caure per l'empenta del riu. Que no en caigui un altre.

diumenge, 25 de maig del 2008

Eurofan

Jo sóc Eurofan. Ho proclamo. M'entusiasma això dels "douze points" i dels "twelve points".

I ahir, des de Belgrad, Sèrbia, antiga nació constituida en república de nova creació, va ser la gran nit del festival. El rus Dima Bilan va guanyar el festival. Aquest noi interpreta a la perfecció aquella cosa de "l'ànima eslava": cantants amb un sentiment i un dramatisme que posen la gallina de pell que diria Cruyff.

Dima Bilan - Believe (YouTube)


Encara que de gallina la pell també la posava la contundent, espectacular, absolutament divina Ani Lorak. La ucraïnesa va quedar segona i a mitja Europa (la meitat de sexe masculí, i potser part de la meitat del femení) encara li tremolen els genolls.

Ina Lorak - Shady Lady (VeoH)


Per si fos poc, la tercera classificada, Kalomira, de Grècia, podia competir en bellesa amb la deessa eslava, tot i que, sens dubte, es tracta de prototipus de bellesa diferents. Només cap a la part final del concurs es va decantar la balança en favor de la ucraïnesa. Durant bona part de la nit, la representant de Grècia semblava que anava a quedar com a propietària de la segona plaça.

Kalomira - Secret combination (Veoh)


Pel camí van quedar participacions molt notables: l'espectacular posada en escena d'àngels i dimonis de l'Azerbadjan; Els divertits pirates letons; Els sanots, fortots i rossots heavies de Finlàndia; la divertidissima actuació, en anglès, del barbut representant francès; l'anunci de Cruzcampo protagonitzat pels danesos; la poderosa versió turca dels Foo Fighters; El tango amb rapper jubilat dels croates; la delirant posada en escena dels bosnis; la dolça cantant albanesa; la múrria i picant cantant armènia; la pacifista invident georgiana; o la gran actuació de britànics i romanesos. I segur que em deixo algú.

També pel camí, a les semifinals, es va quedar Gisela, representant d'Andorra. Al meu parer la Gisela es va autoeliminar amb el modelet que portava. Exactament què significava el seu estrany barret? amb perdó, però semblava un escarabat. No entenc quin problema hi havia en fer que la noia lluïs un model més afavoridor, com el de la grega, la ucraniana o la sueca.

Menció apart pel chikilikuatre. Que feia aquest senyor ahir? era una broma, oi? Tot i que he de reconèixer que va obtenir molts més punts que no pas em pensava i això em porta al següent raonament: Primera, Eurovision és la demostració que el nacionalisme és la ideologia més important d'Europa; segona: el mèrit, l'esforç, el treball són només una part, i no la més decisiva, en la consecució de bons resultats. Més important, com en la vida mateixa, ho són els padrins, l'amiguisme o l'enchufisme.

Un exemple. El Chikilikuatre, va rebre douze points d'Andorra i dix points de Portugal. Quins pebrots. Si algun dia a Eurovision participen Catalunya, Païs Basc, Galícia, Castella, i potser Canàries, Andalusia, País Valencià, Balears, adhuc potser Lleó i Aragó el que serà segur és que apareixerà un lobby ibèric tant o més potent que l'escandinau, l'ex-soviètic o el balcànic... O potser no. Està per veure si amb cadascú pel seu compte estaríem parlant de països amics, de països indiferent entre ells o, directament, d'enemics irreconciliables.

A mi, en tot cas, m'agradaria provar-ho.

Algú em dirà que parlar d'independències nacionals i barrejar-ho amb el festival d'Eurovision és d'una superficialitat extraordinària. Hi estic d'acord. Però passa una cosa, recordo que a l'entrevista que li van fer a Carod-Rovira al "tengo una pregunta para usted" la gent del públic li va preguntar més d'un cop "Si Catalunya és independent, amb qui jugarà el Barça?". Per la gent del públic, allò semblava ser l'obstacle més greu i el motiu més important per oposar-se a la independència de Catalunya. Això em fa pensar un parell de coses: una, que l'argument a favor de la independència que és la creació d'un lobby ibèric a Eurovision és un argument que està a l'alçada intelectual de l'argument en contra dels aficionats unionistes del Barça; i segona, tranquil·litat, qui planteja aquestes objeccions no matarà per defensar les seves idees. En aquest sentit Eurovision és del millor que ofereix la civilització: Una quarantena de cantants que representen als corresponents països que competeixen en un festival de cançons, i després es voten per afinitats o simpaties. A mi m'omple d'optimisme. És molt més humà que els jocs olímpics.

D'això dels països amics, una companya de feina m'explicava, després d'un viatge per Polònia, havent visitat Varsòvia i el ghetto, que els polonesos es malfiaven de tothom. No podien veure ni als ex soviètics ni als alemanys per la rancúnia històrica que els guarden des de la segona guerra mundial i la guerra freda, tampoc poden veure als aliats per que interpreten que els van fer servir com moneda de canvi amb la URSS. Ahir Polònia va quedar a les últimes posicions, tot i que la seva actuació va ser prou solvent. Itàlia, que no ha entès això de l'Eurovision, fa molts anys que no juga. Però, és clar, també voten a Berlusconi.

El que és molt interessant és que l'esquema de repartiment de vots va néixer de les votacions populars. En aquest sentit crec hi han dues forces principals que l'expliquen: les afinitats nacionals, ètniques, culturals, per una banda; i la quantitat d'emigrants. Això explica, per exemple, el tradicional vot alemany cap a Turquia, o els resultats de Romanesos i Bosnis.

Amb tot, una part sí que compta el propi esforç. Rússia, Ucraïna i Grècia, poc o molt van rebre vots de tots els països.

Ahir va ser, doncs, un dia de molt de nacionalisme a Europa. A Catalunya també, amb el partit disputat amb Argentina. La recent sentència judicial del TAS ratifica la federació catalana de bitlles com a membre de ple dret de la federació internacional i dictamina que, en l'àmbit internacional, les lleis espanyoles no estan per sobre de les internacionals (és penós que hagi calgut arribar a corts internacionals per obtenir una conclusió tan evident).

Aquesta sentència obre la porta al reconeixement oficial de les seleccions catalanes. Per la seva banda, per fer palanca amb aquesta sentència, des de la federació catalana de futbol s'impulsa un Torneig de les Nacions (a l'estil del Sis Nacions de Rugby). Una competició on sobre el paper hi podran participar seleccions FIFA i no FIFA.

Poc a poc es van aconseguint reconeixements internacionals. Fins hi tot l'estat francès, en una decisió recent i sobtada i que encara cal valorar, ha reconegut explícitament a la seva constitució les llengües regionals, entre elles el català. A priori, això és bo. És un pas endavant. Pas a pas. Poc a poc.

De mica en mica, s'omple la pica.

dissabte, 24 de maig del 2008

Crisi global

No cal seguir les notícies per adonar-se que hi ha crisi. Als assalariats nomes ens cal fer comptes a fi de mes. En el millor dels caos es notarà que no es pot estalviar tant. En els pitjors tenim tota una escala que va des d'estar-se de coses fins a la tragèdia.

Des dels mitjans les noticies van en aquest sentit, però, la informació és ocasionalment contradictòria. En diuen una de freda i una de calenta. Tanmateix hi han uns fets que són indiscutibles:

- el preu del petroli puja sense aturar-se. Avui el barril de petroli costa el doble que fa un any. Algunes previsions diuen que pot acabar l'any fregant els 200$

- Arreu del món han esclatat revoltes per l'encariment dels aliments. Hi ha escassedat d'arròs (aliment bàsic per a mig món).

- El mercat immobiliari i les hipoteques subprime estan suposant un cop demolidor a l'economia dels EUA. A Catalunya, a l'estat espanyol en general, ens diuen que la crisi dels EUA no ens afectarà perquè els bancs i les caixes no han entrat en el joc de les subprime nord-americanes però no se'ns diu que, en realitat, hipoteques subprime és exactament el que han estat concedint els bancs i caixes aquests darrers anys a casa nostra. És dir, potser és cert que non ens afectarà la crisi importada dels EUA, però és que en tenim una d'autòctona de les mateixes característiques, o pitjor.

- Els mitjans ens diuen que s'atura el consum, que es compren menys electrodomèstics, que la gent surt menys... les revisions dels analistes redueixen les previsions de creixement fins a valors propers a zero. Properes revisions ens parlaran de recessions?

- Ja he dit al començament que parlava des del punt de vista de l'assalariat que soc. Els petits empresaris també estan notant la crisi. No tothom nota la crisi de la mateixa manera. Malgrat aquest panorama, les grans empreses segueixen exhibint (indecents) beneficis.

La pregunta que em faig és: quan es tocarà fons? les noticies són contradictòries, algunes declaracions diuen que ja s'ha tocat fons tot i que els efectes encara es notaran durant força temps. La sospita és que aquestes declaracions van més en la línia de calmar els ànims per evitar el pànic i que no responen a una anàlisi de situació.

Dit d'una altra forma. Podria ser que les notícies optimistes siguin, directament, mentides. És aquella vella cançó que diu que els "mercats" depenen de la confiança dels consumidors.

És molt emprenyador. Podríem dir: hi ha crisi, la gent no arriba a fi de mes. Però per a que certs comptes de resultats surtin bé cal que el públic segueixi consumint. Cal que cada cop es consumeixi més. I que es fa? es menteix. Es diu que les coses milloraran aviat i que no cal preocupar-se. Consumiu, consumiu, maleïts!

Quan es tocarà fons? quants llençols perdrem pel camí? és aquesta, com diu el LEAP, una crisi global del sistema que canviarà de forma profunda les relacions econòmiques mundials i la nostra forma de vida particular?

Caldrà seguir-ho, estar atents i ser prudents, sobretot perquè, més que mai, aquest cop ens juguem les garrofes.

dissabte, 17 de maig del 2008

el medi ambient avui al TN

Reprenc el bloc. Darrerament, les notícies relacionades amb el medi ambient ocupen més lloc al TN. Crec que la sensibilització pel l'escassedat d'aigua ha contribuït a posar el focus dels mitjans en aquestes qüestions. Per mi això, en si, ja és una bona noticia. Penso que la problemàtica mediambiental, juntament amb la crisi energètica, i la crisis econòmica global han de propiciar un gran canvi en la nostra forma de vida i que pot ser més ràpid que no ens pensem.

El cas, però, és que em sorprenen molt algunes notícies i que quan les rumio, em trobo amb que o bé hi ha molta hipocresia, o bé hi ha molta incompetència.

Pel TN explicaven que les parades dels ocellaires de la Rambla estan sota sospita. Que potser són un perill per la salut pública i que caldria posar gàbies més modernes pels ocellets. Sembla ser que les parades dels ocellaires no acompleixen del tot la llei de protecció dels animals.

És la mateixa llei que permet pràctiques de sadisme extrem amb toros a La Monumental.

És l'excusa de la llei. La mateixa llei permet torturar toros i obligar als ocellaires a posar gàbies noves als ocells.

Fins hi tot, segons la llei, s'atreveixen a dir que potser les parades de venda d'ocells són un perill per a la salut pública.

Obligaran a tancar a les parades de venda d'animals? L'Hereu es carregarà les parades?

I un perill per a la salut pública. Què curiós. A Ascó, el grau de contaminació radioactiva sembla que ha estat 750 cops més gran que el que va reconèixer la direcció de la central nuclear. Girebé tres ordres de magnitud més gran que en la alerta inicial.

Ens diuen també que es va manipular el sistema d'alerta.

Si es demostra això, només té un nom: accions criminals. Com s'ha pogut permetre? Es veu que al Japó es va destapar que per tal de millorar el rendiment econòmic de les centrals nuclears, no es prenien totes les precaucions i s'estalviaven els controls estipulats als protocols de seguretat. Aquesta mala pràctica va provocar accidents laborals, fuites i contaminació ambiental.

Ha passat el mateix aquí? per fer una mica més de caixa es manipulen sensors i se salten controls? Els accionistes d'Endesa estaran contents: més beneficis d'una de els empreses del grup. Potser no estaran tant contents els malats de càncer a conseqüència de la contaminació radioactiva.

Els tancaran? tancaran a la direcció de la central que sí que ha comès un greu atemptat contra la salut pública? i tancaran també als accionistes majoritaris d'Endesa que s'han lucrat amb els morts que han provocat?

I REE? que se li han caigut unes torres d'energia, segons deien al TN que no ha provocat morts de miracle? Molt parlar d'infraestructures però les inversions segueixen sense fer-se.

Als ocellaires potser els faran tancar les parades... I a Endesa ia REE? no els haurien de fer tancar la parada també? perquè aquests sí que provoquen morts.

Mentrestant, plou. I els pantans van acumulant aigua de mica en mica. El conseller Baltasar potser desitjós de donar una bona notícia després d'una temporada de crítiques contínues va i diu que com que amb les darreres pluges els pantans estan per sobre del límit d'excepcionalitat ja es podran retirar les restriccions. La reacció immediata ha estat que tots els que estan prestant aigua per salvar l'episodi d'escassedat a l'àrea metropolitana s'han exclamat dient que l'aigua dels seus pous no ha de servir per omplir piscines. Lògicament. Montilla, un cop més, deixa a Baltasar amb el cul a l'aire dient que el decret s'ha de modificar per mantenir certes restriccions. Tant evident ha estat la cagada del Conseller de Medi Ambient, que aquest s'apressa a donar la raó al President. Inexperiència? Ingenuïtat? Incompetència?

Jo suposo que el conseller està per donar directrius polítiques i que el detall de les lleis i dels reglaments són cosa de tècnics.

Tots els tècnics coneixen els controls amb histèresi. El seu funcionament és senzill: tinc dos estats, un de baix i un d'alt, per passar de l'estat baix a l'alt cal que una variable de control superi un determinat valor llindar alt. Per passar del nivell alt al baix, la variable de control ha de caure a un valor inferior de llindar baix. El valor de llindar alt és més gran que el valor llindar baix.

Es fan servir abastament: per exemple amb els aires condicionats. Són els controls que fan que l'aire s'apagui i s'engegui sol mantenint la temperatura dins un marge de confort.

El que deia Montilla: no te sentit que eliminem les restriccions si en un parell de setmanes hem de tornar a aplicar-les perquè l'estat dels pantans torna a caure al nivell d'excepcionalitat.

En el cas dels pantans, s'hauria pogut posar un control amb histèresi a la llei i ara no caldria tocar-la. Podria haver anat així: Si el nivell cau per sota del 20% aleshores es passa de l'excepcionalitat 2 a l'excepcionalitat 1 i s'apliquen restriccions. Si plou i el nivell puja, aleshores es torna al nivell d'excepcionalitat 2 només quan el nivell dels pantans supera, per dia un valor, el 35%.

No dic que la llei havia de tenir aquest control, però està clar que la llei no tenia previst què fer en cas de que el nivell dels pantans estigués justament en el de transició entre estats. És la situació típica de rebots entre estats que resolen de forma simple els controls amb histèresi.

Qualsevol tècnic coneix els controls amb histèresi. Baltasar no és un tècnic. Segurament, no cal tenir cap mena de coneixement tècnic per a ser conseller. Però el que sí que cal és escoltar-los. O, si més no, escoltar als analistes que parlen amb els tècnics. Ni que només sigui per no quedar com un inepte. És dir: Un conseller no te perquè tenir cap mena de coneixement tècnic sobre l'àmbit d'actuació de la seva conselleria, però ha de semblar que sí que el té.

En el cas de medi ambient, la cosa és te importància. No és el mateix ecologia que ecologisme. L'ecologia no és una actitud, ni una ideologia política. És una ciència. Una altre cosa és l'ecologisme, que sí que pot ser una forma de vida o una doctrina política. Em sembla molt bonic que, si més no nominalment així es defineix, un ecologista sigui el conseller de medi ambient. Però no estaria de més que s'envoltés de tècnics mediambientals amb formació ecològica i amb tècnics en implementació de polítiques que siguin capaços de traduir les línies ideològiques en lleis i reglaments útils.

L'Aigua. I resulta que al final el cop l'haurem de parar els ciutadans. Mentrestant, serà Agbar l'operadora del transvasament. Perquè l'empresa privada que no ha invertit en les fuites de Badalona i en les fuites d'aigua de tota la xarxa ara es veu premiada amb aquesta nova infraestructura?

I, per si fos poc, posem en perill l'Ebre?

divendres, 9 de maig del 2008

comiat

Ahir, sense adonar-te'n, somiant, et van venir a buscar els teus pares i el teu germà. No se on seràs ara.

T'hem dit l'últim adéu avui. En aquest dia plujós. Una fuetada d'hivern enmig de la primavera. Eren més que potser no et pensaves. No hi eren els nens. No hi era el teu net, massa petit per entendre aquestes cerimònies de l'adéu. Massa petit encara per comprendre l'adéu.

El net amb el que no vas poder jugar doncs la malaltia cruel i penosa que has patit també et va manllevar l'oportunitat de ser l'àvia joguenera i dolça que hauries estat. Et va manllevar ser la mare i l'esposa. A tu, que sempre havies posat la família per davant de tot.

Adéu. Fins aviat, he vist escrit més d'un cop al llibre de signatures.

No hi érem nosaltres sols. He pogut veure altres adéus. Una coneguda de quan era petit estava allà acomiadant el seu germà. Ens hem donat condols. També hi eren els familiars, amics i companys d'un vailet de l'escola del costat de casa.

Massa joves tots ells. Tu, el nen, el germà d'aquesta noia...

Avui i ahir han estat dies de trasbals, potser també de pensar si es va fer prou o es va fer el que calia. Però el llibre ja ha estat escrit i aquest n'ha estat el punt final. La mort, àdhuc quan és un alliberament, és una pèrdua. La pèrdua, més que cap altre cosa, de l'oportunitat d'esmenar errors, de dir t'estimo un cop més, o de perdonar.

El buit, molt més gran que no ens pensem, que has deixat caldrà omplir-lo amb els records i amb noves vides.

Però sabent com has patit amb la teva llarga agonia et diré una última cosa: molt més que no pas flors, que està bé portar-les, però que són sobretot pels vius, el nostre homenatge serà viure i sentir. El nostre homenatge serà l'escalfor del sol a la pell, serà respirar intensament l'aire fresc i els perfums de la gespa i la terra mullada, serà assaborir la dolçor de les fruites, serà pujar una muntanya ben alta i fer el cim, serà foragitar totes les pors, serà trobar-nos per menjar junts i parlar i explicar-nos com ens ha anat i serà recordar com de dolça era la teva mirada.

dimecres, 7 de maig del 2008

extremenys

de l'Avui, edició Internet:

"El president d'Extremadura adverteix que "es veuran les cares" amb Catalunya si canvia el model de finançament

El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran"

EFE
Badajoz
Ult. Act. 07.05.2008 - 16:46 hs

El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran".

Vara ha fet aquestes declaracions en resposta a una pregunta sobre les reivindicacions dels nacionalistes catalans en aquesta matèria, formulada per un alumne de l'Institut Enrique Díaz Canedo de Puebla de la Calzada (Badajoz) en el transcurs d'una recepció pública a 60 estudiants d'aquest centre que participen en un seminari sobre política.

El president extremeny s'ha mostrat contrari a qualsevol mena de nacionalisme, inclòs el nacionalisme espanyol, per considerar-los "excloents dels altres", i ha reconegut que Espanya, per la seva història, "és un país complicat de fer funcionar".

A aquest ...diguem-ne personatge... l'han votat de forma majoritària els extremenys, així que cal pensar que les seves opinions són compartides per la majoria d'ells.

És lícit pensar que, si més no, per a una majoria d'extremenys el fet que el govern català busqui un canvi favorable més acord amb les necessitats del país en el model de finançament, és un motiu per alçar-se en armes i que si això passa llavors ens els trobarem.

És una amenaça? On ens els trobarem a aquests extremenys gallets? què vol dir que els trobarem? que es dedicaran a rebentar les rodes dels cotxes catalans que circulin per la seva comunitat autònoma, o que es negaran a servir-los quan entrin a un restaurant? o que els diran que parlin en cristià, només a ells, enmig de tots els turistes? o boicotejaran els productes amb denominació d'origen de Catalunya? o faran acudits ofensius de catalans i ens diran polacos?

Suposo que no, que serà alguna cosa més greu, perquè tot això ja ho fan ara. Potser cremaran viva a una família catalana dins el seu cotxe? o linxaran als turistes catalans que visiten Mèrida i es neguen a deixar de parlar català entre ells? o potser, directament, els mataran enmig d'una plaça pública? O més traïdorament, els apunyalaran de nit i en un carreró llòbrec i solitari?

I nosaltres? nosaltres tolerarem que aquests extremenys diguin barbaritats sense donar-los una resposta? posarem "seny" i callarem, com sempre, àdhuc acceptarem un model de finançament insatisfactori per no fer enfadar ningú?

Així, quan el malalt crònic, dependent i català que no pugui rebre els ajuts socials pel finançament escàs es mori, podrà fer-ho amb la tranquil·litat que dona el saber que els extremenys no s'han emprenyat.

Potser el que caldria seria anar a trobar-los. I llavors veure'ls les cares, tan valents que són.

I fotre'ls

I fotre el camp d'Espanya d'una puta vegada.

dimarts, 6 de maig del 2008

Nargis, Raxen i Franki

L'huracà Nargis ha devastat Birmània. Ara només cal pensar en com es pot ajudar als milers de víctimes. Caldrà estar mol,t atents per assegurar que l'ajuda la reben les víctimes. Que l'ajuda que reben és la que els cal i que tot plegat no acabarà sent un exemple més del capitalisme del desastre que ha denunciat Naomi Klein a "La doctrina del xoc".

Que no passi com a tants altres llocs on l'"ajuda humanitària" ha estat l'excusa per privatitzar serveis públics, vendre els territoris destruïts a preu de saldo a empreses forasteres i per fer retrocedir els drets democràtics quan no per acabar amb les dissidències i fer fora a grups socials o formes tradicionals de vida de "baix rendiment" econòmic.

Que sobre les cases negades dels pobres no en construeixin hotels per a rics, sinó que es millori la qualitat de vida dels supervivents al mateix lloc on vivien. Que no els facin fora, sinó que els ajudin a tornar a començar en la terra dels seus pares i la que volen per pels seus fills.

Estiguem atents a ajudar a qui li cal i a impedir que els voltors facin encara més mal que el mateix desastre climàtic.

Però això és allà. Més a la vora, el "Movivmiento contra la intolerancia" ha publicat l'informe Raxen especial 2008.

Aquest informe denuncia els grups d'ultradreta, imatge, simbologia, llocs i atacs que han realitzat durant l'any passat. Inclou també una llista (incompleta) dels més de 70 assassinats de la violència ultradretana des del 1991 fins 2007.

El que diu l'informe Raxen és que la violència d'ultradreta (que es manifesta en formes molt diverses) existeix i és letal. A diferència de la violència d'ETA (que en una estadística macabra compte en el seu haver força més de 100 morts en el mateix període de temps) el terrorisme d'ultradreta no genera el mateix consens entre polítics, institucions i mitjans a l'hora de denunciar-lo.

Però és terrorisme. Amb morts. Existeix. Es troba estès per tot l'estat i tots en podem ser víctimes. La guerrilla urbana també compta entre els seus mètodes. No els cal matar per ser terroristes: per infondre por i per ferir i fer mal.

La clau de la lluita contra el terrorisme d'ultradreta és començar per això: dir que és terrorisme. Que les seves víctimes són víctimes del terrorisme i que cal aturar a aquests grups per a que no segueixin fent mal. Els nazis maten.

Algun dia caldria analitzar també quina relació hi ha entre la violència de gènere i la violència d'ultradreta. Potser ens sorprendríem de veure coincidències.

Mentrestant, al Franki l'han tancat a la presó per "ultratjar" la bandera espanyola.

A aquest sí que l'han tancat.

divendres, 2 de maig del 2008

1 de maig

Enguany els sindicats majoritaris han enviat un missatge clar: els salaris no han de pagar la crisi. Una pintada al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants cridava a les armes en el mateix sentit, i amb el to més fort: "Els treballadors no pagarem la crisi dels rics."

No la pagarem? de fet, ja l'estem pagant. Els salaris, si de cas, seran l'últim a rebre, però rebran.

I rebran si els assalariats no ens plantem. Inclús si ens plantem, poden rebre. Però com diu la dita: pots lluitar i perdre; si no lluites, perds segur.

Hem tingut un exemple recent de treballadors que s'han plantat i han guanyat: els conductors d'autobusos en la seva reivindicació dels dos dies seguits de festa. Els ha calgut ser molt ferms i durs. No hi ha una altre via.

També hem vist fa poc la reivindicació dels treballadors d'atenció a la gent gran. Desconec com ha acabat la cosa, recordo que van haver-hi mobilitzacions. També recordo aquest mateix any les mobilitzacions dels treballadors del Mercadona; en aquest cas, tampoc se quin ha estat el resultat.

En tot cas, la defensa dels salaris, o dels descansos, en general la defensa o reivindicació de millores requereixen unió i mobilització. La defensa de l'aire, de l'aigua, de l'espai per viure. la defensa de l'habitatge, de l'escola i la seguretat social públiques... la defensa del país i de la llengua... la defensa de tants i tants drets, del planeta mateix, demanen unió i mobilització.

No hi ha res més. Aquest és el missatge. Els anys que han dut des de la caiguda del mur fins avui han servit per certificar que la "solució" capitalista és voraç, destrueix la diversitat de les cultures i de la vida, destrueix la terra i no reparteix la riquesa. Els pobres són més pobres i els rics, més rics.

Avui sabem que els mercats "lliures" no afavoreixen la "competència" sinó l'especulació. Avui sabem que el capitalisme és tan pervers com feia suposar la seva motivació última que no és altra que la cobdícia.

Avui, com ahir, com sempre segurament, la historia de la terra és una història de lluita entre rics i pobres, la diferència entre avui i ahir és que aquest cop el món està esgotat. Per tant, la cobdícia que depreda ja no pot saquejar les fronteres i es regira i mira cap a l'interior, cap a nosaltres.

Venen temps de lluita.

Lluitarem?