divendres, 2 de maig de 2008

1 de maig

Enguany els sindicats majoritaris han enviat un missatge clar: els salaris no han de pagar la crisi. Una pintada al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants cridava a les armes en el mateix sentit, i amb el to més fort: "Els treballadors no pagarem la crisi dels rics."

No la pagarem? de fet, ja l'estem pagant. Els salaris, si de cas, seran l'últim a rebre, però rebran.

I rebran si els assalariats no ens plantem. Inclús si ens plantem, poden rebre. Però com diu la dita: pots lluitar i perdre; si no lluites, perds segur.

Hem tingut un exemple recent de treballadors que s'han plantat i han guanyat: els conductors d'autobusos en la seva reivindicació dels dos dies seguits de festa. Els ha calgut ser molt ferms i durs. No hi ha una altre via.

També hem vist fa poc la reivindicació dels treballadors d'atenció a la gent gran. Desconec com ha acabat la cosa, recordo que van haver-hi mobilitzacions. També recordo aquest mateix any les mobilitzacions dels treballadors del Mercadona; en aquest cas, tampoc se quin ha estat el resultat.

En tot cas, la defensa dels salaris, o dels descansos, en general la defensa o reivindicació de millores requereixen unió i mobilització. La defensa de l'aire, de l'aigua, de l'espai per viure. la defensa de l'habitatge, de l'escola i la seguretat social públiques... la defensa del país i de la llengua... la defensa de tants i tants drets, del planeta mateix, demanen unió i mobilització.

No hi ha res més. Aquest és el missatge. Els anys que han dut des de la caiguda del mur fins avui han servit per certificar que la "solució" capitalista és voraç, destrueix la diversitat de les cultures i de la vida, destrueix la terra i no reparteix la riquesa. Els pobres són més pobres i els rics, més rics.

Avui sabem que els mercats "lliures" no afavoreixen la "competència" sinó l'especulació. Avui sabem que el capitalisme és tan pervers com feia suposar la seva motivació última que no és altra que la cobdícia.

Avui, com ahir, com sempre segurament, la historia de la terra és una història de lluita entre rics i pobres, la diferència entre avui i ahir és que aquest cop el món està esgotat. Per tant, la cobdícia que depreda ja no pot saquejar les fronteres i es regira i mira cap a l'interior, cap a nosaltres.

Venen temps de lluita.

Lluitarem?
Publica un comentari a l'entrada