diumenge, 25 de maig de 2008

Eurofan

Jo sóc Eurofan. Ho proclamo. M'entusiasma això dels "douze points" i dels "twelve points".

I ahir, des de Belgrad, Sèrbia, antiga nació constituida en república de nova creació, va ser la gran nit del festival. El rus Dima Bilan va guanyar el festival. Aquest noi interpreta a la perfecció aquella cosa de "l'ànima eslava": cantants amb un sentiment i un dramatisme que posen la gallina de pell que diria Cruyff.

Dima Bilan - Believe (YouTube)


Encara que de gallina la pell també la posava la contundent, espectacular, absolutament divina Ani Lorak. La ucraïnesa va quedar segona i a mitja Europa (la meitat de sexe masculí, i potser part de la meitat del femení) encara li tremolen els genolls.

Ina Lorak - Shady Lady (VeoH)


Per si fos poc, la tercera classificada, Kalomira, de Grècia, podia competir en bellesa amb la deessa eslava, tot i que, sens dubte, es tracta de prototipus de bellesa diferents. Només cap a la part final del concurs es va decantar la balança en favor de la ucraïnesa. Durant bona part de la nit, la representant de Grècia semblava que anava a quedar com a propietària de la segona plaça.

Kalomira - Secret combination (Veoh)


Pel camí van quedar participacions molt notables: l'espectacular posada en escena d'àngels i dimonis de l'Azerbadjan; Els divertits pirates letons; Els sanots, fortots i rossots heavies de Finlàndia; la divertidissima actuació, en anglès, del barbut representant francès; l'anunci de Cruzcampo protagonitzat pels danesos; la poderosa versió turca dels Foo Fighters; El tango amb rapper jubilat dels croates; la delirant posada en escena dels bosnis; la dolça cantant albanesa; la múrria i picant cantant armènia; la pacifista invident georgiana; o la gran actuació de britànics i romanesos. I segur que em deixo algú.

També pel camí, a les semifinals, es va quedar Gisela, representant d'Andorra. Al meu parer la Gisela es va autoeliminar amb el modelet que portava. Exactament què significava el seu estrany barret? amb perdó, però semblava un escarabat. No entenc quin problema hi havia en fer que la noia lluïs un model més afavoridor, com el de la grega, la ucraniana o la sueca.

Menció apart pel chikilikuatre. Que feia aquest senyor ahir? era una broma, oi? Tot i que he de reconèixer que va obtenir molts més punts que no pas em pensava i això em porta al següent raonament: Primera, Eurovision és la demostració que el nacionalisme és la ideologia més important d'Europa; segona: el mèrit, l'esforç, el treball són només una part, i no la més decisiva, en la consecució de bons resultats. Més important, com en la vida mateixa, ho són els padrins, l'amiguisme o l'enchufisme.

Un exemple. El Chikilikuatre, va rebre douze points d'Andorra i dix points de Portugal. Quins pebrots. Si algun dia a Eurovision participen Catalunya, Païs Basc, Galícia, Castella, i potser Canàries, Andalusia, País Valencià, Balears, adhuc potser Lleó i Aragó el que serà segur és que apareixerà un lobby ibèric tant o més potent que l'escandinau, l'ex-soviètic o el balcànic... O potser no. Està per veure si amb cadascú pel seu compte estaríem parlant de països amics, de països indiferent entre ells o, directament, d'enemics irreconciliables.

A mi, en tot cas, m'agradaria provar-ho.

Algú em dirà que parlar d'independències nacionals i barrejar-ho amb el festival d'Eurovision és d'una superficialitat extraordinària. Hi estic d'acord. Però passa una cosa, recordo que a l'entrevista que li van fer a Carod-Rovira al "tengo una pregunta para usted" la gent del públic li va preguntar més d'un cop "Si Catalunya és independent, amb qui jugarà el Barça?". Per la gent del públic, allò semblava ser l'obstacle més greu i el motiu més important per oposar-se a la independència de Catalunya. Això em fa pensar un parell de coses: una, que l'argument a favor de la independència que és la creació d'un lobby ibèric a Eurovision és un argument que està a l'alçada intelectual de l'argument en contra dels aficionats unionistes del Barça; i segona, tranquil·litat, qui planteja aquestes objeccions no matarà per defensar les seves idees. En aquest sentit Eurovision és del millor que ofereix la civilització: Una quarantena de cantants que representen als corresponents països que competeixen en un festival de cançons, i després es voten per afinitats o simpaties. A mi m'omple d'optimisme. És molt més humà que els jocs olímpics.

D'això dels països amics, una companya de feina m'explicava, després d'un viatge per Polònia, havent visitat Varsòvia i el ghetto, que els polonesos es malfiaven de tothom. No podien veure ni als ex soviètics ni als alemanys per la rancúnia històrica que els guarden des de la segona guerra mundial i la guerra freda, tampoc poden veure als aliats per que interpreten que els van fer servir com moneda de canvi amb la URSS. Ahir Polònia va quedar a les últimes posicions, tot i que la seva actuació va ser prou solvent. Itàlia, que no ha entès això de l'Eurovision, fa molts anys que no juga. Però, és clar, també voten a Berlusconi.

El que és molt interessant és que l'esquema de repartiment de vots va néixer de les votacions populars. En aquest sentit crec hi han dues forces principals que l'expliquen: les afinitats nacionals, ètniques, culturals, per una banda; i la quantitat d'emigrants. Això explica, per exemple, el tradicional vot alemany cap a Turquia, o els resultats de Romanesos i Bosnis.

Amb tot, una part sí que compta el propi esforç. Rússia, Ucraïna i Grècia, poc o molt van rebre vots de tots els països.

Ahir va ser, doncs, un dia de molt de nacionalisme a Europa. A Catalunya també, amb el partit disputat amb Argentina. La recent sentència judicial del TAS ratifica la federació catalana de bitlles com a membre de ple dret de la federació internacional i dictamina que, en l'àmbit internacional, les lleis espanyoles no estan per sobre de les internacionals (és penós que hagi calgut arribar a corts internacionals per obtenir una conclusió tan evident).

Aquesta sentència obre la porta al reconeixement oficial de les seleccions catalanes. Per la seva banda, per fer palanca amb aquesta sentència, des de la federació catalana de futbol s'impulsa un Torneig de les Nacions (a l'estil del Sis Nacions de Rugby). Una competició on sobre el paper hi podran participar seleccions FIFA i no FIFA.

Poc a poc es van aconseguint reconeixements internacionals. Fins hi tot l'estat francès, en una decisió recent i sobtada i que encara cal valorar, ha reconegut explícitament a la seva constitució les llengües regionals, entre elles el català. A priori, això és bo. És un pas endavant. Pas a pas. Poc a poc.

De mica en mica, s'omple la pica.
Publica un comentari a l'entrada