dijous, 26 de febrer de 2009

apagada informativa sobre la crisi?

No tinc clar si només és una sensació meva, més o menys conspiranòica, però allà va: Hi ha una apagada informativa sobre la crisi? O millor, es censuren les notícies sobre la crisi?

No ho dic pas en broma. En aquests moments per assabentar-se de notícies i opinions sobre l'evolució de la crisi cal anar a circuits no-oficials.

Les fonts que segueixo són:

Fonamentals: kaosenlared, indymedia, rebelion, la haine, a las barricadas, contra-infos, crisisenergetica, Totes elles vinculades a l'esquerra alternativa en tot el seu espectre, des dels marxistes, passant per ecologistes, feministes o anarquistes.

Hi han també un conjunt de personatges, blogs i publicacions digitals que resulten molt importants per a seguir la crisi. A mi m'agraden aquests: els articles d'opinió del catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS, Santiago Niño Becerra a "La Carta de la Bolsa"; el bloc de Marc Vidal, probablement el bloquer català més popular, tot i que el seu bloc en castellà és més actiu; La web del LEAP/GEAB de la que, fins que em cansi i sense comprometre'm a fer-ho, aniré posant la traducció al català dels seus comunicats públics mensuals; i també, recentment el bloc de Leopoldo Abadia, ex-professor de política d'empresa a l'IESE, i que va popularitzar el concepte de crisi NINJA.

Les anteriors serien veus que estarien denunciant, explicant, pronosticant la crisi que vivim i que ve, des de l'autoritat que donen uns curriculums impecables i, a més, fent la comunicació d'aquestes opinions de forma elegant.

Hi han, a més, un parell d'adreces a tenir en compte, necessàries, que són, però, definitivament, destraleres. Tanmateix, compte amb el que s'hi diu. Es pot sospitar que darrera molts dels nicknames dels participants s'hi amaguen professionals de l'economia amb criteri i molt ben informats: el diari Ácratas, i el fòrum Burbuja.info.

Totes aquestes adreces són fonts alternatives d'informació sobre el que està passant. Segur que en podriem afegir més.

Jo no se si hi ha censura. No se si des de les administracions s'ha manat, suggerit, demanat als mitjans oficials que vagin en compte amb el que publiquen. Podria ser, ben bé, que els mitjans oficials estiguin apagant el tema de la crisi perquè "ja no és notícia" o perquè "ja avorreix".

El cas, però, és que la crisi és real, els aturats són de veritat, la destrucció de llocs de treball també i la frenada en l'activitat econòmica es un fet.

Mentrestant, però, als mitjans les notícies han estat les caceres del furtiu i del seu amic jutge, de les corrupcions dels opositors.

Inclús, algú podria pensar que les coses van com mai: ara mateix a la portada de "El Periódico" digital surt que l'a d'avui ha estat la segona pujada més gran de la borsa en el que va d'any, i que als Monegres es construirà un complex que emularà Las Vegas. Notícies certes, no cal dir-ho, però, les úniques notícies d'economia? fins a quin punt una jugada especulativa com la que es farà als Monegres és una "bona" notícia?

Els mitjans oficials em provoquen, almenys, escepticisme.

Una notícia dolenta: el govern francès ha tancat el repetidor que enviava el senyal de TV Catalunya a les comarques nord-catalanes. No cal dir que aquesta és una nova batalla que es planteja i que se suma a l'actual batallà per les emissions de TV Catalunya al País Valencià.

Caldrà aconseguir alguna mena de tracte per a que els compatriotes nord-catalans puguin rebre el senyal del sud. L'espai comunicacional que abasti tot l'àmbit catalanoparlant és una aspiració a la que no es pot renunciar.

És una necessitat de país, però també és un objectiu tàctic per a realitzar un model d'Europa: L'Europa de les nacions, que supera les velles, i manta cops repressores, fronteres estatals.

El cercle seria complet i es tancaria si aquest model comunicacional fos lliure de veritat.

No com ara, que està fraccionat i, com a mínim, sota sospita de censura.

Ens calen mitjans lliures i informació i opinió no censurada. Són una eina necessària i fonamental per a canviar les coses.

Un altre món és possible.

diumenge, 22 de febrer de 2009

The Take

Avui va una pel·lícula documental de 2004: "the Take" del director Avi Lewis i la periodista i escriptora Naomi Klein.

Explica la història d'un grup de treballadors en atur del sector de l'automoció que tornen a la fàbrica on treballaven abans per a tornar a posar-la en marxa.

Es, doncs, en certa manera, la història d'una "okupació".

Allà va:



Unes reflexions: per què va tancar aquesta fàbrica? perquè no donava prou beneficis. Per què els treballadors que l'ocupen són un perill? perquè no busquen beneficis, només una forma de guanyar-se la vida. Què té de "dolent" això? la denúncia que fa del sistema: Qui ha dit que cal tenir un mínim de beneficis i que això passa al davant del dret al treball i a guanyar-se la vida de forma digna?

Aquells treballadors van superar el dret a la vaga fent valer el dret al treball. És un exemple extraordinari. I ataca la base mateixa del sistema: podem treballar tots, només que cal arribar a un model on el model productiu i el repartiment del treball tinguin en compte el dret de tots a viure amb dignitat. El dret de tots a tenir un treball i guanyar-se la vida dignament contra el "dret" d'uns pocs d'obtenir beneficis extraordinaris.

Aquestes són alternatives: la reorganització dels aturats. La creació de cooperatives. La recuperació (i humanització?) dels mitjans de producció.

Tot això pot admetre moltes objeccions:

La situació actual és que la maquinària de les fàbriques és extraordinàriament cara. i cada cop tenen un grau més elevat d'automatització que n'elimina el factor humà que esdevé més escàs com més moderna sigui la factoria. Dit d'una altre forma: és molt difícil que els treballadors puguin comprar la maquinària amb la que treballen. perquè el preu de les màquines és molt més alt que salari dels treballadors.

És allò que anunciava Jeremy Riffkin amb "La fi del treball": L'automatització com a arma de destrucció massiva de llocs de treball. La progressiva reducció de la importància i del pes del factor humà en la cadena productiva.

La utopia d'un món on les màquines treballarien enlloc dels humans xoca amb el fet que el sistema capitalista funciona sobre l'acaparament de les plusvàlues del treball. Està clar que a un món on no treballés ningú no hi haurien, en conseqüència, plusvàlues del treball. La paradoxa és que per a augmentar les plusvàlues del treball s'ha automatitzat la producció de forma que calen pocs treballadors súper-tecnificats i súper-productius amb sous molt baixos. Sobren llocs de treball. Tanmateix, els treballadors també són consumidors.Si no hi han consumidors, aleshores l'oferta de productes hauria d'adequar-se a la baixa demanda. Sobre el paper això podria anar així, però també és cert que la major part del món viu en condicions de pobresa i està fora d'aquest circuit. Ben bé podria passar que el primer món es reduís i n'expulsés del seu si a milions d'excedents de treballadors.

Suposo que comença a ser el moment de parlar seriosament de decreixement. El problema és que el decreixement xoca amb la forma de pensar en que ens hem educat, en que estem educant als nostres fills. El decreixement xoca amb la cerca del benefici, amb el respecte religiós envers les marques, xoca amb la inhibició democràtica i amb la cessió de la sobirania individual a llistes tancades de partits polítics professionals d'una partitocràcia majoritàriament corrupta, xoca amb l'acceptació i submissió acrítica a l"autoritat". Xoca amb el conformisme de saber-se d'un "primer" món (per quan de temps?) i oblidar que hi ha tot un món allà fora que està exclòs dels drets humans.

I ho veurem. Veurem com a les properes eleccions europees els partits majoritaris obtindran milions i milions de vots a tot l'estat. La majoria no discuteix el sistema. No se'l qüestiona. Ja li va bé, o és incapaç d'imaginar quelcom de diferent. També, potser, la crisi capitalista encara no ha colpejat amb la brutalitat que ho va fer a Argentina.

No vull ser pessimista. Tenim alternatives.

Un altre món és possible!

dimecres, 18 de febrer de 2009

les propostes de la patronal

La patronal també vol ajudar a superar la crisi, per això proposa les següents mesures que, sens dubte, han de col·laborar: Primer, que l'acomiadament sigui gratuït. Com van fer notar l'acomiadament ja és lliure, però és massa car. La patronal demana poder acomiadar sense indemnitzacions. Aquesta mesura afectaria, doncs, als treballadors amb contracte indefinit.
Segon, els ERO (Expedients de Regulació d'Ocupació) no haurien de ser supervisats per l'administració.

Hi han a l'estat al voltant de 4.000.000 d'aturats que són conseqüència de la crisi, però que, degut al seu nombre, són també causa de la crisi, i la patronal suggereix que per a superar la crisi la solució podria ser l'acomiadament gratuït i sense que calgui justificar-lo. Es veu que poder enviar quatre milions més de persones al carrer ha d'ajudar a superar la crisi.

Bé, doncs això és el que proposen.

Suposo que sent assenyat, podria fer moltes propostes alternatives extretes directament del manual de les esquerres: nacionalització de sectors estratègics, fiscalitat progressiva (qui més té, més paga), limitació de sous per a alts directius, regulació de mercats amb bandes de preus fixades per l'estat, inspeccions laborals eficients... I moltes d'altres.

Tanmateix, crec que no. No és assenyat fer aquestes propostes extretes del "manual de l'esquerra". Per dues raons, perquè aquestes propostes no les duran a terme les "esquerres" que governen. Les "esquerres" que governen ho són només en el "social" (en el show, en realitat). En l'econòmic són indistingibles de la dreta més carca. Per tant, proposar això és perdre el temps.
I segon, perquè quan la patronal proposa l'acomiadament gratuït i sense justificar el que està dient és que considera que els treballadors són coses.

La patronal espera que li facilitin la vida per desfer-se dels treballadors que la baixada de la producció i l'alentiment de l'economia estan convertint en innecessaris.

Jo crec que els governs, tard o d'hora els acabaran donant la raó. Els poderosos voten en finestreta apart i, per si fos poc, són la mateixa gent els que estan a banda i banda de la finestreta.Només que van canviant de banda, avui estan aquí i demà allà, però sempre els mateixos.

No. El problema és que no es pot oposar una proposta "assenyada". Ells no fan una proposta assenyada, ells fan la proposta que els convé i si per això han d'haver-hi 7 milions d'aturats, doncs al carrer hi falta gent.

La proposta assenyada, la única proposta assenyada quan tractes amb psicòpates, és la camisa de força i tancar-los en algun lloc on no facin mal.

La proposta és canviar el sistema de dalt a baix, i desfer-se de la banda de psicòpates que és la patronal.

Per posar-li al psicòpata la camisa de força cal ser més fort que ell. La unió fa la força. La cosa, doncs, és clara.

Un altre món és possible.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Comunicat públic GEAB N°32 (15 febrer de 2009)

He llegit comunicats públics de GEAB amb més informació que no pas aquest. El to és, aquest cop cal reconèixer-ho, força apocalíptic.
Una cosa, però, crec que és certa: els dirigents mundials, en particular el G20 semblen no tenir ni punyetera idea de què fer amb, durant i contra aquesta crisi.

Particularment interessant em sembla la darrera frase: "Altres estats, en conseqüència, seran projectats brutalment fora d'estructures protegides per capbussar-se dins de caos regionals."

M'agradaria pensar que la debilitat de l'estructura estatal oferirà una oportunitat d'or per als catalans per a trencar amb l'estat espanyol, tanmateix crec que la gent del LEAP/GEAB estan pensant, més aviat, en l'expulsió dels PIGS, o d'algun d'ells, del sistema Euro.

Fa un temps la idea que Espanya fos expulsada de l'Euro semblava impossible.Però massa gent comença a plantejar-se la possibilitat ("La Vanguardia" d'ahir, sense anar més lluny, tot i que ho pinta com un escenari desastrós). Ben mirat, però, es un càlcul "simple": què és més car? se segueixen abocant diners a la península ibèrica (amb quin objectiu, en realitat)? o bé es dona el deute ibèric per perdut a curt i mig plaç (mai cancel·lat, compte, els deutes es pagaran!) a canvi de deixar anar llast per a les economies centrals del sistema (Alemanya i França)?

Fa por, eh?

En fi. Com cada mes, allà va:

(traducció per http://traductor.gencat.cat de francès a català més repassada manual posterior)

Comunicat públic GEAB N°32 (15 febrer de 2009)

4rt trimestre 2009 - Començament de la 5na fase de la crisi sistèmica global: la fase de dislocació geopolítica mundial

Des de Febrer de 2006, LEAP/E2020 ha considerat que la crisi sistèmica global es desenvoluparà en 4 grans fases. És a dir, les fases de desencadenament, d'acceleració, d'impacte i de decantació. Aquest procés ha descrit bé els esdeveniments fins a avui. Però el nostre equip estima d'ara endavant que la incapacitat dels dirigents mundials per a calibrar la magnitud de la crisi, caracteritzada sobretot pel seu aferrissament des de fa més d'un any a tractar-ne les conseqüències en lloc d'atacar radicalment les seves causes, farà entrar la crisi sistèmica global en una cinquena fase a partir del 4° trimestre 2009 : la fase dita de dislocació geopolítica mundial.

Segons LEAP/E2020, aquesta nova fase de la crisi serà així afaiçonada per dos fenòmens majors organitzant els esdeveniments en dues seqüències paral·leles, és a dir :

A. Dos fenòmens majors :
1. La desaparició del sòcol financer (Dòlars + Deutes) sobre el conjunt del planeta
2. La fragmentació accelerada dels interessos dels principals actors del sistema global i dels grans conjunts mundials

B. Dues seqüències paral·leles :
1. La descomposició ràpida del conjunt del sistema internacional actual
2. La dislocació estratègica de grans actors globals

.
Esperàvem que la fase de decantació permetria als dirigents món sencer comprendre les conseqüències de l'esfondrament del sistema que organitza el planeta des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Per desgràcia, en l'estat actual, no és pot possible ser optimista sobre la qüestió. Als Estats Units com a Europa, a la Xina o al Japó, els dirigents persisteixen a fer com si el sistema global només fos víctima d'una avaria passatgera i que n'hi hagués prou amb afegir-hi molts carburants (liquiditats) i altres ingredients (baixada de taxa, compres d'actius tòxics, plans de reactivació de les indústries en quasi-fallida) per fer que maquinària torni a rutllar. Ara bé, i és el sentit del terme de «crisi sistèmica global» creat per LEAP/E2020 des de Febrer de 2006, el sistema global és d'ara endavant fora de servei. Cal reconstruir-ne un de nou en lloc d'acarnissar-se a salvar el que ja no ho pot ser.


Evolució dels encàrrecs a la indústria en el curs del 4° trimestre 2008 (Japó, Estats Units, zona Euro, el Regne Unit, Xina, Índia) - Fonts : MarketOracle / JPMorgan


No sent La Història particularment pacient, doncs, en aquesta cinquena fase de la crisi començarà aquest procés de reconstrucció però de manera brutal, per la dislocació completa del sistema preexistent. I les dues seqüències paral·leles, descrites en aquest GEAB N°32, que organitzaran els esdeveniments prometen ser particularment tràgiques per a diversos grans actors mundials.

Segons LEAP/E2020, no queda més que una molt petita finestra de tir per intentar evitar el pitjor, és a dir els quatre mesos a venir, d'aquí l'estat 2009. Molt concretament, la cimera del G20 d'abril de 2009 constitueix segons el nostre equip l'última oportunitat per reorientar de manera constructiva les forces en acció, és a dir abans que la seqüència de suspensions de pagaments del Regne Unit, primer, i després dels Estats Units no engeguin la cadena de fallides(2). Aquests països perdran tot control sobre els esdeveniments (3), incloent-hi, per a molts d'ells, als seus propis països, mentre que el planeta entrarà en aquesta fase de dislocació geopolítica a la manera d'un «vaixell ebri». Al Final d'aquesta fase de dislocació geopolítica, el món s'arrisca a assemblar-se a l'Europa de 1913 més que al planeta de 2007.

Així, a força d'intentar portar sobre les seves espatlles el pes sempre creixent de la crisi en curs, la majoria dels Estats concernits, incloent-hi els més poderosos, no s'han adonat que estaven organitzant el seu propi esclafament sota el pes de la Història, oblidant que no eren més que construccions humanes, que no sobrevivien més que perquè l'interès de la majoria. En aquest número 32 del GEAB, LEAP/E2020 ha escollit doncs anticipar les conseqüències d'aquesta fase de dislocació geopolítica sobre els Estats Units i la UE.


Evolució de la base monetària dels Estats Units - (12/2002 - 12/2008) - Font Reserva Federal EUA / DollarDaze

És doncs hora per a les persones com per als actors socioeconòmics de preparar-se per enfrontar un període molt difícil que veurà fortament afectats a sectors sencers de les nostres societats (4), que poden desaparèixer provisionalment o, fins i tot en certs casos, de manera durable. Així, la ruptura del sistema monetari mundial en el transcurs de l'estiu 2009 no només comportarà un esfondrament del Dòlar EUA (i del valor de tots els actius nominats en USD), sinó que també induirà per contagi psicològic una pèrdua de confiança generalitzada a les monedes fiduciàries. És a tot això que s'adrecen les recomanacions d'aquest GEAB N°32.

Last but not least, el nostre equip considera que d'ara endavant seran les entitats polítiques (5) més monolítiques, les més «imperials», les que seran les més greument trastornades en el transcurs d'aquesta cinquena fase de la crisi. La dislocació geopolítica s'aplicarà així a estats que coneixeran una verdadera dislocació estratègica qüestionant la seva integritat territorial i el conjunt de les seves zones d'influències al món. Altres estats, en conseqüència, seran projectats brutalment fora d'estructures protegides per capbussar-se dins de caos regionals.

--------
Notes:

(1) Barak Obama com Nicolas Sarkozy o Gordon Brown passen el seu temps a invocar la dimensió històrica de la crisi per amagar millor la seva incomprensió de la seva naturalesa i intentar arreglar-se amb antelació del fracàs de les seves polítiques. Quant als altres, prefereixen persuadir-se que tot això funcionarà com un problema tècnic una mica més greu que habitualment. I tot aquest petit món continua jugant segons les regles que coneixen des de fa decennis, sense rendir-se compte que el joc està desapareixent sota els seus ulls.

(2) Veure GEAB precedents.

(3) de fet és fins i tot probable que el G20 tingui dificultats creixents per a, simplement, poder reunir-se, sobre fons de «cadascun per a si mateix».

(4) Font : New York Times, 14/02/2009

(5) I allò ens sembla veritat igualment per a les empreses.

Diumenge 15 Febrer de 2009

diumenge, 15 de febrer de 2009

El conte de la Vanguardia

Avui el suplement central d'economia de "La Vanguardia" obria amb un conte de ciència ...ficció? del seu col·laborador Andy Robinson. La cosa anava del següent: l'acció se situa en un futur proper, posem 2014. A la Puerta del Sol de Madrid s'està celebrant l'entrada de l'any nou. L'any anterior el "Partido Pesetero" (PP!!!) ha guanyat les eleccions per amplia majoria. En el seu programa, la sortida del sistema Euro i el retorn de la pesseta. Amb el canvi d'any s'abandona la moneda única.

Per saludar l'any la gent crema espontàniament bitllets de 5 euros. Se saluda el retorn de la vella pesseta però les males notícies arriben quan encara cremen els eurobitllets. Es produeix una devaluació de la pesseta to just recuperada, la devaluacions es repeteixen durant els següents dies. La gent entèn que sortir de la nau europea tindrà un preu.

La devaluació va acompanyada d'un altre efecte, una inflació creixent, l'hiperinflació. Tot puja de preu. Els preus en pessetes assoleixen valors mai vistos. La dependència energètica de l'exterior, cal comprar l'energia, repercuteix en tot. El pagament del deute cal fer-lo en euros, la compra a l'exterior cal fer-la en euros. Uns anys més tard, des de l'exterior és molt més fàcil comprar i reneix l'activitat constructora a les costes. Antigues urbanitzacions que mai van ser acabades ara veuen com tornen els paletes. Un xalet amb terreny a primera línia de mar costa al canvi uns 7000€ i els britànics tornen per a comprar un lloc on jubilar-se. Cert turisme reneix quan pocs anys abans s'havia clausurat la darrera línia aèria regular entre les illes britàniques i les balears.

Tanmateix, el pagament dels deutes, el sistema desballestat, els gravíssims problemes estructurals no resolts fan que el panorama sigui negre. El conte acaba així. No hi ha final feliç.

Bé, potser alguna part de la història no casa ben bé amb el que ha publicat "La Vanguardia" avui. He llegit el conte aquest fora de casa i no he comprat el diari, o sigui que el que escric és de memòria. Però la idea del conte és aquesta.

El que trobo brutal no és el conte en si, que Déu n'hi do. El que és brutal és que un conte com aquest ocupi la portada del suplement d'economia de "La Vanguardia".

Es tracta d'explicar molt clarament perquè no convé sortir de l'Euro. Perquè malgrat tot cal seguir-hi. I també del perill d'una possible expulsió del sistema de moneda únic. Improbable. Perquè el deute amb la UE està en euros. Possible? perquè no? Només cal que a UE valori què li surt més barat: Seguir abocant diners a la península ibèrica? o fer bones les paraules de Winston Churchill: "Àfrica comença als Pirineus"? i el perdut, perdut, i prou.

dimarts, 10 de febrer de 2009

"la pitjor recessió"

Finalment, el flautista de Hamelin ho ha reconegut: Hi ha crisi. Segons diu, "la pitjor recessió de caràcter global de la història recent". Encara no s'ha tocat fons i no se sap quant durarà.

Home, reconèixer això és un primer pas. Llàstima que hagi calgut perdre un any ben bo per a reconèixer-ho i actuar en conseqüència.

Als parlaments no hi ha un autèntic debat sinó que, més que res, es juga a escenificar. Entre tots els partits de l'oposició s'ha forçat la compareixença, però costa pensar que no estaria tot plegat molt apamat. Vull dir que sí, hi ha hagut compareixença, però no han rodat caps. Ni s'ha buscat tallar caps.

ZP és, al meu parer, culpable de dues coses: d'haver tolerat les bombolles especulatives (que ja venien d'abans) de l'estat durant la seva primera legislatura; i dos, de mentir per electoralisme i negar que hi havia crisi fa un any, quan les eleccions generals, i durant el primer any de la seva segona legislatura. D'això és culpable directament.

Però de tolerar les bombolles especulatives també en poden parlar el PP, i CiU i PNB i, diguem-ho calr, també el govern Maragall i el govern Montilla, o sigui, en la seva mida també IC i Esquerra.És el que té estar al govern.

De fet, potser la reacció dels darrers governs del Principat ha estat la única possible: en veure l'ofec econòmic, el col·lapse imminent dels serveis, del país, i que no es disposaven de mitjans per afrontar-ho es va decidir que calia un nou estatut i, sobretot, un nou finançament.

Era necessari fer alguna cosa. El peix al cove ens havia conduit a l'ofec. El nou estaut i el nou finançament eren una mesura possible. Però també era una mesura desesperada. I les mesures desesperades no sempre són les adequades. Quina era la mesura adequada?

Es va perdre la legislatura de Maragall en una batalla terrible, primer aquí, on el tacticisme -eufemisme per a estretor de mires, cobdícia, ànsia de poder- va afartar al poble. Ens vam matar els uns als altres i a Madrid es va anar dividits. Allí va continuar el tacticisme: l'estretor de mires, la cobdícia, l'ànsia de poder, la roinesa i l'estupidesa.

Malgrat tot va tornar-ne un estatutet, que no era el que es volia, amb un finançament que no era el que calia, però que suposava alguna millora. Un altre cop el peix al cove. Sempre el peix al cove. Alguns vam dir que allò era inacceptable. En un referèndum on la participació no va arribar al 50%, però, es va aprovar aquell estatutet i, per tant, allò passava a ser, de forma oficial, el nou Estatut de Catalunya. És doncs, la llei que amb totes les seves pegues i peròs, caldrà defensar i respectar.

Però aquest respecte se l'han saltat des de les Espanyes amb recursos al Tribunal Constitucional. Aquest cop els espanyols han negat fins-hi tot el roï i mesquí peix al cove. Catalunya és l'enemic.

L'altre dia fent broma amb un company deiem que Espanya és l'estat del món on es respecta més les lleis de mercat. El proteccionisme a l'estat és impossible. És més: es fan boicots als propis productes. Bé, el cert és que el comentari té una trampa, realment són molt proteccionistes. Catalunya sempre ha estat un país estranger. Això sí, sotmès a les seves lleis i als seus impostos. Allò que se'n diu una colònia.

La promesa de l'Estatut ha estat una més de les moltes que ha fet el flautista de Hamelin i, com totes les altres, aquesta tampoc l'ha complert. Avui encara no hi ha finançament ni acord. El govern Montilla està lligat de mans i peus. La crisi colpeja i el país s'ofega.

No es veu llum al final del túnel, diu ZP. No es veu. Sospito que l'acudit que diu que quan es veurà la llum al final del túnel serà un tren que vindrà cap a nosaltres, pot ser alguna cosa més que un acudit.

El resum: No podem esperar res dels governs. De cap.

Una constatació: els mitjans de comunicació dels darres dies han estat una crònica de successos. L'assassinat d'un executiu d'hosteleria, agressions a mossos d'esquadra, una persecució amb trets a Sants, bandes de brètols... Sempre hi ha hagut violència. N'hi ha més ara? Exageren els mitjans? que proven d'espantar-nos? Està relacionat amb la descomposició social que provoca la crisi?

Personalment, i penso en el cas de l'executiu assassinat, trobo que la delinqüència comú mereix la condemna i el càstig més dur. Em fan riure aquests que diuen que no es pot comparar aquell que roba una cartera amb el que roba millions des del despatx d'un banc. No estic d'acord. Els mètodes són diferents, cert, però el crim és el mateix en tots dos casos: sostreure, manllevar, robar, fer mal, torturar o matar. Uns i altres són psicòpates. Uns i altres no senten res quan fan mal, quan roben o maten, només pensen en el seu propi benefici. És cobdícia. Sempre la cobdícia.

Són l'enemic. Un enemic que cal combatre. Són el mateix enemic: el psicòpata ric i poderós que mata des del seu despatx a gent que no veu, i el psicòpata que mata a sang freda a l'home que té al davant, potser mirant-lo als ulls.

No penso perdonar als delinqüents, per petits delinqüents que siguin. Hi ha un càlcul en la mida del delicte: fins a tant, no és delicte sinó falta. No hi ha presó. No hi ha càstig. Però el mal es fa. El psicòpata calcula pel seu benefici i no té en compte él mal que rep la víctima, les víctimes. Els petits delinqüents fan tant mal com els grans delinqüents.

La delinqüència va en contra de qualsevol utopia. Per activa, perquè destrueix espais de llibertat, perquè els saqueja. Per pasiva, perquè provoca reaccions d'increment del control i de la repressió, o simplement, perquè n'és l'excusa.

Ja costarà prou canviar les coses com per a sobre haver de vigilar els paràsits.

Si la llei ha de ser trencada que ho sigui per a assolir un ordre de més llibertat per a tots. No per a satisfer la cobdícia de criminals.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Xarxa d'Intercanvi de Sants

A Sants els grups llibertaris, anarquistes o afins tenen una implantació important, amb llocs tan interessants com el CSA Can Vies , la cooperativa "La ciutat Invisible", l'ateneu llibertari de Sants, o el col·lectiu "Negres Tempestes".

Doncs bé, ara han organitzat el febrer llibertari, del 30 de gener al 8 de març, en el que es faran un conjunt d'actes, conferències, exposicions de temàtica llibertària.



De totes les activitats que tenen muntades, n'hi ha una que m'ha cridat l'atenció, la presentació de la Xarxa d'Intercanvi de Sants, la XIS.


Demà, diumenge 8, també se celebrarà a la plaça de la Farga la 2na Fira d'Intercanvi de Sants.

Una xarxa d'intercanvi és exactament el que diu: intercanvi de bens, serveis, coneixements... sense que calguin diners. Consulteu http://www.intercanvis.net

Al barri de Gràcia hi ha mercat d'intercanvi des de fa temps. Vegeu el video http://www.tv3.cat/videos/721599.

Algun cop he dit que la crisi provocarà reaccions autogestionàries i alternatives al model de consum en el que estem immersos. Està per veure si aquestes fires d'intercanvi poden representar una alternativa. Personalment, crec que ara per ara encara els cal massa crítica, cosa que no vol dir que no la puguin aconseguir a curt o mig plaça. En tot cas, la simple existència d'aquestes xarxes a mi ja em val com exemple.

Aquestes respostes són, tanmateix, un atac directe al cor del sistema. Perquè el cor del sistema no està en un lloc, sinó a les nostres ments. El cor del sistema és l'acceptació íntima de les relacions de poder, de propietat, de diners i valors que fem als nostres caps. L'atac directe al sistema es produeix quan deixes de pensar en comprar i vendre per pensar en donar i prendre. El sistema es atacat quan es desmonetitzen les relacions entre les persones.

És profundament subversiu. M'entusiasma.

La XIS, doncs, és una resposta que ja s'està construint. Benvinguda sigui. En calen moltes més.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Prova amb Slideshare. Discurs de Gervasio Sánchez.

Segueixo fent experiments.

Ara estic provant l'Slideshare, es tracta d'un lloc web que permet compartir presentacions PPT (els power points de tota la vida!)

Doncs aquí poso aquest power point que em va arribar per correu. Es tracta del discurs que el periodista Gervasio Sánchez va fer en recollir el premi Ortega y Gasset de fotografia que li havien concedit.

A l'acte hi era present el ZP i mig govern espanyol.

El Gervasio Sánchez els va cantar la canya perquè l'estat és exportador d'armes. Armes que maten i mutilen. Armes com les s'han venut a Israel i que, segons el flautista de Hamelin, no han provocat morts a Palestina.

Doncs vet aquí el PPT.

dijous, 5 de febrer de 2009

Prova amb el Facebook

Això és un escrit de prova per veure si s'actualitza el feed al Facebook.

Mercadona limitarà l'oferta de productes

Escriure un bloc ajuda a clarificar les idees. Llegir-ne, si més no alguns blocs que tenen prou qualitat, també.

A vegades, una notícia, una conversa, algun fet del dia m'encenen la bombeta i al llarg del dia, la vaig madurant i acaba en un escrit. Altres cops, mentre escric vaig fent i refent el text fins que la idea expressada em convenç. Més d'un cop m'adono mentre escric que les coses són al contrari del que pensava escriure originalment. Això acostuma a passar quan escric el post més per exercici que per ganes, que a vegades també. I suposo que això és un símptoma d'estar molt enganxat. En fi.

Però bé, una de les coses que tinc clares és que l'abús del les paraules és molt fàcil. I un dels abusos fàcils dels blocs és fer passar opinió per anàlisi, o opinió per síntesi

La meva opinió és que, en general, als blocs s'hi vessa opinió. Opinió més o menys documentada, més o menys ben escrita, més o menys raonada, però, en general, opinió. Que està molt bé. El que no està tant bé és quan l'opinió es vol fer passar per una altre cosa.

Anàlisi és descripció precisa i exhaustiva de fets, de relacions entre fets, de les seves causes. És la descripció del perquè, del com, quan, on i per a què.

La síntesi és l'altre eina. La síntesi infereix regles, lleis, patrons a partir de l'anàlisi fet. Una bona síntesi serà aquella que proporcioni lleis prou generals per explicar els fets, detalls, relacions... descrits a l'anàlisi.

Doncs bé, en molts blocs es fa el següent: es parteix d'un cas i aquest cas serveix d'exemple per a exposar una opinió general. Fins aquí res a dir, excepte que una cosa és fer servir un cas com exemple il·lustratiu i l'altre inferir d'un cas particular una regla general i pretendre que el cas particular el demostra. Aquest és un truc vell per donar autoritat a una opinió i no cola, o no hauria de colar.

En definitiva, que anàlisi i síntesi són una cosa, i opinió una altre.

Doncs ara va una opinió il·lustrada amb un cas particular. Avui, a El Periódico, anava una notícia que m'ha sembla interessant: Mercadona s'adapta a la caiguda del consum limitant la oferta. Resulta que la cadena de supermercats reduirà l'oferta de marques per a un producte i, probablement, això anirà en benefici de la marca blanca. Incís, quin gran invent la marca blanca: La cadena busca el proveïdor que li fa el millor preu pel volum demanat. Avui el proveïdor es un, i demà un altre. El preu sempre és el més barat.

El cas és que els proveïdors exclosos - alguns noms importants, per cert - s'han emprenyat com era d'esperar. De moment, però, no pensen emprendre accions.

La tàctica de Mercadona és lògica. És un fet que es consumeix menys o, si es vol, que el pressupost destinat a alimentació i parament de les llars s'ha reduït. El personal tira més d'ofertes de 3x2, de marques blanques, de promocions... Es deixa de consumir la marca i s'opta per la marca blanca.

La meva opinió és que la crisi està provocant el pet d'una altre de les moltes bombolles que s'han inflat aquests anys: la bombolla de les marques. Les empreses, durant els anys de la luxúria, s'han dedicat a conrear unes marques amb l'efecte que una sabatilla esportiva ha esdevingut més que una sabatilla, que un refresc més que un refresc, que un cotxe més que un cotxe...

Però ara, la crisi, està portant a molta gent a descobrir que només els calen un parell de sabatilles, només els cal un refresc, només els cal un vehicle... i que no té sentit pagar el doble només perquè a la sabatilla, refresc o vehicle li han afegit un logo i una marca.

Naomi Klein a No Logo, llibre de referència, anunciava que les marques temien el dia en que els consumidors es despertarien i deixarien de pensar en marques per pensar simplement en necessitats.

Doncs bé, sospito que aquest moment, alliberador al meu entendre, està arribant. El fals "valor afegit" de les marques cau davant el fet que la crisi no permet alegries. El que calen són coses útils a un preu ajustat. Pagar més per poder lluir un logo és una estupidesa. Em fa l'efecte que cada cop més gent ho veu així.

També crec que molta gent viu aquesta impossibilitat de consumir marques com un trauma: "Déu meu! només puc portar calçotets de Calvin Klein! els altres calçotets em couran els ous!". Tanmateix si, com em temo, la crisi s'allarga, molt d'aquest personal que avui ha de deixar de consumir marques tindrà prou temps per 1) descobrir que els ous no se li couen encara que els calçotets no siguin de marca 2) que les marques són massa cares per a ser inútils.

Per cert, que de la "bombolla de les marques", "The Brand Bubble" en anglès, ja n'han parlat als EUA. Hi ha un llibre destinat al públic professional del màrqueting que ha llençat l'alarma pel pet d'aquesta bombolla i proposa noves estratègies per a superar-la. Pels professionals del màrqueting que peti la bombolla de les marques és l'apocalipsi. A mi, personalment, m'entusiasma.

Les marques continuaran. Tot te una marca. En definitiva, la marca blanca és, primer de tot, una marca. Segur que es mantindrà una "elit" que consumirà marques cares de forma preferent, i millor com més cares. Sempre han existit. Sempre han existit el "pijo", l'snob i el nou ric.

Però crec que una altre de les conseqüències d'aquesta crisi serà que tornaran determinats valors: la sobrietat, l'estalvi, valorar per la utilitat...

Només espero que aquesta crisi serveixi per a fer que la cobdícia deixi de ser el motor que mou el món.

Un altre món és possible.

dimecres, 4 de febrer de 2009

l'endemà de la publicació de les dades d'atur

Un dia després de la publicació de les dades oficials, amb el cap més fred és, potser, millor moment per a dedicar-hi un post.

Les dades són aquestes: (del Vilaweb d'ahir, "Castells preveu que...")
El nombre d'aturats al conjunt del Principat, País Valencià i Illes Balears s'ha incrementat en "64.695 desocupats més que no a final de desembre del 2008. Al Principat, li'n corresponent 32.525, un 7,68% més que no el desembre. A les Illes, 149 més, un 1,57% més que no al desembre. Al País Valencià, 31.021 més, és a dir, un 8,67% més. "
(del Vilaweb d'ahir, "La desocupació creix fins...")

"El nombre total d'aturats ja suma 907.000 persones: 455.800 al Principat, 381.000 al País Valencià i 69.500 a les Illes. La taxa d'atur se situa, per tant, en un 14,85 al País Valencià, un 12,32 a les Illes i un 11,82 al Principat. "

Tanmateix, aquestes dades són de la EPA (Enquesta de Població Activa) que fa el govern de l'estat.

Doncs bé, en Marc Vidal, abans d'ahir, dilluns, al seu bloc en castellà es mullava amb el vaticini de 250.000 aturats més a tot l'estat. L'endemà, dimarts, l'Enquesta de Població Activa el "desmentia" donat una xifra una mica per sota de 200.000.

Avui, en Marc Vidal contraatacava suggerint que la EPA està un pel cuinada i que el nombre d'aturats real a l'estat està en 3.569.430 aturats. Aporta un argument força convincent "No es posible y además es inoperable que se establezca la formulación básica de que apenas 200.000 nuevos parados surgen de una pérdida de 350.000 contratos. Estas 150.000 personas que han pasado a parados que no demandan empleo, se han ido, se han jubilado o les ha atropellado un camión".

El missatge del Marc Vidal és que s'està ocultant la magnitud del desastre.

Personalment, trobo igual de desastre 250.000 que 200.000. És una brutalitat en tots dos casos.

De fet, la sospita que l'estat està cuinant les dades o que, sense cuinar les dades, aquestes es presenten de forma tendenciosa podria tenir alguna cosa més que fonaments. Un exemple: en el recompte d'aturats no es tenen en compte als 700.000 demandants de feina que estan "ocupats", en què? doncs, per exemple, fent cursos de formació a l'INEM. Suggeriment també de Marc Vidal, aquest cop, però, la font que cita és el mateix INEM.


(font: http://www.inem.es/inem/cifras/datos_avance/datos/datos_2008/AV_SISPE_0812.PDF
Pàgina 19 de l'informe)

El fet d'estar "formant-se" els treu de la llista de l'atur.

Una mica fort, no?

El pitjor, per mi, no és tant que les previsions d'atur siguin més o menys esgarrifoses. El pitjor no és tampoc la sensació que el govern espanyol no té ni idea de què fer. El pitjor, per mi, és la sospita que el govern està manipulant la informació amb la intenció d'enganyar a la gent.

El ZP va arribar a la Moncloa perquè es va enganxar a Aznar en un intent de manipulació barroer, provant de culpar a ETA dels atemptats de Madrid quan arreu del món tothom ja assenyalava a Al-Qaeda. Doncs bé, ara passa alguna cosa semblant amb la crisi.

I què? Res. L'atur creix. És imparable. I amb el seu creixement, el fantasma de la deflació és cada cop més proper. Una depressió és a les portes i ZP no té capacitat de resposta. Rajoy tampoc, no ens enganyem. De fet ningú té capacitat de resposta perquè ara mateix, un cop la realimentació recessiva del sistema s'ha engegat ja no es pot aturar. Aquesta crisi es tenia que haver aturat fa molts anys, amb un sistema educatitu eficient, havent fet que la economia girés cap a a sectors productius, amb infraestructures modernes per a tothom. Res d'això es va fer, o va fer-se malament i amb moltes carències. El resultat és aquest. La crisi colpeja arreu, és cert, però l'atur a Espanya duplica el de la UE i creix. mentre que a Alemanya, per dir alguna cosa, no només no creix l'atur sinó que fins hi tot, el redueixen una mica.

No dic que l'atur a la UE no pugui empitjorar radicalment, però el cert és que, de moment, a l'únic lloc de la UE on la tragèdia de l'atur és alguna cosa més que una amenaça és a l'estat espanyol.

Un estat amb milions de funcionaris. Un atur creixent. Pensionistes. La població activa ha de suportar tot això. Una proposta evident: simplificar tot allò que sigui simplificable. Simplificar l'administració. Eliminar l'estat central. Eliminar la monstruosa burocràcia madrilenya. Escapçar l'estat, el mandarinat madrileny que actua com a forat negre que xucla recursos d'arreu: dels territoris de l'estat, d'Europa... A on ha anat a parar innecessari rescat financer? Exacte: a Madrid. A mans dels que avui són polítics i demà membres de consells d'administració de multinacionals amb seus madrilenyes, o viceversa. La casta dels mandarins madrilenys, en definitiva. Els mateixos que han "liderat" el desgavell estructural espanyols dels 30 anys de "democràcia". Els mateixos que s'han fet funcionaris per a tenir influència. Els mateixos que allà on havia d'haver voluntat de servei, han tingut cobdícia i ànsia de poder.

Un raonament similar es podria fer amb Barcelona respecte del Principat, que ningú no s'enganyi, i no diguem amb Ciutat de València i el País Valencià, o amb Ciutat de Mallorca i les Balears.

Tanmateix, sempre serà molt més eficient un govern proper d' ajuntaments i Generalitat (amb la necessària purga), que no pas la ineficiència demostrada, corrupta i cobdiciosa del funcionariat madrileny.

Una altre cosa que ajudaria seria que fóssim més nacionalistes. Estic convençut que aquesta és una diferència fonamental amb els països de la UE. Hi ha de tot, segur, però crec que trobaríem més gent compromesa de veritat amb el propi país que no pas aquí. Potser haver estat l'escenari de les dues guerres mundials, dues reconstruccions nacionals, doncs, ha marcat el caràcter dels altres paḯsos de la UE amb un esperit nacionalista que aquí no tenim i que potser ells mateixos no es reconeixen, però que el tenen.

Aquest sentiment que porta a considerar-se compatriotes a gent molt diferent, i compromesos d'alguna forma amb el bé comú. És allò que permet que no calguin torns al metro, ni revisors als autobusos, perquè la gent paga els bitllets sense provar d'escaquejar-se. No és només civisme. És pertinença a una societat i assumpció natural de drets i deures. En el fons, és nacionalisme.

Doncs això tampoc hi és. Tenim prou compromís amb Catalunya?

Tot plegat, però, això també tenia que haver-se fet abans. Aquest compromís amb el civisme, amb el patriotisme, es tenia que haver conreat fa anys a les escoles i és una més de les coses que no funcionen.

Ara tocarà patir. Estem en mans de mentiders i ens falta confiança en el país. El pitjor escenari doncs la crisi és real. L'atur és real i va a més. Això portarà desesperació. Quan hi ha desesperació les mesures que es prenen són les desesperades, no les raonables.

Ara costa més que mai, i cada cop costarà més, però cal tenir el cap fred, ser solidaris i no deixar a cap compatriota sol, cal usar la imaginació i tenir clar que no vindran a ajudar-nos de fora (ni de Madrid ni d'Europa, ans al contrari) i que hem de posar-nos en marxa cap allà on vulguem anar. Com individus. Com País.

Un altre país és possible.

Un altre món és possible.

dimarts, 3 de febrer de 2009

El còmic del Polònia

Fa vergonya haver trigat tant, però m'esmeno i penjo post:

El meu germà Joan, dibuixant de còmics i/o cantant rock, ha vist publicat el seu darrer treball gràfic.

I no és pas poca cosa: es tracta del còmic del Polònia! "Polònia. Tenim un problema!"

Visiteu http://www.tv3.cat/polonia/elcomic.htm

El tiu que està dibuixant és el Joan!

Es tracta d'alguns dels millors gags del Polònia però ara en paper, relligats en una història ambientada en una Catalunya que ha patit una catàstrofe i on només sobreviuen un petit grup de catalans que són, justament, els personatges del Polònia.

Els autors del guió són, doncs, els guionistes del Polònia i, de la part gràfica, l'Estudio Fénix on treballa el Joan. És el Joan qui ha fet els llàpissos, els dibuixos, en definitiva.


Felicitats Joan! I a tot l'estudi!

Les dades:
Editorial Columna
ISBN 978-84-6641-010-6
Tapa dura
21,5 x 30cm
80 pàgines
uns 18€ aprox.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Els rostres de la crisi

Aquesta nit han dedicat el "30 minuts" als "rostres de la crisi". Han presentat com la crisi, els tancaments, l'atur, estan afectant a gent concreta, amb rostre, amb nom, amb famílies.

S'han pogut sentir paraules de tristesa, de por, de ràbia, també d'esperança.

El documental ha estat punyent. Si l'objectiu era posar cara a la crisi, crec que ho han aconseguit.

Tanmateix, un dels rostres de la crisi no ha sortit al "Trenta".

Em refereixo al rostre crispat, rabiós, diria, de ZP. "No és el moment de presentar grans beneficis" li diu a la gran banca amb la que es reuneix demà.

I és que aquesta setmana li deu haver quedat un cos de màmbo quan una darrera l'altra, la gran banca espanyola ha presentat uns resultats més que bons. Diguem-ne que amb "grans beneficis".

Però, és clar, potser la culpa és seva, no? no es pot anar a la reunió de Washington, amb cadira de préstex, xulejant de sistema financer "El millor del món" per, a continuació, fer un "plà de rescat" a la banca.

Esta clar que sí que és el "millor sistema financer del món". Ho han demostrat amb aquests beneficis enmig de la crisi.

Encara que, tenint en compte això, llavors potser no calia cap rescat, oi?

O potser, apreciat ZP, és que t'han clavat una punyalada per l'esquena i t'han enganyat, a tu, al millor mentider del món.

Potser la banca et va dir que sí, que obriria l'aixeta del crèdit i tu no et vas fixar com per darrera la cadira creuaven els dits. Et deien que sí, però ells ja sabien que els calers anirien a fer encara millors els comptes de resultats.

I així, milers de milions, una animalada de milions, han anat als "grans beneficis" de la banca, i el ZP que veu que l'han enganyat i que l'han deixat amb el cul a l'aire i, pitjor, sense calers.

Sense els calers de tots els contribuents, i aquest és el problema. Que el ZP ha jugat amb els diners dels contribuents (bonic eufemisme per "pagadors d'impostos", és dir súbdits) i els ha perdut. Els va donar a la banca pensant que la banca li arreglaria el problema. Quin il·lús. La banca ha agafat els calers i ha fugit.

I ara el ZP està vermell de ràbia perquè l'han enganyat. A ell, al flautista de Hamelin.

Però la seva ràbia i el seu enuig, en definitiva, només són un petit problema d'orgull. En canvi la ràbia, la por, la tristesa i l'angoixa dels rostres de la crisi són un problema de tots. Són el nostre problema. Perquè d'aturats, de possibles aturats, de gent que està patint les conseqüències de la crisi tots en coneixem, i potser nosaltres mateixos en som.

Venen temps molt durs. Tots podem ser els rostres de la crisi. Rostres de tristesa, de por, de ràbia.

També d'unitat, d'imaginació, de solidaritat.

També d'esperança.