dijous, 27 de desembre de 2007

Iceta als matins

En Miquel Iceta, del PSC, ha fet unes declaracions força interessants aquest matí al programa de l'Antoni Bassas.

Algunes de les coses que ha dit, però, eren força obvies: ha reconegut que ZP no és federalista. Home, quin descobriment!

L'últim federalista viu deu ser o devia ser el Maragall. Des del PSC-PSOE el va apunyalar per l'esquena fins trencar el punyal. Fins els darrers moments del referèndum, Esquerra li va ser més lleial que el mateix PSC-PSOE.

Jo crec que ni ZP ni ningú dins del PSOE (PSC inclòs) són federalistes. No es planteja el federalisme com un objectiu a curt plaç o com una prioritat. Dit d'una altre forma, són "Federalistes" de la mateixa forma que a CDC són "Sobiranistes", és dir, el "federalisme" o el "sobiranisme" són ideals difuminats i llunyans, inabastables, que requereixen un amplissim consens transversal, gairebé unanimitat, per a poder-se materialitzar d'alguna forma concreta.

Si més no, però, que des del PSC-PSOE algú reconegui que això del federalisme no s'ho creu el seu jefe, és una millora. És una millora perquè aclareix les coses. El PSC-PSOE no és federalista. Hi haurà gent dins del PSC-PSOE que potser "ho són", de la mateixa forma que hi ha gent a CdC que són "Sobiranistes", i punt. No és un objectiu del partit.

Iceta ha dit alguna cosa més apart d'aquesta terrible confessió. Ha recordat les paraules de Montilla que la mutilació de l'estatutet al Tribunal Constitucional provocaria una irreversible desafecció i ha remarcat el mot "irreversible". Serà que a can PSC-PSOE no veuen clar que l'estatutet se'n surti sense danys del dit tribunal. I serà que són conscients que alguns dels recursos que estan plantejats contra l'estatutet provenen del PSOE. És difícil defensar allò que per una altre banda ataques. O com diu la dita, no es poden fer tots els papers de l'auca.

També s'ha desmarcat Iceta de les declaracions del seu camarada Joan Ferran sobre la crosta nacionalista dels mitjans públics de la Generalitat. Tanmateix, ha fet un malabarisme dialèctic força interessant. Ha dit que els mitjans públics han de fer nous catalanistes, no radicalitzar els que ja ho eren.

Què interessant. Jo em conformaria amb que els mitjans públics en català fossin: 1-íntegrament en català, 2 - plurals, 3 - nacionals, i 4 - que abastessin tot l'àmbit lingüístic català.

Entenc, però, que pel senyor Iceta qualsevol d'aquests punts anteriors ja pot suposar ell sol una radicalització nacionalista. De catalanistes, i ja ho he dit altres cops, en pot haver a tot arreu, des del PP fins a Esquerra, la qüestió no és aquesta. La qüestió és que el català és la llengua dèbil en una situació de societat bilingüe; que la nació catalana és la nació sense estat en un context estatal que nega la plurinacionalitat; que la unitat lingüística del català és atacada des del mateix estat; i que la independència dels mitjans és quelcom que tothom sap que no és veritat.

Iceta ve a dir, doncs, que TV3 fabrica independentistes. Jo ho dubto. Els independentistes i desafectes irreversibles els crea Espanya. Pregunti-li a Montilla. I a la Maleni.

En tot cas, potser que Iceta expliqués com s'ho ha de fer TV3 per a crear "nous catalanistes". A mi, personalment, em sembla que ho podria fer millor, segur. Però se del cert que els catalanistes avui no surten de la programació de la TVE, o de TeleCinco, o de la Sexta, o de Cuatro, o del PAIS, ni tampoc, ni molt menys, de El Periódico, per molta edició en català que tinguin, i això per dir-ne només alguns dels mitjans que sí que són afectes al PSOE i, per extensió, al PSC-PSOE.

Potser, el problema és que el catalanisme segons Iceta és com el Federalisme: una cosa vaga, difusa, i de difícil comprensió. Potser és com el federalisme del ZP: que en realitat no ho és. Digue'm incrèdul.

Iceta també diu que coincideix amb Duran Lleida per definir a Espanya com una nació de nacions. I embolica que fa fort. Això de la nació de nacions és molt antic i molt gastat, si us plau. Entenc que a la gent més jove encara se'ls pot entabanar amb aquestes tonteries, però als que no ho som tant, ja no. I, en tot cas, la nació de nacions vol dur l'estatutet refrendat pel poble català (que suposo que deu ser el més semblant a la nació catalana) al tribunal a carregar-se'l. La nació espanyola, representada pel seu sagrat i inviolable tribunal constitucional de 14 magistrats jutjarà i retallarà allò que va aprovar el poble català en referèndum. 14 contra milions. Qui guanyarà?la nació de nacions diu que els 14.

Espanya no és una nació de nacions. Ni ho és ni vol ser-ho, senyor Iceta. Les identitats particulars de cadascú poden ser tan complexes com vulguem i d'aquí aquella pregunta tan divertida de les enquestes elctorals: "vostè que se sent, més català o més espanyol". Però aquesta pregunta només ens la fan a les comunitats que suposadament són "Nacionalitats històriques". Aquesta pregunta no se la fan a la resta de l'estat. És que no ho entendrien. Senyor Iceta, senyor Duran: no perdin el temps, això de la nació de nacions aquí no cola, i allà no s'ho creuen.

Iceta també parla del grup propi al parlament espanyol. "No està a la agenda", diu. No cal perquè el plantejament del PSC-PSOE és influir des de dintre del PSOE. A mi em fa l'efecte que és a l'inrevés del que diu Iceta, i que és el PSOE el que influeix des de dintre del PSC-PSOE.
Per començar, la cueta del nom "-PSOE" que els "socialistes" del carrer Nicaragua treuen o posen segons on es faci el mítin a Catalunya, o el prefix "PSC-" que cau tan bon punt pugen al pont aeri.

Malgrat tot, alguna independència deuen tenir perquè punyetera gràcia que els fa "socialistes" de Ferraz que Esquerra estigui al govern català. De totes formes està per veure quin és el seu grau real d'autonomia, o de compromís amb el PSOE. La prova del cotó serà aquest març: Si al PSOE li cal CdC per governar, i aquesta li posa com a condició el entrar al govern de la Generalitat, que farà el PSC-PSOE? els resultats de les espanyoles afectaran l'estabilitat del govern català? Si es donés el cas, CdC intentaria "pel militar" el que no hauria aconseguit "pel civil"?

En tot cas, parlava del grup propi del PSC. No està a l'agenda. Com, de fet, no ho està el federalisme. Per això és tan risible el "Front Federalista" que fa alguns dies propugnava IC per aturar al "Front Sobiranista" que segons ells està alçant-se.

Ja veus quin"Front Sobiranista". Quan parlarem d'una vegada de front independentista? i què és això del dret a decidir? quina pega té el mot "autodeterminació"?

Però que no pateixin uns i altres. Si fa no fa, totes aquests declaracions i gestos i fronts són de cara la galeria. Moviments tàctics, força inútils al meu parer, per a mobilitzar al persona i captar els vots indecisos de les properes eleccions. Però ni s'ho creuen, ni és a l'agenda.

Que la Chacón digui en veu alta que és federalista. Oi que no? doncs això.

dilluns, 24 de desembre de 2007

A la terra, pau a la humanitat.

"2 Naixement de Jesús i anunci a uns pastors. 1 Per aquells dies, sortí un edicte del Cèsar August que fessin el cens de tot el món. 2 Aquest cens fou fet abans que el del governador de la Síria, Quirini. 3 I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva població. 4 També Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, ja que era de la casa i la família de David, 5 per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava embarassada. 6 Mentre eren allà, se li van complir els dies del part, 7 i va infantar el seu fill primogènit; l'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no tenien lloc a l'hostal.

8 Hi havia a la mateixa contraria uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit guardant el seu ramat. 9 Se'ls aparegué un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà amb la seva llum, i es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué: «No tingueu por: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora». 13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: 14 «Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra, pau a la humanitat que ell estima».

15 Quan els àngels els deixaren i se n'anaren cap al cel, els pastors es deien els uns als altres: «Arribem-nos fins a Bet-Lèhem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.» 16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria, Josep i l'infant ajagut a la menjadora. 17 En veure-ho, van fer saber allò que els havien dit sobre aquest nen; 18 i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d'allò que els contaven els pastors. 19 Maria, per la seva banda, conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor. 20 Després els pastors se'n tornaren glorificant i lloant Déu per tot allò que havien sentit i vist, tal com els havia estat anunciat."




Evangeli segons Sant Lluc. Bíblia de Montserrat.

dissabte, 22 de desembre de 2007

nadala

El meu germà Joan i els seus col·legues de "Sargento Rock" dediquen la bonica nadala coneguda com "Voy por ti" als fidels lectors d'aquest bloc. Un aclariment: "Voy por ti" és "vaig per tu" en català. No confondre amb la també bonica nadala "boig per tu" del conegut grup Sau.

Si l'escolteu un parell de cops i presteu atenció us adonareu que l'estil és diferent. Diferències subtils si vols.

L'actuació es va gravar a la festa dels Comancheros Motorclub Catalunya de Terrassa. El meu germà és el que canta.

Em sembla el més adequat per a emplenar-nos tots d'esperit nadalenc.

Pau i trash a la terra als homes i dones de bona voluntat.

divendres, 21 de desembre de 2007

.cat (alà emprenyat)

El "gobierno español" ha decidit que regalarà als menors de 30 anys un domini ".es" amb l'objectiu d'afavorir l'accés de la joventut a Internet. El pla diu que es proporcionaran eines per a que els joves puguin fer la seva pròpia pàgina web i que el cost de manteniment del domini serà gratuit i a compte de l'estat durant el primer any.

Mentrestant, el mateix "gobierno español" ha votat en contra (malgrat la confusió en la votació al "parlamento de españa") de que Catalunya disposi d'un domini .ct.

No ho se, però m'hi jugo alguna cosa a que el pla per a regalar dominis .es no s'ampliarà als dominis .cat

El cas, però, és que els pla aquest costarà prop de 3 milions d'euros el 2008, i un milió anual a partir del 2009.

M'estan dient que jo pagaré dels meus impostos els dominis .es d'adolescents espanyols? Amb l'objectiu, al meu parer, d'inflar les estadístiques de registre de dominis .es que, o molt m'equivoco, o no van tan bé com el govern nacionalista espanyol voldria? Amb l'objectiu, al meu parer, de desincentivar el registre dels dominis .cat?

Són uns porcs que giren els nostres diners en contra nostra.

Però amb mi ho tenen clar. Aquest any, per reis, em regalaré un domini .cat ben bonic per posar-me'l com adreça del bloc.

I un consell a aquests nacionalistes espanyols: si volen que els joves es connectin més a Internet per alguna cosa més que per fer-se palles, la solució no és regalar dominis. La solució és millorar l'educació i utilitzar millor Internet a les escoles. I també ajudaria una banda ampla de qualitat i a millor preu. Això seria bo pels joves i per tothom.

Però, és clar, així li tocaríem la butxaca als amiguets de Telefònica, oi ZP?

Regalar dominis als menors de 30 és patèticament electoralista i rabiosament nacionalista. I no ens enganyem, està pensat per atacar indirectament al domini .cat.

A més, és injustificable des d'un punt de vista d'esquerres.

Com es nota que s'acosten eleccions. Vinga a fer regalets: de dominis, de subvencions, de xecs nadó i de xecs lloguer...

Mentrestant, una altre llei súper xupi guay de l'estil de la del matrimoni homosexual: ara deroguen la llei que donava permís als pares per fotre un bolet als fills si es portaven malament.

I tothom parlant sobre si fotre un bolet pot ser bo o dolent.

A mi em preocupa saber com s'ho farà el PSOE per fer complir aquesta llei. Posaran policia a cada casa on hi hagin nens? ficaran càmeres de vigilància dins les nostres llars? o més aviat serà una altre d'aquelles normes súper xupi guays del PSOE que, en realitat, no serveixen per res?

I ja posats a ficar-se en la vida privada de la gent i de les famílies: per quan una llei que reguli exactament els horaris per follar?

Doncs res, home, a esperar la llei i els regalets, que hi han eleccions i venen les rebaixes. Oi que ningú no es queixa? doncs serà que ja ens està bé.

diumenge, 16 de desembre de 2007

la candidata Chacón

El PSC-PSOE ha proclamat avui la seva candidata al congrès. El PSC-PSOE espera repetir els resultats que li van donar al ZP una victòria contra tot pronòstic. Aquells resultats es van aconseguir amb una participació molt alta fruit de la mobilització social que va seguir als atemptats de Madrid de l'11M i de l'escandalós intent de manipulació informativa que va protagonitzar el PP els dies següents.

No només això. en el cas de Catalunya, es venia de l'atac constant des de Madrid per part d'un PP embogit que igualava al govern tripartit amb còmplices del terrorisme, I que acusava als dirigents d'Esquerra de poc menys que d'autors de delictes de sang.

La reacció de la societat catalana per les eleccions va ser la d'anar a votar com feia molt de temps que no anava, amb el resultat d'una victòria contundent del PSC-PSOE, un ascens molt fort d'Esquerra i el manteniment de posicions de CiU. El PP va perdre, i sobretot va perdre a Catalunya. Els vots d'Andalusia i de Catalunya van resultar el gruix més important de l'oposició al règim.

Aquest cop, Déu o Al·lah no ho vulguin, les coses apunten a que no es viurà una catàstrofe com la de l'11-M. Cosa que, probablement afavoreix al PSOE però, en canvi, hem vist la creixent desafecció de molts catalans envers Espanya. Els motius els enumeraré un cop més: el daltabaix de l'estatut i els múltiples recursos d'inconstitucionalitat que té presentats; recursos presentats pel PP i pel PSOE; els boicots anticatalans que han creuat la legislatura de dalt a baix; el col·lapse de l'autopista aquest estiu que va obligar a pujar les barreres dels peatges; l'apagada de Barcelona; el caos en el handling de l'aeroport que ha fet que es consideri normal perdre les maletes; el desastre a les rodalies; les inacabables i perilloses obres de l'alta velocitat i els seus esborancs; el traçat del túnel de Barcelona que espanta a molts barcelonins; la pujada de les hipoteques, de l'habitatge i dels aliments bàsics.

La desafecció contra Espanya és desafecció també contra ZP. Alguns vam pensar que una aliança amb el PSOE era el millor per a tothom. Avui es pot dir que el PSOE i el ZP van mentir prometent el que no pensaven acomplir. Avui es pot dir que les seves polítiques d'esquerres són justetes o només de cara a la galeria.

L'haver del PSOE l'han descrit mordaçment al Polònia: la retirada de les tropes espanyoles de l'Irak i la llei de matrimonis homosexuals. Podríem afegir la llei de la dependència, encara que, de moment, cap català n'ha vist un duro; o l'ajut de 2500€ per nounat, una ajuda de difícil justificació des del punt de vista de les esquerres que haurien d'apostar per una millora de les condicions de tots i d'acord amb el nivell de necessitat de cadascú; o l'invent del chaco-cheque, l'ajuda per al lloguer de pisos dels més joves. Invent, o reinvent, doncs, de fet, aquesta ajuda ja estava legislada tot i que no s'havia dut a terme (Paraules i no fets. Oi ZP?). En tot cas, aquest re-invent de la candidata del PSC-PSOE pateix del mateix vici que el xec-nadó, no és la solució que calia esperar d'un partit d'esquerres.

En tot cas l'esquerra que representa el PSC-PSOE és l'esquerra de galeria, l'esquerra de saló que fa molts i molt bons amics entre les elits i que arribat el moment pot vendre al poble per defensar els interessos dels amics rics, això sí, sempre de bon talante.

Avui la Chacón em fa l'efecte que representa com ningú aquesta esquerra de saló que donat el cas va al programa de l'Ana Rosa a lluir modelets. Un cop més des del Polònia claven al personatge.

Si alguna cosa genera la Chacón és desafecció, per molt somriure Profident que gasti i per molt amiga que sigui del Jose. El Jose també genera desafecció. I molta. Suposo que el truc per repetir resultats serà desmotivar tant al personal que l'abstenció i la llei d'Hondt facin la resta.

Doncs no es pot permetre. El PSC-PSOE s'ha de fotre una castanya perquè se la mereix. La Chacón avui mateix ha tornat a riure's dels manifestants de l'1 de desembre. S'ha tornat a riure del dret a decidir. Aneu rient, aneu. Ella diu que ells ja han decidit.

Jo també he decidit. He decidit que també estic en campanya. He decidit que faré tot el que pugui per evitar que el PSC-PSOE es pugui pixar en el dret a decidir. Estic en campanya per denunciar aquesta esquerra de saló, aquesta pijeria galopant i insuportable i aquestes mentides contínues i mesquines.

A Catalunya, partits d'obediència catalana. El dia que el PSC-PSOE es tregui la cueta "-PSOE" i tingui grup propi a Madrid, potser caldrà replantejar-se algunes coses però, de moment, només són aliats o enemics segons la situació o les conveniències.

I anem amb compte amb el PSC-PSOE perquè el que es veu a venir és un pacte entre PSOE i PP a nivell d'estat per retallar la influència a Madrid dels partits d'àmbit no estatal. Compte amb els vots que vagin al PSC-PSOE perquè, de retruc, alimentaran l'ou de la serp. Aniran a alimentar l'odi del PP. Aniran a reforçar els nostres enemics.

Amb el somriure profident de la Chacón i amb el talante del ZP sentirem promeses i mentides, però compte amb el PSC-PSOE que ens clavaran un punyal per l'esquena.

Contra l'esquerra espanyolista i de saló del PSC-PSOE, que ens traïcionarà amb un pacte amb el PP, oposem l'esquerra de veritat i nacional i que aposta pel dret a decidir dels catalans. Contra la Chacón: Joan Ridao: Contra el PSC-PSOE: Esquerra.

dissabte, 15 de desembre de 2007

Conferència de Bali

Segons les notícies, la conferència de Bali sobre el canvi climàtic ha acabat amb un acord d'última hora i de baix contingut. Pel que he entès, es tracta que els països que no van signar el tractat de Kyoto, ara s'han compromès a signar el tractat de Kyoto II quan acabi la vigència del primer.

O sigui: no s'ha pactat cap reducció en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però els països que no van signar llavors ara diuen que ho faran en el futur. El motiu d'alegria és que deien que no signarien res, i ara diuen que signaran una cosa que encara està per definir.

Costa de trobar un motiu d'alegria en tot això.

Al Gore diu que l'actual govern del EUA ha estat el principal entrebanc en la conferència de Bali. Afirma que guanyin republicans o demòcrates a les properes eleccions presidencials als EUA, el govern que en resulti s'afegirà a la lluita contra el canvi climàtic. Al Gore assenyala George Bush i el seu gabinet com a directament responsables de la manca de compromís dels representants nord-americans.

Tindrà raó, segurament. Segurament aquesta actitud respon a la visió neoliberal de les coses que es mou sobre dos eixos:

1er. Tot és canviant. L'èxit l'assoleix el que millor s'adapta als canvis. En conseqüència, és un error fer plans a llarg plaç.

2on. El "mercat" i la lliure competència, aquesta mena de déu totpoderós dels neoliberals, ofertarà les solucions per a combatre els problemes derivats del canvi climàtic. Si hi ha una necessitat, un nínxol de mercat, una demanda, apareixerà la oferta que la satisfaci.

És molt pervers això. L'escala de temps en la que es mouen els estudis de l'IPCC ens parla de variacions durant el segle XXI, i potser més enllà. Variacions que poden esdevenir irreversibles durant generacions i definitivament irreversibles pel que fa a la biodiversitat.

L'escala de temps del canvi climàtic no segueix les lleis del mercat. El canvi s'ha anat llaurant en una escala de temps més lenta que la que és perceptible pels mercats. El canvi climàtic és massa lent per a obtenir beneficis ràpidament.

En canvi, els seus efectes estan foragitant del "mercat" a milions d'éssers humans, que veuen com els deserts, o inundacions sobtades, o fenòmens atmosfèrics catastròfics els estan desposseint dels recursos bàsics per a la supervivència. El mercat doncs, es va reduint justament com a conseqüència del canvi climàtic.

Les solucions del mercat, a més, potser responen a una demanda, però la qüestió és si amb això n'hi ha prou. Posem l'exemple d'un maldecap. La demanda immediata és deixar de patir maldecap. Potser un simple analgèsic en proporcionarà la solució. Però no haurà curat el tumor que acabarà matant a l'individuu. Extirpar el tumor és molt car, el malalt, malgrat tot, pot acabar morint i l'elevat cost de l'operació no és negoci per a la mútua. En canvi, la recepta dels analgèsics és barata i és un gran negoci tant per la mútua com per a la indústria farmacèutica.


Si avui, en alguns països, es poden extirpar tumors és perquè molta gent durant molt de temps han fet recerca científica a fons perdut i perquè hi ha un sistema de seguretat social pública, en alguns països, on col·laboren tots els ciutadans i que permet pagar aquestes operacions tan cares independentment del nivell econòmic del beneficiari.

Les respostes del mercat a les demandes que sorgeixen del canvi climàtic poden ser parcials, cares i insuficients. No n'hi ha prou amb el mercat per combatre el canvi climàtic. M'atreviria a dir que el canvi climàtic és una conseqüència de molts anys de mercats "lliures", de consum creixent i despreocupació sobre la contaminació i la depredació dels recursos.

Per combatre el canvi climàtic cal pensar a llarg plaç. Cal pensar que els efectes del canvi els vivim, els viuran i els viurem nosaltres, els nostres fills, els nostres nets i els seus descendents.

Per combatre el canvi climàtic no podem pensar en les oportunitats de negoci o les solucions que es proposaran tindran a veure amb ventiladors i estufes ara, i amb ampolles d'aigua i bombones d'oxigen després. Posaran aspirines on caldria un intervenció de neurocirugia.

Per combatre el canvi climàtic cal pensar globalment i a llarg plaç. Per combatre el canvi climàtic cal pensar en el valor de la vida. Per combatre el canvi climàtic cal actuar des d'avui mateix.

En la recent reunió de l'IPCC a Ciutat de València, els científics van exposar clarament la situació i què calia fer. Van acabar la reunió amb la frase "ara la pilota és al terrat dels polítics."

Doncs bé, els polítics de mig món no han estat a l'alçada.

Si és veritat que tenim els polítics que ens mereixem aleshores a Bali, un cop més, hem vist com de podrit de cobdícia està el món.

dijous, 13 de desembre de 2007

Guinovart - Lisboa

El cel, el mar i la sal de l'aigua, les barques, la sorra, les roques, els peixos, cordes i veles, ocells, fang, terra, el sol, la lluna, els reflexos de les ones, els núvols... Qui en pintarà ara els colors? qui en forjarà les formes? qui viurà dins els quadres? Adéu siau, Josep Guinovart.

...

Sense fer soroll s'ha signat el tractat de Lisboa, que pretén substitur la fallida constitució europea.

Segons el Patronat Català Pro Europa el nou tractat té els següents punts destacables:

- El Tractat de Lisboa reforma els dos únics tractats que conservarà la Unió: el Tractat de la Unió Europea, que manté el seu nom, i el Tractat sobre el funcionament de la Unió Europea, que substitueix el Tractat de la Comunitat Europea. La UE tindrà personalitat jurídica. Tota referència al caràcter constitucional del text desapareix.

- L’alt representant de la Unió per als Afers Estrangers i la Política de Seguretat assumirà les funcions de l’actual alt representant de la PESC i del comissari de Relacions Exteriors. Serà vicepresident de la Comissió i presidirà el Consell d’Afers Generals. Aquest alt representant iniciarà les seves funcions l’1 de gener de 2008 (i no al novembre com la nova Comissió Europea). El nou nomenament tindrà dues fases: un primer nomenament provisional l’any 2008 realitzat pel Consell Europeu i amb l’acord del president de la Comissió i prèvia consulta al Parlament Europeu. I una segona fase, de confirmació juntament amb el nomenament de la nova Comissió al novembre de 2009, després de les eleccions europees del juny del mateix any.

- Per tal de substituir l’actual Presidència rotatòria de sis mesos, es crearà la figura d'un president del Consell Europeu amb un mandat de dos anys i mig i renovable un sol cop.

- Es reduirà el nombre de membres de la Comissió Europea. A partir de l’any 2013 hi haurà un nombre de comissaris equivalent a dos terços dels estats membres.

- No es mencionen en el Tractat els símbols de la UE (bandera, himne, lema, etc.).

- Augmenta el nombre d’advocats generals del Tribunal Europeu (dels vuit actuals a onze). Així mateix, n’hi haurà de permanents per als països més grans (entre els quals s’inclou Polònia).

- La Carta dels drets fonamentals no figurarà en el Tractat i no serà vinculant ni per al Regne Unit ni per a Polònia.

- El paper dels parlaments nacionals en el procés legislatiu és reforçat en disposar d’un termini de vuit setmanes per examinar els projectes. Si una majoria simple dels parlaments nacionals consideren que un projecte o un acte no respecta el principi de subsidiarietat, la Comissió l’haurà de reexaminar.

- El vot per majoria qualificada s’estén a 51 àmbits suplementaris com ara la cooperació judicial i policíaca i l’educació, entre d’altres.

- S’amplia el procediment de codecisió a nous àmbits com ara la justícia i els afers d’interior.

- El sistema de doble majoria previst al projecte de Constitució europea (55% dels estats membres que representin com a mínim el 65% de població de la Unió) no s’aplicarà plenament fins al 2017


El plantejament de simplificar l'administració europea i fer-la més àgil tenint en compte com ha crescut la Unió és correcte, però, és clar, no tot són flors i violes.

De fet, si examinem la pàgina amb les versions del tractat en les llengües oficials de la UE i ens descarreguem una versió per a analitzar-la una mica en detall veiem que:

El tractat és, realment, la modificació o esmena del "Tractat de la Unió Europa i del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea".

Pel que fa a la llengua catalana, la situació d'oficialitat roman igual, és dir: NO és oficial. El català NO és llengua oficial de la UE. No busqueu una versió en català, perquè no la trobareu.

La única referència a Parlaments regionals està en l'article 6 que diu que serà cosa dels Parlaments nacionals (on nació es pren com a sinònim d'estat), el consultar, quan procedeixi, als Parlaments regionals (on regional, en el cas català, és sinònim de nacional)
Si mirem la versió consolidada del "Tractat de la Unió" comprovem que és la única referència a Parlaments regionals en valor absolut. El Parlament català, el poble de Catalunya, en definitiva, no existeix en el tractat de Lisboa. Els catalans no tenim vot, i només tindrem veu si a Madrid els sembla bé demanar-nos l'opinió. Opinions, només.

Per a aquest tractat de Lisboa els actors són els estats. Si feu la prova de buscar la paraula estat, veureu què apareix continuament.

Per motius com aquests, jo vaig votar NO a la constitució europea.

Ara ens volen fer empassar aquest tractat per les braves. Sense explicar en què consisteix i, per descomptat, sense possibilitat de votar-lo.

Ara, ni tan sols ens demanen l'opinió.

Aquesta Europa no és la que m'agrada.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Un cop dur.

Han tancat La Carrasqueta i han deixat sense televisió en català el sud del país.

Han tancat La Carrasqueta de nit, sense avisar, com els lladres que són, furtant al poble un mitjà de comunicació del que gaudien des de feia 20 anys. No s'han atrevit a anar-hi de cara, doncs temien trobar-se davant seu, un cop més, al poble defensant els seus drets. La Carrasqueta ha caigut per una atac a traició.

Han tancat La Carrasqueta perquè tenen por als que pensen, i parlen i actuen com ells no volen.

Han fet callar un mitjà de comunicació perquè és lliure o, si més no, no està al seu servei.

No s'aturaran aquí. Provaran de tancar la resta de repetidors.

Han fet el que els dona vots: atacar la unitat de la llengua; atacar l'espai comunicacional del país. Ells diuen que no. Que tot ha estat legal i amb una sentència judicial.

Potser tenen raó els que diuen que s'ha pecat d'innocència. Certament, costa de creure un acte de censura com el d'avui. Potser ha estat innocència. Potser ha estat falta de memòria: un govern espanyol, del PSOE, va tapar amb un senyal interferent el naixement del canal 33. En aquell cas també hi havia una legalitat darrera. Com avui. Tot era legal.

També eren legals els forns crematoris. Si més no, sota la legalitat nazi.

Ara caldrà esperar que les negociacions per a la reciprocitat amb el Canal 9 acabin amb algun resultat positiu. Tanmateix, perdem. Perdem perquè, com a molt, de tots els canals de la Corpo que estaven arribant al País Valencià, només es podrà rebre TV3. S'hauran acabat el 33, el K3, i els digitals, el 300, o el 3/24. Aquest és l'acord de mínims al que es va arribar.

De moment, però, TV3 ja no es veu a Alacant. I de la reciprocitat encara n'haurem de parlar. Avui ningú pot dir quan tornarà a poder-se veure TV3 al sud del país.

Són uns traïdors. Seria un greu error donar per suposat que no posaran nous impediments i que, inclús, aquest podria ser el final per a la solució legal. No. Ells no volen un pensament diferent de l'únic.

Potser ja estava condemnada la Carrasqueta i a l'abril només es va retardar l'inevitable. A l'abril ens pensàvem que hi havia alguna oportunitat de canviar de govern al País Valencià i que les forces d'esquerra podrien trencar l'hegemonia de la dreta espanyolista valenciana. Però el cas és que al País Valencià, Camps va arrasar. I és Camps qui decideix sobre els canal de televisió. Avui, a molta gent del País Valencià els sap greu el tancament. I molta més gent se'n felicita.

Com va dir algú, el que caldria és que tots els canals en català es poguessin veure a tots els territoris de parla catalana. Però tinguem clar que no és el mateix veure Tv3 a Andorra la Vella, que a Barcelona, o que a Elx.

S'han comès errors. No es poden tornar a cometre. Hi ha gent al País Valencià que avui se senten desanimats. Potser vençuts.

No esteu vençuts. Ha estat un cop dur, però no és definitiu. Recordeu que heu patit derrotes molt més greus. Fa 300 anys us van vèncer a Almansa, però avui esteu aquí, resistint. No esteu sols. No ho esteu. Potser els Principatins no hem estat a l'alçada. Potser l'enemic ho ha tornat a fer bé un altre cop.

En tot cas, amics, no ens podem rendir. La batalla segueix. Ja sabem, ho sospitàvem, però ara és del cert, que atacaran per sorpresa i amb traïdoria i que el seu objectiu és el nostre extermini. No el físic, encara no han arribat a això, però sí l'ideològic, de sentiment i d'identitat.

Refeu-vos i refem-nos. Estiguem units. Aprenguem dels errors i plantem cara.

Visca el País Valencià!

dissabte, 8 de desembre de 2007

Refundació (i VIII)

"El dret a decidir" és el títol de l'últim capítol de la conferència dedicada a la refundació del catalanisme que va pronunciar Artur Mas el 20 de novembre d'enguany.

El bloc s'inicia, com de costum, amb una gran declaració d'intencions: ha de ser el catalanisme el que superi la relació de dependència de Catalunya amb Espanya.

A continuació, una constatació: "no ens creguem ingènuament que arreglarem les coses amb l’Estat a base de pedagogia". Certament. Això ja fa temps que l'independentisme ho sap. Estem sonats si pensem que assolir la independència serà fàcil o que es podrà fer només amb paraules.

Un incís abans de seguir: estic fins els pebrots de sentir parlar de pedagogia per referir-se a donar explicacions, a provar de convèncer, o al debat polític. Pedagogia, segons el DIEC, té un parell de significats concrets:
1 f. [LC] [PE] Ciència que té per objecte l’estudi de l’educació.
2 f. [LC] [PE] Principis i regles de l’ensenyament.

A més, quan es parla de pedagogia es parla, sobretot, de l'educació dels nens. La mateixa etimologia de la paraula porta aquesta referència a la infància.

Personalment estic molt fart que polítics amb ínfules vagin pel món tractant al personal com nens, provant de fer "pedagogia", quan no tenen ni idea de què significa aquesta paraula.

Pujol va posar de moda l'expressió i ara qualsevol s'atreveix a fer "pedagogia". Hauríem de començar per ser respectuosos amb el significat dels mots.

Tanco l'incís. En tot cas, Mas te raó: amb Espanya no valen només les paraules. Justament l'endemà del dia de la conferència de'n Mas, en Jaume Sobrequés, un històric del PSC i que es podria considerar dels "catalanistes" feia unes reflexions molt interessants al "minoria absoluta"
de RAC-1. Venia a dir que coincidia amb algun matís amb gairebé tot el que havia dit en Mas (de debò?) , que de fet, no havia dit gran cosa, i que el dret a decidir estava molt bé, però que Espanya no ha canviat i que si, 70 anys després de "l'alzamiento" els catalans decidíssim per ampla majoria anar-nos d'Espanya, el resultat seria el mateix que fa 70 anys. Tancs a la Diagonal.

Era l'opinió de Sobrequés, és clar. Ningú diu que la realitat sigui aquesta si mai es dona el cas.
Un pensa, però, que té motius per a un plantejament com el que fa: en definitiva, els independentistes, entenent per independentistes la gent que votaria per la independència en un referèndum d'autodeterminació, estem amenaçats de mort per escrit, doncs una amenaça de mort és el que hi ha a la constitució espanyola.

Espanya, l'únic estat europeu que manté un cap d'estat posat a dit per un dictador feixista. L'únic estat europeu amb una constitució que denega explícitament drets, identitats i impedeix la federació de comunitats. L'únic estat europeu que li dóna a l'exercit el dret a fer un cop d'estat si perilla la unitat de la pàtria. (No una agressió exterior, no. Explícitament parla de la UNITAT). Un exercit que té com a a cap suprem, no ho oblidem, al cap d'estat posat a dit pel dictador feixista.

I això no s'atreveixen a canviar-ho. Van respirar quan es va saber que els prínceps tenien una segona filla doncs, d'aquesta forma, no calia tocar la constitució. Prou que ho saben al PP que la constitució ho deixa tot "atado y bien atado". Avui la sacralitzen i parlen del pacte que ens ha permès viure junts.

Perdonin, però jo no he votat mai la constitució. Per mi se la poden confitar. Mai podria votar una constitució que em denega la meva identitat nacional i que m'amenaça de mort. No votaria jo una monarquia ni per casualitat. Mil vegades abans un president de república, que puc triar cada quatre anys, que un rei vitalici, cap de l'exercit que m'amenaça.

I en cap cas, li donaria jo aquest caràcter sagrat a un text que hauria d'estar fet per a servir a la gent, no per a convertir-la en súbdits, o pitjor, per sotmetre-la i negar-li drets. Per quina república (canvi constitucional) ja van a França? I quants canvis s'han fet a la constitució espanyola? Tan sagrada és? com el "caudillo", és la constitució espanyola la llei per la "gracia de Diós" Quina culpa en té ell del franquisme psicològic tan estès entre els espanyols?

No ho volen canviar. Espanya ja és a troba a gust sent com és. te raó Mas, no canviarà Espanya. No els convencerem fent-nos els simpàtics.

Però és que no cal.

No cal. El que ens cal es fer les coses bé aquí. Això també ho diu Mas. No es pot canviar Espanya. Però ens convé, i molt, canviar Catalunya.

Però aquí discrepo amb Mas. Ell ens parla del poder polític. Ens parla del nou estatut, com a eina excel·lent d'autogovern. Ell diu que és la millor que hem gaudit a Catalunya des del decret de nova Planta. Mas diu que tornaria a pactar amb el ZP per a obtenir l'estatut que es va obtenir.

Crèdit zero.

Sí, és clar, no podia dir que el van enganyar, ni que va enganyar a tothom, ni que es va investir d'una autoritat que no tenia per pactar en nom de tots, ni que va pactar pel propi benefici. O que va confondre el propi benefici amb el benefici de Catalunya. No podia dir res de tot això perquè en aquest país els polítics no dimiteixen ni reconeixen els errors, amb l'excepció dels d'Esquerra, encara que això els pesi a alguns. No, en comptes d'això fa de l'atac la millor defensa i ens recorda les mentides del ZP prometent el que no pensava complir. Mas presenta la vergonya del pacte amb el ZP com la solució a un problema creat. En fi.

Diuen que el públic es va mostrar particularment fred durant aquest moment de la conferència. No era per menys.

Per sort, el tribunal constitucional ens pot donar una oportunitat d'esmenar errors. Ja no parlarem més d'estatuts. L'estatut del 30-S està perdut. No. Ens donarà l'oportunitat de posar-nos en marxa com a poble, novament. El constitucional retallarà l'estatutet encara més.

Mas diu que això no pot ser i fa una crida a les armes. Bé, potser no tant. Mas diu:
Si el Constitucional es carrega l'estatutet ens enfadarem molt, pacíficament, això sí, i el pla d'acció que seguirem serà:
- farem una consulta al Poble de Catalunya per preguntar-li si ja li sembla bé l'estatutet retallat al TC. Va de debò? O sigui: Volem això. No, això no. Teniu això. Ens puja la mosca al nas, però ens tornem a casa. Resulta, però, que ens venen pel darrere, ens foten la cartera i ens diuen insolidaris. El senyor Mas diu que abans de fer res, ens preguntarà si ens semblaria bé, o no, la humiliant retallada del constitucional.

Però, compte, que la cosa fa riure molt més "si la consulta no fos autoritzada, pel Govern espanyol, votació al Parlament de Catalunya amb la mateixa intenció que el punt anterior. "

O sigui, et foten la cartera, et diuen insolidari i t'amenacen: "i calla!".
Mas diu: si ens hem de callar, llavors el que farem serà tancar-nos al lavabo i cridar.

Com, finalment, en Mas no pot deixar de pensar en tocar calent. Arribem al que de debò l'interessa:
"formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts Generals. Compromís dels partits integrants del nou Govern de defensar i votar a Madrid en consonància amb els acords subscrits a Catalunya. Si l’esquema anterior no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya."

Ah! era això. Molt bé, però això del compromís a defensar els objectius del 30-S es tenia que haver fet el juny de l'any passat. No després de les retallades del constitucional.

Vostè perdonarà que sigui escèptic sobre aquest programa.

Tanmateix, com que el TC retallarà l'estatutet, alguna cosa caldrà fer. Jo em temo que aquesta refundació del senyor Mas, i aquest programa d'acció que ha proposat serà la trinxera des de la que no es mouran per no fer res i per dir que la culpa del tot el que passarà serà dels demés.

El senyor Mas ja ha decidit quina ha de ser la reacció de Catalunya. La qui li va bé a ell, és clar.
Jo crec que la reacció primera haurà de ser del govern de la Generalitat. Quina? no ho se. Potser la cosa acaba en eleccions anticipades. Possible. Però no la única opció.

Mas tanca aquí les reflexions sobre l'estatut i continua amb el dret a decidir, sense esmentar-la, parla d'autodeterminació. I com ho fa?
- Ens diu que el món funciona sobre interdependències i sobiranies compartides. (Cert, però interdependències entre estats sobirans, i amb sobiranies compartides de tipus confederal, on la sobirania es pot recuperar).
- els estats nació són menys eficients en el mercat globalitzat. (Menys eficients que qui? quins altres actors hi han? Potser són "menys eficients" que "abans", però, de fet, són els actors principals.)
- el dret a decidir no te límits (parla d'independència, sense dir-ho) però caldria que generés un consens ampli, per a no dividir la ciutadania en dues meitats. Doncs la UE, en el cas de Montenegro, va deixar un esquema: per acceptar el resultat del referèndum per la independència, calia que hi participés més del 50% del cens, i l'opció independentista havia d'obtenir més del 55% dels vots. Aquests números li valdrien, senyor Mas? o la societat quedaria massa dividida, segons vostè?

Em sembla que Mas exposa arguments com per voler dir que això de la independència tampoc cal, que és molt difícil i que algú es podria enfadar, i que inclús amb una majoria absoluta en un referèndum no n'hi hauria prou.

No, potser no n'hi hauria prou. Caldria veure si hi hauran o no tancs a la Diagonal. En definitiva, parlem d'Espanya, un país amb amenaces de mort escrites a la seva constitució.

Té por. Té por dels tancs dels espanyols?

I quan Mas té por, carrega contra els que no en tenen. "Es tracta, doncs, d’un debat en el que la frivolitat o la improvisació són els pitjors companys de viatge. ". Alguns analistes han dit que aquesta referència a la frivolitat és una crítica a Esquerra. Podria ser.

Un cop declarades les seves pors, però, fa una defensa del dret a decidir (què poc costava parlar d'autodeterminació). "El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? ".

Home, se m'acut que als espanyols, per començar.

De totes formes, al meu parer, ara va ben encaminat "Aquesta és la feina del catalanisme: procurar que els temes anomenats nacionals, aquells que van el la línia de la major llibertat de Catalunya, siguin assumits, defensats i reclamats per una majoria ferma i sòlida de catalans. [...]Els catalans som tots, però com us he dit al començament, n’hi ha molts que encara no s’han
fet seva la nació catalana. Si volem decidir, no ho fem contra ells; fem-ho amb ells. No intentem vèncer a una part de la pròpia Catalunya; convencem-la!"

Aquest discurs, no recorda d'alguna forma la "pluja fina" de Carod-Rovira?

Però, de fet, no és el mateix discurs. La "pluja fina" incideix en l'acció diària del govern. En canvi, Mas proposa qüestions de més gruix. N'esmenta tres: 1- la reacció contra les retallada de l'estatutet per part del constitucional (tot i que ,suposo, seguint el pla que ell mateix ha descrit abans). 2 - el dret a decidir sobre les infraestructures. Bonic, però com? si quan tocava defensar-ho amb la negociació de l'estatut es van perdre armes i banderes? i 3 - la reclamació del concert econòmic. El mateix que abans. Millorant el que deia l'estatut del 30-S, inclús. Aquell estatut que va ser bescanviat per la promesa d'una presidència. Una presidència que en Mas havia de saber que no li corresponia al ZP decidir en cap cas, sinó al parlament de Catalunya triat pel poble català. Es podia pactar per qualsevol cosa, però no per sobre de la sobirania del Parlament.

No serem un país seriós fins que no ens prenguem seriosament les nostres institucions. Fins que no les tractem i les sentim com institucions nacionals. Nacional és la paraula.

Va acabant. Mas posa l'exemple del país basc. Les darreres declaracions de certs prohoms de CiU fan pensar a la cúpula convergent han parlat de la idea d'un pacte a la basca, entre CiU, Esquerra i IC. El dubte és si això és només una tàctica electoral o un replantejament estratègic més important. Per ell, els bascos es posen d'acord en les qüestions importants, nacionals, per sobre de dretes i esquerres (tornem-hi!). Realment no és així.

Avui, la societat basca està partida en dos blocs importants: nacionalistes bascos contra nacionalistes espanyols. I dins el bloc nacionalista basc, a més, hi ha el bloc format per Batasuna que segueix una via diferent, o enfrontada, amb la liderada pel PNB.

El País Basc i Catalunya s'assemblen com un ou a una castanya. Tanmateix, el tripartit a la basca pot resultar força inspirador per a CiU, i no només per a CiU, un cop vist que la sociovergència és més cara d'aconseguir que no pas es pensaven en cercles empresarials i d'elits socials afins.

En definitiva, el model tripartit basc fa molt soroll, posem per cas el full de ruta d'Ibarretxe, però resulta que després el PNB aprova pressupostos anuals del PSOE al congrés i vota a favor de perdonar a la Maleni, a canvi, per descomptat, de més inversions a Euskadi. Visca el peix al cove! per descomptat que el model és inspirador. És el que sempre ha fet CiU!

En fi. Continua tancant. Les conclusions són, malgrat tot, força raonables:

"el catalanisme ha d’aconseguir que els catalans actuïn en clau catalanista, és a dir, en clau de país català"

"el dret a decidir pot xocar amb el marc legal vigent a l’Estat. En molts casos és així. Prefereixo, de tota manera, que ens haguem de confrontar amb el marc legal que no pas amb la indiferència del poble català." Per fi! Hem d'autocentrar-nos. Hem de preocupar-nos pel que volem fer, no pel que ens dirà Espanya. Hem de triar el nostre propi camí. Espanya no canviarà. Ho hem de fer nosaltres. I si xoquem, xoquem!

"són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no la democràcia al servei de les lleis. El
marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment." Correcte. I les lleis que no són justes, cal combatre-les. I no és just negar a un país el seu dret a decidir. Perquè el dret a decidir d'un país és el dret a decidir dels que hi viuen. I no es pot negar la identitat nacional d'un país, perquè la identitat nacional és part constituent de la identitat individual i personal. No pot venir un de fora a dir-me i imposar-me qui sóc.

Finalment acaba Mas fent una crítica a la classe política i fent una crida a la recuperació de la confiança en els polítics per part de la ciutadania. Proposa un seguit de mesures per a pujar el to democràtic de la classe política: "limitar els mandats dels màxims càrrecs executius del país", d'acord amb això; "acabar amb les llistes tancades per poder triar directament les persones que han de representar els electors a més dels partits", a Esquerra, els afiliats ho fem amb les llistes del partit; "respectar les llistes més votades", com cou això; "crear un sistema periòdic de rendició de comptes davant la ciutadania per part dels polítics", ara n'hi ha un, cada quatre anys es pot votar; "promoure un sistema per facilitar que persones de la societat civil destinin una part dels seus anys al servei públic, podent després retornar a les seves professions sense haver patit una penalització.", rebaixeu-vos el sou, i en començarem a a parlar!
Crec que també ajudarien unes campanyes electorals més curtes, d'una sola setmana, amb un pressupost limitat i fiscalitzat. I, un cop més, educació. Fer entendre que la política és cosa de tots. Que tot és política i que és quelcom de massa seriós per a deixar-ho en mans de polítics exclusivament.

Moltes coses han de canviar.

Fins aquí l'anàlisi de la refundació. Poca cosa, al meu parer. Un punt de partida si es vol. Tanmateix, potser sí que alguna cosa ha canviat a CiU. La participació a la manifestació de l'1-D en pot ser un símptoma, així com certes veus que s'han senti aquests dies.

Caldrà estar atents.

dijous, 6 de desembre de 2007

Refundació (VII)

Després de l'eufòria per la manifestació del dia 1, reprenc l'anàlisi de la "refundació".

El penúltim punt a tractar és el que parla de la "Catalunya Global". Novament, una gran frase per a encapçalar la reflexió: el catalanisme "s’ha de proposar situar Catalunya al món, és a dir, construir la Catalunya global."

Però segueix amb generalitzacions, "Els catalans tenim alguns trets del nostre caràcter que ens fan especialment aptes per progressar en un món obert. Potser la nostra història mil·lenària de terra de marca, les onades d’immigració que hem rebut en els darrers cent anys, la predisposició a rebre influències culturals externes, molt sovint d’avantguarda, la nostra curiositat a conèixer món, a no quedar-nos tancats en la nostra pròpia closca -és difícil anar a algun lloc del món i no trobar-hi algun català, fins i tot en els racons més insospitats-, i no cal dir el fet de disposar d’una economia molt oberta cap a l’exterior"

He dit generalització, i potser hauria d'afegir "tòpics". Per molt que alguns d'aquests tòpics sobre catalans siguin plaents no em sembla rigorós construir un discurs ideològic partint de tòpics.

Tot seguit passa a definir la "Catalunya Global". Què és això?

"La Catalunya global significa donar-nos a conèixer, estar presents a les xarxes i als circuits on es prenen decisions.[...] La Catalunya global equival a estar ben connectats. [...] La Catalunya global passa per convertir la població catalana en una societat plurilingüe (en català, castellà i altres, encara que només cita explícitament l'anglès) [...] La Catalunya global demana disposar d’una potent xarxa d’universitats, de centres de producció científica i d’escoles de negocis. [...] La Catalunya global necessita disposar d’una Administració pública competitiva. [...] La Catalunya global significa també un país amb mentalitat empresarial.[...] Finalment, la Catalunya global vol dir formar part del mapa del món.[...] Catalunya ha d’esdevenir l’àrea
central d’una part del món, concretament de la Mediterrània"

Sí, està bé. Comparteixo que Catalunya ha d'estar present als circuits internacionals, tanmateix, avui l'estat espanyol és un tap per a aquesta aspiració. Un estat català independent ho garantiria.

També és un tap Espanya pel que fa a la connectivitat telemàtica. Una altre Infraestructura sobre la que els catalans no podem decidir, i que depèn del monopoli de Telefónica, tot i que en algun moment es va intentar la creació d'operadores d'obediència catalana. Per una banda CTC, Cable i Televisió de Catalunya, ara en mans d'ONO. Per l'altra: Al-Pi, en mans de France Telecom, però amb el 25% de l'accionariat pertanyent a la Generalitat. i amb un públic objectiu de tipus empresarial

En tot cas, però, el pastís de les telecomunicacions a Catalunya se'l menja, sobre tot, Telefónica. Un monopoli d'amics del PP que ens condemna als MB/s més cars d'Europa. I res a fer.

Pel que fa a la societat plurilingüe, i a la qualitat de l'ensenyament universitari, si de cas repetir el que ja he dit abans. Es pot fer. El model finlandès és aclaparador. Però sobretot cal veure com són de diferents els models socials, els valors socials i les societats mateixes. I a més, a Finlàndia no han de preocupar-se per que un estat veí pugui presentar un recurs d'inconstitucionalitat sobre el seu sistema d'immersió lingüística, o sobre com han de repartir les seves hores lectives addicionals, o si els temaris formen prou en "el espíritu nacional". D'això, a Finlàndia no se n'han de preocupar.

De les escoles de negoci algun dia n'he parlat. Per mi són quelcom sota sospita. La dreta liberal i neocon mundial ha aconseguit de crear una xarxa d'escoles de negoci on és capaç de reproduïr-se ideològicament i formar elits. L'esquerra mundial no disposa d'aquestes escoles d'elit. El més semblant a una escola d'elit de l'esquerra mundial deu ser la LSE, London School Of Economics and Political Science.

Per mi, una escola com la LSE a Barcelona seria una gran cosa. Em temo, però, que Artur Mas no es referia a aquesta mena d'escoles. Suposo que em falla la mentalitat empresarial. No seré prou bon català per que no tinc mentalitat empresarial? Això em porta a a altre reflexió. Amb el sistema econòmic en que estem immersos, cal que la major part de la població sigui assalariada. És dir, que la major part de la població no té una praxi d'esperit empresarial. No som prou catalans, doncs? Jo suposo que aquesta part del discurs va dirigida a allò que des de CiU han dit que és el seu votant típic: el botiguer. Com si a CiU no la votessin de forma majoritària gent assalariada. Però sembla que aquesta paraula ("assalariat") no agrada. Sembla que ser assalariat i no tenir-ne vergonya estigui mal vist.

Em penso que un país que vulgui tirar endavant ha de reconèixer-se com és. Cal tothom. I cal dir en veu alta que el discurs de la qualitat, de la competitivitat, dels valors afegits, de les sinergies...va adreçat a un públic que és important, sens dubte, però en cap cas majoritari.
No és veritat que tots els catalans tinguin esperit empresarial. Alguns simplement pretenem viure del nostre treball amb dignitat. No hi ha res de dolent en això. De fet, és el més normal del món. No és veritat que els comptes de resultats de les empreses provoquin un orgasme col·lectiu ni una galvanització del sentiment patriòtic. A molta gent se la bufa. No reconèixer això és un error. Sospito que és l'error que va dur a considerar l'alta velocitat un projecte de país, en detriment de les rodalies. L'alta velocitat té un públic, i les rodalies un altre. I per cert: els de rodalies som més.

Finalment, la capitalitat d'una regió trans-estatal d'Europa . L'aleshores president Maragall proposava el 2004 l'Euroregió. Mas proposa el Mediterrani, de ribera a ribera, entenc. En definitiva el projecte de Maragall sobre un marc geogràfic força ampliat.

Estaria bé. Però com cal anar pas a pas, aleshores potser que comencem per l'Euroregió. l'Euroregió que està lluny de poder considerar-se una realitat consolidada. Resulta particularment dolorós veure com el País Valencià està auto-exclòs del projecte Euroregional.

Artur Mas ho deixa aquí. De la Catalunya Global, ens ha dit com creu que hauria de ser Catalunya. Penso que parlant de la Catalunya Global, hi ha una cosa molt important que cal dir, també, i és com volem que sigui el "Global".

Jo se que no vull que sigui com el d'ara. I com afecta això a Catalunya? Faré servir el ja vell eslògan altermundialista:

Pensa globalment. Actua localment.

dissabte, 1 de desembre de 2007

1-D. Tenim país.

Avui ha estat un gran dia.

La manifestació pel dret a decidir ha estat un gran èxit.

Tenim país.

Ens en sortirem.

Adjunto enllaç a la galeria del Picasa on he penjat les fotos que he fet de la mani. Surten fosques. Amb la càmera de batalla que duc a sobre no es poden fer meravelles.

Em sento bé com feia temps que no m'hi trobava.

01 de desembre. Manifestació pel dret a decidir

divendres, 30 de novembre de 2007

Refundació (VI)

Infraestructures

Seguint amb la conferència d'en Mas, avui toca parlar de les infraestructures. Per cert. Primer de tot recordar que demà és la manifestació i que per moltes i bones raons cal assistir-hi. Jo ho faré.

Segons Mas, el catalanismes ha de fer "un plantejament definitiu sobre el tema de les infraestructures [...] que no pot ser altre que reclamar, exigir i exercir el dret a decidir sobre les infraestructures i els equipaments del nostre país. [...] Al costat del dret a decidir les nostres infraestructures de tota mena, tenim l’obligació o el deure de decidir bé".

Apareix aquí el dret a decidir referit a les infraestructures.

Entenc que Dret a decidir vol dir que la Generalitat projecta noves infraestructures, fa el manteniment i l'explotació de les existents, dirigeix i participa en el procés de planificació de noves infraestructures i en el manteniment de les existents, i en supervisa l'execució dels treballs. La Generalitat no ret més que al poble de Catalunya el balanç de l'obra feta i dels pressupostos corresponents. La Generalitat és l'únic interlocutor amb Europa pel que fa a infraestructura de nivell europeu que afecta l territori principatí.

En definitiva, per mi el dret a decidir referit a les infraestructures, tal com està exposat en la conferència d'en Mas, admet una lectura que pot superar el plantejament de l'article 140 de l'estatut del 30S.

L'article 140 deia al punt 1: "1. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre ports, aeroports, heliports i altres infraestructures de transport situats a Catalunya que no tinguin la qualificació d’interès general per llei de l’Estat."

En canvi, en la "refundació" a l'estat no se l'esmenta per res.

Home, no està mal.

També és veritat que es parla de dret a decidir. Aleshores, els catalans podríem decidir "lliurement i sense coaccions" (les cometes són meves) que seguim com ara.

Per mi, parlar del "dret a decidir " tal com es fa en el document d'en Mas, o tal com s'està fent des de certs sectors "sobiranistes" em produeix desassossec. Tant costa dir clarament: "és objectiu del catalanisme que la Generalitat tingui la competència exclusiva i plena sobre totes les infraestructures ubicades totalment a Catalunya, i participa amb veu i vot amb les ubicades parcialment o que hi transiten".

De la mateixa manera, tant costa parlar de "independentisme" i per això es fa servir aquest eufemístic i ambigu "sobiranisme"?

Bé, en tot cas, el capítol dedicat a infraestructures acaba aquí, amb aquesta declaració sobre el dret a decidir aplicat a les infraestructures. No diu com s'aconseguirà que AENA, RENFE, ENDESA, REE escoltin i s'avinguin a fer cas al dret a decidir dels catalans, o com Telefónica o Abertis abandonaran les seves posicions de monopoli per a centrar-se en la qualitat del servei, en comptes de en els beneficis. Estic convençut, però, que aquestes empreses privades o semi-públiques tenen altres preocupacions i que les proclames catalanes, de moment, no els preocupen gaire. No és res que no es pugui arreglar amb unes indemnitzacions raonables (raonables per a no afectar el compte de beneficis, és clar). Potser el dret a decidir dels catalans és el d'acceptar o no les indemnitzacions quan n'hi han.

El fet és que no tenim dret a decidir sobre les infraestructures més que en una petita part. El fet és que diem "el nostre país", quan resulta que, en propietat, només tenim un pis, més o menys hipotecat, en un bloc d'edificis, amb veïns amunt, avall i als costats. El que és nostre és allà. Sortir al carrer equival a començar a pagar per gairebé tot. A vegades, pel simple fet de ser-hi. No, el país no és nostre. El sentim com a nostre, alguns, però hi estem de lloguer.
Fins hi tot, quan el pis ja està pagat, en el fons, és una propietat virtual. Una caixa en un bloc de caixes.

Els autèntics amos el país prou que se n'ocupem de fer-te pagar només que posis el peu al seu terreny, o et beguis la seva aigua. L'aire encara és lliure, però el pagarem també. I acabarà sent d'algú.

Me n'he anat del tema. Però tampoc tant. En el fons la qüestió de decidir està relacionada amb la propietat. Qui és el propietari del sol, de l'aigua, del vent, dels recursos, del mar, dels rius? qui els administra? Doncs bé, la pregunta és aquesta Decidim recuperar el país? un país que avui pertany a l'estat o a empreses que tenen la seu ben lluny d'aquí. Decidim ser els propietaris, els mestres, els conreadors de la nostra pàtria? o acceptem viure de lloguer? i ja veurem què passa quan el lloguer sigui més car.


Sostenibilitat

El dret a decidir sobre les infraestructures està relacionat amb el següent punt: la sostenibilitat.
Mas fa una gran declaració "la generacions actuals tenen dret a gaudir del territori que els ha estat llegat; tenen el deure de preservar-lo per a les generacions que vindran després de les nostres; i tenen també l’obligació moral de contribuir a la sostenibilitat de tot el planeta". Però la cosa queda aquí.

El catalanisme ha d'estar compromès amb la lluita mediambiental. Simplement perquè, com senyala Mas, el paisatge és un element definitori de la pròpia identitat. De totes formes, la inferència que fa segons la qual el catalanisme és l'única força que pot vertebrar de forma transversal la sensibilitat mediambiental resulta, com en algun altra cas, més aviat un objectiu a assolir que una afirmació que correspongui al present.

Mas fa un comentari "La defensa de la sostenibilitat no pot ser patrimoni exclusiu d’opcions polítiques que difícilment aportaran una visió de conjunt del país" en el que alguns han vist una vetllada crítica a Iniciativa. Potser sí. A mi em sembla una crítica al moviment i als partits ecologistes en general. Iniciativa no em sembla particularment ecologista. I menys després de saber que la gestió "verda" de Barcelona ens ha dut a la ciutat més contaminada de la Mediterrània amb uns 1200 morts a l'any com a conseqüencia de la contaminació ambiental.

Opino que l'ecologisme, i parlo d'ecologisme i no de sensibilitat mediambiental o de "sostenibilitat", ha de ser, al meu entendre un element constituent i estructural del catalanisme, i de l'independentisme en particular Cal recuperar el país per cuidar-lo. Es tracta de ser-ne els propietaris, no d'estar-hi de lloguer. Es tracta de deixar un lloc endreçat, espero que millor, per als fills. Es tacta de respectar i protegir la biodiversitat del país. Es tracta d'entendre que els recursos del país són limitats, que el clima canvia i que la pressió demogràfica sobre el territori creix. Es tracta d'encetar i promoure polítiques i accions paliatives i adaptatives al canvi climàtic. En definitiva, es tracta de ser molt més intel·ligents i responsables.

La meva opinió és que cal canviar hàbits de vida, poc a poc, o potser no tant, ja ho veurem. Segurament cal canviar també el sistema.

Per mi, el paradigma és el camp de golf: l'aigua és escassa i cada cop és més cara; tanmateix, els camps de golf són un gran negoci. Fins hi tot amb l'aigua molt més cara segueixen sent un gran negoci. Aleshores el sistema diu: que es facin més camps malgrat l'encariment. És un gran negoci. Mentrestant, la majoria del poble veu com cada dia l'aigua és més cara, o se li restringeix el consum per a garantir el subministrament als que sí poden pagar-la. Per al poble l'aigua no és un negoci sinó una necessitat vital, però això el sistema ho ignora. Pel sistema, si no tens calers per pagar aigua cara, et mores de set. Mala sort.

L'aigua és una necessitat vital. Era un bé públic. Ara és un bé de consum. Un producte. No ens pertany. Els rius, els estanys no són nostres, com no ho són tantes i tantes muntanyes reconvertides en negocis de la neu. No ens pertanyen. Estem de lloguer al país.

El sistema està pensat per a fer grans negocis, no per atendre les necessitats vitals de la gent.

Potser la visió ecologista és la que realment aporta una "visió de conjunt del país". Molt més que no pas creuen alguns.



Estat del Benestar

Finalment, per acabar el bloc de "Catalunya, un país capdavanter", parla de l'Estat del Benestar.

De nou, comença amb una gran declaració de principis: "un catalanisme sense vocació de justícia social equivaldria a un catalanisme sense ànima".

Finalment, el catalanisme que propugna Mas formula una proposta concreta: "deixem que
progressivament els ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda.". Més endavant referint-se a aquesta capacitat de triar i posa la condició "amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú"

És dir, "potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé."
Un altre cop, el recurrent "dret a triar". Ara, els serveis socials.

Amb el benentès que "correspon als poders públics reconèixer els drets de tota persona a gaudir d’uns determinats serveis de benestar –sanitaris, educatius, socials en sentit ampli-, a garantir-ne la seva prestació, a fer-ne la planificació a nivell territorial, i a controlar-ne la seva qualitat."
Segons Mas, el sistema de benestar seria "Més just, perquè el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos seria un dret compartit per tothom; més lliure, perquè
cada persona faria ús de la seva llibertat per escollir, i es sentiria més corresponsable del funcionament de l’estat de benestar; i més eficient, perquè introduiria més competència tant en l’oferta pública com en la privada, i per tant la possibilitat de reconèixer millor els mèrits dels
professionals."

To això està molt bé. Però hi ha una frase clau, per mi: "amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú". Això què vol dir? 1 - gratuïts. l'accés és per tant, independent del nivell econòmic? 2 - cost proporcional a la renda: i aleshores hi hauria d'haver una subvenció progressiva acord al nivell de renda, més barat, àdhuc gratuït per als més desfavorits; cost complet per als més solvents.

A mi m'agrada més la primera opció. Crec que massa fàcilment podríem caure en el doble sistema de benestar social, un de gratuït i, probablement saturat i desbordat, per als més pobres; i un de car i sense cues per als rics si es fes la tria pel segon model. Un cop més, crec que hi ha un postulat fonamental: el sistema de benestar social -sanitat. assistència, educació...- no és un producte, ni un servei comercialitzable. Nego que es puguin aplicar criteris de mercat als hospitals, als CAPs, als casals i residències d'avis... Això són necessitats vitals i fonamentals. O dit d'una altre forma: els beneficis que generen no són econòmics o, si més no, no ho són directament.

la meva tria és, per descomptat, crear un estat del benestar català, públic, gratuït i de qualitat. Amb suport a les famílies que són, en primera instància, les que es poden responsabilitzar dels seus petits, grans i malats.

Segurament, un cop més, ens cal recuperar aquest concepte de família com a cèl·lula bàsica i constructiva de la societat. Recordo que Pujol insistia molt en això. Recordo també que un cop va dir una cosa així com que "Abans que no ens pensem, parlar del suport a la família serà el discurs més progressista que es podrà fer". Crec que el temps li està donant la raó.

Avui el Periodico parlava del model educatiu finès que Mas posava com exemple per parlar de l'educació. Segons l'article, ser mestre a Finlàndia és una tasca amb un prestigi social que aquí no existeix. Diu l'article que els sistema educatiu finès reserva a l'educació dels més petits als professors amb millor expedient.

També diu que, a diferència d'aquí, la majoria de les famílies finlandeses no te cap dubte que és la mateixa família la principal responsable de l'educació dels nens. Cosa que aquí no passa.
Més encara, el sistema educatiu és públic i gratuït des de la primària fins a la universitat. On gratuït inclou transport, material escolar i menjador. Com aquí.

Hi ha qui parla dels escandinaus com el paradís socialdemòcrata. Jo m'hi apunto. Si algun cop em perdo busquin-me per allà.

Una cosa que destaca en tot el discurs de "refundació" és la seva ambigüitat. S'admeten molts lectures. Quan sembla que estem en una línia de socialdemocràcia, de cop es fa un gir liberal.

Tanmateix, aquesta mateixa ambigüitat em fa l'efecte de trampa per captar adhesions. El problema és que el discurs pot ser ambigu, però al final l'escola serà, o bé pública, de qualitat, laica i gratuïta, o bé no.

Posem noms: volem socialdemocràcia o neoliberalisme? es pot ser catalanista i neoliberal a l'hora? jo crec que no. Esquerra ja és socialdemòcrata. Fins ara, aquesta conferència només em reafirma en la tria del meu vot per Esquerra.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Refundació (V)

Segueix el capítol dedicar a "Catalunya: país capdavanter". Un cop assentada la importància de l'educació, ara es reflexiona sobre la "vitalitat demogràfica". Inicia amb la frase següent que estableix la línia base: "Un país que no aposta per ell mateix és un país que no creu en ell
mateix. I un país amb taxes de natalitat baixes és un país que no aposta per ell mateix.".
Jo ho comparteixo. Senzillament, estic d'acord amb "El catalanisme ha de situar com a valor social el fet de la natalitat i com a prioritat política el suport a les parelles que vulguin tenir, adoptar o acollir fills." Impecable.

Afegiria que crec que és una qüestió de recuperació de la dignitat individual, primer pas per a la recuperació de la dignitat col·lectiva. Crec que hem viscut els últims temps sota el gran engany de dir que els fills són un obstacle per al desenvolupament personal i professional. Juntament amb la frase també terrible: "tenir fills és molt car".

Evidentment que hi ha qui les circumstàncies, econòmiques, de salut, o del que siguin, li impedeixen tenir fills malgrat desitjar-ho i lluitar per aconseguir-ho. Sempre hi haurà un petit grup que es veurà privat d'aquesta opció vital. Però crec que són els menys.

El cas, però, és que vivim en una societat on no es tenen fills, perquè no es volen, perquè costa massa tenir-ne, o perquè quan finalment s'aconsegueix una posició favorable llavors ja se n'ha perdut la il·lusió.

Ja he dit altres cops que a vegades em fa l'efecte que hem acceptat, com societat, la renuncia a tenir fills. Si és volgut, aleshores devem ser la primera societat de la història que es suïcida col·lectivament al renunciar a la procreació.

Si és imposat, aleshores fem-nos mirar on tenim la dignitat de deixar-nos extingir sense oposar resistència. A tant hem renunciat? Acceptem individualment la renúncia a ser pares? Perquè és una renúncia individual. Aquest model de societat on vivim està afectant-nos individualment d'una forma brutal: ens neguem la paternitat. No hi renunciaven ni els esclaus. No són qüestions identitàries. Parlem de projectes de vida personals. De temps d'estar amb la família. Com és possible que no hi hagi un clamor de la gent per denunciar que estem deixant de ser humans? Com és que no ens hem revoltat, per la força inclús, contra aquesta mutilació?

Acabat aquest punt, Mas enceta la qüestió de les infraestructures. Continuarà...

dimarts, 27 de novembre de 2007

Refundació (IV)

Després de les consideracions sobre la immigració, la conferència d'Artur Mas va encetar el discurs sobre corresponent a "Catalunya, país capdavanter". Objectiu del catalanisme és l'excel·lència en la feina, en el país.

Comença marcant uns models o uns exemples: Finlàndia i Irlanda. De ells diu "relativament petits, com Catalunya; sense grans recursos, com Catalunya; sense un gran poder, com Catalunya; però són països que caminen per la via de la qualitat i de l’excel·lència".

Trobo que són models excel·lents per a Catalunya. Sobretot en destacaria una característica que comparteixen aquest sos països, però que Artur Mas obvia: són estats independents.

A diferència de Catalunya on, manta vegades, es fan les coses malgrat l'estat o, en molts altres casos, contra l'estat. Com exemple, tots els contenciosos plantejats entre estat i Generalitat al Tribunal Constitucional i, de tots ells, el cas flagrant, sagnant i vergonyós del recurs a l'estatutet.
Però Mas no en parla d'aquest petit detall. Segueix i proclama que la consecució d'un país de qualitat passa per l'educació. Jo ho comparteixo. Diu també que el sistema actual no funciona i que el secret per a millorar-lo és un professorat de qualitat... Segur?

Segur que aquest és l'únic secret? Segur que n'hi ha prou amb "mestres ben formats, ben pagats i ben respectats".

Jo crec que un model educatiu reeixit requereix forçosament d'un cos de mestres i professors de qualitat, ben pagat i motivat". Crec que la condició és necessària, però no és suficient. Els mestres d'avui són gent ben preparada, segurament no gaire ben pagats i, en molts casos, decebuts. Perquè? L'autoritat dels mestres es responsabilitat exclusiva de les escoles o és delegada des de casa? el gust per l'esforç s'aprèn fa a les escoles o es mama a casa? la transmissió d'aquests valors cívics és responsabilitat exclusiva dels mestres o els pares hi tenen alguna cosa a dir?

Jo crec que tenen molt a dir. La pregunta és, els pares poden fer-ho? Vivim en un món on la gent s'ho pensa molt abans de tenir fills. De la necessitat se n'ha fet virtut i molts diuen que prefereixen desenvolupar-se personalment abans de tenir fills o en comptes de tenir-los. Altres diuen que no poden assumir-ne el cost. Altres diuen que per no veure'l en tot el dia millor no tenir-lo. Altres tenen el fill i, efectivament, no el veuen en tot el dia degut als compromisos laborals. En molts casos, als fills els eduquen els avis. Altres nens formen part del col·lectiu cada cop més gran de famílies "especials": de pares separats, divorciats o monoparentals. Tots aquests caos no són pocs. A la vista de tot això, confiar l'educació de les noves generacions als mestres en exclusiva es mostra no tant com un error de concepte, sinó com la única alternativa per a aportar alguna educació als nens i als joves.

Jo dic que calen bons mestres, ben pagats i amb autoritat a les aules. Però que l'educació dels fills requereix, fonamentalment, pares i mares. Pares i mares que puguin dedicar temps als seus fills. Els fills han de tenir models en els seu pares. Els tenen avui?

Mas sembla que s'adona que no ha parlat dels pares i diu més endavant que "de poc serveixen els discursos si no estem disposats a repensar, sense apriorismes, les bases del model educatiu. I
les bases afecten, per aquest ordre, la missió dels ensenyants, l’actitud dels pares i mares, i el funcionament del centres i dels mètodes d’ensenyança."

A mida que un jove va avançant pels diferents cursos del sistema educatiu, la funció dels ensenyants és cada cop més important, així com grau de responsabilitat del jove en la pròpia educació i va decreixent la importància de l'acció educativa dels pares. Tanmateix, el gran fracàs escolar es produeix justament en l'etapa que va dels 16 als 21 any. Segons els educadors, els joves abandonen quan ja no tenen la obligació de seguir, i quan, en molts casos, ja són pràcticament responsables del tot de la pròpia educació.

Potser no són tan responsables com això. O potser també: són prou llestos per veure que estudiar no els aporta avantatges competitius clars. O potser que no estan disposats a fer l'esforç malgrat els avantatges competitius. Segurament falla l'educació en els valors de gust per l'esforç, de respecte a l'autoritat o de la responsabilitat.

L'escola ha de fomentar i fer créixer valors, sobretot en els més petits, però els models estan a casa. Els instituts han de formar en ciències, humanitats, oficis i professions, però els alumnes han d'arribar disposats a treballar -a divertir-se també, parlem de joves- però han de saber que hauran d'esforçar-se. Els pares els ho han de recordar. Els joves han de creure que la formació serveix per alguna cosa. Els pares també ho han de creure.

L'educació al llarg del procés educatiu és responsabilitat de tres: pares, mestres i joves. El grau de responsabilitat va variant amb el temps. Recau amb més intensitat als pares en les fases inicials; creix en importància la dels en mestres en l'ensenyament primari; i cada cop és més important la dels joves en el secundari fina a fer-se gairebé els únics responsables en l'universitari. Però en tot cas, l'educació i la formació requereix la responsabilitat i feina d'uns i altres en un grau i mesura variable durant tot el procés.

Bé, en Mas acaba dient això mateix: "a les famílies també els hem de fer entendre que l’educació dels nostres fills va més enllà del sistema escolar, i que els primers responsables d’aquesta educació són els pares i les mares. L’educació d’un fill, en circumstàncies normals, es pot
compartir però no es pot delegar."

Només una cosa, el paràgraf anterior el comença amb el següent toc "A les famílies els hem de respectar el dret que tenen a triar lliurement l’escola que volen per als seus fills. És un dret constitucional i estatutari, l’exercici del qual es converteix massa sovint en una odissea o
simplement en un mal son. "

El dret a triar. El mateix Mas, parlant d'una altre qüestió diu "el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos". Es tracta d'això? Prou que m'agradaria que el dret a triar l'escola dels fills fos universal. Que els pares purguessin triar l'escola que els anés més bé. Però no perquè hi haurien escoles millors o pitjors, sinó pe altres criteris com proximitat al lloc de la feina, o de casa. El cas és que Mas sap molt bé del que parla amb el dret a triar. Parla del dreta triar dels que sempre han pogut triar. Parla dels que podrien triar dur als fills a les "millors" escoles. Però aleshores, no es tracta d'un dret universal, sinó d'un privilegi. El que ens cal és una escola pública, gratuïta, laica i de qualitat. I pares i mares amb feines que els permetin tenir fills quan són joves i educar-los. Això demana alguna cosa més que bones paraules, potser polítiques socials? potser polítiques d'esquerres? una conciliació real de vida familiar i laboral?

L'Educació és part estructural del sistema. El fracàs en l'educació compromet el futur. L'educació, a més, és un gran indicador dels problemes del present.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Refundació (III)

Continua el discurs de Mas, ara parlant sobre immigració amb aquesta frase altisonant:

"Catalunya com a nació, i els catalans com a poble i com a cultura, tenim dret a preservar, enfortir i projectar els valors de la nostra civilització i de la nostra catalanitat. Els catalans hem de defensar aquests dret si volem que Catalunya no es converteixi simplement en una confederació d’ètnies diferents. "

Això dels "projectar els valors de la nostra civilització" sona molt bé. Segurament era la millor forma d'inflar d'orgull als oients, però és una frase, al meu parer de propaganda. Per sort, Les qüestions de fons les aborda tot seguit:

- "Cap societat té una capacitat il·limitada d’absorbir i d’integrar persones vingudes de fora. [...] Tota societat té dret a senyalar els límits de la seva capacitat d’integració."
- Mesures diverses per a controlar els fluxos immigratoris. "I per sobre de tot això, contracte social dels immigrants amb la societat d’acollida. Un contracte de drets i deures, reconeixent incentius per aquells immigrants que facin un esforç real i positiu d’integració. L’immigrant que fa un esforç d’integració ha de ser reconegut."

Què vol dir esforç "real i positiu" d'integració? Qui avalua si l'esforç ha estat "real i positiu"? En què consisteix el contracte social? Ahir parlàvem de seducció, ara parlem de contracte social, i d'esforç "real i positiu" dels immigrants.

Tal com ho veig jo: milers de persones marxen del seu país per en alguns casos a buscar-se un futur millor i prosperar; en d'altres, no marxen, sinó que fugen, jugant-se la llibertat i la vida doncs no tenen res més a perdre.

Podria seguir per aquí: aquesta és la dialèctica clàssica dreta-esquerra sobre la immigració -no cal dir que Mas aposta pel discurs de la dreta- però aquest dialèctica està superada per un factor nou i que cada cop és més important. En realitat, no tenim un model per al fenomen migratori global que, probablement, ja estem vivint. Un fenomen que ha abocat en pocs anys a un milió de mous ciutadans al Principat.

Quanta part de la immigració actual ja es produeix directament pels efectes del canvi climàtic? i indirectament? Al meu parer, el discurs sobre la immigració ha de centrar-se en la resolució del problema de com satisfer les necessitats bàsiques d'una població hipertrofiada pels refugiats climàtics, directes o indirectes.

El problema ha de tractar-se globalment. El canvi climàtic aboca i abocarà als murs de la fortalesa Europa a milions d'éssers humans. Obrirem les portes? Quina projecció de fluxos migratoris cap a Catalunya hi ha? Disposarem de recursos suficients d'aigua i energia per a la part de flux immigratori que essent solidaris i compromesos amb Europa haurà d'assumir la nostra societat?

I en tot aquest gran repte, quin paper juga el catalanisme? Segurament, la pervivència de la nació, no dic ja la nació plena, passa per un model educatiu i per una escola pública, gratuïta i laica, amb molts més recursos que no pas els que te ara, capaç de garantir la immersió lingüística i cultural, i la transmissió dels valors republicans. L'escola, de nou, és l'escut de la República.

I malgrat això, tinguem present que estem parlant d'un objectiu a molt llarg plaç i que caldrà una inversió i un esforç constant. Les forces que porten a una societat multiètnica són poderoses i, en certa forma, estan descontrolades i són imprevisibles. Cal un pla global de xoc.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Refundació (II)

Continuo amb l'anàlisi de la conferència sobre la refundació del catalanisme. En el darrer post acabava enunciant les quatre bases de la refundació segons Artur Mas. Avui començo analitzant-ne el primer, que anomena "Catalunya, una nació plena". Mas proposa associar "plenitud nacional" no a la consecució de les majors fites d'autogovern sinó a un concepte completament diferent. Segons diu, nació plena ha de voler dir que "tots o gairebé tots els catalans" han de sentir que Catalunya és la seva nació. Cal fer "que la immensa majoria de catalans se sentin catalans i vegin Catalunya com el seu país, el del seus fills i el del seus néts".
Això no ens sona una mica? Tampoc aquest objectiu és cap cosa nova.
Segueix amb una reflexió obvia: "el sentiment de pertinença a una comunitat nacional no es pot imposar, és de lliure elecció. Per tant, l’únic camí per arribar a la nació plena és fer de Catalunya un projecte atractiu".
Res a objectar, el raonament és lògic. El discurs continua també amb la pregunta lògica: "Què pot fer atractiva la nostra nació?"
Ens proposa els següents arguments per a la seducció:
1. la cultura catalana
2. la capacitat de la nació catalana d’oferir oportunitats de promoció a les persones.
3. el gust per la feina ben feta
4. les virtuts cíviques dels catalans. Tolerància, esperit solidari, sentit de la justícia, compromís amb el bé comú, sentit de la responsabilitat.

De la llista anterior jo només salvaria la cultura. La resta són tòpics.
De debò que és "la nació catalana" la que ofereix oportunitats de promoció a les persones?
No. En tot cas ho serà conjunció entre un model social, econòmic i polític amb una situació econòmica i política propícia i juntament amb unes capacitats personals que permetin aprofitar les oportunitats. El gust per la feina ben feta? de debò que aquest és un tret diferencial català? Hi ha alguna societat al món que no posaria "el gust per la feina ben feta" com un valor propi o desitjable? finalment, el demolidor "les virtuts cíviques dels catalans"? hi han virtuts cíviques dels catalans? Totes aquestes virtuts cíviques no serien, un cop més, assumides per totes les societats del món com a pròpies o com a desitjables?

No resulta pueril dir que els catalans són solidaris, tolerants, justos, compromesos amb el bé comú, responsables i amants de la feina ben feta?

Aquest és una discurs que pot resultar agradable a l'oïda però és inútil. Pel fet de ser català no s'és solidari, tolerant o just... Si de cas el discurs seria a l'inrevés: Desitjariem que els catalans fossin solidaris, tolerants o amants de la justícia. Ens agradaria que la societat catalana fos així. Seria una gran declaració d'intencions, a l'estil del "liberté, egalité, fraternité". Bonic. Inclús republicà. Però en el model de la República francesa resulta que és la República la que fa la nació. No a l'inrevés.

I llavors arriba la meva conclusió: Sí, jo crec que cal fer atractiva la nacionalitat catalana. Cultura i nació són indestriables. No es pot arribar a estimar la nació sense conèixer i participar de la seva cultura. Cal fer un gran esforç educatiu i comunicatiu per a donar a conèixer i fer partícips de la cultura catalana a tots aquells ciutadans de Catalunya, compatriotes, que de moment la desconeixen, la ignoren o la menystenen. I cal oferir-los un gran projecte. Un projecte republicà. Un ideal. Una lluita. Un país inspirat en els valors de Llibertat, Igualtat i Justícia.

L'article 4, punt 3 de l'estatut del 30 de setembre, així com l'estatutet retallat diuen que "Els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i la sostenibilitat." Massa llarg per a un lema, però, en tot cas, valors fonamentals que caldria posar en joc.

Els poders públics, la cosa pública, la República de Catalunya ha de promoure i s'inspira en aquests valors. El projecte engrescador que cal oferir és la construcció d'aquesta República.

I acabo en aquest punt. Mas continua l'apartat dedicat a la "nació plena", amb unes consideracions sobre la immigració que discutiré en el proper post.

divendres, 23 de novembre de 2007

Candel, Educació i Refundació (I)

M'he llegit el pdf amb la conferència de l'Artur Mas sobre la refundació del catalanisme. Interessant. Hi han reflexions que comparteixo i altres que no comparteixo.
El document mereix una anàlisi detallada.

Abans de seguir, un parell d'apunts: un record pel Paco Candel. Vaig llegir "Els altres catalans" en una edició que corria per casa dels meus avis quan era força jove. Va ser el descobriment de que Catalunya era diversa, que català ho és qui vol ser-ho. I que el racisme de la paraula xarnego és quelcom molt dolorós, tant pel qui rep l'insult com pel mal que fa a l'ideal de Catalunya país de tots. Pel mal que ens fa a tots.

Moltes gràcies Paco, Francesc.


Segon: Catalunya està a la cua de l'estat i d'Europa pel que fa a nivell educatiu en secundària. La situació de l'ensenyament és un problema estructural sagnant i profund que transcendeix de llarg el desastre a les infraestructures. Es diu que l'arribada d'immigrants ha contribuït decisivament a la baixada del nivell educatiu. Potser sí. Però hi ha dues reflexions a fer: es podia preveure l'arribada de la immigració i les conseqüents necessitats educatives? i segona, potser relacionada amb la primera, no dic que no, com és que la inversió pública per alumne és tan baixa si la comparem amb el País basc o Navarra?
Em diuen que la vergonya dels barracons estarà subsanada l'any que ve. Evidentment, però, això no és més que cobrir la necessitat fonamental d'espais dignes per a l'educació. Però l'educació en ella mateixa: quanta inversió ha de rebre, què passa amb el model educatiu? com es veu afectat el model educatiu pel model social en que vivim (i que ens ve donat, més que no pas triat)

Aquest dos incisos previs calia fer-los. La conferència de l'Artur Mas en parlava de la immigració, de l'educació, dels models socials o del dret a decidir. I ho feia des d'una perspectiva concreta.

Artur Mas inicia la seva conferència amb un parell de consideracions: ell és el líder de CiU tot i que el discurs no és partidista i manifesta que vol ser president de la Generalitat.
Continua amb la revisió dels objectius històrica del catalanisme i el resultat en la consecució d'aquests objectius. Els objectius del catalanisme els desglossa en:
- la pervivència de la nació catalana.
- la recuperació de les nostres institucions d’autogovern.
- el progrés econòmic i social dels catalans.
Afirma que tots tres resultats han estat reeixits en un llarg esforç que abasta "els darrers 100 o 150 anys.".
Per aconseguir aquests tres objectius, el catalanisme va precisar d'una "Espanya democràtica, europea i pròspera." i va contribuir, va ser motor de canvi, a "regenerar Espanya". Segons Artut Mas, el catalanisme també va obtenir l'èxit en el seu esforça de la regeneració d'Espanya.

Amb tot, acaba amb aquest bloc destinat a la revisió històrica del catalanisme amb el següent paràgraf, que comparteixo: "I si alguna recança ens queda és la de comprovar que a la pell de brau hi predomina més l’odi que la concòrdia, i la intolerància que el respecte. En molts
aspectes, Espanya s’ha regenerat. En alguns altres, simplement degenera. El clima polític n’és un bon exemple. La incomprensió cap a Catalunya, també."

Una dada: el mot "Catalunya" apareix 117 cops; el mot "Espanya", 26; "Europa", 11.
Una cosa que m'ha cridat molt l'atenció ha estat justament la importància que es concedeix a Espanya en aquest discurs sobre el catalanisme. Molt més important que la que es concedeix a Europa.

Espanya és allà. Qualsevol horitzó nacional passa o per una entesa o per un conflicte amb Espanya. És més. Encara que Europa també és allà, resulta que la relació amb Europa, a curt i mig termini, també passa en major o menor grau per Espanya.

És inevitable parlar d'Espanya en una document que reflexiona sobre el catalanisme? segurament és inevitable.

Segueix el discurs. Enceta el bloc que acabarà amb la declaració dels nous objectius per al catalanisme. Abans, però, una afirmació força sucosa: "[el catalanisme] constitueix l’únic element capaç de mobilitzar les energies i les esperances del poble català. Quan parlo del
poble català, parlo dels més de set milions de catalans."

El poble català: els ciutadans del Principat. El públic objectiu del discurs. No es parla de Països Catalans. La referència als països de parla catalana ni apareix en el discurs. El catalanisme pot obviar aquest referent, no diré polític, però sí cultural?

I segona: de debò que el catalanisme és capaç de mobilitzar les energies i esperances dels ciutadans del Principat? No és aquesta una assumpció molt optimista? No serà més aviat un objectiu a assolir més que no pas una realitat d'avui?

En toc cas, el referir-se als set milions i mig de ciutadans com a catalans, avança un objectiu del nou catalanisme, que rep el nom potser equívoc de plenitud nacional, però que comparteixo en el fons: El poble de Catalunya, el conformen o l'haurien de conformar tots els ciutadans. Els set milions i mig, i també el conformaran els que compatriotes que vindran de nou.

Mas ofereix, a continuació, i tenint en compte l'anterior, una definició de català: "és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori. I en qualsevol cas, la voluntat de ser català és l’element més determinant."

Aquesta definició apel·la al propi sentiment personal. No imposa res a ningú: és català qui s'ho sent, més enllà de la condició administrativa. No fa cap presumpció identitària o ideològica. No diu que sentir-se català obligui a fer cap adscripció nacional o impliqui l'exclusivitat.

De fet, és una definició molt antiga. I rep una atac clàssic des de l'espanyolisme: si vius aquí i has nascut aquí, per molt que et sentis australià no ho seràs mai. Si vius aquí i has nascut aquí, per molt que diguis que només ets català, mira el teu carnet i digues que hi posa. Tu ets espanyol.
En Carod-Rovira va haver de patir aquest vell atac al "tengo una pregunta para usted". La resposta evident és "jo se qui sóc". Les lleis no poden imposar ni sentiments ni identitats particulars.

Continua Mas reafirmant que només des del catalanisme es pot redreçar la situació d'embarrancament que viu el país. Per això, diu, caldrà que el catalanisme es mostri amb "les seves millors cartes:
- estima al país per sobre de la ideologia. La construcció del país per sobre de les dretes o les esquerres.
- esperit renovador i modernitzador per sobre del conservadorisme.
- confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics.
- mentalitat oberta i projecció al món per sobre de la mirada curta i tancada.
- valors i actituds de compromís per sobre de la cultura de la desvinculació o de l’egoisme particularista. "

I aquí començo a arrufar el nas. "La situació d'embarrancament només es pot redreçar des del catalanisme." què vol dir això? De catalanisme n'hi ha a tots els partits, entès d'una forma o d'una altre. Més encara: el catalanisme és un component estructural en institucions i organitzacions de tota mena. La situació d'embarrancament, al meu parer, només es pot redreçar si es fa una avaluació correcta dels problemes, s'adopten les decisions adequades i és posen els mitjans. Les decisions adequades preses en clau nacional tenen, sens dubte, una vessant política. La vessant política, grosso modo, pot ser de dretes o d'esquerres.
La construcció del país, al meu entendre no està per sobre de dretes o esquerres. No ho està perquè no es construeix sense un model. I de models, grosso modo, en tenim de dretes o d'esquerres.
Poc a poc es va perfilant el catalanisme de Mas. No sense sorpresa veiem que està per sobre de "dretes i esquerres", reproduint el ja vell argument de la dreta segons el qual ja no existeixen dretes ni esquerres.
No només això, el catalanisme, segons Mas, te "confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics." Tota una declaració de liberalisme.
Ja hem vist quines són algunes de les característiques del catalanisme segons Mas. Acaba aquest bloc amb la declaració de les bases per a la seva refundació:
- Allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de substituir-ho per la nació plena, per la vivència de la nació en plenitud.
- Allà on hi havia l’aposta per la modernització, hem de fer l’aposta per un país capdavanter.
- Allà on es buscava la regeneració d’Espanya, hem de situar, a més, Catalunya al món. construir la Catalunya global.
- Allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi.

En aquest punt acabo el post. En el proper continuaré amb l'anàlisi del primer punt "La Catalunya plena", seguint el mateix mètode que l'emprat en aquest: descripció seqüencial del discurs de l'Artur Mas, citant-lo quan em sembli convenient i afegint les meves opinions personals.

Una darrera consideració: aquest discurs s'allunya de la meva ideologia. Hi hauran més crítiques que acords. Seré dur en la meva valoració. Tanmateix aplaudeixo i agraeixo a l'Artur Mas l'esforç, reeixit o no, tant li fa, de presentar la seva proposta i de convidar a la reflexió. Criticar és més fàcil que construir. Construir és el que ha fet l'Artur Mas i criticar és el que faig jo ara. Crítica constructiva, espero que sigui. Si més no, constructiva per mi.

Una última cosa. Ja hi ha cartell per a la mani del u de desembre. És el següent:


Penjo el cartell. Ens veiem el dissabte! no hi falteu!