Pàgines

dimarts, 27 de novembre del 2007

Refundació (IV)

Després de les consideracions sobre la immigració, la conferència d'Artur Mas va encetar el discurs sobre corresponent a "Catalunya, país capdavanter". Objectiu del catalanisme és l'excel·lència en la feina, en el país.

Comença marcant uns models o uns exemples: Finlàndia i Irlanda. De ells diu "relativament petits, com Catalunya; sense grans recursos, com Catalunya; sense un gran poder, com Catalunya; però són països que caminen per la via de la qualitat i de l’excel·lència".

Trobo que són models excel·lents per a Catalunya. Sobretot en destacaria una característica que comparteixen aquest sos països, però que Artur Mas obvia: són estats independents.

A diferència de Catalunya on, manta vegades, es fan les coses malgrat l'estat o, en molts altres casos, contra l'estat. Com exemple, tots els contenciosos plantejats entre estat i Generalitat al Tribunal Constitucional i, de tots ells, el cas flagrant, sagnant i vergonyós del recurs a l'estatutet.
Però Mas no en parla d'aquest petit detall. Segueix i proclama que la consecució d'un país de qualitat passa per l'educació. Jo ho comparteixo. Diu també que el sistema actual no funciona i que el secret per a millorar-lo és un professorat de qualitat... Segur?

Segur que aquest és l'únic secret? Segur que n'hi ha prou amb "mestres ben formats, ben pagats i ben respectats".

Jo crec que un model educatiu reeixit requereix forçosament d'un cos de mestres i professors de qualitat, ben pagat i motivat". Crec que la condició és necessària, però no és suficient. Els mestres d'avui són gent ben preparada, segurament no gaire ben pagats i, en molts casos, decebuts. Perquè? L'autoritat dels mestres es responsabilitat exclusiva de les escoles o és delegada des de casa? el gust per l'esforç s'aprèn fa a les escoles o es mama a casa? la transmissió d'aquests valors cívics és responsabilitat exclusiva dels mestres o els pares hi tenen alguna cosa a dir?

Jo crec que tenen molt a dir. La pregunta és, els pares poden fer-ho? Vivim en un món on la gent s'ho pensa molt abans de tenir fills. De la necessitat se n'ha fet virtut i molts diuen que prefereixen desenvolupar-se personalment abans de tenir fills o en comptes de tenir-los. Altres diuen que no poden assumir-ne el cost. Altres diuen que per no veure'l en tot el dia millor no tenir-lo. Altres tenen el fill i, efectivament, no el veuen en tot el dia degut als compromisos laborals. En molts casos, als fills els eduquen els avis. Altres nens formen part del col·lectiu cada cop més gran de famílies "especials": de pares separats, divorciats o monoparentals. Tots aquests caos no són pocs. A la vista de tot això, confiar l'educació de les noves generacions als mestres en exclusiva es mostra no tant com un error de concepte, sinó com la única alternativa per a aportar alguna educació als nens i als joves.

Jo dic que calen bons mestres, ben pagats i amb autoritat a les aules. Però que l'educació dels fills requereix, fonamentalment, pares i mares. Pares i mares que puguin dedicar temps als seus fills. Els fills han de tenir models en els seu pares. Els tenen avui?

Mas sembla que s'adona que no ha parlat dels pares i diu més endavant que "de poc serveixen els discursos si no estem disposats a repensar, sense apriorismes, les bases del model educatiu. I
les bases afecten, per aquest ordre, la missió dels ensenyants, l’actitud dels pares i mares, i el funcionament del centres i dels mètodes d’ensenyança."

A mida que un jove va avançant pels diferents cursos del sistema educatiu, la funció dels ensenyants és cada cop més important, així com grau de responsabilitat del jove en la pròpia educació i va decreixent la importància de l'acció educativa dels pares. Tanmateix, el gran fracàs escolar es produeix justament en l'etapa que va dels 16 als 21 any. Segons els educadors, els joves abandonen quan ja no tenen la obligació de seguir, i quan, en molts casos, ja són pràcticament responsables del tot de la pròpia educació.

Potser no són tan responsables com això. O potser també: són prou llestos per veure que estudiar no els aporta avantatges competitius clars. O potser que no estan disposats a fer l'esforç malgrat els avantatges competitius. Segurament falla l'educació en els valors de gust per l'esforç, de respecte a l'autoritat o de la responsabilitat.

L'escola ha de fomentar i fer créixer valors, sobretot en els més petits, però els models estan a casa. Els instituts han de formar en ciències, humanitats, oficis i professions, però els alumnes han d'arribar disposats a treballar -a divertir-se també, parlem de joves- però han de saber que hauran d'esforçar-se. Els pares els ho han de recordar. Els joves han de creure que la formació serveix per alguna cosa. Els pares també ho han de creure.

L'educació al llarg del procés educatiu és responsabilitat de tres: pares, mestres i joves. El grau de responsabilitat va variant amb el temps. Recau amb més intensitat als pares en les fases inicials; creix en importància la dels en mestres en l'ensenyament primari; i cada cop és més important la dels joves en el secundari fina a fer-se gairebé els únics responsables en l'universitari. Però en tot cas, l'educació i la formació requereix la responsabilitat i feina d'uns i altres en un grau i mesura variable durant tot el procés.

Bé, en Mas acaba dient això mateix: "a les famílies també els hem de fer entendre que l’educació dels nostres fills va més enllà del sistema escolar, i que els primers responsables d’aquesta educació són els pares i les mares. L’educació d’un fill, en circumstàncies normals, es pot
compartir però no es pot delegar."

Només una cosa, el paràgraf anterior el comença amb el següent toc "A les famílies els hem de respectar el dret que tenen a triar lliurement l’escola que volen per als seus fills. És un dret constitucional i estatutari, l’exercici del qual es converteix massa sovint en una odissea o
simplement en un mal son. "

El dret a triar. El mateix Mas, parlant d'una altre qüestió diu "el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos". Es tracta d'això? Prou que m'agradaria que el dret a triar l'escola dels fills fos universal. Que els pares purguessin triar l'escola que els anés més bé. Però no perquè hi haurien escoles millors o pitjors, sinó pe altres criteris com proximitat al lloc de la feina, o de casa. El cas és que Mas sap molt bé del que parla amb el dret a triar. Parla del dreta triar dels que sempre han pogut triar. Parla dels que podrien triar dur als fills a les "millors" escoles. Però aleshores, no es tracta d'un dret universal, sinó d'un privilegi. El que ens cal és una escola pública, gratuïta, laica i de qualitat. I pares i mares amb feines que els permetin tenir fills quan són joves i educar-los. Això demana alguna cosa més que bones paraules, potser polítiques socials? potser polítiques d'esquerres? una conciliació real de vida familiar i laboral?

L'Educació és part estructural del sistema. El fracàs en l'educació compromet el futur. L'educació, a més, és un gran indicador dels problemes del present.