El president Montilla ha anat a Madrid a fer l'entrega dels premis Blanquerna i n'ha dit una de bona: que els catalans estan emprenyats i que, de no posar-hi remei, es produirà una desafecció cap a a Espanya irreparable.
El que és molt interessant és que algú tan poc procliu a l'independentisme com Montilla vagi a Madrid a dir amb alguna volta que l'independentisme a Catalunya creix. Montilla diu que que l'independentisme creix i no per una qüestió de defensa incondicional dels valors inequívocament catalans de cultura, llengua, país... No, Montilla va a Madrid a dir que l'independentisme creix perquè cada dia hi han més catalans que s'adonen que ser espanyols no només no és una ganga, sinó que, manta vegades, és una estafa. Que ens prenen el pel.
A Montilla li sap greu que els catalans puguin arribar a estar tan fastiguejats d'Espanya que potser triïn anar pel dret i enviïn Espanya a fer punyetes.
La paradoxa és que aquest és el missatge d'Esquerra: Ni la llengua, ni la cultura, ni el país... és molt més senzill: són les hores perdudes a rodalies, són els peatges a les autopistes, són els boicots espanyols i són els taxistes de Madrid. És el dia a dia. És la cistella de la compra, estúpids!
La via independentista es perfila com una resposta a aquests problemes estructurals. El que és molt important del discurs de Montilla és que reconeix que per a molts catalans, aquesta alternativa no és una proposta de radicals, o de sectors marginals sinó, al contrari, és una opció que cada cop s'ha de tenir més en compte. És una tria possible i realista. Potser, avui, no en vots o en escons (aquests que vivim són temps d'abstenció), però sí com a alternativa que es va covant al subconscient col·lectiu.
És pura racionalitat. Si l'estat és una part important del problema, si no n'hi ha prou amb el vot per canviar a millor, si els intents de canviar l'estat segons els propis mecanismes de l'estat tampoc aporten millores... Aleshores, cal plantejar-se desfer-se de l'estat.
Potser sense voler-ho però aquestes coses ha dit Montilla a Madrid. No crec que li hagin fet gaire cas. Potser ni l'han entès. Però alguna cosa grossa es mou de fons quan es disparen les alarmes.
Això ara va de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada