Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

La matança del porc (represa)

El parc de Collserola torna a estar tancat. Es veu que es va trobar un senglar infectat, a la zona de parc que pertany a Barcelona i el protocol  que cal tancar el parc.

Aquest cop, però, un representant de l'autoritat va sortir a dir que el parc es tancava perquè anaven a carregar-se a tots els senglars. Mort el porc, morta la ràbia. I que anaven a fer-ho sense manies. Cal matar porcs. Aquest cop han tingut el detall de no tractar la gent com criatures i han dit, ben clar, que no se'n salvarà ni un.

En fi, els porcs lliures moriran per a major glòria dels propietaris de les empreses del sector porcí, d'engreix, d'escorxador... 

Em sorprèn que no hagin saltat grups animalistes a defensar els senglars. Em crida l'atenció. O potser han saltat, però fan poc soroll, o les seves accions tenen poc ressò. Com sigui, jo no me n'he assabentat. Trobo que és curiós. Recordo quan grups animalistes van assaltar granges per alliberar gallines de la violació continua a la que es veien sotmeses per galls feixistes. Consell: No humanitzeu els animals més del compte. No són persones. Tampoc els cal. Humanitzar als animals sembla, més aviat, un signe d'egolatria humana. Els animals no necessiten ni demanen ser humans honoraris. Humans, siguem humils: ser una persona, un ésser humà, tampoc és garantia de res.

Pobres bèsties. Només demano que se'ls faci patir el mínim. Que la crueltat es redueixi a la mínima necessària. Pregunto, també, si no hi ha una altre solució. Massacrar tota la població d'una determinada espècie no hauria de fer-se a la lleugera perquè segurament tindrà un impacte en els equilibris de l'ecosistema del parc. Em sorprèn també que cap entitat de defensa de la natura hagi presentat objeccions.  

Cal dir, també, que mentre es parla dels porcs no es parla de l'origen de l'epidèmia. poc a poc, des del govern de la Generalitat, estan reprenent la hipòtesi de l'entrepà contaminat. 

A mi, aquesta idea em sembla tant o més preocupant que la de la falla de seguretat d'un laboratori. 

Que un laboratori tingui falles de seguretat és greu. Però qui juga amb foc, a vegades es crema. No existeix el risc zero. Assumim que la probabilitat de fallada és extremadament baixa i que no ens afectarà cap cas en el temps d'una vida. El problema que hi veig és que no sé com es calcula aquesta probabilitat de fallada, i si té en compte factors com, per exemple, presidents dels EUA que comencen guerres a l'Orient Mitjà, o cadenes de subministrament de recanvis o d'energia trencades per embargaments o conflictes socials. 

Tot i això, els laboratoris són essencialment segurs. 

En canvi, l'entrepà contaminat és una altre història. Perquè algú es va fer un entrepà amb embotit, i aquest embotit estava contaminat. Sobre el paper els embotits passen controls sanitaris. Però està clar que aquest embotit no el va passar o, molt pitjor, sí que va fer-ho. El cas és que un embotit amb pesta porcina va arribar a una botiga on va ser venut. N'hi han gaires més d'aquests embotits contaminats en circulació? i la falla de qui ha estat? de l'administració, que se li ha escapat un embotit del seu control? o d'un laboratori que va fer malament les proves per detectar la infecció? 

No se sabrà. Es millor que el personal no pensi gaire en responsabilitats. El problema és que hi ha personal, jo mateix, per exemple, que acostumem a anar a passejar i fer excursions per Collserola, perquè pel preu d'un bitllet de metro tens boscos, muntanya i un paisatge rural a tocar de la ciutat. Això, per als que anem escurats de calés és gairebé l'única inversió en salut i benestar que es pot fer. Que ens ho treguin perquè no se què collons passa amb els porcs, no m'agrada. És irritant. Molt.

Com que estic molt enfadat, demano responsabilitats, i no enganys, ni contes, ni sopars de duro. Vull tornar aviat als boscos de Collserola, que són un espai públic i, això em pensava, de tots. Vull que deixin tranquil·la a la fauna de la muntanya, entre la que m'abelliria de ser comptat, vist un cop més que no ens hauríem de vantar tant de la nostra «humanitat». 

La matança del porc - 2.

Al darrer post explicava que no havíem pogut anara a passejar per Collserola a causa del tancament del parc. El tancament del parc es justificava per tal d'impedir l'escampament de la pesta porcina. 

D'aleshores ençà  se n'han conegut més detalls de tot aquest afer. El més destacat és el que fa referència al possible origen del brot. Inicialment es va assenyalar un "entrepà d'embotit infectat, abandonat per un turista a una àrea de servei". Aquest explicació tenia la virtut de ser molt senzilla i ja se sap que, atenent al principi de la navalla d'Occam, l'explicació més senzilla acostuma a ser la més probable, en condicions similars.

El problema és que aquesta explicació tan senzilla plantejava algunes preguntes interessants: d'on hauria sortit aquest embotit infectat? el turista infectat es va fer l'entrepà al seu país d'origen i va a esperar a llençar-lo justament quan passava per aquesta zona? Per què? Porta més entrepans infectats aquest turista?  Potser podíem haver esperat un seguit de brots resseguint una ruta principal, oi? com és que el brot apareix només a Cerdanyola, ben a prop d'un centre de recerca en, casualitats de la vida, malalties dels a animals i, en particular, de la pesta porcina?

Bé, a dia d'avui, la teoria que està prenent més força és que el brot de pesta porcina es va originar a un centre de recerca.  

Incís, dic teoria i no certesa perquè els mitjans oficials es resisteixen a confirmar-la. Tot i els indicis que l'assenyalen. Primer un incís i després ja en parlaré dels indicis.

El problema és que des del primer moment s'ha assenyalat la teoria de l'entrepà infectat, i des del primer moment s'ha assenyalat com a conspiranoics als que van apuntar que ben a la vora d'on s'havien trobat els primers porcs morts hi havia una centre de recerca sobre la pesta porcina, i que pensar en una fuita era una opció raonable.

El poder ho és perquè, entre d'altres coses, controla els relats i, per tant, pot influir en el que la gent sap o creu.  Els missatges del poder mai són la veritat perquè sempre són missatges de part, parcials,  interessats i, sovint, propaganda. Quan no són, directament, mentides. 

Jo puc creure que la sospita que el brot de pesta podia estar originat a un centre de recerca l'han tingut sempre i que, com tants d'altres cops, s'ha intentat controlar el relat per a transmetre la sensació de que el poder sempre ho fa tot bé i vetlla per la gent. Però, com sovint passa, també, aquest control del relat els ha sortit malament. 

Perquè l'indici que assenyala a una fuita a un centre de recerca és molt fort: la soca del virus de pesta porcina detectada als porcs morts és la mateixa que es fa servir en centres de recerca i no es troba als casos de pesta porcina que es donen a la natura.

Fot-li.

Sembla, doncs, que no era una teoria de la conspiració. Sembla, doncs, que en aquests centres de recerca, per la raó que sigui, s'està treballant amb material sensible de forma poc segura. Potser és poc segura per manca de pressupost: perquè els sistemes de seguretat no siguin suficients, o perquè no funcionin bé per manca de manteniment, o per manca de formació dels usuaris. En definitiva, l'administració no ha posat els calés que feien falta en manteniment i formació. 

També pot ser que aquests laboratoris estiguin fent unes recerques amb materials per als que no tenen les acreditacions necessàries. Algunes informacions apuntaven que aquestes recerques sobre pesta porcina només estan permeses a laboratoris d'un determinat nivell de seguretat, i que cap dels laboratoris de la zona tenia aquest nivell acreditat. Si això és així, de nou les administracions han estat negligents en les inspeccions. 

Pot ser també que l'eliminació dels residus de les investigacions no s'hagi fet de forma segura. De nou aquí caldria revisar els procediments en sentit ampli, perquè la recerca sobre malalties contagioses demana no només laboratoris segurs i ben preparats, també demana circuits de transport  i circuits d'eliminació i destrucció de residus de forma segura i controlada. De nou, les administracions són responsables de garantir que aquestes cadenes segures es mantenen, i cal posar els pressupostos i les inspeccions que siguin necessàries. 

La qüestió no és funcionarial. No es tracta de posar gent que controli si qui toca ha signat a la casella corresponent. El que cal és assegurar que no hi han fuites. No es tracta de tenir funcionaris. Es tracta de tenir bons tècnics que saben el que fan, i que aquests tècnics disposin dels mitjans i de la tecnologia necessària per fer bé la seva feina i actuar eficaçment en cas d'emergències,

Sí, és clar, també caldran funcionaris que comprovin les signatures, però ni els tècnics són funcionaris, ni els funcionaris, tècnics. Són dues feines ben diferents que han de fer-se bé les dues, però només la dels tècnics és imprescindible, i la que justifica la funcionarial. El que cal és que no hi hagin fuites. No serveix de res que els papers estiguin tots bé si després la pesta porcina s'escampa.

El mateix es pot dir dels bombers, i els plans de seguretats, o dels metges i infermeres, i els plans de salut. La feina de l'administració és gestionar els serveis. Gestionar els serveis no és el mateix que prestar-los. Prestar serveis depèn dels tècnics, no dels funcionaris i, en tot cas, el que és imprescindible és prestar bé els serveis. Sí, és cert, prestar bé els serveis també vol dir que estiguin ben gestionats. El perill és que la capa de gestió pot deixar els papers i els informes tan bé com es vulgui, mentint si cal. Per això se suposa que han d'haver inspeccions i auditories externes. Però, en fi, també en coneixem d'escàndols amb auditories externes. En definitiva, el poder sempre intenta controlar el relat.

També és possible que hagi hagut errors dels tècnics: que no s'hagin seguit correctament els procediments per posar-se i treure's els vestits de protecció, per exemple. És possible. 

La possibilitat d'una cadena d'errors humans hi és sempre. No hi han sistemes amb seguretat al 100%. Però per això cal fer revisions dels plans de seguretat, simulacres, incorporar nous procediments... De nou, tot depèn de la quantitat de recursos que s'hi aboquin. Els tècnics poden cometre errors, però la responsabilitat última és de l'administració.

El cas, doncs, és que l'administració l'ha cagat. Potser per deficiències acumulades de molts anys de no posar diners, o per manca d'inspeccions, o de formació. Ves a saber.

Però la reacció de l'administració ha estat responsabilitzar a la població. A castigar-los sense anar al parc. La reacció és matar els porcs de Collserola. La reacció és ficar  a la Unidad Militar de Emergencias a que faci batudes per Collserola. L'únic que aconseguiran serà que els porcs fugin de Collserola. Ja no en deu quedar ni un a hores d'ara. Si havien porcs infectats s'escamparan i aviat veurem l'aparició de nous casos lluny de la zona de "confinament". 

En fi. La direcció de l'administració és cosa dels successius governs, i els governs des de fa molts anys els formen gent molt poc preparada i només interessada en els rèdits polítics i electorals i en els seus interessos personals, o dels lobbies que representen. No tenim molta cosa a fer. En tant que administrats només se'ns permet, cada quatre anys, votar dins d'una oferta restringida. A canvi d'aquest "dret" acceptem sotmetre'ns a "l'autoritat". 

És curiós, se'ns permet "triar" la direcció de l'administració; i se'ns torna el sotmetiment a una "autoritat". D'administració a autoritat. De tria a sotmetiment.  Aquesta és la mentida essencial, fonamental i estructural del sistema. 

Mentrestant, la pesta s'escampava. 

 

La matança del porc.

Ahir dissabte vam provar de fer un passeig per Collserola. En arribar a l'accés, aquest estava tancat per una cinta de la guàrdia urbana. Una persona que estava per allà ens va dir que era per la pesta porcina i ens va donar alguna explicació. Es veu que l'accés estava tancat a tot el parc.

La pesta porcina mata porcs, ja siguin de granja o salvatges. La pesta porcina no afecta a les persones. Les persones, si de cas, en podem ser transmissores perquè, segons ens diuen, la pols de les sabates pot portar el virus a altres llocs. 

Aquest argument em sembla absolutament increïble. En tot cas, suposant que és cert, és que tota la fauna que viu al parc no pot transmetre aquest virus amb les seves potes? o els ocells que fan nius? o els insectes?  Només els humans que, per cert, ens movem per camins i corriols ben definits som els que podem escampar aquest virus? Tot això em sona als mateixos arguments de pa sucat amb oli que es van fer servir per als confinaments del Covid.

Diuen també que el que es vol és "confinar" als porcs de Collserola. Em pregunto com pretenen fer-ho. Amb cintes de la guàrdia urbana? Als porcs això se'ls en refot bastant.

La cosa és que a Catalunya el sector porcí mou un munt de calés, i la pesta porcina fa que no pugui exportar i, per tant, suposa unes pèrdues multimilionàries. El sector està molt espantat perquè tem que la pesta entri a les granges i, en aquest cas, caldrà sacrificar tots els animals de les explotacions afectades.   

Aleshores, per a impedir que la pesta porcina afecti als porcs de les granges, la solució és exterminar als porcs salvatges. Curiós, també. Ignorava que els porcs en llibertat anessin a visitar als amics i familiars captius. 

La pesta porcina és una malaltia per a la que no hi ha vacuna ni tractament. I no n'hi haurà perquè és una malaltia essencialment erradicada i per a la que, per tant, no surt a compte fer recerca en vacunes o tractaments. Per això, si un porc salvatge agafa la pesta porcina, molt probablement es morirà. Si és un porc de granja, se'l sacrifica a ell, i a tots els altres porcs de la granja. 

A un ecosistema autoregulat, a vegades hi han plagues i virus que s'escampen i que afecten a determinades espècies. A vegades les espècies afectades poden desaparèixer perquè la plaga las delma fins a un punt en que l'espècie ja no és capaç sobreviure. En altres ocasions l'especie afectada desenvolupa immunitat de forma natural, o el virus perd força i, finalment, l'espècie afectada sobreviu a la plaga.  És, més o menys, el que va passar al Pirineu fa cosa de pocs anys amb els isards. Una plaga va delmar la població d'isards del Pirineu. La cosa va arribara a ser preocupant però, finalment, la plaga es va superar i la població d'Isards s'ha recuperat,

Però l'ecosistema de Collserola i de la zona afectada pel brot de pesta porcina no és autoregulat, en cap cas. Si ho fos, hi haurien llops, que són els depredadors naturals dels porcs salvatges, i ni hi són ni se'ls espera. Al contrari, és un espai molt humanitzat, amb un munt d'infraestructures i amb una fauna i flora que sovint és víctima de la gestió, o de la deixadesa en la gestió, dels espais forestals. En última instància, és un sistema sotmès als designis i interessos econòmics. Els depredadors "naturals" dels porcs d'aquesta zona som els humans.

El cas és que alguns dels humans que vivim a Barcelona  hi trobem gust a voltar per Collserola i, de tant en tant, albirar porcs salvatges, o altres espècimens  de la fauna local. Per això que no em deixin entrar al parc em fa pujar la mosca al nas. I que em diguin que el problema és la pols del calçat em fa emprenyar perquè tinc la sensació que em prenen per un enze. El cas és que no podem entrar al parc per no escampar la pesta porcina. No podem entrar al parc. No podem accedir al medi natural. Per a mi això s'assembla molt als confinaments que vam patir pel Covid. El missatge oficial parla de confinar, però no a les persones: es vol confinar als porcs.

Volen "confinar" als senglars. No volen que la gent entri al parc. Per què?  L'explicació podria ser que no es vol soroll. Es veu que aquest "confinament" dels porcs servirà per "posar trampes" i que "es facin captures".

Sembla ser, doncs, que volen "capturar" als porcs salvatges. Què faran amb els porcs "capturats"? Dur-los a un camp de concentració i reeducació per a porcs? Em temo que no, i que "capturar" és un eufemisme per "matar". Es volen fer "captures" i no batudes, perquè les batudes, amb gossos bordant i caçadors  tirant trets a tort i dret posen als animals en alerta i fugen, que és justament el que es vol evitar. És dir, cal capturar als porcs i eliminar-los sense fer merder, professionalment, industrialment, científicament, per evitar que els supervivents s'espantin i fugin. Dic jo que que d'alguna cosa s'adonaran els supervivents quan comencin a trobar-se sols.   

És dir, no volen que la gent entri al parc perquè van a massacrar als porcs. Sembla que la idea és massacrar als porcs en un radi d'un grapat de  quilòmetres al voltant de la zona en que s'ha detectat el brot de pesta porcina.

Estem doncs davant d'una matança, silenciosa i efectiva,  del porc. Salvatge, en aquest cas i per partida doble: matança salvatge del porc salvatge. A major glòria de la indústria porcina. A la festa no hi som convidats els usuaris habituals del parc perquè, probablement, no ens convé ser testimonis d'escenes de crueltat innecessària. És  millor que escrivim les nostres neures a un blog, mentre assaborim un bon entrepà d'embotit, o piquem uns talls de pernil del país.

En fi. Fa molts anys que el nostre món s'alimenta de la producció industrial de carn i cereals, i això no canviarà en un futur. perquè per molt que ens veiem com a gent moderna i avançada i cultes i bufons, el cert és que en aquest món n'hi uns pocs que manen i uns molts que obeeixen. Que aquests que obeïm, que som la majoria, som tractats com bestiar de granja. Que el que ens salva (per ara) és que, a més de força de treball, també som consumidors i, per tant, som una explotació que dona beneficis i que interessa mantenir-nos vius, ben lligats als proveïdors de productes de consum entre els que destaquen els aliments i els fàrmacs.  

 En definitiva, som el bestiar i la carn de canó de l'elit. Com que som molts, ens cal alimentació industrial. Digues-li pinso, digues-li insectes, o digues-li pernil ibèric, al final tot és indústria i capitalisme. Que tot això és un negoci molt lucratiu i que, si per mantenir al negoci cal sacrificar el bestiar, de l'espècie que sigui, se'l sacrifica, i punt. 

Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Natalisme i immigració

Aquest matí estava escoltant la ràdio. Parlaven dels moviments natalistes als EUA. És a dir, dels grups que defensen que la gent ha de tenir molts fills. 

Voler tenir molts fills sempre ha estat  vinculat a extremismes religiosos. Quan ens topen amb una família nombrosa, la pregunta que més aviat que tard sorgeix és: "són de l'Opus?" 

En la meva opinió ha de ser la racionalitat, i no la religió, la que porti a una parella el decidir si vol tenir fills i quants vol tenir. I dic parella per simplificar, però aquest raonament també val per els models de família no tradicionals, monoparentals,  homosexuals,  comunes i col·lectius...

Jo crec que la decisió de tenir fills ha de venir del compromís dels pares en l'educació dels fills, i de les possibilitats materials de criar-los i educar-los.

Penso que ser pare és una experiència vital fonamental. Ets pare, o no ho ets. I quan ho ets, és per a tota la vida. Ser pare no et fa millor persona, evidentment, però crec que determina inevitablement quina mena de persona seràs. No si seràs una bona o mala persona, però t'obligarà a fer tries que determinaran  trets personals.

Per als fills, és evident que l'ambient familiar que trobin, les possibilitats d'educació i criança que se'ls pugui oferir també determinaran bona part de les persones que seran.

L'estat hauria de proporcionar mitjans i ajudar a les famílies, en el sentit ample, que vulguin tenir fills. Perquè un dels objectius dels estats hauria de ser prestar serveis i ajudes a la gent per a que aquesta es pugui desenvolupar, per a que puguin tenir vides plenes i satisfactòries.

Vet aquí, el primer problema. Aquest mai ha estat l'objectiu dels estats . Els estats, tot i que a les seves constitucions puguin posar coses tan boniques com el dret de la gent a ser feliços, no tenen aquesta prioritat.

No. Els estats són essencialment estructures de control. En el millor dels casos. En el pitjor, directament estructures mafioses o d'explotació.

Els estats són estructures al servei del poder, i són ells mateixos un poder. Els poders ho són perquè tenen súbdits, i els súbdits no són més que recursos. Els drets dels súbdits són, essencialment, una molèstia per a l'exercici i abús del poder i, per tant, cal acabar amb els drets de la gent. El millor símil dels estats és la granja, com ja va mostrar Orwell. Per als estats la població és indistingible del bestiar. Un recurs en el que el que compta no són els individus, sinó la massa total. A les granges industrials, no es demana quants caps de bestiar hi han, sinó quin pes total de bestiar hi ha. Perquè el pes en determina els Kg d'aliment i d'antibiòtic que cal proporcionar per a mantenir la producció de carn, és a dir, de consumidors i de productors.

És per això que els natalistes són una molèstia. En general qualsevol ideologia que vulgui portar a la gent el dret a decidir, en aquest cas decidir si vol, o no, tenir fills, és una amenaça per al poder. Perquè li dificulta controlar aquesta variable de forma directa.

Aquest dies ho estem veient: es parla de la Catalunya dels 10 milions. Avui en som 8, amb les infraestructures de quan érem 6. Una previsió de creixement demogràfic que, atès l'índex de natalitat de Catalunya només podrà ser assolit amb l'entrada d'immigració.

Ja ho he dit algun cop, a risc de que se'm titlli d'extrema dreta, la immigració massiva és el somni humit de les elits. Perquè és una massa de productors / consumidors que tenen molts pocs drets, que estan, essencialment desarrelats, i que, per tant, són fàcilment controlables pel poder. Sempre es poden fer deportacions massives d'immigrants quan ja no interessen. Sempre se'n poden fer entrar de nous quan cal mà d'obra barata. Quan el nombre d'aquesta força de treball precària  es prou gran, els treballadors autòctons, arrelats al país, amb consciència dels propis drets, passen a ser una minoria que veu com inevitablement els drets es perden i els sous baixen.

Tothom té dret a emigrar, perquè tothom té dret a viure i a tractar de prosperar. Tothom. Catalunya ha estat un país de pas, un país d'emigrants, i un país d'immigrants. Un país que ha rebut exiliats, i del que n'han fugit compatriotes vers l'exili. Tothom té dret a viure i a anar allà on pugui viure. I també crec que la majoria de la gent que s'exilia o emigra a un altre país és conscient que haurà d'adaptar-se al que trobi. Estic convençut que són ben pocs els immigrants i exiliats que arriben amb esperit de colonitzador o de conqueridor. Sí, és clar, venen amb els seus costums i les seves creences, i cal esperar que només amb molt d'esforç i paciència  les canviaran, si les canvien. L'acollida als immigrants ha de fer-se des del respecte, de llurs costums, i de les pròpies del país, oferint al nouvingut la possibilitat de conèixer-les i de que les faci seves. I també cal informar-lo i fer-lo partícip dels drets i deures que té en viure al país d'acollida. Tot això cal fer-ho i fer-ho bé.

Una altre cosa és que el poder vulgui fer-ho bé. En definitiva, algú que no sap que té uns drets, no els defensarà, ni els exercirà. Això passa amb els immigrants, però també amb els nacionals. La ignorància és la millor arma del poder. Perquè de la ignorància en ve la por, i de la por, l'obediència.

El poder vol immigració.  El poder vol mà d'obra barata aquí, i consumidors allà, i la millor forma és fer-ho amb poblacions flotants. En definitiva, amb poblacions que no representen una despesa fixa. Per això, d'aquesta Catalunya dels 10 milions el poder vol que quatre en siguin immigrants. Perquè així tindran el bestiar ben controlat. Perquè en els seus càlculs, aquesta Catalunya que monocultivarà el turisme necessita aquesta quantitat de bestiar per a mantenir els negocis del poder en marxa.

I per això, aquest matí estaven abominant del natalisme a la ràdio, dient que era una ideologia que, sense ser d'extrema dreta, s'associa a l'extrema dreta i a governs d'extrema dreta, dient que els natalistes són una elit que defensa els seus privilegis elitistes. Que el natalisme és xenòfob i racista. Dient que el natalisme està assocat a nacionalismes ultres. Coi, a Catalunya, el primer verset del nostre himne nacional és "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena". Pel que es veu, el poder opina que la forma correcta d'omplir-la és amb immigració, i que voler que sigui plena amb els nostres fills és racista i xenòfob. És molt sorprenent.

O potser no tant, perquè fa temps que els mitjans, públics i privats, no són més que eines de propaganda, d'adoctrinament i d'infantilització, allà on haurien d'informar, educar i entretenir.

Per a quan un debat seriós sobre la natalitat del país? per a quan un debat seriós sobre immigració? per a quan un debat seriós sobre com volem que sigui Catalunya? Perquè s'escatima sempre el debat sense mentides sobre els avantatges i desavantatges d'una Catalunya independent? 

Mentrestant, Barcelona ja és la ciutat del món amb més massificació turística. El turisme no deixa de ser una forma d'immigració temporal, i la via d'accés més important de la immigració il·legal.

Perquè, el cas, és que la immigració il·legal existeix, i hi ha gent que no té el permís de residència, i que han arribat aquí buscant feina, i no l'han trobat, i aquest és un problema molt gros que cal encarar de forma urgent. O potser no ho és tant d'urgent, per al poder, al que li convé tenir aquesta reserva d'aturats,  de ma d'obra sense drets, per mantenir els sous baixos, i a la classe treballadora dividida entre legals i il·legals. En definitiva, res de nou, perquè aquesta anàlisi sobre l'atur és ben coneguda i ja l'havia fet Marx.

Voler tenir fills, molts fills, a priori no és racisme, ni xenofòbia. Hauria de ser, simplement, una tria possible i racional dels pares. El que caldria és proporcionar mitjans per a que els pares poguessin fer aquesta tria de forma lliure, i per això caldria una educació laica, sense fonamentalismes religiosos, una formació que permetés als joves fer plans vitals raonables, un sistema econòmic que oferís feines de qualitat. Uns governs, en definitiva, al servei del ciutadans, i no com ara, que està al servei d'elits mediocres i cobdicioses, que tracten al poble com bestiar, i al país com un femer.

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

La germandat

Ahir es van fer manifestacions al País Valencià reclamant la dimissió de Carlos Mazón.

Sembla que, com de costum, per molta gent que es manifesti o estigui indignada, funcionarà un cop més la "democràcia" espanyola, que consisteix en que "un dia votes el que et deixem votar, i després obeiràs quatre anys". Dubto molt que Mazón dimiteixi, i cada cop és més clar que des del PP no l'obligaran a fer-ho. Cap novetat.

Com de previsible era que, ahir, un tuit del PP valencià afirmava que la manifestació a Valencià era una manifestació catalanista, promoguda pels defensors dels Països Catalans que havien anat a València, només a fer merder.

El recurs de tota la vida: Culpar Catalunya i els catalans de tots els mals. Al País Valencià aquest recurs és particularment ofensiu. Atia la catalanofòbia i ataca al tret més important de la identitat del País Valencià, que és la seva llengua; atacant, de pas, el tret més distintiu de la identitat de Catalunya, que és també la llengua. La mateixa llengua a tots dos països. A Catalunya li en diem català, al País Valencià li en diuen valencià. Dos noms per a la mateixa cosa. La mateixa. La gent que es manifestava ahir parlaven valencià, molts. Parlaven català. Jo entenia perfectament les seves consignes sense que em calgués cap traducció. És una obvietat, però prefereixo dir-ho i escriure-ho.

La manifestació d'ahir no era catalanista. Era una manifestació de gent molt emprenyada. Una manifestació valenciana i amb eslògans en valencià molt explícits. Eslògans i crits reclamant la dimissió de Mazón, per la forma com va gestionar la catàstrofe, i per la forma desastrosa en que ha gestionat, i es tem que gestionarà, les conseqüències. Punt.

Que gent i organitzacions de Catalunya anessin a València a manifestar-se és ben natural, des del moment en que molta d'aquesta gent eren voluntaris que hi són allà des del primers dies per ajudar, i han vist sobre el terreny com el desgavell institucional, les mentides, la incompetència i certa forma de corrupció  "legal" han provocat víctimes.

A més, a Catalunya som molts els que sentim el País Valencià com a país germà. Igual com sentim germanes a les Illes Balears; igual com sentim la Catalunya Nord com una part mateixa del Principat. Un Principat que fou esquinçat i repartit entre Espanya i França pel tractat dels Pirineus. Igual com ens sentim germans d'Andorra i de la franja d'Aragó. Igual com ens sentim germans de la ciutat sarda de l'Alguer. Som germans, i ens agermana més que cap altra cosa, la mateixa llengua. És de bon germà que quan el teu germà pateix, tu vagis a ajudar-lo. Perquè sí. Perquè cal. Sense haver de donar més explicacions. No cal ni que ho demani. Com és natural, l'ajudes en la mateixa llengua que heu parlat sempre.

Vet-ho aquí. Aquesta germandat, es tradueix en voluntaris i en recursos econòmics, i en lluites compartides, aquestes sí, contra els que per incompetència, desconeixement o cobdícia fan mal, o fan patir al meu germà. Per això la manifestació d'ahir, i els voluntaris, i els eslògans. Perquè Mazón ha de dimitir, per mentider, inútil i incompetent, i perquè amb les seves mentides, inutilitat i incompetència està fotent a la família.

I amics, a la família no se la toca.  

Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià

Al post anterior comentava que al dinar no havíem parlat de política, però el cas és que una mica sí que vam parlar. Va sortir la poca confiança que donen els partits, i també el referèndum del 1er d'octubre. No és gens casual que aquests dos fets apareguin junts.

El desastre al País Valencià no fa més que confirmar que no es pot confiar en els polítics. Els polítics, en conjunt, són inútils i incompetents. Alguns afegiran que, en conjunt, també són corruptes. Jo no diria tant tot recordant el principi de Hanlon: no és que siguin malvats, és que són estúpids. Però és cert que la seva incompetència permet que la corrupció campi. Fins i tot, la seva incompetència voreja la corrupció. El cinisme, la cobdícia, la incompetència. L'acumulació de poder i diners en mans d'un grup que no estan preparats per a gestionar aquests recursos poden provocar situacions d'atzucac. 

Sembla que és el que ha passat al País Valencià. La incompetència, la manca de preparació, la cobdícia d'uns i altres, durant anys, han portat a que una situació d'emergència climàtica hagi provocat un desastre. Un desastre amb centenars de morts, la destrucció massiva d'infraestructures i, molt més greu, que a dia d'avui encara hi hagi gent atrapada.  És molt bèstia. Això vol dir que probablement, a hores d'ara ja hi ha gent que van sobreviure al desastre però que avui, per manca d'aigua potable, per manca d'atenció mèdica, perquè encara no han estat rescatats, han mort, o moriran.

Ahir a la nit vaig veure el vídeo d'última hora que va penjar Marc Vidal al YouTube. Marc Vidal és un liberal que modula el seu discurs i a vegades sembla un social liberal i altres pot sonar a ultra liberal . Ahir estava particularment encès i denunciava el que per a ell era la demostració que l'estat espanyol és un estat degradat i en descomposició. En el seu discurs diu que hauria passat de ser un estat "molt fràgil", a  un de "fallit" o "col·lapsat". 

Al costat del vídeo de Marc Vidal cal posar el vídeo dels voluntaris, centenars, potser milers, marxant amb pales, escombres, aigua, menjar a les zones afectades. Van a ajudar als seus veïns. Sols el poble salva al poble, com diuen alguns. Per cert, van a títol individual la majoria. Val a dir també que diferents organismes oficials i organitzacions particulars han muntat equips per anar a col·laborar en les tasques de rescat i emergència. Però la imatge que colpeix, positivament, és la de les cues de voluntaris.

L'estat ha fallat. La gent ha respost. L'estat, i "estat" inclou totes les administracions: central,  autonòmiques, provincials, locals, ha fallat. L'estat no controla el territori. L'estat, de fet, ha estat en una part no menor, un dels agreujants del caos. Precisament perquè sobre el paper controla el territori, però en la pràctica no ho fa. En realitat, el control del territori té més a veure en posar el territori a disposició d'uns determinants interessos, ja sigui trigant a donar l'avís d'emergència per evitar un possible perjudici econòmic (no donant l'avís el perjudici ha estat molt més greu); o no revisant durant anys els protocols de seguretat i les construccions fetes, atenent als avisos que la pròpia natura va donant regularment, i que ara ja es donen des d'organismes internacionals referents als efectes del canvi climàtic i la construcció desordenada; o trigant a demanar ajuda, o dificultant la seva arribada degut a una avaluació incorrecta dels danys produïts, de la pròpia capacitat de resposta i de la voluntat d'utilitzar el desastre per a fer propaganda, o per evitar que es faci propaganda contrària.

La gent afectada, mentrestant, sobreviu com pot, o gràcies a l'ajuda dels voluntaris i dels serveis de rescat, allà on l'ajuda i els voluntaris arriben. 

La notícia, important per confirmada, és que Espanya és una estat fallit,  o col·lapsat, que a efectes pràctics és el mateix. Espanya no controla el territori. Les estructures d'estat inexistents, que van ser  l'excusa que alguns van posar el 1er d'octubre per a no fer efectiva la independència, en realitat, tampoc existeixen per la banda de l'estat espanyol En realitat les estructures de l'estat són, en el millor dels casos ineficients, i en el pitjor, parasitàries, i si el país va funcionant és, més que cap altre cosa, perquè hi ha una majoria que treballa cada dia, malgrat el pes i la fortor, cada cop més insuportable, del cadàver de l'estat.

A Catalunya tenim un projecte de país, d'estat independent, que no té per  què ser una mala còpia de l'estat espanyol. Tenim la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé, i és més possible del que ens diuen perquè les estructures d'estat que ens calen, ja les tenim i només cal ocupar-les. L'estat no controla el territori. El poble, sí. Segur que les estructures han de ser modernitzades i posades al dia. Precisament cal aprofitar l'absència i la deixadesa del titular. Per a ocupar-les on es puguin aprofitar, per a refer-les allà on calgui; i posar-les, ara sí, al servei de la col·lectivitat, i no com ara, que estan al servei d'interessos privats. El que és públic ha d'estar el servei del públic.

Espero que el País Valencià es recuperi aviat d'aquest cop. El condol per les víctimes. Que tots aprenguem alguna cosa i que, si pot ser, aprofitem aquest desastre per recuperar el control sobre les nostres vides. Un control que per la cobdícia sostinguda en el temps d'alguns, ens ha estat arrabassat. Que no tinguem por. Que no els necessitem. Que el poble salva el poble. Que només ens necessitem a nosaltres mateixos. 

I que l'aigua, que tant de mal ha fet, però que ens és imprescindible, també s'endugui la crosta inútil, incompetent i corrupta que ens tenalla.

Aigua

 Ahir al matí, a la ràdio van posar les declaracions d'un dels responsables de la gestió de l'aigua a Catalunya. El tipus, tot indignat, es queixava que "a les ciutats" no s'està fent l'esforç que cal per estalviar aigua. Deia que la gent només s'ha esverat quan s'ha dit que no es podrien fer servir les dutxes als gimnasos i que la mesura afectaria fins i tot als jugadors del Barça.

Com de costum, la ciutadania és culpable d'alguna cosa.

Miri, no. La gent no és culpable. La major part de la ciutadania va amb el cinturó molt ben cordat. Un bon grapat de forats més del que tocaria. La major part de la ciutadania no va a gimnasos, i a la major part de la ciutadania, que potser és del Barça, les possibles afectacions de les restriccions de consum als jugadors del Barça li és absolutament igual.

La ciutadania és aquest ens que només és fort quan no fa cas. Quan la ciutadania calla i obeeix, o vota i deixa fer és quan la ciutadania lliura les armes i esdevé ramat. Això ho sap molt bé tota la classe política. Per això aquesta insistència obsessiva en culpabilitzar a la gent.

Ens diuen que la gent tenim poder: en tant que consumidors podem decidir com han de ser els productes, i forçar polítiques. Se'ns diuen moltes coses, però el fet és que la "fal·làcia del poder del consumidor" és particularment perversa. Els consumidors no van, majoritàriament, al mercat a fer política. Van a omplir el rebost amb els calés, més aviat escadussers, amb que poden comptar. Majoritàriament la gent no tria el producte car però ecològicament sostenible i amb envasat reciclable. Tria allò que pot adquirir. Més encara tria allò que pot adquirir dins l'oferta disponible, perquè la gent no tria què hi ha als lineals del súpers, només tria, si pot, el què fica al carret.

La gent no decideix quina és la oferta, només decideix amb moltes restriccions quins productes consumeix. El "poder del consumidor" només és possible quan hi ha multiplicitat d'ofertes a preus assequibles i similars. Quan només hi ha un producte o servei, no hi ha tria possible. Quan l'aigua és un monopoli, no es pot triar i no hi ha "poder del consumidor", i qui diu l'aigua, diu l'energia, i tants d'altres.

Si els lineals estan plens de productes barats i assequibles, però que són criminals per a l'ecologia, i té uns pocs productes molt cars que la propaganda diu que salvaran el planeta, podeu estar segurs que la majoria de la gent triarà els productes barats. Podeu posar-vos-hi dempeus que la majoria dels que consumiran els productes cars i ecològicament sostenibles (sempre segons la propaganda) no seran persones amb ingressos baixos.

El mateix es pot dir de l'aigua. La gent estalvia aigua, essencialment perquè l'aigua és cara i no estem per alegries.

La gent podria estalviar més aigua si fes servir rentadores més eficients, cares i modernes, encara que també caldria comptar quanta aigua s'ha consumit per a fer aquests productes tan cars, eficients i moderns, i veure si al final del seu temps de servei aquest productes han estalviat aigua o, en realitat, només han desplaçat el consum d'aigua del consumidor al productor, i que, en realitat el poc guany en el consum d'aigua no es compensa en cap cas per l'excés de consum en la banda del productor. Amb la resultant que aquest productes "ecològics" i "eficients" en realitat no han fet més que incrementar el consum.

La gent podria estalviar més aigua si disposes de circuits de reciclatge d'aigües grises. És dir, la mateixa aigua sabonosa que s'ha fet servir a la dutxa i al lavabo que es fa servir de nou per a la cisterna del vàter. Però, és clar, això suposa que cal fer uns circuits i cal afegir uns dipòsits que són incompatibles amb les mides de les capses de mistos en que viu la gent a les ciutats. Capses de mistos, val a dir, amb preus de lloguer dignes de mansió victoriana. Com és que, per llei, no es posen aquests circuits i aquests dipòsits a tota la nova construcció? com és que les capses de mistos no tenen preu de capsa de mistos? No hauria de ser, per llei, que les capses de mistos tinguin preu de capsa de mistos?

La gent podria estalviar aigua si els edificis on viuen, per llei, haguessin de tenir un sistema de recollida i emmagatzematge d'aigües pluvials, i per llei, s'hagués de construir un sistema de distribució intel·ligent de l'aigua captada

Aquestes mesures es podrien haver posat, per llei, ja fa molt de temps. Però això ni està ni es planteja i, de fet, no ha estat una necessitat urgent fins que l'increment de la població resident (els veïns de tota la vida que encara no hem marxat) i la flotant (els turistes i la gent que cada dia ve a treballar) han desbordat la capacitat dels recursos hídrics.

Dic que ha estat l'increment de la població, i no la sequera, la causa. Ho refermo. No dubto pas que la sequera ha posat les coses molt més difícils del que ja eren, però de sequeres sempre n'hi han hagut, el que no hi ha hagut sempre han estat 8 milions de catalans i 10 milions de turistes.

No es pot dir que no es podia preveure. El nostre himne nacional parla de que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Si bé mai ha quedat clar com ens ho havíem de fer per a que fos rica, el que sí es clar és que via turisme i via immigració s'ha aconseguit que estigui força plena. Plena a vessar. En excés. En tot cas, si aquest era l'objectiu, no es podia preveure també que hi haurien necessitats hídriques?

No només això, si fa desenes d'anys que es ve advertint dels efectes desertitzants del canvi climàtic a Catalunya, com és que ara els agafa de sorpresa?

Perquè aquesta és la qüestió: hi ha uns bens públics que han de ser gestionats per al benefici públic, i ha d'existir una estratègia que permeti continuar gaudint d'aquest beneficis malgrat els canvis que es puguin produir. Dit d'una altra forma, gestionar l'aigua vol dir tenir reserves per a les èpoques d'escassedat. Tenir una estratègia vol dir saber què hem de fer per a seguir disposant d'aigua suficient quan la població s'incrementa, perquè és un objectiu de país, i quan el clima canvia i el país es desertitza, que és un repte de país. Un repte que que ara, per l'estupidesa i l'avarícia d'anys, ja és inevitable, és imminent, i només es podrà pal·liar en algun grau que dependrà de l'estupidesa i l'avarícia amb que l'encarem. No sóc optimista.

Vet aquí el problema. Estupidesa i avarícia. La gran solució que els polítics han donat a l'estratègia i la gestió de l'aigua ha estat privatitzar el recurs.

I ara, per estupidesa i avarícia, tenim que la gestió de l'aigua està en mans privades. Això sí, privades, però amigues de la classe política. Tenim que aquesta gestió privada, que sobre el paper és més eficient, i competitiva i tota la pesca, té pèrdues del 25% del cabal d'aigua a les canalitzacions. No són més eficients. Són, de fet, uns inútils que malbaraten un recurs vital. Vital, que ve de vida. No es pot viure sense aigua. Ens diuen que no podran corregir aquestes pèrdues fins el 2025. Ens diuen que els haurem de compensar els guanys que deixaran de tenir pel menor consum degut a les restriccions d'us. Són, de fet, uns mafiosos que s'aprofiten que tenen el monopoli -controlen l'aixeta de l'aigua- per obligar a la gent a pagar. Mafiosos que tenen el vistiplau de la classe política, per a aprofitar-se de la ciutadania. Portes giratòries entre classe política i monopolis. Lleis pensades per afavorir interessos econòmics, a canvi de llocs en consells d'administració amb sous indecents.

Ara cal dir que la culpa és de la gent. El cas és que tenen raó en una cosa: la gent és culpable. Però no de consumir en excés. No. La gent és culpable d'haver permès que aquests mafiosos i corruptes estiguin on estan. La gent és culpable d'haver permès i tolerat aquesta classe política d'inútils, estúpids i avariciosos. De fet, tampoc és ben bé culpabilitat. En realitat, els polítics sovint només són un reflex de la societat que els ha encimbellat. Si som estúpids, covards i avariciosos, els nostres polítics ho seran encara més. És impossible tenir una gestió i una bona estratègia de país quan els responsables de dissenyar-la són estúpids, inútils, covards i avariciosos.

En fi. Aigua. Més ens valdrà que plogui perquè està clar que dels polítics, directors generals, càrrecs de confiança i alts funcionaris no ens en podem refiar gaire. Tampoc ens podem refiar gaire de la societat, que amb prou feines té per anar fent amb el que troba al súper i que vota i es pren la política com una mena de competició esportiva en la que el que compta és l'escut, i que guanyin "els teus". I no, no és culpa de la gent. Els han fet creure que la democràcia era això, i que no hi ha res més. En el mentrestant, també  ens han fotut l'aigua.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (VI). Mani 15M Puigcerdà StopJJOO!

 Ahir, el diari "El País" publicava  aquesta notícia: «El COI avisa de la “pérdida de credibilidad” de la candidatura olímpica de Pirineos 2030 ante el desacuerdo político», amb aquesta perla: 

«Sin posibilidades para competir técnicamente con el resto de propuestas, las posibilidades de éxito del proyecto pirenaico pasaban principalmente por el relato. Al COI le seducía la idea de que los Juegos pusieran en el mapa a los Pirineos a través de un proyecto de dinamización del territorio y que el deporte olímpico cosiera los desvestidos políticos entre Cataluña y España de los últimos años. “El problema es que a la candidatura se le ven las costuras”, admite un alto cargo del COI.»

Quines coses, eh? El COI estava seduït amb la idea de recosir els estrips entre Catalunya i Espanya. A aquesta seductora idea s'hi han prestat amb entusiasme tot una munió de polítics, elits, dirigents, caps i capitostos catalans, alguns d'ells autoanomenats independentistes.

Suposo que el que de debò sedueix a aquesta gentola és la possibilitat de fer negocis molt lucratius tot especulant amb el Pirineu, condemnant-lo a ser un parc temàtic insostenible fins que el canvi climàtic l'esgoti definitivament. O potser les subvencions i pressupostos públics que aniran a les seves butxaques, per cortesia dels esforçats contribuents. 

No es mereixen l'aire que respiren. Cal aturar aquesta estafa i cal fer-ho amb contundència.

Faig d'altaveu: el proper diumenge 15 de maig hi ha convocada una manifestació contra els jocs a  Puigcerdà. Aquesta manifestació contra els jocs també hauria de ser una manifestació contra totes les agressions al medi ambient del país. 

Per exemple, el Hard Rock Entertainment World, del que ja no es parla gaire, però que encara hi és i que, en la pràctica,  suposarà una ampliació de Port Aventura (llegir aquest article i també aquest altre), i un aprofundiment en el monocultiu turístic a la costa de Tarragona. 

Per exemple, el nou terminal de creuers que Royal Caribbean construirà al port de Barcelona. No cal dir que incrementant la contaminació de la ciutat i, com no, aprofundint el monocultiu turístic a la ciutat i costa de Barcelona.

Com pot ser que estiguem permetent que aquests malparits converteixin Catalunya en un parc temàtic?

Per sort, sembla que poc a poc ens anem despertant: Una cinquantena d’entitats de Barcelona mostren el rebuig als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. També: Músics de tot el país s’uneixen en una cançó contra els Jocs Olímpics d’Hivern. Vet aquí el vídeoclip de "La terra per sembrar":

 

La notícia al Vilaweb.

La del 15M ha de ser una manifestació de país. Un exemple més: la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny també es manifestarà a Puigcerdà contra els Jocs Olímpics. Però no només cal aturar els "jocs": també cal aturar totes les agressions, allà on es produeixin. Aturem als especuladors, al Pirineu i arreu.
 

NO als Jocs d'Hivern 2030 (IV). Manifest de la Plataforma #StopJJOO contra la candidatura olímpica

 Un altre manifest contra els jocs d'hivern de 2030 al Pirineu. Aquest de la plataforma #StopJJOO.

Lloc web: https://stopjjoo.cat

 

Qui Som

La plataforma #StopJJOO és un espai impulsat per veïns i veïnes del Pirineu ara fa aproximadament 3 anys. Arran de l’acceleració de la candidatura per part del govern de Junts i ERC i la mesa de negociació amb l’Estat Espanyol, aquesta va ser oberta i presentada públicament en una roda de premsa a Bellver de Cerdanya amb l’objectiu d’aglutinar al conjunt de pirinencs i pirinenques contraris als JJOO d’Hivern per organitzar-nos i aturar-los. Els Jocs Olímpics d’Hivern és macroprojecte que representa el màxim exponent d’un model socioeconòmic fracassat i depredador dels nostres ecosistemes i que aboca a les veïnes del Pirineu, especialment a les joves, a feines estacionals i mal pagades.

 

Manifest

PER UN PIRINEU VIU, ATUREM ELS JJOO D’HIVERN!

La candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern “Barcelona – Pirineus” és un projecte que no respon a les necessitats del Pirineu. S’està duent a terme amb secretisme i opacitat, sense la participació de la població del territori i està impulsada pels lobbies econòmics.

Apostar per uns jocs olímpics d’hivern en un context d’emergència climàtica és una greu irresponsabilitat. Les pujades de temperatura són més altes al Pirineu, i les conseqüències, més greus. El tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya avisa que la temperatura pujarà entre 0,7ºC i 2,1ºC i que la precipitació caurà un 6,8% entre els 2031 i el 2050. Les estacions d’esquí pirinenques, que ja depenen en bona mesura de la producció artificial de neu, no seran viables a mitjà termini. No té sentit abocar-hi més inversions.

Amb els jocs olímpics es pretén generar més turisme, fet que comportarà, també, un empitjorament de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i una dificultat afegida a l’adaptació del Pirineu al canvi climàtic. És bàsic tenir un mosaic agrícola-forestal i una gestió sostenible del territori, i els jocs olímpics van en direcció contrària.

El Pirineu pateix les conseqüències d’un model de desenvolupament caduc que la candidatura dels jocs olímpics pretén rescatar i eternitzar. L’Alt Pirineu i l’Aran és la vegueria amb major dependència del turisme, que en algunes comarques quadrupliquen la mitjana de Catalunya. Alhora, presenta les xifres més baixes de renda per càpita. És un sector amb una elevada precarietat laboral, temporalitat i salaris baixos. El cost de la vida s’encareix, un fet que agreuja l’èxode rural i l’envelliment de la població. Urgeix una aposta clara per a diversificar l’economia, potenciant, per exemple, la producció agrària ecològica i l’artesania, que ofereixi feines estables i amb salaris més alts. Calen inversions en millorar l’oferta educativa, els serveis sanitaris especialitzats, el transport públic, les xarxes de telecomunicacions i la connexió entre pobles i valls.

Hem de mirar el futur de cara. Volem viure al Pirineu i tenir una vida digna. No podem permetre que per una festa de 30 dies ens condemnin a 30 anys de misèria. Ara és l’hora de bastir un moviment social arreu del Pirineu que obri el camí del canvi, a les nostres comarques i a la resta de Països Catalans.

Les nostres demandes són clares:

• Retirar la Candidatura dels JJOO d’Hivern 2030 i enterrar definitivament el macroprojecte

• Canalitzar les inversions per cobrir les necessitats que té la muntanya per transitar cap a un canvi de model socioeconòmic basat en la vida dels pirinencs i pirinenques i en la defensa del territori

El temps per al nostre territori s’acaba, començar a salvar-nos és una qüestió urgent.

PER UN PIRINEU VIU, ATUREM ELS JJOO!

 

https://instagram.com/stopjjoo

https://twitter.com/stopjjoo

 

NO als Jocs d'Hivern 2030 (III). MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

Més informació per a oposar-se als jocs d'hivern de 2030.

Reprodueixo a continuació el "MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS" que podeu trobar a la web: https://www.manifestjocshivern.cat/

MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

"Davant la proposta de celebració d’uns Jocs Olímpics (JJOO) d’hivern als Pirineus l’any 2030, impulsada pel Govern de la Generalitat de Catalunya, des de la comunitat científica volem expressar al conjunt de la ciutadania la nostra preocupació per l’impacte negatiu i les pèrdues que aquests grans esdeveniments esportius poden tenir sobre les economies locals, els paisatges rurals i els ecosistemes dels Pirineus.

En termes generals la proposta s’emmarca en la defensa d’un model de desenvolupament socioeconòmic per a les àrees de muntanya basat en el turisme de masses. Les dades científiques demostren que aquest model és incompatible amb la crisi climàtica i els reptes socials i ambientals que afronta el territori.

Al llarg de les darreres dècades, en diferents localitats del món, els JJOO d’hivern han comportat pèrdues de milions d’euros públics, així com el malbaratament de recursos escassos com l’aigua i l’energia. Així mateix, aquest tipus d’esdeveniments esportius generen l’emissió de milions de tones de CO2eq i impacten greument sobre la biodiversitat de les àrees de muntanya. Les dades de les edicions anteriors dels JJOO d’hivern des del 1980 i les informacions sobre l’actual escenari als Pirineus pronostiquen que aquests jocs d’hivern podrien ser un altre cas de fracàs.

 

 Beneficis i pèrdues de vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars

Resum de despeses i ingressos dels últims vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars (https://citeseerx.ist.psu.edu/viewdoc/download?doi=10.1.1.1001.6466&rep=rep1&type=pdf)

 

No existeixen opcions “verdes” de desenvolupar els JJOO d’hivern

DENUNCIEM que, d’acord amb els estudis científics recopilats, qualsevol proposta de JJOO d’hivern que es presenti com a “sostenible” serà un intent de mercats i governs d’apropiar-se d’etiquetes verdes. Ens trobarem davant d’una informació enganyosa que oculta les dades reals sobre la viabilitat tècnica, ambiental i econòmica del turisme de massa en el context actual d’emergència climàtica.

Per aquesta raó, EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern als Pirineus. Els estudis de referència i altres informacions complementàries es poden trobar als annexos inclosos al final d’aquest document.

 

LLEGEIX ELS 10 ARGUMENTS PRINCIPALS

EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern al Pirineu

1. La proposta de candidatura de JJOO d’hivern és poc transparent i no té un pla d’implementació concret, acompanyat pel document pertinent d’avaluació ambiental, com exigeixen: la Llei 6/2009 (28 abril), Llei 16/2015 (21 de juliol), Text refós de la Llei d’urbanisme (article 86 bis i redactat de la disposició transitòria divuitena) aprovat per la Llei 3/2012 (22 febrer) i Decret legislatiu 1/2005 (26 juliol) i amb el seu reglament (Decret 305/2006, de 18 de juliol – articles 70, 100, 106 i 115). També alertem que els grans esdeveniments d’aquest tipus poden ser incompatibles amb els diversos compromisos legals i polítics adquirits per les institucions catalanes a diferent escala (per exemple objectius de desenvolupament sostenible; normativa de protecció d’espais de la Xarxa Natura 2000; objectius de planificació dels espais naturals protegits que es poden veure afectats, objectius dels plans comarcals d’acció sectorial turística que advoquen per una desestacionalització, etc.)

2. Les darreres publicacions indiquen que la majoria de les estacions d’esquí als Pirineus seran inviables a finals de segle. La temperatura als Pirineus ha augmentat 1,3 °C al llarg dels darrers cinquanta anys i l’increment de temperatures màximes pot oscil·lar entre 1 i 2,7 °C al 2030 i 1,4 i 4 °C el 2050 en funció de si estabilitzem o seguim incrementant les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segons els models, per cada grau que augmenta la temperatura el mantell redueix la seva durada en vint-i-cinc dies a cota de 2000 m. s.n.m

Cal tenir present que actualment un 30% d’estacions d’esquí dels Pirineus ja no són viables sense una aportació de neu artificial. L’augment de temperatura contribueix a una fusió prematura de la neu i n’escurça la durada. Es calcula que en un escenari d’estabilització de les emissions, un 70% de les estacions no seran viables sense neu artificial, mentre que un 7% no podrà funcionar ni tan sols amb l’ús de canons. Si les emissions continuen al ritme actual de creixement, el nombre d’estacions completament inviables està previst que augmenti fins al 20%.

viabilitat de les estacions d’esquí A LA REGIÓ DEL PIRINEU 2030-2050

Escenari d’estabilització d’emissions

Escenari d’augment d’emissions a ritme actual

Llegenda

blau verd - Viable sense neu articificial

taronja - Viable amb neu articificial

vermell - Inviable

Font: Spandre, P., et al. (2019). The Cryosphere, 13(4), 1325-1347.

3. Els JJOO d’Hivern només es podran realitzar amb un augment del consum d’energia, d’aigua i de la contaminació. L’increment de la mobilitat entre les zones més poblades i els Pirineus, i les inversions que farien falta per modernitzar les estructures, aniria associat a diversos impactes nocius per a la societat i el medi ambient, com per exemple l’abocament d’aigües residuals i l’augment d’emissions de CO2.

4. L’actual consum d’aigua de les estacions d’esquí per a la producció de neu artificial redueix la disponibilitat d’aigua per altres usos, degut a l’evaporació d’una part d’aigua utilitzada i l’ús d’additius que comporten una alteració de la seva qualitat. Atesa la reducció de les nevades, a conseqüència del canvi climàtic i l’augment de la massa forestal associat a l’abandonament de les pastures als Pirineus, que és produeixi una reducció de la recàrrega dels aqüífers en les properes dècades, fent plausible una necessitat d’optimització d’aigua per usos prioritaris.

5. El turisme és un dels cinc factors principals que causen una pressió directa sobre biodiversitat: pèrdua d’hàbitat i fragmentació ecològica, sobreexplotació de recursos, contaminació, introducció d’espècies exòtiques i canvi climàtic. La biodiversitat es veu negativament afectada per l’augment de la freqüentació humana, la contaminació directa, les infraestructures derivades dels JJOO (ampliacions de pistes, de carreteres i pàrquings, etc.) i les afectacions als cabals hídrics per generar neu artificial. Als Pirineus catalans la majoria dels hàbitats d’interès comunitari es troben en mal estat de conservació, i hi ha més de 50 espècies animals i 80 de vegetals que es troben amenaçades en diferents graus i se’n veurien afectades. Per exemple, espècies en situació crítica com el gall fer estan greument afectades per l’activitat humana a les muntanyes durant l’hivern, i d’altres com la llúdriga ho són per l’estat de les conques hídriques. Un gran esdeveniment turístic, com els JJOO, incrementaria aquests impactes.

La donzella de la bistorta es troba amenaçada, en estat En Perill a Catalunya així com l’hàbitat del qual depèn, les molleres de bistorta. Als Pirineus la majoria de molleres es troben amenaçades pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics

6. Les estacions d’esquí dels Pirineus no són rendibles econòmicament. La Generalitat de Catalunya ha rescatat set estacions d’esquí dels Pirineus català degut a problemes de rendibilitat econòmica. Fins al 2017, aquestes van acumular un dèficit de 74 milions d’euros. Totes són deficitàries i La Molina, una de les possibles estacions per acollir proves olímpiques, és la que presenta unes pèrdues més elevades, de 2,6 milions d’euros anuals.

7. Els JJOO no aportaran riquesa als Pirineus. Els estudis realitzats sobre Jocs olímpics anteriors demostren que aquests esdeveniments no han tingut efectes positius significatius en el PIB de les regions on s’han celebrat. En canvi, sí que s’ha observat un efecte negatiu, amb caigudes del PIB d’entre el 2,3% i el 2,7% (en comparació amb el PIB nacional) durant l’any dels jocs i posteriorment. Diversos factors expliquen aquest fet, com per exemple que la capacitat d’acollir visitants és limitada, i que disminueix l’activitat turística habitual i l’activitat econòmica que se’n deriva. En el cas de la proposta de JJOO d’hivern als Pirineus, les grans inversions monetàries necessàries per a solucionar l’absència de neu i per adequar les infraestructures obsoletes podrien tenir costos molt alts. Els suposats JJOO d’hivern “verds” de Pequín, que es celebren aquest any, han tingut costos altíssims per produir neu artificial.

La repercussió econòmica del jocs sobre les poblacions locals és escassa, ja que només proporcionen feina precària, principalment a persones de fora del territori, i les inversions són captades bàsicament per grans empreses de construcció i hostaleria, sense repercussió positiva per la població local, com ara els petits comerços.

font d’ingressos als pirineus i catalunya

VAB turisme

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Segones residències

% segona residència /total

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Renda anual

Renda anual (€/any)

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Llits turístics

Llits turístics/1000 habitants

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme, Segones residències, Renda i llits turístics entre Catalunya i els Pirineus. Font: Idescat

8. La proposta de JJOO d’hivern agreujarà el desequilibri i la dependència que pateixen les comarques pirinenques. Actualment, les comarques amb més inversions turístiques no experimenten una gran disminució de l’atur, i la seva renda per habitant es situa entre els nivells més baixos de Catalunya.

Les zones dels Pirineus que acullen el turisme de neu pateixen un boom immobiliari de segones residències, que provoca un increment dels preus i una progressiva elitització i gentrificació dels seus pobles i ciutats. Els estudis fets en altres països evidencien que els esdeveniments olímpics han incrementat l’especulació i l’expulsió de veïns i veïnes per a treure més rendibilitat als habitatges amb la seva reconversió a allotjament turístic.

Les inversions vinculades a la celebració dels JJOO d’hivern estan enfocades a connectar l’àrea metropolitana de Barcelona amb les estacions d’esquí,reforçant, encara més, els models de gestió centralista que ha desatès les necessitats dels territoris Pirinencs. En canvi, no milloraran la xarxa ferroviària ni la resta de carreteres que penetren cap a les valls secundàries, dificultant la integració i connexió entre els pobles i veïnats, alguns dels quals pateixen mancances importants.

9. Els Pirineus han perdut el seu model de vida tradicional i uns JJOO d’hivern encara l’enfocarien més al sector turístic massiu. Les àrees de muntanya han estat territoris principalment productius al llarg de la història. No obstant, en les últimes dècades el model basat en el turisme i les segones residències ha passat per davant de les pràctiques tradicionals com són l’agricultura, la ramaderia i la petita indústria de transformació. Això incentiva canvis en l’ús del sòl i l’abandonament de terres productives, provocant el declivi de la biodiversitat i la pèrdua d’ecosistemes ecològicament claus com són les pastures d’alta muntanya, que són un embornal de carboni i una important reserva d’aigua. La priorització de l’activitat turística limita la possibilitat de diversificar l’economia local cap a d’altres sectors, com els serveis o la indústria.

10. Acollir uns Jocs Olímpics d’hivern implicaria canvis i ampliacions a les infraestructures d’unes determinades pistes d’esquí, cosa que suposaria posar en risc la preservació de nombrosos jaciments arqueològics de la zona. Aquests jaciments arqueològics són el testimoni material que s’ha conservat de les societats i cultures ancestrals que van habitar els Pirineus. Algunes pistes d’esquí i la seva àrea d’influència es troben en zones d’important riquesa arqueològica, que poden veure’s irreversiblement afectades per la seva ampliació. Una inversió cap a un turisme més sostenible significaria invertir en recuperar i posar a disposició de la ciutadania aquest patrimoni, com a transmissor d’un coneixement que visibilitzi la importància que han tingut les activitats agropecuàries ancestrals i actuals al Pirineu.

Probabilitat de presència de jaciments arqueològics d’alta muntanya

Pirineus I AMPLIACIÓ A LES PISTES DE BAQUEIRA BERET

La modelització evidencia com l’ampliació de les pistes d’esqui de Baqueria (en contorn negre) impactarien i afectarien a zones d’altra concentració de jaciments arqueològics de gran importància científica i patrimonial.

Models fets a partir de 1052 jaciments dels Pirineus catalans i andorrans pels quals s’han derivat les següents variables: altitud, gradient del vessant, orientació del vessant, distància euclidiana al riu o estany més proper, insolació solstici d’estiu, insolació solstici d’hivern, landcover, índex de prominència topogràfica a 100 m i índex de prominència topogràfica a 250 m., índex de rugositat del terreny calculat sobre 100×100 m., landform i índex de posició en el vessant (SCI).

Font: GAAM (Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya, UAB-CSIC)

 

Descarrega't el manifest i annexos:  http://www.manifestjocshivern.cat/wp-content/uploads/2022/02/manifestjjoohivern_annexos.pdf 

Visiteu el lloc web:  http://www.manifestjocshivern.cat/

CONTACTE

• info@manifestjocshivern.cat
• manifestjocshivern@gmail.com