divendres, 30 de novembre de 2007

Refundació (VI)

Infraestructures

Seguint amb la conferència d'en Mas, avui toca parlar de les infraestructures. Per cert. Primer de tot recordar que demà és la manifestació i que per moltes i bones raons cal assistir-hi. Jo ho faré.

Segons Mas, el catalanismes ha de fer "un plantejament definitiu sobre el tema de les infraestructures [...] que no pot ser altre que reclamar, exigir i exercir el dret a decidir sobre les infraestructures i els equipaments del nostre país. [...] Al costat del dret a decidir les nostres infraestructures de tota mena, tenim l’obligació o el deure de decidir bé".

Apareix aquí el dret a decidir referit a les infraestructures.

Entenc que Dret a decidir vol dir que la Generalitat projecta noves infraestructures, fa el manteniment i l'explotació de les existents, dirigeix i participa en el procés de planificació de noves infraestructures i en el manteniment de les existents, i en supervisa l'execució dels treballs. La Generalitat no ret més que al poble de Catalunya el balanç de l'obra feta i dels pressupostos corresponents. La Generalitat és l'únic interlocutor amb Europa pel que fa a infraestructura de nivell europeu que afecta l territori principatí.

En definitiva, per mi el dret a decidir referit a les infraestructures, tal com està exposat en la conferència d'en Mas, admet una lectura que pot superar el plantejament de l'article 140 de l'estatut del 30S.

L'article 140 deia al punt 1: "1. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre ports, aeroports, heliports i altres infraestructures de transport situats a Catalunya que no tinguin la qualificació d’interès general per llei de l’Estat."

En canvi, en la "refundació" a l'estat no se l'esmenta per res.

Home, no està mal.

També és veritat que es parla de dret a decidir. Aleshores, els catalans podríem decidir "lliurement i sense coaccions" (les cometes són meves) que seguim com ara.

Per mi, parlar del "dret a decidir " tal com es fa en el document d'en Mas, o tal com s'està fent des de certs sectors "sobiranistes" em produeix desassossec. Tant costa dir clarament: "és objectiu del catalanisme que la Generalitat tingui la competència exclusiva i plena sobre totes les infraestructures ubicades totalment a Catalunya, i participa amb veu i vot amb les ubicades parcialment o que hi transiten".

De la mateixa manera, tant costa parlar de "independentisme" i per això es fa servir aquest eufemístic i ambigu "sobiranisme"?

Bé, en tot cas, el capítol dedicat a infraestructures acaba aquí, amb aquesta declaració sobre el dret a decidir aplicat a les infraestructures. No diu com s'aconseguirà que AENA, RENFE, ENDESA, REE escoltin i s'avinguin a fer cas al dret a decidir dels catalans, o com Telefónica o Abertis abandonaran les seves posicions de monopoli per a centrar-se en la qualitat del servei, en comptes de en els beneficis. Estic convençut, però, que aquestes empreses privades o semi-públiques tenen altres preocupacions i que les proclames catalanes, de moment, no els preocupen gaire. No és res que no es pugui arreglar amb unes indemnitzacions raonables (raonables per a no afectar el compte de beneficis, és clar). Potser el dret a decidir dels catalans és el d'acceptar o no les indemnitzacions quan n'hi han.

El fet és que no tenim dret a decidir sobre les infraestructures més que en una petita part. El fet és que diem "el nostre país", quan resulta que, en propietat, només tenim un pis, més o menys hipotecat, en un bloc d'edificis, amb veïns amunt, avall i als costats. El que és nostre és allà. Sortir al carrer equival a començar a pagar per gairebé tot. A vegades, pel simple fet de ser-hi. No, el país no és nostre. El sentim com a nostre, alguns, però hi estem de lloguer.
Fins hi tot, quan el pis ja està pagat, en el fons, és una propietat virtual. Una caixa en un bloc de caixes.

Els autèntics amos el país prou que se n'ocupem de fer-te pagar només que posis el peu al seu terreny, o et beguis la seva aigua. L'aire encara és lliure, però el pagarem també. I acabarà sent d'algú.

Me n'he anat del tema. Però tampoc tant. En el fons la qüestió de decidir està relacionada amb la propietat. Qui és el propietari del sol, de l'aigua, del vent, dels recursos, del mar, dels rius? qui els administra? Doncs bé, la pregunta és aquesta Decidim recuperar el país? un país que avui pertany a l'estat o a empreses que tenen la seu ben lluny d'aquí. Decidim ser els propietaris, els mestres, els conreadors de la nostra pàtria? o acceptem viure de lloguer? i ja veurem què passa quan el lloguer sigui més car.


Sostenibilitat

El dret a decidir sobre les infraestructures està relacionat amb el següent punt: la sostenibilitat.
Mas fa una gran declaració "la generacions actuals tenen dret a gaudir del territori que els ha estat llegat; tenen el deure de preservar-lo per a les generacions que vindran després de les nostres; i tenen també l’obligació moral de contribuir a la sostenibilitat de tot el planeta". Però la cosa queda aquí.

El catalanisme ha d'estar compromès amb la lluita mediambiental. Simplement perquè, com senyala Mas, el paisatge és un element definitori de la pròpia identitat. De totes formes, la inferència que fa segons la qual el catalanisme és l'única força que pot vertebrar de forma transversal la sensibilitat mediambiental resulta, com en algun altra cas, més aviat un objectiu a assolir que una afirmació que correspongui al present.

Mas fa un comentari "La defensa de la sostenibilitat no pot ser patrimoni exclusiu d’opcions polítiques que difícilment aportaran una visió de conjunt del país" en el que alguns han vist una vetllada crítica a Iniciativa. Potser sí. A mi em sembla una crítica al moviment i als partits ecologistes en general. Iniciativa no em sembla particularment ecologista. I menys després de saber que la gestió "verda" de Barcelona ens ha dut a la ciutat més contaminada de la Mediterrània amb uns 1200 morts a l'any com a conseqüencia de la contaminació ambiental.

Opino que l'ecologisme, i parlo d'ecologisme i no de sensibilitat mediambiental o de "sostenibilitat", ha de ser, al meu entendre un element constituent i estructural del catalanisme, i de l'independentisme en particular Cal recuperar el país per cuidar-lo. Es tracta de ser-ne els propietaris, no d'estar-hi de lloguer. Es tracta de deixar un lloc endreçat, espero que millor, per als fills. Es tacta de respectar i protegir la biodiversitat del país. Es tracta d'entendre que els recursos del país són limitats, que el clima canvia i que la pressió demogràfica sobre el territori creix. Es tracta d'encetar i promoure polítiques i accions paliatives i adaptatives al canvi climàtic. En definitiva, es tracta de ser molt més intel·ligents i responsables.

La meva opinió és que cal canviar hàbits de vida, poc a poc, o potser no tant, ja ho veurem. Segurament cal canviar també el sistema.

Per mi, el paradigma és el camp de golf: l'aigua és escassa i cada cop és més cara; tanmateix, els camps de golf són un gran negoci. Fins hi tot amb l'aigua molt més cara segueixen sent un gran negoci. Aleshores el sistema diu: que es facin més camps malgrat l'encariment. És un gran negoci. Mentrestant, la majoria del poble veu com cada dia l'aigua és més cara, o se li restringeix el consum per a garantir el subministrament als que sí poden pagar-la. Per al poble l'aigua no és un negoci sinó una necessitat vital, però això el sistema ho ignora. Pel sistema, si no tens calers per pagar aigua cara, et mores de set. Mala sort.

L'aigua és una necessitat vital. Era un bé públic. Ara és un bé de consum. Un producte. No ens pertany. Els rius, els estanys no són nostres, com no ho són tantes i tantes muntanyes reconvertides en negocis de la neu. No ens pertanyen. Estem de lloguer al país.

El sistema està pensat per a fer grans negocis, no per atendre les necessitats vitals de la gent.

Potser la visió ecologista és la que realment aporta una "visió de conjunt del país". Molt més que no pas creuen alguns.



Estat del Benestar

Finalment, per acabar el bloc de "Catalunya, un país capdavanter", parla de l'Estat del Benestar.

De nou, comença amb una gran declaració de principis: "un catalanisme sense vocació de justícia social equivaldria a un catalanisme sense ànima".

Finalment, el catalanisme que propugna Mas formula una proposta concreta: "deixem que
progressivament els ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda.". Més endavant referint-se a aquesta capacitat de triar i posa la condició "amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú"

És dir, "potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé."
Un altre cop, el recurrent "dret a triar". Ara, els serveis socials.

Amb el benentès que "correspon als poders públics reconèixer els drets de tota persona a gaudir d’uns determinats serveis de benestar –sanitaris, educatius, socials en sentit ampli-, a garantir-ne la seva prestació, a fer-ne la planificació a nivell territorial, i a controlar-ne la seva qualitat."
Segons Mas, el sistema de benestar seria "Més just, perquè el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos seria un dret compartit per tothom; més lliure, perquè
cada persona faria ús de la seva llibertat per escollir, i es sentiria més corresponsable del funcionament de l’estat de benestar; i més eficient, perquè introduiria més competència tant en l’oferta pública com en la privada, i per tant la possibilitat de reconèixer millor els mèrits dels
professionals."

To això està molt bé. Però hi ha una frase clau, per mi: "amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú". Això què vol dir? 1 - gratuïts. l'accés és per tant, independent del nivell econòmic? 2 - cost proporcional a la renda: i aleshores hi hauria d'haver una subvenció progressiva acord al nivell de renda, més barat, àdhuc gratuït per als més desfavorits; cost complet per als més solvents.

A mi m'agrada més la primera opció. Crec que massa fàcilment podríem caure en el doble sistema de benestar social, un de gratuït i, probablement saturat i desbordat, per als més pobres; i un de car i sense cues per als rics si es fes la tria pel segon model. Un cop més, crec que hi ha un postulat fonamental: el sistema de benestar social -sanitat. assistència, educació...- no és un producte, ni un servei comercialitzable. Nego que es puguin aplicar criteris de mercat als hospitals, als CAPs, als casals i residències d'avis... Això són necessitats vitals i fonamentals. O dit d'una altre forma: els beneficis que generen no són econòmics o, si més no, no ho són directament.

la meva tria és, per descomptat, crear un estat del benestar català, públic, gratuït i de qualitat. Amb suport a les famílies que són, en primera instància, les que es poden responsabilitzar dels seus petits, grans i malats.

Segurament, un cop més, ens cal recuperar aquest concepte de família com a cèl·lula bàsica i constructiva de la societat. Recordo que Pujol insistia molt en això. Recordo també que un cop va dir una cosa així com que "Abans que no ens pensem, parlar del suport a la família serà el discurs més progressista que es podrà fer". Crec que el temps li està donant la raó.

Avui el Periodico parlava del model educatiu finès que Mas posava com exemple per parlar de l'educació. Segons l'article, ser mestre a Finlàndia és una tasca amb un prestigi social que aquí no existeix. Diu l'article que els sistema educatiu finès reserva a l'educació dels més petits als professors amb millor expedient.

També diu que, a diferència d'aquí, la majoria de les famílies finlandeses no te cap dubte que és la mateixa família la principal responsable de l'educació dels nens. Cosa que aquí no passa.
Més encara, el sistema educatiu és públic i gratuït des de la primària fins a la universitat. On gratuït inclou transport, material escolar i menjador. Com aquí.

Hi ha qui parla dels escandinaus com el paradís socialdemòcrata. Jo m'hi apunto. Si algun cop em perdo busquin-me per allà.

Una cosa que destaca en tot el discurs de "refundació" és la seva ambigüitat. S'admeten molts lectures. Quan sembla que estem en una línia de socialdemocràcia, de cop es fa un gir liberal.

Tanmateix, aquesta mateixa ambigüitat em fa l'efecte de trampa per captar adhesions. El problema és que el discurs pot ser ambigu, però al final l'escola serà, o bé pública, de qualitat, laica i gratuïta, o bé no.

Posem noms: volem socialdemocràcia o neoliberalisme? es pot ser catalanista i neoliberal a l'hora? jo crec que no. Esquerra ja és socialdemòcrata. Fins ara, aquesta conferència només em reafirma en la tria del meu vot per Esquerra.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Refundació (V)

Segueix el capítol dedicar a "Catalunya: país capdavanter". Un cop assentada la importància de l'educació, ara es reflexiona sobre la "vitalitat demogràfica". Inicia amb la frase següent que estableix la línia base: "Un país que no aposta per ell mateix és un país que no creu en ell
mateix. I un país amb taxes de natalitat baixes és un país que no aposta per ell mateix.".
Jo ho comparteixo. Senzillament, estic d'acord amb "El catalanisme ha de situar com a valor social el fet de la natalitat i com a prioritat política el suport a les parelles que vulguin tenir, adoptar o acollir fills." Impecable.

Afegiria que crec que és una qüestió de recuperació de la dignitat individual, primer pas per a la recuperació de la dignitat col·lectiva. Crec que hem viscut els últims temps sota el gran engany de dir que els fills són un obstacle per al desenvolupament personal i professional. Juntament amb la frase també terrible: "tenir fills és molt car".

Evidentment que hi ha qui les circumstàncies, econòmiques, de salut, o del que siguin, li impedeixen tenir fills malgrat desitjar-ho i lluitar per aconseguir-ho. Sempre hi haurà un petit grup que es veurà privat d'aquesta opció vital. Però crec que són els menys.

El cas, però, és que vivim en una societat on no es tenen fills, perquè no es volen, perquè costa massa tenir-ne, o perquè quan finalment s'aconsegueix una posició favorable llavors ja se n'ha perdut la il·lusió.

Ja he dit altres cops que a vegades em fa l'efecte que hem acceptat, com societat, la renuncia a tenir fills. Si és volgut, aleshores devem ser la primera societat de la història que es suïcida col·lectivament al renunciar a la procreació.

Si és imposat, aleshores fem-nos mirar on tenim la dignitat de deixar-nos extingir sense oposar resistència. A tant hem renunciat? Acceptem individualment la renúncia a ser pares? Perquè és una renúncia individual. Aquest model de societat on vivim està afectant-nos individualment d'una forma brutal: ens neguem la paternitat. No hi renunciaven ni els esclaus. No són qüestions identitàries. Parlem de projectes de vida personals. De temps d'estar amb la família. Com és possible que no hi hagi un clamor de la gent per denunciar que estem deixant de ser humans? Com és que no ens hem revoltat, per la força inclús, contra aquesta mutilació?

Acabat aquest punt, Mas enceta la qüestió de les infraestructures. Continuarà...

dimarts, 27 de novembre de 2007

Refundació (IV)

Després de les consideracions sobre la immigració, la conferència d'Artur Mas va encetar el discurs sobre corresponent a "Catalunya, país capdavanter". Objectiu del catalanisme és l'excel·lència en la feina, en el país.

Comença marcant uns models o uns exemples: Finlàndia i Irlanda. De ells diu "relativament petits, com Catalunya; sense grans recursos, com Catalunya; sense un gran poder, com Catalunya; però són països que caminen per la via de la qualitat i de l’excel·lència".

Trobo que són models excel·lents per a Catalunya. Sobretot en destacaria una característica que comparteixen aquest sos països, però que Artur Mas obvia: són estats independents.

A diferència de Catalunya on, manta vegades, es fan les coses malgrat l'estat o, en molts altres casos, contra l'estat. Com exemple, tots els contenciosos plantejats entre estat i Generalitat al Tribunal Constitucional i, de tots ells, el cas flagrant, sagnant i vergonyós del recurs a l'estatutet.
Però Mas no en parla d'aquest petit detall. Segueix i proclama que la consecució d'un país de qualitat passa per l'educació. Jo ho comparteixo. Diu també que el sistema actual no funciona i que el secret per a millorar-lo és un professorat de qualitat... Segur?

Segur que aquest és l'únic secret? Segur que n'hi ha prou amb "mestres ben formats, ben pagats i ben respectats".

Jo crec que un model educatiu reeixit requereix forçosament d'un cos de mestres i professors de qualitat, ben pagat i motivat". Crec que la condició és necessària, però no és suficient. Els mestres d'avui són gent ben preparada, segurament no gaire ben pagats i, en molts casos, decebuts. Perquè? L'autoritat dels mestres es responsabilitat exclusiva de les escoles o és delegada des de casa? el gust per l'esforç s'aprèn fa a les escoles o es mama a casa? la transmissió d'aquests valors cívics és responsabilitat exclusiva dels mestres o els pares hi tenen alguna cosa a dir?

Jo crec que tenen molt a dir. La pregunta és, els pares poden fer-ho? Vivim en un món on la gent s'ho pensa molt abans de tenir fills. De la necessitat se n'ha fet virtut i molts diuen que prefereixen desenvolupar-se personalment abans de tenir fills o en comptes de tenir-los. Altres diuen que no poden assumir-ne el cost. Altres diuen que per no veure'l en tot el dia millor no tenir-lo. Altres tenen el fill i, efectivament, no el veuen en tot el dia degut als compromisos laborals. En molts casos, als fills els eduquen els avis. Altres nens formen part del col·lectiu cada cop més gran de famílies "especials": de pares separats, divorciats o monoparentals. Tots aquests caos no són pocs. A la vista de tot això, confiar l'educació de les noves generacions als mestres en exclusiva es mostra no tant com un error de concepte, sinó com la única alternativa per a aportar alguna educació als nens i als joves.

Jo dic que calen bons mestres, ben pagats i amb autoritat a les aules. Però que l'educació dels fills requereix, fonamentalment, pares i mares. Pares i mares que puguin dedicar temps als seus fills. Els fills han de tenir models en els seu pares. Els tenen avui?

Mas sembla que s'adona que no ha parlat dels pares i diu més endavant que "de poc serveixen els discursos si no estem disposats a repensar, sense apriorismes, les bases del model educatiu. I
les bases afecten, per aquest ordre, la missió dels ensenyants, l’actitud dels pares i mares, i el funcionament del centres i dels mètodes d’ensenyança."

A mida que un jove va avançant pels diferents cursos del sistema educatiu, la funció dels ensenyants és cada cop més important, així com grau de responsabilitat del jove en la pròpia educació i va decreixent la importància de l'acció educativa dels pares. Tanmateix, el gran fracàs escolar es produeix justament en l'etapa que va dels 16 als 21 any. Segons els educadors, els joves abandonen quan ja no tenen la obligació de seguir, i quan, en molts casos, ja són pràcticament responsables del tot de la pròpia educació.

Potser no són tan responsables com això. O potser també: són prou llestos per veure que estudiar no els aporta avantatges competitius clars. O potser que no estan disposats a fer l'esforç malgrat els avantatges competitius. Segurament falla l'educació en els valors de gust per l'esforç, de respecte a l'autoritat o de la responsabilitat.

L'escola ha de fomentar i fer créixer valors, sobretot en els més petits, però els models estan a casa. Els instituts han de formar en ciències, humanitats, oficis i professions, però els alumnes han d'arribar disposats a treballar -a divertir-se també, parlem de joves- però han de saber que hauran d'esforçar-se. Els pares els ho han de recordar. Els joves han de creure que la formació serveix per alguna cosa. Els pares també ho han de creure.

L'educació al llarg del procés educatiu és responsabilitat de tres: pares, mestres i joves. El grau de responsabilitat va variant amb el temps. Recau amb més intensitat als pares en les fases inicials; creix en importància la dels en mestres en l'ensenyament primari; i cada cop és més important la dels joves en el secundari fina a fer-se gairebé els únics responsables en l'universitari. Però en tot cas, l'educació i la formació requereix la responsabilitat i feina d'uns i altres en un grau i mesura variable durant tot el procés.

Bé, en Mas acaba dient això mateix: "a les famílies també els hem de fer entendre que l’educació dels nostres fills va més enllà del sistema escolar, i que els primers responsables d’aquesta educació són els pares i les mares. L’educació d’un fill, en circumstàncies normals, es pot
compartir però no es pot delegar."

Només una cosa, el paràgraf anterior el comença amb el següent toc "A les famílies els hem de respectar el dret que tenen a triar lliurement l’escola que volen per als seus fills. És un dret constitucional i estatutari, l’exercici del qual es converteix massa sovint en una odissea o
simplement en un mal son. "

El dret a triar. El mateix Mas, parlant d'una altre qüestió diu "el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos". Es tracta d'això? Prou que m'agradaria que el dret a triar l'escola dels fills fos universal. Que els pares purguessin triar l'escola que els anés més bé. Però no perquè hi haurien escoles millors o pitjors, sinó pe altres criteris com proximitat al lloc de la feina, o de casa. El cas és que Mas sap molt bé del que parla amb el dret a triar. Parla del dreta triar dels que sempre han pogut triar. Parla dels que podrien triar dur als fills a les "millors" escoles. Però aleshores, no es tracta d'un dret universal, sinó d'un privilegi. El que ens cal és una escola pública, gratuïta, laica i de qualitat. I pares i mares amb feines que els permetin tenir fills quan són joves i educar-los. Això demana alguna cosa més que bones paraules, potser polítiques socials? potser polítiques d'esquerres? una conciliació real de vida familiar i laboral?

L'Educació és part estructural del sistema. El fracàs en l'educació compromet el futur. L'educació, a més, és un gran indicador dels problemes del present.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Refundació (III)

Continua el discurs de Mas, ara parlant sobre immigració amb aquesta frase altisonant:

"Catalunya com a nació, i els catalans com a poble i com a cultura, tenim dret a preservar, enfortir i projectar els valors de la nostra civilització i de la nostra catalanitat. Els catalans hem de defensar aquests dret si volem que Catalunya no es converteixi simplement en una confederació d’ètnies diferents. "

Això dels "projectar els valors de la nostra civilització" sona molt bé. Segurament era la millor forma d'inflar d'orgull als oients, però és una frase, al meu parer de propaganda. Per sort, Les qüestions de fons les aborda tot seguit:

- "Cap societat té una capacitat il·limitada d’absorbir i d’integrar persones vingudes de fora. [...] Tota societat té dret a senyalar els límits de la seva capacitat d’integració."
- Mesures diverses per a controlar els fluxos immigratoris. "I per sobre de tot això, contracte social dels immigrants amb la societat d’acollida. Un contracte de drets i deures, reconeixent incentius per aquells immigrants que facin un esforç real i positiu d’integració. L’immigrant que fa un esforç d’integració ha de ser reconegut."

Què vol dir esforç "real i positiu" d'integració? Qui avalua si l'esforç ha estat "real i positiu"? En què consisteix el contracte social? Ahir parlàvem de seducció, ara parlem de contracte social, i d'esforç "real i positiu" dels immigrants.

Tal com ho veig jo: milers de persones marxen del seu país per en alguns casos a buscar-se un futur millor i prosperar; en d'altres, no marxen, sinó que fugen, jugant-se la llibertat i la vida doncs no tenen res més a perdre.

Podria seguir per aquí: aquesta és la dialèctica clàssica dreta-esquerra sobre la immigració -no cal dir que Mas aposta pel discurs de la dreta- però aquest dialèctica està superada per un factor nou i que cada cop és més important. En realitat, no tenim un model per al fenomen migratori global que, probablement, ja estem vivint. Un fenomen que ha abocat en pocs anys a un milió de mous ciutadans al Principat.

Quanta part de la immigració actual ja es produeix directament pels efectes del canvi climàtic? i indirectament? Al meu parer, el discurs sobre la immigració ha de centrar-se en la resolució del problema de com satisfer les necessitats bàsiques d'una població hipertrofiada pels refugiats climàtics, directes o indirectes.

El problema ha de tractar-se globalment. El canvi climàtic aboca i abocarà als murs de la fortalesa Europa a milions d'éssers humans. Obrirem les portes? Quina projecció de fluxos migratoris cap a Catalunya hi ha? Disposarem de recursos suficients d'aigua i energia per a la part de flux immigratori que essent solidaris i compromesos amb Europa haurà d'assumir la nostra societat?

I en tot aquest gran repte, quin paper juga el catalanisme? Segurament, la pervivència de la nació, no dic ja la nació plena, passa per un model educatiu i per una escola pública, gratuïta i laica, amb molts més recursos que no pas els que te ara, capaç de garantir la immersió lingüística i cultural, i la transmissió dels valors republicans. L'escola, de nou, és l'escut de la República.

I malgrat això, tinguem present que estem parlant d'un objectiu a molt llarg plaç i que caldrà una inversió i un esforç constant. Les forces que porten a una societat multiètnica són poderoses i, en certa forma, estan descontrolades i són imprevisibles. Cal un pla global de xoc.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Refundació (II)

Continuo amb l'anàlisi de la conferència sobre la refundació del catalanisme. En el darrer post acabava enunciant les quatre bases de la refundació segons Artur Mas. Avui començo analitzant-ne el primer, que anomena "Catalunya, una nació plena". Mas proposa associar "plenitud nacional" no a la consecució de les majors fites d'autogovern sinó a un concepte completament diferent. Segons diu, nació plena ha de voler dir que "tots o gairebé tots els catalans" han de sentir que Catalunya és la seva nació. Cal fer "que la immensa majoria de catalans se sentin catalans i vegin Catalunya com el seu país, el del seus fills i el del seus néts".
Això no ens sona una mica? Tampoc aquest objectiu és cap cosa nova.
Segueix amb una reflexió obvia: "el sentiment de pertinença a una comunitat nacional no es pot imposar, és de lliure elecció. Per tant, l’únic camí per arribar a la nació plena és fer de Catalunya un projecte atractiu".
Res a objectar, el raonament és lògic. El discurs continua també amb la pregunta lògica: "Què pot fer atractiva la nostra nació?"
Ens proposa els següents arguments per a la seducció:
1. la cultura catalana
2. la capacitat de la nació catalana d’oferir oportunitats de promoció a les persones.
3. el gust per la feina ben feta
4. les virtuts cíviques dels catalans. Tolerància, esperit solidari, sentit de la justícia, compromís amb el bé comú, sentit de la responsabilitat.

De la llista anterior jo només salvaria la cultura. La resta són tòpics.
De debò que és "la nació catalana" la que ofereix oportunitats de promoció a les persones?
No. En tot cas ho serà conjunció entre un model social, econòmic i polític amb una situació econòmica i política propícia i juntament amb unes capacitats personals que permetin aprofitar les oportunitats. El gust per la feina ben feta? de debò que aquest és un tret diferencial català? Hi ha alguna societat al món que no posaria "el gust per la feina ben feta" com un valor propi o desitjable? finalment, el demolidor "les virtuts cíviques dels catalans"? hi han virtuts cíviques dels catalans? Totes aquestes virtuts cíviques no serien, un cop més, assumides per totes les societats del món com a pròpies o com a desitjables?

No resulta pueril dir que els catalans són solidaris, tolerants, justos, compromesos amb el bé comú, responsables i amants de la feina ben feta?

Aquest és una discurs que pot resultar agradable a l'oïda però és inútil. Pel fet de ser català no s'és solidari, tolerant o just... Si de cas el discurs seria a l'inrevés: Desitjariem que els catalans fossin solidaris, tolerants o amants de la justícia. Ens agradaria que la societat catalana fos així. Seria una gran declaració d'intencions, a l'estil del "liberté, egalité, fraternité". Bonic. Inclús republicà. Però en el model de la República francesa resulta que és la República la que fa la nació. No a l'inrevés.

I llavors arriba la meva conclusió: Sí, jo crec que cal fer atractiva la nacionalitat catalana. Cultura i nació són indestriables. No es pot arribar a estimar la nació sense conèixer i participar de la seva cultura. Cal fer un gran esforç educatiu i comunicatiu per a donar a conèixer i fer partícips de la cultura catalana a tots aquells ciutadans de Catalunya, compatriotes, que de moment la desconeixen, la ignoren o la menystenen. I cal oferir-los un gran projecte. Un projecte republicà. Un ideal. Una lluita. Un país inspirat en els valors de Llibertat, Igualtat i Justícia.

L'article 4, punt 3 de l'estatut del 30 de setembre, així com l'estatutet retallat diuen que "Els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i la sostenibilitat." Massa llarg per a un lema, però, en tot cas, valors fonamentals que caldria posar en joc.

Els poders públics, la cosa pública, la República de Catalunya ha de promoure i s'inspira en aquests valors. El projecte engrescador que cal oferir és la construcció d'aquesta República.

I acabo en aquest punt. Mas continua l'apartat dedicat a la "nació plena", amb unes consideracions sobre la immigració que discutiré en el proper post.

divendres, 23 de novembre de 2007

Candel, Educació i Refundació (I)

M'he llegit el pdf amb la conferència de l'Artur Mas sobre la refundació del catalanisme. Interessant. Hi han reflexions que comparteixo i altres que no comparteixo.
El document mereix una anàlisi detallada.

Abans de seguir, un parell d'apunts: un record pel Paco Candel. Vaig llegir "Els altres catalans" en una edició que corria per casa dels meus avis quan era força jove. Va ser el descobriment de que Catalunya era diversa, que català ho és qui vol ser-ho. I que el racisme de la paraula xarnego és quelcom molt dolorós, tant pel qui rep l'insult com pel mal que fa a l'ideal de Catalunya país de tots. Pel mal que ens fa a tots.

Moltes gràcies Paco, Francesc.


Segon: Catalunya està a la cua de l'estat i d'Europa pel que fa a nivell educatiu en secundària. La situació de l'ensenyament és un problema estructural sagnant i profund que transcendeix de llarg el desastre a les infraestructures. Es diu que l'arribada d'immigrants ha contribuït decisivament a la baixada del nivell educatiu. Potser sí. Però hi ha dues reflexions a fer: es podia preveure l'arribada de la immigració i les conseqüents necessitats educatives? i segona, potser relacionada amb la primera, no dic que no, com és que la inversió pública per alumne és tan baixa si la comparem amb el País basc o Navarra?
Em diuen que la vergonya dels barracons estarà subsanada l'any que ve. Evidentment, però, això no és més que cobrir la necessitat fonamental d'espais dignes per a l'educació. Però l'educació en ella mateixa: quanta inversió ha de rebre, què passa amb el model educatiu? com es veu afectat el model educatiu pel model social en que vivim (i que ens ve donat, més que no pas triat)

Aquest dos incisos previs calia fer-los. La conferència de l'Artur Mas en parlava de la immigració, de l'educació, dels models socials o del dret a decidir. I ho feia des d'una perspectiva concreta.

Artur Mas inicia la seva conferència amb un parell de consideracions: ell és el líder de CiU tot i que el discurs no és partidista i manifesta que vol ser president de la Generalitat.
Continua amb la revisió dels objectius històrica del catalanisme i el resultat en la consecució d'aquests objectius. Els objectius del catalanisme els desglossa en:
- la pervivència de la nació catalana.
- la recuperació de les nostres institucions d’autogovern.
- el progrés econòmic i social dels catalans.
Afirma que tots tres resultats han estat reeixits en un llarg esforç que abasta "els darrers 100 o 150 anys.".
Per aconseguir aquests tres objectius, el catalanisme va precisar d'una "Espanya democràtica, europea i pròspera." i va contribuir, va ser motor de canvi, a "regenerar Espanya". Segons Artut Mas, el catalanisme també va obtenir l'èxit en el seu esforça de la regeneració d'Espanya.

Amb tot, acaba amb aquest bloc destinat a la revisió històrica del catalanisme amb el següent paràgraf, que comparteixo: "I si alguna recança ens queda és la de comprovar que a la pell de brau hi predomina més l’odi que la concòrdia, i la intolerància que el respecte. En molts
aspectes, Espanya s’ha regenerat. En alguns altres, simplement degenera. El clima polític n’és un bon exemple. La incomprensió cap a Catalunya, també."

Una dada: el mot "Catalunya" apareix 117 cops; el mot "Espanya", 26; "Europa", 11.
Una cosa que m'ha cridat molt l'atenció ha estat justament la importància que es concedeix a Espanya en aquest discurs sobre el catalanisme. Molt més important que la que es concedeix a Europa.

Espanya és allà. Qualsevol horitzó nacional passa o per una entesa o per un conflicte amb Espanya. És més. Encara que Europa també és allà, resulta que la relació amb Europa, a curt i mig termini, també passa en major o menor grau per Espanya.

És inevitable parlar d'Espanya en una document que reflexiona sobre el catalanisme? segurament és inevitable.

Segueix el discurs. Enceta el bloc que acabarà amb la declaració dels nous objectius per al catalanisme. Abans, però, una afirmació força sucosa: "[el catalanisme] constitueix l’únic element capaç de mobilitzar les energies i les esperances del poble català. Quan parlo del
poble català, parlo dels més de set milions de catalans."

El poble català: els ciutadans del Principat. El públic objectiu del discurs. No es parla de Països Catalans. La referència als països de parla catalana ni apareix en el discurs. El catalanisme pot obviar aquest referent, no diré polític, però sí cultural?

I segona: de debò que el catalanisme és capaç de mobilitzar les energies i esperances dels ciutadans del Principat? No és aquesta una assumpció molt optimista? No serà més aviat un objectiu a assolir més que no pas una realitat d'avui?

En toc cas, el referir-se als set milions i mig de ciutadans com a catalans, avança un objectiu del nou catalanisme, que rep el nom potser equívoc de plenitud nacional, però que comparteixo en el fons: El poble de Catalunya, el conformen o l'haurien de conformar tots els ciutadans. Els set milions i mig, i també el conformaran els que compatriotes que vindran de nou.

Mas ofereix, a continuació, i tenint en compte l'anterior, una definició de català: "és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori. I en qualsevol cas, la voluntat de ser català és l’element més determinant."

Aquesta definició apel·la al propi sentiment personal. No imposa res a ningú: és català qui s'ho sent, més enllà de la condició administrativa. No fa cap presumpció identitària o ideològica. No diu que sentir-se català obligui a fer cap adscripció nacional o impliqui l'exclusivitat.

De fet, és una definició molt antiga. I rep una atac clàssic des de l'espanyolisme: si vius aquí i has nascut aquí, per molt que et sentis australià no ho seràs mai. Si vius aquí i has nascut aquí, per molt que diguis que només ets català, mira el teu carnet i digues que hi posa. Tu ets espanyol.
En Carod-Rovira va haver de patir aquest vell atac al "tengo una pregunta para usted". La resposta evident és "jo se qui sóc". Les lleis no poden imposar ni sentiments ni identitats particulars.

Continua Mas reafirmant que només des del catalanisme es pot redreçar la situació d'embarrancament que viu el país. Per això, diu, caldrà que el catalanisme es mostri amb "les seves millors cartes:
- estima al país per sobre de la ideologia. La construcció del país per sobre de les dretes o les esquerres.
- esperit renovador i modernitzador per sobre del conservadorisme.
- confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics.
- mentalitat oberta i projecció al món per sobre de la mirada curta i tancada.
- valors i actituds de compromís per sobre de la cultura de la desvinculació o de l’egoisme particularista. "

I aquí començo a arrufar el nas. "La situació d'embarrancament només es pot redreçar des del catalanisme." què vol dir això? De catalanisme n'hi ha a tots els partits, entès d'una forma o d'una altre. Més encara: el catalanisme és un component estructural en institucions i organitzacions de tota mena. La situació d'embarrancament, al meu parer, només es pot redreçar si es fa una avaluació correcta dels problemes, s'adopten les decisions adequades i és posen els mitjans. Les decisions adequades preses en clau nacional tenen, sens dubte, una vessant política. La vessant política, grosso modo, pot ser de dretes o d'esquerres.
La construcció del país, al meu entendre no està per sobre de dretes o esquerres. No ho està perquè no es construeix sense un model. I de models, grosso modo, en tenim de dretes o d'esquerres.
Poc a poc es va perfilant el catalanisme de Mas. No sense sorpresa veiem que està per sobre de "dretes i esquerres", reproduint el ja vell argument de la dreta segons el qual ja no existeixen dretes ni esquerres.
No només això, el catalanisme, segons Mas, te "confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics." Tota una declaració de liberalisme.
Ja hem vist quines són algunes de les característiques del catalanisme segons Mas. Acaba aquest bloc amb la declaració de les bases per a la seva refundació:
- Allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de substituir-ho per la nació plena, per la vivència de la nació en plenitud.
- Allà on hi havia l’aposta per la modernització, hem de fer l’aposta per un país capdavanter.
- Allà on es buscava la regeneració d’Espanya, hem de situar, a més, Catalunya al món. construir la Catalunya global.
- Allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi.

En aquest punt acabo el post. En el proper continuaré amb l'anàlisi del primer punt "La Catalunya plena", seguint el mateix mètode que l'emprat en aquest: descripció seqüencial del discurs de l'Artur Mas, citant-lo quan em sembli convenient i afegint les meves opinions personals.

Una darrera consideració: aquest discurs s'allunya de la meva ideologia. Hi hauran més crítiques que acords. Seré dur en la meva valoració. Tanmateix aplaudeixo i agraeixo a l'Artur Mas l'esforç, reeixit o no, tant li fa, de presentar la seva proposta i de convidar a la reflexió. Criticar és més fàcil que construir. Construir és el que ha fet l'Artur Mas i criticar és el que faig jo ara. Crítica constructiva, espero que sigui. Si més no, constructiva per mi.

Una última cosa. Ja hi ha cartell per a la mani del u de desembre. És el següent:


Penjo el cartell. Ens veiem el dissabte! no hi falteu!

dilluns, 19 de novembre de 2007

contra PP i PSOE

Entre ahir i avui, n'he sentit algunes de bones:
El Marianico diu que si surt ell, farà una llei per a garantir el dret per a fer servir ...el castellà! a totes les etapes educatives a l'estat. No només això, diu que farà que les autonomies es quadrin i que això de las transferències de competències que "desmembran la nación" s'acabarà.
El Pepe el sonrisas, per la seva banda, fa conyetes sobre rodalies amb el Buenafuente, i diu que a la Maleni li hauríem de fer un monument. La Maleni, "antes muerta que sensiya".
El Pasqui (no s'havia retirat aquest home?) diu que el Felipe va prometre el suport del "gobierno" als jocs olímpics de Barcelona a canvi de que no es posessin pegues a que l'AVE arribés primer a Sevilla. Brutal. El jocs a canvi de l'AVE? al "gobierno" se li enfotien els jocs? no era una oportunitat per a ells també ("...bueno, hubiera sido mejor que fueran en Madrid")...
La Maleni, malaguenya ella, fa que l'AVE arribi a Màlaga en temps rècord i, punt extra: desballesta el sistema de rodalies de Barcelona. Per si fos poc, el preu del bitllet Madrid - Màlaga costa la meitat que el bitllet Madrid - Lleida. Esmaxada, falta tècnica i eliminació i tirs lliures. Tot a dins!
No es pot votar ni a PP ni a PSOE. Votar-los és posar el cul per a fer d'aparcament de bicicletes.
Vota a Esquerra, o a CiU, o a IC però NO votis ni PP ni PSOE. Després Esquerra, CiU i IC decidiran què és el menys dolent segons a ells i donaran suport, o toleraran amb l'abstenció que surti un o altre.
Però això hauria de ser transitori. El temps just i imprescindible per tocar el dos d'Espanya.
Són uns porcs els uns i els altres. Un és un mentider que te la fot per l'esquena, l'altre és un feixista que et vol exterminar. Tots dos són enemics, a la cara o per l'esquena, i saben que ficar-se amb els catalans dona vots.
I aquí encara els votarà algú...
Doncs NO pot ser. Cal fer campanya contra el PP, però també contra el PSOE. No es pot votar ni al PP ni al PSOE. A Catalunya, NO. No es pot votar al PSC a Catalunya. No mentre no tinguin un grup diferent i amb personalitat pròpia a Madrid. Si no és així, aleshores és que són PSOE.
Ja triguem a fotre una cossa al cul a aquests partits que representen el pitjor espanyolisme de tots. L'espanyolisme del Marianico, sí, però també el de la Maleni i el del Pepe el sonrisas.
I després el Ruby manifesta la seva "tristesa" pel risc de "desafecció" de Catalunya respecte a les seves relacions amb Espanya. Quin hipòcrita.
No se'ls pot votar. No pot ser.
I l'AVE a Madrid que se'l quedin. A Catalunya li interessa el TGV amb Tolosa de Llenguadoc. Ens interessa el TGV d'Alacant a Lleida i Girona, passant per Barcelona.
Però molt més que el TGV, ens interessen rodalies eficaces a les zones metropolitanes de Barcelona, Tarragona i València. Ens interessa la infraestructura que fa servir el poble cada dia.
I el dissabte u de desembre cal sortir a manifestar-se. A reclamar la gestió de les infraestructures, la recaptació de tots els impostos des de la Generalitat, a exigir la publicació de les balances fiscals... I a reprendre amb energia la lluita pel nostre futur com a país. A donar un cop de timó. A mirar-nos als ulls i fer una passa endavant i una altre, i una altre...
Hem de recuperar el país!

dissabte, 17 de novembre de 2007

Resum del "Summary for policymakers"

Avui (17/11/2007) s'ha clausurat la 27na reunió del Grup Intergovernamental d'Experts en Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC), que aquests dies s'ha celebrat a ciutat de València.
El missatge ha estat el següent: el canvi climàtic és un fet. L'estem vivint avui. De no posar mesures correctores ens aboquem a un desastre per a la nostra i moltes altres espècies. Cal començar ja a posar remei. Les mesures per paliar-lo no són tan cares com es podria pretextar i, en tot cas, són infinitament més barates que l'alternativa de no aplicar-les.
Tenim un plaç de pocs anys per mitigar els efectes de l'escalfament global. Ara, la pilota és al terrat dels governs.

A continuació, la traducció de les entradetes en negreta del "Summary for policymakers of the synthesys report". No sóc traductor, així que les imprecisions o incorreccions són cosa meva. És una traducció "amateur", en cap cas oficial.

1. Canvis observats al clima i els seus efectes.
- L'escalfament del sistema climàtic és inequívoc i ara és evident a partir de les observacions dels increments de les temperatures mitjanes d'aire i oceans, de la fusió de la neu i el gel i de l'increment global del nivell del mar.
- Evidències observacionals de tots els continents i en la majoria dels oceans mostren que molts sistemes naturals estan afectats per canvis climàtics regionals, en particular per increments en la temperatura
- S'espera amb una grau de confiança mitjana que emergeixin altres efectes de canvi climàtic regional en els entorns naturals i humans. Tanmateix resulta difícil de discernir degut a l'adaptació i a la superposició d'altres causes no climàtiques.


2. Causes del canvi
- Les emisions globals de gasos d'efecte hivernacle (GEH) provocades per l'activitat de l'ésser humà han crescut des de l'època preindustrial, amb un increment del 70% entre 1970 i 2004.
- Les concentracions a l'atmosfera de diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i monòxid de dinitrogen (N2O) han crescut marcadament com a resultat de l'activitat humana des de 1750 i ara superen amb escreix els valors pre-industrials determinats per l'anàlisi de mostres de gel que ofereixen dades que abasten molts milers d'anys.
-La major part dels increments observats en les temperatures mitjanes globals des de la segona meitat del segle XX són molt probablement degudes a l'increment observat en les concentracions de GEH d'origen antropogènic. És probable que hi hagi hagut un significatiu escalfament antropogènic durant els passats 50 anys en promig sobre cada continent (llevat de l'Antàrtida).
- Els avenços des del Tercer Informe d'Avaluació (Third Assessment Report, TAR, 2001) mostren que les influencies humanes discernibles s'extenen més enllà de les temperatures a altres aspectes de la climatologia.
-l'escalfament antropogènic durant les passades tres dècades ha tingut probablement una influencia discernible en l'escala global sobre els canvis observats en molts sistemes físics i biològics.


3. Projecció de canvi climàtic i el seu impacte
- Hi ha un alt grau d'acord i prou evidències que amb les actuals polítiques de mitigació del canvi climàtic i les pràctiques de desenvolupament sostenible associades, les emisions de GEH continuarien creixent durant les properes dècades.
-Les emissions continuades de GEH amb la intensitat actual , o per sobre de l'actual provocarien més escalfament i induirien molts canvis al sistema climàtic global durant el segle actual que molt probablement serien més grans que aquells que van ser observats durant el segle passat.
- Hi ha molta més confiança en l'acompliment de es projeccions actuals que en les del TAR per als patrons d'escalfament i altres característiques d'escala regional, incloent canvis en els patrons de corrents de vent, precipitacions, i alguns aspectes dels casquets polars.
-Els estudis realitzats posteriorment al TAR han proporcionat una comprensió més sistemàtica dels temps i magnituds dels impactes relacionats amb les diferents quantitats i relacions del canvi climàtic.
- S'espera que les freqüències i intensitats alterades del clima extrem, junt amb la pujada del nivell del mar tindran de forma majoritària un efecte advers sobre els sistemes naturals i humans.
- L'escalfament antropogènic i el nivell del mar continuarien pujant durant segles degut a les escales de temps associades als processos climàtics i a les realimentacions, àdhuc en el cas que les concentracions de GEH s'estabilitzessin.
- L'escalfament antropogènic podria ser la causa principal d'alguns impactes que serien abruptes o irreversibles, depenent de les relacions o magnituds del canvi climàtic.


4. Opcions d'adaptació o mitigació.
Es disposa d'un ampli ventall d'opcions, però per a reduir la vulnerabilitat enfront del canvi climàtic cal una adaptació molt més extensa que la que actualment s'està duent a terme. Hi han barreres, límits i costos que no estan plenament entesos.
La capacitat d'adaptació està connectada de forma íntima amb el desenvolupament socioeconòmic, però està desigualment distribuïda entre i dins les diferents societats.
Tant els anàlisis bottom-up (de baix a dalt) com els top-down (de dalt a baix) indiquen que hi ha un alt grau de consens i moltes evidències del potencial econòmic de mitigació de les emissions globals de GEH durant les properes dècades que podrien compensar el creixement global estimat o, fins-hi tot, reduir les emissions per sota dels actuals nivell. Els anàlisis top-wown i bottom-up coincideixen a nivell global, malgrat això, presenten diferències considerables en les consideracions sectorials

Notes:
Aquest darrer paràgraf és força críptic. Al resum apareixen les següents definicions, força críptiques també. Crec que he mig entès els conceptes. Si algú es vol llegir el resum i explicar-me'ls de forma planera, ho agrairé.
el concepte de "Potencial de mitigació" ha estat desenvolupat per avaluar l'escala de reduccions de GEH que caldria fer, en relació amb la línia base d'emissions actual, per a un preu del carbó prefixat (expressat en cost per unitat d'emissions de CO2 equivalent reduïda o evitada)
El "potencial de mercat de mitigació" és el potencial de mitigació basat en els costos privats i taxes de descompte privats (reflexa el punt de vista dels consumidors i les empreses privades) que es podria esperar que esdevingui sota les condicions de mercat pronosticades, incloent les polítiques i les mesures que actualment es duen terme i tenint en compte les barreres que limiten la comprensió actual.
El "potencial econòmic de mitigació" és el potencial de mitigació que pren en consideració els costos socials i els beneficis i descomptes en les impostos (reflectint la perspectiva de la societat; els descomptes a les taxes socials són més baixos que els aplicats als inversors privats) assumint que l'eficiència del mercat millora per polítiques i mesures i que s'han eliminat barreres.
L'anàlisi Bottom-Up està basat en l'avaluació de les opcions de mitigació fent èmfasi en tecnologies i regulacions específiques. Es tracta típicament d'estudis sectorials que prenen un model macro-econòmic de referència.
L'anàlisi Top-Down avalua les opcions de potencial de mitigació de l'economia global. Utilitza models globalment consistents i informació agregada sobre les opcions de mitigació i captura la macro-economia i les realimentacions dels mercats.
Fi notes.

Els governs tenen a disposició una amplia varietat de polítiques i instruments per a crear els incentius per a les accions de mitigació. La seva aplicabilitat depèn de les circumstàncies nacionals i del context sectorial.
Hi han moltes opcions per a la reducció global de les emissions de GEH mitjançant la cooperació internacionsl. Hi ha un alt grau de consens i prou evidència que els èxits més notables del United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC) i el seu protocol de Kyoto són l'establiment de la resposta global al canvi climàtic, l'estimulació d'un ventall de polítiques nacionals i la creació d'un mercat internacional del carbó i nous mecanismes institucionals que podran proporcionar els fonaments de futurs esforços de mitigació. També s'han fet progressos en la direcció de l'adaptació dins del UNFCCC i s'han suggerit iniciatives internacionals addicionals.
En determinats sectors les opcions de resposta climàtica es poden implementar de forma que s'obtinguin sinergies i s'evitin conflictes amb altres dimensions del deesenvolupament sostenible. Les decisions sobre la macroeconomia i altres polítiques no climàtiques poden afectar de forma significativa les emissions, la capacitat d'adaptació i la vulnerabilitat.


5. Perspectives a llarg termini
Determinar què constitueix una "perillosa interferència antropogènica amb el sistema climàtic" en relació amb l'article 2 de la UNFCCC involucra judicis de valor. La ciència pot recolzar amb informació les decisions sobre aquests assumptes, àdhuc proporcionant criteris per jutjar quines vulnerabilitats es poden considerar claus.
Les cinc "raons per preocupar-se" identificades al TAR es mantenen com una guia útil per a considerar vulnerabilitats clau. Les "raons" són avaluades en el present resum com més fortes que al TAR. Molts riscos han estat identificats amb un grau superior de confiança. Alguns riscos es projecten com més grans amb increments de temperatura menors als indicats originalment. La comprensió de les relacions entre els impactes (la base de les "raons per a preocupar-se" del TAR) i la vulnerabilitat (que inclou la capacitat d'adaptar-se als impactes) ha millorat.
Les cinc "raons per preocupar-se" són:
- Risc per a sistemes únic i amenaçats.
- Risc de fenòmens meteorològics extrems.
- Distribució dels impactes i de les vulnerabilitats.
- Impactes agregats
- Risc de singularitats a gran escala.
Hi ha un grau de certesa elevat en que ni la mitigació ni l'adaptació soles i per separat poden evitar els impactes del canvi climàtic; Tanmateix, poden complementar-se i juntes poden reduir de forma significativa els riscos del canvi climàtic.
Molts impactes es poden reduir, retardar o evitar amb la mitigació. Els esforços i inversions en mitigació durant les properes dues o tres dècades poden tenir un impacte gran i possibilitats d'assolir nivells d'estabilització més baixos. Retardar les reduccions de les emissions limitarà significativament les possibilitats d'assolir nivells d'estabilització baixos i incrementarà el risc d'impactes més severs provocats pel canvi climàtic.
Hi ha un alt nivell d'acord i prou evidències que tots els nivells d'estabilització avaluats es poden assolir mitjançat el desplegament d'una cartera de tecnologies que estan disponibles actualment, o a l'espera de comercialitzar-se durant les properes dècades, assumint que s'incentiven de forma apropiada i efectiva el seu desenvolupament, adquisició, desplegament i difusió i abordant les barreres relacionades amb elles.
Els costos macro-econòmics de la mitigació generalment creixen amb la restricció del públic d'estabilització. Per a determinats països i sectors, els costos variaran considerablement de la mitja global.
La resposta al canvi climàtic implica un procés iteratiu del risc que inclou l'adaptació i la mitigació i pren en consideració els danys del canvi climàtic, els co-beneficis, la sostenibilitat, l'equitat i les actitud de risc.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Restriccions d'aigua

Llegeixo al teletext que si no plou en prou quantitat d'aquí a març, caldrà aplicar restriccions al consum d'aigua en l'àrea metropolitana.

Seria la gota que faria vessar el vas. A més de la pujada de la cistella de la compra i de patir infraestructures fràgils, inútils o perilloses, a més ara diuen que potser tindrem talls d'aigua.

Les restriccions al consum d'aigua ja s'han patit poc o molt per bona part del Principat, però l'àrea metropolitana, més o menys, ha anat passant sense veure's afectada. De moment tenim sort. Però no pot durar.

Hi ha un fet incontestable: quan al Principat érem sis milions, d'aigua no en sobrava. Ara en som set i mig i, sense atribuir-ho al canvi climàtic, que potser, en els darrers anys ha plogut menys.

Més gent, però amb la mateixa aigua, o menys. Més gent que volen viure amb un determinat nivell de vida, o superior. Un nivell de vida que consumeix aigua en quantitat.

Sí, segur que cal una nova "cultura de l'aigua". N'estic segur. Per això no m'explico com en alguns solars de Sants estan aixecant edificis de pisos que tindran una piscina al terrat. No m'ho invento. Un exemple al carrer Càceres ja tocant a Badal. No ho entenc.

Suposo que el següent pas serà apujar el preu de l'aigua. És la resposta "de mercat". La resposta capitalista. Segons la teoria expressada a la "doctrina del xoc" de Naomi Klein, la resposta a una sequera (catàstrofe) que obligarà a racionar el subministrament d'aigua en l'àrea metropolitana serà una privatització total de l'aigua (capitalisme del desastre). Avui hi ha encara un cert control públic sobre aquest bé vital. Això s'acabarà i viurem la privatització i l'encariment. L'aigua com article de luxe només a l'abast de les butxaques més plenes.

Mentrestant es continuen fent camps de golf, piscines privades i es destina aigua al funcionament del sistema de consum. L'aigua de boca, la de rentar, és una part important del consum, però ni molt menys la part principal.

Ara li direm a la gent que els tallarem l'aigua, però, mentrestant farem camps de golf, o regarem camps per a fer biodiesel.

No te fàcil solució. El pitjor de tot, però, és que no hi ha hagut previsió. Potser perquè era imprevisible l'arribada de tants nous compatriotes, potser perquè era imprevisible que hi haurien tants anys seguits de sequera...

Però ara ja sabem quants són. Sabem que cada cop plourà menys. Sabem que vindran més compatriotes i que no és tan descabellat pensar en 8, 9 o 10 milions de ciutadans al Principat, en els propers anys.

Tindrem set. Voldrem aigua.

Potser caldrà resignar-se a les restriccions i l'any que ve només es disposarà de cabals d'aigua reduïts. Si no hi ha sort i no plou potser no es podrà evitar el cop durissim que serà per Barcelona viure amb restriccions d'aigua. Tanmateix, però, a l'endemà de les restriccions espero una resposta. Quina serà la resposta? la privatització de l'aigua? No em convenç. Ha d'haver-hi una forma de garantir el dret a l'aigua per a tothom. Cal una nova cultura de l'aigua, segur, però sobretot, cal també una nova política de l'aigua. I una política d'esquerres. L'aigua és un be de tots. Vital. No podem permetre que serveixi per a regar camps de gols, o per a fer balnearis artificials, o per a la urbanització incontrolada i l'especulació urbanística.

Tothom ha d'estalviar. Tothom. I no es pot fer negoci amb l'aigua. Obtenir beneficis amb l'aigua quan hi han restriccions al consum fa esgarrifances. Quant costa una torre Agbar? Tants diners dóna el negoci de l'aigua?

Caldria començar per establir prioritats per al consum d'aquest bé escàs. Segurament, però, aquest és el primer problema. Hi ha qui pensen que la seva prioritat són els beneficis.

Pujades de preu del aliments, preus impossibles de l'habitatge, cues a les autopistes, apagades de llum, rodalies inútils, AVE vergonyós i odiós, balances fiscals que s'amaguen, un estatut retallat i tornat a retallar i sota sospita al TC, boicots als productes catalans. Ara, a més, l'amenaça de restriccions d'aigua i potser després la realització de l'amenaça...

Sí, hi han molts motius per a sortir el dia 1 de desembre a manifestar-se i dir prou.

dimarts, 13 de novembre de 2007

Apagada 15N i Mani 1D

Una altre iniciativa. Aquesta parteix d'un col·lectiu de grups, ecologistes o no, sindicats i institucions: amb motiu de la reunió de l'IPCC a la ciutat de València, s'ha convocat una apagada de cinc minuts de l'enllumenat i dels aparells elèctric per al el proper dijous 15 de novembre, entre les 20:00 i les 20:05 hores amb el lema "Enfront al canvi climàtic: actua ja".

El passat 1 de febrer es va realitzar la primera apagada, convocada aquell cop per "l'Alliance pour la planète" i secundada per altres grups i institucions. Moltes institucions públiques es van apuntar ala iniciativa. En el cas de Barcelona, va ser molt evident l'apagada del Tibidabo i d'edificis com la Pedrera. No es va produir cap dels efectes catastròfics de caigudes en cascada dels transformadors ni res per l'estil, malgrat que sí que es va detectar una baixada d'un 3,3% del consum. Com va dir algú, no es tractava d'estalviar 5 minuts d'energia, sinó de cridar l'atenció sobre el tema. Tanmateix, les companyies elèctriques van mostrar la seva emprenyamenta pels cinc minuts de reducció de beneficis. Quina pena més gran que em fan.

Aquest cop ningú podrà amenaçar amb la fi del món pel fet que el personal apagui els llums durant cinc minuts. El risc no està en el que faci la gent. El risc, com s'ha demostrat aquest estiu, està en que Endesa i REE en tenen prou elles tot soletes per a provocar el caos. Si al final la participació és important iguala (tant de bo que superi) a la de l'1 de febrer passat, cal suposar que a condicions similars, comportament similars. Si es produís alguna incidència caldria atribuir-la a la manca d'inversió en infraestructura i en cap cas a "actituds irresponsables".
Les úniques actituds irresponsables són les de les elèctriques que cobren a preu d'or unes infraestructures de pacotilla.

Doncs això. El dijous a les 20:00 apaga els llums cinc minuts.

I el dia 1 de desembre cal anar a la mani per les infraestructures, per la publicació de les balances fiscals i per a la recaptació de tots els impostos per la Generalitat. Des de plaça Catalunya fins l'estació de França per Via Laietana. Ara convé mobilització!

dilluns, 12 de novembre de 2007

Consorci TGV, IPCC i catalaemprenyat.cat

Ara el conseller Nadal diu que el túnel del TGV sota Barcelona no es farà si en el consorci que dirigeix les obres no hi participa la Generalitat... ui, ui, ui... Em sembla que no ho han entès. Que al consorci que dirigeix les obres hi ha de participar la Generalitat és una obvietat. Però el que s'està demanant és que el túnel NO passi per sota de Barcelona. Bé, en tot cas, el Nadal ja en té de pràctica de tractar amb esvorancs i ensorrament i no li vindrà de nou... recordem el Carmel, Quimet? A veure si ho aclarim: la Generalitat ha de participar en el consorci, i NO s'ha de fer cap túnel del TGV sota Barcelona.

Segona: a la ciutat de València s'està celebrant la vint-i-setena sessió del IPCC, l'organització de l'ONU que vigila segueix el canvi climàtic i que ha estat recentment guardonada, juntament amb Al Gore, amb el premi Nobel de la Pau. l'IPCC ens alerta un cop més que no fer res per aturar el canvi climàtic és una greu irresponsabilitat. Ja no és temps de paraules, sinó de fets. A veure si el congrés de l'IPCC al País Valencià ajuda a remoure consciències i empeny a l'acció. Tots podem fer alguna cosa.

Per acabar una altre iniciativa: visiteu catalaemprenyat.cat i, si us sembla bé, signeu. El nom de la web és autoexplicatiu, o sigui que no afegeixo res.

I recordeu també d'avisar a familiars i amics que el dia 1 de desembre hi ha una mani a la que no es pot faltar.

dissabte, 10 de novembre de 2007

1-D. Cal anar-hi!

La plataforma pel dret a decidir ha convocat una manifestació per al proper dissabte 1 de desembre amb el lema: "Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". La manifestació començarà a la Plaça de Catalunya a les cinc de la tarda i anirà fins l'estació de França. L'estació que històricament ha connectat Barcelona amb Europa.

La manifestació compta amb el suport d'Esquerra, CiU i IC-EUiA. El PSC mira a una altre banda i diu que no estan per aquestes coses.

La manifestació no només te l'objectiu de demostrar el malestar per la situació de les rodalies sinó que, a més, demana "exigir el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals, i la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya".

No tinc cap mena de dubte. Cal anar-hi. Cal assistir-hi. Cal manifestar-se. Cal sumar.

No és pel fet en si. A Madrid ni en faran cas. Si poden ignorar les advertències de Montilla, poden ignorar a "la plebe". No en diran res d'aquesta manifestació enlloc més que a TV3. No cal esperar cap reacció per part d'Espanya. Això també hem de tenir-ho clar.

Però cal anar-hi. Cal sumar molts i molts catalans. Cal una catarsi. Ens cal una bany de masses. Ens cal mirar a l'esquerra i a la dreta, al davant i al darrera i sentir-nos envoltats per la força i la determinació dels compatriotes. Hem de sentir físicament al poble. Hem de sentir que podem marxar endavant, sense por, segurs del nostre país.

Cal anar-hi. Sobretot hem de fer-ho per nosaltres mateixos. És igual si després ho silencien els mitjans. Cal anar-hi perquè ens hem de veure les cares, mirar-nos als ulls i dir-nos els uns als altres que volem un país millor. Que ens reconeixem com a compatriotes i que ens esforçarem per tirar endavant.

Cal anar-hi. No hi ha dubte. I fins el dissabte 1D haurem de comunicar i dir a tots els compatriotes que cal anar-hi. Que hi anirem junts.

Som-hi, doncs. Anem per feina.

dimecres, 7 de novembre de 2007

desafecció

El president Montilla ha anat a Madrid a fer l'entrega dels premis Blanquerna i n'ha dit una de bona: que els catalans estan emprenyats i que, de no posar-hi remei, es produirà una desafecció cap a a Espanya irreparable.

El que és molt interessant és que algú tan poc procliu a l'independentisme com Montilla vagi a Madrid a dir amb alguna volta que l'independentisme a Catalunya creix. Montilla diu que que l'independentisme creix i no per una qüestió de defensa incondicional dels valors inequívocament catalans de cultura, llengua, país... No, Montilla va a Madrid a dir que l'independentisme creix perquè cada dia hi han més catalans que s'adonen que ser espanyols no només no és una ganga, sinó que, manta vegades, és una estafa. Que ens prenen el pel.

A Montilla li sap greu que els catalans puguin arribar a estar tan fastiguejats d'Espanya que potser triïn anar pel dret i enviïn Espanya a fer punyetes.

La paradoxa és que aquest és el missatge d'Esquerra: Ni la llengua, ni la cultura, ni el país... és molt més senzill: són les hores perdudes a rodalies, són els peatges a les autopistes, són els boicots espanyols i són els taxistes de Madrid. És el dia a dia. És la cistella de la compra, estúpids!

La via independentista es perfila com una resposta a aquests problemes estructurals. El que és molt important del discurs de Montilla és que reconeix que per a molts catalans, aquesta alternativa no és una proposta de radicals, o de sectors marginals sinó, al contrari, és una opció que cada cop s'ha de tenir més en compte. És una tria possible i realista. Potser, avui, no en vots o en escons (aquests que vivim són temps d'abstenció), però sí com a alternativa que es va covant al subconscient col·lectiu.

És pura racionalitat. Si l'estat és una part important del problema, si no n'hi ha prou amb el vot per canviar a millor, si els intents de canviar l'estat segons els propis mecanismes de l'estat tampoc aporten millores... Aleshores, cal plantejar-se desfer-se de l'estat.

Potser sense voler-ho però aquestes coses ha dit Montilla a Madrid. No crec que li hagin fet gaire cas. Potser ni l'han entès. Però alguna cosa grossa es mou de fons quan es disparen les alarmes.

Això ara va de debò.

dimarts, 6 de novembre de 2007

narinan

Continua el drama de les rodalies. Tot el mes de novembre, i potser part del de desembre (i més enllà?) amb la vergonya dels autocars. Un trajecte de 20 minuts es fa en una hora o més.
I anem fent.
Anar fent. Quina expressió més resignada. Conec el cas d'uns que tenen família andalusa, que quan parlen per telèfon, el familiar de Catalunya respon a la pregunta de "¿como estáis?"amb la catalanada "vamos haciendo". Em consta que els familiars andalusos han confessat més d'un cop que no entenen que vol dir això de "ir haciendo". És bo? és dolent? No. Ni una cosa ni l'altre. És resignació. És donar com bo el seguir respirant. És acceptar que encara es poden rebre més pals però que, a manca de res millor, encara estem vius.
Anar fent. Conviure amb el desastre. No hi ha alternativa.
Anar fet. A mi m'agrada molt aquella expressió tan musical "anar-hi anant", pronunciada "narinan". A més de musical te un matís que me la fa superior èticament: hi ha un objectiu, hi ha una tossuderia. També hi ha una resignació, si es vol, però no hi ha derrota. O simés no, no és definitiva. Poden caure pals però anem a alguna banda. Hi ha un objectiu.
Bé, segur que això que acabo de dir és molt opinable. També es podria dir que és una expressió resignada. Això de que hi ha un objectiu, en definitiva, ho dic jo. També es podria dir que "vas anant", o que "segueixes anant", cap al no-res, o pitjor encara, cap al desastre inevitable. Llavors el matís èpic esdevé tràgic i l'expressió, per mi, cau en la categoria de l'absurd.
Com que no m'agrada l'absurd prefereixo la interpretació més combativa.
En tot cas, hom podria pensar que només un país que ha patit derrotes sonades i contínues pot fer de la resignació un motiu per a expressions populars tan incomprensibles als forasters.
I en això devem estar, un cop més.
- com està allò de rodalies?
- va fent.
- i a vostè com l'ha afectat?
- doncs agafo l'autobús i "narinan".

divendres, 2 de novembre de 2007

fuita de gas

Aquesta nit, al carrer Tinent Flomesta de Sants s'ha produït una fuita de gas provocada per les obres de l'AVE. Hi han anat els bombers, la policia, i un munt de periodistes. Els meus pares, que tenen el balcó al carrer Tinent Flomesta, han permès a uns fotògrafs de premsa que tiressin fotos des d'allà.

La cosa queda en anècdota. O no. Ja veurem que acaben dient els tècnics de gas. Per si les mosques, farem espai a casa, no fos cas que hi hagués un desallotjament i els meus pares tinguessin que passar uns dies amb nosaltres.

Bé, això seguiria sent una anècdota.

Tant de bo que només sigui una anècdota.

Perquè si no, és que parlarem d'una desgràcia. Potser parlarem d'una casa ensorrada, o d'una explosió de gas... Realment, quan es passa tant a la vora, pel mig, d'habitatges cal pensar en el pitjor.

Si tots sabem que quan obren un carrer per fer-hi obres, es produeixen accidents que provoquen talls d'aigua, electricitat i gas, què no passarà quan estiguin foradant sota la ciutat? De moment les obres de l'AVE a Sants es fan a les vies que són a cel obert. Estan foradant per passar l'AVE i , a la vegada, estan posant el calaix. Les obres que s'estan fent sota terra, de moment només afecten al tram de túnel que comença a Antoni de Capmany i que arriba a l'estació. Han mig obert el carrer Sant Antoni i són les obres que serveixen d'excusa per aixecar la torre Malàia i que no deixen dormir ni descansar als veïns d'aquell carrer.

En realitat, les obres no deixen dormir ni descansar a cap dels veïns que hi han a les mançanes que envolten les vies des de més enllà de Santa Eulàlia fins la mateixa estació de Sants.
No deixen dormir ni descansar pel soroll, per les molèsties i per la por i les preocupacions que generen.

Per a fer aquestes obres cada dia circulen per carrers estrets dotzenes de camions bolquets, formigoneres, tractors , grues i maquinària pesada. No es podria racionalitzar una mica? No seria possible aprofitar les vies per a portar el ciment? En comptes de ficar camions i més camions per carrers on caben amb prou feines, no es podria habilitar un parell de vies per a servir el ciment amb vagons formigoners des d'un punt amb un accés no tan caòtic com el que es pateix ara?

En tot cas, però, les obres estan en una fase "de superfície". Les vies de tren, a Sants, fins gairebé tocar de l'estació, van per fora. És la vergonya de les vies, que els veïns van demanar que anessin soterrades quan es va projectar l'AVE. Encara que vist el sidral que s'està muntant, crec que tothom firmaria avui que la cosa quedés com estava.

I jo, que no en se de geologia ni urbanisme, penso que si en superfície, on sembla que tot és més fàcil, passa això...què passarà quan comencin a foradar? quan estiguin a molts metres sota terra? totes aquestes màquines, i les tuneladores, i tots els equips de treball. Què passarà? de debò que no hi hauran esllavissades, ni ensorraments, ni inundacions, ni talls d'electricitat? ni del telèfon? ni d'aigua? ni accidents amb el gas?

De debò estan segurs que cap més treballador no prendrà mal? O, pel contrari, quan es planifica una obra d'aquestes, els tècnics fan una estimació aproximada de treballadors que moriran? també fan una estimació de veïns que moriran? I amb aquestes estimacions a la ma, després encara va un polític que els assigna un pressupost?

I encara després, quan el polític veu que la realitat és molt pitjor que l'estimació, que l'estimació no és complirà perquè era massa optimista, tracta de forçar als treballadors perquè corrin més, malgrat que això suposi major risc per als treballadors i per als veïns? i aquesta mala puta s'atreveix a autoanomenar-se socialista? i tots aquests criminals prepotents encara gosen autoanomenar-se d'esquerres? No. Mai de la vida. Ningú d'esquerres ho acceptaria això. Ningú que sigui persona ho acceptaria.