dilluns, 31 de desembre de 2012

Feliç Any Nou!

Queda poc per cap d'any, és dir, que aviat encetarem oficialment una nova volta al Sol. Un nou cicle vital. Una fita arbitrària en la que en aquest racó de món ens posem d'acord per a fer una celebració.

Potser no en som gaire conscients, però crec que celebrem que seguim aquí, donant voltes, literalment, ni que sigui al voltant del Sol.  Vol dir que estem vius i que tenim intenció de seguir-ho estant i gaudint-ne d'aquest estat extraordinari i fascinant de la matèria.

Celebrem-ho, doncs. No tant per la fita, que no deixa de ser arbitrària, com per les dificultats superades, que han estat moltes i ens n'hem sortit. Aquí estem. Som vius i estimem la vida.

Carreguem-nos d'energia. Els reptes que s'albiren per al nou any seran grans. Potser més difícils de superar que els que hem batallat aquest any que acaba.

Però aquí hem vingut a jugar, no? hem vingut a viure! La vida és un regal. És un repte. És tot el que tenim i, al meu entendre,  és forçós aprofitar-la i gaudir-la. Tenim el deure, així ho crec, de fer un món millor. Per gaudir-lo nosaltres i els nostres fills.

Viu la vida. És el teu regal. Millora-la per als que estimes.  És el regal que tu fas.

Qu així sigui. De tot cor, Feliç Any Nou!

dimarts, 18 de desembre de 2012

Pacte

Pacte. Dimarts, 18 de desembre de 2012.

CiU i ERC han signat el pacte que ha de dur aquest país a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació (que serà formalment un referèndum o, més probablement,  una consulta) durant el 2014.

Ben fet.  Gràcies per aquest important pas.

Els detalls de la part corresponent a la consulta es coneixen i han aparegut a mitjans digitals. Per exemple al Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4066620/20121218/document-compromis-consulta-2014.html.

M'agradaria molt conèixer els detalls corresponents a la governabilitat d'aquest any i escaig que resta fins a la consulta i que, n'estic segur, serà un període molt dur. Perquè el d'avui és, per mi, un dia per a l'esperança, però també sospito que serà a partir d'ara serà quan veurem el pitjor rostre del govern espanyol.

Encetarem, doncs, la que ha de ser la darrera legislatura autonòmica i la que ha de donar pas a la República de Catalunya. Esperança.

Hem d'estar a l'altura.Tinguem confiança i serrem les dents. Cal perseverar i resistir fins que s'assoleixi l'objectiu.

Hem de deixar un país nou, més lliure, més just, més culte, més net, endreçat, millor,  als nostres fills.

Podem fer-ho.

Ho estem fent.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Súper poders.

L'estoneta de l'esmorzar és un dels bons moments de la jornada laboral. L'altre és el dinar. Que els dos bons moments estiguin relacionats amb endrapar no és casualitat. La panxa plena o, si més no, distreta, ajuda a estar de bon humor, però el que de debò fa que l'estona sigui agradable és la gent i les converses que es desenvolupen al voltant dels cafès.

Doncs fa uns dies algú va parlar dels súper poders. Com els del Superman, o l'Spiderman. I es va demanar quin súper poder voldríem tenir. Va sortir, com no, l'invisibilitat, amb les inevitables bromes sobre el voyeurisme,  també la súper força, llegir la ment, o volar.

Jo em vaig apuntar a la invisibilitat, i és que en el fons...

Més tard, tornant a casa, per alguna d'aquelles raons inexplicables em va venir al cap la conversa sobre els súper poders i vaig estar rumiant que, per anar bé, els súper poders haurien de ser neutres èticament. També vaig fer la constatació que el poder és, per definició, fer que els demés facin el que tu vols. Els súper poders només són mitjans per exercir el poder. Atenent a l'anterior, em vaig adonar que volar no és, realment, un súper poder i que la súper força, per exemple, és neutre. Amb la súper força pots fer el bé i el mal però, a priori, al tractar-se d'un súper poder "mecànic", no se'm va acudir cap connotació negativa.

Em vaig adonar que la invisibilitat, en canvi, sí que té una connotació negativa apriorística. La invisibilitat pretén burlar la privacitat. L'home invisible, el voyeur màxim, pot entrar a casa dels altres  sense que se n'adonin i violar la seva privacitat; pot pervertir-la i canviar-la i les seves víctimes no sabran mai qui els ha fet mal.

El mateix es pot dir de la lectura del pensament. El telèpata és com l'home invisible però dut a l'extrem, i la seva violació es produeix a la mateixa ment de la víctima, que no sap que els seus pensaments són escrutats abans fins i tot de ser formulats.

Aquests súper poders tan agressius permeten a qui els posseeix obtenir un avantatge competitiu sobre la resta dels humans. Sap que faran d'antuvi o bé per que els ha espiat  o bé per que els ha llegit. Amb aquest avantatge és molt probable que les seves víctimes no tinguin res a fer.

Tanmateix, aquests poders segueixen podent fer-se servir pel bé o pel mal i, en tot cas, respecten una llibertat final de la víctima del súper poder: pot triar. El telèpata haurà de sentir com la seva víctima el maleeix mentalment, i aquesta maledicció l'acompanyarà sempre.

Està clar que aquesta maledicció de la víctima no té cap importància si l'home invisible, o el telèpata, és un psicòpata. Simplement se n'aprofitarà del súper poder i ja està. Els psicòpates no empatitzen amb les emocions alienes. Fingeixen que ho fan per aprofitar-se'n. Els psicòpates són perillosos. Els psicòpates simplement exerceixen el poder

Rumiant més em vaig adonar que encara hi ha un súper poder que va més enllà que el de llegir la ment: el d'escriure a la ment dels altres.

Al manipulador de ments no li cal ser invisible: En té prou amb ordenar a la víctima que ignori que el veu. No li cal llegir la ment de l'altre: en té prou amb dictar-li el pensament.

Com el poder de la Força a Star Wars. Els cavallers Jedi o els lords Sith tenien el poder d'escriure a la ment dels altres. Tot i que el poder funcionava sobretot en ments dèbils, segons afirmava Obi Wan Kenobi. En tot cas els lords Sith -psicòpates, en definitiva- semblaven més disposats a fer servir el control mental que els cavallers Jedi, més donats a la diplomàcia i a la negociació.

Com diu Spiderman, un gran poder implica una gran responsabilitat i el del control mental és, sens dubte, un poder enorme. També es diu que molt de poder porta molta corrupció i no és casualitat, doncs, que els més poderosos mestres de la Força, Darth Vader i l'emperador, ho fossin del cantó fosc.

Bé, tot això és molt divertit i crec que a aquestes alçades del post queda clar que m'encanta llegir còmics i que soc un fan de la ciència ficció. Digues-me friki.

Tot això no hauria passat d'aquí si no hagués estat que ahir a la nit van fer un reportatge al 30 minuts dedicat al neuro-màrqueting: "No pensi, compri!". Us recomano que el veieu. Aviso que l'enllaç tindrà una durada limitada per drets de reproducció. Suposo que en el futur es podrà trobar per xarxes p2p o potser al YouTube.

En resum molt resumit, el neuro-màrqueting estudia la forma d'estimular el circuit del plaer del nostre cervell reptilià (la part més antiga del cervell, relacionada amb la resposta física i automàtica a les emocions), per a fer que el desig de comprar sigui irresistible.

Això és de forma bastant aproximada el súper poder d'escriure la ment. És el poder de manipular la ment. És el control mental.

Doncs bé, aquest súper poder està en mans de les grans corporacions, de les multi nacionals, dels estats i de tots aquells que disposin de mitjans de pagar un estudi estadístic basat en experiments en que es fiquen persones dins d'aparells de ressonància magnètica per veure com reacciona el seu cervell enfront l'estímul que representa una marca o un producte.

Persones com conillets d'índies. Ratolins d'experimentació dins una màquina de ressonància magnètica.

Sempre hem sabut que als súper mercats la disposició dels productes, els colors... estan pensats per estimular la compra, ara bé, amb el neuro-màrqueting anem un pas més enllà i el que es pretén és que la compra esdevingui inevitable, automàtica.

Amb el neuro-màrqueting el que es pretén és que no pensem. Que esdevinguem autòmats. Se'ns dictarà què haurem de comprar i ho farem. Punt. Primer pas a dictar-nos que hem fer en qualsevol situació?

Es tracta de manipular les emocions per a dirigir el comportament. Es tracta de privar de la llibertat de triar. Jo soc les meves emocions i sens dubte que les meves respostes tenen molt més component emocional que racional, com ens explica Eduard Punset amb les seves obres de divulgació (per exemple a Redes: "Programando Emociones" part 1 i part 2, dedicat als robots amb emocions). Però en darrera instància hi ha una certa llibertat individual i l'auto domini de les emocions. Això se'ns vol negar. De nou control absolut. De nou una violació.

Al còmics, per a cada súper malvat hi ha un súper heroi. Sempre hi ha un bo i un dolent i es manté l'equilibri de les forces. I al món real?  Al món real els súper poders estan en mans de qui pugui pagar-los. Això és: les corporacions, els estats... que disposen dels súper poders com la força, en forma de cossos de seguretat; d'invisibilitat, en forma d'omni-presents càmeres de vigilància; de lectura del pensament, en forma d'enquestes d'opinió; o d'escriptura del pensament, en forma de propaganda, mitjans o sistemes "educatius" ("espanyolitzar" consistirà, justament, en gravar una emoció als nens).

L'individu està indefens enfront d'aquestes forces. Aquests súper poders són cada cop més sofisticats i ara parlem, per exemple, de neuro màrqueting, quan fa uns anys es parlava d'electro-xoc i de rentat de cervell.

Contra la manipulació mental de masses sembla que, de moment, encara podem oposar el sentit crític. Sembla que ens podem agafar a l'ètica. Realment podem? I si aquest "encara puc triar" només és una més de les manipulacions del sistema? L'engany més gran del diable ha estat fer creure que no existeix.

Puc triar? Pastilla blava o vermella?

diumenge, 9 de desembre de 2012

Videos de propaganda independentista. Feu-ne difusió.

Via Facebook m'ha arribat el video del PP en que càrrecs institucionals del partit afirmen somrients que "Queremos a Cataluña".

Si no us fa res passar vergonya aliena, el podeu veure en aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=-ETZJRBtwD4



És una col·lecció de tòpics sobre Catalunya que fa feredat. Hom arriba  ala conclusió que aquesta gent s'han cregut la seva propaganda i els sorprèn que aquí  la majoria no se la cregui. És evident que aquesta gent no tenen ni punyetera idea de la complexitat de Catalunya. Això sí, l'estimen pels "regalos que nos hace". Se n'enfoten o és que són profundament estúpids?

En fi,  amb amors com el del PP, potser millor cadascú pel seu compte. Però, és que a més, també hi han aquests altres, que també estimen Catalunya i que també són del PP. El vídeo és llarg, però instructiu:



L'apel·lació al famós article 8 és constant. Segons aquests psicòpates, l'exercit pot fer el que vulgui. Em demano que n'opinaria d'això la UE. En tot cas, visca la "democràcia espanyola". Em sembla que no s'han adonat en quin món viuen. O potser sí que ho saben i llavors la cosa és urgent.

Aquests paios són, directament, colpistes. A Espanya haurien de fer-s'ho mirar.

També són us psicòpates que opinen que es pot bombardejar als catalans, pel fet de ser catalans. Caldria recordar, doncs, als votants de PP, Ciutadans, PSC i PxC que si per una remota i nefasta casualitat aquests psicòpates arriben a triomfar amb el seu cop d'estat, els avions que ens bombardegin no distingiran entre votants d'ERC i del PP.

Jo no estimo Espanya. I menys sabent el pa que s'hi dona.

Ja va tocant fotre el camp.

Feu difusió d'aquests vídeos. Aquests fatxes ni volent ens podrien fer millor propaganda de la causa independentista.

dissabte, 8 de desembre de 2012

Singulars amb Xavier Melgarejo. Millorar l'educació per millorar la societat. El model finlandès.


Xavier Melgarejo,  psicòleg i doctor en Pedagogia, va passar pel Singulars del passat dimecres per parlar d'un sistema educatiu que funciona: el finlandès.

El model finlandès és un model d'èxit. Si més no si es pren com a paràmetre d'èxit el reduit fracàs escolar i la gran quantitat de nois i noies que obtenen altes qualificacions acadèmiques.

Una de les coses bones del Singulars del passat dimecres és que es va parlar molt poc de la reforma educativa que suposa la Llei Wert.  No calia. En va haver prou amb fer  la comparació amb el model actual pre-wert.

Però, sobretot, es va posar èmfasi en remarcar què és el que estan fent bé els finesos.

Hom pot arribar a algunes conclusions després de veure i escoltar el Singulars amb Xavier Melgarejo i contrastar-lo amb el sistema educatiu:

Que l'educació a l'estat espanyol es considera una eina d'adoctrinament.

Que aquesta visió instrumental de l'escola respon a una concepció profundament antidemocràtica i classista de la societat, segons la qual, no es pretén formar ciutadans crítics, lliure i cultes; si no consumidors, ma d'obra submisa i poc conflictiva i una acceptació acrítica del poder.

Que en contra de l'educació també hi juga un model socio-econòmic de treball que dificulta als pares l'acompanyament educatiu dels fills.

Que els mitjans de comunicació i la societat, en general, no es facilita la tasca educativa ni es transmeten valors com l'amor a la lectura, a la cultura, o a l'esforç personal. Val a dir que, aquesta constatació està en línia amb la prèvia en la que deia que l'estat considera l'educació una eina d'adoctrinament. El sistema empra  els mitjans i les institucions com eines d'adoctrinament.

Que, malgrat tot, les escoles, mestres, associacions de pares... han aconseguit en alguna mesura que l'educació respongui a altres valors més humanistes. Tanmateix, la comparació amb els sistemes educatius  d'altres països del marc de referència europeu només permet parlar de fracàs generalitzat del model educatiu. Sense paliatius.

Xavier Melgarejo ens aporta amb aquest programa una explicació d'un model que funciona, repeteixo, considerant com exitós un model amb gairebé nul fracàs escolar i amb una joventut amb una graduació acadèmica mitjana elevada.

Potser la clau és aquesta. Potser per a determinats ministeris i conselleries resulta que el model educatiu ja està funcionant d'allò més bé. Això explicaria algunes coses.

Finalment, una última consideració, el cas finlandès és molt interessant perquè es destaca de la resta dels seus veïns escandinaus. Els "paradisos socialdemòcrates" nòrdics no tenen un model educatiu que funcioni tan bé com el finès.

El model finlandès té unes característiques pròpies que el diferencien dels models educatius dels seus germans socialdemòcrates escandinaus. Val a dir  que estem parlant d'escola pública, gratuïta  i de qualitat. Algú dirà que això és socialdemocràcia, però resulta que, més aviat, respon a una visió d'independència nacional. En la línia d'aquell antic lema que diu que "l'escola és l'escut de la república" que inspirava als mestres de l'escola republicana.

En resum, un Singulars de molta qualitat, com sempre. Dens. Intens. Tractant una qüestió que cabdal: Com eduquem els nostres fills? El finès és un model a tenir en compte. Certament, caldria canviar moltes coses més que el model educatiu estricte per apropar-nos al seu sistema. Tanmateix, és inspirador, i ens hauria de fer rumiar sobre cap a on anem. Encara més ara, quan estem en el procés de fer un nou país. Un país que tindrà veïns poderosos, com els te Finlàndia, i que hauria de fer de la seva escola, de la formació i de la preparació dels seus ciutadans el seu escut. Una escola que formi ciutadans lliures per a un país lliure.

L'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat

O, si ho preferiu, el podeu veure aquí:




I, finalment, el Prezi:


(o a la web de Prezi, http://prezi.com/a-tsgynslmjc/singulars-xavier-melgarejo/)

dimecres, 5 de desembre de 2012

Cortina de fum verinós

Avui s'han publicat les xifres d'atur de novembre.  A l'estat, el nombre de treballadors aturats ha crescut en més de 74.000 persones. A Catalunya la crescuda ha estat de 5.785.

Xifres. Estadística. Quan mor un amic teu, és una tragèdia, quan moren un millió de desconeguts és una estadística, com deia Stalin, oi? Doncs no. No és una estadística. És un drama. Un drama per a prop de 5.000.000 d'aturats.

El PP i les seves polítiques de retallades, així com les polítiques de retallades que fa CiU no serveixen per aturar aquesta sagnia. Punt. L'estadística, o la tragèdia, ho demostren. De fet, hom sospita qe les polítiques de retallades contribueixen a aquest desastre.

Per què no canvien, doncs, les polítiques de retallades? acceptant que cal tornar els calés de la festa als que els van prestar (caldria discutir quants d'aquests préstecs no van ser, en realitat, una estafa) per què per tornar els calés es retalla en serveis públics? en atenció a la dependència? en increment d'IVA sobre el consum? en imposar noves càrregues a la ciutadania?

Per què no retallen en sous de polítics? en exercit? en assessors? per què no persegueixen la corrupció? per què no fan pagara les SICAVS? per què treuen l'impost de successions? per què els rics segueixen de festa i els pobres som cada cop més pobres?

Per què els fills de puta del "gobierno" han decidit que aquest era el millor moment per anunciar la genocida reforma del model educatiu que deixarà la llengua catalana a les escoles en la mateixa  situació que es trobava al final de la dictadura franquista?

No hi ha res millor que encabronar als catalans per distreure'ls de les retallades i l'atur, oi? i de pas excitar els anims dels espanyols que, a falta de campionats del Real Madrid, es poden consolar tocant els collons als catalans on  més ens fot. I així també estan distrets de les retallades i l'atur.

Sí, no tothom ho viu així, però som molts els que d'entrada així ho sentim.

Després, quan ho rumiem, veiem que, en realitat, encara és pitjor. Perquè han fet servir el català per a muntar una cortina de fum. Però vet aquí que aquest fum és gas tòxic. Verinós. Ataquen el català amb ràbia, amb intenció d'extermini. No és només una cortina de fum. És fum tòxic. Gas verinós. Guerra bruta. És un front nou en tota regla.

CiU i PP tenen un nou front obert en el que, dit sigui de pas, tots dos se senten còmodes. Es un front on es poden fer grans declaracions. Apel·lar a heroismes nacionals. Reclamar insubmissions. És el cor i la identitat. Un estel i quatre barres. La rojigualda. Com no han de sentir-se còmodes?

Però amb aquest nou front de batalla queda ocult que els que perden la guerra  no són ni CiU ni PP. Els que perden la guerra són els treballadors que van a l'atur, els pensionistes que fan copagament, els nens que van a escoles públiques degradades, tots aquells que són dependents i veuen com se'ls retalla la dependència. Aquest són els que perden més. I tots els demés, que veiem que tot s'encareix, que som més pobres i tenim menys drets. Perdem tots.

Oculten l'atur amb una cortina de fum tòxic. Ens han obert un nou front de batalla... O no. La nova llei d'educació de Wert només és preocupant si Catalunya segueix sota el jou espanyol. I no seguirà. Wert ha fet un brindis al sol. Prendre-se'l com una amenaça és un error. Si de cas, cal prendre-se'l com un argument més per fer via.

Fa una setmana, a Catalunya es va votar un Parlament amb, nominalment, 74 diputats independentistes. Amb majoria absoluta independentista. A què esperen? O és que potser d'aquest 74 n'hi han 50 que no els hem de comptar entre els independentistes? que no saben que els plans del Wert només són el principi d'una ofensiva? de debò esperen aguantar quatre anys de legislatura en aquestes condicions? que no entenen que cal fer el referèndum ja?

O és que, en realitat, als 50 ja els va bé jugar a les víctimes? que potser els va bé per seguir privatitzant, retallant i fent-nos més pobres als pobres?

A Wert no cal fer-li ni cas. El que diu Wert és una animalada sense importància perquè asquest país fotrà el camp aviat. Perquè el referèndum s'ha de fer aviat i es guanyarà. O no és aquest el pla? És que ara tremolen les cames? És que potser el referèndum no es vol fer aviat?

Que no heu entès que el govern espanyol ja ho te clar? que ens han declarat la guerra? que d'aquesta ens en sortim com a país o reculem al 12 de setembre de 1714? que no hi ha més alternativa que marxar amb decisió cap a la Independència?