8 de març rebel

 Dia de la dona. Diada reivindicativa i, per tant, de denuncia i de lluita. Avui, per la igualtat d'oprtunitats i de drets, per l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes, pel tancament de la bretxa salarial, per la fi de la violència i el terrorisme masclista. 

La llista és llarga però, tanmateix, és curta. És modesta. És terrible que  siguin aquestes les reivindicacions  després de tants i tants anys. Es progressa molt poc a poc i, essencialment, la meitat femenina de la humanitat gaudeix de menys drets que la meitat masculina i a molts llocs, directament, n'està sotmesa. 

Val a dir que, sovint també, aquest sotmetiment és fruit de cultures, religions o models de pensament i polítics imposats a societats. Models que no admeten discussió, que jerarquitzen. Models apresos i assimilats fins esdevenir normes, lleis i moral. Models que han de ser obeïts i que "jutgen" i "castiguen" les dissidències i les desobediències.

Per això dic que totes aquests reclamacions, sens dubte necessàries, es queden curtes. Al meu entendre, el feminisme més radical, no per extrem, si no perquè va a l'arrel del problemes, aspira a un món en que aquests models opressors - contra les dones, en particular, però contra tota la societat, en general - siguin desballestats. El feminisme, per tant aspira a un model de societat lliure, sense jerarquies opressores o, si més no, jo ho veig així. Reclamar l'equiparació dels drets de les dones amb els dels homes es queda curt.

Cal, a més, combatre el model social, econòmic, polític, cultural, religiós que condueix i perpetua la desigualtat, aquest combat no va de lleis o de quotes dins del sistema. Va d'un sistema nou. Va de subvertir el sistema.Va de ments i cors. Va de  profunditat enfront de superficialitat. Va d'economia, de política i de pensament. Va de llibertat, de la llibertat de les dones, de les persones i dels pobles. Va de portar el pensament a l'acció.

Des d'aquest punt de vista, és impossible no proclamar-se feminista. Es impossible no proclamar.se anticapitalista, antifeixista, independentista. És impossible no agrair el tèrbol atzur de ser moltes voltes rebel, com ens deia Maria Mercè Marçal.

La guerra dels poderosos contra els sotmesos

Trump i els seus acòlits, amb Netanyahu  i els seus, han atacat a Khamenei i els que el segueixen. Els motius d'uns i altres probablement només els coneixen ells. El resultat, però, és que ja hi han morts i ferits, entre gent que ignora els motius últims d'aquesta guerra.

No hi ha res a dir més que demanar que s'aturi ja aquesta guerra. Cal demanar que s'aturin totes les guerres. Com sempre, aquest prec no l'escoltaran els que tenen prou poder per cessar els bombardeigs.

El poder. La paraula clau. Aquesta és una guerra entre poderosos per a ser encara més poderosos. És el poder la raó última de les guerres. Els recursos, el petroli, notablement, es disputen perquè disposar de recursos és disposar de poder. 

Els exercits i les policies són les organitzacions que tenen els pressupostos més alts perquè per a exercir el poder, sovint, no hi ha més remei que coaccionar. Exercits i policia són poder materialitzat. La repressió policial o les operacions militars són poder en acció en la seva forma més pura. És la coacció dels poderosos sobre els més dèbils. 

El poder gairebé sempre actua del fort al dèbil. Els dèbils són sotmesos. Però quan el poder enfronta als poderosos el resultat és catastròfic per als dèbils. Una guerra com la que enfronta a Trump i Netanyahu contra l'hereu de Khamenei serà, necessàriament , un desastre per als dèbils. En particular per als més dèbils que estiguin atrapats als camps de batalla, però també ho serà per a tots els que som dèbils i pobres (sí, reconeguem-ho, coi! la "classe mitjana" no existeix!) arreu del món.

Seria molt absurd tractar de decidir "qui té raó", perquè les raons del poder no són les raons dels sotmesos. Encara seria més absurd prendre partit, com no sigui prendre partit pels que han mort, o moriran, o han patit, o patiran, o han perdut, o ho perdran tot en aquesta guerra o en qualsevol altre.  Perquè al final, el món es divideix entre els poderosos i els sotmesos. I les guerres sempre són entre poderosos, i sempre els sacrificats són, som, els sotmesos.

Les guerres sempre han de ser amb vergonya de la sang, com deia Llach. Però si n'hi ha alguna en la que es pugui lluitar sense vergonya, o que puguem qualificar-la de "justa" sens dubte que deu ser la guerra per alliberar els sotmesos del jou dels poderosos. Aquí i arreu del món.

Si sentiu que la lluita us crida, que sigui la lluita per la independència. La lluita per la independència dels sotmesos. La lluita per l'alliberament dels pobles del jou dels poderosos. 

No siguem ingenus. Els poderosos, ho són. Nosaltres som molts més, però no estem ni units, ni organitzats. No només això: molts de nosaltres, els dèbils, els sotmesos, estem disposats a defensar amb la pròpia vida aquests jous que ens sotmeten. Perquè tota la vida hem viscut a una gàbia i no concebem una vida en llibertat. O la temem.

La revolta comença quan prou gent creu que es pot alliberar dels jous. I continua quan aquesta gent s'uneix i s'organitza. La revolta triomfa quan esdevé un poder. La paradoxa i la dificultat és que l'organització mai és entre iguals. El poder jerarquitza. El poder acaba sent exercit per pocs dirigents, que exhibeixen l'autoritat i arribat al cas, coaccionen i sotmeten els nivells més baixos de les organitzacions per a que executin les ordres, per a que obeeixin.

Tot és més complex que el que jo dic aquí, certament. Perquè no som racionals. Som emocionals. Cal tenir-ho en compte, igual com ho té en compte el poder. Un discurs estrictament racional foragita al poble. EL discurs emocional, en canvi, l'excita. Fins al punt que molts aniran a la guerra voluntàriament. 

Estic aquí, filosofant, mentre les bombes cauen a Teheran, i a Jerusalem. I gent que no sap per què, mor, o és ferida, o ho perd tot. Perdoneu-me. Sóc dèbil. És la impotència dels sotmesos. Que no podem aturar als poderosos. Que aquests poderosos, amb cinisme, s'atribueixen el dret a parlar en nom de tots, o  coaccionen per a que no diguis res, o per a que es digui només allò que ells volen. 

Només tenim l'esperança que algun dia es girarà la truita. No se quan, ni com. Segurament no ho veuré. però conservaré aquesta llibertat última, al meu cap, de ser rebel i no creure. Em sotmetran però no em convenceran, i sempre que pugui, de la forma que sigui, subvertiré el seu sistema.

Germanes i germans que sou morts, ferits o ho perdeu tot, a la guerra que sigui, als camps de batalla d'arreu del món, que sou sotmesos pels poderosos, pels que us coaccionen, ja sigui un soldat, o un policia, o un marit masclista, o un cap que abusa del seu poder. Teniu la meva solidaritat. Sóc un amb vosaltres, que això vol dir solidaritat. Som una entitat sòlida. Com una roca. Algun dia, com una roca llençada amb una fona, tornarem el mal rebut. Algun dia, nosaltres podrem fer un món per a la gent.

Un altre món és possible.      

Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

Acabar amb els prejudicis.

Al llarg de la meva vida laboral al sector de la consultoria informàtica he pogut treballar amb companyes i companys magrebins. Força joves, ben preparats, amb idiomes. Eficients. Les converses al voltant de la màquina del cafè eren força divertides.

Aquells converses em van servir per trencar prejudicis. Resulta que els musulmans i les musulmanes són, essencialment, com els cristians. És dir, la majoria no són fanàtics religiosos. Amb els musulmans funciona allò del "creient i/o practicant" que apliquem als cristians i amb resultats força similars: la major part dels que es declaraven creients, eren poc practicants, per no dir gens. En el cas de les noies, recordo haver vist algun vel, però la majoria de les noies musulmanes no en duien, si més no a l'oficina. Només recordo un company que fes un ramadà estricte, la major part de les companyes i companys musulmans no el feien.

Creient, però no practicant era el més habitual. A l'oficina, Les noies musulmanes, joves i, sovint, molt  atractives, en general anaven més maquillades i amb vestits més elegants i femenins que les noies no musulmanes. Cridava l'atenció. No dic que sigui així sempre, Ja he comentat que estic parlant de l'experiència personal a una oficina d'informàtics, que tenia un ambient força internacional amb una quantitat important de personal magrebí.

M'adono que el fet de ser musulmà donava a les meves companyes i companys un component de la seva identitat personal, i una referència cultural, però que, en tot cas, elles i ells eren gent jove que estaven vivint a Barcelona, per més o menys temps, i que la vida a la ciutat, sortir i anar de bars, la feina, les amistats (i els embolics), els estudis en curs d'alguns d'ells... tot allò també els aportava una identitat i unes referències.

No. No eren fanàtics religiosos. Eren gent jove que, ves quina cosa, eren musulmans, però també agnòstics o ateus amb educació més o menys musulmana. Algun n'hi hauria de més religiós. segur. Però per a fanàtics religiosos, n'he vist molts més entre els cristians.

Aquesta és la clau: al món musulmà hi ha de tot, sospito que amb preponderància dels "creients no gaire practicants". Com els cristians. Suposo que també es pot aplicar a budistes,taoistes, confucianistes, hindús... "creients poc practicants".

El problema no és la gent, ni les seves creences o manca de creences religioses. El problema es fer servir aquestes creences com instrument de poder. Obligar a la gent a vestir, menjar, creure, treballar, tenir unes relacions, estimar o odiar a qui et manin. El problema és fer servir la religió per sotmetre. El problema ve quan la dona ha d'estar sotmesa a l'home per un precepte religiós. Vet aquí el problema. El problema és la religió, qualsevol religió, quan és un instrument de dominació, o de rentat de cervell, o d'exercici del poder.

Per això la revolta de les dones a l'Iran és una lluita d'alliberament tan important, que només es pot saludar i a la que cal donar suport incondicionalment. Perquè per a que el vel sigui un autèntic símbol d'identitat cultural i religiosa ha de, primer de tot, deixar de ser un signe d'opressió. I això vol dir derrocar als que l'han pervertit, i derrocar els estats teocràtics que "per la gràcia de Déu" exerceixen el poder sobre les ments i els cossos de la gent, i sobre els de les dones, en particular.

I qui diu religió, també pot dir qualsevol ideologia que es faci servir com instrument de poder. Segur que en coneixeu més d'una. L'enemic sempre és qui fa servir aquestes ideologies per sotmetre, per exercir el poder. 

Atents, doncs, a reconèixer l'enemic i combatre'l allà on sigui que aparegui. 

Revolta de les dones a l'Iran

Les dones es revolten a l'Iran. la guspira ha estat l'assassinat a mans de l'estat d'una noia que no portava "ben posat" el vel 

Les dones, sobretot les joves, es revolten contra un estat i una societat que les condemna a ser ciutadanes de segona. El masclisme és una forma de dominació de la meitat de la població sobre l'altra meitat. Una dominació que fa servir la violència a la llar, a la feina, domèstica en diríem, però també una violència estructural, una violència i una dominació que utilitza el sistema educatiu per a tornar a les dones obedients, submises i, en definitiva, esclaves; que utilitza el sistema policial i judicial per a reprimir amb violència, fins a la mort, aquelles que volen vestir o estimar d'una forma diferent a la que ordena el regim.

Al paràgraf anterior no ha aparegut per enlloc la paraula islam. El que he dit és aplicable  a qualsevol societat masclista i autoritària, com  la nostra. Potser no en el mateix grau que l'Iran o l'Afganistan, però masclista i autoritària.

El que ens recorden aquestes dones joves i valentes de l'Iran, és que els drets es lluiten i es guanyen al carrer. Per això la revolta és al carrer.

Sempre, les lluites es lluiten i es guanyen al carrer. Sempre. Poden ser la lluita pel dret, tan senzill i tan poderós, de poder vestir com vulguis, com les dones iranianes; pot ser la lluita per la llibertat de la teva nació; pot ser la lluita pel dret a parlar la teva llengua; pot ser la lluita pel dret a estimar com vulguis; pot ser la lluita per un salari digne; pot ser la lluita per condicions laborals justes; pot ser la lluita pel dret a l'habitatge; pot ser  la lluita pel dret a recursos naturals que permetin la vida; pot ser la lluita per espais naturals nets i amb flora i fauna pròsperes. Sempre les lluites són d'alliberament, D'alliberament de des dones, nacional, sexual, de classe,

Sempre és igual: la minoria, l'elit, que exerceix el poder, abusa de les dones, o de minories nacionals, o de la classe treballadora, o pagesa, o dels LGTBIQ+, o de l'espai natural. Sempre, aquest grups oprimits no tenen més opció que revoltar-se als carrers. lluitar i pagar un preu amb sang i repressió, per a defensar els seus drets trepitjats, o per a conquerir-ne de nous. Poden perdre, segur, però encara és més segur que si no lluiten al carrer, i als espais en disputa, no guanyaran

Això és el que ens recorden i ens ensenyen aquestes dones iranianes joves i valentes. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Cal lluitar els drets al lloc on es poden guanyar: al carrer, disputant-ne el poder als poderosos i als seus sicaris. Té un preu, i alt. La lluita contra els estats autoritaris tenyeix de sang els carrers. 

La meva admiració, i el meu respecte més profund per a aquestes dones iranianes, joves i valentes. Lluitadores. Màrtirs i heroïnes.

Espero i desitjo de tor cor que més aviat que tard, també siguin vencedores. Que guanyin el dret a ser ciutadanes de primera. Que caiguin els règims masclistes i autoritaris. 

Diiumenge, 1er de maig. Manifestació a les 18:00 al Parc de les tres xemenèies de Barcelona.

Duimenge és 1er de maig, dia del Treball, el dia internacional de la classe treballadora.

El diumenge, a les 18h, al parc de les tres xemenèies de Barcelona hi ha convocada la manifestació dels sindicats Solidaritat Obrera, CGT, CNT, COS, IAC i CO.BAS

Vet aquí el comunicat de la taula sindical:

Perquè sobren les raons, Convoquem una manifestació de lluita

1 de Maig a les 18 h al Parc de les 3 Xemenèies

Tots sabem que la vida es fa cada cop més fotuda. Pandèmia i guerres han estat bones excuses per explotar encara més la classe treballadora. Els preus dels aliments, la llum, el gas no paren d’augmentar i els salaris es queden en no res. Les feines són precàries, temporals i mal pagades. Necessitem uns salaris que pugin igual que l’IPC real, no l’estimat ni el que s’inventin.

Sectors essencials de la classe treballadora es queden enrere. Les treballadores de la llar no cobren l’atur. Les subcontrates floreixen arreu. Els ERTOS amaguen acomiadaments injustificats en grans empreses que se’n beneficien. Reclamem la incorporació al règim general de totes les treballadores, la supressió de la subcontractació i dels ERTOS en empreses que s’aprofiten de la situació.

Centenars de milers de persones treballen en l’economia submergida sense contracte ni drets. Exigim papers per a totes les persones migrades sense excepció, igualtat de drets i el tancament dels centres d’internament per a estrangers (CIEs).

La sanitat pública ha patit i pateix greus retallades, les pensions es devaluen, els serveis públics s’encareixen i es deterioren. Allò públic no ha de ser privatitzat ni retallat.

Les grans empreses s’enriqueixen amb les necessitats essencials de la població. És precís posar un topall al preu de l’energia. Cal una empresa pública de l’aigua, de la llum, del gas i una banca pública.

Els desnonaments són el pa de cada dia, els lloguers cada cop són més cars, mentre hi ha milers de pisos buits. S’han de prohibir els desnonaments i cal la creació d’un parc públic amb habitatges per a tothom.

Ens cal una reforma fiscal perquè paguin més els rics, les grans fortunes i les multinacionals, evitant el frau fiscal -que en aquest darrer any ha estat superior a 7.000 milions d’euros l’any- i les derivacions a paradisos fiscals.

Les darreres mesures del Govern, i els seus pactes amb CCOO i UGT, lluny de revertir la situació, l’està consolidant. Necessitem una pujada generalitzada dels salaris i de les pensions per arribar als nivells de la inflació, que en aquest darrer mes ha estat del 9,8%. Necessitem derogar les reformes laborals del 2010 i 2012 i no pas maquillar-les.

Els sindicats combatius i de classe seguim creixent i generant cada cop més millores en empreses i sectors públics per a les treballadores. La lluita feminista consolida l’organització i la mobilització contra el patriarcat de forma potent. El moviment per l’habitatge segueix marcant exemple de resistència i victòries per a tots i totes. L’antifeixisme i solidaritat antirepressiva agrupa organitzacions i col·lectius de forma diversa i plural. La lluita interina ha aconseguit un procediment d’estabilització únic i excepcional per uns serveis públics dignes i de qualitat i al servei de la ciutadania.

Només hi ha una manera de reconduir tot això: Exigir amb la lluita un canvi de polítiques d’aquest Gobierno que, encara que es reclama “d’esquerres”, governa en contra de les treballadores. Per tot això, aquest 1 de maig no ha de ser un dia més, ha de ser el d’inici d’un combat pels nostres drets, els de les treballadores i treballadors, les persones migrades, les dones, els sense sostre, les pensionistes... la gran majoria de la població.»

El CatalanGate és una declaració de guerra.

Avui el Citizenlab ha fet públic un article d'investigació, «catalangate», en el que ha revelat com l'estat espanyol ha espiat als quatre darrers presidents de la Generalitat i a polítics i activistes independentistes.

A Octuvre.cat també els van espiar. Han fet aquest vídeo:

 

Una violació flagrant de drets de tota mena. A qualsevol país civilitzat un escàndol com aquest hauria provocat dimissions immediates,

L'estat espanyol no és un país civilitzat. No és una democràcia d'alta qualitat. Al contrari. A cada dia que passa més i més s'assembla a un estat autoritari i protofeixista, dirigit per unes elits essencialment mafioses i corruptes.

Alguna cosa, però, en podem aprendre de l'estat espanyol: no dubtaran ni un segon en fer servir tot el que tinguin a l'abast, legal i il·legal per a mantenir el poder i el 25% del PIB que representa Catalunya. O més ben dit, les molt sucoses comissions i dividends que els representa aquest PIB.

No tindran escrúpols: mentiran, espiaran i, si cal, segrestaran (li en diuen presó),  extorquiran (li en diuen multes) i utilitzaran la violència fins on calgui: l'exercit i la policia espanyoles tenen un llarg historial de repressió violenta conta la ciutadania de l'estat. Només cal que repasseu la història i podreu comprovar com l'exercit i la policia són la principal amenaça per a la integritat i la llibertat dels ciutadans de l'estat. Els espanyols són les víctimes favorites dels diferents exercits espanyols.

La lliçó és, justament, aquesta. La fi justifica els mitjans. Els primers en saltar-se les lleis i els drets són ells. No veig perquè nosaltres hauríem de ser màrtirs de la democràcia, i perdre, si podem ser molt mes malparits que ells i guanyar.

L'altre lliçó la tenim mirant als de casa. La gent que ha estat espiada avui han fet una declaració conjunta. Diuen que aniran als tribunals (espero que no siguin tribunals espanyols o faran el préssec) i que aquest escàndol tindrà conseqüències. Però, ai las, també n'hi ha que diuen que encara aposten pel diàleg.

Dialogueu. Dialogueu tant com vulgueu, però NO en el meu nom. Jo no tinc res a  dialogar amb l'estat espanyol. L'estat espanyol és l'enemic i tant es que al govern hi estigui el PSOE, el PP o VOX. Són diferents cares del mateix monstre. A aquestes alçades de la història i de la repressió ja no hi hauria d'haver el més mínim dubte en aquest punt. 

Per mi està clar que cal renovar lideratges dins l'independentisme. 

L'independentisme mai hauria de ser una opció en la que es pugui fer "carrera política". Necessàriament ha de ser un moviment, amb un objectiu que no pot ser governar una autonomia, si no mobilitzar majories per a desestabilitzar l'estat i provocar que la independència sigui inevitable. Però és un fet que la majoria dels polítics que actualment lideren l'independentisme no és plantegen res que s'assembli a aquest objectiu. 

Fins i tot, algun ha dit que la independència és un objectiu per a la propera generació... 

És broma? Jo sóc independentista des dels disset. La independència no és un objectiu per a la propera generació. És el meu objectiu. Un dels meus objectius vitals. Avui en tinc més de cinquanta i en la meva vida he vist com l'independentisme ha passat de ser cosa d'una minoria a ser el moviment polític central de Catalunya. Abaixar els braços ara seria el més estúpid que podríem fer. Al contrari. Hem de seguir. Tornar al carrer i empènyer amb força. Amb tota la força. Aquest cop sense lliris, com a Urquinaona.

No podem guanyar si no entenem que cal lluitar. Si lluitem podem perdre. però també podem guanyar. Si no lluitem, si renunciem a la lluita, ja hem perdut. Què vol dir lluitar? oposar la força necessària per controlar de forma efectiva el país, i està clar que això admet molta gradació depenent de la circumstància: des de la desobediència activa, passant per la resistència civil no violenta. Teniu un bon manual en aquesta adreça  https://www.aeinstein.org/wp-content/uploads/2014/09/Como-librar-la-lucha-noviolenta-revisado.pdf. Hi haurà qui dirà que amb això no n'hi haurà prou i segurament és cert. Tinc clar que parar l'altre galta no és una forma de lluita, i que si t'agredeixen amb violència, la defensa amb força és un dret.

Arribats a aquest punt el que caldria seria encetar la mobilització. Desestabilitzar l'estat i fer veure a Europa que se li obre un nou front a l'oest, amb un estat espanyol corrupte, autoritari, inestable i en fallida.

Recordem per què ho fem. La independència és un mitjà. Una eina. La independència ha de servir per a fer que Catalunya es lliuri de les càrregues imposades per elits corruptes, les d'allà i les d'aquí, ha de servir per aconseguir les sobiranies: energètica, alimentària, de recursos bàsics. Ha de servir per garantir un sostre digne per a tothom , salut i educació públiques i gratuïtes. Ha de servir per a fer que tothom tingui veu i vot. Ha de servir per acabar amb les violències racistes i masclistes. Ha de servir per a que la llengua catalana pugui arribar al futur. ha de servir per protegir la vida, els boscos, les muntanyes, els rius, el mar, la fauna i la flora, els paisatges. El país, en definitiva, Catalunya, de la que els catalans en som els principals responsables. El bocí de món que ens ha tocat en sort per respectar, estimar i cuidar.

O bé, és clar, ens podem quedar a casa i qui dia passa any empeny i, com diu aquell, ja s'ho farà la propera generació. O potser ja no.

No a la guerra

El conflicte entre Rússia i Ucraïna no és nou. Probablement les arrels cal anar a trobar-les en el desmembrament de la URSS. En tot cas, la tensió actual segurament es pot enllaçar amb la guerra al Donbass, al 2014. 

Essencialment, les regions del Donbass i Crimea són russòfones i, nacionalment, de majoria russa. Rússia hi té interessos estratègics i militars, com la base naval de Sebastòpol, a Crimea, que és la principal base naval de la flota russa al mar Negre.

Els estats tenen interessos. Rússia té interessos al Donbass i són ben lícits. No volen tenir bases de l'OTAN a la porta de casa seva. Per la seva banda, Europa necessita el gas rus i Rússia és un proveïdor fiable. No es tracta de ser amics, es tracta de que Europa i Rússia puguin satisfer els propis interessos de la millor forma. Allò que se'n diu un win-win. A qui li interessa un guerra?

Als Estats Units. Per què? deuen tenir interessos, sens dubte. Econòmics. Segur. Per cert, sabeu quina és la primera indústria dels Estats Units, oi? correcte, l'armamentística. El cas és que l'avi Joe Biden està aconseguint  allò que semblava impossible: fer bo a Trump. Trump va replegar els Estats Units al  "seu territori" i va estalviar-se les accions militars. Resultat? Trump era odiat pel complex militar-industrial nord-americà.

Ha resultat que "els demòcrates" nord-americans són com "els socialistes" europeus. Exactament els millors representants de les elits. Aquells que sempre manen i volen seguir fent-ho. Els rics que guanyen per golejada la lluita de classes. Biden ens vol ficar una guerra perquè les guerres i el capitalisme de guerra, i el capitalisme del desastre, són una forma ràpida de fer molts diners. 

El nostre món marxa de pet al desastre. Estem en mans de psicòpates, aprofitats, narcisistes, mentiders, mafiosos, ignorants, hedonistes... Però, ai las, la humanitat també és així. Un món ple d'hedonistes, covards, ignorants. Un món ple d'irresponsables i d'indiferents. Un món sotmès que obstinadament tria la píndola blava. Aquest món va a la guerra, com un xai a l'escorxador. Un món que obeeix. Com no voleu que obeeixi, si va acceptar que li posessin morrió sense revoltar-se. Com una bèstia capada.

Jo dic No a la guerra. No als poders. No al poder. No a aquests governs al servei dels poders, No a l'OTAN. No als exercits quan són ofensius. No a les policies quan són policia política.No a la repressió de les dissidències. No a l'obscurantisme, a les supersticions, i a la ignorància. No als falsos déus. Ni deu, ni rei, ni amo! No a aquest món covard, irresponsable i indiferent. No als feixismes. No al capitalisme salvatge. NO. Diguem NO, com a la cançó.

Rússia no és la meva enemiga. Al contrari. Ja ho he dit algun cop. Jo tinc un deute personal amb Rússia i només puc estar agraït a la Rodina, la mare Rússia.  No a la guerra. A totes les guerres. Encara més contra aquesta guerra.

Ja n'hi ha prou de manifestar-se com xais, amb lliris, sense llençar un paper a terra, amb samarretes de colors i amb cants i eslògans puerils. Més ens val que comencem a fer-nos càrrec del món. Que ens desfem de les màfies que ens governen i se n'aprofiten de nosaltres. Amb aquests, cap pietat i cap misericòrdia. Ni oblit, ni perdó. Contra aquests, contra els malvats, contra el poder, llencem tota la ràbia de tants anys. Ells ens criden a la guerra, a la seva, a la que els convé a ells... Però  aquest cop els xais seran llops, i la guerra serà contra ells, contra els autèntics malvats. 

Serà la guerra justa. Aquesta guerra sí que cal fer-la.

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.

1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

• Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
• Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
• Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
• Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf

Manifest unitari de l'esquerra independentista

14F. «Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi».

Demà els independentistes hem d'anar a votar. N'estic convençut. 

Hem de votar opcions independentistes. Jo tinc clar quin serà el meu vot. Votaré CUP. Esquerra anticapitalista. És el meu vot. Aquesta opció situa al PDeCAT a les meves antípodes ideològiques. Tanmateix, demano que voteu independentista, i si el vot que us representa és el del PDeCAT, voteu PDeCAT. Per què? Per que tinc ben clar que la independència de Catalunya ens reclama a tots. Demana de l'esforç de totes i tots. Li cal la CUP i el PDeCAT, li cal ERC i Junts. A totes i tots.

Perquè, enfront, no tenim adversaris si no enemics. Enemics que no dubten en represaliar-nos, multar-nos, en utilitzar la violència, en tancar-nos a presó... I van tots junts. Des del PSC fins al feixisme de VOX, passant per Cs, PP i Podem. Per molt que alguns d'aquests reparteixen carnets d'esquerra o de ciutadans del món. Tot l'unionisme ha pactat i pactarà tots els 155 que cregui necessaris per derrotar-nos. Per derrotar al seu enemic, és dir, nosaltres, és dir,  l'independentisme

Per això és tan important  votar diumenge. Per això hem de ser més de la meitat dels vots, per això hem de fer majoria absoluta al parlament. Per resistir, per sobreviure a l'atac, i per viure i contraatacar. No perquè el Parlament vagi a fer la Independència. Ja sabem que això no anirà així.

Necessàriament la Independència ha de venir de la mobilització intensa i persistent al carrer. De l'estratègia de resistència civil no violenta. Aquesta, per la por a la pandèmia, per la por a la  repressió, per la divisió dels partits, per la manca de lideratges que són conseqüència directa de la repressió, la presó i l'exili es troba lluny de la intensitat que caldria.

Per aconseguir recuperar la intensitat, l'empenta, l'impuls que dúiem i que ens va dur la victòria del primer d'octubre de 2017 ens cal treure'ns la por de sobre i aquesta és una tasca individual de cadascú. Ens cal també que, en la mida del possible, les institucions no ens juguin en contra i disposar de mecanismes per entorpir la repressió. Per això ens cal controlar les institucions. Per això hem d'anar a votar diumenge i guanyar. Clarament.

Ens cal i això seria òptim, que la Generalitat servís a la gent, que la gent percebés que la Generalitat fa les coses bé. Que es gestiona bé, Que serveix ala vida. Que els polítics independentistes siguin del color que siguin tenen aquesta voluntat de servei i la capacitat de treball i d'organització, la visió estratègica, política per a posar el pressupost intervingut, vigilat i retallat de la Generalitat al servei de tothom i, en particular, dels que necessiten més ajuda. Aquesta és la feina dels representants que triarem diumenge. Com també ho és aturar la repressió i construir aquelles estructures d'estat que havien d'haver fet fa anys i que, a l'hora de la veritat, o no hi eren, o van ser desfetes amb pel 155.

Per a fer una república catalana independent al servei de la gent ens cal, primer de tot, insisteixo, la mobilització persistent. També ens calen victòries institucionals i posar les institucions al servei d'aquest objectiu: servir a la gent,en particular als que els cal més ajuda, aturar o entorpir la repressió de l'estat, construir el que es pugui construir (si és que hi ha res que es pugui construir) per fer efectiva la independència.

Els partits independentistes tenen, en tant que representants dels seus votants, el dret legítim a tenir vies i temps diferents per d'assolir aquests objectius, però ens cal que tots es reconeguin entre ells com a pertanyents al mateix bàndol. No ens equivoquem. L'enemic el tenim enfront. No al costat.

Votem. Demà votem. Votem independentista. Votem sense por. Votem amb esperança. Votem amb ràbia. Votem amb amor al país. Voteu amb odi als seus enemics. Tant se val la motivació que us impulsi, però voteu. Voteu. Votem

«Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi». Mobilitzem-nos. Cuidem-nos. Construïm el país que volem. La república que volem. Fem la independència. Cada dia. Persistim!

Entrevista a Jordi Sànchez al FAQS de 22/02/2020

Aquesta nit passada Jordi Sànchez va ser entrevistat al FAQs. Es va aprofitar el permís de cap de setmana per a fer aquesta entrevista amb el president de l'ANC.

És una entrevista que cal veure. Sànchez va parlar de la seva experiència personal  a Soto el Real i a Lledoners, va parlar de política, del que s'ha fet bé i del que no s'ha fer bé en tot el procés d'Independència.

Va ser molt valent parlant de tot. Tinc la sospita que aquesta entrevista li pot portar més problemes que no pas una altre cosa i que a la fiscalia ho deuen estar « afinant » per a que no es torni a repetir cap entrevista similar, o per a revocar permisos futurs.

Personalment, de l'entrevista d'ahir hi han un parell de punts que em grinyolen :

Primer, va dir que l'establiment d'una mesa de diàleg amb el reconeixement que hi ha un conflicte polític és un pas molt important. No estic d'acord. La constitució espanyola, que ja té més de 40 anys ja feia una distinció entre nacionalitats i regions. El model autonòmic pretenia, en origen, resoldre el conflicte polític territorial. Per tant, el reconeixement d'un conflicte polític no és cosa nova. Si de cas, el reconeixement ha de ser que el model autonòmic no ha resolt l'antic conflicte polític. No és un matís menor. No és el mateix reconèixer que hi ha un problema nou que reconèixer que hi ha un problema que fa 43 anys (com a poc) que dura i que cap de les « solucions » aplicades ha funcionat. Si es considera el primer cas cas es poden arribar a plantejar unes solucions (per exemple, un nou estatut) que, si es considera el segon cas, ja se sap que no funcionen.

Segon. Els polítics i líders independentistes catalans van posar-se al front del moviment i, arribat el moment de la veritat, van prendre decisions que van respondre més a interessos de partit que als interessos dels representats. Això es va fer, si fa no fa, des de tots els partits. Això posa de relleu la debilitat més gran de l'independentisme. Un lideratge dividit amb agendes pròpies. Els partits, tinguem-ho clar, NO poden liderar el procés d'independència. No és casualitat que el camí que va portar fins al primer d'octubre de 2017 estigués liderat per ANC i Òmnium. No és casualitat que els primers segrestats pels nacionalistes espanyols fossin Sànchez i Cuixart.

Ens hem de replantejar, doncs, els lideratges. Ni des de l'exili ni des de la presó es pot exercir cap lideratge que vagi més enllà del lideratge moral i ètic. Cal tornar a tenir autèntics lideratges a peu de carrer, cal tornar a mobilitzar i cal tornar a posar els partits a seguir a la gent. No a l'inrevés. No serà fàcil tenint en compte la repressió actual i que no s'atura; i tenint en compte també que els partits independentistes també han après la lliçó i faran mans i mànigues per no perdre el control.

Al meu entendre vet aquí la dificultat : Per una banda és molt important que l'independentisme segueixi sent las força política majoritària al Parlament, però, per l'altra ha d'haver una força no depenent dels partits capaç de mobilitzar a la gent al carrer i, de fet, aquesta força als carrers ha de ser la que lideri el moviment.

Sigui com sigui, vet aquí l'entrevista amb Jordi Sànchez. Tot el programa del FAQs d'ahir va ser interessant. També és recomanable l'entrevista amb el President Mas, en aquest altre enllaç.

 El vídeo de l'entrevista amb Jordi Sànchez :



Un comentari final sobre el FAQS d'ahir : al final es va plantejar la pregunta de si calia penalitzar o no l'apologia del franquisme. Com era d'esperar va guanyar el sí. Tanmateix un 7% dels vots van anar a favor de no penalitar. Sorprenentment, va haver-hi unanimitat entre els periodistes que feien el debat entorn a la idea de no penalitzar.

Cap dels arguments que van aportar per justificar em va semblar convincent.

Semblava que els periodistes ignoraven la paradoxa de Popper : « Per defensar la tolerància cal ser intolerant amb la intolerància ».

I potser també que es donin una volta per Alemanya. Allà ho tenen ben clar que l'apologia del nazisme és delicte.

El que feia riure era l'argument que l'estat es ple de franquistes que farien servir aquesta llei de penalització del franquisme per girar-la en contra dels progressistes, i que millor no tocar res. Si això és així cal recordar Durruti : « Amb el feixisme no es debat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix ».

Si l'estat és ple de franquistes el que cal és fer-los fora. Si té un cost, que el tingui. L'alternativa és pitjor.

Baixa intensitat

La vida està per viure-la. N'estic força convençut. Cal gaudir dels moments bons i cal superar els que no ho són. Tant una cosa com l'altre demanen temps, i sovint, intensitat.

Personalment, no tinc tot el temps que voldria per gaudir i, per exemple, dedicar-me a aficions com aquesta d'escriure. El plaer d'escriure. En el meu cas, escriure al meu blog. Escric per moltes raons, però al final n'hi ha una de principal : m'agrada i tinc temps per fer-ho.

Però darrerament ja no tinc tant de temps. Circumstàncies familiars i projectes personals reclamen la meva atenció. Si més no per una temporada, el ritme d'escriptura al blog serà més baix.

Però més  baix no vol dir que l'abandoni. Si vull i puc, quan les circumstàncies m'ho permetin, escriuré. Es tracta d'organitzar-se, aprofitar el temps i gaudir del plaer d'escriure quan sigui possible.

Ara mateix, tinc algunes idees que em fan barrinar. Primera : sembla que el país viu un període de, diguem, « baixa intensitat nacional ». Els partits independentistes en general han ofert,  i ofereixen, un espectacle força lamentable de lluites partidistes. Potser sí que entre uns i altres estan fent que la gent es quedi a casa.

Però, justament, per això és molt important persistir i fer bullir l'olla. Cal mantenir les organitzacions vives i actives. El tall diari de la Meridiana, per exemple, és la mena d'accions que necessita l'independentisme, en la meva opinió.

La independència no vindrà de cap partit ni de cap govern. Vindrà de la mobilització ciutadana. Vindrà de la desobediència civil no violenta, però ferma. Vindrà de plantar cara de forma massiva la repressió.

Haurem de plantar cara. Ens hi va la supervivència : Avui s'ha sabut que la fiscalia (ja sabeu, l'organisme que, segons Pedro Sánchez, depèn del Gobierno) s'oposa a l'aplicació de l'article 100.2 a Jordi Cuixart i demana que faci un « tractament específic » per a, cal entendre,  « curar-lo » de les seva ideologia independentista i sediciosa.

Un tractament específic. Suposo que deuen estar pensant en electroxocs i lobotomies. El nacionalisme espanyol és tan absolutament feixista que considera que els independentistes estem malalts i ens cal un « tractament especial ». Després del « tractament especial » ens esterilitzaran ?  O potser tenen alguna altre solució? una solució final ?

I aquesta fiscalia depèn de Pedro Sánchez? Amb aquests feixistes vol dialogar ERC ? És que a ERC s'han begut l'enteniment ? No ho entenc.

Aquest és el pla de l'enemic. Ens volen lobotomitzar. Ens prenen per malalts.

No passa res. L'amor és mutu. Jo els prenc per feixistes. La maldat personificada.

Per això dic que ens va la supervivència. Ens cal lluitar i plantar cara. No hi ha alternativa.

Però no ho dubteu ni un segon : Vencerem. Catalunya serà independent i republicana més aviat que tard.

El proper 29 de febrer tenim una cita amb el Molt Honorable President  Puigdemont a Perpinyà.

Si pots, ves-hi!

Cop d'estat

La Junta Electoral Central ha inhabilitat al President Torra. Tot seguit ha denegat el reconeixement com eurodiputat a Oriol Junqueras.

El que pretén la JEC és fer impossible l'abstenció d'ERC. Vol provocar el vot contrari d'ERC.

El que passa és que la JEC és un organisme que no té capacitat jurídica per a inhabilitar al Molt Honorable, i tampoc per ignorar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TSUE).

El que està passant és que hi ha una part de l'estat espanyol que no vol ni sentir a parlar d'un govern amb Podemos ni de diàleg amb l'independentisme català. És aquesta part que principalment representen PP, VOX i C's i que compta amb no pocs simpatitzants dins del PSOE. Aquesta part no te cap problema en fer servir un organisme com la JEC per a forçar el es pot interpretar sense massa dificultats com a un cop d'estat del lawfare.

Ha estat el poder judicial i no l'executiu el que donat aquest cop. Pedro Sánchez no controla als jutges. La judicatura espanyola, com l'exercit, la guàrdia civil, la policia, i tants i tants funcionaris de diputacions provincials, governs civils, ajuntaments... corresponen majoritàriament a perfils franquistes i ultres. A gent que vota PP, VOX i C's. El famós deep state. Els autèntics vencedors de la transició espanyola.

Aquest cop era inevitable. No serà l'únic. La pregunta és : què pensa fer el PSOE? Plantarà cara o, com tot sembla indicar, acotarà el cap ? Arribats a aquest punt, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez si aquesta investidura no implica la demolició de l'aparell franquista de l'estat ?

Jo crec que el PSOE només pretén ocupar els llocs de poder de l'estat amb una intenció purament instrumental : per a permetre la realització de bons negocis a les elits que s'emparen sota les seves sigles. « Bons negocis » tipus AVE, bombolles urbanístiques o portes giratòries.  Les elits espanyoles fan servir l'estat per a satisfer els seus propis interessos des de sempre. Ara no serà diferent.

I repeteixo, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez per a que segueixi aquest espoli ? Algú creu que el PSOE té la més mínima intenció de plantar cara al deep state? Au va, si bona part del mateix PSOE també és deep state!

Demà hi ha convocada una sessió al Parlament que ha servir per deixar ben clar que al President Torra no se'l pot inhabilitar. També caldrà recordar que no es pot menystenir la sentència del TSUE, a menys, és clar, que Espanya hagi decidit abandonar la UE per la via ràpida de l'expulsió.

Tot podria ser. Amb el que ha passat aquesta nit, la « democràcia espanyola » queda molt en entredit. El franquisme (l'ultranacionalisme espanyol en definitiva) està destruint l'estat des de dintre. La serp ha despertat.

Aviat caldrà tornar als carrers i fer-los nostres. Per defensar Catalunya. Per la Independència. Per la República Catalana. Contra el feixisme franquista.

Aquest cop hem de fer valdre tot el que hem après. Ho tornarem a fer, i aquest cop, bé. Aquest cop, culminarem,

Condemna a la violència

Ara que els senyors del sistema no paren de reclamar el rebuig de la violència, i sense que serveixi de precedent, els faré cos.

Rebutjo la violència. Sense pal·liatius. Rotundament.

Rebutjo la violència que buida ulls, rebenta testicles, segresta, colpeja i tortura.

Rebutjo completament la violència. Molt més quan resulta que aquesta violència és la que estan exercint els mal anomenats cossos de forces i seguretat de l'estat i que, més apropiadament, cal anomenar forces repressores o forces d'ocupació.

Violència exercida pels que suposadament han de protegir la gent, però que, en canvi,  la reprimeixen.

Quan el contracte social es trenca, la policia pega per reprimir, per imposar l'obediència per la força. No és autoritat, és autoritarisme, és feixisme.

Contra l'autoritarisme l'autodefensa és legítima. De nou legalitat contra legitimitat. De nou la llei contra la democràcia. Però si la llei empara al feixisme, aleshores cal combatre la llei.

Portar caputxa, cremar pneumàtics, tallar carrers, encendre una barricada... no són violència, són desordres públics. Potser és vandalisme. Però no hi ha cap agressió aquí. No és violència. No de la que fereix i mata. Hi ha una enorme diferència de grau entre encendre un contenidor i pegar amb una porra. La diferència és encara més bestial amb rebentar un ull o ferir greument.

L'autodefensa és legítima. La desobediència no és violència. L'autodefensa no és violència. Confondre desobediència amb violència és autoritarisme. Castigar la desobediència amb violència és repressió.

A totes i tots els que us manifesteu, que talleu carrers i carreteres, que feu marxes, que us concentreu per protestar, que us manteniu fermes i ferms quan la repressió colpeja. A vosaltres, gràcies. Pel valor que demostreu. Cuideu-vos. protegiu-vos. Defenseu-vos. Preneu mesures de seguretat.  Penseu que la mateixa policia va amb un casc que els tapa la cara i -il·legalment segons la seva pròpia llei- amaguen el número d'identificació policial per a no ser reconeguts.

Gràcies de nou. Sempre que pugui també seré amb vosaltres, al carrer. Amb la desobediència no-violenta (però sense lliris) com a estratègia, defensant-nos entre totes i tots. Defensant entre totes i tots els principis més bàsics i fonamentals de la democràcia.

Ara mateix, aquesta és la dimensió que ha pres la lluita per la República.

Tsunamis, Black blocks i sentències

Apunt ràpid d'algunes reflexions sobre els fets d'aquests dies.

Sembla que la resposta a les sentències es fa a dues escales. Una primera escala, diguem que protagonitzada pel Tsunami Democràtic, que es basa en una desobediència civil no violenta, dins de l'estil de les grans manis de l'11 de setembre, que és apta per a tots els públics. Per exemple, la concentració a l'aeroport del Prat es va desconvocar a un horari, diguem-ne, "infantil" i en tot moment es va mantenir dins de paràmetres de contenció.

Una  segona escala, per a majors de 18 anys, en que la desobediència civil va acompanyada de resistència amb força. En un estil que recorda al dels Black Block.

Es tracta de dues vies ben diferents i, fins i tot divergents. 

Però, de fet, em sembla que totes dues són complementàries. Vet aquí un parell de raons :

Primera, per a poder tenir una gran mobilització pacífica que es pugui autoproclamar així, va molt bé un grup no tan pacífic amb el que el contrast es faci evident.

Segona, és necessari un nombre molt gran d'activistes per a desbordar a les forces governamentals. És necessari un gran nombre d'accions simultànies per a mantenir a aquestes forces disperses. Ha d'existir la possibilitat que qualsevol acció pacífica pugui esdevenir una acció de força per a mantenir les forces governamentals en alerta, fins i  tot amb la mobilització aparentment més inofensiva.

El que estem veient és que les mobilitzacions pacífiques, en general molt nombroses, en ser desconvocades canvien d'actors, que passen a ser els grups d'acció directa. En certa manera el canvi d'horari infantil a horari d'adults també va acompanyat d'un canvi de temàtiques. Allà on hi havien performances, cants, i una resistència civil que esperava un « arrenca-cebes » com a màxima expressió de la força policial, de cop veu un canvi d'actors i aparèixen barricades, pneumàtics incendiats, llançaments d'objectes contundents o còctels Molotov


Qui hi ha darrere de cadascun d'aquests grups ? En el cas de la policia, i mal que ens pesi, darrere els mossos hi ha, si més no, nominalment, la Conselleria d'Interior. Ara bé, sembla que el control directe de, com a mínim els BRIMO i els ARRO, està avui en mans del Ministerio del Interior. Els independentistes, per la nostra banda estem agrupats al voltant de CDRs, ANC, Ồmnium, CUP,  Joventuts de partits independentistes, casals, ateneus i organitzacions de tota mena i, a més, el nou actor, ja esmentat abans, del Tsunami Democràtic. Una organització que ben bé ningú sap d'on ha sortit, però que sembla tenir les idees molt clares, ha estudiat molt bé com funcionen moviments de resistència civil, com el de Hong Kong, n'ha extret ensenyaments i els ha posat en pràctica (per exemple, amb l'App de Tsunami) i té una agenda de contactes prou potent com per a que Pep Guardiola li en faci de portaveu en un vídeo de presentació.

A  més, hi ha també els grups d'acció directa. Personalment, crec que el nucli principal és el Black Block barceloní. Aquest Black Block que és, en si, força indefinible i que abasta des d'activistes d'extrema esquerra, a antifeixistes passant per llibertaris i qui sap quants grups més,  troba en la resposta a la sentència el marc ideal per a actuar. En aquest marc es troba, a més,  reforçat pels no pocs independentistes farts de lliris, càntics, performances i samarretes de colors que han estat la tònica del moviment la darrera dècada. Tanmateix, la seva pròpia diversitat els fa in-identificables i amb una estructura orgànica inexistent.

Tant els uns com els altres són necessaris en el nou escenari que s'ha obert. Personalment, amb presos i exiliats, no se m'acudirà mai, en  cap cas, renegar dels uns o dels altres.

La violència que representen uns pneumàtics cremats o unes barricades no són equivalents a la violència, a la brutalitat de 13 anys de presó. 13 anys és la sentència que se li imposa a un assassí. Junqueras no és cap assassí. No hi ha cap diferència entre els preses polítiques i presos polítics condemnats a anys de śegrest i els condemnats a multa i inhabilitació. Cap. Excepte que no han abandonat la política, és dir, que no s'han « rendit » o  « penedit ». 13 anys.

El curiós del cas és que en la sentència diuen que l'estat espanyol mai va perdre el control. Que tot plegat, el primer d'octubre, la declaració d'independència... van ser com una mena de presa de pel a la gent. Qui sap. En part, potser sí.

El cas, però, és que mai una presa de pel ha costat 13 anys de presó. Si realment era una presa de pel, haver-los inhabilitat i multat. Si tot era un engany, haver-los fet caure en el ridícul de la pròpia mentida al davant de la gent que els seguia. Però no. No només : al condemnar-los a 13 anys, resulta que els fets passen a ser quelcom de molt seriós. Allò no va ser ni una broma ni un engany. Per això les condemnes.

L'estat va tenir por de la gent i aquesta por es materialitza avui en una sentència que converteix la mera resistència passiva a l'estat en un acte criminal equivalent a matar a una persona.

Tenen molta por. Els fem molta por.

Estem guanyant. No afluixem. Hem de resistir i persistir.

Estem guanyant. La República Catalana és inevitable.

I el proper 10N hem de guanyar amb més del 50% dels vots emesos.

Sentència

Ja ho sabíem. Sabíem que les sentències serien bèsties. Aquí ho tenim.

Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.

Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem,  en aquest comunicat (extret de «El temps») :

« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.

El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.

Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.

Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.

El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.

La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »

Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.

Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.

Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017,  aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és  fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.

Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.

En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.

SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que  mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!

Lectura imprescindible : Sil·logismes benemèrits, per David Fernàndez.

Avui vull recomanar un article. Primer de tot, us poso en situació:
 
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).

Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.

També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.

Ens venen de nou els del « a por ellos »  i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.

Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.

En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?

Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.

Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria  començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.

Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits »,  dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.

No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.

Sense Ficció : Amenaça totalitària

El « Sense Ficció » del passat dimarts 28/05/2019 és d'aquells programes que cal veure, fer-lo circular i debatre'l.
 
 « L'amenaça totalitària » ens presenta els partits d'extrema dreta a Espanya, Itàlia i Suècia, els seus mètodes, objectius i analitza per què estan creixent arreu d'Europa.

És un perill ben real. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat. Cal conèixer l'enemic per combatre'l amb eficàcia. Per això, aquest és un programa que cal veure i compartir.

Podeu veure el document a l'adreça

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/amenaca-totalitaria/video/5862766/