dilluns, 29 d’octubre de 2007

ultimàtum

Doncs no. El Prat no serà l'estació provisional del TGV.

Segueixo pensant que, malgrat que la idea original era que el ZP pogués inaugurar alguna cosa, malgrat aquest vici de naixement, el Prat oferia la possibilitat d'una rectificació neta i tombar cap al Vallès, o cap al litoral. Però en tot cas, evitar passar pel centre de Barcelona.

Però els ajuntaments han posat unes excuses increïbles. Que si no hi hauria prou aparcament, que si això perjudicaria rodalies... A mi em costa de creure.
Més aviat em penso que cap dels ajuntaments implicats vol renunciar als calers que esperen treure'n amb els permisos d'obres.

Si és així, jo només espero que quan hi hagi el primer edifici ensorrat i la primera víctima mortal d'un ensorrament, que no dubto que n'hi hauran, llavors es porti a a tota aquesta banda de criminals que s'hauran tacat les mans de sang al jutge per a que els tanqui.

Amb el primer mort per ensorrament, que els tanquin a tots: començant pel ZP com a responsable últim, i a la ministra Álvarez, i al Morlán. Aquests que no dimiteixen perquè "és de cobardes", i perquè "tengo un compromiso con los españoles"... Ningú diu que vostè sigui covarda, senyora, el covard sóc jo, que no tinc clar que no seré víctima d'un ensorrament. I pel que fa al compromís, per mi n'està lliure. Marxi, si li plau.

Però no ho farà. De cap manera. La ministra és la cap de llista per Andalusia i una cap de llista no dimiteix. i el Secretari d'estat, el "ballant amb llops", és el cap de llista per Aragó. Com poden dimitir aquests, si els que volen es posar-se medalles. I menys el ZP que va com boig per inaugurar el que sigui.

I estan molt tranquils, perquè saben que passi el que passi tampoc no els tancaran. Igual com no han tancat a l'Aznar, o al Blair o al Bush pel genocidi de l'Irak.

Amb l'AVE tots aquest que avui estan encegats pel poder es tacaran les mans de sang. M'ho veig venir. Quan això passi caldrà fer justícia.

I compte que la culpa no s'acaba amb el ZP, la ministra i el seu sicari. Els alcaldes que no volen renunciar als calers, que no volen reconèixer que estan equivocats, que es mouen per l'interès recaptatori seran també còmplices dels morts. Seran còmplices de les víctimes dels ensorraments. I també hauran de ser jutjats. I condemnats.

I la Generalitat ha de pressionar per canviar el traçat. El traçat per sota Barcelona és inacceptable. La Generalitat no pot rentar-se les mans i dir que això no és cosa seva.

Encara poden rectificar, però cada dia que passa estem més a la vora del desastre.

Qui serà el primer mort? quan s'ensorrarà la primera casa amb gent a dins?

I què caldrà fer? si el sistema és capaç de matar-nos per dur a terme els seus plans, ens tindrem que defensar. Si el sistema és capaç de dur la seva violència fins a la mort, haurem de renunciar a defensar-nos?

Quan es produeixi la primera víctima pels ensorraments, moltes coses hauran de canviar.

Ells hauran matat primer.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

TAV al Prat

I perquè no el Prat com a estació definitiva per l'alta velocitat? jo no ho veuria tan malament.Te un avantatge fonamental: Per arribar a La Sagrera no caldria passar per sota de Barcelona. Es podria passar per darrera Collserola i voltar pel Vallès. Sants no seria l'estació d'entrada del TAV, però les rodalies funcionarien i no s'ensorraria la Sagrada Família ni mig Eixample. Haurien de reconvertir les obres realitzades en un passeig, sense calaix, o si vols, es podrien soterrar les línies de rodalies (ara segurament costaria, tenint en compte la quantitat de ciment injectat per estabilitzar el terreny).

L'equip de govern de l'ajuntament segurament dirà que no, que cal fer el túnel, que cal fer-lo passar per sota de Barcelona doncs el túnel permetria doblar la capacitat de trens de rodalies dins de la ciutat, i sobretot, s'evitaria parlar del pla del TAV pel Vallès que apadrina CiU.
El problema és que qui justifica aquest túnel? el guany en mobilitat que s'obtindira pagaria el preu de la por? dels accidents que poden haver-hi? dels milions d'hores de tot tipus d'activitat perdudes ? segur que ho compensa?

Vist el que hi ha, i amb el gir inesperat de la situació en proposar el Prat com estació provisional de l'alta velocitat, el pla del TAV pel Vallès pren, de cop, una nova perspectiva. Perquè no?

Només cal mirar un plànol per adonar-se que passant pel Vallès és com menys afectació de territori urbanitzat hi ha, i menys densitat d'infraestructures. L'obra deixaria de ser de molt alta dificultat segons el llenguatge dels polítics, cosa que deu voler dir impossible segons els tècnics, per passar a ser una obra difícil, i punt.

Passar per terrenys poc urbanitzats és un factor molt important. No és la Sagrada Família, que també, és el munt d'habitatges particulars que es poden veure afectats. És la por a ensorraments com el del Carmel però de proporcions encara més dramàtiques. És la por a la perdua de vides humanes. Por que, de fet, és una tristissima realitat, doncs ahir mateix s'informava d'un altre accident mortal d'un treballador de les obres del TAV. Aquesta por és la que el desastre de les obres de l'alta velocitat ha ficat al cos.

Si realment el ZP el que vol és inaugurar alguna cosa abans de les eleccions, per mi ja pot fer-ho al Prat. I que soterrin les vies que parteixen l'Hospitalet i Sants en dos. Que arreglin allò. Que guanyin l'espai de les vies per a fer un passeig. Que no facin el calaix! I sobretot, que deixin de jugar, que estem parlant de la vida de la gent. De gent que té por. Tenen por de que se'ls ensorri la casa.

Siguin humils, per una vegada: l'han cagat. La milionada que s'han gastat no serveix per res. Però deixin de gastar en això. Tota aquesta despesa malgastada ara tant és. El que importa és que encara es pot salvar. Aturin-se al Prat. Tombin cap al Vallès i, per darrera la muntanya voltin Barcelona. Entrin directes a la Sagrera amb un túnel. Sense fer malbé res mes. I arreglin els desperfectes entre el Prat i Sants. Deixin-ho, almenys, com estava.

I vagin-se'n.

dijous, 25 d’octubre de 2007

23/X 1977-2007

El passat dimarts 23 d'octubre es va commemorar el trentè aniversari del retorn de Tarradellas a Catalunya.

Jo tenia set anys quan va tornar Tarradellas. Recordo anar amb el meu pare a veure'l. La imatge que em ve al cap és de l'Avinguda Maria Cristina, a l'exposició.

Els meus pares, i els de la seva generació, eren els que anaven a aclamar a Tarradellas.

Josep Tarradellas va recollir de mans de Josep Irla el relleu de la presidència de la Generalitat, i es va preservar així la legalitat republicana. No se si hem reflexionat prou sobre el significat d'aquesta frase. Algun dia caldria parlar-ne.

Aquests dies s'ha recordat la figura de Tarradellas. Se'n fa el panegíric, tot i que també s'ha alçat alguna veu crítica. Més enllà de si s'està d'acord o no amb el que va fer o deixar de fer Tarradellas en tornar ara penso que,vist des de la distància, l'autèntica força de Tarradellas era la institució que representava i que restaurava. O dit d'una altra forma: Tarradellas era el President de la Generalitat, el President de Catalunya, representava una institució i en aquesta institució es representava al Poble de Catalunya.

Crec que en cap altre moment des del final de la dictadura, la institució del President de la Generalitat ha representat tan simbòlicament al Poble Català com ho va fer Tarradellas en tornar. En Tarradellas el poble es veia a ell mateix. Es va arribar prou lluny?

Jo crec que el poble va obtenir, o li va fer l'efecte que obtenia, bona part del que reclamava amb el retorn de Tarradellas i amb l'estatut del 79.

Un cop, essent jo més jove, li vaig dir al meu pare que no es va lluitar prou durant la transició, que es podia haver anat més lluny. El meu pare em va mirar de dalt a baix i em va espetar "no saps què dius". Crec que el meu pare es va sentir ferit i ara em sap greu.

Ell tenia raó. Al meu pare i la seva generació van néixer durant la guerra civil o tot just acabada. Van passar estretors i potser gana en algun moment. El meu pare m'ha explicat com ell va néixer mentre els feixistes bombardejaven Barcelona.

Per casa nostra i per casa dels avis hi havien llibres en català per a joves de quan la República: el Massagran, El Comptanaps, el Lau o les aventures d'un aprenent de pilot... llibres de Carles Soldevila i de Josep Maria Folch i Torres, hi havia també una gramàtica de català. El meu pare em deia que alguns d'aquest llibres van ser comprats sota ma i altres que els havien amagat.

El meu pare em deia que a l'escola els feien cantar el "cara al sol" cada dia, i que, per descomptat, les classes eren totes en castellà.

Em deia que el Kubala era i serà sempre el millor.

La generació dels meus pares eren gent que van treballar molt, van tenir fills, es van comprar un cotxe, sortint de la misèria van prosperar. Van ensenyar el català als seus fills, i festes, tradicions, contes, cançons i vells costums. Van reconstruir les cases i les carreteres d'un país vençut. Van plenar-lo de gent. Van acollir i van treballar colze amb colze amb andalusos i murcians que van venir de fora.

Tarradellas tornava de l'exili 77 i formava govern de concentració; el 79 es refrendava l'estatut; El 80 es triava el primer Parlament i Pujol era escollit president; el 23F del 81 es produïa el cop d'estat; el 82 la LOAPA. L'intent d'una Espanya plurinacional, de fet, va acabar amb aquella llei. Tot el que ha vingut després ha estat peix al cove.

Nosaltres, la meva generació, els que vam néixer a les acaballes del franquisme, o amb el cadàver del dictador encara calent, hem viscut l'estatutet de 2006.

Es podia haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional? A nosaltres no ens ha vingut cap president de l'exili, com al 77. Ni sortíem d'una dictadura; ni teníem terrorisme d'extrema dreta pul·lulant pels carrers.

Hi han mitjans en català; L'escola es fa en català; sí és cert també hi ha repressió; els mitjans en català són minoritaris; la immersió lingüística és millorable; la constitució és el bastió del franquisme; el cap d'estat el va posar a dit el dictador; i sortíem de 8 anys d'Aznarat, els 4 darrers amb majoria absoluta.

Però, amb tot, nosaltres, que hem viscut l'estatutet de 2006. Demanem-nos: podíem haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional?

Hem estat a l'alçada dels nostres pares? com ens jutjaran els nostres fills?

Tanmateix, potser gaudirem d'una segona oportunitat: El TC ens oferirà en safata l'oportunitat d'estar a l'alçada quan acabi de mutilar al ja esquifit estatutet.

Quan arribi el moment, espero que sapiguem fer honor als nostres pares.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Prou

El funcionament de les rodalies es tan caòtic i desastrós que no hi han paraules. Ara també es veuen afectats el FGC. No se amb quina cara ningú s'atrevirà a dir que la Sagrada Família no corre perill. A la vista del que està passant, jo crec que fins el Sagrat Cor del Tibidabo corre perill.

La cosa sembla ser que no te remei i que caldrà tenir paciència. Paciència. Paciència i rumiar molt bé a qui es votarà el proper març.

No sempre és bo tenir paciència. A vegades cal dir prou. Prou és el lema de l'acte que s'ha celebrat per reclamar l'acompliment de la llei per al retorn dels papers que els franquistes van robar i apilar a Salamanca. Coincideix en el temps amb el debat sobre les lleis de la memòria històrica i del memorial democràtic.

Aquestes lleis són curtes. No reparen gairebé res. Però els franquistes espanyols borden i bramen dient que això és remoure el passat, reobrir ferides i no se quantes animalades més. Diuen que els "rojos" també van cometre assassinats i que ara es vol manipular la història. I el govern espanyol "d'esquerres" s'arronsa, és culpable, i no retorna els papers i no anul·la els judicis. Els franquistes encara tenen molt poder. El franquisme ideològic és quelcom molt més transversal que no es vol reconèixer. Hi ha molt franquisme entre votants del PSOE. Són molts els espanyols que saben que la guerra del 36 no només va ser entre esquerres i dretes, sinó entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català i basc.

Els "rojos" que van cometre assassinats, podem estar segurs que ja van pagar fa molt de temps. Amb mort, presó, o exili. Però van haver hi molts republicans que no van fer mai cap mal, i també van ser humiliats, represaliats, torturats, exterminats. Molts republicans van ser víctimes després de la guerra.

Les fosses reclamen ser obertes, els noms coneguts i la memòria dels desapareguts recuperada, i els papers han de tornar.

Papers de compatriotes ancians, vius encara, que saben que els franquistes encara guarden i retenen el botí de guerra. Vencedors i vençuts, i encara és així. La impostura de la "transició democràtica" cada dia que passa es desvetlla com la gran mentida que és.

Cap reconciliació, cap perdó. Un cap d'estat imposat pel dictador. Un cap d'estat que és cap suprem de les forces armades. Una democràcia vigilada. Cas únic a la UE.

Han provat d'enganyar confonent les paraules. Callar no vol dir perdonar. Callar no vol dir oblidar. No es pot oblidar i perdonar mentre hi han vencedors i vençuts. Mentre hi ha fosses per obrir. Mentre hi ha desapareguts sense nom. Mentre hi ha papers captius.

Aquesta batalla no acabarà fins que els presoners tornin a casa.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

l'anunci de Maragall

Avui podria parlar dels estúpids homes blancs i les catastròfiques obres de l'alta velocitat.

Podria parlar també de la conferència nacional d'Esquerra, que ha acabat amb resultats que avalen la política de pactes de govern actuals, però que haurien de fer reflexionar la direcció del partit.

Podria parlar, doncs no ho vaig fer al seu moment, de la participació de Carod al programa de la TVE, "tengo una pregunta para usted" i destacar que cal sospitar que una preocupació molt important de catalans i espanyols és: què passarà amb el Barça quan el Principat de Catalunya serà independent.

Podria parlar d'aquestes coses, però crec que avui cal parlar de l'anunci que Maragall està malalt d'Alzheimer.

Potser el que la notícia de la seva malaltia em provoca és el record de l'amargor per malalts greus propers. Familiars o amics. També, potser, l'amargor per malalts del passat, quan encara no sabia com de pressa passa la vida. Quan potser no vaig ser capaç d'estimar prou o no vaig saber estar al seu costat quan lluitaven per la vida. I jo voldria demanar-lis perdò. Però ara ja no hi són.

Cal agraïr a Maragall que ha assumit una gran tasca fent pública la seva malaltia. Ara, gràcies a aquesta declaració, es congriaran moltes forces per combatre. Forces que, de no haver estat per això, haurien restat sense mobilitzar.

Jo espero que el President lluiti amb coratge i il·lusió. Amb la rauxa de les seves Maragallades. El President al qui he d'agraïr que un 30 de setembre jo em sentís orgullós del meu país.

Els meus respectes i la meva simpatia, President. Espero que la seva lluita sigui útil a tots els malalts d'Alzheimer.

divendres, 19 d’octubre de 2007

estúpids homes blancs

Els estúpids homes blancs no se n'han sortit. Van enviar a "ballant amb llops" (sí home! el capo del ministeri de foment! el que es disfressava!) a que posés ordre a la reserva i fes que el cavall de ferro arribés sense més incidències al poblat, tot creuant els territori de caça.

Però, els ancestres i Manitú han impedit que "ballant amb llops" dugués a terme la tasca encomanada.

Els esvorancs, les avaries, les inacabables i molestes obres del cavall de ferro veloç han demostrat que, tot plegat, els estúpids homes blancs són més estúpids que no es pensen i que els guerrers indis tenien raó de queixar-se. Que no sempre es queixen per vici.

Tanmateix, la solució dels estúpids homes blancs serà pitjor que el remei. I ara diuen que per evitar mals majors reduiran el servei de trens.

Els estúpids homes blancs apliquen la saviesa antiga, però ho fan malament. L'home savi diu, "mort el gos, morta la ràbia". Però els estúpids homes blancs han entès que per curar la ràbia cal matar el gos.

Sí, és clar, si no hi han trens, no aniran amb retard, però el consell dels ancians no acaba de veure clara la solució. I els gentils pells-roja que utilitzaven el cavall de ferro cada dia per anar a treballar?

A "ballant amb llops" algú li hauria de dir que fotés el camps i deixés de fer l'indi. Per dir que serà millor que anem amb bus, no calia venir-se a viure a la reserva.

Això sí, el cap suprem dels homes blancs, el Pepe el Sonrisas, diu que el cavall de ferro arribarà a la data compromesa. Es veu que necessita la inauguració com aigua de maig, si no, potser els indis de la reserva s'enfadaran i els vots que obtingui no seran suficients per evitar que el cap suprem dels homes blancs passi a ser Marianico El Corto.

Estúpids homes blancs.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Marxa de torxes

Avui es commemora l'afusellament fa seixanta-set anys del President de la Generalitat Lluís Companys.
Avui, seixanta set anys després, un "gobierno de España" que es diu d'esquerres és incapaç, per por del franquisme que encara cavalca, de declarar ilegal el "judici" que va condemnar al president democràtic que va triar lliurement el Poble Català. Avui, aquesta vergonya encara no ha estat reparada. Tampoc han estat tornats als particulars, molts encara vius, els papers que els franquistes, feixistes a la fi, van expoliar i amuntegar a Salamanca. Avui, aquesta altra vergonya tampoc no ha estat esmenada.
Són tantes vergonyes i ofenses que no han estat esmenades ni s'ha demanat perdó. Però la primera mentida és dir que hi va haver una reconciliació. No n'hi ha hagut pas.
I tal vegada és que s'acosta el temps en que ja no es voldrà més fer les paus.
El ZP i el Mariano estan a veure qui la té, l'estanquera, més grossa. I l'estatutet penjant d'un fil.
I després vindran els estúpids homes blancs a repartir caramels i mirallets de colors i prometran xecs d'habitatge i xecs sanitaris i petons pels nens i somriures per tothom. I encara tindran vots. I potser pensaran que aquest país està vençut.
Però no.
No perdrem la memòria de Companys, i mentre quedi un sol paper català a Salamanca hi haurà qui tindrà dignitat i en reclamarà el retorn. I potser retornaran, o potser no, però si no tornen la vergonya serà pels carcellers, pels assassins. La vergonya i el càstig quan arribarà.
Els papers, els darrers presos del franquisme. Els darrers exiliats.
I mentre el nostre país no sigui lliure, de Companys en farem un exemple de fidelitat, honor i valentia.
Els camarades d'Esquerra, com cada any, aquesta matinada passada han anat amb torxes enceses al fossar de Montjuïc. A recordar al President. A renovar els vots.
No perdrem la memòria de Companys. Recordarem les seves paraules. En farem un escut i una llança. Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"


Blog Action Day

Avui, 15 d'octubre, es celebra el primer Blog Action Day, L'objectiu és conseguir que els blocaires del món o, si més no, una quantitat significativa posin avui, la clau és que sigui avui, un post sobre un tema triat. Per a aquesta primer Blog Action Day el tema triat és la preservació del medi ambient.
A mi ja m'està bé doncs és un dels arguments habituals d'aquest bloc. I justament també volia parlar del premi Nobel de la pau concedit a Al Gore i al IPCC.
Per mi, dels premis Nobel més ben donats dels últims anys. Al Gore tindrà totes les pegues que se li vulguin posar i tindré el dubte de si tot plegat no és més que una fantàstica campanya presidencial duta a escala mundial. Que potser ho és. I que si ho és, m'és igual.
Jo voto Gore. Els Estats Units són tan importants en la nostra vida diària que caldria reclamar per a la resta del món el dret a poder emetre algun tipus de vot, o a un cert percentatge de representats, quan es trien els diputats del congrés dels Estats Units.
Un cop més recomano el visionat la película "Una veritat incòmoda" basada en els PowerPoints de les conferències de Gore. El missatge és clar: el 1 - el canvi vlimàtic és un fet; 2 - Els canvis són impredibles, però cal témer que no seran per a bé; 3 - som a temps, cada vegada menys, però, de paliar en part els efectes del canvi. Al Gore proposa solucions: educació, consum responsable, aplicació intel·ligent de la tecnologia, reciclatge, transport públic i, el millor per mi, perquè no s'acostuma a mencionar, política. Participació en política, alineant-se amb els que defensen l'alternativa ecològica.
El premi Nobel de la Pau ens ha de recordar que la lluita per la defensa del medi ambient, per la protecció dels espais i els recursos naturals és la lluita pels drets dels nostres fills. És la lluita per tornar als nostres fills el món que ens han deixat en préstec.
Defensar el medi ambient és la forma de garantir que ens el propers cents anys ens estalviarem malalties, fam, dolor i mort, migracions massives i violències pel control dels recursos naturals. Tal vegada, potser estarem garantint la supervivència de la nostra espècie.
Al Gore és la cara mediàtica d'un Nobel que també ha rebut el IPCC, el qual, en les seves conferències i declaracions ha conscieènciat a governants i polítics de tot el món i ha posat en l'agenda dels estats la qüestió climàtica com a punt prioritari.
Felicitats a Gore i al IPCC pel Nobel de la Pau rebut. Espero que aquest reconeixement i el premi contribueixin a la lluita per la preservació del medi ambient. Ens interessa a a tots.
I en un altre òrbita, a veure si això del Blog Action Day també té èxit.

divendres, 12 d’octubre de 2007

res a celebrar

Res a celebrar. Res.
Celebrar què? El genocidi del pobles indígenes d'Amèrica? Celebrar la imposició per la força d'una llengua i una cultura forasteres als supervivents de la massacre? O el continuat recurs a les armes -què altra cosa sinó un amenaça de mort són les desfilades militars d'aquests dies- per a recordar la "sagrada unidad de la patria"?
Celebrar que aquí, de nacions només n'hi ha una, i que la meva només és preambular i gràcies? Que ho gaudeixi mentre el constitucional no ho tombi? Celebrar que no es respecten ni els referèndums "constitucionals" per refrendar estatutets de pacotilla?
Això he de celebrar? Que el meu país no te dret a existir?
I la dreta espanyola demana que la gent pengi estanqueres als balcons. I que expressin l'orgull de ser espanyols. I ja veuràs com algú ho fa.
Algú ho celebrarà. Sempre hi ha gent per tot. Però jo crec que aquesta "festa" exalta el genocidi, la repressió i la imposició per la força.
Per vergonya, farien millor d'estar callats.
No. Jo no tinc res a celebrar

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Monzó a Frankfurt

La cultura catalana s'ha presentat avui a Frankfurt. Segons el TN, el discurs inaugural de Quim Monzó ha estat el gran moment de l'acte inaugural i el que ha arrencat més aplaudiments.

Segurament triar a Monzó per al discurs inaugural ha estat un encert. Molt més enllà de l'èxit anecdòtic en el discurs, Monzó és un autor de referència. Algú imprescindible a l'hora de llistar els noms de la llengua catalana. L'autor canònic. Els detractors, que també en te, diuen que llegir a Monzó és massa fàcil, que és massa comercial, o massa "de pose". Que Monzó és un autor de Sant Jordi.

Doncs mira, potser sí que ho serà d'autor de Sant Jordi. Jo reconec que un llibre de Monzó sempre cau pel dia del patró. I segur que és comercial. Ha de ser-ho per força, doncs, que jo sàpiga, aquest senyor deu ser dels pocs escriptors propiament dits en la nostra llengua, o sigui, que viu d'escriure, de vendre articles, traduccions, o novel·les... sí, és cert, té massa tirada mediàtica, però, és que, per ventura, no són creació literària les seves intervencions als mitjans?

Al final, per a enveja dels detractors, Quim Monzó va a Frankfurt i dona la cara per la literatura catalana. Aquesta literatura desestructurada i no oficial de veritat en cap dels estats on es localitza. Una llengua que és oficial sempre que no molesti al turisme, ni als negocis, ni als repartidors de butà. Malgrat tot, una llengua que alguna cosa té a dir a Frankfurt.

Senyor Monzó, moltes gràcies per l'orgull que m'ha fet sentir. Que segurament a vostè això se la bufa, perquè ni sap qui soc ni li interessa, i ben fet que fa home que prou feina que te amb els seus afers com per preocupar-se massa de conèixer als seus fans. Però igualment, gràcies, per l'orgull d'avui i pels llibres de sempre.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Il Pipistrello

El meu germà Joan, dibuixant, il·lustrador, vocalista i guitarra de la poderosa banda de Trash'n'Metal coneguda amb el nom de Sargento Rock, ha obert un bloc: "Il Pipistrello" per a que tots els seus fans i seguidors sàpiguen què pensa, com viu i treballa un dibuixant dels albors del segle XXI. O per a que facin un seguiment de la propera gira Sargento Rock - World Tour. Fixa't tu!
I abans que ningú ho pregunti: un pipistrello és un rat penat en italià. És el bitxo amb ales que dona la benvinguda al bloc. No se perquè ha decidit posar-li aquest nom al bloc, però cal reconèixer que sona bé. Algun dia li demanaré que m'ho expliqui, entre birra i birra, o entre Jack Daniels i Jack Daniels...

Doncs això. Una salutació i endavant amb el bloc, Joan!

Salut i Metal!

dimarts, 2 d’octubre de 2007

T-5 (àlies T-Sud)

L'aeroport del Prat és una infraestructura de l'estat. Això que és tan obvi cal recordar-ho. Pertany a l'estat. El gestiona l'estat a través d'AENA. AENA executa la política aeroportuària de l'estat. La política aeroportuària de l'estat te un model clar i definit: un gran aeroport: Barajas, una companyia de bandera: Iberia.

I més enllà de política aeroportuària, hi ha política general: Una gran capital financera, comercial, industrial... ben connectada amb tot el món, amb un hinterland que va de Portbou, a Finisterre, Lisboa i Cadis. És tan senzill com això.

L'estat administra aquest model central amb convicció. Amb eficàcia, inclús. Des del punt de vista del centre, és clar. Espanya és Madrid i perifèria. Algú ho dubtava?

I a molta gent ja li va bé. A molta gent que mana, i a molta més gent que no mana, ja els va bé que això sigui així. Per descomptat a molta gent de Madrid i també, a molta, molta gent de la perifèria. A molta gent d'aquest fragment de perifèria conegut com Catalunya ja els va bé ser perifèrics.

A d'altres no ens va bé. D'altres pensem que això no és una perifèria, sinó un país, i que en aquest país es viuria millor, o senzillament bé, si es pogués disposar dels recursos propis. Si, simplement, els recursos i els calers de Catalunya no volessin, amb pont aeri, de T5 a T4, a Madrid. La nova T5, altrament coneguda com la T-Sud, de Barajas. L'enèsima derrota de Catalunya.

I va el conseller Nadal que diu que el govern està moderadament satisfet, i l'Hereu que parla d'una solució racional. Però els capitostos del PSC que saben que AENA, i ZP com a responsable últim, els ha tornat a enganyar. Els havia fet promeses que no pensava cumplir. ZP, el gran mentider. El PSC amb el cul a l'aire un altre cop. IC, l'escuder fidel, potser massa fidel, no? que diu que sí al mateix que el PSC. Esquerra ha trigat algunes hores a piular potser perquè tenien la gola embussada empassant-se el gripau, però finalment, les declaracions han estat las úniques possibles. El repartiment de la T5 entre One World i Star Alliance ha estat el pitjor des del punt de vista del país.

Però és que fins-hi-tot seria dolenta des del punt de vista d'una regió sense ínfules de nació preambular. C's han dit que la decisió presa barra el pas a un aeroport intercontinental. El PP també ho ha vist això. Per descomptat, a CiU no han trigat ni tres segons a fer sang. I ben fet que fan. Que li cantin la canya a ZP. Encara que, ben mirat, ara és fàcil queixar-se. El que era difícil era plantar cara fa un any i mig.

En fi. El problema que tenim és que no hi havia res a fer. Parlar del Prat com "l'aeroport de Brcelona" és un lloc comú, però és una perversió del llenguatge. El Prat és un aeroport de l'estat. No de Catalunya. No de Barcelona. No ho és. No ho era. I l'estatutet només planteja la possibilitat que si l'estat i les lleis de l'estat graciosament ho concedeixen, algun dia la Generalitat podrà participar en la gestió. Ni més ni menys. De fet, doncs, res.

L'estatutet, amb el redactat aprovat en referèndum, certifica que l'estat seguirà fent exactamente el que li roti amb l'aeroport. I el que han fet és el que hem vist: han fet la T5.

I aqui ens han enganyat els que deien que un cop aprovat l'estatutet es negociaria per obtenir els aeroports i tantes altres coses i que això no tenia que estar a l'estatutet.

L'any passat es va veure l'ocupació de les pistes, conseqüencia de la gestió l'estat. Aquest any s'ha vist com la T5, alies la T-Sud, esdevindrà el gran alimentador de clients per al vols intercontinentals de la T-4 de Barajas, conseqüència també de la gestió de l'estat.

I llavors un es planteja que el nostre primer mal és l'us fraudulent dels mots. No es podia dir que es negociaria perquè per negociar cal tenir una posició de força. Negociar vol dir que tu i el teu adversari us podeu esclafar els ous mútuament, i es negocia per evitar esclafar-se'n mútuament més d'un. En el cas de l'aeroport, no es podia negociar res perquè els ous de l'estat estaven lliures de perill mentre que els "negociadors" catalans, com de costum, estaven agafats pels collons. Però no per l'estat, sinó retorçant-se els collons entre ells. El que ha passat avui és conseqüència del que va passar llavors.

Més que res, perquè l'estat és l'amo de l'aeroport; i l'estatutet aprovat en referèndum així ho confirmava. L'estatutet diu que si a l'estat li surt dels pebrots li concedirà graciosament a la Genralitat la participació en la gestió de l'aeroport. O no. I, en tot cas, quan l'estat vulgui. Bé, i això a manca de veure com quedarà l'estatutet després del TC.

Potser el TC afegirà el dret de cuixa pels funcionaris d'AENA.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

T-Sud. El desenllaç

Demà es farà pública l'assignació de la Terminal Sud de l'aeroport de Barcelona.

Pot ser que es faci una assignació a Star Alliance, que pot permetre que companyies asiàtiques tinguin interès en posar la seva base del sud d'Europa a Barcelona. Tindríem que Barcelona podria ser un hub de vols intercontinentals. La porta d'Àsia al sud d'Europa.

Alternativament, es podria assignar a One World (Iberia, ClickAir, pont aeri...). O també es podria prendre la decisió de repartir l'assignació de la T-Sud entre Star Alliance i OneWorld.
En aquest cas, Star Alliance no podria créixer al Prat. Barcelona seria un gran aeroport europeu, sens dubte, però el seu futur com hub intercontinental estaria barrat. La T-Sud seria el gran alimentador de la T-4 de Madrid. Barcelona tindrià un accés privilegiat als vols intercontinentals... de Barajas.

Demà, la resolució del cas. Tanmateix, qui es fia de ZP?

Serà l'enèsima derrota catalana? El mandarinat madrileny farà i desfarà a casa nostra un cop més? ZP, el Pepe el sonrisas, promet molt, i és molt simpàtic, i ens estima molt. Tant, que ahir, els avions de la patrulla Águila van venir a fer uns bonics exercicis aeris a les platges de Barcelona. Fins hi tot ens van emmerdar el cel amb una estanquera gegant de fum . Què bonics els avions. A Barcelona, per la seva festa, el ZP li ha regalat un bonic show aeri.

Però AENA segueix pensant en clau madrilenya, i en clau Iberia. I sap que els avions, a més de bonics, també són calers. Calers per Madrid. Calers pels funcionaris de Madrid. Calers que no seran per Catalunya. Calers de Catalunya que, literalment, volaran a Madrid.

I a tot això es va renunciar amb l'estatutet. I ens van dir als que votàvem NO que érem uns desgraciats, i uns antipatriotes i no se quantes merdes més. I el Montilla que va i diu que no hauríem de mirar a Iberia amb mals ulls. Igual li han dit que vagi preparant el terreny.

Tant de bo que m'equivoqui, però em temo que demà veurem, un cop més, com de necessària és la independència. D'altra banda, i això és el que és trist perquè se sabia, és que aquí no passarà res que no ens haurem buscat.