dijous, 25 d’octubre de 2007

23/X 1977-2007

El passat dimarts 23 d'octubre es va commemorar el trentè aniversari del retorn de Tarradellas a Catalunya.

Jo tenia set anys quan va tornar Tarradellas. Recordo anar amb el meu pare a veure'l. La imatge que em ve al cap és de l'Avinguda Maria Cristina, a l'exposició.

Els meus pares, i els de la seva generació, eren els que anaven a aclamar a Tarradellas.

Josep Tarradellas va recollir de mans de Josep Irla el relleu de la presidència de la Generalitat, i es va preservar així la legalitat republicana. No se si hem reflexionat prou sobre el significat d'aquesta frase. Algun dia caldria parlar-ne.

Aquests dies s'ha recordat la figura de Tarradellas. Se'n fa el panegíric, tot i que també s'ha alçat alguna veu crítica. Més enllà de si s'està d'acord o no amb el que va fer o deixar de fer Tarradellas en tornar ara penso que,vist des de la distància, l'autèntica força de Tarradellas era la institució que representava i que restaurava. O dit d'una altra forma: Tarradellas era el President de la Generalitat, el President de Catalunya, representava una institució i en aquesta institució es representava al Poble de Catalunya.

Crec que en cap altre moment des del final de la dictadura, la institució del President de la Generalitat ha representat tan simbòlicament al Poble Català com ho va fer Tarradellas en tornar. En Tarradellas el poble es veia a ell mateix. Es va arribar prou lluny?

Jo crec que el poble va obtenir, o li va fer l'efecte que obtenia, bona part del que reclamava amb el retorn de Tarradellas i amb l'estatut del 79.

Un cop, essent jo més jove, li vaig dir al meu pare que no es va lluitar prou durant la transició, que es podia haver anat més lluny. El meu pare em va mirar de dalt a baix i em va espetar "no saps què dius". Crec que el meu pare es va sentir ferit i ara em sap greu.

Ell tenia raó. Al meu pare i la seva generació van néixer durant la guerra civil o tot just acabada. Van passar estretors i potser gana en algun moment. El meu pare m'ha explicat com ell va néixer mentre els feixistes bombardejaven Barcelona.

Per casa nostra i per casa dels avis hi havien llibres en català per a joves de quan la República: el Massagran, El Comptanaps, el Lau o les aventures d'un aprenent de pilot... llibres de Carles Soldevila i de Josep Maria Folch i Torres, hi havia també una gramàtica de català. El meu pare em deia que alguns d'aquest llibres van ser comprats sota ma i altres que els havien amagat.

El meu pare em deia que a l'escola els feien cantar el "cara al sol" cada dia, i que, per descomptat, les classes eren totes en castellà.

Em deia que el Kubala era i serà sempre el millor.

La generació dels meus pares eren gent que van treballar molt, van tenir fills, es van comprar un cotxe, sortint de la misèria van prosperar. Van ensenyar el català als seus fills, i festes, tradicions, contes, cançons i vells costums. Van reconstruir les cases i les carreteres d'un país vençut. Van plenar-lo de gent. Van acollir i van treballar colze amb colze amb andalusos i murcians que van venir de fora.

Tarradellas tornava de l'exili 77 i formava govern de concentració; el 79 es refrendava l'estatut; El 80 es triava el primer Parlament i Pujol era escollit president; el 23F del 81 es produïa el cop d'estat; el 82 la LOAPA. L'intent d'una Espanya plurinacional, de fet, va acabar amb aquella llei. Tot el que ha vingut després ha estat peix al cove.

Nosaltres, la meva generació, els que vam néixer a les acaballes del franquisme, o amb el cadàver del dictador encara calent, hem viscut l'estatutet de 2006.

Es podia haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional? A nosaltres no ens ha vingut cap president de l'exili, com al 77. Ni sortíem d'una dictadura; ni teníem terrorisme d'extrema dreta pul·lulant pels carrers.

Hi han mitjans en català; L'escola es fa en català; sí és cert també hi ha repressió; els mitjans en català són minoritaris; la immersió lingüística és millorable; la constitució és el bastió del franquisme; el cap d'estat el va posar a dit el dictador; i sortíem de 8 anys d'Aznarat, els 4 darrers amb majoria absoluta.

Però, amb tot, nosaltres, que hem viscut l'estatutet de 2006. Demanem-nos: podíem haver anat més lluny? ens ha faltat responsabilitat nacional?

Hem estat a l'alçada dels nostres pares? com ens jutjaran els nostres fills?

Tanmateix, potser gaudirem d'una segona oportunitat: El TC ens oferirà en safata l'oportunitat d'estar a l'alçada quan acabi de mutilar al ja esquifit estatutet.

Quan arribi el moment, espero que sapiguem fer honor als nostres pares.
Publica un comentari a l'entrada