dilluns, 31 de maig de 2010

Felicitats Sabadell!

No per esperat és menys satisfactori. Inclús es podria dir que millor que l'esperat. Per descomptat, la comparació amb la consulta "oficial" i que va costar prop de tres milions i mig d'euros per decidir sobre la Diagonal resulta extraordinàriament positiva.

Les dades definitives es tindran demà. De moment, però, les dades corresponents al 91% de l'escrutini i que es poden consultar a la web de la "Plataforma per l'Autodeterminació de Sabadell" són aquestes:

Escrutat el 91,90%

vots a favor del SI: 20283 (92.53 %)
vots a favor del NO: 1231 (5.62 %)
vots en blanc: 406 (1.85 %)
vots nuls: 15

total vots (inclou vot anticipat): 24370
percentatge de participació: 14.05%
total cens electoral: 173426

Sense discussió: Felicitats a l'organització de la consulta de Sabadell i felicitats a tots els que van votar. Moltes gràcies als votants per la Independència!

L'èxit de Sabadell es combina amb el fiasco de la Diagonal i la forma barroera i manipuladora amb la que es va tractar la informació per part del PSC. Ara ningú no podrà dir, sense ser titllat d'hipòcrita, que la participació ha estat baixa, o que el resultat no és significatiu. Fals, el resultat és molt significatiu i la participació ha estat molt alta tenint en compte els mitjans dels que s'ha disposat.

A cada nova consulta la independència es visualitza com una opció possible i desitjada per un col·lectiu cada cop més nombrós. És molt possible que avui ja siguem majoria els que volem la independència de Catalunya o, coma mínim, que no tindríem dubtes a l'hora de votar que sí a la independència en un referèndum d'autodeterminació.

Ara bé, el referèndum d'autodeterminació demana un pas previ: una majoria independentista al Parlament. la majoria independentista al Parlament és la condició suficient i necessària per la Independència. Cal aquesta majoria i cal una proclamació unilateral de independència que, seguint el model de legalitat de processos d'independència recents a Europa, podria ser ratificada en un referèndum d'autodeterminació.

Estarà en les mans del poble d'aquí a uns mesos la constitució d'una majoria independentista al parlament. Serà la primera oportunitat seriosa de fer un pas endavant. Els polítics catalans, els autodenominats "nacionalistes", estaran a l'alçada? o, pel contrari i com hem vist recentment, demostraran un cop més un "elevat sentit d'estat" i entraran en el joc d'anar a fer la viu viu a Madrid trenta anys més?

dissabte, 29 de maig de 2010

Qui mata l’aeroport del Prat?

Aquest article d'opinió es va publicar ahir al "El Periódico". Ens parla d'una altre de les promeses incompletes del Rodríguez: L'aeroport del Prat que, finalment, ha esdevingut una terminal subsidiària de Madrid. Més o menys, com estava previst.

El senyor aquest parla de "Tenim tants fronts oberts de l’encaix amb Espanya que es pensen que no ens recordem de la importància de la transferència del Prat". Realment sorprenent. La causa de que passin aquestes coses és justament perquè en això consisteix "l'encaix en Espanya". Com pot ser que no ho entenguin? Com pot ser que encara hi hagi qui defensi un encaix amb Espanya? A Espanya se l'ha d'enviar a pastar fang com abans millor! Amb la independència l'aeroport del Prat serviria als interessos catalans, i punt. És així de fàcil. No cal encaixar res.



Qui mata l’aeroport del Prat?

XAVIER Bosch

Es veia venir. Però no per esperada la galleda d’aigua que ens han abocat ha estat menys freda. A partir del mes de setembre, Ryanair volarà des de l’aeroport del Prat. La companyia irlandesa donarà feina a 350 persones i, per 40 euros, podrem volar a Bèlgica, Noruega i unes altres vuit ciutats europees. I aquí s’acaben les bones notícies. Amb la instal·lació al Prat dels reis del low cost, l’objectiu estratègic per Barcelona i per Catalunya de convertir la T-1 en un hub de connexions internacionals, se’n va en orris. En termes econòmics, de turisme i d’autoestima de país és una petita catàstrofe. Volíem ser Munic i acabarem sent Standsted, el cinquè aeroport de Londres, un autèntic mercat de Calaf dels vols barats, que no se salva ni per l’arquitectura de Sir Norman Foster.

Ni políticament, ni col·lectivament no hem sabut defensar els nostres interessos. Mentre AENA només té ullets per a Madrid, aquí no hem sabut frenar l’arribada de Ryanair ni hem aconseguit que l’Aeroport de Barcelona el poguem gestionar nosaltres, i amb criteris empresarials. Badant amb el Tribunal Constitucional i despistats per la crisi, Rodríguez Zapatero, tot fent-se l’orni, ens ha tornat a marcar un gol. Una altra promesa incompleta.

A tombar l’any semblava que el model de cogestió de l’aeroport del Prat ja estava enllestit. El conseller d’Obres Públiques, Joaquim Nadal ,creia que era qüestió de dies. Però, per un adjectiu, tot va quedar encallat i després no se n’ha cantat més ni gall ni gallina. El ministre de Foment, José Blanco, que cada dia més sembla que es postuli per acabar substituint Zapatero, ens ha tornat a anestesiar a la gallega: deixant adormir el tema i puntada endavant en el calendari.

Tenim tants fronts oberts de l’encaix amb Espanya que es pensen que no ens recordem de la importància de la transferència del Prat. De moment, s’han acomplert els pitjors auguris. L’aeroport del Prat s’ha convertit en la T-5 de Barajas. Sucursal de Madrid. Una vegada més. I, preocupats com estem pel Mourinho i d’altres bagatel·les, mai no passa res.

Consulta per la Independència a Sabadell


Demà diumenge, Sabadell decideix. Aquest cop, en solitari, només ells, els sabadellencs tindran la seva consulta popular per la Independència.

Sabadell és una ciutat prou gran com per a que sigui lícit fer extrapolacions i obtenir-ne conclusions i experiència que han de ser útils per a la consulta de Barcelona.

En tot cas, com en les ocasions anteriors, felicitar als sabadellencs per aquesta oportunitat d'expressar la seva voluntat, i esperar que la participació sigui bona i el resultat a favor de la independència indiscutible.

Quan es fan les coses amb ganes i amb il·lusió, quan es compta amb la gent, les coses surten bé. I demà sortiran bé. Continuem fent el camí de la Independència. Demà a Sabadell.

dimecres, 26 de maig de 2010

Millets, Pretorians i Gürtels

Tornava a casa escoltant la ràdio i he sentit la notícia que avui s'han conegut el sumari (des de La Vanguardia diuen que no és legal que estigui penjat a Internet!) del cas Pretòria: el de la trama de corrupció amb centre a l'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i que s'estenia per diferents punts del país.

Per la ràdio anaven llegint algunes de les perles del sumari. Els mitjans en porten les més interessants i cridaneres: Avui, La Vanguàrdia potser és la que en porta més, El Periódico, El 3cat24 també presenta un sucós article.

Tenim una sel·lecció nacional de corruptes excepcional. De Champions League. De Copa del Món:El cas Millet, esquitxant sobretot a CiU; el cas Pretòria esquitxant sobretot a PSC, tot i que inicialment -segurament a algú li ha sortit el tret per la culata- apuntava a CiU pels noms de Prenafeta i Alavedra; al País Valencià l'espectacular cas Gürtel que emmerda al PP i directament a Camps. A les Balears, hi ha també el cas Palma-Arena, amb el Matas i la Munar, que empastifa a PP i a Unió Mallorquina.

També tenim l'afer dels informes inútils que afecta a diverses conselleries de la Generalitat proncipatina. Més que de corrupció, però, estaríem parlant d'ineficiència i de malbaratament de recursos públics en uns serveis de consultoria que resulten de justificació difícil. Aquest cas afecta a alts càrrecs de conselleries dirigides pels diferents components del tripartit.

Com a militant d'ERC demano que es depurin les responsabilitats que calguin en l'afer dels informes. Les mans netes han estat una imatge de marca del partit i així ha de seguir sent. La corrupció és intolerable. Però és que l'ineficència també ho és d'intolerable.

Resulta sorprenent com tots els corruptes de les trames Millet, Pretòria i Gürtel van aconseguir situar-se en les posicions de poder que els permetien dur a terme les seves activitats. Molts d'ells, i això és el més dolorós, són càrrecs electes. Molts d'ells van ser triats pel poble

EL que jo trobo més increïble, però, és que tinc la certesa que d'aquí a uns mesos, quan toqui tornar a votar al Principat, CiU i PSC sumaran la majoria llarga dels vots. Seran els partits majoritaris. Al País Valencià, per la seva banda, les enquestes confirmen el mateix: que el cas Gürtel no afecta al PP. Ans al contrari, sembla que el reforça!

És cert que aquest casos provoquen desercions (ara se'n diu desafecció de la política). Però també és cert que PSOE, PP i CiU tenen un electorat fidel que és més immune a aquestes informacions. De fet, aquests escàndols provoquen proporcionalment més desercions d'electors en partits més petits inclús quan aquests no estan involucrats en les trames corruptes. Les anàlisis sociològiques corroboren amb dades aquest fet.

El resultat de la "desafecció" és l'abstenció. Pel que es veu la gent decideix que la resposta a la corrupció és no votar. El no-partit majoritari, des de fa temps, al Principat és l'abstenció.

Però l'abstenció no atura la corrupció. Si més no limitar-se a no votar, no atura res. Si aquest no-votar anés acompanyat de resistència civil parlaríem d'un altre escenari, però no és aquest el cas.

En realitat no votar fa el joc als partits majoritaris. Els mateixos que han engreixat i s'han aprofitat del Millets, Pretorians i Gürtels.

La cosa és clara, per mi: per combatre a aquest lacra de la corrupció cal donar un tomb. Però el tomb no pot ser l'alternança de PSC a CiU, o de CiU a PSC. Ni tampoc passa pel PP, evidentment.

La consigna seria doncs: cal anar a votar. Però a qui? a qualsevol que no sigui CiU, PSC o PP. Per mi, sens dubte, l'opció és ERC. A dia d'avui és l'únic partit independentista i d'esquerra que té opcions reals d'entrar al Parlament. De fet, a dia d'avui, és l'únic partit independentista que té aquesta opció (Reagrupament s'ha autodestruït abans de poder créixer, i cada dia que passa és un dia que es perd en la hipotètica candidatura independentista de Laporta).

Tanmateix, dubto molt que aquest tomb es produeixi. Torno a dir: la suma de CiU i PSC serà majoritària d'aquí uns mesos. Més del mateix. A menys que el Constitucional faci abans una destrossa amb l'estatutet, o que els escàndols Millet i Pretòria prenguin una dimensió tan greu que tinguin un efecte electoral equivalent al dels atemptats de l'11-M.

I això últim tampoc seria bo. En definitiva, quan un partit creix per una pujada puntual de l'adrenalina de la societat, cal esperar un decreixement igual de fort tot seguit. És el que li va passar a ERC justament. En definitiva, si la gent no et vota pel teu missatge sinó per descontentament, o per qualsevol altre raó, perds el control. Perds el control perquè l'únic que de debò controles és el que dius, és el teu missatge.

Ara bé, tant de bo m'equivoqués i es produís la irrupció de la via independentista fruit del convenciment de la majoria. Tant de bo m'equivoqués i els casos de corrupció tinguessin una derivada positiva: trencar la confiança amb els partits autonomistes i espanyolistes que dominen els Parlaments català valencià i balear, CiU, PSC i PP; tant de bo que la crisi i els plans d'austeritat, i els dèficits fiscals i tot el patiment que comportarà servissin, almenys, per obrir els ulls a molta gent que entengués que per lliure, si més no, guanyaríem agilitat per combatre la crisi i, això segur, ens estalviaríem la pesada càrrega d'haver de pagar l'administració de l'estat espanyol i una "solidaridad interterritorial" en la que els Països Catalans sempre, sempre, surten perdent.

Tant de bo.

Involució o independència

El sr. Rodríguez dona per culminada la fase de l'autogovern. I té raó. L'autonomisme és finit. A partir d'ara, o involució, i no ens enganyem: hi ha molta gent al nostra país, alguns auto denominats catalanistes, que estan disposats a tornar a vells temps passats que sens dubte per ells eren millors; o independència.

Involució o independència. No hi ha més. El Rodríguez ja ho ha dit ben clar. El Constitucional, aviat o més tard, retallarà l'estatutet. Aquesta és una porta tancada.

I si per un imversemblant miracle que no passarà les maniobres de CiU i PSC surtissin efecte i el constitucional respectes l'estatutet, què tindriem? el mateix que ara: un punt i final. Peix al cove per sempre més. Per sempre més fent la viu viu a Madrid. Per sempre més el dèficit fiscal. Per sempre més els Millets i els Pretorians.

Involució o independència. O aquesta generació es planta o, simplement, que calli i no es queixi. D'aquí uns mesos hauran eleccions al Parlament. O CiU i PSC, i estatutet i Espanya; o ERC i independència. No hi ha més.

dilluns, 24 de maig de 2010

AVE: la ruïna de l’Estat

Aquest article de l'AVUI que ens explica com l'estat espanyol s'ha gastat i es gasta els calers en una xarxa de trens d'alta velocitat que a cap dels països civilitzats del nostre entorn voldrien ni regalada. Diners abocats a cabassos per la finestra per cortesia de PSOE i PP. Llavors , com no surten els números, toca fer plans d'austeritat, milions d'aturats i tot anant-se cada cop més de pressa a fer punyetes.

Mentrestant, tants d'anys després d'aquell increïble AVE MAdrid-Sevilla, encara és hora de que es pugui anar de Barcelona a París amb alta velocitat. I si es fa serà pagant-ho els catalans.

Tenint en compte que, tot plegat, ens l'acabarem pagant nosaltres, no seria millor també poder decidir quant i com pagar-lo, en comptes d'esperar que a Madrid s'ho rumiïn i ens acabin fotent? No seria millor passar de l'estat espanyol d'una vegada per totes? I aquest és un argument més:


AVE: la ruïna de l’Estat

Quim Torrent

El tren torna a estar al centre de les nostres vides, diu un dels nous anuncis de Renfe. I també en el centre del nostres problemes, s’hi podria afegir. L’empitjorament de la crisi ha agafat amb el peu canviat el govern espanyol, que, fins no fa gaires dies, presumia de ser el govern que més inverteix en ferrocarril d’alta velocitat del món. Però per molt que brillin els rails per on circulen els trens a 300 km/h cada vegada són més els que discuteixen que l’AVE sigui una bona inversió, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista social.

La despesa en línies d’alta velocitat que ha fet l’Estat ha estat estratosfèrica. Actualment Espanya té 1.800 quilòmetres d’aquestes línies en servei i 2.200 en construcció, molt per davant de la resta de països europeus. De fet, només la Xina, amb 10.000 quilòmetres en construcció, supera ara mateix la inversió espanyola. Tant França com Alemanya van descartar una inversió semblant a l’espanyola perquè la consideraven insostenible econòmicament. I això que Alemanya té un PIB de 3,2 bilions de dòlars i una població de 82 milions de persones i a França n’hi viuen 65 milions que sumen un PIB de 2,8 bilions.

Espanya, en canvi, amb 46 milions i la meitat de PIB que França, s’ha permès el luxe d’haver gastat ja més de 50.000 milions d’euros –la retallada pel dèficit és de 15.000 milions– en ferrocarril d’alta velocitat. I ho ha fet ajudat pels fons europeus de cohesió, la majoria dels quals provinents de França i Alemanya. No és estrany, doncs, que aquests països hagin reclamat a Zapatero que s’estrenyi el cinturó perquè ells ni tan sols s’han plantejat obres d’aquest calibre.

Pocs passatgers
L’economista Germà Bel ho té clar: “l’AVE ha estat el prototip dels anys meravellosos d’Espanya. És una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. Bel, un dels principals especialistes en infraestructures del país, considera que ni tan sols les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona són prou grans perquè la inversió tingui sentit. “L’alta velocitat només té sentit en ciutats molt poblades, com París o les ciutats japoneses”, assenyala Bel.

En aquest sentit, les comparacions són sagnants. Potser la dada que més bé il·lustra el perquè l’AVE pot acabar sent una inversió ruïnosa és el nombre de passatgers per quilòmetres de línia. Les últimes dades oficials de la UIC –l’òrganització mundial de les companyies de ferrocarril– il·lustren la diferència entre els models d’Espanya i França. Mentre la ràtio de passatgers per quilòmetre és de 2,8, a França arriba a 41,5.
Trobar veus crítiques en un sector molt endogàmic com el de la construcció no és fàcil. Pocs volen parlar i alguns dels que ho fan demanen no publicar el seu nom. Un dels problemes, segons explica un exassessor del ministeri de Foment, que ha revisat diferents projectes d’AVE, és el poc rigor dels estudis, tant els que preveuen el cost de la infraestructura com els que avaluen la demanda de viatgers. “A Anglaterra, on tenen la xarxa col·lapsada des de fa anys, encara s’estan pensant un TGV entre Londres i Birmingham perquè no estan segurs que els surtin els números”, assenyala ell.

L’anglès és un cas semblant a l’americà. Fa uns mesos el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood, va visitar Espanya per veure in situ els fantàstics trens que hi ha a la península. El polític nord-americà es va mostrar encantat fins que li van ensenyar la factura. Un dels que van ser presents en aquell viatge explica el que LaHood li va dir a Blanco: “Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre”.

Descartat als EUA

Als Estats Units una infraestructura ha de demostrar que serà rendible per poder ser finançada amb diner públic. Per això, l’Estat de Califòrnia ha desestimat, de moment, una línia d’alta velocitat entre San Francisco i Los Angeles, dues ciutats separades per 600 quilòmetres i amb àrees metropolitanes que sumen 19 milions d’habitants, gairebé tres vegades la suma de Madrid-Barcelona.

Però el cost de construcció no és l’únic que cal comptabilitzar a l’hora de construir alta velocitat. El cost de manteniment de cada quilòmetre de línia, també segons dades de la UIC, és d’entre 28.000 i 33.000 euros per any. Una xifra molt allunyada de les que manté Foment, que assegura que el manteniment costa 10.000 euros per quilòmetre i any –20.000 si és en túnel– ja que només compta el manteniment de via. Cal afegir-hi el manteniment de l’electrificació, la senyalització i les telecomunicacions. Això vol dir que quan s’acabin els 2.200 quilòmetres que hi ha en obres, la factura de manteniment de l’AVE pujarà a més de 120 milions d’euros anuals.

L’exdirector de projectes del Banc Europeu d’Inversions (BEI), Mateu Turró, salva pels pèls les línies de Madrid i Barcelona perquè són les úniques que poden pagar una part del manteniment. “La resta –lamenta Turró– caldria replantejar-se-les”. El problema, però, és que és molt difícil tornar enrere. Hi ha fins i tot qui parla de fer-ho aplicant la teoria de costos submergits. Això vol dir que encara que es descomptés la despesa feta en AVE –30.000 milions si no comptem el Sevilla-Madrid-Barcelona– molts dels projectes que s’han de pagar a partir d’ara no val la pena fer-los perquè ni descomptant la inversió feta seran rendibles.

Un exemple claríssim són les línies que uniran Madrid amb el Cantàbric i Galícia. El tram entre Madrid i Valladolid només té 174.000 viatgers anuals d’AVE. Si hi sumem la resta de trens s’arriba a 1,5 milions de viatgers, tot i que amb un bitllet més barat. Perquè una línia d’AVE financi com a mínim els costos de manteniment ha de passar dels sis milions de passatgers. Madrid-Barcelona en suma cinc i Madrid-Sevilla amb prou feines passa dels tres. L’AVE és més ràpid i confortable que l’avió, però el Concorde també ho era respecte a l’aviació tradicional i va acabar desapareixent pels elevats costos econòmics que tenia.

divendres, 21 de maig de 2010

El dilema espanyol

Avui un grup d'intel·lectuals catalans han signat un manifest conjunt que crec que té interès. El text "El dilema espanyol" afirma que si Catalunya no troba ja el seu encaix nacional dins Espanya aleshores només resta la disjuntiva entre renunciar a les aspiracions nacionals, o bé optar per la secessió.

No està mal tenint en compte alguns dels signants.

Comparteixo l'anàlisi: el moment en el que estem és de final d'etapa. La cursa acaba aquí, a menys que obrim una nova porta. Els catalans no trobarem la resposta a les nostres aspiracions nacionals dins l'estat espanyol, això és segur. Per molt que els partits catalans estiguin fent un intent a la desesperada per reformar al constitucional que permeti salvar l'estatut, aquest intent no reeixirà. Aleshores només hi han dues opcions, acceptar la derrota i potser d'aquí tres cents anys en tornarem a parlar. O emprendre un camí nou. La independència és el camí.

En tot cas, com en les anteriors ocasions de l'editorial conjunt dels diaris catalans, aquest cop també reprodueixo el manifest al bloc:



El dilema espanyol

El dret col·lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut del 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions –que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes– no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

dilluns, 17 de maig de 2010

Nota pública de GEAB 45 - «cop d'Estat de l'Eurozona»

El punt de vista del GEAB és que la reunió de l'ECOFIN del capvespre del diumenge 9 de maig va ser un "cop d'estat" dels països de l'Eurozona per a prendre el control de la UE. I que aquest "cop d'estat" significa la unificació en una sola moneda i un sol deute. Segons LEAP/GEAB aquest moviment marcaran el nou equilibri geopolític mundial.
Pel que fa a nosaltres, aquest moviment tindrà una conseqüència clara: un pla "d'austeritat" molt dur. Ja veurem.

En tot cas, em fa l'efecte que el discurs de LEAP/GEAB ens dona la visió de la jugada des de l'òptica franco-alemanya o, si més no, des de la sensibilitat més europeista dels franco-alemanys. Més "franco" que alemanys.

Just en aquesta visió, més aviat francesa, estaria aquesta percepció de la major "autonomització" de les nacions de la Gran Bretanya com un perill per al Regne Unit. I això em fa pensar que, si en una primera vista, la situació de crisi i quasi suspensió de pagaments suposa un afebliment de l'estat espanyol i obre, doncs, una finestra d'oportunitat per a la independència de Catalunya, el moviment del passat diumenge 9 de maig, el "cop d'estat" del que parla el LEAP contribuiria, en canvi, a estabilitzar l'estat espanyol. Tanmateix, segons el LEAP, el canvi d'escenari que s'ha produït pel que fa a model europeu pot representar una oportunitat per al moviment si no independentista, potser sí per al sobiranista.

En un ordre diferent: és molt divertit com aquesta gent del LEAP/GEAB es refereixen als polítics i alts càrrecs francesos. Jo crec només algú que és trés fières d'être français pot dir una cosa com: "no és perquè sigui un francès que ho diu públicament [...] que sigui necessàriament fals".


Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual.




Nota pública de GEAB N°45 (17 de maig de 2010)


Crisi sistèmica global - del «cop d'Estat de l'Eurozona» al tràgic aïllament del Regne Unit, la desarticulació geopolítica mundial accelera el seu ritme

Com ho anticipava el LEAP/E2020 als GEABs 40 (desembre de 2009) i 42 (febrer de 2010) la primavera boreal d'aquest any és clarament un punt d'inflexió de la crisi sistèmica global, caracteritzada per un fort increment dels dèficits en una dimensió insostenible (vegi's GEAB 39, novembre de 2009) i la inexistència de la tan anunciada recuperació (vegi's GEAB 37, setembre de 2009). Les dramàtiques conseqüències socials i polítiques d'aquests canvis també reflecteixen clarament l'inici del procés de desarticulació geopolítica mundial, com ho anticipavem al GEAB 32 (febrer de 2009). Finalment, les recents decisions que han pres els líders de l'Eurozona confirmen les anticipacions del LEAP/E2020, contràries al discurs dominant dels últims mesos, de què no solament l'Euro no «explotaria» degut al problema grec sinó que al contrari l'Eurozona es reforçaria en aquesta etapa de la crisi (1). Fins i tot es pot estimar que després de la decisió de l'Eurozona, una espècie de «cop d'estat» amb el suport de Suècia i Polònia, de crear aquest ampli dispositiu de protecció dels interessos dels 26 estats membres de l'UE (2), la situació geopolítica a Europa ha canviat radicalment. però com la situació va en contra dels prejudicis que conformen la visió del món de la majoria dels mitjans de comunicació i dels operadors, a aquests els prendrà alguns mesos descobrir què més enllà de l'aparença d'una decisió pressupostari-financera purament europea, es tracta d'una ruptura geopolítica d'impacte mundial.



Creixement actual dels deutes nacionals d'EUA, Regne Unit, Eurolàndia i Japó (en verd: % del deute respecte al PIB, en vermell: augment previst del deute per a 2009 i 2010; en groc: deutes d'Alemanya) - Font: Comissió europea, 2010

Creixement actual dels deutes nacionals d'EUA, Regne Unit, Eurolandia i Japó (en verd: % del deute respecte al PBI, en vermell: augment previst del deute per a 2009 i 2010; en groc: deutes d'Alemanya) - Font: Comissió europea, 2010



Cop d'estat de l'Eurozona a Brussel·les: els Estats fundadors de l'UE estan recuperant el control

En aquest GEAB 45 analitzem detalladament les nombroses conseqüències per als europeus i el món del que podríem anomenar el «cop d'estat » de l'Eurozona al si de l'UE; enmig de l'agreujament de la crisi, de fet, els setze han pres el control de les palanques de l'UE, construint noves eines que no deixen cap altra opció que no sigui acompanyar-los o aïllar-se perillosament. Deu dels onze Estats membres han decidit acompanyar, igual com dos dels més importants d'ells, Suècia i Polònia, que han decidit participar activament al dispositiu implementat per l'Eurozona (els altres vuit estan negociant en l'actualitat l'entrada a l'Eurozona com Estònia a partir de 2011 (3), altres com Letònia, Hongria, Rumania estan sent assistits directament per l'Eurozona). Aquesta és una (r)evolució que explícitament el nostre equip havia estat anticipant des de fa més de tres anys i que fins i tot recentment havia assenyalat que hauríem d'esperar una ràpida evolució de la posició de l'Eurozona després que finalitzaran les eleccions regionals a Alemanya i les últimes eleccions generals britàniques. Tanmateix, no s'imaginava que seria en poques hores, ni tampoc amb tal audàcia quantitativa (la quantitat de 750 miliards d'EUR, o 1000 miliards d'USD) i qualitativa (presa de control de l'UE per l'Eurozona (4) i l'avenç respecte a la integració econòmica- financera).

El cert és que sense saber-lo i sense que se'ls hagués demanat la seva opinió, aproximadament 440 milions d'europeus es troben entrant a un nou país, Eurolàndia; alguns ja comparteixen la moneda, l'Euro, i des d'ara tots comparteixen el deute i els mitjans comuns per superar els importants problemes que imposa el context de la crisi sistèmica global. Les decisions pressupostàries i financeres preses en la Cimera de cap de setmana del 8 de maig, en resposta a la crisi del deute públic europeu, pot avaluar-se de forma diferent segons l'anàlisi que es faci de la crisi i les seves causes. El LEAP/E2020 exposa la seva pròpia anàlisi en aquest GEAB 45. Però el que ja no és discutible és que el que ha ocorregut és una ruptura substancial de la governança d'Europa. Ha sorgit, de sobte, un govern col·lectiu continental; irònicament això va ocórrer exactament a 65 anys de finalitzada la Segona Guerra Mundial, celebrada amb gran pompa a Moscou el mateix dia (5) i hora de la celebració de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, l'avantpassat comú de l'UE i l'Eurozona. Aquesta simultaneïtat no és una coincidència (6), marca una fita en la desarticulació geopolítica mundial i la reconstitució de nous equilibris globals. Sota la pressió dels esdeveniments desencadenats per la crisi, l'Eurozona ha començat a independitzar-se del món anglosaxó als mercats financers del qual continuen sent la seva expressió. Els 750 mil millions d'euros i aquesta nova governança europea (dels 26) constitueixen també la implementació d'un mur contra les futures tempestes generades per l'insostenible deute d'Occident, que afectarà al Regne Unit i posteriorment als Estats Units (vegi's GEAB 44 creant un desordre del qual la «crisi grega» n'haurà estat un petit avenç.



El FME privarà a curt termini a l'FMI del 50% de la seva principal contribució: la dels europeus

A propòsit d'això, el LEAP/E2020 desitja recordar una veritat que la immensa majoria dels mitjans de comunicació ignoren des de fa diverses setmanes: contràriament al discurs dominant, l'FMI és, en primer lloc i per sobre de tot, diner europeu. En efecte, un dòlar de cada tres de l'FMI és aportat pels europeus, contra només un de cada sis per Estats Units (la seva part ha estat dividida per dos en 50 anys); i una de les conseqüències de les decisions europees d'aquests últims dies, és que això no persistirà per gaire temps més. El nostre equip està convençut que d'aquí a tres anys, a tot tardar, arribarà el moment d'establir el Fons Monetari Europeu amb els fons d'intervenció creat el 8 i 9 de maig de 2010; Es pot estimar des d'ara que aquesta reducció de la contribució europea (excloent a UK) serà d'almenys del 50%, això li permetrà al FMI tornar-se més global re-equilibrant automàticament la participació del BRIC, i obligant, de passada, a EUA a abandonar el seu dret de veto (7); però també contribuirà a marginar-lo fortament ja que Àsia ja va crear el seu propi fons d'emergència. Aquest exemple il·lustra com les decisions europees de principis de maig de 2010 són generadores de canvis geopolítics a gran escala en els pròxims anys. És d'altra banda probable que la immensa majoria dels responsables embolicats en el «cop d'estat de l'Eurozona» no percebin clarament les conseqüències de les seves decisions. Però, que potser algú ha dit mai que la Història fos escrita, principalment, pels qui comprenien el que feien?



Evolució de les contribucions al FMI per països/zones (1948-2001) - Font: FMI / Banc Nacional de Dinamarca -2001

Evolució de les contribucions al FMI per països/zones (1948-2001) - Font: FMI / Banc Nacional de Dinamarca -2001


El Regne Unit: ara, enfronta aïllat una crisi històrica

Una de les causes i, alhora, de les conseqüències d'aquesta evolució, és la completa marginació del Regne Unit. El seu accelerat debilitament des que comencés la crisi, concomitant al del seu padrí nord-americà, va crear la possibilitat d'una presa completa i sense concessions de la marxa del projecte europeu pels Continentals. I aquesta pèrdua d'influència al seu torn reforça la marginació de la Gran Bretanya, perquèles elits britàniques es troben entrampades en la seva negació de la realitat de la que també fan partícep al seu poble. Cap dels seus partits, en aquesta fase, ni els Liberal-demòcrates encara que siguin més lúcids que les altres forces polítiques del regne, poden pretendre revertir dècades de discursos acusant a Europa de tots els mals i assignant a l'euro totes les tares. Fins i tot si els seus líders percebessin la bogeria de l'estratègia d'aïllar a la Gran Bretanya cada dia una mica més mentre la crisi global passa al següent nivell, es toparien amb l'euro-escepticisme públic que han alimentat durant els anys anteriors. La ironia de la història ha estat manifestament present durant aquest cap de setmana històric de 8/9 maig de 2010, en negar-se a associar-se a les mesures defensives i protectores comunes de l'Eurozona, les elits britàniques es van negar a agafar la corda de salvament que per última vegada passa al seu abast (8). El continent europeu ara es limitarà, simplement, a veure'ls com tracten de trobar els 200 mil millions d'euros que el seu país necessita per equilibrar el pressupost d'aquest any (9). Si els líders londinencs creuen que els especuladors de la City de Londres tindran algun remordiment en trencar la lliura i vendre Gilts és que no entenen l'essència de la globalització financera (10), ni han consultat les nacionalitats d'aquests operadors (11). Entre Wall Street que farà qualsevol cosa per atreure el capital mundial (només és necessari preguntar a la plaça Suïssa que en pensa de la guerra que lliuren els centres financers mundials); Washington que s'esforça per aspirar tots els estalvis globals que pot i amb un continent europeu que ja s'ha col·locat sota la protecció d'una moneda i un deute comú, el joc ja està plantejat. Encara estem en l'etapa del drama, ja que els principals actors anglesos encara no han comprès la trampa en la que han caigut; dins d'algunes setmanes, passarem a l'etapa de tragèdia britànica perquè, durant l'estiu boreal, tot el Regne Unit haurà reconegut la trampa històrica en la qual el país s'ha col·locat tot sol.

Així, al mateix temps que Eurolandia emergeix a Brussel·les, el Regne Unit es debat amb un Parlament indecís, que l'obliga a passar per un govern de coalició que no coneix des de 1945 i que el conduirà a noves eleccions a finals de 2010.



Les elits i el poble britànic en dificultats obligats a «pensar l'impensable»

Malgrat el que diuen els protagonistes de la coalició que s'ha instal·lat al capdavant del Regne Unit, el LEAP/E2020 estima molt poc probable que aquesta aliança pugui durar més d'uns quants mesos. L'estructura molt dispar dels dos partits que la constitueixen (tant els Conservadors com els Liberals estan profundament dividits en molts temes), combinada amb les decisions impopulars que hauran de prendre, condueixen directament als partit de la coalició a crisis internes i per tant a un col·lapse del govern. Els Conservadors a propòsit juguen aquesta carta perquè, a diferència dels Liberal-Demòcrates, tenen els mitjans financers per a permetre's una nova campanya a finals de 2010 (12). Però, l'escull subjacent més perillós és d'ordre intel·lectual: per evitar la tragèdia anunciada, el Regne Unit tindrà que «pensar l'impensable» reconsiderar les seves profundes conviccions sobre la seva identitat insular, la seva «naturalesa» transatlàntica, la seva relació amb un continent en procés de plena integració, després de segles de pensar el continent en funció de divisió. Tanmateix la problemàtica és simple: si el Regne Unit sempre ha considerat que el seu poder depenia de la divisió del continent europeu, llavors amb tota lògica, en vista del desenvolupament dels esdeveniments, ha de reconèixer que a partir d'ara s'encamina cap a la impotència... i ha de treure també les conclusions per donar un «salt quàntic». Encara que Nick Clegg semblés equipat intel·lectualment aquest salt, ni els Conservadors de David Cameron, ni l'elit britànica en el seu conjunt no semblen encara madurs. En aquest cas, la Gran Bretanya haurà de, lamentablement, passar per l'etapa de «tragèdia» (13).

De tota manera, aquest cap de setmana del 8/9 de maig de 2010 Europa perd moltes de les seves arrels vinculades amb la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències (14). D'altra banda, és una de les característiques de la crisi sistèmica global tal com ho va anunciar el LEAP/E2020 en el GEAB 2 de febrer de 2006: es posa «fi a Occident tal com se'l coneix des del 1945».

Una altra d'aquestes característiques és la pujada del preu de l'or (en particular en relació amb el dòlar), davant el creixent temor a totes les monedes fiduciàries (veure a GEAB 41, gener de 2010 (15)); perquè mentre que tot el món parlava de l'evolució de l'euro en relació al dòlar, aquest últim roman en els seus nivells històrics més baixos quan és mesurat respecte als seus principals socis comercials (veure el gràfic que segueix), signe de la debilitat estructural de la divisa nord-americana. En els pròxims mesos, com ho anticipava el GEAB, l'euro trobarà el seu nivell d'equilibri de mitjà termini, per sobre d'1,45 dòlars / 1 euro.

En aquest número, abans de presentar les recomanacions en el concernent a les divises, a la Borsa i a l'or, el LEAP/E2020 analitza més detalladament la pseudorecuperació nord-americana que essencialment és una vasta operació de comunicació que en l'intern busca reiniciar el consum de les unitats familiars (tasca ja impossible) i en l'extern evitar la bogeria dels creditors estrangers (el màxim que serà possible guanyar és alguns trimestres). Els Estats Units pretenen així poder escapar d'una brutal cura d'austeritat, com altres països occidentals quan la recuperació és un «abandonament» o una «unrecovery» com el titula amb humor Michael Panzner en un article exemplar publicat el 27/04/2010 a Seeking Alpha.


Evolució de l'Índex Dòlar referenciat als principals socis comercials, i de l'índex de les alces i baixades acumulades pel dòlar respecte les vuit divises principals - Font : BCA Research, Bloomberg, JP Morgan Chase, 04/2010

Evolució de l'Índex Dòlar referenciat als principals socis comercials, i de l'índex de les alces i baixades acumulades pel dòlar respecte les vuit divises principals - Font : BCA Research, Bloomberg, JP Morgan Chase, 04/2010


--------
Notes:

(1) La debilitat, molt relativa, de l'euro respecte el dòlar constitueix un enorme avantatge competitiu per a les exportacions de l'Eurozona i, al contrari, un desavantatge per als intents nord-americans de reduir el dèficit comercial del seu país, d'altra banda el dèficit comercial d'EUA ha augmentat el març de 2010. En els pròxims mesos aquest deteriorament s'accentuarà. Font: AP/NDTV, 12/05/2010

(2) El Regne Unit està, de fet, col·locat fora d'aquesta protecció. Per al nostre equip, és una etapa més que aquest país ha de passar en el camí a la crisi històrica en la qual es debatrà, tot sol, a partir de l'estiu boreal de 2010. Fins i tot el Financial Times es va fer eco d'aquest creixent risc. Si féssim una comparació amb la crisi del sistema bancari de 2008, el Regne Unit s'assembla cada vegada més a Lehman Brothers, pilar d'un sistema que es nega a confessar-se que un operador tan central pugui estar també perillosament debilitat i que acabi per provocar l'enfonsament del sistema mateix. Per a portar l'analogia un pas més enllà: ens preguntem: qui exercirà el paper d'AIG en les pròximes setmanes i mesos? Font: CNBC, 11/05/2010

(3) Es el juliol de 2010 que la resolució definitiva serà presa. Font: France24, 12/05/2010

(4) El 9 de maig de 2010, els 27 ministres de Finances de l'UE van ser convocats per recolzar les decisions de la Cimera de l'Eurozona, on setze Caps d'Estat i el Govern de l'Eurozona s'havien reunit en la vigília, ja que, altrament, l'Eurozona actuaria sola, conseqüentment deixaria els onze països restants desproveïts de protecció davant de la crisi financera. Només el Regne Unit, sacsejat per la seva crisi política, s'ha negat al «diktat», però sense poder oposar-se a ell com hagués pogut fer-ho fa amb prou feines un any, abans que la seva influència comencés a esfondrar-se.

(5) Font: RFI, 09/05/2010

(6) No és que Moscou tingués cap cosa per veure amb les decisions adoptades a Brussel·les els dies 8 i 9 de maig

(7) Font: Bretton Woods Project, 19/03/2008

(8) Referent a això, el LEAP/E2020 voldria retorçar el clatell a la fàbula monetària que circula pels mitjans de comunicació econòmics i repetida a cor per la immensa majoria dels economistes: el fet de poder devaluar la seva moneda a «voluntat» no és en absolut ni un factor d'independència, ni un instrument constructiu de sortida de crisi; molt al contrari. D'una banda, aquestes devaluacions són imposades pels «mercats», és a dir per les forces exteriors al país i l'última preocupació de les quals és l'interès del poble afectat per la devaluació; d'altra banda, aquestes devaluacions condueixen inevitablement a un empobriment del país i a la seva dependència creixent davant als seus socis amb divises més fortes que, en un sistema de lliure circulació dels capitals, poden comprar las «joies de família» del país amb poca despesa. El procés en curs a l'Eurozona, que en efecte imposa difícils plans d'austeritat, és emprès en un marc col·lectiu amb l'objectiu de permetre als Estats afectats restablir les sanes finances públiques preservant els grans equilibris del model socioeconòmic europeu. Davant l'Eurozona, el FMI és només un actor secundari i és només per aportar una mica de peritatge tècnic i algunes desenes de milers de millions d'euros de complement: desenes de milers de millions que són una part molt modesta de la gruixuda contribució dels europeus a l'FMI el 2010: més de 30% del total, contra amb prou feines poc més del 15 % pels Estats Units.

(9) I això no és perquè sigui un francès que ho diu públicament, Jean-Pierre Jouyet, el president de l'Autoritat francesa dels Mercats Financers, i antic ministre dels Assumptes europeus, que sigui necessàriament fals. Font: Le Figaro, 11/05/2010

(10) Com destaca molt precisament Paul Mason al seu article publicat en la BBC l'11/05/2010, les reaccions dels mercats afectaran al Regne Unit i en matèria de bons, a diferència de les accions la mida dels operadors pot marcar tota la diferència.

(11) Serà molt interessant seguir el conflicte de la City amb la coalició en el poder a Londres, que manifesta la seva intenció de dividir els grans bancs britànics d'aquí a un any. Font: Telegraph, 12/05/2010

(12) Font: DailyMail, 04/05/2010

(13) I sense tenir en compte l'emergència creixent de la «qüestió anglesa» dins d'un regne cada vegada més desunit arran de les successives «descentralitzacions» que autonomitza cada vegada més a Escòcia, Gal·les i Ulster. Sobre això llegir el molt interessant article de Tim Luckhurst publicat el 09/05/2010 a The Independent.

(14) I fins i tot més enllà que David Cameron (43 anys) sigui el Primer Ministre més jove britànic des de fa 200 anys i George Osborne (38 anys) el més jove Ministre d'Hisenda des de fa 125 anys. Amb això n'hi haurà prou? Res no és menys cert ja que els lectors del GEAB saben que considerem que la crisi posa en entredit un ordre del món establert fa prop de quatre cent anys, instituint la City londinenca com a centre financer mundial. Potser serà necessari anar a buscar qualitats de lideratge desconegudes per als britànics des de fa més de quatre cent anys? Font: Telegraph, 12/05/2010

(15) Signe dels temps, l'Emirates Palace, l'hotel més luxós d'Abu Dhabi, acaba de posar en marxa el primer caixer automàtic de mini barres d'or, en lloc dels caixers automàtics tradicionals. Font: CNBC, 13/05/2010

dilluns, 17 de maig de 2010

diumenge, 16 de maig de 2010

Consultes

Vistos els resultats de la consulta de la Diagonal hom hauria de concloure que, si més no, aquesta consulta val com exemple de com no fer les coses.

Però en podem treure més suc: la participació del 12% del cens tenint en compte que la votacio s'ha allargat durant tota una setmana, que es podia votar per Internet i de la propaganda que n'ha fet l'ajuntament realça (evidentment, aquesta no era la seva intenció, però que s'hi posin fulles!)la netedat democràtica, la participació i els resultats... de les consultes per la independència!

Com bé ha remarcat en Jordi Portabella, regidor d'ERC a l'ajuntament, la comparació entre el procés consultiu de l'ajuntament, i el procés de consultes populars resulta angoixosament humiliant per a l'ajuntament, que hi ha abocat fins a 3.000.000 d'euros per a obtenir una participació que es troba per sota del de les consultes populars en molts casos i que, atenent només al resultat (80% per l'opció C) han suposat una revinclada greu per als interessos del PSC: No li podran regalar la Diagonal als seus amics.

El resultat ha estat tan dolent que ha calgut un cap de turc, i l'Hereu s'ha carregat al seu primer tinent d'alcalde. Tot això amb una participació del 12%. Mira tu quina importància política té aquesta participació que l'alcalde no ha dubtat ni un minut en sacrificar al seu segon d'a bord. Ara que ens diguin que la participació a les consultes per la independència és baixa o que no té importància política. Vaja si la tenen. Si alguna de les opcions l'ajuntament (A, o B) hagués obtingut el mateix suport que obté el Sí a la independència a les consultes populars, a hores d'ara ja haurien començat les obres a la Diagonal i l'Hereu mostraria el resultat com un èxit indiscutible.

En fi. EL fiasco de l'Ajuntament amb la consulta per la Diagonal marca un llistó per a a la consulta independentista a Barcelona d'aquí a un any. Simplement, n'hi ha prou amb fer-ho millor. N'hi ha prou amb una participació del 12% a Barcelona. Que ningú no s'enganyi tampoc: una participació del 12% en una consulta independentista a Barcelona, suposant un 80% de sí independentista, seria un resultat extraordinari. Ara mateix una anàlisi sociològica de la ciutat ens portaria a pensar en participacions molt més baixes, potser del 5% o el 6%. Però ara tenim una fita.

I l'Hereu que s'ho faci mirar. Avui ERC de Barcelona li està salvant el coll, perquè tant CiU com PP han demanat la seva dimissió. N'hi hagués hagut prou amb que Portabella s'hagués alineat amb convergents i populars per a encetar un procés de moció de censura. Tanmateix, no ha estat el cas. Ara bé, cal suposar que el temps que li queda a l'Hereu i al PSC al capdavant de la casa gran seran una agonia contínua. La relliscada ha estat massa grossa i n'han sortit tocats. Aquesta els costarà cara.

I, per una vegada, tots els taurons que ja esmolaven els dents per a mossegar i fer-se d'or amb la Diagonal, si més no per ara, s'hauran quedat amb un pam de nas.

divendres, 14 de maig de 2010

Ara és el moment

Nova patacada de la borsa, aquest cop per la constatació de que el banc central europeu havia deixat de comprar deute espanyol i italià.

En definitiva, després de la barra lliure del dilluns i l'orgia compradora, les notícies i rumors de la setmana han anat refredant el ànims i ha tornat el recel, la por i, avui finalment, el pànic.

En tot cas, la borsa és histèrica per definició, així que tampoc cal fer-li molt de cas. Al que si que cal fer cas és a les notícies que han provocat les reaccions de la borsa.

Una altre de les notícies és que el Deutsche Bank opina que ni amb "rescat" està garantit que Grècia pugui pagar el seu deute. Sorprenent que parlin de Grècia. Aquesta "opinió" també ha contribuït al pànic. I és que un pensa que si Grècia no se'n surt, perquè hauria de fer-ho l'estat espanyol?

En tot cas, el resum és aquest: l'estat espanyol està a punt de fer fallida. Ves a saber si no està ja en fallida tècnica. Des d'Europa i des d'USA han imposat unes condicions draconianes per a les ajudes amb l'únic objectiu de que Espanya pagui els seus deutes i els inversors internacionals recuperin els seus calers.

I llavors ve quan les mesures imposades afecten als treballadors, als pensionistes, als autònoms i petits empresaris... que ningú no s'enganyi: les mesures no són per sortir de la crisi. Les mesures són per garantir que els creditors internacionals cobren el seu deute i els seus interessos.

Mentrestant, per les Espanyes, al Garzon acabaran tancant-lo per haver gosat ficar-se amb els Gurtels i amb el franquisme. Mira que aquest senyor s'havia ficat amb tothom, però, al final, els que acabaran empaperant-lo seran els franquistes. Alguna cosa voldrà dir.

Seguim sumant: la CEOE, sí, la patronal, la que té de president a l'especialista en fer que les seves empreses facin fallida, el Sr. Díaz Ferrán, diu que les mesures del Sr. Rodríguez estan molt bé, que haurien de ser més dures, i que les autonomies han de retallar despeses. De fet, això serà així i en el cas català tindrà implicacions en el salari dels funcionaris.

I per a la setmana que ve, el Tribunal Constitucional intentarà, de nou, posar-se d'acord per veure si poden carregar-se més articles de l'estatutet de Catalunya.

En fi, repassem el còctel: estat en fallida, jutges franquistes, mesures antisocials, estatutet retallat.

Ara m'agradaria recordar una cosa que la reconeix el mateix estat espanyol: les balances fiscals. El Principat de Catalunya, El País Valencià i les Illes Balears tenen una balança fiscal amb l'estat negativa.

O sigui, catalans, valencians i balears paguen més a l'estat que el que l'estat els retorna en serveis. Resulta que són els únics ciutadans de l'estat amb els que passa això.

Doncs encara que aquests ciutadans paguem més del que rebem, ara encara haurem de pagar més si els deixem fer a aquests genis de l'economia que hi han a Madrid.

Els governs, bancs i ciutadans de Catalunya, País Valencià i Illes Balears tenen un deute amb els creditors internacionals, és un fet. Per poder sortir de la crisi, primer hauran de pagar el deute.

Però els ciutadans de Catalunya, País Valencià i Illes Balears no poden destinar el seu esforç a pagar el seu deute perquè resulta que, a meś, han de pagar el deute espanyol, i la corrupció (l'autòctona i espanyola) i un estat en fallida que no els presta serveis.

A on vaig a parar? doncs a que seria molt més fàcil per als ciutadans de Catalunya, País Valencià i Illes Balears pagar els seus deutes i sortir de la crisi si es desfessin del llast que representa l'estat.

Doncs bé, si més no en el cas del Principat de Catalunya, es presenta una finestra d'oportunitat: l'estat espanyol està en fallida, com ho estava l'Unió Soviètica quan es va desmembrar. Tenim un bon motiu per buscar la independència que és, ni més ni menys, que la supervivència econòmica és més factible anant per lliure que havent de fer una despesa inútil i excessiva en un estat que no només no ens serveix per a res, sinó que, a més, ens castiga, ens insulta i ens nega.

El missatge és clar: Espanya se'n va a fer punyetes. Catalunya, El País Basc, Navarra... són viables si van per lliure. O ens separem i que es salvi qui pugui, o no ens separem i llavors ens ensorrem segur. No és una qüestió sentimental o de patriotisme. És una qüestió de salvar les pensions, de que els salaris siguin dignes i no de misèria, és una qüestió de disposar d'una sanitat i una educació públiques i amb garanties.

Amb Espanya, crisi i misèria. Amb la independència, si més no, podrem plantar cara a la crisi amb millors eines, amb més flexibilitat, i tindrem alguna oportunitat. I a Europa i Estats Units ho saben.

Independència és supervivència.

dimecres, 12 de maig de 2010

Austeritat

Era cert. Els fets d'avui fan pensar que era cert. Malgrat les mentides continuades del Sr. Rodríguez, el cas és que el govern espanyol ha estat a un pas (ara no deu estar gaire lluny, que ningú no es pensi) de fer suspensió de pagaments.

El diumenge passat es va anunciar la creació d'un impressionant fons europeu per evitar nous casos de fallida com el de Grècia. En aquell moment també es va anunciar que qui volgués accedir a aquestes ajudes hauria de fer uns ajustaments dràstics: uns plans d'austeritat.

I avui, el sr. Rodríguez ha presentat les mesures inicials d'ajustament: per començar, reducció dels sous dels funcionaris en un 5%, congelació de les pensions, abolició del xec nadó, eliminació de la retroactivitat en les ajudes per la dependència, reducció de la inversió pública...

Això per començar. En cartera, o ja anunciades, estaven la pujada de l'IVA i d'altres impostos, el retardament de l'edat de la jubilació, el copagament de les medicines. No impulsades directament pel govern, però no seran entorpides, podem preveure un enduriment del convenis col·lectius, en la línia d'incrementar les hores de treball, pel mateix sou o inferior, s'entén), i encara no s'ha abordat el tema de la reforma laboral que pretén acabar, o com a mínim reduir, les indemnitzacions per acomiadament i ves a saber quines mesures de precarització més.

Així, com de passada, sense voler dir-ho massa alt, es veu que estan parlant d'apujar els impostos als més rics, només que tothom sap que feta la llei feta la trampa i que als rics la declaració els surt negativa, que per alguna cosa serveix tenir una assessoria fiscal.

Justament, no es parla de cap reforma fiscal, que també caldria.

Totes aquestes reformes -pla d'austeritat que no és més que una agressió directa als treballadors- tenen com objectiu reduir el dèficit de l'estat. Punt. És dir, no van en la direcció de canviar a un model productiu alternatiu. De fet, aquestes mesures només serveixen per allargar una agonia i fer pagar als més dèbils els excessos i la cobdícia dels més rics: estats, entitats financers i transnacionals estan collant cada vegada més als treballadors d'arreu d'Europa, com ja ho han fet amb els treballadors d'arreu del món. Ens volen més esclaus a tots.

Si cregués en el sistema o, si més no, amb una determinada concepció social del sistema, diria que, certament si l'estat té deutes aleshores ha de fer un esforç per pagar-les. Com he sentit dir a algú, l'estat i la societat que li en dona suport, i a la que l'estat serveix, haurien de trobar la forma de mitjançant un esforç solidari, però defensant als més dèbils, respondre a les obligacions contretes. I amb una visió de mig i llarg plaç posar les bases per a un canvi de model productiu. Per estimular la creació de llocs de treball. En definitiva, en el cas de l'estat espanyol, el problema més greu de tots és el de la seva pobre diversitat de sectors productius que ha desembocat en un atur monstruós que és, ara mateix, el llast que fa impossible cap recuperació per mitjans propis.

Però jo no crec que el sistema tingui una "visió social". No la té. Jo crec que el sistema només és una conxorxa de rics i poderosos per a ser més rics i poderosos i això passa inevitablement per que la resta, els treballadors d'arreu, els autònoms, els funcionaris, els pensionistes, els petits empresaris siguin cada cop més pobres. No hi ha més.

A Islàndia van rebutjar per referèndum que Super UE i Súper FMI fiquessin les grapes a casa seva. A Grècia, un pla similar al que ha presentat avui el sr. Rodríguez va provocar que 25.000 manifestants estiguessin a punt de cremar el Parlament hel·lènic amb els diputats dins. Els ciutadans d'aquests països han tingut la dignitat de rebel·lar-se. Ja veurem si els fan creure o no. Però, d'entrada, lluiten. Aquí no. Per ara no.

La única cosa bona que li veig a tot això és que la UE ha dit que, a partir de ja, la política econòmica es decidirà a Brussel·les. Tant de bo. Espero veure aviat els inspectors alemanys passejant-se per Madrid. Els països mesells acaben colonitzats i millor que sigui per gent espavilada. Si més no, ens estalviarem haver d'aguantar tota la corrupció de polítics, alts funcionaris i alts càrrecs madrilenys. I ja posats que ens enviïn també uns quants inspectors a Barcelona, que de Millets i Pretorians aquí també anem servits.

dilluns, 10 de maig de 2010

El fons europeu de "rescat" i l'IBEX

Repàs dels fets: divendres, la borsa porta tres dies seguits ensorrant-se. Els rumors i els dubtes sobre la capacitat de govern i bancs espanyols de pagar els seus deutes fan témer la imminent suspensió de pagaments de l'estat. ZP ho nega, parla de bogeria. Afirma que l'estat és solvent, però les borses s'ensorren. Tothom tem que es repeteixi a l'estat espanyol un cas grec multiplicat. Diumenge a la nit: Reunió de ministres d'economia de la Unió Europea. Presenten un fons "d'ajuda" per evitar que es repeteixi de nou el cas grec. El fons comptarà amb 700.000 millions d'euros. (més 100.000 millions addicionals de l'FMI).

Respirem i pensem sobre això: Estem parlant de 700.000.000.000 d'euros. En pessetes, per als més vells: 116.470.200.000.000. En paraules pe a qui li costi llegir aquestes xifres mastodòntiques cent setze bilions quatre cents setanta mil dos cents milions.

Avui dilluns: l'IBEX35, la bora espanyola, ha tingut la pujada més gran de la seva història. Uns catorze punts.

Què està passant?

La meva interpretació: les borses diuen "El Banc Central Europeu garanteix el cobrament dels deutes. Barra lliure!!!!!"

I és cert. El BCE garanteix, o diu que garanteix, els deutes. A canvi de què? Qui tindrà dret a accedir a aquest fons de rescat?

Doncs no tothom, per cert, només aquells governs i economies que demostrin que són dignes de ser "rescatats". És dir, hi han hagut governs i economies que han fet maldats en el passat, que no han sigut bons, que han estirat més el braç que la màniga, posem per cas les economies dels PIIGS (Portugal, Italy, Ireland, Greece i Spain) i també algun altre com el Regne Unit, o les economies dels països bàltics. Aquest estats, els seus governs, les seves economies i, també, els seus ciutadans han viscut una època de vaques grasses, però en comptes d'aprofitar per a preparar-se per a l'època de vaques flaques, han tirat de veta i han viscut molt bé a crèdit i endeutant-se. La promesa era que no hi haurien mai més vaques flaques o, si més no, que no ho serien gaire de flaques. Però ailas! la promesa no ha estat certa i han vingut les vaques flaques i sembla que s'hi estaran una bona temporada. I llavors ha resultat que aquests governs i aquests bancs estan molt endeutats i, pel que es va veure la setmana passada, no podien pagar els seus deutes. Al rescat d'aquests governs, i bancs han arribat Súper Unió Europea i Súper FMI, que rescataran als governs i als estats si, aquest és el quid de la qüestió, accepten uns plans d'austeritat.

Plans d'austeritat? no és això mateix el que ha provocat la revolta grega? sí, exacte. Pla d'austeritat vol dir apujada dels impostos, com l'IVA, baixada de sous, increment d'hores laborables, pujada de preus, retardament de l'edat de jubilació, retallades en les pensions i les prestacions, privatització de serveis públics com l'ensenyament, la sanitat... Tot el programa neoliberal.

És curiós com aquests plans d'austeritat sempre afecten als assalariats. I per a prova veiem com la borsa avui, de la forma més obscena possible, ha tingut una pujada escandalosa. Barra lliure!!!! criden. Ells ho han entès. Els que no ho han entès o som uns xais que es mereixen ser duts al carnisser som els treballadors assalariats, els autònoms, els botiguers, els funcionaris, els petits empresaris que serem robats i estafats per una caterva de lladres conxorxats amb els seus socis de Súper UE i Súper FMI.

Tanmateix, aquesta pel·lícula encara no ha acabat. Està per veure si, malgrat els plans d'austeritat, arribat el moment la UE o l'FMI deixaran anar els calers dels rescats. En definitiva diuen que ho faran, però a la Merkel se l'han carregat a les eleccions de Renània Westfàlia justament perquè els alemanys no estan d'acord amb aquests "rescats" que prou saben ells que representen el seu empobriment. Els ciutadans alemanys no volen rescatar a ningú perquè són prou conscients del que això representa: "rescatar" als bancs grecs, o espanyols significa que els treballadors de la factoria de plàstics de Frankfurt, o de Munich, o d'on sigui d'Alemanya ho pagaran amb euros de les seves butxaques.

I a Grècia? i a Espanya? Doncs a Gràcia i a Catalunya, els treballadors, els hipotecats, els que tenen deutes, no veuran ni un euro d'aquest "rescat". Al contrari, veuran que també seran més pobres, amb menys salari, treballant més hores...Curiós, oi? tant els treballadors alemanys com els grecs, o els catalans veuran com empitjora la seva condició pel fet que uns uns governs i uns bancs "rescatin" a uns altres. Què curiós, oi? rescatar governs i economies en fallida representa empobrir només als treballadors. A tots els treballadors d'Europa. En canvi, de ben segur que els polítics i els alts càrrecs dels diferents governs i bancs europeus seguiran vivint d'allò més bé.

És una estafa brutal als treballadors d'Europa. I així ho ha vist la borsa. Per això la pujada. Se'ns pixen a sobre i ni tan sols diuen que plou. No. Al contrari, a més diuen que també se'ns cagaran. I, enfotent-se, que ho fan pel nostre bé, els molt fills de puta. Encara hi haurà qui estarà d'acord.

Però compte, que aquesta pel·lícula encara no s'ha acabat. Venen els lladres. Ens deixarem robar? Deixarem que aquests psicòpates ens destrueixin? no cal ja d'una punyetera vegada un altre octubre roig, i aquest cop no farem presoners?

la Diagonal: Un pastís de 50 millions d'euros anuals (... o perquè votar C)

Jo tenia previst no anar-hi, per a contribuir a ensorrar-li la consulta a l'Hereu i a tots els que han menystingut les consultes per la independència.

Però un bon amic m'ha passat un article (al que he fet alguna correcció ortogràfica) i ara estic replantejant-me seriosament votar per l'opció C.

Llegiu i jutgeu. Les opcions A i B són,fonamentalment, regalar la Diagonal a empreses privades (plenes d'alts càrrecs afins al PSC) per a que n'obtinguin beneficis.

L'opció C, en aquest cas, aturaria, per ara, aquest nou intent de privatitzar bens públics, o sigui, de tots. I es diuen "socialistes"...

L'article el signa Ada Llorens i, pel que es veu, va aparèixer al bloc cucadellum.org



LA DIAGONAL: UN PASTÍS DE 50M€ ANUALS

Per transformar radicalment una artèria pública principal com la Diagonal, i un sistema de transport públic secularment comprovat com el Bus o el Metro, el debat ciutadà no pot limitar-se a la decoració, sinó que ha d’entrar en l’arrel de l’ordenament urbanístic: estructura territorial de mobilitat, impacte sobre barris afectats, impacte atmosfèric, agents urbans implicats, costos col·laterals. El debat de fons real hauria d’haver estat:

1.- Es prioritari pacificar el trànsit d’una artèria vertebradora territorial, al cost de convertir l’Eixample en la nova xarxa de trànsit rodat massiu? Volem abocar els més de 100mil automòbils/dia que absorbeix la Diagonal, sobre els ja saturats carrers de Rosselló, Provença, Mallorca i Consell de Cent? O es millor pacificar el trànsit en aquest barri, on el comerç de centralitat minva, aprop de les finestres on la gent dorm, segons el model Cerdà primigeni, recuperat fa poc per l’Agència d’Ecologia Urbana, amb més carrers tipus Enric Granados?

2.- Cóm s’absorbirà l’impacte atmosfèric de la tala massiva d'arbres? Cóm es compensarà l'absorció de CO2 de la quadruple filera de palmeres i plàtans centenaris, quines copes equivalen a 60Has, 6 grans parcs, durant el temps de les obres i fins el creixement dels nous arbres, uns 12 anys?

3.- Quina modalitat de transport públic convé més als ciutadans? Tramvia, Metro o Bus, doncs aquests determinen formes diferents. Induint enormes problemes sobre la semaforització de tot el Centre, les opcions municipals A i B dediquen 2 carrils només al Tramvia. El Metro ni es considera per car, i el Bus queda expulsat!

Tant si guanya A com B, uns 50 milions de bitllets anuals es transvasaran del Bus a TRAM S.A., imperceptiblement pels usuaris, doncs comprarem la mateixa T10 o el bitllet, on no es veu a qui els paguem. L’ATM cobra de forma unificada els bitllets, amb aparença de servei públic; però desprès, la recaptació es reparteix proporcionalment als respectius usuaris entre els ens integrants, siguin públics: Renfe, FGC i TMB, o els ens privats a qui l’ATM ha donat concessions, com el Tramvia del Llobregat i el Besòs: TRAM S.A. Però el capital de TRAM S.A. es 77% privat: Alstom 20,25%; Fomento de Construcciones y Contratas 19,3%; COMSA 12,4%; Acciona 10,48%; MARFINA 10%(Sarbus, concessionaris Renault); DETREN 4,8%(UTE amb Marfina).

Acceptarem detraure uns 50 milions d’euros cada any de la recaptació de TMB, de propietat i gestió pública controlable, per regalar-los a la gestora privada TRAM S.A.? Li cedirem gratis 30kms de carril, 15 Has públiques, per explotació privada permanent, a canvi només del cost de l’obra, igual a la facturació d’un sol any? Podrem garantir desprès la viabilitat econòmica del sistema públic de transport metropolità sense aquests enormes excedents en les línies rendibles, que compensen les línies deficitàries? O també privatitzaran aquestes? Front aquestes xifres, el cost d’un nou Metro, o d’un nou túnel de Renfe, seria xavalla, però el benefici seria públic...

Es tracta d’un regal prou gran al grup de multinacionals i grans constructores: TRAM S.A., com per entendre el cost de 3M€ de l’enorme propaganda, i en plena crisi!

Prou per entendre també perquè necessita ser legitimat. I per tant, que el que s’està plebiscitant de forma encoberta, sí o sí, tant a A com a B, no es res més que un parti pris municipal: la privatització de la Diagonal.

4 de maig 2010

Ada Llorens

Arquitecta, urbanista, paisatgista

dissabte, 8 de maig de 2010

Tornarem a vèncer

Enguany es renovarà el Parlament de Catalunya.

Les enquestes publicades fins a la data parlen totes d'una patacada d'ERC. Potser sí, potser no. Tanmateix, jo crec que els republicans, els simpatitzants, els militants d'Esquerra Republicana de Catalunya tenim motius per a sentir-nos orgullosos de la feina feta pels diputats que hem triat. Segur que hi han coses que podrien ser diferents i millors, però això no treu que s'han assolit fites importants, en el social i en el nacional.

Avui l'actualitat política a Catalunya té dos eixos: la crisi i la sentència de l'estatut. Aquests dos són reptes que demanen una pas endavant, un enfocament nou, una renovació. Les respostes que es poden donar a aquests reptes són diverses. Des d'ERC, la resposta que es dona és clara: independència. Esdevenir un estat lliure per a gestionar des del nostre país, sense lligams, les infraestructures i l'economia de la millor forma per sortir de la crisi i per a desenvolupar sectors nous. Esdevenir un estat lliure per a poder organitzar-nos políticament de la forma que ens sembli millor sense haver de demanar permís. Llibertat per a poder lluitar contra la crisi i per a poder encarar el futur. Som realistes, tenim un somni.

Aquests arguments queden recollits d'alguna manera en el vídeo de pre-campanya d'ERC. A mi m'ha agradat. Espero que us agradi, també. Tornarem a vèncer. I és clar que sí.

dimarts, 4 de maig de 2010

Vaga general a Grècia


Els grecs van a la vaga general per protestar contra el "pla d'austeritat" del seu govern, que és la condició que li ha posat la UE per a "rescatar-los".

A qui rescata la UE? Els grecs entenen que no a ells. Potser rescata al seu govern i, més precisament, rescata als interessos que defensa aquest govern que, pel que sembla entendre el poble grec, no coincideixen amb els seus.

Quan una família, un particular, un botiguer o un petit empresari s'endeuten, fan un esforç i acaben pagant, i si no poden pagar s'arruïnen. En el pitjor dels casos els bens i salaris són embargats fins que és pagat el deute. Potser estan pagant de per vida. Però en un món de gent amb seny ningú s'endeutaria fins aquests extrems ni ningú prestaria diners sense prendre precaucions.

La bombolla immobiliària és la demostració que aquest món no té gaire seny. Ara bé, el deute acumulat pels particulars tot i ser elevat, no és la partida més important en la columna del deute. Hi ha també un deute molt important de part de les entitats financeres i del mateix estat (això val per Grècia i per l'estat espanyol).

Resulta que un particular soc jo, ets tu, és la vídua del tercer primera, és el pakistanès del súper, és la noia que neteja l'escala. Nosaltres tenim un salari o una pensió i ens espavilem com podem per a pagar els nostres deutes. I sabem que si un mes no arribem, aquell mes ens empalaran.

En canvi, qui és l'"estat"? qui és l'"entitat financera X"? Aquests ens abstractes no tenen cul per ser empalats. Potser això els fa més dignes de ser "rescatats". Aquest rescat, curiosament, passa per obligar als particulars que tenen, o no, deutes a fer "sacrificis". Aquests éssers incorporis que són els governs, els estats, les entitats financeres... seran salvats amb la sang, el dolor, l'esforç i les vides de gent ben real i ben corpòria.

Contra això els grecs fan una vaga general. Contra això els grecs avui apel·laven a l'alçament dels pobles d'Europa. Pobles d'Europa. Els pobles som gent, de carn i de sang, que ens reconeixem d'una mateixa comunitat, amb una mateixa llengua, que vivim a uns mateixos llocs amb uns paisatges que coneixem i estimem, amb uns costums amb els que ens identifiquem. Els grecs apel·len a altres homes i dones a revel·lar-se contra el sistema de governs, estats, i entitats transnacionals que pretenen que siguem nosaltres, gent de carn, ossos i sang, els que els paguem els deutes. Ens volen esclaus. I els que no puguin ser esclaus, seran expulsats.

O ells o nosaltres. El repte està llençat. Podem deixar que els grecs, -no l'"estat grec", no "el govern grec"- siguin convertits en esclaus, o podem internacionalitzar la batalla de Grècia. L'alçament del poble grec que enceti l'alçament dels pobles d'Europa contra un sistema pervers.

Podem donar suport al poble grec, cosa que no passa per "rescatar" els seus bancs, o podem no fer-ho. Llavors,un cop el poble grec sigui sotmès, els següents de la llista, malgrat el que digui ZP, seran els pobles d'Espanya. També nosaltres, els catalans, o si vols, jo, tu, la vídua del tercer primera, el pakistanès del súper, la noia que neteja l'escala...

diumenge, 2 de maig de 2010

el "rescat" de Grècia

Llegeixo al diari que ja hi ha pla de "rescat" per Grècia. La Unió Europea (UE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) prestaran al 5% d'interès fins a 110.000 milions d'euros a l'estat grec.

Aquests diners han de permetre al govern i als bancs grecs fer front als venciment de pagaments immediats dels deutes que tenen contrets amb la banca internacional. És lícit dir, doncs, que el govern grec s'endeuta encara més per a poder pagar deutes anteriors.

En teoria, un cop el govern grec hagi pogut fer front a aquests pagaments immediats, podrà dedicar-se a endreçar la seva economia, de forma que en el futur podrà fer front als deutes nous i antics.

Endreçar l'economia, pel que es veu, significa que els grecs hauran de "fer grans sacrificis" segons ha dit el seu primer ministre Papandreu.

Els "sacrificis" són els següents: apujada d'un 23% de l'IVA, augment del 10% sobre els carburants, tabac i alcohol, retallada dels salaris i de les pensions, congelació de les contractacions públiques, retallada de les pagues a funcionaris i pensionistes i s'abaratirà l'acomiadament. Aquesta mena de sacrificis són els que hauran de fer els assalariats i pensionistes grecs.

També s'augmentarà el tipus impositiu sobre les empreses que presentin beneficis i s'apujaran els gravàmens sobre els articles de luxe per als més rics.

Exacte: la crisi la pagaran els de sempre. Els treballadors. Els que arriben just a final de mes. Aquests veuran com tot serà més car, com pel seu treball guanyaran menys diners, com serà més fàcil perdre la feina.

Molts grecs van sortir a manifestar-se aquest passat dissabte 1 de maig en contra d'aquests "sacrificis"que se'ls imposen. Molts grecs es demanen on estan els culpables del desastre en que viuen. Molts grecs es demanen perquè avui es reparteixen les pèrdues i es demanen "sacrificis" a tots i, en canvi, quan va ser el moment del repartiment dels beneficis de la gran banca aquests beneficis només van anar a mans d'uns pocs. Molts grecs es demanen pels corruptes que han depredat les finances públiques i no només no han estat castigats, sinó que ara alguns tenen la gosadia de demanar "sacrificis" al poble.

Doncs jo crec que els grecs estan en mans de polítics que serveixen els interessos de la gran banca i de grans transnacionals, i això és així perquè a Grècia, com arreu, els polítics i els alts càrrecs són la mateixa elit, i avui un està al govern, i demà està al consell directiu d'una transnacional, i demà passat torna al govern. I sempre, sempre, els interessos que defensa són els de l'elit a la que pertany. La llei està al seu servei, i quan no ho està, o la canvien o se la salten.

Als grecs els ven el seu govern. Als grecs els retallen les llibertats, els drets socials i els aboquen a la misèria i l'esclavatge per a pagar els deutes contrets per elits que no coneixeran, en cap cas, el patiment que se'ls ve a sobre als hel·lens.

Espero que els grecs reaccionen enfront aquesta traïció i siguin capaços de deslliurar-se del jou al que els volen sotmetre. Un altre món és possible. Un món sense esclavatges. És cert que els grecs hauran de canviar. Segurament el camí correcte és el del decreixement, però una cosa és decreixement i l'altre exclusió, misèria i esclavatge i no es poden confondre. Un és el camí per a un món nou. L'altre és el mateix camí de sempre, el de l'explotació dels treballadors.

Tanmateix, i espero equivocar-me, el millor moment (Naomi Klein dixit) per arrabassar drets, per a suprimir llibertats, per a privatitzar serveis públics i per acabar amb les dissidències és en els estats de shock. Els grecs s'enfronten a un estat de shock. Seran reprimits per la seva policia, aquella que diu que els serveix i els protegeix però que només serveix i protegeix a l'elit que els ha traït.

Doncs bé, ara feu el següent exercici: on posa grecs, on posa Grècia, poseu catalans i poseu Catalunya o, si voleu, espanyols i Espanya. Tant m'és. I ara sí que tant de bo m'equivoqui, però em fa molt l'efecte que el text servirà d'aquí uns mesos.

O potser no. Perquè de congelacions salarials, d'augment de l'edat de jubilació, de "models austríacs" de pensions i d'indemnitzacions per acomiadament... resulta que ja se n'està parlant avui aquí però, a diferència dels grecs que han viscut un 1 de maig combatiu, les mobilitzacions estan brillant per la seva absència.

Tot i que ningú hauria de sorprendre's. Si no s'ha reaccionat amb l'atur que va creixent -malgrat que les dades d'abril hagin aportat una retallada de 24.00 treballadors en la xifra d'aturats la dada d'atur desestacionalitzada indicarà que l'atur segueix creixent- ¿perquè hi hauria d'haver cap reacció ara? fatalisme? resignació? o és que, realment, malgrat tot, aquest és el millor del mons per a la gran majoria? o potser no, però fa por el canvi? Em temo que una mica de tot plegat.

Caldrà estar atents a Grècia. Ells, almenys, semblen disposats a lluitar.