dimarts, 30 de setembre del 2008
calma
És la calma que precedeix a la tempesta?
Aprofitant la calma avui faré un comentari sobre un article d'opinió al Periódico: "Històries d'amor per al metro" de Dimitri Polikàrpov.
Obro parèntesi històric que no té res a veure (off-topic, en llenguatge internet) amb el fil argumental del sermó d'avui: Polikàrpov. Nom propi dels I15, els "chatos" i els I16, els "mosca". Els legendaris avions de caça russos de la força aeria de la República i que van combatre més endavant a la segona guerra mundial. Tanco parèntesi.
En resum, al seu article el senyor Polikàrpov ve a queixar-se de que el metro de Moscou es respira l'ambient d'una biblioteca amb tothom llegint. D'això es queixa? No, es queixa de que la literatura consumida és de molt baixa qualitat: històries d'amor per a consum ràpid amb una trama que difereix poc: noia russa marxa a Europa on després de moltes aventures acaba casant-se amb milionari. Final feliç.
Bé, realment l'argument no dona per gaire, però es veu que aquests llibres es venen molt. Es una evasió literària típica i tòpica.
No és el primer cop que sento parlar del costum de llegir dels russos. Es veu que durant la presidència de Putin va tornar el costum de llegir. Una herència de la època soviètica on la manca d'espectacles i distraccions deixava els llibres com a única via per somiar.
Aquest costum es va perdre amb l'ensorrament de la URSS. La societat russa va patir una degradació general. Ara, però, amb el resorgiment econòmic, s'estan recuperant valors de l'època soviètica. Sembla que la societat russa s'enmiralla en la URSS .
I un dels valors que s'han recuperat és l'amor per la lectura. El senyor Polikàrpov es queixa del baix nivell literari que fa que al metro la gent només llegeixi noveletes d'amor, i destaca una campanya "revolucionària" per a pujar el nivell general de lectura tot fent que les parets d'un dels metros més concorreguts de Moscou estiguin escrites amb textos de grans novel·les d'autors russos.
No és gaire revolucionària. Recordo que al metro de Barcelona fa uns anys es podien llegir versos de poetes catalans escrits a les finestres. No recordo el nom de la campanya, em sembla que anava del foment de la lectura.
Aquí és on vull anar a parar. Quina enveja. Quina diferència. Allà es preocupen per que la gent no llegeix "bona" literatura i fan una campanya per a promocionar la lectura dels clàssics.
Aquí, en canvi, cal fomentar la lectura.
Per recordar-nos que no és tant difícil llegir, ens diuen que cada dia llegim l'equivalent a tres pàgines d'un llibre només pel que llegim anant pel carrer.
Senyor Polikàrpov, espero que Déu l'escolti i els moscovites redescobreixen als grans mestres de la seva literatura nacional.
Però si s'acosta per aquí descobrirà que n'hi ha que encara estan molt pitjor.
dilluns, 29 de setembre del 2008
dilluns negre
Als EUA els representants no segueixen una disciplina de partit sinó que són responsables directament davant dels seus electors. Malgrat que el sistema per triar-los presenta alguns dubtes democràtics importants cal reconèixer, tanmateix, que aquesta responsabilitat directa presenta una superioritat clara sobre el sistema partitocràtic que patim aquí on el poder es concentra a les cúpules dels partits i als electors que els bombin.
Doncs aquests representants han escoltat els seus electors que no veuen gens clar això de destinar diners públics a ...rescatar? salvar? A esmenar el caos i la misèria provocats per la cobdícia salvatge, bestial, infrahumana, demoníaca dels depredadors de Wall Street en primera instància, i pel sistema financer i capitalista, en definitiva.
Els han escoltat i han votat que no al pla. No es destinarà els diners de les escoles, les carreteres i els ajuts socials a engreixar encara més les butxaques dels estafadors.
És una batalla guanyada, però no la guerra. El sistema es defensarà amb urpes i dents i el pla, d'una forma o una altre, serà aprovat. N'estic bastant convençut. La pregunta, però, segueix sent la mateixa: servirà per alguna cosa? apart, és clar, de per a permetre que els lladres segueixin robant i estafant alguns dies més?
En tot cas, avui ha estat un dilluns negre a les borses (i ja en són uns quants de seguits).
L'hora en que s'ha conegut aquesta notícia, ja cap al vespre, ens garanteix un dimarts dramàtic i una altre setmana de presses, corredisses i por que es pot veure agreujada fins al pànic si les males notícies del sector financer continuen. I continuaran.
És l'inici de la tempesta perfecta?
diumenge, 28 de setembre del 2008
víctimes o còmplices
[Traducció del castellà al català, cortesia de traductor.gencat.cat]
"El mateix dia en el qual la FAO informa que la gana afecta ja a gairebé 1.000 milions d'éssers humans i valora en 30.000 milions de dòlars l'ajuda necessària per salvar les seves vides, l'acció concertada de sis bancs centrals (EUA, UE, Japó, Canadà, Anglaterra i Suïssa), injecta 180.000 milions de dòlars als mercats financers per salvar els bancs privats.
Davant una dada com a aquest només hi ha dues alternatives: o som demagògics o som realistes. Si invoco la llei natural de l'oferta i la demanda i dic que al món hi ha molta més demanda de pa que d'operacions de cirurgia estètica i molta més de remeis contra la malària que de vestits d'alta costura (i molta més també d'habitatges que de crèdits hipotecaris); si reclamo un referèndum kantià que pregunti als ciutadans europeus si prefereixen destinar les reserves monetàries del seu país a salvar vides o a salvar bancs, estic sent sens dubte demagògic. Si, contra la raó i l'ètica, accepto que és més urgent, més necessari, més convenient, més eficaç, més profitós per a la humanitat, impedir la ruïna d'una companyia d'assegurances i la fallida d'una institució bancària que donar menjar a milers de nens, socórrer les víctimes d'un huracà o curar el dengue, llavors està sent realista.
No hi ha en les meves paraules ni un bri d'ironia. Les coses són així: una veritat rodona que no consent aplicació és demagògica; una monstruositat punteguda que no admet alternativa és realista. Per tenir-ne molt o tenir-ne poc -o fins i tot per tenir només les ganes de tenir alguna cosa- cal deixar de costat totes les rodoneses i acceptar totes les puntes i totes les punxes. La minoria organitzada que gestiona el capitalisme -ministres, banquers, executius multinacionals, corredors de borsa i periodistes econòmics- pot invocar Hayek amb arrogància en moments de bonança i exigir amb aplom la intervenció de l'Estat quan està a punt d'estimbar-se perquè sap que la seva impunitat és proporcional a la nostra dependència. Per això mateix -admetem-ho- els ciutadans europeus convocats a un hipotètic referèndum kantià ("el banc o la vida") respondríem sens dubte amb realisme a favor dels bancs, conscients que tot el que ens importa -des de l'abraçada de les nostres núvies fins al somriure dels nostres nens- és una concessió seva. La minoria organitzada que ens governa ha pres com a ostatge la humanitat i, si no acudim en ajuda dels segrestadors, pot ara rematar-nos tots."
(Continua. Podeu seguir el link de més amunt per a llegir-lo sencer)
Déu n'hi do...
1000 milions d'éssers humans passen gana. amb 30.000 milions d'euros els rescatariem de la gana. Això no es fa. En canvi ja s'han destinats 170.000 milions per "salvar" als bancs, i se n'injectaran 700.000 més només als EUA, si el pla de "rescat" prospera.
Suposo, espero, que un efecte col·lateral del "rescat" dels bancs serà evitar que en comptes de 1000 milions, en siguin 2000, o més, els éssers humans que siguin víctimes de la gana i, en particular, evitar-ho al, diguem-ne, primer món.
Però això no és cap excusa o justificació. Acceptant el pla de rescat pels bancs, sense més, ens convertim -de fet ja ho som- en còmplices del sistema que condemna a la gana a mil milions, o més, d'éssers humans.
Demagogia o realisme? víctimes o còmplices?
Ni víctimes ni còmplices. Un altre món és possible.
dissabte, 27 de setembre del 2008
Adéu, Paul.
Gràcies, senyor Newman, pel seu llegat. Gràcies per les interpretacions d'"Èxode"; o "La gata sobre la teulada de zinc" amb Elisabeth Taylor, mai tan bella com en aquest film; o "El llarg i càlid estiu"; o per la del dur i cínic "Harper"; o per la del rebel presoner a "La Llegenda de l'indomable"; o pel perdedor i antiheroi Eddie Felson a "The Hustler" ("El buscavidas") que va reprendre a "El color dels diners"; o per travessar el teló d'acer amb Julie Andrews a "La cortina esquinçada"; o per ser un lladre encantador i llegendari a "Butch Cassidy and the Sundance Kid" ("Dos hombres y un destino") fent parella amb el seu amic Robert Redford, o per tantes altres interpretacions.
Gràcies. I adéu.
Adéu, ulls blaus. El més gran s'ha anat.
nou gadget: Google Translate
Tot i que, si he de dir la veritat, el veig una mica verd encara. He provat amb l'anglès i l'italià i els resultats no m'han satisfet gaire. Suposo que anirà millorant amb el temps. Hi ha la possibilitat de suggerir-li traduccions millors
Com ho fa? El Google Translate és, en realitat, un gegantí sistema expert de traducció multilingüe en fase d'entrenament? Quins algorismes d'Intel·ligència Artificial empra? No puc deixar de sentir que a cada dia que passa Google substitueix una mica més a Microsoft en el paper de Gran Germà global. Això espanta. Però el prodigi tècnic és fascinant.
dijous, 25 de setembre del 2008
un sistema sòlid
Potser aquesta és la gran fortalesa del sistema financer espanyol: que tots aquests fills i nets que encara no han nascut acceptaran de bon grat (?) pagar els deutes de la generació dels seus pares.
A la propera generació ja li estava quedant el regal enverinat d'un món contaminat i esgotat, i ara, a sobre, se'ls està deixant la càrrega dels deutes financers de la generació dels pares.
Potser el ZP pensava en això. O potser sap alguna cosa més que la resta dels pobres mortals no hem albirat. O potser és un mentider, que tampoc seria la primera vegada que se'l pesca amb la nàpia creixent.
El dia d'avui ha estat espectacular: primer l'anunci de l'apocalipsi (apocalipsi per a qui?) segons sant George Bush. Obama i McCain corren a Washington per aprovar el pla de rescat (rescatar a qui?) amb diners públics i, com a conseqüencia previsible, les borses, histèriques elles, han repuntat tot i que sense l'eufòria cocaínica del passat divendres.
Ja em pensava que ho havia vist tot, però no, els empresaris de la CEOE diuen que cal abaratir els acomiadaments. Aquesta és la forma de combatre la crisi: Poder acomiadar sense indemnització. Extraordinari. Els afortunats que conservin la feina que treballin 65 hores a la setmana, o 70, o les que calguin, i si no al carrer, que de treballadors disposats en sobraran.
Són mesures que ajudaran a "millorar" la productivitat.
No tinc molt clar que entenen aquests mafiosos per productivitat, però jo tinc clar què és la productivitat pe mi: guanyar més diners fent la mateixa feina.
Bé, doncs no cal ser un crac per veure que si els salaris no pugen al ritme de l'IPC, l'única forma d'augmentar la meva productivitat personal és treballar menys. És una simple qüestió de ràtios.
Evidentment, com això no puc fer-ho, la meva productivitat personal està disminuint. Les 65 hores són un cop definitiu a la meva productivitat personal.
Ho accepto: des del punt de vista de la patronal cal abaratir el cost del treball per augmentar la seva productivitat, en resum, els seus beneficis. Pagar salaris d'esclavatge és una forma de fer-ho.
Però llavors el que hi ha aquí és un conflicte d'interessos: defensar la productivitat segons el punt de vista d'uns pocs, la patronal, o fer-ho des del punt de vista dels assalariats.
Els de la CEOE que no em demanin comprensió. Si ells guanyen, jo perdo.
Doncs mirin, faré el que calgui per guanyar jo.
dimarts, 23 de setembre del 2008
... i crisi
Després d'un curt període d'eufòria, la crisi ha tornat.
És molt interessant el que ha fet el petroli. El preu del petroli que la setmana passada havia arribat a fregar els 85$ ha remuntat fins superar els 100$ el barril Brent. Evidentment, aquest rebot del preu del cru no te a veure amb un increment del consum i confirma la sospita que una part important del seu encariment és deguda a l'especulació. L'especulació fuig del mercat financer i retorna a les matèries primeres i ja veurem si això afecta als cereals.
Tanmateix, el preu del petroli sense l'efecte de l'especulació és prou alt i la seva tendència era alcista. Per sota de la crisi financera hi ha una crisi energètica. I s'amplifiquen entre elles.
Per la seva banda, el Pedrito Solbes, el més espavilat de l'insti, va i diu que aquesta és la crisi més greu que recorda des de que té ús de raó. Brometa fàcil: quant de temps deu ser això? però, ja sense conyes, anuncia que als propers mesos l'economia de l'estat potser entra en recsessió, i el que alguns ens preguntem és si no serà, més aviat, que ja fa mesos que ha entrat.
A casa nostra: a Catalunya, País Valencià i Balears, els Països Espoliats, això té un parell de traduccions ràpides: la primera, més atur, més dificultats per arribar a fi de mes, estalvis i equilibris per anar passant; i segona: un finançament autonòmic que a mida que passa el temps es preveu més minso i escarransit, insuficient per atendre els compromisos dels tres governs amb els respectius administrats. Perillen els serveis, les prestacions i l'obra pública.
Comença la tardor. Demà serà la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. Segur que plou, si fem cas de la tradició que parla del boicot atmosfèric de Santa Eulàlia, ex-patrona de la ciutat comtal, que cada any protesta amb pluja per haver estat desposseïda d'aquell l'honor.
A ciutat ha refrescat, però aquesta serà una tardor calenta.
divendres, 19 de setembre del 2008
Eufòria?
Mesures que no són pas poca cosa, segons diu el Vilaweb entre les mesures aprovades s'inclou la prohibició de l'operació temporalment a empreses especialitzades en l'especulació a borsa.
Es podria arribar a pensar que el que s'ha viscut avui és com el "mercat" ha aplaudit la intervenció i regulació d'un estat, contrariant així algun dels principis sagrats del neoliberalisme: desregulació i no intervenció.
Però jo crec que es pot fer una lectura més prosaica: Estan contents perquè han vist que la festa continua. Que l'estat garanteix els calers.
Avui és festa grossa a les borses perquè els han dit: Podreu seguir acumulant beneficis. Avui, finalment, els diners públics emprenen el camí que els ha de portar a mans dels especuladors.
Que ningú no s'enganyi.
Els EUA han anat a "rescatar" el sistema financer. Què és això? Res més que l'altre gran principi del sistema neoliberal: "privatitza els beneficis, socialitza les pèrdues". Aquesta intervenció dels EUA és, en realitat, una gran victòria neoliberal: els EUA garanteixen que el negoci continua. El govern dels EUA s'ha rendit a Wall Street. Ja tenim les proves de qui mana de veritat.
I ara ens diran que s'ha salvat el sistema financer i, conseqüentment, l'economia i el sistema productiu, que avui, potser s'han salvat molts llocs de treball...
Ho dubto. Durant aquest any la borsa ha acumulat pèrdues. És una tendència que ve de l'any passat. Avui ha canviat la tendència? Una cosa que he après és que la borsa es comporta de forma histèrica: una mala notícia provoca pèrduesi una bona notícia, guanys. Es parla de pujades i baixades tècniques o per recollida de beneficis. És en aquestes pujades o baixades on els especuladors fan negoci, però aquesta ziga-zaga constant no amaga les grans tendències. Diria que avui s'ha viscut la típica eufòria histèrica de la borsa i una pujada esperable i, diguem-ne, tècnica. Com estarà la borsa d'aquí un mes o en acabar l'any? o la setmana que ve, si continua el degoteig de males notícies econòmiques?
Què ha canviat d'ahir a avui? que potser, de cop els deutes acumulats han estat pagats? No. Es va gastar el que es tenia i el que no es tenia, el fet és aquest. Però avui, a Wall Street, un munt de taurons i especuladors han vist com el mateix estat els garanteix que el joc continua. Que podran seguir especulant, ara ja, finalment, amb els diners públics.
D'aquesta forma, amb aquesta entrada de l'estat com a nou proveïdor de liquiditat al sistema (liquiditat que són diners públics, és dir, dels impostos dels ciutadans, és dir, diners que havien de servir per fer escoles, carreteres, pensions...) potser s'han salvat per ara llocs de treball, i estalvis de petits inversors.
Però potser no. El problema és que realment no se sap. El problema, per dir-ho suaument, és que de debò no s'ha resolt res i que no es pot dir molt bé si aquestes mesures van a favor de tots o només d'uns quants.
A les borses hi ha eufòria, però tant pot ser del riure histèric d'algú desquiciat pels aconteixements, com el riure psicòtic d'Hannibal Lecter que ha trobat una nova presa en els diners públics.
Si ara és bona la intervenció, també ho era abans. Abans era quan calia de debò. Quan encara es podia evitar l'especulació i que l'estafa de les subprime és dugués a terme amb la permissivitat i complaença de l'administració. Però llavors no es va intervenir, perquè l'estat servia als poderosos i milers de petits van quedar atrapats en la gran trampa hipotecària. I ara quan l'estafa es gira contra els seus promotors, de nou l'estat els protegeix, ara de forma activa, entregant-lis directament diners públics.
Jo crec que ara ja és segur, estem sols. L'estat no ens protegirà perquè no som nosaltres els que comptem. L'estat utilitzarà els nostres diners per salvar de la crisi als rics. L'estat retallarà les pensions als jubilats, no donarà ajudes, deixarà de fer carreteres, escoles i hospitals, i aquests diners s'aniran a protegir "el sistema".
Però el sistema no som nosaltres. Per a ells, nosaltres només som un cost del sistema.
Aquest és "el seu sistema". No el meu. No el nostre.
Un altre món és possible.
dimecres, 17 de setembre del 2008
Crisi
Pel camí la baixada del preu del petroli que en molt poc temps a reculat dels gairebé 150$ a posar-se sobre els 90$ el barril Brent. Per la contracció del consum, diuen, tot i que poden haver més causes. Tanmateix es veu que la producció no ha augmentat o sigui que pot ser realment això. En aquest cas és un símptoma clar d'una aturada econòmica a escala planetària.
Les (males) noticies econòmiques no venen només dels EUA: Al Regne Unit, l'entitat hipotecària més important està en negociacions per a ser comprada per un gran banc. Un ensenyament d'aquest dies és que això de posar-se a la venda es fa quan van mal dades i cal un comprador que salvi del trencament.
El resultat és que les borses baixen. Les pèrdues acumulades enguany són importants i preocupants.
Ahir vaig poder veure part d'una entrevista a un professor d'ESADE que van fer pel 3/24. El senyor aquest deia que aquesta baixada de les borses afectaria, sobretot a la gent que està a punt de jubilar-se i que ha basat els seus plans de jubilació en renda variable, o sigui, en bosra. Aquesta gent han vist com els estalvis d'anys han minvat molt en pocs dies.
Diguel'ls anys col·laterals.
Aquest senyor, però, no semblava excessivament preocupat pel sistema financer local.
És curiós: el Leopoldo Abadia, ex-professor de l'IESE (el professor de la crisi NINJA), en una altre entrevista sí que ho semblava de preocupat.
Potser, tot plegat, només és una qüestió de punts de vista.
Em va fer l'efecte que el professor d'ESADE representava un punt de vista més porper al de la banca. L'home deia amb un somriure que aquí no és com als EUA, on qui no pot pagar un deute hipotecari, agafa les claus, les torna al banc i s'ha acabat el deute, i llavors és el banc el que s'ha de menjar la casa amb patates. Aquí no. Aquí si algú no pot pagar el deute, el banc executa la hipoteca, subhasta la propietat i si encara queden deutes, aleshores aquell senyor ha de continuar pagant, i si no paga ell, ho faran els seus fills i si no, els seus nets.
Ho deia somrient. Per vomitar.
Una altre perla del professor de l'ESADE: en aquest país la gent abans deixa de menjar que deixa de pagar la hipoteca.
Potser sí.
Se m'acut una alternativa: la gent deixa de menjar un dia, dos, una setmana... però llavors cauen en el compte que són milers, centenars de milers... i la cosa s'embolica. No només deixen de pagar la hipoteca sinó que, fixa't tu, saquegen els comerços i potser tallen alguns caps.
S'ha gastat el que es tenia i el que no es tenia. Segurament que molta gent ha estat enganyada i segurament també s'ha deixat enganyar. Tot plegat, cobdícia a menor i major escala.
El que passa és que al cobdiciós petit la lletra petita de la hipoteca l'encadena a ell i a la seva descendència a un esclavatge econòmic a mans del cobdiciós gran.
Al cobdiciós gran, en canvi, quan es declara en fallida li ve el Banc Central a rescatar-lo. No fos cas que el sistema econòmic petés. El Banc Central juga amb els calers de tots. El Banc Central rescata al cobdiciós gran amb els diners públics dels petits, siguin cobdiciosos o no.
Grans mentides s'estan desvetllant aquest dies.
Són només mentides? Noooo! És només pànic injustificat per la manca de confiança? Noooo! hi ha més gent a l'atur. Quants nous aturats coneixeu des del juny? Tenen motius els aturats per sentir-se confiats? Noooo! i els treballadors en actiu? Tampooooc!
Coincidència d'experts i d'institucions: La crisi pot durar molt. La crisi pot ser molt intensa. Encara no se sap fins on arribarà ni quina durada ni quina profunditat tindrà. Ens els darrers dies i setmanes sembla que està agafant velocitat. És dir, la percepció és que les coses empitjoren de pressa en comptes de millorar quan ja portem una mica més d'un any des que el món va sentir per primer cop el mot subprime.
Això se'n va a fer punyetes?
Bé, de moment, anem passant, però els que en saben diuen que el pitjor encara ha d'arribar.
En tot cas, avui s'ha distribuït una publicació gratuïta, crisi, que val la pena llegir. Demolidor, alliçonador, subversiu, alliberador (consulteu la web http://www.17-s.info).
Potser és el moment d'anar despertant consciències. Anar pensant en desempallegar-se de la tutela interessada de governs i bancs. Anar pensant de forma seriosa en formes autogestionades i solidàries per a fugir del control del sistema, o simplement per a abastir-se del necessari i de sobreviure: potser cooperatives de consum, potser sistemes d'intercanvi, potser voluntariats socials...
Potser està arribant el moment...
dilluns, 15 de setembre del 2008
Suspens en començar el curs
És inacceptable.
Si no hi han calers, es treuen d'on sigui: es demanen crèdits o es deixa de fer una carretera, però les escoles han de funcionar com un rellotge. Aquestes xifres no són tolerables.
L'any passat, tot just cop encetat el govern d'Entesa, segon govern de les esquerres al Principat, i primer, diguem-ne, de regular, és a dir, amb l'objectiu únic de governar i fer-ho bé sense les estridències i les distorsions de la negociació de l'estatutet, es podia arribar a admetre -o no, que coi- amb un gran esforç el fort increment en el número de barracons que es va viure.
Pel camí fins avui és cert que s'han encetat les obres de moltes escoles noves i reformes i apliacions. Pel camí s'ha viscut l'emergència nacional de la manca d'aigua que al final la intervenció divina va acabar salvant. Pel camí també s'ha viscut la crisi financera i darrerament l'aturada de l'economia. Pel camí resulta que la població real de Catalunya està fregant, si no ultrapassa ja, els 8 milions d'habitants. El creixement poblacional que semblava que havia de moderar-se ha continuat al mateix ritme vertiginós, provocant l'obosolescència prematura de no pas pocs plans d'infraestructures. Tot això és cert i contrastable.
Però la realitat d'avui és que 20000 nens fan classe a 940 barracons.
Pel camí no s'ha arribat a resoldre aquest problema. Aquest és un problema tan estructural com puguin ser-ho les rodalies o l'aigua. Aquesta és una greu mancança de país. Com és que està passant això? És que no han estat capaços de preveure el creixement? Havent vist el ràpid creixement dels darrers anys, no han estat capaços de fer un seguiment estadístic i sociomètric més precís i continuat que els permetés saber en cada moment quines eren les necessitats reals actuals i la projecció de les futures? Tan ofegada està l'economia de la Generalitat que no es podia prendre el pols a les necessitats del país o és que, senzillament, ja no hi havia caixa per emprendre la construcció de les escoles que manquen?
No és només el problema dels barracons. Els mestres estan en peu de guerra. La USTEC amenaça amb vagues. El Pacte Nacional per l'Educació va alçar grans expectatives. La Llei de l'Educació a Catalunya, en canvi, està alçant molts i greus recels.
No hi han excuses.
El Govern del Principat comença el curs amb suspens en educació.
dijous, 11 de setembre del 2008
11 de setembre
Encara hi ha combat. En molts fronts. També és un dia de festa i d'ajuntar-se les famílies. Que tingueu una bona Diada, sigui quin sigui l'esperit que li doneu al dia.
Visca Catalunya Lliure!
dimecres, 10 de setembre del 2008
100 anys d'estelada
Seguint la crida de la Mar Roca Sol, per commemorar el centenari de l'estelada, i com que demà és la Diada Nacional de Catalunya, penjo l'estelada roja al bloc.
100 anys d'estelada. Bandera de Combat.
Visca Catalunya Lliure!
dimarts, 9 de setembre del 2008
dues notícies
En dates recents he gaudit el plaer de la lectura de Guerra i Pau i en l'actualitat estic amb la lectura d'Anna Karenina, que també està satisfent les expectatives.
Segueixo. Una parell de notícies frapants: un de cada quatre nens de l'estat viuen en condicions de pobresa; dues, la meitat de la població entre 25 i 64 anys de l'estat només té els estudis obligatoris.
M'agradaria conèixer les dades referides als Països Espoliats. Em temo que estaran per l'estil.
Molt més enllà que les infraestructures hi ha una aposta fonamental, estructural, estratègica per al futur d'un país: la infància. Molt més enllà del país que volem hi ha quelcom tan gran com la simple dignitat humana. És inacceptable que la infància estigui desprotegida. És inacceptable que la quarta part dels infants d'aquest país estiguin en condicions de pobresa.
Obrint el camp, resulta que això passa perquè una quarta part de les famílies amb fills viuen en condicions de pobresa. Com s'ha arribat a aquesta situació? Els anys de la "bonança" econòmica no han repercutit en una taxa d'atur baixa. De forma sorprenent ha calgut fer ma de l'immigració per a mantenir la "bonança" econòmica. A la llum d'aquest fet, les declaracions del ministre de treball resulten incomprensibles: Abans, la força de treball de l'atur propi no s'adequava a l'oferta de treball i calia l'arribada de la immigració; ara, l'oferta de treball minva, però fa l'efecte que el perfil de l'atur propi és essencialment el mateix que abans. El resultat es pot esperar: increment de l'atur, amb el de perfil propi més el de la immigració que perdrà la feina que va venir a ocupar.
Aquest perfil d'atur propi s'explica per la segona notícia. Tots aquests anys de "bonança", inclús els anys anteriors, podríem dir-ne la època de la generació dels nostres pares, van veure un país en reconstrucció o en construcció. Un país on no calien gaires estudis. Un país, a més, que va créixer sota el jou d'una dictadura feixista que llançava eslògans com "menos latín y más deporte" - eslògan que, per cert, avui encara té molta predicamenta- i que és tota una declaració d'intencions. Un estat poc propici, combinat amb una forma de pensar on predominava el "No perdré el temps estudiant perquè vull treballar i guanyar-me la vida. Tindré una casa, un cotxe, em casaré i tindré fills". Això llavors es podia fer. Però aquesta combinació ens duu a l'estat actual de baix nivell de preparació de la meitat de la població activa. Dues generacions perdudes.
Què es pot fer? protegir les famílies és una frase molt bonica. M'entusiasma això de les "polítiques actives de protecció". Tampoc entenc gaire bé què vol dir "actives" i em penso que només és una més de les moltes paraules i frases fetes del màrqueting polític. Paraules buides.
En tot cas, em penso que la millor protecció seria un atur baix, uns salaris dignes, escola i sanitats públiques gratuïtes i de qualitat i, en general, una seguretat social que funcionés.
I confiança, és clar, confiança en el propi país i en el propi futur.
Tot això no s'inventa ni es construeix d'un dia per l'altre. Tot això és un país fort convençut de les seves forces i disposat a usar-les.
No som un país fort o, si més no, tenim poca confiança en les nostres forces.
El dijous és l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.
Començant per la confiança, tant de bo que aquest dia marqui un positiu canvi de tendència.
diumenge, 7 de setembre del 2008
Unitat catalana
Potser vol dir que la crisi està debilitant al govern de Madrid i que això des de Barcelona es veu com una oportunitat única d'obtenir un bon finançament, que sigui dit de pas, és imprescindible doncs la crisi també està debilitant al govern de la Generalitat.
Potser vol dir que la crisi és prou bèstia com per a que a Barcelona s'hagi entès que cal anar a per totes i cal estar disposats a morir matant.
Potser vol dir que a Madrid també ho han vist això i que la revolta per un finançament just que aixecaria un front Català-Valencià-Balear davant Madrid es veu com el pitjor dels escenaris.
Un canvi profund en el model de finançament de l'estat que deslliurés els Països Espoliats del seu dèficit fiscal suposaria un aprimament de l'estructura administrativa central que les xarxes clientelars sobretot del PSOE no podrien suportar.
El cas és que el Guerra diu que des de Catalunya es vol derrocar al govern d'Espanya.
Com si això fos possible. A l'inversa sí que ho és: ja sabem com en ZP es va carregar a Maragall, va timar a Mas, va enganyar a tots els catalans amb les mentides sobre l'Estatut.
Però des d'aquí no es pot tombar el govern d'allà. No es disposa de tanta potència de foc. Això sí: com va dir en Ridao, Si Catalunya cau en un pou econòmic i social, Espanya la seguirà. No és cap amenaça, és la simple constatació de que el sistema econòmic i social està interrelacionat i que no es pot deixar que s'ensorrin Catalunya, el País Valencià i les Balears sense que les conseqüències econòmiques siguin devastadores per a l'estat.
El millor del cas és que no s'està demanant ajuda. El que s'està demanant és pagar el mateix que la resta pels mateixos serveis. El que s'està demanant és que s'aturi l'espoli. El que s'està demanant és un model de finançament que aturi l'espoli fiscal.
I llavors al Guerra li surt la vena "socialista". "O s'és socialista, o no se n'és". Com si ell fos massa socialista. Com si algú d'aquest govern que aplica mesures tan ultraliberals com els 400€, o els xecs nadó, o els xecs lloguer (on a més, ha mentit perquè no els dóna) fos socialista. Quin socialisme és aquest que vol mantenir un sistema de finançament que espolia Catalunya, on hi viuen més d'un milió de pobres, més pobres que ciutadans té Extremadura, comunitat autònoma on el 25% de la població activa són funcionaris del PSOE. Tots ben pagats i fidels votants. I això és el que vol mantenir el Guerra: els vots comprats amb els diners robats.
Aquest govern del PSOE és dreta econòmica com el PP. La diferència entre PSOE i PP és que el PSOE no és la ultradreta social carca del PP. Què vol dir això? Si el Rajoy aconsegueix treure's de sobre el fantasma dels Aznar, Zaplana i Acebes i s'envolta dels col·laboradors correctes, ja no servirà de res el gran recurs electoral del PSOE: "que ve el PP!".
Els del PSOE que ja han vist les orelles del llop i ara es despengen amb una llei sobre el suïcidi assistit, per excitar l'ala més carca del PP, a veure si així es distreu l'atenció sobre la crisi.
Ves a saber. Igual preveuen que la crisi serà tan bèstia que caldrà regular que la gent és llenci des dels gratacels.
Al PSOE li aniria la mar de bé un gran debat sobre el dret a morir i tota la pesca. Però no se'n sortiran. El problema és que el gran debat el tenim ja sobre el dret a viure. El dret a a viure quan no tens feina, quan la cistella de la compra puja, quan la hipoteca també, quan l'atur puja... Els grans debats filosòfics van bé quan és època de vaques grasses. Com la cultura, que és filla de l'oci. Quan les vaques són famolenques la gent es preocupa de menjar cada dia i amb això ja en té prou i no s'està per animalades.
Més o menys com sembla que està passant amb la unitat catalana. No és que siguin amics de cop. No. Entre ells es matarien. Inclús els tres partits del govern català. Però hi ha un fet: una crisi al carrer, diuen que una crisi com la del 29 o pitjor. No sabem quant durarà ni quina profunditat tindrà.
Potser, per una vegada, han entès que cal anar junts perquè la percepció és que o ens en sortim amb un finançament adequat o les conseqüències seran molt greus. Greus per a les nostres butxaques. Greus per a la qualitat de vida que sembla, amb tot, destinada a empitjorar o a canviar o a decréixer.
O potser no. Potser tot és escenificació i estan esperant el millor moment per deixar-se timar i tmar-nos a tots.
En tot cas, des de Madrid s'han reservat la carta del constitucional. Al final, passi el que passi, sempre podran carregar-se l'estatutet.
Tot plegat, cap sortida. O, si més no, cap sortida dins el seu esquema constitucional espanyol. El que ens cal de debò és la nostra constitució de la República Catalana.
Veurem com acaba el culebrot però no tinguem moltes esperances. Ni tan sols en l'hipotètic i inversemblant cas que s'aconsegueixi un bon finançament ens escaparem de la crisi. Ja hi som. ja hem fet tard per a posar-hi mesures. Caldrà capejar el temporal sols. La crisi ens l'haurem de menjar. Molta sort.
dissabte, 6 de setembre del 2008
Amadeu Casellas abandona la vaga de fam
El que interessa: "Amadeu Casellas va abandonar ahir la vaga de fam que protagonitzava des de feia setanta-sis dies. L'advocada del reclús anarquista, Diana Reich, explicà a VilaWeb que el Síndic de Greuges va traslladar a Casellas el compromís del departament de Justícia d'atorgar-li dos permisos de 48 hores quan es recuperi de la vaga de fam i després, obtindrà un tercer grau penitenciari restringit que el permetrà treballar fora de la presó i anar-hi a dormir"
Espero que Amadeu Casellas es recuperi aviat i que pugui gaudir un altre cop de la llibertat, si més no del tercer grau.
La història d'Amadeu Casellas continuarà. Està per veure per quins camins. Està per veure si es farà honor de les promeses fetes.
Tant de bo que el cas d'Amadeu Casellas serveixi per alguna cosa. Però avui, si més no, me n'alegro que hagi abandonat la vaga de fam.
Més enllà de grans paraules i d'èpiques de lluites i combats. Avui, potser, ha salvat la seva vida.
divendres, 5 de setembre del 2008
Llibertat per Amadeu Casellas (i 2)
Avui he trobat aquest article posterior publicat també a Vilaweb que amplia una mica el primer. Hi diu el següent:
"Abans de la condemna del 1986 per atracament a mà armada, Amadeu Casellas ja havia estat a la presó. El 1973 va entrar en un grup anarquista que va començar a atracar bancs el 1976 per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i recursos per al grup. El 1979 el van agafar i empresonar; quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada; un any més tard el van tornar a agafar i empresonar. El 1985 reincidí i un any més tard fou empresonat de bell nou. Des de llavors és a la presó, tot i que ha tingut uns quants permisos en tot aquest temps. L'any 2000, a més, va fer anticossos de sida quan era a la presó i va aprofitar una revisió mèdica per escapar-se. Va trucar a Institucions Penitenciàries per dir que no volia tornar a la presó on s'havia contagiat, però aviat el van tornar a detenir. Més ençà, encara va cometre més delictes, trencaments de condemna, però el 2006 va reincidir i va atracar una entitat bancària de Vic, fet que li va costar quatre anys i mig de presó més."
No puc negar que quan ho he llegit m'ha decebut. He rumiat una estona sobre això. Què volia dir amb el meu post anterior? que l'estat mantenia empresonat un anarquista només pel fet de ser anarquista? que l'estat el mantenia tancat saltant-se fins-hi tot les mateixes lleis de l'estat?
Però, el cas és que les lleis de l'estat sí que s'estan aplicant en aquest cas. De fet, l'estat pot al·legar que el pres no està penedit ni rehabilitat segons les seves mateixes paraules i que si està en presó és per un delicte que va cometre el 2006.
Vist així ja no és tan clar, no?
Però, d'altra banda què vol dir penedir-se o rehabilitar-se? estem parlant d'un anarquista que considera que atracar un banc és una forma de lluita contra el capital. És el seu enfoc. En aquest cas, què vol dir penedir-se ? vol dir abandonar els propis ideals? Penedir-se vol dir que renuncia explícitament a la lluita armada? En aquest cas, penedir-se seria trair-se. Donar la raó i acceptar el càstig del sistema opressor.
És dir: cal acceptar que si Amadeu Casellas surt amb vida d'aquesta vaga de fam i és alliberat, existix la possibilitat real que torni a atracar un banc.
Tornem a les lleis. Pel que sembla concloure's de les informacions aparegudes, existeix la possibilitat legal d'agrupar les condemnes de forma que es podria arribar a obtenir el tercer grau penitenciari.
Sí, en aquest cas, però, cal que un jutge estigui de prou humor per fer-ho, tot i que em fa l'efecte que hi ha la recomanació de ser "benèvols".
Jo m'he decebut abans perquè la història ja no era tan senzilla? ja no estic parlant d'un heroi innocent i idealista tancat a presó per uns errors de joventut? No és el cas.
No. Potser ni tan sols parlo d'algú que té unes conviccions i que ha actuat seguint aquestes conviccions. Potser, inclús, només parlo d'algú que viu a la marginalitat.
El cas, però, és que no se exactament de qui parlo. Només he sentit que hi ha alguna possibilitat que aquesta persona sigui lliure si les lleis s'apliquen d'una determinada manera.
I llavors la cosa es redueix al següent: Aquest home està en vaga de fam a la presó per demanar que se li apliquin les lleis de forma favorable per a que pugui ser lliure. Està disposat a deixar-se morir en aquesta lluita per ser lliure.
M'és igual si el primer que farà si surt és atracar un banc.
És un home que està lluitant per la seva llibertat i està disposat a morir per ser lliure.
Per mi, amb això n'hi ha prou.
Amadeu Casellas, Llibertat!
dimarts, 2 de setembre del 2008
Llibertat per Amadeu Casellas
Qui és Amadeu Casellas? Per què fa això? Aquest resum de l'Enric Borràs Abelló al Vilaweb ens posa en antecedents:
"Amadeu Casellas compleix condemna des del 1986 per atracament a mà armada, entre més delictes,però mai no ha estat condemnat per haver fet mal a ningú. Però ja havia estat a la presó abans. El 1973 va entrar en un grup anarquista que, per aconseguir diners per a les famílies treballadores que feien vaga i per sufragar-se va començar a atracar bancs el 1976. El 1979 el van agafar i empresonar però, quan va sortir, el 1981, continuava pensant igual i va tornar a la lluita armada. Va tornar a sortir el 1985 i un any més tard el van tornar a empresonar. Així, doncs, des del 1979 tan sols ha passat dos anys fora de la presó.
Durant tot aquest temps Amadeu Casellas ha passat per moltes presons i ha viscut el traspàs del sistema penitenciari del govern espanyol al de Catalunya. Diu que les condicions higièniques i el menjar han millorat, però que tota la resta continua igual, que hi ha maltractaments de moltes menes i que la presó no serveix precisament per reintegrar els presos. Sempre ha lluitat per millorar les condicions de vida dels presos, ha participat en força protestes i vagues de fam i Francesc Arnau considera que això l'ha perjudicat i ha fet més difícil que li fessin informes favorables perquè sortís de la presó. L'advocat Francesc Arnau considera que la situació de Casellas és com la de molts altres presos que no tenen ningú a fora que vetlli pels seus drets."
El mateix Amadeu Casellas ha escrit aquest comunicat en el que es presenta i ens explica la seva situació:
Comunicat d’Amadeu Casellas: "Vull agrair públicament el suport que estic rebent"
D’entrada em presentaré, per als qui no em coneguin. Em dic Amadeu Casellas Ramon, i fa més de dues dècades que sóc la presó. Estic en vaga de fam des del dia 22 de juny de 2008. Hi haurà gent que estarà d’acord amb mi, i altra que no; tots mereixen el meu respecte, perquè en això es basen les llibertats individuals.
Els motius que m’han portat a aquesta vaga (fins a les últimes conseqüències) són: denunciar i protestar per la situació en què es troben, a les presons catalanes i de tot l’estat, companys meus, i jo mateix. Perquè darrera aquests murs es cometen tota mena d’abusos i tortures per part de les institucions penitenciàries, amb la permissivitat i complicitat dels jutjats de vigilància, i amb la ceguesa, cinisme i hipocresia a què ens tenen acostumats els polítics i la justícia.
La majoria dels qui estem dintre aquestes parets no demanem un tracte de favor ni de privilegi per part de les institucions penitenciàres, ni dels jutges, ni dels polítics; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró…i un llarg etcètera. Perquè tots sabem que ells poden comprar la seva llibertat, amb diners i influències.
La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic.
Però se’m nega la llibertat perquè jo no sóc submís amb un sistema penal i penitenciari podrit i corrupte, tal com es demostra en el dia a dia, en què aquesta constitució i aquestes lleis catalanes i espanyoles de què tant parlen els polítics i els jutges no s’apliquen. Per què no em concedeixen la limitació de condemna? La resposta és molt senzilla: perquè vaig néixer pobre, com tants altres companys. I no hem d’oblidar que, en democràcia, es gaudeix de llibertat sempre i quan no s’utilitzi.
No sé com acabarà aquesta vaga. Tinc l’esperança que se’m doni el que, per dret i per llei, em correspon, i que sigui lliure, a la fi. També espero que aquesta vaga serveixi perquè els meus companys tinguin una mica més de llum i d’esperança; perquè molts d’ells no tenen la mateixa fortalesa i es queden en el camí i en l’oblit.
També vull aprofitar aquest comunicat per agrair públicament el recolzament que estic rebent per part de la meva mare, a qui estimo moltíssim; agrair-lo també a la CNT de Manresa i d’altres llocs; als meus grans amics (…) i a tants d’altres que no dic, perquè la llista seria inacabable. A tots , gràcies pel vostre recolzament. També vull donar les gràcies a tots els qui m’estan escrivint i animant: perquè, sense el vostre suport, el més segur és que em faltaria la força. Gràcies a tots.
També vull agrair d’una manera molt especial la tasca de la meva advocada i del seu company. Perquè, malgrat les dificultats que tenen, no m’hn deixat ni un minut.
Gràcies a tots! La vaga de fam continua, i la lluita serà llarga. Però, entre tots plegats, amb el vostre suport, guanyarem i seré lliure.
Una abraçada fraternal i llibertària.
Llibertat o mort!
Salut i anarquia!
Post Data: Avui som nosaltres, els qui estem dins de la presó, però…i demà? Podeu ser vosaltres?
Amadeu Casellas Ramon.
Hospital Penitenciari de Terrassa.
27 d’agost de 2008."
Per demanar la llibertat d'Amadeu Casellas, es pot escriure...
...Al responsable de la reducció de la condemna que és:
Jutgessa Erika López Gracia
Jutjat Penal núm. 2 de Manresa
C/ Alfons XII, 7. Manresa
Descarregar escrit model [PDF]
...Als responsables de donar-li el tercer grau que són:
Secretari Albert Batlle i Bastardas
Direcció general de Serveis Penitenciaris.
C/ Aragó, 332. Barcelona.
Descarregar escrit model [PDF]
També se li pot demanar al
Excel·lentíssim Senyor Rafael Ribó i Massó
Síndic de Greuges de Catalunya
C/ Josep Anselm Clavé, 31. 08002 – Barcelona
Descarregar escrit model [PDF]
Finalment, també pots escriure-li a ell mateix i mostrar-li el teu suport:
Amadeu Casellas Ramón
Hospital de Terrassa-Pabelló Penitenciari
Carretera de Torreblanca S/N
08227 Terrassa
Amadeu Casellas, llibertat!