dijous, 25 de setembre de 2008

un sistema sòlid

El sistema financer espanyol és el més sòlid del món. La primera reacció ha estat interrogar-me, incrèdul, està sonat? Després, però, he pensat que no es pot dir una cosa així sense tenir algun argument i m'ha vingut al cap l'entrevista que van fer-li fa uns dies a un professor d'economia d'ESADE. Aquell senyor deia que les diferències entre el sistema financer dels EUA i de l'estat espanyol són: 1-aquí els deutes es paguen i no funciona el sistema de tornar les claus al banc quan no es pot pagar la hipoteca. Aquí, si no pagues el deute tu, ho faran els teus fill, o els teus nets, o el pobre desgraciat que acabi sent el teu hereu; i 2-La gent deixa de menjar abans que deixar de pagar els deutes.

Potser aquesta és la gran fortalesa del sistema financer espanyol: que tots aquests fills i nets que encara no han nascut acceptaran de bon grat (?) pagar els deutes de la generació dels seus pares.

A la propera generació ja li estava quedant el regal enverinat d'un món contaminat i esgotat, i ara, a sobre, se'ls està deixant la càrrega dels deutes financers de la generació dels pares.

Potser el ZP pensava en això. O potser sap alguna cosa més que la resta dels pobres mortals no hem albirat. O potser és un mentider, que tampoc seria la primera vegada que se'l pesca amb la nàpia creixent.

El dia d'avui ha estat espectacular: primer l'anunci de l'apocalipsi (apocalipsi per a qui?) segons sant George Bush. Obama i McCain corren a Washington per aprovar el pla de rescat (rescatar a qui?) amb diners públics i, com a conseqüencia previsible, les borses, histèriques elles, han repuntat tot i que sense l'eufòria cocaínica del passat divendres.

Ja em pensava que ho havia vist tot, però no, els empresaris de la CEOE diuen que cal abaratir els acomiadaments. Aquesta és la forma de combatre la crisi: Poder acomiadar sense indemnització. Extraordinari. Els afortunats que conservin la feina que treballin 65 hores a la setmana, o 70, o les que calguin, i si no al carrer, que de treballadors disposats en sobraran.

Són mesures que ajudaran a "millorar" la productivitat.

No tinc molt clar que entenen aquests mafiosos per productivitat, però jo tinc clar què és la productivitat pe mi: guanyar més diners fent la mateixa feina.

Bé, doncs no cal ser un crac per veure que si els salaris no pugen al ritme de l'IPC, l'única forma d'augmentar la meva productivitat personal és treballar menys. És una simple qüestió de ràtios.

Evidentment, com això no puc fer-ho, la meva productivitat personal està disminuint. Les 65 hores són un cop definitiu a la meva productivitat personal.

Ho accepto: des del punt de vista de la patronal cal abaratir el cost del treball per augmentar la seva productivitat, en resum, els seus beneficis. Pagar salaris d'esclavatge és una forma de fer-ho.

Però llavors el que hi ha aquí és un conflicte d'interessos: defensar la productivitat segons el punt de vista d'uns pocs, la patronal, o fer-ho des del punt de vista dels assalariats.

Els de la CEOE que no em demanin comprensió. Si ells guanyen, jo perdo.

Doncs mirin, faré el que calgui per guanyar jo.
Publica un comentari a l'entrada