Pàgines

dimarts, 31 d’agost del 2010

Carta oberta de Joan Puigcercós als i les independentistes

Al Vilaweb d'avui, Joan Puigcercós adreça aquesta carta oberta als i les independentistes. Explica el punt de vista d'ERC, i els plantejaments estratègics que han propiciat els dos governs tripartits i que orientaran el partit en la propera legislatura.

El reprodueixo a continuació (les negretes són meves, m'han semblat idees clau):




Carta oberta als i les independentistes

L'independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se'n parla d'una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l'actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M'agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l'independentisme.

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Una de les bones notícies del creixement social de l'independentisme és la seva extensió transversal entre gent d'ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d'esquerres, n'hi ha de liberals, de conservadors, de democristians... Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.


Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.

Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya).

És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Visca Catalunya lliure!

Joan Puigcercós
President d’Esquerra

dijous, 26 d’agost del 2010

La reforma laboral supera el tràmit al Senat.

La reforma laboral que impulsa el PSOE i que és l'atemptat més gran contra els drets dels treballadors d'aquest país dels darrers 30 anys ha estat aprovat al senat amb els vots a favor del PSOE i de l'Entesa Catalana de Progrés (PSC, ERC i IC) més l'abstenció de CiU i PNB.

Com a militant d'ERC només puc dir que em sento molt emprenyat i disgustat pel suport que els senadors d'ERC han donat a aquesta llei. Suposo que el fet d'haver-se presentat en coalició amb PSC i IC tenia el risc d'haver-se d'empassar algun gripau. Suposo que s'ha fet per disciplina de grup. Vull creure que aquest ha estat el motiu.

Però aquest gripau és dels que tenen molt mal gust. No em serveix que un l'Entesa s'autoproclami "de progrés" si després es fan polítiques de dretes. Això no ha tingut gràcia. La 'E' d'ERC vol dir alguna cosa, i no vol dir votar lleis que criminalitzen als aturats i deixen sense protecció i drets als treballadors.

El pitjor és que en el tramit al senat la reforma laboral s'ha endurit encara més. Els treballadors perdem un llençol en cada bugada.

En concret i a falta de detalls, sembla ser que (aprofito un mail que m'ha passat un company de CGT):

-Absentisme: es podrà acomiadar de forma procedent a qui tingui més d'una baixa amb un total del 20% de les jornades de 2 mesos, és dir: 12 dies. Fins ara només es podia acomiadar si l'absentisme total de l'empresa era del 5%. Al senat han eliminat els percentatges. Més et valdrà no posar-te malalt.

-Sancions pels aturats: passats 30 dies no es podran rebutjar ofertes de formació. Després d'això vindrà que no es puguin rebutjar ofertes de treball. El que es pretén aconseguir és obrir el camí a obligar a acceptar ofertes de treball precari.

-Conversió de temporal a fix gairebé impossible: Abans del pas pel senat, la reforma deia que si un treballador encadenava més de tres anys amb la mateixa empresa passaria a fix. Ara s'ha introduït un canvi que diu que això serà així només si és "de forma ininterrompuda i en el mateix lloc de treball i amb idèntica activitat". Només cal modificar una coma, o una paraula en cada contracte temporal que se li faci al treballador per assegurar-se que mai passarà a fix.

Al 29 de setembre hi ha vaga. Però segurament pel 29 la reforma ja estarà aprovada perquè està cremant les etapes ràpidament. La vaga calia haver-la fet al juny com a molt tard. Cada dia que passa la mobilització del 29S esdevé més i més inútil. Ara bé, hi ha una possibilitat de que serveixi per alguna cosa: la vaga comença el 29 i ja veurem quan acaba: fem-la indefinida. Dubto que cap reforma laboral tiri endavant amb una setmana de vaga general.

Només que em temo que la del 29S serà una vaga per a la galeria, i ja veurem com de general.

Tanmateix, tots, cadascú, hem d'actuar segons el que creiem que és just. Jo crec que si lluitem podem perdre, però si no lluitem perdem segur.

Raimon Panikkar, descansi en pau




Acabo de sentir per la ràdio la notícia de la mort de Raimon Panikkar.

Al Panikkar me l'escoltava per la ràdio, al programa del Bassas, els matins quan anava a la feina. Quan tocava Panikkar sabia que el discurs no em deixaria indiferent, que escoltaria arguments rumiats i gens convencionals.

Després vaig poder llegir algunes de les converses entre Panikkar i Bassas en el llibre de recull que va publicar Catalunya Radio. Aquelles converses, fins i tot quan les qüestions tractades semblaven més un exercici dialèctic que no un autèntic i quotidià dilema ètic, resultaven instructives i em feien rumiar.

Er algú amb el que crec m'hauria agradat parlar.

Se'n va un savi. Un mestre.

Que descansi en pau.



La meva pregària

És un crit
Que no projecta
-en un Altre que no hi és,

És un plany
Que no extrapola
-del dolor el seu sentit.

És un prec
Que no imagina
-que tot l’univers el sent.

És un goig
Que no es creu pas
-alegria universal.

És un cant
Que no s´escolta
-com si fos a si mateix.

És un doll
Que surt de l´ànima
-com si fos un respirar.

És un plor
Que el cos lamenta
-perquè no es pot amagar.

És un prec
Que jo m´invento
-pel que no puc atrapar.

És un salt
Que el meu cor sent
-per no estar en lloc absent.

És un bes
Que surt dels llavis
-puix no saben més parlar.



La meva pregària és muda
Car no sap dir estimar.

A quin Déu es dirigeix
Puix que Déu està pertot?

De quin dimoni s´enfuig
Si fugir ja és demoníac?

A quin àngel s´encomen
Si l´àngel vetlla per mí?

No és diàleg,
No som dos:
Car pregar no és xerrameca.
No és monòleg,
No som u:
La pregària no és silenci.

Què serà doncs la pregària,
Sinó viure amb atenció,
Escoltant l´alè de Vida
Que palpita a tot arreu,
I escoltant-lo transformar-lo
Per fer-lo més bell I bo?

No és pregària inocencia
Que no vol sinó estimar?



Raimon Panikkar
La nova inocència

dimecres, 25 d’agost del 2010

Festa Major Sants 2010!

Sants està de Festa Major!

Ahir, a l'Espanya Industrial "Delafé i las Flores Azules" van presentar el seu rap poètic, fresquet i de bon rotllo. Ja els coneixia,i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe. Com era d'esperar, en viu sonen molt millor. No ens vam poder estar gaire estona, però el suficient com per fer alguna foto i decidir-me a escoltar el seu últim disc "vs Las Trompetas de la Muerte".

De l'últim treball de "Delafé y las Flores Azules" es poden trobar els vídeos promocionals al youTube, però aquest és d'un veí que el va gravar ahir al concert. El directe és vida. Gràcies company!!



Per cert, una reclamació: un cop vistos els diferents carrers només puc que solidaritzar-me amb la protesta de la comissió organitzadora del carrer Canalejas. Jo tampoc em crec que la decoració del seu carrer mereixi només el sisè premi. Home! jo no dic guanyar, però mínim podi!

Una proposta: crear el canal #festamajorsants al twitter! i que els piuladors santsencs posem els twets allà.

En tot cas, feliç festa major a tots! Ens veiem als carrers.la festa to just ha començat!

dimarts, 24 d’agost del 2010

Manters a Calafell i el Vendrell

Avui els ajuntaments de Calafell i el Vendrell han retirat la seva proposta de reservar un espai de tolerància per als "manters".

la idea era que en aquesta zona de tolerància, els mossos no hi entrarien i els deixarien vendre. A canvi, els manters es comprometien a no sortir d'allà.

Una proposta així per força havia de provocar un incendi. Evidentment, si jo soc comerciant i pago impostos, no m'ha de fer cap gràcia veure com l'ajuntament reserva un espai per a una activitat que escapa dels deures contributius. Un basar al més pur estil dels socs àrabs. Una zona franca xarona per a DVD i música pirata.

Ara bé, què ha pogut portar als ajuntament de Calafell i el Vendrell a arribar ni tan sols a plantejar quelcom així? oficialment la qüestió es planteja com una manca de policia. Serà veritat. Sembla que la conselleria ha ofert més policia i que amb això els dos ajuntaments n'han tingut prou per fer-se enrere.

Així que el que diré segurament no és veritat. En definitiva és més que probable que la majoria dels venedors ambulants que han posat el Vendrell i Calafell en el centre de l'huracà siguin "professionals" de llarga experiència en el ram. Però no he pogut deixar de pensar que hi ha una crisi de cavall allà fora i m'ha semblat veure una rel·lació entre aquest afer dels manters i un increment en l'economia submergida.

Dit d'una altre forma, potser és un problema d'ordre. Però el soc àrab, els manters, els intercanvis i una economia en negre o alternativa que no declara però que és fonamental per a la supervivència són quelcom que va a més, o aquest és l'efecte que em fa. No crec que només sigui un problema d'ordre. I anem amb compte si el plantejament que en volen fer des dels diferents governs es reduir les respostes espontànies, alternatives, o en negre, a la crisi, a un problema d'ordre. Anem a compte que no oposin porres a iniciatives justes.

Per cert, que els brots verds de l'economia de començament de l'estiu sembla que s'han assecat amb les calorades dels últims dies. D'això en parlaré un altre dia. Però estem a una setmana de veure quantes persianes romanen "tancades per vacances" en començar el setembre. Encetem un nou curs i no va de broma: seguim enmig de la tempesta perfecta. El dia 29 hi ha vaga. Caldrà lluitar.

el rescat el pagarà sa p...

Al final, els dos voluntaris de la ONG "Barcelona Acció Solidària" han tornat a casa després de que Al-Qaida els alliberés del llarg captiveri al que els ha sotmès.

Està bé que així sigui i que recuperin la llibertat i la seva vida. Res a dir.

Tanmateix, el regust que deixa aquest afer és agredolç i ambigu.

Era absolutament necessari que aquests voluntaris viatgessin amb una caravana que travessava zones en conflicte? no té tot plegat un cert aire d'aventura? de turisme en plan París-Dakar?

¿Perquè un no pot treure's de sobre la sensació que quan visita la web de Barcelona Acció Solidària hi ha alguna cosa que no lliga gaire? ¿de veritat es creuen això del "Turisme Solidari"? ¿qui fa aquest "Turisme Solidari" enguany que amb la crisi el més semblant a fer turisme per a molts ha estat passar un parell de setmanes al poble dels avis? ¿no fa la web de BAS, i tot el discurs que se'n desprèn, un tuf de cosa elitista (per no dir pijo-progre)?


En fi. Benvinguts siguin els voluntaris aquests. Segur que ho han passat malament i això no li desitjo a ningú... això sí, també els diré una cosa: quan avui un representant de BAS ha anunciat que l'any que ve hi tornaran per una ruta diferent jo m'he encès, i un pensament m'ha creuat pel cap com un llamp: el rescat el pagarà sa puta mare!

diumenge, 22 d’agost del 2010

Concert econòmic: l'engany de CiU

El Cercle Català de Negocis reflexiona sobre la proposta de CiU de "demanar el concert econòmic".

En resum i ràpid: és una presa de pel. La sentència del Tribunal Constitucional es carrega tots els arguments que podria utilitzar CiU per a demanar semblant cosa, i en el cas que el govern de torna Madrid: sigui PSOE o sigui PP, decidissin modificar alguna llei per tal de permetre algun avenç en aquest sentit, l'oposició respectiva PP o PSOE en tindria prou amb anar al Constitucional.

Per cert que això mateix és el que passarà amb el "rescat de l'estatut". El PSOE pot pretendre canviar alguna llei per saltar-se la sentència, dubto molt que ho facin, però en cas que cometessin aquest absurd, el PP en tindria prou amb presentar recurs al constitucional que li donaria la rao, més que res, perquè ja se l'ha donat ara.

A dia d'avui menteixen PSOE, PSC i CiU. PSOE i PSC quan diuen que rescataran l'estatut, i CiU quan diu que demanarà una cosa que no se li pot donar constitucionalment.

La cosa és molt simple: O independència o claudicació. I si anem pel camí de la independència, tard o d'hora caldrà saltar-se les lleis espanyoles. D'aquí un mes o mes i mig, a l'octubre, a molt estirar el novembre, caldrà triar un nou Parlament. Serà un Parlament que dirà mentides? o serà un Parlament valent, amb majoria independentista? serem un poble valent disposat a guanyar la seva llibertat?

Serà una bona oportunitat per fer passes endavant.

Reprodueixo l'opinió del Cercle Català de Negocis sobre la proposta de Concert Econòmic de CiU. L'article va apreixer dissabte 21/08/2010 a l'Avui.



Concert econòmic: l'engany de CiU

per Junta executiva del Cercle Català de Negocis

Convergència i Unió ja ha començat la campanya per intentar convèncer l'electorat que ara cal anar assumint noves quotes d'autogovern, començant per aquelles en què hi ha més complicitat social i política –diu–, i sense límits. El primer pas, doncs, és assumir el concert econòmic.

Caldrà que el Sr. Mas ens digui com pensa fer-ho, perquè la proposta, després de la sentència del TC, és totalment inviable. És evident que la sentència del TC crea plena jurisprudència sobre el tema i deixa clar que no són argumentables els drets històrics, ni el principi d'ordinalitat, ni la bilateralitat, ni un màxim de solidaritat interterritorial. Basant-se en què, doncs, es veuen amb cor d'aconseguir el concert econòmic, si el sistema de finançament que sortia de l'Estatut implicava un resultat molt menor i ha estat desballestat sense pietat?

Si algun lector encara té dubtes sobre el tema només ha de repassar els articles dels darrers dies d'aquest mateix diari, de distingits economistes com ara la degana Elisenda Paluzie, el doctor Emili Valdero i el catedràtic Guillem López-Casasnovas. Imaginem que la proposta de CiU va en línia amb el que hem sentit darrerament, ser prou forts per tornar a ser necessaris al govern central i obligar-lo a negociar.

Però amb la sentència del TC aquesta via ja no és factible, ja que si CiU o qui sigui pacta amb el PSOE per arribar a acords que vulnerin la sentència del TC, el PP recorrerà contra els seus acords, i si és al revés, qui hi recorrerà en contra serà el PSOE nacional o el de qualsevol comunitat que interessi per guanyar vots amb el seu electorat. Sigui com sigui, Catalunya hi sortirà perdent. Des del Cercle Català de Negocis (CCN) i amb el suport de centenars de milers de catalans, els diem que ja n'hi ha prou de peix al cove amb Espanya, ja no estem per perdre més temps i sobretot més diners, i ara només hi ha una via de consens cada cop més ampli, la independència. Mentre vostès es volen passar quatre anys de legislatura intentant aconseguir quelcom impossible, els catalans quedaríem espoliats de nou amb més de 80.000 milions d'euros. Per altra banda, Sr. Mas, si es queixa que el dèficit fiscal actual és massa elevat, com explica que mentre el seu partit governava del 1993 al 2002 s'incrementés d'un 4,5% a un 9%. I això que durant força anys van tenir la paella pel mànec amb el PSOE i el PP.

La resposta és clara, ni vostès ni cap altre partit polític al capdavant de la Generalitat tenen eines per negociar en igualtat de condicions amb qui mani al govern espanyol. Tant costa d'entendre? No n'han tingut prou en tants anys de governar la Generalitat?

Durant tots aquests anys CiU no només no ha reconegut que no va saber aturar el creixement del dèficit fiscal, sinó que a més va intentar confondre els catalans explicant que havien aconseguit el millor sistema de finançament de la història, per cert el mateix que va fer el tripartit amb el finançament inclòs en l'Estatut. Des del CCN donem suport obertament a totes les formacions polítiques que vagin a les properes eleccions amb la declaració d'independència al Parlament de Catalunya i posarem en evidència aquells partits que com CiU intentin enganyar els electors amb propostes enganyoses. La del concert econòmic n'és una.

dijous, 19 d’agost del 2010

Joan Puigcercós als Matins de TVC

Abans d'ahir va ser quan al programa Els Matins de TV de Catalunya l'Ariadna Oltra (m'agrada molt més que la Melero!) va entrevistar a Joan Puigcercós.

En Puigcercós té un estil directe i prou entenedor i va dir algunes coses interessants.

El que està clar és que aquests darrers quatre anys ERC ha estat partit de govern. Que gracies a ERC tenim la Llei del Cine, la de Consultes, la d’Acollida d'Immigrants, o la llei de Vegueries... o que conjuntament amb PSC i IC s'ha desenvolupat una xarxa de protecció social (malauradament encara insuficient) que està aturant alguns dels cops amb els que la crisi està castigant als grups socials més dèbils.

La crisi per una banda i la pertinença a un govern liderat per un PSC que un cop i un altre desapareix a Madrid, o inclús es transforma en PSOE contra els interessos de la Generalitat passaran factura. No cal dir que l'escissió de Reagrupament (RCat) també tindrà un cost, però comparteixo aquesta anàlisi segons la qual aquesta escissió, així com la resta de factors negatius ja estan descomptats i ara toca remuntar.

En aquest sentit, l'aparició de Laporta i Solidaritat Catalana (SCat) queda lluny del perfil de votant potencial d'ERC que ja la veu com el referent independentista i d'esquerres. Laporta, si de cas, competirà amb Reagrupament i Carretero si com sembla es presenten per separat, i SCat i RCat, totes dues, amb CiU per arrossegar a les seves tesis als molts votants independentistes de la federació; i tant de bo, també poden mobilitzar als abstencionistes independentistes.

Bé, en tot cas, aquí deixo l'entrevista. Crec que és prou interessant escoltar-lo.



Retirada de soldats dels EUA a l'Iraq


Avui ha finalitzat la "missió de combat" dels EUA a l'Iraq, amb la retirada de 12.000 soldats. És, doncs, el punt i final (ho és?) oficial d'un conflicte armat que va encetar-se fa set anys.

Aquest final oficial, però, sembla que no es correspondrà amb el dia a dia sobre el terreny. Per descomptat que aquesta retirada no vol dir cap mena de pèrdua d'influència dels EUA. Encara hi han més de 50.000 soldats dels EUA a l'Iraq i cal pensar que hi seran per molt de temps. Ha acabat la "missió de combat", però la "missió geopolítica" és ben viva.

Fa set anys van haver-hi unes manifestacions multitudinàries a les que molts vam participar en les que vam cridar "No a la guerra!". Aznar i el PP ens van ignorar, com ja se sap i es van enviar soldats a l'Iraq. L'infame trio de les Açores va saltar-se la legalitat internacional del moment per posar-se al servei dels interessos geopolítics del complex financer-industrial-militar dels governs de Washington i Londres. Encara avui és hora que algú expliqui que pretenia obtenir Aznar a canvi d'aquell acte de vassallatge.

Tanmateix, Aznar va estar a punt de sortir-se'n amb la seva. Només l'atemptat criminal d'Al-Quaida a Madrid un parell de dies abans de les eleccions va permetre capgirar una tendència que donava al PP una majoria simple que segurament hauria estat suficient per repetir govern. No és que votants del PP deixessin de votar al PP; que potser en van haver alguns; més aviat van ser abstencionistes que van decidir anar a votar, en aquest cas, contra el PP. Les actituds ambígües de CiU sobre la guerra van passar-li factura i molta gent va votar allò que veia com el vot anti PP i contra la guerra més clar: El PSOE a Espanya, i el PSC i ERC a Catalunya.

Em quedo, però, amb aquelles manifestacions: transversals i multitudinàries que, tanmateix, el PP va minimitzar i ignorar.

A l'Iraq, la guerra va deslliurar la població del dictador Sadam Hussein, però Iraq va quedar devastat i va passar de ser el país de la regió amb el nivell de vida més alt, amb un sistema educatiu i sanitari eficients, i lliure d'integrismes religiosos, al que és actualment: una desferra sense serveis, amb violència i inseguretat arreu i un integrisme islamista creixent.

I milers i milers de morts. La pitjor herència és aquesta: milers i milers de morts, milers i milers de ferits. Mort, dolor, malaltia, por. Destrucció arreu. Les guerres només serveixen per això.

Els queda esperança?

Els permetran tenir esperança els milers de soldats dels EUA que encara són allà? els permetran tenir esperança els milers de mercenaris i les tropes privades de Blackwater? Els permetran tenir esperança els senyors de la guerra que campen arreu?

Bagdad, la ciutat de les mil i una nits. Tingues esperança. Tinguem esperança. Algun dia no hi hauran més guerres al món.

No a la guerra. Un altre món és possible.

Tinc un altre bloc!

Porto uns quants dies ocupat en posar en refondre en un únic espai el que era el meu bloc tecnològic i la pàgina del projecte d'empresa de serveis.

El fruit d'aquest esforç és la nova web d'Apunts de Tecnologia - El Bloc de Serveis TIC i Programari Lliure - STICiPL. Aquesta web és un bloc al que aniré afegint continguts regularment, tot i que tinc l'esperança que algun dia hauran socis o col·laboradors que també n'aportaran. Per a conseguir-ho, el nou bloc està connectat a diverses xarxes socials: Twitter, Facebook i Google Buzz, per ara.

El que és clar és que el dia només té 24 hores i que ara mateix tinc dos blocs, aquest i el del STICiPL, que es repartiran el temps que dedico a escriure. Dit d'una altre forma: és molt probable que la freqüència de publicació de posts en aquest bloc disminueixi, o que els enfoqui d'una forma diferent que no em porti tanta feina, o que faci els posts més curts.

Ben mirat, i vist com m'he arribat a enrotllar en alguns escrits, potser ja anirà bé ser més breu per sistema.

Dit això, res més que fer una crida a qui pugui estar interessat en serveis en tecnologia de la informació i comunicacions (TIC) i de la implementació dels mateixos fent us preferiblement de programari lliure, a que es doni una volta per la nova web (en realitat, una versió 2.0) de STICiPL.

dimarts, 10 d’agost del 2010

700 enguany i 5000 el que ve!

El que ve a continuació és un argument per la independència exprés. Com abans millor!

Resulta que degut al nou model de finançament i a la crisi, el govern espanyol reclama al govern de Catalunya, per enguany, 700 milions d'euros. I per l'any que ve, aquesta xifra pujarà als 5.000 milions d'euros. Amb el ben entès que això va apart del dèficit fiscal de Catalunya amb l'estat.

Sí, sí, ho hem entès bé: apart del dèficit fiscal que Catalunya, País Valencià i Illes Balears (us en recordeu de les balances fiscals?) tenen amb l'estat i que paguem tots els ciutadans en concepte d'impostos i que són diners que mai no tornen. Doncs l'estat diu que, en el cas del Principat, encara hem de pagar 700 Milions d'€ el 2010. i 5.000 milions d'€ el 2011. Resulta que com que hi ha crisi, ha baixat la recaptació de l'IVA. I es veu que en els pressupostos de l'estat no estava contemplada aquesta baixada en la recaptació i, per tant, es va pressupostar de més a favor de la Generalitat. Ara aquests calers de més s'han de tornar.

El millor ve ara: tots els governs autonòmics, i en particular també els del País Valencià i de les Illes Balears, hauran de tornar diners a l'estat. El d'Andalusia encara més que el de Catalunya. Tots els governs autonòmics... Tots? no! N'hi ha un que en comptes de pagar, cobrarà diners. 15 milions d'€ per ser precisos. Quin? Oh sorpresa! la CAM! o sigui la Comunidad Autónoma de Madrid. Acollonant.

És broma? no ho és. L'estat vol "els seus" calers. I jo demano: on collons han anat a parar els milers -sí, són milers- d'euros que, en concepte de dèficit fiscal l'estat m'ha pres, m'ha furtat, m'ha robat any rere any, cada any de la meva vida? I ara, perquè hi ha crisi, encara em volen robar més?

Au, va, adéu Espanya. A fer punyetes, home.

L'article és del Directe.cat.

L'Estat reclama a Catalunya 690 milions d'euros aquest any i 5.000 milions l'any vinent en concepte de la liquidació del sistema de finançament autonòmic.
Madrid, en canvi, ingressarà 15 milions


Ha arribat el moment de passar comptes amb l'Estat espanyol i Catalunya, com sempre, en surt perjudicada ja que haurà de retornar 690 milions d'euros com a resultat de la liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponent a l'any 2008. Aquests 690 milions corresponen al retorn d'un excessiu avançament d'impostos per part de l'Estat. Al baixar la recaptació, Catalunya haurà d'abonar a l'Estat espanyol aquesta xifra, que s'incrementarà en 5.000 milions més per les liquidacions de 2009. En total, els prop de 6.000 milions que directe!cat ja havia avançat.

Els diners que Catalunya haurà de retornar a Espanya suposen uns 100 milions d'euros mensuals durant els propers cinc anys.

Andalusia és la comunitat que té el deute autonòmic més elevat ja que arriba als 1.475 milions, i Catalunya se situa en la segona posició. El tercer lloc és per al País Valencià amb 635 milions, seguit de Galícia que es despendrà de 573 milions d'euros. A l'altre extrem de la balança hi apareixen les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla amb un deute que no arriba als dos milions. Catalunya i Andalusia s'han vist especialment afectades pel descens en la recaptació de l'IVA corresponent al 2008. A casa nostra s'han ingressat, per aquest impost, 839 milions menys.

Al marge del País Basc i Navarra (que tenen el seu propi règim), la resta de territoris hauran de gratar-se les butxaques i també tornarà diners a l'Estat.

Madrid, la gran beneficiada

En aquest marc de dispendi de les comunitats en favor de l'Estat, hi ha qui en surt beneficiada. És la comunitat de Madrid, que pel fet de capitalitzar la majoria d'administracions de l'Estat, percebrà una quantitat que s'aproxima als 15 milions d'euros. Pel que fa a l'IRPF, Madrid ha estat la comunitat que més diners va recaptar amb 618 milions, mentre que Catalunya es va quedar en segon lloc ingressant 155 milions menys; la xifra final va ser de 463.

Mas en culpa al tripartit

El líder de CiU Artur Mas ha carregat contra el tripartit pels 690 milions d'euros que Catalunya haurà de tornar a l'estat espanyol. Mas ha explicat que l'estat va avançar a Catalunya més diners dels que després s'han recaptat, però ha recordat que va ser el tripartit qui va signar una clàusula en el nou model de finançament segons la qual l'estat deixava de pagar el que li devia a Catalunya, en concepte de la Llei de dependència, per exemple, però no passava a l'inrevés. Així, ha explicat, l'estat donava per saldat el seu deute però no succeïa el mateix amb Catalunya. 'El negoci de Robert i les cabres', ha lamentat.

dilluns, 9 d’agost del 2010

El tema nacional ofega el tema social?

Com que estic molt mandrós i es molt tard, passo d'escriure i faig allò tant lleig de repostejar un article que m'ha semblat interessant.

En aquest cas és de Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, Professor de Public Policy. The Johns Hopkins University. En aquest article defensa que des de la dreta s'està carregant sobre el tema nacional per amagar la tasca social realitzada per l'actual govern de la Generalitat.

Personalment crec que l'eix nacional i l'eix social són indestriables. La millora i la universalització de les prestacions socials van de bracet d'una major sobirania nacional. És un càlcul senzill: Hi han molts diners que cada any marxen de Catalunya en concepte d'impostos i que no retornen com serveis o com prestacions. Amb la independència,aquesta riquesa que ara vola, es quedaria aquí.

L'espoli esdevé d'una forma tan sagnant que els ciutadans de Catalunya perdem posicions després d'impostos en favor dels ciutadans de les comunitats receptores de la "solidaritat". Es tracta d'una quantitat tan elevada que proporcionalment supera, de llarg, les aportacions als fons de cohesió europeus dels països rics. I és que cap país dels rics, després d'aportar als fons veu com la seva posició en els índex de benestar social es situa per darrera dels països beneficiaris.

Doncs això és el que passa aquí. Fes-te fotre.

Tanmateix, l'acció dels dos governs tripartits ha contribuït a millorar la despesa social heretada dels anys convergents. Aquesta millora, però, no l'ha sabut comunicar el govern o bé s'ha trobat amb forta oposició a l'hora de donar-la a conèixer. Si més no, aquesta és l'opinió de Vicenç Navarro.

L'article l'he tret d'aquest enllaç al debat.cat, un digital proper al PSC, no ens enganyem. Però, primer, cal llegir de tot i segon, alguna cosa de certa hi ha. Aquest set anys de govern tenen elements positius i negatius a les balances. No és veritat que només hagin estat negatius.

Ara bé, és evident que en el present, degut a la crisi i a les mesures que des de Madrid (via París i Berlín) s'estan imposant, com la reforma laboral, per dir-ne la més recent, ens aboquem a un temps de reculades socials importants is no es planta cara. Tanmateix, quan simultàniament estan oberts el front nacional i el front social, sembla que totes les forces catalanistes es decanten per carregar pel front nacional.

Al meu parer és un error greu: no es pot guanyar a una banda sense guanyar a l'altre. ERC, en particular, és la que més clar ho hauria de tenir.

De fet, és per aquesta clau social que es rebutja la coalició amb Laporta i Carretero. Això està provocant una resposta furiosa de l'independentisme de dretes, si és que això és possible. Però ERC fa bé de mantenir-se al marge d'aquest joc i d'aquests anuncis de coalicions de vol gallinaci fets per interès estrictament electoral.


http://www.eldebat.cat/cat/notices/2010/08/el_tema_nacional_ofega_el_tema_social_73541.php


El tema nacional ofega el tema social

El tema nacional i identitari centra constantment el debat polític i mediàtic a Catalunya, deixant en segon pla el tema social. En realitat, les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan accentuant deliberadament el tema nacional. El seu domini i els seus prospectes positius electorals es basen precisament en aquest fet. Als dos costats de l'Ebre, s'han tret les banderes de l'armari per intentar centrar l'atenció de la ciutadania en temes nacionals i identitaris, oblidant-se dels temes que afecten directament la qualitat de vida de les classes populars de Catalunya i d'Espanya. No cal dir que els temes nacionals i identitaris són de gran importància. I crec haver escrit extensament sobre això, defensant els interessos de Catalunya davant d'un establishment centralista madrileny que utilitza la bandera espanyola per defensar els seus propis interessos territorials (veure el meu blog www.vnavarro.org, secció política catalana). Però l'objectiu d'aquest article és subratllar que les dretes catalanes estan utilitzant també el nacionalisme per ocultar l'enorme responsabilitat que tenen en el considerable endarreriment de l'estat del benestar català i que no es deu com constantment indiquen únicament al dèficit fiscal de Catalunya, és a dir , la diferència entre el que els ciutadans a Catalunya paguen a l'estat central en impostos i taxes i el que Catalunya rep com a Comunitat Autonòmica. Vegem les dades.

Es miri com es miri, a Catalunya (i a Espanya) l'estat del benestar està a la cua de la Unió Europea dels Quinze, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa al nostre. El PIB per càpita a Catalunya és ja el 110% de la mitjana de la UE-15 (l'any 2007, últim any que Eurostat, l'agència de dades de la UE, ha publicat dades). En canvi la despesa pública social (que cobreix la despesa en l'estat del benestar) per habitant és només el 73% de la mitjana de la UE-15. Si ens gastéssim el 110% de la despesa pública social mitjana de la UE-15, tindríem 20.000 milions d'euros més del que ara ens gastem en escoles, sanitat, escoles bressol, serveis domiciliaris, habitatge protegit, entre altres serveis.

Una conseqüència d'aquesta baixa despesa pública és l'escassetat de persones treballant en els serveis de l'estat del benestar. En realitat, i en contra del que les dretes estan dient, el sector públic a Catalunya és dels més petits de la UE-15. Només el 7,32% de la població adulta treballa en el sector públic (aquesta xifra inclou també el sector concertat), gairebé la meitat de la mitjana de la UE-15, 14% (Suècia té un 25%). Aquest endarreriment no es deu primordialment al dèficit fiscal, el qual existeix i s'ha de corregir (els acords presos pel govern tripartit català amb el govern socialista espanyol són un bon pas en aquesta direcció), sinó a l'enorme poder que les forces conservadores han tingut en la vida política i cultural del nostre país, tal com ha passat a la resta d'Espanya i en altres països del sud d'Europa com Grècia i Portugal. Catalunya va estar governada durant quaranta anys per una dictadura (que a més de ser profundament repressiva es va caracteritzar per la seva escassa sensibilitat social) i vint anys per una coalició d'un partit Liberal (CDC) i un partit cristià demòcrata (Unió) que no van prioritzar al sector públic, tant en despesa com en ocupació.

I aquí està la causa del subdesenvolupament de l'estat del benestar català que els partits de les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan ocultant. Aquesta baixa despesa pública social determina una polarització de l'estat del benestar a Catalunya, de manera que el 30-35% de la població de renda superior utilitza els serveis privats, i el 65-70% restant utilitza els serveis públics, sent l'estat del benestar català un dels més polaritzats per classe social a la UE-15. Aquest enorme endarreriment de despesa pública social s'ha anat corregint pel govern tripartit des del 2003, havent estat aquest un dels canvis més importants (ignorat o desconegut pels mitjans d'informació i persuasió, inclosos els mitjans públics de la Generalitat, que tenen en la seva majoria una orientació conservadora i neoliberal) que s'ha realitzat a Catalunya, reduint l'enorme dèficit que aquesta té amb la mitjana de la UE-15.

La despesa pública social per habitant va pujar d'una manera espectacular durant el període 2003-2007 últim any en que Eurostat ha recollit dades comparables per a tota la UE. De 3.781 euros el 2003 va passar a 4.806 el 2007, un creixement superior que en el període de 1999-2003 durant el govern CiU, que va passar de 3.013 a 3.781. Es va incrementar la despesa en 257 euros per habitant la qual cosa és una xifra molt significativa ja que això implica molts milions d'euros més per l'estat del benestar català. Conseqüència d'això, el dèficit de despesa pública social per habitant que Catalunya tenia amb la mitjana de la UE-15 va baixar de 2.747 euros estandarditzats (per tal de poder homologar la capacitat de compra del euros en diversos països de nivells de vida diferents) al 2003 a 2658 el 2007. Ha continuat baixant des de llavors.

En totes les àrees de l'estat del benestar com salut, educació, serveis socials, serveis domiciliaris, escoles bressol, entre altres, la despesa pública ha crescut molt més en els anys del tripartit que durant els set darrers anys de CiU. I d'això no es parla en els mitjans. I per això les esquerres ho tenen malament per les properes eleccions. El recurs del tema nacional a Catalunya gairebé sempre s'utilitza per les dretes per amagar el tema social.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Terra i Llibertat

Una pel·lícula que em va agradar molt quan vaig anar a veure-la al cinema i que després he tornat a veure més cops i sempre em torna a agradar.

Es tracta de Land and Freedom (1995, Terra i LLibertat). El director Ken Loach va inspirar-se en el llibre Homage to Catalonia (Homenatge a Catalunya) en el que George Orwell relatava les seves vivències a Catalunya i al front d'Aragó quan va estar a les Brigades Internacionals lluitant contra el feixisme, durant la guerra d'Espanya.

Per a una anàlisi del llibre d'Orwell,podeu consultar aquest article de la Fundació Andreu Nin.

L'original en anglès es pot llegir online a la web de recursos sobre George Orwell.

I en aquest altre enllaç, podeu trobar la traducció al castellà: el llibre "Homenaje a Cataluña" en format PDF.

Vet aquí la pel·lícula: