dijous, 28 d’agost de 2008

Festa Major de Sants. Correfoc!

Encara no havia dit res de la Festa Major de Sants! Massa dies seguits amb molt males notícies m'estaven amargant l'agost, però, com cada any, ha arribat la diada de sant Bartomeu, el nostre sant patró i ens ha dut la Festa.

I sortim plegats el nen, la senyora i jo i ens anem pels carrers. A mi, que em fa tanta il·lusió com quan era més jove, que dic d'anar al Correfoc. Dit i fet. Cervesa i Entrepà ràpid, i quan gairebé és l'hora que ha de començar que passem per la Plaça d'Osca, centre neuràlgic de l'Alternativa. I jo que me'ls miro i m'entra una mica d'enveja al trobar-los tan joves, tan alegres, tan combatius. Aquest és el seu moment.



Gaudiu-lo!

Fa alguns anys jo era allà, assegut amb la cervesa a les mans, o amb la colla. Ara ells on abans era jo. A aquests se'ls veu més organitzats. Quins temps.

Tiro algunes fotos. Seguim. El Terra d'Escudella és obert, però no tenim temps d'acostar-nos-hi. Arribem al carrer de l'Espanya Industrial. Les colles de tambors dels diables escalfen l'ambient. Estrèpit de tambors i timbals. Ritme, força, suor, joventut, bellesa, energia, energia, ENERGIA!!!

Les colles de timbalers s'aturen. Expectació. Els diables fan pinya. S'acosta una bengala i l'infern es desferma a Sants.











Un infern lúdic i festiu. Un joc fantàstic d'espurnes, pólvora, esclats, fum, llum i energia. Energia als cossos i a les ments. Estem en comunió. El correfoc avança.





Bèsties i diables dansen dins les fonts de guspires. Dolls abundants d'espurnes blanques i brillants. Colles de joves tapats de caps a peus dansen amb els joves diables. Són el poble i la terra. Un pacte en forma d'orgia. Un pacte que ens plena d'ENERGIA!





...

Han marxat. EL meu fill estava una mica espantat amb el xivarri i no seguim el correfoc. És massa petit encara. La il·lusió del pare per la festa no ha d'encomanar-se prematurament al fill. Ja arribarà el dia que serà ell qui es taparà de cap a peus, potser com a poble, potser com a diable, per a ballar al correfoc.

Per avui, però, els diem adéu. Els serveis de neteja segueixen el correfoc i eliminen els rastres de la desfilada diabòlica.

Nosaltres restem al Parc de l'Espanya Industrial on el concert de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries no comença fins que el soroll del correfoc s'ha allunyat prou. És la calma després de la tempesta. Però és una calma musical, intel·ligent, i alegre.








Són molt grans aquests tres. Tenim temps de d'escoltar i participar en algunes cançons fins que el nen, cansat, demana tornar a casa. A més demà toca treballar. Ens allunyem amb les notes i l'accent ebrenc del trio tortosí.

Ja a casa, amb el nen al llit, sentim ben forts els trons de la traca final del correfoc.

Somric i me'n vaig a dormir.

Gràcies. Moltes gràcies per l'energia.

dimarts, 26 d’agost de 2008

Congratulations Abkhazia and South Ossetia!

Avui s'ha viscut el naixement de dos nous estats: Abkhàzia i Ossètia del Sud. Felicitats als nous estats! Congratulations, Abkhazia and South Ossetia!

Es podrà dir que aquest naixement ha estat forçat i que el bloc EUA-UE més aliats no reconeixen aquestes noves entitats polítiques i jurídiques. Certament, el ple reconeixement d'aquests estats justificaria cridar encara més fort Congratulations, Abkhazia and South Ossetia! Amb el reconeixement de Rússia al que seguiran d'altres, la carta de naturalesa ja està escrita. El seu ingrés a l'ONU arribarà tard o d'hora, però ni això cal. És molt discutible la legitimitat d'una ONU on una elit d'estats té dret a veto.

La situació és la mateixa que a Kosovo, però al bloc oposat. Els governs de Sèrbia i Rússia (i Espanya i Grècia!) i algun altre no reconeixen aquesta república. La resta del món, sí.

Tant Abkhàzia com Ossètia del Sud eren repúbliques independents de fet. El pas que ha precipitat el reconeixement de part de la comunitat internacional ha estat l'atac del govern georgià contra aquestes repúbliques.

És evident que darrera de tot plegat hi han els interessos geoestratègics de Rússia i dels Estats Units. És evident que la resposta russa a l'agressió georgiana ha anat molt més enllà del que esperaven els governs georgià i nord-americà.

És necessari que els governs de Georgia, EUA i UE demanin perdó pels prop de dos mil morts civils que l'atac georgià va provocar.

Evidentment, no ho faran. Els morts no valen el mateix segons si són del bloc amic o del bloc enemic, o segons si resulten útils o no en el tauler d'escacs de la política internacional. Amb perdó pels escacs.

Les víctimes d'Ossètia del Sud provocades per l'atac georgià han estat, de forma vergonyosa, ignorades i considerades danys col·laterals.

Europa no ha reparat aquesta vergonya. No només no ha demanat perdó pels morts ossetis provocats per acció o omissió, sinó que ni tan sols reconeix els nous estats.

Perdó, Ossetia. Perdó Abkhàzia. Us demanem disculpes.
Pardon, Ossetia. Pardon, Abkhazia. We ask you for apologies.

Saludo a les noves repúbliques. La seva independència els ha costat un tribut de sang que potser encara no ha estat pagat del tot. Del cert que la seva independència ha estat propiciada per un atac des de l'exterior i que la seva independència té el preu d'una nova dependència envers el seu gegantí veí i protector.

No, no hi ha cap èpica nacional en aquesta independència. Fa l'efecte de ser més aviat una fugida, un buscar la protecció contra les agressions exteriors.

Però, malgrat tot, me n'alegro per les noves repúbliques. Espero que siguin útils als seus ciutadans. Que puguin viure en pau. Que siguin pròsperes. Tant de bo que hagin quedat fora de l'abast dels ullals i les urpes dels estats pirates que han volgut fer-les servir de carn de canó en una guerra de l'energia.

En podem treure alguna lliçó?

Una: cal tenir padrins. Una altre: aquesta nostra estimada i admirada Europa té molt, però molt, de mala puta. Tercera: cada vegada estic més convençut que la independència no s'aconseguirà sense traumes.

Que el trauma, o el conflicte, es forci des de l'interior o ens vingui donat des de l'exterior, per exemple en forma d'una brutal crisi econòmica, d'un desastre climàtic o mediambiental, d'un cop d'estat a l'estat espanyol o d'una combinació d'aquests i/o altres factors, és una altre cosa.

No veig clar que el conflicte es pugui generar des de Catalunya. En canvi, em sembla més possible que les circumstàncies externes aboquin a una situació de ruptura amb l'estat o al simple desmembrament d'aquest.

Els indicadors assenyalen que s'acosta un temps de turbulències. Caldrà estar preparats.

dilluns, 25 d’agost de 2008

tot va bé

Segons les autoritats, tot va bé. Mai no passa res que no estigui previst.

Els avions han passat les revisions puntualment. Les cancel·lacions de vols per motius tècnics són quelcom de normal i encara més a l'agost.

El petit incendi de la central nuclear no ha tingut cap perill.

Podríem seguir, no? la crisi, fins al juny no existia. Ara, per situacions alienes a l'economia domèstica, hi han unes certes dificultats que el sòlid sistema financer local resistirà.

Faré una cosa molt lletja: diré que no m'ho crec. Diré, com diuen molts, que no em crec el que diuen les autoritats. Ells mai reconeixen que s'han equivocat. Ni quan el mal és evident i indefugible reconeixen els errors. Llavors parlen de motius externs, o que els sistemes han funcionat correctament, i que gràcies a això el mal no ha estat pitjor.

Mai reconeixen els errors.

Mai has d'acceptar que estàs equivocat, o que no saps alguna cosa. Sempre ho saps tot, mai t'equivoques, les culpes sempre són d'algú altre.

Molt professionals.

Però diré, com diuen molts, que aquesta professionalitat és una mentida, imatge, per amagar el que de veritat és: cobdícia.

Cobdícia que porta a estalviar en sous, i en inspeccions tècniques, i en materials adequats i en reparacions. A considerar tot això com a costos en la facturació.

És cobdícia.

Però tot va bé. Ni una sola prova es trobarà. Massa interessos en joc. Al poble no li cal saber. El poble no es queixa mai. El poble també és cobdiciós, oi?

Diré, com diuen molts, que si mai passés res de greu, no ens ho dirien fins que no es pogués amagar més, i llavors encara mentirien. Massa interessos en joc. Massa diners en joc.

Els beneficis (ells diuen: per a tots) justifiquen les morts. La carn humana és barata.

I la vida, què?

dimecres, 20 d’agost de 2008

Escut antimíssils. NO A LA GUERRA

L'escut antimíssils dels EUA es desplegarà a països de l'antic bloc de l'est: Polònia, República Txeca...

La defensa dels EUA passa per envoltar Rússia de bases militars i d'armament d'última generació?

És això una "tàctica defensiva"?

Els russos se senten amenaçats, lògicament.

La meva visió de les coses és la següent: tant avui com durant la guerra freda, la maquinària de propaganda americana va inculcar la por a l'agressió soviètica i aquesta va ser l'excusa per derrocar governs d'esquerres, posar bases militars arreu i desenvolupar la més gran indústria de guerra que han vist tots els temps.

Avui,els EUA han anat un pas més enllà i han desenvolupat també el negoci de la guerra. La "defensa" dels interessos americans és, al mateix temps, una important font d'ingressos. La indústria de la destrucció i la reconstrucció són el negoci més pròsper dels Estats Units.

Estic convençut que a la cúpula dels Estats Units hi ha qui pensa que una guerra convencional amb Rússia, participant-hi directament o indirectament, limitada a l territori Georgià o, perquè no, als països de l'antic Pacte de Varsòvia, pot ser un gran negoci.

Més encara, si el resultat final d'aquest negoci és el botí del control dels recursos energètics russos.

A ningú no li interessa una guerra? no li interessa una guerra, cap guerra, als éssers humans. Tanmateix, quan la guerra és un negoci, aleshores hi haurà qui sí la trobarà interessant. Quan es "defensen" els interessos nacionals, aleshores hi ha qui justifica convertir-se en agressor.

Aquesta pàgina de kaosenlared ofereix un estudi sobre els conflictes bèl·lics actuals que afecten a un total de 23 països. No té en compte les zones dels anomenats "conflictes de baixa intensitat", que no són guerres obertes malgrat que sí que són escenaris de violència armada (seria, per exemple, el cas del País Basc).

Hi han guerres arreu. Hi ha indústria de la guerra i negoci de la guerra.

I ara, que algú m'expliqui per què l'escut antimíssils és defensa. Jo crec que els falcons de Washington estan disposats a cometre el crim d'encetar una guerra a Europa en nom dels beneficis i dels comptes de resultats. Volen empènyer als països de la OTAN a participar en una guerra contra Rússia. Guerra en la que els Estats Units seran els proveïdors d'armes a preus especials de temporada.

Jo seré una dany col·lateral? Ho serà el meu fill?

Tant malament està Europa que no pot engegar als EUA a pastar fang?

Tan malament està l'economia dels Estats Units que la única forma que se'ls acut per a redreçar-la és embolicar el món en una guerra? Tan bàrbars són?

Tan estúpids seran els governs europeus com per deixar-se arrossegar a aquest acte criminal?

Jo no vull cap guerra. Ni a Georgia, ni a Polònia, ni a la República Txeca, ni a Ucraïna, Ni a Rússia, ni, per descomptat, a Catalunya.

Jo crec que l'escut antimíssils és una provocació a Rússia. Crec que els Estats Units volen arrossegar a Rússia i a l'OTAN a un conflicte armat.

Crec que estem en mans de bojos sanguinaris. El seu negoci és el terror, la mort, la malaltia i la fam.

Un altre món és possible i necessari. Però compte que un altre món també és possible, i pitjor: un món en guerra, un món feixista, un món militaritzat. N'hi han que han vist negoci en aquest món i estan posant els mitjans per obtenir-lo.

Un altre món és possible. Però com serà depèn de les decisions d'avui.

NO A LA GUERRA!

dilluns, 18 d’agost de 2008

un ordinador per a cada nen

"Un ordinador per a cada nen". Aquest és el lema de Nicholas Negroponte que ha inspirat la recerca i el desenvolupament dels Ordinadors de 100 dòlars, altrament coneguts com Lap Top Per Child o LTPC.

L'èxit dels LTPC està per discutir. Tanmateix, una conseqüència del LTPC és que ha aparegut una nova raça d'ultraportàtils: ordinadors hiperconnectables i molt lleugers, però complets, i amb sistemes operatius comuns com XP o Linux. I molt barats.

Un company de feina em va parlar fa mesos de l'Asus EeePC. Fa tres mesos aquest ordinador arribava a les botigues amb un preu per sobre dels 350€ en la seva versió Windows XP i per més de 310€ en la versió bàsica amb Linux. Avui, tres mesos més tard, es pot trobar la versió Linux des de 250€.

Pel camí han aparegut nous competidors: l'Acer Aspire One per mi és el rival més dur. L'Acer s'ofereix a 289€ la versió Linux millor de preu.

Com a potencial comprador, he de reconèixer que són terriblement temptadors. Potser m'agraden més les prestacions de l'Acer, però el preu de l'Asus és una provocació. Quan parlem de preus entre 200€ i 300€, una diferència de 60€ pot desequilibrar la balança... tanmateix, potser paga la pena un preu més car per a obtenir la pantalla més gran... En fi.

De moment no penso comprar cap ordinador mentres el meu vell sobretaula segueixi funcionant. Encara que sigui amb solucions d'emergència com el ventilador addicional comprat al basar xinès d'aquí a baix.

Però qui sí que podria comprar ordinadors, ordinadors per als nens, és la Generalitat. A la comunitat autònoma d'Extremadura, tots els nens a l'escola tenen un portàtil. Per què aquí no? Per preu no hi ha excusa: 230€ unitat. Segurament molt menys si la compra és d'alguns milers d'unitats.

No valen excuses de mal pagador del tipus que aquest no és l'ordinador escaient. Si amb un ordinador més car resulta que la meitat dels nens no en poden disposar, aleshores cal arribar al 100% dels nens amb un ordinador més barat. Si el LTPC és bo per als nens del tercer món, per que un ultraportàtil hauria ser dolent per als nostres nens?

O és que potser algú es pensa que l'amplissima majoria dels usuaris li treuen un rendiment del 100% al seu ordinador? No. La majoria podrien funcionar amb un ordinador que els permetés la navegació, el correu, xats de veu i videoconferència; ofimàtica molt, però molt simple; i una mica d'entreteniment, fotos, vídeos i escoltar música. Tot això es pot fer amb ultraportàtils barats.

I ja posats, perquè gastar en llibres? perquè comprar llibres en paper quan resulta que tots els llibres de text es podrien servir en format PDF? Algú ha comptat l'estalvi que suposaria això ?

Sí, entenc que aquest estalvi per a moltes famílies també suposaria un cop molt dur per al sector del llibre de text. Potser atur per a molta gent que en depenen. No dic que no.

Tanmateix, hi ha un fet: entre les moltes crisis dels nostres temps n'hi ha una que és la tecnològica. Quan es parla de la revolució informàtica i de les telecomunicacions al que ens estem referint és justament a això: a la connectivitat, a nous mitjans de distribució de la informació, a la llibertat d'accés, al poder computacional en mans del poble. Això suposa que certes formes antigues de fer, de treballar, de distribuir continguts, de suports per a la distribució de continguts hauran de canviar, adaptar-se o conviure amb els nouvinguts. També vol dir que hi hauran feines que desapareixeran, o que reduiran la seva activitat o que canviaran. Els treballadors d'aquestes feines hauran de competir per menys llocs de treball, canviar de sector o adaptar-se a la nova forma de treballar.

També, per descomptat, poden decidir combatre el canvi, però no està clar que puguin aturar-lo. Potser seria millor lluitar per fer una transició suau i el menys dolorosa possible cap els nous sistemes.

El que jo veig clar és que l'educació no pot ser ni un privilegi ni un negoci.

La meva aposta és aquesta: Un ordinador per a cada nen; Continguts formatius lliures i descarregables en format electrònic; Adaptació progressiva de les escoles i de la industria de l'educació als nous recursos disponibles per a l'ensenyament.

Hi ha crisi i cal estalviar, però on no es pot estalviar és a l'escola.

dijous, 14 d’agost de 2008

Pinten bastos

Les notícies econòmiques d'avui han estat de les que treuen la son.

Tanmateix no es pot dir que fossin inesperades. Al contrari. Sembla que, amb la notable excepció del govern, la sensació d'aturada del creixement era generalitzada.

Els resultats que ha presentat el govern corresponents al segon trimestre fins hi tot poden llegir-se com a millors dels esperats, tenint en compte que pel que fa a Europa, els resultats sí que parlen de retrocés de l'activitat econòmica.

Resulta molt sorprenent que països amb economies, en principi, més diversificades i robustes que la de l'estat espanyol, en canvi, presentin retrocessos.

S'han cuinat les dades?

En tot cas, és igual. La nota de premsa que presenta l'indicador d'estimació del PIB per aql segon trimestre es pot trobar en aquest enllaç de l'INE.

El resum de la nota és la següent gràfica (extret de la mateixa nota de premsa):



Si la tendència (caiguda en picat!) és la que es veu, així a ull, caldrà esperar per al proper trimestre una estimació de retrocés de l'activitat econòmica interanual de, més o menys, un punt percentual i la variació trimestral en zero o inclús alguna dècima negativa.

el ZP ha anunciat un paquet de 24 mesures per a combatre l'aturada econòmica. Caldrà analitzar aquestes mesures. Però així, ràpidament, es veu que són mesures generals que trigaran a aplicar-se i, per tant, no tindran un impacte immediat... i tampoc esta clar quina serà la magnitud del seu impacte.

En fi. Ja veurem. Les dades oficials completes es publicaran el 27 d'agost

Podria parlar de les conseqüències nefastes que tindrà això. O especular un cop més dels perquès d'aquesta situació. Però passo. Tot plegat m'està deixant massa mal cos.

Pinten bastos.

diumenge, 10 d’agost de 2008

excés verbal i jocs olímpics

La senyora De la Vega diu que el President Montilla ha comès un excés verbal, i demana lleialtat.

Lleialtat?

Deslleialtat envers Catalunya, País Valencià i Balears és el que ha provocat que totes tres comunitats dibuixin el mapa dels països espoliats amb balances fiscals negatives.

Aquesta deslleialtat és la que es prova de corregir amb la reclamació del model de finançament que ja hauria d'haver estat pactat segons llei orgànica de l'estat.

Lleialtat enver qui? envers els delinqüents que no compleixen la llei per a poder seguir amb el seu espoli?

Ser lleials per a què?

Com que no hi ha resposta per això, l'estat fa servir el recurs del pla B: propaganda nacionalista espanyola. Nacionalisme espanyol en estat pur és el que s'està veient aquests dies de jocs olímpics.

Seré un paranoic però m'ha semblat veure que els esportistes catalans sempre són presentats com "espanyols", en canvi un asturià, un madrileny, un el que sigui, són identificats sense cap problema amb el seu origen: Mireia Belmonte ahir era la nedadora espanyola; en canvi l'or al ciclisme és asturià, l'Almudena Cid, madrilenya i un esgrimista que sortia aquesta matí, també.

La delegació espanyola té un 30% d'esportistes catalans. Caldria esperar que el seu origen quedés explicitat igual com es fa amb els de la resta d'esportistes. Però el cas és que no. Segons els comentaristes de TVE a l'equip olímpic espanyol no hi han catalans.

Per si fos poc, el mateix Comitè Olímpic Espanyol ha prohibit als atletes fer declaracions polítiques. Amnesty International ha denunciat aquest atac a la llibertat d'expressió. Espanya reprimeix als seus mateixos "herois". Cal assegurar que ningú no es carrega l'operació de propaganda del règim.

No només això: ja s'ha pogut veure el pitjor estil dels presentadors de la TVE. Ahir, l'equip olímpic espanyol de gimnàstica va tenir una actuació amb uns quants errors. El presentador de la TVE estava emprenyat(Per cert Gervasio Deferr també era presentat com espanyol, els altres, en canvi eren un madrileny, un no se què...).

Jo penso que un esportista que arriba als jocs olímpics i competeix entre els millors mereix respecte i segurament admiració, més enllà que la seva actuació resulti mereixedora o no de medalles o diplomes. Hi ha un esforç i un esperit de superació que té, al meu entendre, un valor implícit i mereix un reconeixent.

Però el cas és que no. El cas és que aquests esportistes tenen la sagrada missió de proporcionar major glòria i un medaller ample a Espanya. Per què? perquè és propaganda nacionalista. Perquè cal projectar una imatge d'unitat i d'èxit al preu que sigui. És igual l'esforç personal, la superació, els anys d'entrenament. Tot això no és res. El que compta és la bandereta i fer podi. Si no fas podi ets una merda. Per a l'aparell de propaganda espanyol, és clar.

Jo se que algun dia tindrem un equip olímpic català. Espero que aquell dia no cometem els mateixos errors. No s'hauria de permetre que els atletes olímpics catalans quan defensin Catalunya siguin mers instruments de propaganda.

És molt interessant el punt de vista que proporciona el cas Messi. Messi, jugador en nòmina d'un club privat, el Barça, ha estat reclamat pel Comitè Olímpic Argentí que, de fet, és una entitat privada també. Els "moviment olímpic" és, a la fi, una organització privada. És dir, un treballador d'una empresa privada es veu reclamat per una altre empresa privada però no en virtut de cap contracte sinó per l'apel·lació al seu esperit "nacional" o "patriòtic". Els contractes privats a prendre pel sac. Vist així, resulta evident perquè el TAS li ha donat la raó al Barça. Tanmateix Messi es queda a la Xina perquè diuen que el noi ho vol i ves a saber quines contrapartides ha obtingut el Barça.

El grandiós negoci olímpic es mostra llavors com un enorme abús i una extraordinària mentida i manipulació: Els estats utilitzen els jocs per a un monstruós exercici de propaganda on els esportistes són utilitzats com a peons obedients. El públic i els espectadors reben durant un parell de setmanes un bany de nacionalisme d'estadi de la pitjor espècie i el medaller acaba sent l'únic barem que transcendeix a la població: Qui ha guanyat més medalles. Els anys d'esforç, d'entrenament... això no compta per res.

És dir, sí que compta, és el que de debò compta. Però no per als aparells de propaganda.

Un gran show propagandístic i diplomàtic. Per això la delegació de Georgia s'ha retirat dels jocs.

El conflicte del Ossètia del Sud ha esclatat tot just iniciats els jocs. Les notícies són contradictòries: diuen que el govern Georgià va atacar la regió d'Ossètia del Sud, governada per un govern separatista pro-rus (separatista de Georgia i unionista amb Rússia). Els ossets diuen que el govern Georgià pretén dur a terme una neteja ètnica a Ossètia i el govern rus respon enviant tropes en suport dels separatistes. El plantejament superficial que han fet els mitjans és aquest: un nou conflicte nacionalista. Gratant una mica, però, es descobreix que també és cert que el govern rus no veu gens bé que el govern Georgià s'hagi acostat a l'OTAN i estigui disposat a permetre la instal·lació de bases nord-americanes al seu territori.

Rússia torna a ser presentada com la dolenta de la pel·lícula? podriem alegar que és autodefensa. Tant avui com durant la guerra freda l'autèntic agressor va ser el govern dels Estats Units.

Per quina raó volen posar bases just a a tocar de la frontera russa? Quan el govern soviètic va provar de fer el mateix posant míssils a Cuba al món li va anar d'un pel de l'esclat d'una guerra. Exactament com passaria ara si, per dir alguna cosa molt improbable, el govern rus plantés una base a Mèxic o al Canadà.

El govern nord-americà, en canvi, en nom de la "llibertat" vol posar bases a tocar de la frontera russa. Per què?

Potser té a veure amb el control de l'oleoducte que va de Bakú a l'Azerbadjan, a Ceyan (Turquia), que es va inaugurar el maig de 2005 i que li manllevava al govern rus una part important del control de la ruta del petroli des del mar Caspi. O el futur gasoducte entre Bakú, passant per Tiblissi i arribant a Erzerum (Turquia).

En definitiva, el govern rus no vol perdre el control sobre aquestes rutes de l'energia. El govern EUA vol, per la seva banda, arrabassar-li aquest control. Per això, cal posar bases militars. Ens diuen que és un conflicte nacionalista, però, de fet, la cosa és, un cop més, la lluita pel control dels recursos.

I morirà gent, segur. Segur que ja n'hi han de morts i no saben perquè han mort.

Mentrestant, a Beijing, la maquinària de propaganda fa la seva feina..

divendres, 8 d’agost de 2008

escenificació

Demà, si no s'apareix la Verge i ho canvia, no passarà res res de nou

A veure. Segur que passaran moltes coses. Però pel que fa al finançament no passara res de nou. No passarà res que una ment mitjanament desperta no hagués vist venir: l'enèsim incompliment per part de l'estat. En aquest cas l'estafa prendrà la forma de violació d'una llei orgànica, la de l'estatutet de Catalunya, pel que fa a l'acord de finançament que estava ordenat per al 9 d'agost i que no serà.

No és que ho digui jo. També ho diu el President.

A mi, si incompleixo una llei, em multen, m'embarguen i poden arribar a tancar-me a la presó. Això en el millors del casos, és clar, que aquí també es tortura.

Però a l'estat que se salta les lleis, qui el tanca a presó? El tribunal constitucional? no ho crec: la tasca del TC és, més aviat, la de retallar aquesta llei que incompleix l'estat. Llei aprovada per dos parlaments i refrendada pel poble. Aquesta llei, l'estat no l'acompleix.

la bona, o mala, notícia és que llavors no cal complir cap llei, i tot plegat es redueix a una qüestió de força.

En el cas de Catalunya, la força depèn de la unitat. Demà, el govern i CiU faran, segons he sentit dir més d'un cop aquests dies, l'escenificació de la unitat.

Escenificació.

Es diu que els debats parlamentaris són l'escenificació de la democràcia. Certament, abans de votar res a cap parlament, ja se sap de bell antuvi quin en serà el resultat. La tasca de negociació es fa en les comissions i, de fet, ni tan sols allà. Es fa en reunions, en dinars i sopars, en converses de passadís, algun cop a seu parlamentària, però també i sovint a les seus dels partits o en seus d'institucions i empreses públiques o privades de tota mena, això sense comptar amb les trobades en domicilis particulars o en els terrenys neutrals d'hotels d'arreu.

Es negocia partint dels postulats ideològics dels partits, però em fa l'efecte que sobretot, atenent a les peticions, interessos, compromisos de tota mena entre polítics, empresaris, funcionaris, sindicalistes, oenegistes, representants d'organitzacions i comitès de tota mena, ... On és el poble? En molts casos, el poble no hi és representat, o només ho és parcialment. En molts casos no és evident qui representa al poble.

En tots cas és en aquesta capilaritat fina de contactes i relacions personals on es construeixen les negociacions. Molt abans d'arribar a asseure's en una taula dues posicions enfrontades, s'ha fet aquest contacte previ, s'han acostat posicions, s'han fet promeses, s'han defensat interessos i n'han sorgit d'ocults. Al final, quan s'arriba a la taula de negociació, n'hi ha alguns que ja saben com acabarà allò. A la taula de negociació, aleshores, s'escenifica la discusió.

Els grans debats parlamentaris, amb molta més raó, són una escenificació. Teatre.

Demà, com deia, s'escenificarà la unitat de govern i oposició per a denunciar l'incompliment del govern espanyol.

Quina és la força real de la unitat que s'amaga darrera de l'escenificació de demà? quins són els acords? S'ha forjat la unitat catalana?

O només serà teatre?

dimecres, 6 d’agost de 2008

Deconstrucció d'un tambor

Avui he vist aquest rètol: 'Deconstrucció del "tambor" de plaça de les Glòries'.


No parlaré aquí de la conveniència o no de... deconstruïr? el "tambor" de les Glòries. En part perquè no tinc gaire clar que vol dir això de "deconstuïr". No ho he trobat ni al DIEC ni a l'Enciclopèdia Catalana. A la viquipèdia he trobat això:

"Deconstrucció
o deconstructivisme és un concepte que s'empra en la filosofia contemporània, la crítica literària, i en les ciències socials, i que denota un procés pel qual els texts i els llenguatges de la filosofia adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Jacques Derrida emprà per primer cop aquest terme els anys seixanta. El terme s'ha estès a l'arquitectura, on es refereix als edificis que trenquen amb el volum únic i la geometria ordinària".

He ampliat la meva cerca a la wikipedia en castellà i allà posa que (tradueixo) "Consisteix en mostrar com s'ha construit un concepte qualsevol a partir de processos històrics i acumulacions de metàfores (d'ací el nom de deconstrucció), mostrant que el que és evident i clar no ho és en cap cas, doncs els útils de la consciència en que el que és veritable en sí es verifica, en realitat són històrics, relatius i sotmesos a les paradoxes de la les figures retòriques de la metàfora i la metonímia".

Coi.

Em sembla que ho he entès.

El que no entenc és com deconstruiran el "tambor".

Relacionant-ho amb això, em ve al cap que a la Plaça d'Espanya també hi havia, fa temps, un cartell que anunciava la deconstrucció de les casernes de la policia. Al final el que va passar és que les van enderrocar i ara fa temps que no hi passo però em sembla que estan fent un edifici nou.

A més també em sembla que vaig sentir fa poc que volien enderrocar el "tambor" de les Glòries per a fer-ne una nova ordenació.

Tot plegat em fa pensar que, en realitat, algun geni de l'ajuntament està emprant "Deconstruïr" per "Enderrocar". Què potser és això? Em fa molt l'efecte que sí que ho és. I els molt animals fan un cartell ben gros per mostrar al món que enzes que són.

Com els nens petits que no saben parlar anglès però s'inventen paraules que acaben amb "ing", "ei" i "ai' perquè sonen bé i és guay. Doncs igual.

A l'ajuntament n'hi han uns quants que haurien de deixar de mirar tant la tele i llegir més.

Els suggereixo que aprofitin la deconstrucció del tambor per afegir una doble esferificació a la torre Agbar. Quedarà de conya.

Ferran Adrià ha fet molt de mal.

diumenge, 3 d’agost de 2008

els darrers presoners del feixisme

Poc a poc retornen els darrers presoners.

Les set caixes que mancaven per a completar el primer rescat de presoners han arribat finalment a casa.

El contingut: documentació de l'ajuntament d'Igualada i de la conselleria de justícia. Es tracta de l'alliberament de presos polítics amb rang d'oficial.

Aquestes caixes han vist, però, com els guardians franquistes encara han tractat de retenir-los i el seu captiveri s'ha allargat dos anys més que el dels primers alliberats.

Finalment, els oficials republicans presoners han tornat a casa gracies al pagament del rescat per part de la Generalitat, doncs no és una altre cosa el que ha fet el govern català en assumir el cost de la digitalització.

Malgrat tot, la llibertat d'aquests presoners demanava fer el pagament, per molt que es tracta d'un mercadeig innoble. Innoble sobretot per als raptors. Però la llibertat s'ho val.

Tanmateix, encara queda un contingent de presoners i aquest és el que hauria d'haver retornat primer de tot: els presoners civils. Els presos polítics que ho han estat només per haver estat capturats al bàndol republicà.

Aquests presoners, molts d'ells encara tenen una família a Catalunya que els està esperant. Encara hi ha homes i dones que tenen cartes als pares, a la parella, als fills, que estan segrestats a Salamanca. Alguns d'aquests papers encara esperen arribar al seu destinatari per a poder descansar en pau. Encara poden fer-ho. El nostre deure és permetre que completin el seu camí.

Hi han papers que ja no podran arribar al seu destí. Alguns d'aquests papers, però, seran acollits pels hereus d'aquells que els van escriure. Els rebran amb l'emoció i l'estranyesa, amb l'orgull i amb el dolor de recuperar aquell familiar exiliat. "Com és que ens han fet perdre tant de temps? Perquè ens han volgut negar la nostra història, els nostres records, la memòria de la nostra família? perquè avui ens odien tant aquests que no coneixem de res?"

Els darrers presoners. Els papers de l'àmbit privat. Els papers de la gent, dels avis que van perdre la guerra i van ser engarjolats, tancats i que esdevingueren presoners polítics. Presoners de l'odi. Presoners del feixisme.

Cal pagar el rescat, que no pas altra cosa és la digitalització, i que tornin a casa com abans millor.

Llavors, un cop a casa, caldrà retornar-los als seus legítims propietaris. Els papers orfes, aquells que amb la guerra i el captiveri van perdre la família, aquests han de ser els que custodiï l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Espero que torneu a casa aviat, vells combatents republicans, els darrers presoners del feixisme.

Caldria molt més, però el franquisme encara és aquí. Caldria que el govern espanyol demanés perdó públicament per haver retingut aquests papers privats fins avui. Per retenir-los encara. Però compte que encara hi ha franquisme. Encara poden retenir-los molt de temps. Encara torturaran amb més espera als familiars dels presoners. A tots nosaltres.

Encara hi ha guerra. No acabarà mentre no torni l'últim dels presoners.

Camarades, Salut i República.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Hugo, avions i negociacions

Un parell de dies carregats.

El camarada Hugo Chávez vol nacionalitzar el Banco de Venezuela, propietat del Banco de Santander. Això no ha fet molta gràcia per les espanyes, que es pensaven que fent-lo callar amb un parell de crits i regalant-li una samarreta amb la conyeta ja el tindrien content.

Doncs mira, resulta que el Chávez els l'ha fotut ben fotuda.

Caldrà veure quines implicacions té això pel Santander. I, sobretot, per als clients del banc.

De Venezuela al Prat. La fusió de British Airways i Iberia (alguns en diuen absorció per part de British) no és la millor notícia per a l'aeroport del Prat. Tanmateix, i paradoxalment, el nou model de gestió en el que entren el capital privat i la Generalitat fa que, de fet, tampoc calgui preocupar-se'n molt (però què diu aquest!). No cal preocupar-se'n molt perquè les coses, una mica maquillades, segueixen aproximadament igual. És dir: el poder de decisió segueix detentant-lo Madrid i no n'ha cedit ni mig gram.

És un model dolent. Ara, si més no, a les reunions hi podrà anar un representant de la Generalitat que tindrà veu (sense vot) i, com a mal menor, estarà (nominalment) informat de les operacions i martingales que s'empesquin els mandarins madrilenys.

En definitiva, la Generalitat no hi pintarà res. M'hi jugo un pèsol que qui en surt guanyant de debó en tota aquesta operació és la CA de Madrid que estarà amb Barajas en la mateixa situació que la Generalitat amb el Prat però, és clar, amb una diferència no tant subtil: La casta de funcionaris de la CAM, d'AENA i de les cambres de Madrid són exactament la mateixa gent, per molt que estiguin en opcions polítiques diferents. No veig que aquesta situació es repeteixi al Prat.

Amb tot, saber que es cou és important, ni que només sigui per conèixer de quin mal has de morir. Per això, malgrat que no és poder real, el govern balear demana que es repeteixi l'esquema amb Son Sant Joan que és el tercer aeroport de l'estat i el segon dels Països Catalans. Resulta que el nou model de gestió estava pensat només, què curiós, per a aeroports amb volums de passatgers per sobre dels 30.000.000 anuals, que només hi arriben Barajas i el Prat. Son Sant Joan, per poc, no arriba.

No cal dir que Son Sant Joan és central i determinant per a l'economia de les Balears. Molt més que el queés el Prat per al Principat.

Manises, del País Valencià, ja queda més enrere. És el que passa quan Madrid et fagocita.

Crec que la publicació de las balances fiscals i la nova definició del Països Catalans com a zona de l'estat amb balança fiscal negativa ha fet tant o més pel reforçament de la solidaritat interterritorial dels països de parla catalana que tots els actes d'afirmació nacional més o menys reeixits dels darrers anys.

En aquest sentit potser sí que hi haurà un front comú principatí-valencià a Madrid pel finançament. Ja veurem com n'és de sòlid. Jo en dubto de la seva consistència. I em sap greu. A més, em preocupa molt menys la solidesa de la unitat principatina-valenciana que la solidesa interna del bloc principatí. Sobretot quan ja abans de començar a negociar comencem les amenaces de trencar la unitat dins de la part principatina.

És que no van aprendre res amb la negociació de l'estatutet?

No se de qui he sentit a dir, fa poc, que al ZP no li preocupa el més mínim la negociació pel finançament: ell sap que només quan hi ha unitat catalana a l'estat li toca cedir; ell sap que la unitat catalana només és per a les fotos.

Potser l'encerta en ZP en menystenir-nos.

divendres, 1 d’agost de 2008

Dos anys de bloc

El primer post de prova va ser el 30 de juliol de 2006. Per tant, fa un parell de dies del segon aniversari.

No negaré que em produeix un cert orgull que el bloc ja tingui un parell d'anys. No és pas poca cosa en aquest món de productes efímers. Àdhuc enguany l'he reforçat posant-li la bandera del meu domini .cat. Del .cat també n'estic molt orgullós.

Sent autocrític he de dir que encara se m'escapen faltes i errors de tota mena. També reconec que hi ha un cert to apocalíptic de fons que no aconsegueixo treure'm de sobre. No se si he aconseguit fer del bloc una eina per a millorar el meu esperit crític o si, pel contrari, el que he reforçat és la meva vena demagogica i pamfletària.

Tanmateix, estic orgullós d'alguns posts. M'han agradat. Coi, diré que m'han quedat rodons. No gaires, també sigui dit, però algun n'hi ha que em fa molta gràcia.

També, hi ha algun post que avui no hauria escrit, o que llegit avui em fa venir un pel de vergonya, o que no m'hi reconeixo. Dos anys donen per a una gran evolució del pensament.

En fi. Suposo que sí que ha servit per a depurar el meu estil... que necessita més depuració, tot i això.

M'agradaria seguir escrivint durant molt de temps.

Ja he parlat de mi. El bloc ja te dos anys.