dimarts, 29 de juny de 2010

hi ha crisi més enllà de l'estatut

L'estatut havia de servir per a moltes coses, una d'elles, per a obtenir un millor finançament.

EL finançament és clau per combatre la crisi, si més no per a pal·liar-ne els efectes. Bé, no cal dir que una de les conseqüències de la sentència contra l'estatut és que el finançament en pot sortir afectat. I una altre, que el dèficit fiscal català, no es reduirà. Sí, d'alguna manera es demanava aquesta reducció del dèficit en l'estatutet i això també s'ho han carregat. EL Constitucional ens està tocant les butxaques. El Constitucional condemna als catalans a pagar més que els altres, les despeses de la crisi espanyola.

La crisi avui ha tingut dues noticies: la primera, la borsa s'ha tornat a fotre una patacada deixant-se més del 5% del seu valor. Per què? perquè tornen a haver dubtes sobre la capacitat dels bancs de poder fer front als pagaments dels proper terminis (l'1 de juliol) dels préstecs que tenen demanats a Europa. Estem parlant d'una quantitat força important: 442.240,5 milions d'euros. Els bancs i caixes espanyols n'han de tornar uns 70.000 milions d'euros. Podran? emoció, crispetes...

SI per un casual algun banc no pogués pagar, crec que tindríem una reacció en cadena i intervenció immediata de la UE en l'economia afectada. Espanya té molts números. L'1 de juliol el president de torn ja no serà el Sr. Rodríguez i no serà tan lleig si la UE intervé en el país que ja no ostenta la seva presidència rotatòria.

I la segona: avui hi ha hagut vaga general al País Basc. Allà ja en porten dues en poc més d'un any. Servirà per alguna cosa o no. No ho sé. Però, si més no, hi ha una mobilització. Juntament amb Navarra són les comunitats que millor estan resistint la crisi. Segur que el concert econòmic ajuda. I segur que també ajuden uns sindicats nacionals bascos que planten cara.

Mentrestant, aquí , UGT i CCOO convoquen a la manifestació del 10 de juliol. Home, gràcies, o no, ja veurem. Però hauria preferit que convoquessin una vaga general per a, posem una data, l'1 de juliol, coincidint, digues-me torracollons, amb el venciment dels terminis als bancs per a pagar a la UE.

Que la resposta a la sentència de l'estatut no faci perdre de vista el terrible problema de la crisi. O perdrem alguna cosa més que bous i esquelles. La crisi no és broma.

editorials de l'endemà de la sentència

L'endemà de la sentència de l'estatut es poden recollir declaracions, titulars i perles sucoses per comentar.

Anant a la feina m'ha sorprès el titular de l'ADN, una cosa així com que "el TC avala el estatut". Coincidint amb la lectura que fan al PSOE (no el PSC) segons la qual, el 95% de l'estatut "ja està bé", perquè només ha tombat 14 articles de la 50 llarga que demanava el PP.

El PP, per la seva banda, està molt content perquè la sentència, la retallada de 14 articles, més la re-interpretació que se'n farà d'una trentena, inclòs el preàmbul, demostra que l'estatutet era inconstitucional, indiscutiblement.

Taules, doncs, per a PSOE i PP. La sentència del Constitucional, com era d'esperar ha estat en clau política, i en clau del dos partits grans de l'estat, que per algun motiu són ells els que posen i treuen als membres de l'esmentat tribunal.

A Catalunya, els diaris anaven per famílies: El Periódico, proper (orgue oficial de propaganda, segons les males llengües) al PSC obria amb un "Volem l'estatut". Em pregunto a qui pretenien incloure amb aquest "nosaltres" el·líptic. En tot cas, aquesta sentència fa mal a PSC. En definitiva, ahir es va resoldre el recurs presentat pel PP, però n'hi han de pendents del defensor del Pueblo (del PSOE) i de governs autònoms dels "socialistes".

L'editorial de La Vanguardia, més aviat afí a CiU feia seu el discurs de Mas i demanava eleccions com més aviat millor. Ara bé, l'editorial s'atreveix a afirmar que "La dignidad de Catalunya queda a salvo con la sentencia aprobada ayer". Bestial. Encara més: segona la Vanguardia "No estamos ante un colosal hachazo a la autonomía catalana, ni estamos ante una bajada de pantalones del Constitucional ante las exigencias del soberanismo catalán. Estamos ante una sentencia alumbrada con fórceps, con elementos positivos, con serias decepciones y con muchas zonas de sombra."


No m'atreveixo a creure que aquesta sigui l'opinió de CiU o un sentiment general en aquest partit. El titular oficial és un altre: "Aquest no és l'Estatut que volia el poble de Catalunya, i per tant no pot ser el nostre". Però està per veure en què es tradueix això.

Finalment, El Punt i l'Avui, més propers a tesis nacionalistes -diguem, doncs, que més propers a ERC i als sectors "sobiranistes" de CiU- signen un editorial conjunt (si més no en la seva edició digital): "De l'Estatut dels catalans, no se'n toca ni una coma". Demanen una mobilització per defensar, no tant l'estatut, com el fet de que aquest text va ser sotmès a referèndum i que, per tant, compta amb la legitimitat que li va donar el poble català en referendar-lo. És aquesta legitimitat la que la sentencia, la legalitat, ha posat en entredit, més enllà del contingut del text. Per cert, però, que l'editorial no dubta en dir que la sentència, en ella mateixa és una ofensa i una provocació: "La voluntat del poble de Catalunya és sobirana i cap actuació judicial que la contradigui pot ser considerada un acte de justícia. El Tribunal Constitucional espanyol ha actuat d'una manera legalment discutible, jurídicament barroera i políticament intolerable. Perquè citar vuit vegades en un document jurídic la «indivisible unitat d'Espanya» només es pot fer des d'una clara voluntat d'incidència política i amb una inclinació prepotent d'humiliar els ciutadans de Catalunya i les seves aspiracions nacionals." I més encara: "Un impecable procés democràtic que ara ha rebut l'ultratge d'una sentència injustificable promulgada per un tribunal mancat de la més mínima honorabilitat."

Estan en la línia del comunicat d'ERC d'ahir: "Són moments de gran transcendència que demanen serenitat però també fermesa. Aquesta sentència és un atac a la dignitat i a la llibertat de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin i parlin la llengua que parlin. Ens cal, doncs, una resposta democràtica, unitària i coherent amb els valors que ens han mantingut vius com a país al llarg de la història.

Estem convençuts que davant d’aquest xoc de legitimitats i, en aquests moments decisius, totes les forces del catalanisme serem capaços de donar una resposta unitària, serena i contundent d’acord amb el que el poble de Catalunya demana."

Per mi és interessant el concepte de "xoc de legitimitats" del comunicat i que també recull d'alguna manera, l'editorial conjunt del Punt i l'Avui. per cert, que ERC ha encetat una campanya de propaganda amb el lema "Adéu Espanya". Aquí podeu accedir al material.

Cal esperar al redactat definitiu de la sentència que es publicarà d'aquí una setmana per a conèixer els detalls. Fixem-nos que poden caure articles que ja han donat fruit en lleis, lleis que poden ser, per exemple, la de les consultes populars i posar en perill d'aquesta manera la Iniciativa Popular promoguda per Alfons López tena i Uriel Bertran.

Esperarem, doncs. Anirà bé apaivagar una mica els ànims que la sentència va encendre ahir. Però apaivagar-los per a calcular correctament quin ha de ser el proper pas. Però compte que ja hi han veus que estan demanant de "refer el pacte constitucional". Aquest discurs el sentirem amb força aquest dies.

Per a que dos negociïn han de tenir les forces equilibrades, han de tenir la possibilitat de fer-se mal l'un a l'altre, si no, un imposa la força a l'altre i s'ha acabat la negociació. N'hi han que volen fer sortir la gent a manifestar-se per a "defensar l'estatut", o per "refer el pacte constitucional".

Jo, el que dic, és que la gent ha de manifestar-se, i votar, i participar en la vida democràtica del seu poble cada dia, Aquesta és la força que es pot oposar a la "legalitat" espanyola. Però no amb objectius tan estranys com "defensar l'estatut", o per "refer el pacte constitucional". Aquests objectius només busquen seguir on estem. Seria un malbaratament. Aquesta força ha de servir per guanyar la Independència.

dilluns, 28 de juny de 2010

Ací se separen els camins

Editorial d'urgència de Vicent Partal al Vilaweb. Com sempre, imprescindible.


Ací se separen els camins

La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l'autonomia. Com a país podem optar per indignar-nos però acceptar la situació tot intentant arribar al mateix lloc per altres vies -que és el que sembla proposar el president Montilla. Però com a país també podem fer decidir que el despreci institucional amb que ens obsequia l'estat ens deslliura de cap pacte, escrit o no, amb Espanya. I ací, a partir d'avui, és on es bifurquen els camins.

Es bifurquen marcant per un costat la via d'aquells que a qualsevol preu voldran mantenir-se dins l'estat espanyol i la via dels qui pensem que avui ja és més sensat i prudent proclamar la independència.

El despreci a la voluntat popular per part de la màxima institució jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. El president Montilla intentava aïllar ahir l'atac culpant-ne només al tribunal i això no és veritat. Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut fer, ho sabem tots.

Així que ara ens toca decidir.

Declaració d'Esquerra sobre la sentència de l'Estatut


Declaració d'Esquerra sobre la sentència de l'Estatut

El 30 de setembre de 2005, El Parlament de Catalunya va aprovar, per amplíssima majoria el projecte de nou Estatut d’Autonomia. Aquell text, expressió unitària del anhels d’autogovern del nostre poble, va patir severes retallades en el seu tràmit al Congrés de diputats de Madrid, cosa que va provocar que Esquerra demanés el vot contrari en el referèndum posterior. Malgrat les retallades, una majoria de ciutadans va votar sí perquè va entendre que era millor aquell petit avenç que no quedar-nos sense res. Esquerra va acatar el resultat del referèndum i es va comprometre a defensar el desplegament del nou Estatut amb fermesa i ambició, és el que hem fet fins ara.

La sentència que ara el TC acaba de fer pública significa la segona retallada greu de l’estatut i representa un xoc de legitimitats. A un costat, la legitimitat del poble de Catalunya ja expressada a les urnes per referèndum. A l’altre costat 10 magistrats d’un alt tribunal fortament desprestigiat i convertit en camp de batalla dels interessos inconfessables dels grans partits espanyols.

El TC no només ha alterat l’Estatut sinó que ha modificat els termes d’un pacte polític i ha modificat unilateralment els límits del pacte autonòmic al marge de la voluntat popular i de les instàncies polítiques representatives del poble de Catalunya de manera que ha quedat clar que allò que vol una part significativa de la ciutadania no cap a la Constitució espanyola.

Sempre hem defensat que Catalunya ha d’esdevenir un Estat independent en el marc de la Unió Europea, i entenem que estem davant d’una nova demostració que aquest és l’únic camí realista i viable per assolir la nostra plenitud nacional.

Esquerra continuarà treballant, ara amb més força que mai per convèncer una majoria de ciutadans de la necessitat i l’oportunitat d’assolir un estat propi per a Catalunya. Que ningú no ho dubti que, avui, després de l’estocada mortal a l’Estatut de Catalunya, hi ha més catalans i catalanes convençuts que aquest és l’únic camí.

Són moments de gran transcendència que demanen serenitat però també fermesa. Aquesta sentència és un atac a la dignitat i a la llibertat de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin i parlin la llengua que parlin. Ens cal, doncs, una resposta democràtica, unitària i coherent amb els valors que ens han mantingut vius com a país al llarg de la història.

Estem convençuts que davant d’aquest xoc de legitimitats i, en aquests moments decisius, totes les forces del catalanisme serem capaços de donar una resposta unitària, serena i contundent d’acord amb el que el poble de Catalunya demana.

Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Macià i Companys, es posa avui novament al servei de la causa de la democràcia i de la llibertat de Catalunya.

Ara sí: adéu, Espanya.

la sentència de l'estatut ha arribat. Quina diferència hi ha amb ahir? cap. Evidentment. Ahir se sabia que l'estatut estava sentenciat, i avui confirmem que, efectivament, ho estava.

Avui, com ahir, sabem l'estat espanyol ens nega com a nació. Però avui sabem que l'estat espanyol, explícitament, introdueix una referència a la "indissoluble unitat d'Espanya" en l'estatut. Això últim és, en el fons i en la forma, una humiliació, una provocació, una declaració de guerra. Avui sabem que som una nació ocupada, militarment sotmesa i qua se'ns vol fer desaparèixer com a nació, com a cultura, com a poble.

Avui, com ahir, sabem que no hi ha res a fer amb Espanya. No hi han mitges tintes. O independència, o res. Però avui sabem que no es pot acatar, que és inacceptable i que els que acatin seran traïdors. Traïdors amb totes les paraules.

No es podrà pactar mai més amb Espanya. Res. Mai més peix al cove. Prou encaixisme. Prou autonomisme. Prou federalisme. Prou.

Però ara ja ho sabem, la seva sentència ens allibera. Ahir ja sabíem que no l'acataríem, i ara només podem deslliurar-nos. Només tenim aquest camí.

Mai més. Adéu, Espanya. Avui és una dia històric. Ahir sabíem que Catalunya marxaria cap a la independència, avui sabem que és cosa de poc temps.

dissabte, 26 de juny de 2010

Independència madura

Ara que la Iniciativa Popular per un referèndum d'autodeterminació està amenaçada per l'estat, Alfons López Tena, un dels promotors, juntament amb l'Uriel Bertran, en torna a parlar.

Les seves paraules, com sempre assenyades, ens fan remarcar que per sobre de lleis hi han drets fonamentals.

L'autodeterminació, la independència, no és una qüestió de lleis. És, més que cap altre cosa, una qüestió de voluntats.

La setmana que ve, ara va de bo, es consumarà l'anorreament de la democràcia espanyola a mans, quina ironia, del Tribunal que n'havia de ser el seu garant. Aquest acte prendrà la forma de la retallada de l'estatutet de Catalunya. Però en el fons serà la sentència a mort, la negació nacional del nostre país. Serà el punt i final per a tots aquells que algun dia potser van somiar en que Catalunya podria participar en una hipotètica espanya plurinacional, potser federal, o pels més agosarats, confederal. Res.

La setmana que ve, quedarà definitivament tancada la via autonòmica. Deixara de tenir sentit la tàctica del peix al cove: amb un estatutet retallat, llimat i cristal·litzat que voldràs anar a reclamar a Madrid? res més es podrà reclamar que ja no estigui escrit i interpretat.

les opcions es redueixen a dues: seguir amb Espanya, acceptant les seves regles del joc i que impliquen el nostre suïcidi com a nació. O bé, plantar-se i tirar pel dret: Adéu Espanya.

No hi ha molt més a dir.

Pel seu interès, reprodueixo l'article de l'Alfons López Tena, publicat al diari Avui d'avui.

Independència madura
Alfons López Tena

“No importa, però, la reforma constitucional, ni que els espanyols l'aprovin, el que importa és que els catalans votin i aprovin en referèndum la independència”

Com era de preveure, l'Estat espanyol vol impedir que els catalans votem, però no té cap argument legal ni constitucional per bloquejar la democràcia, només la ràbia imperial que l'encega i impedeix l'ús de la intel·ligència. No seré jo qui digui què haurien de fer els espanyols per impedir la independència de Catalunya, com se'n podrien sortir, perquè ara cal tractar-los com diu un dels seus principis: “Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas”. Després de 30 anys de l'actual règim, una espessa teranyina democràtica i europea lliga les mans d'un Estat que no pot usar la violència, i no coneix cap altre mètode per imposar la seva voluntat a la dels catalans. Una barreja de desídia, condescendència i incompetència iniqua ha dut l'Estat a l'atzucac on es troba, atrapat en la seva pròpia legislació democràtica, curulla d'escletxes per on colar la lliure votació dels catalans per la independència. Tot just comencem una de les diverses opcions amb què comptem, i ja bramen tot maldant per obturar-la. No podran, és impossible en democràcia impedir la lliure expressió de la voluntat popular, han comès massa errors legislant i permetent legislar als catalans, ara no hi ha marxa enrere, ja no en tenen, de generals colpistes, se'ls han acabat els Franco.

Ara tot ES juga al terreny democràtic i jurídic, on resulta que Catalunya ha estat reconeguda en la legislació espanyola com a nació, com a nacionalitat i com a poble: com a nació al preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC): “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària”; com a nacionalitat a l'EAC, al preàmbul (“la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”) i als articles 1 i concordants; com també ho va ser a l'Estatut del 1979; i a la Constitució espanyola (CE) no hi ha una referència expressa, si bé consensu omnium nemine discrepante hom entén que Catalunya és una de les “nacionalidades” de l'article 2, i un dels “pueblos” del preàmbul. A més, Catalunya ha estat reconeguda legalment com a nació de manera reiterada en la legislació catalana. Per totes, article 1 del Projecte d'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre del 2005 (“Catalunya és una nació”).

Reconeguda legalment Catalunya a la legislació espanyola com a nació, com a nacionalitat, i com a poble, el regne d'Espanya, membre de les Nacions Unides i signatari dels seus tractats, s'ha obligat al compliment de llurs continguts, segons estableixen els articles 10 i 96 de la seva Constitució. Espanya reconeix el “principi del dret d'autodeterminació dels pobles” de l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides i disposicions concordants, entre les quals destaquen els articles 1.1, 1.3 i 5.1 del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos aprovats per l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966.

El Parlament de Catalunya, de manera reiterada, ha aprovat resolucions sobre el dret d'autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta matèria, que ha assumit com a pròpia, el 1989 (“l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació”), el 1998 (“ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat”) i el 2010 (“ratifica la vigència de la resolució 98/III, sobre el dret a l'autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i de la resolució 679/V, adoptada l'1 d'octubre del 1998, de ratificació de l'anterior. Es ratifica en la voluntat d'emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”).

Una casta política immadura i provinciana com la catalana no pretenia res més que declamar prenent aquestes resolucions, i de fet del 1989 ençà no ha fet res més que resolucions i declaracions, però un poble madur com el català sap com treure les conclusions pràctiques d'aquestes premisses, ho hem demostrat d'Arenys de Munt ençà.

La Constitució espanyola atribueix al Parlament de Catalunya competència per promoure reformes constitucionals i legals, als articles 87.2 i 166. Segons el Tribunal Constitucional espanyol (STC 11 de setembre de 2008), no hi ha límits a la reforma constitucional, sempre que es faci de la manera legalment establerta; es pot establir la independència de Catalunya si es planteja com a reforma constitucional, i la Generalitat és competent per promoure-la aprovant al Parlament un projecte de reforma que així ho estableixi. És, doncs, competència de la Generalitat, i com a tal pot sotmetre's a referèndum, que pot convocar-se sobre qualsevol qüestió que sigui competència de la Generalitat, i promoure la reforma constitucional ho és, encara que no tingui competència per decidir-la.

No importa, però, la reforma constitucional, ni que els espanyols l'aprovin, el que importa és que els catalans votin i aprovin en referèndum la independència, que, com totes les que hi ha hagut al món, es fa sense trencar cap legalitat, anant de la llei a la llei, del regne d'Espanya a l'Estat català, establint una nova legalitat catalana que converteix en il·legal l'antiga espanyola.

dimarts, 22 de juny de 2010

L'estat vol aturar la Iniciativa Popular

En una nova mostra del "tarannà democràtic" de l'estat espanyol, avui s'ha sabut que pretén aturar la Iniciativa Popular (IP) per un referèndum oficial declarant inconstitucional la llei de consultes populars.

Per tant, per una banda l'estatutet serà retallat per inconstitucional. A més serà retallat a trocets, l'esquarteraran igual com van fer els anglesos amb el braveheart quan finalment el van atrapar. Això farà el constitucional amb l'estatutet. Tant li fa que sigui una llei aprovada en referèndum popular.

Per l'altra banda, suposant que el constitucional no s'hagi carregat les competències que permeten desenvolupar la llei de consultes, l'estat demanarà de declarar-la inconstitucional explícitament.

Es veu que malgrat que els diaris de Madrid segueixen amb el discurs oficial de la baixa participació a les consultes populars per la independència, el cas és que al "gobierno" la cosa cada vegada li pinta més malament i opten per la seva solució de sempre: prohibir. L'estat espanyol maldarà per impedir que es pugui arribar a fer mai la consulta que impulsa la Iniciativa Popular de Uriel Bertran i López Tena.

Jo crec que si l'estat vol impedir-la, ho farà. Serà il·legal. Ho serà perquè l'estatutet quedarà tan retallat que caurà aquesta competència, o ho serà perquè explícitament es declararà inconstitucional la llei de consultes.

És molt simple: sempre, sempre, sempre perdrem si juguem amb les regles de la seva legalitat. No hi ha més.

Només hi ha una possibilitat: contraposar a la seva legalitat tramposa, ells en són part i jutge, la legitimitat del Parlament. El Parlament català representa, independentment del que diguin estatuts o constitucions, al Poble de Catalunya.

La forma d'assolir la independència és amb un acte de sobirania:El poble de Catalunya, mitjançant el seu Parlament, proclama unilateralment la independència de Catalunya. Això només serà possible amb una majoria independentista al Parlament.

Les vies alternatives, com la IP d'Uriel i Tena, són una jugada que es pot veure estroncada en tot moment. D'una forma tan barroera com certament ho és la retallada de l'estatutet, o per un recurs d'inconstitucionalitat presentat i resolt de forma urgent (per això sí que correrien).

Tanmateix, cal actuar de pressa amb la IP. Inclús si finalment no es pot convocar el referèndum perquè la llei de consultes és declarada inconstitucional, el fet de disposar, per dir una xifra, d'un milió de signatures demanat la celebració del referèndum representaria un capital polític i una força contundent que hauria de traduir-se en la definitiva majoria independentista al Parlament.

L'estat sempre podria provar d'il·legalitzar partits independentistes, ja ho han fet al País Basc amb l'excusa del terrorisme, i a això s'aferren per a negar-li la veu a l'esquerra abertzale (i potser aviat ja no podran fer servir aquesta excusa). Però aquest seria un pas que situaria a l'estat espanyol en el llindar de l'expulsió de la Unió Europea. Els països de la Unió han de garantir una mínima qualitat democràtica.

No. Amb majoria independentista al Parlament proclamant la independència, ni vindrà la Brunete, ni il·legalitzaran partits. La legitimitat està per sobre de les legalitats, Més encara quan l'objectiu declarat de l'independentisme és trencar amb la legalitat que ens atenalla com a poble. Amb majoria independentista, els governs d'Espanya i el de Catalunya hauran de negociar una separació el menys traumàtica possible i, preferiblement, quedant com amics. Això és el que passarà.

Per tant, doncs, endavant amb la IP, esforcem-nos-hi en recollir totes les signatures que es puguin. Un milió és la fita. Un milió per la independència. Per una banda. Per l'altre, endavant amb les consultes populars que encara cal fer: la de Barcelona, la de Tarragona, la dels altres pobles i ciutats que les vulguin acompanyar. Però sobretot, per sobre de tot, és necessari, és imprescindible bastir una majoria independentista al Parlament de Catalunya.

I que ningú no s'equivoqui: el poble ja està madur.

diumenge, 20 de juny de 2010

20J - Consultes per la independència. La maduresa.

Les consultes per la independència han viscut una nova etapa. Avui podien votar poblacions del Baix Llobregat, del Penedès, del Maresme, del Vallès... El que algun cop s'ha anomenat cinturó roig.

El resultat ha estat, ja es temia això, d'una participació més baixa que en les anteriors onades, però cal dir dues coses:

Primera, que malgrat ser més baixa, ha estat superior a la participació en la consulta oficial que va promoure l'ajuntament de Barcelona per la Diagonal. De nou, gràcies Hereu.

Segona, que és evident que la potència del grup organitzador de la consulta és una factor determinant en l'èxit de la mateixa. Així, a Mataró, que era la ciutat més gran de les que es comptaven en aquesta onada, la participació ha estat gairebé del 24%. A Mataró l'equip organitzador ha estat el del convergent Alfons López-Tena, que ja va liderar en el seu moment l'exitosa consulta a Vic.

Alguns vaticinaven que per primer cop es veuria un triomf del "no" en algun poble. No ha estat així. La victòria del "sí" ha estat, un cop més, abassegadora. A Cornellà, on per primer cop s'ha fet campanya pel "no", els resultats parlen per ells mateixos. El sí ha vençut amb claredat, amb prop del 75% dels vots, i el "no" ha aconseguit un resultat significatiu de prop del 20% (5% de vots en blanc).

Aquests "no", al meu entendre, són molt importants. Tant com els "sí": hi ha el reconeixement de les regles del joc democràtic, el reconeixement del dret a l'autodeterminació.

Però fixem-nos bé en el que he dit abans: 1-l'èxit de les consultes depèn en gran part de la potència de l'equip organitzador. 2-L'èxit del "sí" o del "no" depèn sens dubte d'un sentiment pre-existent, però també hi influirà la capacitat de mobilització de les organitzacions civils i, per descomptat, dels partits.

I això ve al cas perquè no val a dir que Catalunya no està "madura". És fals. El que ens estan dient les consultes és que la maduresa del poble hi és. El que no hi és, és la voluntat de CiU d'esdevenir l'equip organitzador potent. El que CiU fa quan diu que Catalunya no està madura és provar de culpabilitzar enganyosament al al poble amb una responsabilitat que no té. El que fa CiU és, definitivament, fugir d'estudi, per por o per interessos, tant se val. La meva conclusió és que Catalunya està madura, i que CiU defuig la seva responsabilitat.

Finalment, a més de la participació, el resultat, en tot cas, és també significatiu. El Sí guanya arreu clarament. Són molts els indicis que ens fan pensar que no només Catalunya està "madura" per a un referèndum vinculant, sinó que va acostant-se el moment de que aquest referèndum sigui una realitat. D'aquí tres o quatre mesos toquen eleccions. La propera legislatura pot ser clau per avançar definitivament o pot ser la de la gran oportunitat perduda.

Demà el Tribunal Constitucional tornarà a juntar-se un altre cop per mirar de dictar sentència contra l'estatut, contra Catalunya. Això per una banda. Per l'altra, el 30 de juny acaba el torn de la presidència espanyola de la Unió Europea. La presidència pot haver estat el blindatge contra els atacs financers i especulatius envers l'economia espanyola. Dit d'una altra forma, cap dins del possible esperar esdeveniments (greus) en l'economia pels primers de juliol.

El Constitucional i la crisi poden ajudar a fer "madurar" encara més el sentiment independentista. Jo coincideixo amb Puigcercós quan diu que "si sortim d'Espanya, sortim de la crisi". Així sigui. Si més no, diu les coses clares.

divendres, 18 de juny de 2010

Miquel calçada entrevista a Jordi Pujol

Sempre és interessant escoltar al President Pujol.

Encara més si l'entrevistador és el Miquel Calçada.

Ahir TV3 ens va proporcionar un altre gran moment amb aquesta entrevista.

Vet aquí el vídeo:

20J - Nova onada de les Consultes Populars per la Independència


El proper diumenge, 20 de juny, tindrem una nova onada de consultes per la Independència. Aquest cop l'onada arriba a l'àrea metropolitana. Hi ha qui opina que, per primera vegada, veurem com el "No" guanya en algun poble.

Bé, si guanya el "No" en alguns pobles, o si guanya a tots, haurà estat la decisió lliure i democràtica dels votants i caldrà assumir-lo amb la mateixa naturalitat amb la que fins ara s'han rebut els "Sí".

Tanmateix, jo sospito que el "Sí" a la independència tornarà a guanyar per golejada arreu.

Com en altres ocasions, una dada important serà la de participació. També és cert que mai estarem prou agraïts de l'immens favor que Jordi Hereu ens ha fet als independentistes amb el fiasco de la consulta de la Diagonal.

I si finalment guanya el "No" a algun poble, o a molts, cosa que dubto, doncs també estarà bé. Serà una molt bona cosa. Desarmarà a aquells que diuen que només van a votar els independentistes. Enaltirà als mateixos votants del "No" pel tarannà democràtic que hauran demostrat i perquè, amb aquesta participació, estaran exercint, que és la millor forma de reconèixer, el dret d'autodeterminació que tots tenim. El tenim. Pel fet, simplement, de ser persones, malgrat el que diguin o deixin de dir lleis i constitucions.

Així doncs, felicitats a tot aquells que diumenge podreu votar. Em feu molta enveja. I endavant amb el Sí a la independència. Aquest és un nou pas que ens hi acostà una mica més.

dijous, 17 de juny de 2010

17 de juny. Diada nacional de la Vall d'Aran.

Doncs això, que avui és la Diada Nacional de la Vall d'Aran. Era Hèsta d'Aran!

Felicitats, doncs, als amics occitans!



Nota publica de GEAB N°46

El LEAP centra la seva nota pública de juny en la situació dels EUA. Tenint en compte totes les turbulències que s'han anunciat i els mals averanys sobre la supervivència de l'euro resulta sorprenent. Però el LEAP no només centra la nota pública en els EUA sinó que explícitament treu importància als esdeveniments a l'eurozona.

Serà un punt de vista polític interessat o no, però, en tot cas serveix per recordar-nos que la situació als EUA és igual o pitjor que a Europa. Que li preguntin al governador de Califòrnia a veure que n'opina. Fent una metàfora agosarada: Califòrnia és l'"Alemanya" (no tant) de la Unió d'estats nord-americans. Què passaria a Europa si Alemanya estigués en fallida? doncs això.

En tot cas, la reflexió sobre els EUA ens amplia el camp de visió sobre aquesta crisi global (i sistèmica?) que -Santiago Niño Becerra ho va encertar de ple i van... i potser per això últimament surt sovint per la tele- està esclatant en aquests mitjans del 2010.

(traducció amb traductor.gencat.cat i repassada manual)


Edició especial de l'estiu boreal de 2010

Nota publica de GEAB N°46 (17 de juny de 2010)



Crisi sistèmica global: els quatre «punts únics d'error» del sistema mundial durant el segon semestre de 2010

Cada dia l'actualitat confirma que la crisi sistèmica global ja ha entrat en la seva fase de desarticulació geopolítica, malgrat això els mitjans de comunicació tot just ara comencen tímidament a interpretar les convulsions històriques que es desenvolupen davant nostre. Per al LEAP/E2020, en la segona meitat de 2010 es produirà una nova inflexió quant a la desarticulació geopolítica mundial, caracteritzada per l'acceleració dels processos de descomposició estratègica, financera, econòmica i social al voltant de quatre "punts únics d'error" (1) del sistema internacional, que analitzem en el GEAB N° 46. El context general roman com fora descrit als GEABs anteriors: una reactivació... de la recessió econòmica mundial després de la interrupció temporal que van produir les mesures d'estímul. Però abans d'entrar en el detall d'aquestes anticipacions sobre el desenvolupament de la crisi econòmica i financera en el segon semestre de 2010, comprovem que els primers dies de juny d'enguany ens ofereixen dos exemples flagrants del col·lapse accelerat del sistema global de les últimes dècades: un en matèria de gobernança econòmica global, i l'altre referent a la capacitat dels Estats Units per controlar als seus propis aliats.

Aquesta perspectiva dels recents esdeveniments, simptomàtics de l'acceleració de la desarticulació geopolítica global, la constitueixen els quatre "punts únics d'error" durant la segona meitat de 2010 (2) que segons el LEAP/E2020 són els següents:

1. El deute públic occidental: quan la insolvència es torna insuportable.
2. Austeritat europea: quan el creixement cíclic s'abandona en favor de l'estabilitat estructural.
3. La inflació xinesa: quan la Xina comenci a exportar la seva inflació.
4. El creixement negatiu d'EUA: de «l'austeritat popular encoberta» a «l'austeritat federal imposada».

Cada un d'ells es veurà afectat per greus esdeveniments durant el segon semestre de 2010 causant una crisi sectorial, regional o mundial.

En aquest comunicat públic del GEAB N°46, el nostre equip ha escollit presentar la seva anticipació sobre el quart "punt únic d'error" del segon semestre 2010: el creixement negatiu d'EUA. A més, en aquest número del GEAB, els abonats podran trobar un segon extracte del manual d'anticipació política, consagrat a la qüestió de les fonts i dels equips d'investigació, així com informacions sobre el nou cicle de formació sobre l'anticipació política 2010-2011 reservat per als abonats del GEAB. Finalment, desenvolupem les nostres recomanacions en matèria de bons municipals nord-americans, de mercats financers, de divises i de béns immobles, particularment per fer front als impactes del segon semestre 2010.

Quant a la governança econòmica global, recordem que fa només un any, el G-20 pretenia haver establert una nova governança mundial i els Estats Units creien que podien organitzar aquest nou sistema al voltant de les seves prioritats (3). Tanmateix, el passat 3 i 4 de juny, no només els ministres de Finances dels països del G-20, reunits a Busan, Corea del Sud, no es van posar d'acord per imposar una taxa bancària mundial (una idea defensada per Washington, Londres i Eurolàndia), sinó que es va rebutjar la proposta nord-americana (quedant-se sol aquesta cop) per continuar amb un nou pla d'estímul econòmic (4), tirant pilotes fora al «decidir» que cadascú faci el que pugui o vulgui en funció dels seus mitjans. Som molt lluny de les declaracions oficials de fa un any respecte al G-20 com un nou òrgan central de la governança mundial; i al contrari anem plens del «campi qui pugui» que el nostre equip havia anticipat basat en la falta d'un replanteig del dòlar com a divisa mundial de referència. En realitat ja ningú no vol jugar el joc global amb les regles nord-americanes (5). A falta d'un nou «joc de tots», es veu que la solidaritat internacional s'enfonsa amb un cop d'ull. Aquesta situació de fet només s'intensificarà en els pròxims mesos, ocasionant més desarticulació, una vertadera desincronització política, social i pressupostària de les principals potències econòmiques del món amb conseqüències particularment tràgiques per als operadors i els mercats que depenen del «bon funcionament» del sistema internacional. Si bé hi ha una nova fase de recessió econòmica sincronitzada (com ho mostra el gràfic que segueix), ara els contexts de cada gran potència són tan diferents que ja no poden tenir respostes conjuntes; sobretot perquè Estats Units no és capaç d'imposar un lideratge.


Sincronització de les fases de creixement i de disminució de la producció industrial mundial (índexs PMI)( En negre, Eurozona / en vermell, Xina / en blau, EUA / en verd, Austràlia) - Font: SirCharlot, 05/2010

Sincronització de les fases de creixement i de disminució de la producció industrial mundial (índexs PMI)( En negre, Eurozona / en vermell, Xina / en blau, EUA / en verd, Austràlia) - Font: SirCharlot, 05/2010


El decreixement d'EUA: de «l'austeritat popular encoberta» a «l'austeritat federal imposada»

Les eleccions intermèdies («mid-term elections») de novembre de 2010 seran la primera prova electoral dels Estats Units en crisi. En efecte, l'elecció presidencial de 2008 s'havia realitzat en un context marcat pel col·lapse de Wall Street (que va dinamitzar el vot cap a Barack Obama) però sense que el conjunt de la població nord-americana tingués encara una visió precisa de la magnitud dels perjudicis econòmics i socials que causaria. Ara, en el marc de l'interminable vessament de petroli al Golf de Mèxic i d'una gran desil·lusió sobre la capacitat del govern d'Obama per revertir les tendències negatives que es desenvolupen al país (desindustrialització (6), caiguda de la classe mitjana en la classe baixa, embargaments immobiliaris, atur, sobre-endeutament de les famílies, de les administracions locals i de governs estatals, intensificació de l'angoixa quant a la dimensió creixent dels dèficit els federals, les guerres interminables a l'Iraq i a Afganistan (7)), la situació electoral és particularment explosiva, com ja ho analitzem en GEAB N° 45, amb l'augment del poder dels nous secessionistes i del moviment «Tea-Party». No repetirem aquí sobre aquestes anàlisis.

En canvi, ens sembla necessari remarcar el creixent estat de deteriorament de l'ambient socioeconòmic de la gran majoria dels nord-americans, per dues raons:

. per una part perquè és un factor que ens sembla determinant per anticipar els vots d'un gran nombre de nord-americans el novembre de 2010;

. per una altra, perquè és una realitat que és coberta de manera anecdòtica per la majoria dels grans mitjans de comunicació d'EUA, i és gairebé totalment ignorada pels principals mitjans de comunicació estrangers, particularment occidentals (8).


Correlació per Estats nord-americans entre la taxa d'atur eixamplada (U6 (9)) i la taxa d'hipoteques impagades a 1er trimestre 2010 - Font: Bureau of tasca Statistics / CalculatedRiskBlog, 05/2010

Correlació per Estats nord-americans entre la taxa d'atur eixamplada (U6 (9)) i la taxa d'hipoteques impagades a 1er trimestre 2010 - Font: Bureau of tasca Statistics / CalculatedRiskBlog, 05/2010


Aquesta crisi de les administracions locals i dels Estats és eclipsada pels problemes dels dèficits federals. Tanmateix és una altra cara de la mateixa moneda. Una cara que es veurà en el transcurs del segon semestre de 2010 que té un caràcter doble i explosiu: electoral com el mostraran les eleccions, i financer com el provaran les conseqüències de la pròxima crisi del mercats dels «Munis» títols de les administracions locals nord-americanes (veure Recomanacions d'aquest nombre de GEAB).

Per al LEAP/E2020 la situació és tanmateix clara: l'entorn immediat de la gran majoria dels nord-americans no va deixar de degradar-se des del 2008, malgrat el que diguin les estadístiques i els experts federals (10). La desocupació real se situa almenys entre el 15% i el 20% (11) i és entre el 30% i el 40% a les ciutats i les regions més afectades per la crisi (12). Mai tants nord-americans no han estat depenent dels bons d'alimentació del govern federal, representen una important proporció mai no assolida de les rendes familiars (13). Paral·lelament, els Estats estan obligats a multiplicar els retalls pressupostaris (14) i suprimir serveis socials de totes classes, agreujant simultàniament l'atur (15). I aquests fenòmens ocorren mentre es considera que l'impacte del pla d'estímul econòmic de l'administració Obama assoleix el seu màxim (16)!

Llavors, no s'ha de sorprendre en saber que el consum de les llars no augmenta i que fins i tot disminueix com ho mostren les vendes minoristes de maig i que el mercat immobiliari continuï el seu descens als inferns (17). Les projeccions més fiables dels indicadors mostren d'altra banda que l'economia nord-americana novament es contraurà durant el segon semestre (18). Lluny del 3,5% de creixement anunciat per Ben Bernanke per a 2010 el país serà molt afortunat, segons el nostre equip, si registra una xifra per sobre de zero per a l'any en curs.

Perquè, contràriament al discurs de Washington i Wall Street, de fet, l'austeritat ja ha arribat per a la gran majoria dels nord-americans que no tenen treball, i/o cases, i/o deutes superiors als seus actius, i no poden pagar més la universitat als seus fills, les seves sortides o les seves vacances, sense parlar del consum quotidià. A més, a moltes localitats (19) no hi ha recollida regular de les escombraries domiciliàries (o s'ha de pagar més imposats), van perdre un dia de distribució del correu (20), van disminuir la protecció per falta de policies, han de fer cues interminables davant les finestretes de les administracions com conseqüència de l'acomiadament dels funcionaris, els seus fills tenen menys professors a les escoles, les que al seu torn brinden menys serveis (cafeteria, transport escolar). En general, són les administracions locals i els Estats les qui efectivament han implementat una política d'austeritat, ocultada a l'estranger, des de fa molts mesos; i això s'accelera.


Dèficits pressupostaris dels Estats d'EUA per a l'any fiscal 2010 (En percentatge de les despeses generals) - Font: Freerisk, 04/2010

Dèficits pressupostaris dels Estats d'EUA per a l'any fiscal 2010 (En percentatge de les despeses generals) - Font: Freerisk, 04/2010


És el que LEAP/E2020 anomena «austeritat popular rampant». Ella constitueix el component principal de l'economia i la societat real nord-americana des de fa dos anys; encarna el final del «consumidor nord-americà » que havíem anticipat des de finals de 2006 causat per la insolvència. Aquesta insolvència progressivament va ascendir cap als agents del mercat immobiliari, els bancs, els fabricants d'automòbils. I ara, al final de l'estímul econòmic, afecta als Estats, novament als bancs i finalment a l'Estat federal perquè, arran de la reeixida posada en escena mediàtica de la «crisi grega», la por de la fallida sobirana va conduir a l'Eurozona i a la resta de G-20 a privilegiar el restabliment dels equilibris pressupostaris estructurals i en conseqüència a rebutjar el continu endeutament públic occidental (21). Però, sense endeutament públic creixent l'economia nord-americana està condemnada a una crisi major ja que des de fa dos a tres dècades només produeix deute i l'exporta. El dòlar no és més que un crèdit a una economia totalment endeutada.

És així que en decidir no acceptar la proposta del Secretari d'Estat del Tresor d'EUA, Timothy Geithner, de recomençar una altra ronda d'estímul econòmic amb deute, el G-20 va condemnar Washington a afrontar el que era increïble per als mercats mundials: anunciar-ne una era d'austeritat pressupostària federal. Ironia de la Història, aquest pas negatiu del G-20 (en deixar fer a cada un segons les seves possibilitats, els altres membres de G-20 no es van atrevir a explicitar la necessitat de l'austeritat nord-americana) condueix directament a les probables conseqüències de les eleccions de novembre de 2010 que portaran als electors nord-americans a assestar violents cops al sistema washingtonià i a les seves dues grans apostes (veure GEAB precedents), fent no solament possible sinó necessària tant per als demòcrates com per als republicans una «revolució mental»... si volen tenir una possibilitat de guanyar en les eleccions presidencials de 2012. Per al nostre equip, les dificultats socip-polítiques internes nord-americanes convergiran amb les pressions econòmiques-financeres externes, durant el segon semestre 2010, fent inevitables la posada en marxa del primer gran pla d'austeritat pressupostari nord-americà des de fa més de seixanta anys associat a la mes forta pujada de la pressió fiscal des de fa cinquanta anys.


Nivell de pressió fiscal sobre els nord-americans més rics (1920 -2010) - Fonts: CBO / EconIm, 05.2010

Nivell de pressió fiscal sobre els nord-americans més rics (1920 -2010) - Fonts: CBO / EconIm, 05.2010


Les conseqüències d'aquesta (r)evolució en l'economia d'EUA, al comerç, als mercats financers globals, al valor dels actius nomenats en dòlars (en primer lloc els Bons Tresor dels EUA) i al mateix dòlar són immenses. Tornarem sobre això a la secció Recomanacions d'aquest GEAB. Cal tenir en compte que des de 1945 (i potser fins i tot des de la dècada de 1930), l'economia i les finances mundials es basen en el mite del motor de l'irresistible creixement nord-americà, que encara que pogués experimentar curtes reduccions de règim, continuava sent d'una fiabilitat a tota prova. Si la debilitat de la xarxa social ha obligat als Estats Units a un fort creixement per evitar que milions de nord-americans s'estavellin en la pobresa, no hi ha dubte que és encara pitjor per al sistema mundial financer i monetari que no té cap xarxa de seguretat. Si l'austeritat grega o espanyola provoca tals turbulències, imaginem el que sobrevindrà amb l'austeritat nord-americana que haurà d'imposar retalls pressupostaris d'almenys 1 bilió (1.000.000.000.000) de dòlars durant 3-5 anys (22). Aquest tipus de notícies provocaran un replantejament radical del mite principal sobre el qual es fonamenten els mercats internacionals i el sistema econòmic i financer de les últimes dècades, assegurant-li un lloc eminent entre els quatre "punts únics d'error" del sistema global, durant el proper semestre.

-----------
Notes:

(1) Un "punt únic d'error" ( Single point of failure o SPOF en anglès) és un component d'un sistema informàtic del qual depèn del tal forma que un error en el seu funcionament ocasiona un error global del sistema, deixant-lo inoperant. Un SPOF pot ser un component de maquinari, programari o elèctric. Per garantir la inexistència d'un SPOF en un sistema, tots aquests components crítics solen ser redundants de manera de conformar un sistema d'alta disponibilitat, que garanteixi el correcte funcionament àdhuc en el cas que algun d'aquests components falli. En la definició de "Single Point of Failure", la paraula "Single" és la més important, remarca el caràcter únic i consegüentment fràgil del "component". Segons el LEAP/ E2020, l'aprofundiment de la crisi i el passatge per aquest nou punt d'inflexió de la crisi sistèmica global, durant segon semestre 2010, posarà en evidència problemes molt greus respecte a quatre "punts únics d'error" al si del sistema internacional actual. Les conseqüències, a imatge d'un sistema informàtic, serà la interrupció del servei, és a dir, de crisis majors en àmbits, regions i sectors implicats.

(2) Els nostres lectors observaran que a diferència dels principals mitjans de comunicació anglosaxons i dels quals copien/enganxen en altres països, no hem sintetitzat els riscos mundials com a provinents de dues causes: Grècia i l'Euro. Més encara, considerem que ells no formen part dels "punts únics d'error" del sistema internacional: Grècia perquè és marginal i no ocupa cap funció clau en el sistema, l'Euro perquè mai no va estar en risc de col·lapse i perquè en dos mesos Eurolandia va implementar les mesures que es negava a prendre des de fa una dècada, de les quals l'austeritat és una d'elles. És l'austeritat que segons el nostre equip forma part de quatre "punts únics d'error" del sistema mundial.

(3) El LEAP/E2020 ha invertit molts esforços i mitjans (fins i tot una carta oberta a pàgina plena en el Financial Times) per subratllar que el G20 podria constituir una solució alternativa a l'enfonsament de la gobernança mundial nascuda després de la Segona Guerra mundial només si el projecte d'una nova divisa de reserva mundial es posava sobre la taula, per garantir que tots els actors de G20 tinguin un interès en cooperar en el mitjà i llarg termini (veure el GEAB del primer semestre 2009). Llavors, Washington no va voler saber res i els europeus van ser incapaços d'assumir les seves responsabilitats per proposar la nova divisa, i associar així el seu pes amb el dels xinesos, russos, indis i brasilers. El resultat un any més tard: el "campi qui pugui" és la norma i Washington ja no té la capacitat per fer adoptar les seves proposicions al G20 que es transforma, de fet, en una Cimera que amaga cada vegada més l'estat de creixent desunió mundial.

(4) Font : GlobalEconomicAnalysis, 05/06/2010

(5) Font : Alphaville, 05/06/2010

(6) En abril passat, els acomiadaments es van fer en primer lloc al sector manufacturer, refutant tots els discursos sobre una recuperació liderada per les exportacions i la indústria. Font: Reuters, 21/05/2010

(7) El New York Times del 04/06/2010 fins i tot parla d'una sensació de caos al país.

(8) Es realment sorprenent veure sempre als mitjans de comunicació repetir que una manifestació de 7.000 persones a Atenes que és una mostra d'una mobilització de la població contra les mesures d'austeritat (vet aquí un exemple entre tants altres d'aquest tipus d'articles en CNBC del 05/03/2010); mentre que cap d'ells no esmenta el fet que el governador de l'Estat de New York anuncia un caos generalitzat en l'Estat a causa dels retalls en el personal policial, de justícia, de salut, al mig de protestes regulars de milers de funcionaris de l'Estat. Font: NYDailyNews, 10/06/2010; New York Times, 09/06/2010

(9) Indicadors de desocupació del Bureau of Labor Statistics (BLS): U1 persones aturades des de fa almenys 15 setmanes. U2 persones que van perdre una feina o van acabar una ocupació temporal. U3 desocupació segons l'OIT. U4 = U3 + treballadors descoratjats. U5 = U4 + altres treballadors marginalment vinculats al mercat de treball. U6 = U5 + treballadors de temps parcial per raons econòmiques. L'univers estadístic de la força laboral està compost per individus ocupats i individus aturats. Es considera «empleats» als que han treballat durant un període donat com empleats a sou en empresa aliena o pròpia, o que han treballat quinze hores o més sense rebre un sou en una empresa familiar. També es considera «empleats» a aquells que tenen feina i han sol·licitat un permís temporal, retribuït o no, a causa de malaltia, vacances, obligacions familiars, etc... Es considera «aturats» a qui que no treballen durant el període analitzat, ja sigui perquè voluntàriament van deixar la seva ocupació o perquè van ser acomiadats. Per ser aturada una persona ha de fer esforços per trobar una feina. Així, als que deixen de buscar treball se'ls considera com «treballadors descoratjats». Els denominats «treballadors descoratjats» no se'ls considera força laboral.

(10) Els nous menús de 2 dòlars de TacoBell indiquen clarament la tendència a l'empobriment generalitzat. Font: USAToday, 14/05/2010

(11) En matèria d'atur, és útil consultar la llista de les quinze empreses nord-americanes que més van acomiadar ocupats aquests últims mesos per comprendre la lògica suïcida de la seva rendibilitat. Fonts: CNNMoney/Fortune, 13/05/2010; Gallup, 19/03/2010

(12) Fonts : MarketWatch, 08/06/2010; CNNMoney, 05/06/2010

(13) Font : USAToday, 26/05/2010

(14) Una mitja dotzena d'ells no tenen ja mitjans per pagar els crèdits fiscals que es deuen a les llars i a les empreses. I trenta-dos Estats hauran de demanar aproximadament 40 mil millions de dòlars en 2010/2011 per poder pagar les assignacions per atur. Fonts: New York Times, 02/06/2010; GlobalEconomicAnalysis, 21/05/2010

(15) El informe de maig de 2010 publicat sobre aquest tema per National League of Cities mostra l'amplitud del fenomen.

(16) Aquests últims mesos, més d'un milió de nord-americans van deixar de buscar feina donada l'absència d'oportunitats. Això li permet al govern federal treure'ls de les estadístiques i proclamar que la taxa de desocupació baixa mentre cada vegada menys nord-americans tenen feina. Fonts: CNBC, 07/06/2010

(17) La consulta dels deu gràfics sobre aquest tema proposats per DrHousingBubble de 10/06/2010 és molt expressiva.

(18) Per als que encara creuen que el creixement es produirà els pròxims trimestres, és molt edificant llegir les 25 preguntes que formula sobre això una llista de PrisonPlanet del 25/05/2010; o bé consultar els 20 indicadors proposats per EconomicCollapse del 02/06/20.

(19) Fonts : CNNMoney, 01/06/2010; SeekingAlpha, 11/06/2010; USAToday, 12/06/2010

(20) El Servei Postal dels Estats Units lliura el correu només cinc dies a la setmana en lloc des sis com feia abans. Font: Washington Post, 24/03/2010

(21) Tot això té lloc en un context de taxes d'interès creixents de diversos bancs centrals, com el de Canadà, Índia, Austràlia, el Brasil... fent, doncs, cada vegada més improbable la capacitat de de vendre els Bons del Tresor d'EUA a pèrdues com actualment, llevat d'incrementar los «cops» com Grècia cada trimestre. Però a Europa i Àsia, els països candidats a tal «cop» s'anomenen Japó, França, Itàlia, el Regne Unit. ... és a dir blancs massa pròxims o massa perillosos per la seva capacitat de pertorbació.

(22) És una estimació a la baixa del nostre equip, seguint una lògica similar a la d'altres països occidentals, segons la qual el pressupost de defensa i els programes socials seran els més afectats.

Dijous, 17 de juny de 2010

dimecres, 16 de juny de 2010

En què t'afecta la reforma laboral

Doncs no, la vaga general no serà a l'octubre. Serà el 29 de setembre. O sigui, d'aquí a tres mesos.

D'aquí a tres mesos el món pot haver donat tantes voltes que potser ni el coneixem. Que algú m'expliqui com és que encara no li han fet cap vaga al ZP. Que algú m'expliqui com és possible que convoquin una vaga ... per d'aquí tres mesos. Senyors de CCOO/UGT! despertin! la reforma l'estan tramitant avui!!!!

En fi. Suposo que CCOO i UGT no es volen fer mal amb el PSOE. I, a més, sempre és més fàcil fer mal als treballadors. Aquest carreguen amb tot.

A continuació, per si voleu saber amb que ens tocarà carregar, un fragment del document del Secretariat de Jurídica del Comitè Confederal -Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya sobre la reforma laboral.

Ens explica en què ens afecta aquesta reforma.

"Rebaixa les indemnitzacions per acomiadament:

- En relació a l’acomiadament improcedent: per tots els nous contractes es generalitzarà la indemnització de 33 dies per any treballat amb un límit de 2 anualitats. En un futur desapareixerà la ja reduïda per les constants reformes indemnització de 45 dies.

- En relació a l’acomiadament objectiu: augmenten els supòsits en que es pot aplicar i, per tant, es permeten més acomiadaments a 20 dies per any treballat. Només al·legant pèrdues (s’especula que seran 6 mesos) es podran fer acomiadaments individuals i col·lectius per causes objectives.

- En relació a la finalització de contractes temporals: augmenta, però de forma progressiva, la indemnització de 8 a 12 dies per any treballat (10 dies a partir de l’any 2010 i 14 dies a partir del 2014).



Més facilitats per realitzar modificacions substancials de les condicions de treball i rebaixes salarials:

- Es podrà modificar encara més fàcilment el nostre horari, torn de treball i funcions dient que amb els canvis es millora la competitivitat de l’empresa al mercat laboral. Si ara els tribunals ja concedien la majoria de modificacions la reforma els hi permetrà augmentar aquests supòsits.

- Es podran no aplicar els augments salarials encara que sigui “en contra” del pactat per Conveni Col·lectiu. La justificació de l’empresària haurà de ser que el previst en Conveni pot afectar a l’estabilitat econòmica de l’empresa i posa en perill les possibilitats de manteniment de l’ocupació.



Més precarietat en la contractació juvenil:

- Es bonificaran al 100% la Seguretat Social a pagar per l’empresari quan faci contractació de joves ja siguin formatius com en pràctiques.

- Es cobrarà el 60% del salari mínim durant el primer any i el 75% el segon any de contracte. Per un jove contractat aquest any 2010 per primer cop, cobraria per jornada complerta un salari de 379,98 euros.


Més facilitat per les ETT:

- Es permetrà que puguin cedir treballadors en feines perilloses, fins ara no podien fer-ho en àmbits com per exemple la construcció.

- Es permetrà que puguin cedir treballadors a l’Administració



Més bonificacions a la Seguretat Social pels empresaris, fet que facilitarà la supressió i restricció de les prestacions, i més facilitats per pagar les indemnitzacions per acomiadament:

- El FOGASA (Fons de Garantia Salarial) abonarà part de la indemnització per acomiadament, fent-lo encara més barat per a les empreses.

- En casos de suspensions temporals de treball es podran beneficiar fins un 80% de les quotes de la Seguretat Social si fan accions formatives pels treballadors i treballadores afectades

- Més bonificacions si es contracta aturats joves (de 16 a 31 anys) o majors de 45 anys i dones, entre d’altres supòsits.

Aquestes i algunes altres són les mesures que ens vol imposar el govern de l’estat
espanyol."

dilluns, 14 de juny de 2010

Vaga general... a l'octubre?

Segons els portaveus de CCOO i UGT, hi haurà vaga general, i serà, probablement, a finals de setembre o principis d'octubre.

Aquest mes de juny, al País Basc, també hi ha convocada vaga general, el 29 de juny.

Al País Basc el sindicalisme no està en mans de CCOO i UGT i es nota. Els sindicats convocants al País Basc són ELA, LAB, ESK, STEE-EILAS, EHNE i Hiru. En el cas d'Euskadi, fa poc més d'un any, el 21 de maig de 2009 ja es va convocar una primera vaga general contra aquesta crisi i en aquell moment es reclamava un canvi de rumb perquè ja es veia que la situació anava a pitjor.

És cert que la qüestió nacional amara el sindicalisme basc i n'és un component indestriable. Però també és cert que les retallades del govern espanyol són el fruit d'unes determinades polítiques que arrenquen fa molts anys.

Al País Basc, doncs, ja portaran dues vagues generals mentre que a la resta de l'estat, en particular al Principat, encara estaran decidint si se'n fa una al setembre o a l'octubre.

I després els sindicalistes de CCOO i UGT parlen de que la vaga sigui un èxit.

Què entendran per "un èxit"? al meu entendre, una vaga o és lluita amb tot el que això significa de patiment, però també de decisió, de voluntat de provocar canvis profunds, o no és res. Si fer vaga es que durant un dia molta gent no anirà a treballar i així queda la cosa, més valdrà no perdre el temps ni els calers.

Si es fa vaga no pot ser "per protestar". Protestar? contra qui? amb quin objectiu? per que retirin les retallades de drets socials i la reforma laboral? no ho faran. No ho faran perquè si ho fan aleshores La Unió Europea no "rescatarà" als bancs, caixes, l'estat i les grans empreses nominalment "espanyols" que tenen deutes amb ells. O com és diria en aquest llenguatge interessat dels mitjans que ens prenen el pel: La Unió Europea no rescataria a "Espanya". Bonissim!

La vaga si s'ha de fer cal fer-la avui mateix, i cal fer-la per fer fora del país a tota la banda d'especuladors que ens estan duent a la misèria. Això que pot sonar molt pamfletari, i que sens dubte ho és, té la virtut de la veritat de la bogeria. Si seguim per aquest camí ja sabem el destí. L'opció és canviar de camí. Una vaga, diguem-ho pel seu nom, revolucionària significaria canviar de rumb. Qui vol canviar de rumb?

Però els sindicats CCOO i UGT esperaran a setembre, o octubre a fer la vaga. Perquè volen que sigui un "èxit". Les retallades seguiran i la reforma laboral també perquè aquests "sindicats" no volen canvis revolucionaris. Aquest món ja els està bé. Aquest és el millor dels mons.

D'aquí al setembre encara poden passar moltes coses tenint en compte la velocitat dels esdeveniments. Qui pot assegurar que d'aquí a setembre el daltabaix de l'economia no s'accentuarà? qui pot assegurar que molts més treballadores no hauran anat a l'atur? que moltes més famílies de treballadors no ho estaran passant malament? que més joves no es veuran abocats a un mercat laboral que els tracta com bestiar? oi que, més aviat, fa l'efecte que les coses encara poden empitjorar molt més? oi que la sensació és que com més temps passa pitjor? i llavors com és que no s'actua? Tornem al País Basc, com és que allà ja en porten dues i aquí encara hi ha qui espera no se sap què?

I el cas basc ens demostra, un altre cop, la terrible carència que ens suposa la manca de sindicats nacionals catalans forts. En el seu lloc CCOO i UGT actuen com una anestèsia castradora de la classe treballadora catalana. "Pau social" al preu que sigui. Són sindicats que no volen fer mal al govern "amic" del PSOE. Però el Sr. Rodríguez ens ha enganyat a tots, fins i tot a ells, els que han resultat ser els seus fidels més fidels. I també a aquests ha enganyat. Potser, per l'amor que es van tenir o que encara es tenen, ja s'intueix que aquesta "vaga general" es fa sense intenció de fer mal, o potser és que, en el fons, o no tant en el fons, ells tampoc hi creuen. La faran al setembre, o a l'octubre, perquè sigui "un èxit". Quin èxit.

dijous, 10 de juny de 2010

Fiasco

El seguiment irregular de la vaga de funcionaris hauria de fer pensar. On es va seguir més la vaga? a les universitats, als ferrocarrils catalans. Per què més aquí que altres llocs? no he trobat respostes convincents. Potser per la presència en aquests sectors de comitès d'empresa i seccions sindicals més combatius? potser per una especial emprenyamenta dels treballadors i treballadores d'aquests sectors?

En tot cas, els treballadors de la sanitat pública majoritàriament no van fer vaga i no em consta que l'ensenyament no universitari la seguís, com tampoc sembla que va ser seguida pel funcionariat administratiu.

I no deixa de ser sorprenent.

Milions de treballadors no s'han mobilitzat quan els han dit que el seu sou seria retallat. La retallada del 5% no ha estat motiu suficient per fer vaga.

O potser és que aquest dia de vaga és d'eficàcia més que dubtosa, o això han entès els funcionaris que no han fet vaga?

Perquè, quin objectiu tenia la vaga? "protestar contra les retallades". Protestar i prou? protesto i em perdo un dia de sou. Si protesto hi ha la possibilitat real d'aturar les retallades? "si protestem la majoria, sí" Vostè creu? Home, si més no, és possible: la vaga general del 20 de juny de 2002, que se li va fer a Aznar, va aturar les reformes laborals de "el decretazo" (que els mitjans en català van traduir de forma molt desafortunada com "cop de decret").

Ara bé, al 2002 el "decretazo" va ser un invent de l'Aznar. Avui, el "decretazo" és un invent de la UE. O hi ha "decretazo", o no hi han crèdits. També podria passar que amb "decretazo" i tot no hagin crèdits a la llarga o no tant llarga.

Els funcionaris no han fet vaga o, si més no, no ha tingut el seguiment majoritari que la situació semblava demanar. No s'ho han cregut. No els convenia. No els ha donat la gana. És igual. El resultat de la vaga de funcionaris és que el Rodríguez farà el seu "decretazo" més tranquil. Potser a les properes eleccions la patacada no serà tan gran. Ves a saber.

Aquest és un món de fantasia i de color. Per ara. Que duri. I després ja es veurà. És això, no?

dimarts, 8 de juny de 2010

Alemanys (editorial del Vilaweb d'avui, per Vicent Partal)

El sempre lúcid Vicent Partal reflexiona en l'editorial del Vilaweb d'avui sobre el pla d'austeritat alemany i el compara amb l'equivalent, per ara, pla d'austeritat de l'estat espanyol. Per pensar.

Alemanys

Si fos alemany, potser em queixaria del pla d'estalvi de la cancellera Merkel, però vist des d'ací impressiona. Alemanya eliminarà una sisena part de l'exèrcit, però mantindrà la solidaritat i augmentarà la inversió en ensenyament i en investigació. Caram.

Si fos alemany, potser em queixaria del pla d'estalvi de la cancellera Merkel, però vist des d'ací impressiona. Alemanya eliminarà una sisena part de l'exèrcit, però mantindrà la solidaritat i augmentarà la inversió en ensenyament i en investigació. Caram. Fa molts anys m'explicaren un acudit a Moscou. Era l'època soviètica i els moscovites rebien la notícia que, finalment, un país socialista havia arribat al comunisme: la República Democràtica Alemanya. La reacció immediata, amb el típic sarcasme dels darrers anys del règim, era de recordar que hi havien arribat, sí, però no pas per comunistes, sinó per alemanys.

La broma potser es podria aplicar ara per a matisar tot això de la dreta i de l'esquerra. La cancellera Merkel és de dretes, però Alemanya ahir va fer algunes coses que ja m'agradaria de veure ací. Unes altres no. Però algunes sí, i ací no les podem ni imaginar.

Parle sobretot de les prioritats. La cancellera ha demanat a l'exèrcit que elimine 40.000 soldats dels 240.000 que té, o siga que en bandeja una sisena part. I ha apujat els impostos sobre els beneficis dels bancs, amb amenaces si gosen fer repercutir els costos als clients i a les companyies elèctriques. Però no ha apujat els impostos directes dels ciutadans. I per si la llista de prioritats era poc clara, ha decidit de mantenir íntegra l'ajuda internacional al desenvolupament i augmentarà, augmentarà!, la inversió en educació i en investigació, perquè aquesta és l'única via per a eixir de la crisi.

Tot no és bo, tanmateix, perquè la senyora Merkel reduirà les prestacions als desocupats de llarga durada, una mesura extraordinàriament perillosa per a la gent que més malament ho passa. I diu que 'racionalitzarà' els ajuts als desocupats sense aclarir de què parla.

En tot cas, i malgrat aquesta discrepància essencial, en la resta de mesures resulta molt significativa la manera tan diferent d'encarar la crisi. L'exèrcit ací és intocable, la solidaritat amb el tercer món ha sofert una retallada de 600 milions que ens situa molt lluny de l'objectiu del 0,7% i els bancs són encara més intocables que l'exèrcit.

Potser és que són alemanys, que deia l'acudit. O potser és que les etiquetes no ho expliquen tot.

dilluns, 7 de juny de 2010

Encara més.

Notícia de fa un moment: "L'eurogrup demana a Espanya que prepari noves mesures d'ajust per a 2011".

Dit d'una altre forma: la reducció de sou dels funcionaris,la congelació de les pensions dels jubilats, eliminar la retroactivitat dels ajuts a la dependència, l'eliminació del xec-nadó... no són mesures suficients per a la Unió Europea. Tampoc li deu haver semblat suficient a la Unió Europea la reforma laboral que està a punt de perpetrar el Sr. Rodríguez.

Què podem esperar? crec quer podem esperar que la retallada de sous s'estengui més enllà del funcionaris i abasti a tothom. Quant? ves a saber, un 5% com als funcionaris? potser més?

Tot això quan aquest juliol pujarà l'IVA.

Per què no en té prou la Unió Europea? doncs perquè esperen cobrar els diners que tenen prestats a Espanya, que són molts. I sospiten que si els espanyols no s'estrenyen el cinturó un bon grapat de forats, l'estat, els bancs,les empreses i els particulars espanyols no podran fer front als deutes. I ells volen cobrar.

La Unió Europea diu: O us apreteu molt més el cinturó, i jo us refinanço el deute amb condicions de retorn del préstec encara més dures que les que teniu avui, però podreu pagar més tard, o us embarguem ara fins la camisa i a partir d'avui mateix, us fem fora de tot arreu i us quedeu com l'Albània de l'època de la guerra freda: un estat policial miserable i sense relacions exteriors.

Per cert, que en el paràgraf anterior cal afegir que si malgrat els ajustos no es poden tornar els deutes, aleshores la UE executarà la hipoteca. És dir, que la possibilitat d'acabar com l'Albània autàrquica de la guerra freda a mig plaç no es conjura amb el fet que a curt plaç tothom s'estrenyi el cinturó. De fet, la Unió Europea només vol seguir cobrant mentre pugui.

Perquè, en realitat, poc o molt tots els països d'Europa estan en una situació similar. I cobrar el deute a Grècia, Espanya, Portugal... i la llista va creixent, és el que garanteix la continuïtat d'un model econòmic que s'està anant a fer punyetes a tota velocitat. Els mateixos alemanys han presentat avui un plà d'ajust. El regne Unit, per la seva banda, també està fent figa.

I a tot això, demà hi ha vaga general de funcionaris. I CCOO i UGT diuen que si no hi ha acord faran una vaga general. I llavors un es demana a qui volen enganyar quan posen aquests condicional "si no hi ha acord". És que, per ventura, creuen que pot haver algun acord? Potser estan disposats a pactar una baixada de sous del sector privat? Posem que, als mileuristes se'ls rebaixarà el sou un 15% i es quedaran amb 850€ al mes. Estan disposats a pactar això? o potser una rebaixa de les pensions? posem que també les de viudetat? aquest serà el pacte? a canvi de què? d'oficines noves a la Via Laietana?

La vaga de demà hauria de ser general i indefinida. I si peta el sistema financer, que peti. Si hem de plantar patates les plantarem, però ja n'hi ha prou d'aquests vividors polítics, alts càrrecs i sindicalistes professionals que venen les vides dels altres i que els xuclen la sang.

Era el lema dels grecs a la seva revolta contra les mesures "d'austeritat", de robatori caldria dir: pobles d'Europa, treballadors d'Europa, alceu-vos. Ja n'hi ha prou que sempre paguem els mateixos. Ja n'hi ha prou.

dijous, 3 de juny de 2010

Adéu, Espanya

Extraordinari. Per veure'l i debatre'l.

Que un documental així l'hagin passat en horari de màxima audiència per TVC ens diu que el camí s'està fent.

Les conclusions del documental: L'estat català independent és viable (algú ho dubtava encara?); l'estat català independent representaria una millora en la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya; la independència depèn, més que cap altra cosa, de la voluntat dels ciutadans d'obtenir-la.

Ens ho poden dir més fort, però no més clar. Depèn de nosaltres.

Enllaç al tres a la carta: Adéu, Espanya

I si accediu pel bloc el podeu veure aquí mateix, també:

dimarts, 1 de juny de 2010

Full de ruta

El següent és un article (un pel antic) que signa Alfons López-Tena i que es va publicar a l'Avui el passat 19 de març. Ens explica quin seria el "full de ruta" si més no "legal" per assolir la independència


Full de ruta


Assolir la independència de Catalunya requereix la majoria social, política i electoral, com qualsevol projecte públic en democràcia. Mai no hem votat pertànyer a Espanya, i fins ara només les eleccions permeten votar candidatures de partits que amb més o menys intensitat o credibilitat s’hi refereixen, però difícilment un vot a una candidatura pot prendre’s per ell mateix com a unívocament partidari o contrari: la gent vota els partits per una multitud de raons, no necessàriament ni principalment per assolir la independència o impedir-la, i per això arreu en els processos de sobirania ha calgut un doble requisit: que les eleccions les guanyessin els independentistes i que una majoria clara votés sí en un referèndum. Només quan la majoria parlamentària independentista és aclaparadora, com s’esdevingué a Eslovàquia o Kosovo, no cal el referèndum; el més habitual, però, és que una decisió tan transcendental com constituir un Estat propi independent se sotmeti al vot directe del poble.

La llei de consultes populars per via de referèndum, aprovada pel Parlament el 10 d’octubre passat, obre el camí per poder votar directament la independència complint estrictament la normativa constitucional i legal espanyola. Tres són les vies perquè la Generalitat, que sempre necessita l’aprovació del Parlament, pugui organitzar i convocar un referèndum:
a) Proposta del govern, dos grups parlamentaris o 27 diputats.
b) Proposta d’almenys 10 ajuntaments amb un mínim de 500.000 habitants.
c) Proposta per iniciativa popular del 3% de la població, unes 250.000 persones.
Al seu torn, la proposta dels ajuntaments l’ha d’aprovar el plenari, però també podria sotmetre’s a referèndum municipal previ, convocat pel mateix Ajuntament o per iniciativa popular, quan ho proposin entre el 20% i el 5% dels habitants, segons llur nombre.

En tot cas, convocar un referèndum requereix:
1. La qüestió sotmesa a referèndum ha de ser competència de la Generalitat, i s’ha de referir a qualsevol decisió que li correspongui prendre, atribuïda per l’Estatut o la Constitució. No hi cap un referèndum amb pregunta directa per establir o no el dret a decidir o la independència de Catalunya, perquè cap d’aquestes dues coses és competència de la Generalitat, i tant els partits contraris com el govern espanyol podran negar-s’hi escudant-se en la legalitat. La Constitució, però, faculta la Generalitat per aprovar propostes de reforma legal o constitucional (articles 87.2 i 166 CE). No hi ha cap límit. La independència pot plantejar-se com a reforma constitucional, segons ha afirmat el Tribunal Constitucional espanyol (STC 11-setembre-2008), i com a tal pot sotmetre’s a referèndum, segons el Tribunal Suprem espanyol (STS 23-setembre-2008). Fóra legal un referèndum sobre el dret a decidir o la independència, però només si es planteja com a reforma constitucional i s’insta la Generalitat a promoure-la, en exercici de les competències que té atribuïdes a la Constitució.
No és legal preguntar en referèndum “Vol que es reconegui el dret a decidir del poble de Catalunya?”, ni “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”, però són plenament legals i constitucionals cadascuna d’aquestes preguntes i referèndums si comencen “Vol que la Generalitat promogui les reformes legals (o constitucionals) necessàries perquè...?”. Una pregunta semblant a la dels referèndums que els mateixos ciutadans estem organitzant i votant: “Vol que la Generalitat promogui les reformes constitucionals necessàries perquè Catalunya esdevingui un Estat de dret, democràtic, social i independent, integrat en la Unió Europea?”
2. Cada convocatòria concreta necessita l’autorització de l’Estat, segons l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola. PP i PSOE (PSC inclòs) han votat reiteradament en contra de la delegació d’aquesta competència a la Generalitat, que encara que s’aconseguís podria ser revocada per les Corts espanyoles unilateralment. És un requisit indefugible, però tractable:
2.1. Cal treure al govern espanyol la coartada de la legalitat, i plantejar una pregunta que sigui plenament constitucional, de manera que la seva eventual negativa a autoritzar la convocatòria no pugui basar-se en la legalitat sinó en la mera voluntat política. Sense coartades legals, que digui que no ens deixa votar perquè no vol que votem.
2.2. Cal reforçar al màxim el procés oficial de convocatòria del referèndum, on el govern espanyol no ha d’autoritzar res ni pot impedir res: l’aprovació per part del govern català, del Parlament, de centenars d’Ajuntaments, i les signatures de centenars de milers de ciutadans, poden fer impossible o irrellevant la negativa del govern espanyol. De fet, si a un govern i un Parlament elegits per fer la independència s’hi afegeix la signatura en favor del referèndum de la majoria del cens electoral ja no cal celebrar-lo, perquè acredita urbi et orbi que la voluntat majoritària dels ciutadans és la independència.

Aquest és l’escenari òptim: la promoció i assoliment de l’Estat propi des del govern i el Parlament, on la majoria hagi estat prèviament elegida a favor de la independència, reforçats pels ajuntaments i la mobilització i iniciativa popular. Només des del govern es pot actuar internament i internacionalment per fer efectiva i reconeguda la voluntat d’independència de la majoria, si s’esdevé, i al capdavall és Estat independent el reconegut com a tal per altres Estats. No és la posició actual ni del Parlament ni del govern.

Escenari subòptim seria que el referèndum fos promogut per la sola iniciativa popular, contra la voluntat del govern català i de la majoria parlamentària. La transcendència de la decisió de promoure malgrat això el referèndum d’independència exigeix, al meu entendre, un procés de reflexió i consens entre les entitats cíviques, entre les quals les organitzadores dels actuals referèndums no oficials, perquè només des d’un acord generalitzat podria abordar-se un procés tan exigent i arriscat amb certes garanties, on la constitució de la comissió promotora del referèndum integri el gruix de la mobilització popular i cívica per la independència i les entitats més representatives. No és política sectorial, de grup o partit el que ara cal. És hora d’unitat i no de precipitacions unilaterals. Que ningú caigui en la temptació dels 15 minuts de fama que li donaria ser el primer que presenta una proposta a la mesa del Parlament, acompanyat de tres amics.