dissabte, 30 de juliol de 2016

Presidenta, no estàs sola.

Els divendres faves tendres, que diu la cançó, i també consell de ministres i la conseqüent roda de premsa en la que el, o la, portaveu del "gobierno" explica els acords de la reunió.

Val a recordar que l'actual "gobierno" del país del costat ho és en règim d'interinatge, i que ja veurem quan deixa el règim. De fet, aquest règim ja dura massa. Alguns diran que porta uns dos-cents dies, altres que ve del 1978, i d'altres que del 1939.

Sense voler discutir aquestes precisions, el cas és que des de fa molt de temps -anys- un clàssic de les rodes de premsa és el capítol dedicat a fotre a l'independentisme català, en particular, i al govern de Catalunya (i, per tant, a Catalunya: a les catalanes i als catalans) en general.

Un clàssic. I és d'ofici. Que no cal punxar-los gaire per a fer-los actuar. Però en dies com avui, just a l'endemà de l'acte de sobirania del Parlament de Catalunya, la declaració és exuberant, sentida, emocionant, els veus amb l'aire greu de les grans ocasions, però una gravetat que no es suficient per ocultar aquest mig somriure de biaix, aquesta satisfacció mal continguda en anunciar que en preparen una de grossa per defensar la unitat de destí contra els atacs dels pèrfids separatistes.

Una de grossa: volen enviar Carme Forcadell a presó. I si troben alguna via per a fer-ho, també a Carles Puigdemont, i a tothom que es posi per davant.

Per a aconseguir-ho, han donat instruccions al tribunal constitucional. Ja sabeu, aquell tribunal que, entre d'altres, es passa pels collons un referèndum estatutari i que està format per membres posats a dit pel "gobierno" i, per tant, està al seu servei. Aquell tribunal que està més comprat que els vots dels jurats professionals a Eurovision i que és jutge, part i el que calgui quan es tracta de servir als seus amos. Aquell tribunal del que, ves quina cosa, el Parlament de Catalunya no en reconeix l'autoritat.

Estic bastant convençut que la Forcadell no deixarà el càrrec per molt que des de Madrid la inhabilitin per a fer de presidenta del Parlament. No poden fer-la fora com no sigui per la força. I per la força tampoc poden. Aquest és un conflicte polític. No d'ordre públic. És tan senzill com això. Però si Madrid s'entesta en solucions testosteròniques i pretén fer presoners polítics, o fer servir la força, aleshores el conflicte sí que passarà a ser d'ordre públic.

La incapacitat dels polítics del país del costat per encarar políticament el conflicte amb Catalunya és manifesta. De fet, la seva incapacitat per encarar políticament els conflictes, en general, és palmària i només cal veure com a dia d'avui la possibilitat de repetició d'eleccions és penosament versemblant. No es pot descartar, doncs, que la situació empitjori.

Els independentistes ens hem de preparar perquè em sembla que es va apropant en moment en que caldrà sortir al carrer. Potser caldrà anar al Parlament, envoltar-lo i que els nostres representants se sàpiguen acompanyats. Potser caldrà ser a la plaça de sant Jaume i fer costat al govern de la Generalitat. Potser caldrà manifestar-se davant les seus i oficines de les conselleries. Potser caldrà que els ajuntaments facin un pas al front, i que les ciutadanes i ciutadans dels pobles i ciutats de Catalunya donin el suport a les seves institucions representatives i de govern, fins i tot que n'assumeixin tasques, o el control, si cal.

Arriba el moment de la veritat. Presidenta, no estàs sola.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Parlament sobirà. Gràcies, diputats.

Fa una estona que Joan Tarda declarava que ell creu que la formació de nou govern a l'estat espanyol és més possible avui. Per què? el raonament és que amb l'aprovació de les conclusions de la comissió pel procés constituent pel Parlament de Catalunya, aquest enceta formalment amb un acte de desobediència la via unilateral; i que això provocarà, com a reacció immediata, la cohesió i l'acord de les forces espanyoles nacionalistes (PP, PSOE, C's i qui sap si algú altre) entorn de l'única cosa en la que els nacionalistes espanyols es posen d'acord: en negar el reconeixement nacional a Catalunya.

Podria ser: a pocs minuts de l'aprovació de les conclusions al Parlament Soraya Sáenz de Santamaria (PP) i Pedro Sánchez (PSOE), en sengles compareixences, ja han començat a amenaçar i a qualificar l'acte com a "gravíssim" i que és "motiu de cesse", que diria Núñez.

Per mi és una gran notícia. Ja era hora. Ja tocava. És un pas més important que el del 9N. Es tracta d'un acte de desobediència al TC, explícit, signat per 72 representants del poble de Catalunya. El Parlament és sobirà i el TC no és una autoritat superior. Queda demostrat per la via dels fets. Punt.

És un pas, més decisiu del que potser ara podria semblar.

Ara bé, igual com es donen passes endavant, també es pot recular. La reacció primera de l'estat sembla que serà encausar a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, la segona autoritat de Catalunya. No té més importància: l'autoritat o es reconeix, o s'imposa; però l'autoritat del TC no es reconeix i crec se'n cuidaran molt d'imposar-la per la força. No ho van fer el 9N i tampoc ho faran ara. No és per aquesta via que l'estat pot fer recular l'independentisme. Més aviat intentaran la via de l'ofec econòmic i la destrucció dels serveis socials ("les hemos destrozado el sistema sanitario"). Per aquesta via tenen més opcions. O no?

Aquesta és la meva pregunta. Em congratulo per l'acte de sobirania del Parlament, però em demano com seguir? quin pas ve ara? estem preparats pel bloqueig? Jo entenc que així és. Que tot aquest temps que ha passat des del 27S ha servit per posar en marxa els mecanismes efectius per desconnectar, per realitzar, de forma pràctica, la desconnexió. Per posar una imatge, que el tren ja està en marxa i només queda "prémer el botó" per a fer el canvi d'agulles i tirar per una via pròpia.

Estem en aquest punt? tant de bo.

Mirem al futur: aquest mes de setembre tindrem, un cop més, una diada nacional reivindicativa ("a punt!"),i pocs dies després, la qüestió de confiança de Puigdemont.

Mentrestant, al país del costat, suposant que el ple d'investidura es faci a primers d'agost, tindran un parell de mesos per fer un govern, o sigui que al setembre estaran discutint-se per fer govern.

Els escenaris que es dibuixen per a la tardor, doncs, poden ser diametralment oposats: Pot ser que, efectivament, el govern català hagi fet els deures i tingui tota la maquinària preparada, que el setembre es resolgui la qüestió de confiança amb la ratificació del President, i que a l'octubre l'estat espanyol es precipiti a terceres eleccions. Somni humit, si voleu.

També podria ser que no estiguin a punt les estructures d'estat i que, a més, Puigdemont perdi i anem a eleccions anticipades catalanes; a més, que el PPSOEC's, es posi d'acord per fer un govern nacionalista espanyol. Quedaríem a l'espera de les eleccions catalanes i de si es mantindria la majoria independentista al Parlament. Suposant que es mantingués, seria un tornar a començar i, per tant, una reculada d'un any. Si no hi ha majoria independentista, la reculada seria encara més gran.

O un tercer escenari, amb una Catalunya més o menys preparada per a la desconnexió i amb un govern que ha superat la qüestió de confiança, però amb un tot just constituït govern tripartit nacionalista espanyol oposant-se-li. Seguiríem avançant, però amb una major polarització que segurament a qui afectaria més seria a CSQEP. Amb tot, un tripartit PPSOEC's no hauria de tenir molt més recorregut que el de fer front al govern de Catalunya i, fora d'aquest àmbit, seria molt inestable. "Difícil de veure. Sempre en moviment el futur està", que diria el mestre Yoda.

En fi. Felicitar i agrair als 72 diputats independentistes que han defensat la dignitat i la sobirania del Parlament, que ens representa a totes i tots. Ben fet. Però no ens aturem. I no l'espifiem. Com deia el poeta: "Tot està per fer, i tot és possible". Compte, doncs, amb això últim. Tot és possible: el millor i el pitjor.

Però avui, diputades i diputats (fins i tot els i les que s'han oposat), us dono les gràcies.

divendres, 15 de juliol de 2016

Atemptat a Niça

Això que ha passat a Niça ha estat una monstruositat. La meva solidaritat amb els familiars i amics de les víctimes.

A hores d'ara, en el moment que escric això, encara no hi ha hagut ningú que hagi reclamat l'autoria de l'atemptat. Els mitjans de comunicació, de forma unànime, assenyalen al jihadisme.

Tanmateix, el perfil de l'atacant no sembla confirmar, a hores d'ara, aquesta hipòtesi. Es veu que l'agressor era un home amb antecedents per petits delictes, violència domèstica, en un procés de divorci i que hauria estat acomiadat recentment de la seva feina per haver-se quedat adormit mentre conduïa un camió. O sigui, podria tractar-se d'un cas semblant al del suïcida de German Wings, on el jihadisme no hi tindria res a veure.

A mi em crida l'atenció que els mitjans de comunicació, en canvi, estiguin obviant completament aquesta possibilitat, que a hores d'ara és versemblant.

És com si el discurs oficial prefereixi assenyalar a l'enemic extern. Em preocupa que això sigui així.

Assenyalar un enemic extern permet tancar files. "No canviaran el nostre estil de vida". Nosaltres som els bons i "els altres", els dolents. Ens mirem al mirall satisfets, tenim raó enfront de la barbàrie.

I si resulta que, al final, tot plegat és un cas com el de German Wings? És dir, es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida.

El culpable de la massacre és l'assassí. Això és indiscutible, però ens podríem preguntar què fa, què permet, què hi ha de profundament pervers i diabòlic en el sistema que genera aquesta mena de bogeries, o de monstres, que provoquen desastres com el de l'avió de German Wings o el camió assassí de Niça.

Aleshores ens mirem al mirall i ja no ens podem sentir tan satisfets perquè sospitem que aquests monstres no apareixen per generació espontània. Alguna cosa hi ha espatllada en el sistema. Potser no tenim tota la raó. Ja no va de bons contra dolents, perquè els bons poden acabar sent dolents.

És més, i si, en realitat, el jihadisme és, essencialment, un altre dels monstres del sistema? Suposem que l'assassí és un jihadista. Per què es un jihadista? Doncs potser perquè "es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida." L'islam, la religió, o el que sigui no apareix en l'equació.

I això em porta de nou a la presentació dels fets als mitjans. Em sorprèn com de forma unànime s'assenyala al jihadisme. A hores d'ara l'atemptat no ha estat reivindicat per ningú i, per tant, és versemblant pensar que pot tractar-se d'un cas d'un desequilibrat, com el del pilot de l'avió de German Wings. Segur que el tractament mediàtic seria diferent. Però tant se val, suposem que, efectivament, es tracti d'un jihadista. La situació seria la mateixa que el cas de German Wings. Entenc que el Jihadisme seria un símptoma, com la febre d'una malaltia. Però els mitjans es fixen en el símptoma, tothom està centrat a fer desaparèixer el símptoma, a fer baixar la febre, però el problema és una altre. És la malaltia el que cal curar.

És el sistema el que està malalt. Si no es detecten i es solucionen els problemes de fons, seran desequilibrats, o jihadistes, o ultradretans, o ultraesquerrans, o ecoterroristes o els que siguin, però tornaran produir-se, més d'hora que tard, atemptats massius con el d'ahir a Niça, i no hi ha prou policia al món per impedir-ho.

dimecres, 13 de juliol de 2016

RUI, si o no?

Quin serà el culebrot de l'estiu? La formació del govern a l'estat? Noves eleccions al desembre? Potser aquest és el més cridaner però també hi han altres rèptils a tenir en compte: per exemple, el debat "RUI,sí o no?" que sembla que està ocupant temps als mitjans catalans.

D'això de la RUI, primer de tot, la definició: RUI vol dir "Referèndum Unilateral de Independència". O sigui: fer un referèndum d'independència NO acordat amb l'estat.

És molt interessant. RUI, sí o no? El 9N va ser una RUI?

El 9N no va ser una RUI. Una RUI, és dir, un referèndum, referenda; però el 9N no es va referendar res. Si de cas es va manifestar una voluntat. Ara bé, el 9N es va fer una cosa molt important: es va desobeir, de forma massiva. Es va tirar pel dret i es va actuar de forma unilateral i amb independència.

Es pot criticar tot el que es vulgui aquella consulta però els fets són els fets: va ser un acte de desobediència massiu. L'estat no el va aturar, i el resultat va ser incontestable.

La participació no va ser alta? cert. Es va topar amb el rebuig a la participació en la consulta per part de la majoria de l'unionisme. També es va plantejar una pregunta tipus arbre per fer més còmoda la participació de cert federalisme, però que dificultava la interpretació del resultat, i que vist amb distància no deixa clar si va servir per interpel·lar prou als que anava dirigit com per a motivar-los a participar.

En tot cas, el resultat va ser una victòria contundent de l'independentisme. La incompareixença del contrari no pot amagar aquest fet. El tractament barroer de l'unionisme, de sumar tota l'abstenció a la consulta al seu plantejament no resisteix cap anàlisi.

Cal remarcar el fet que una part de l'independentisme NO va anar a votar perquè no va veure en la consulta del 9N el referèndum d'autodeterminació. De fet, a les eleccions del 27S de 2015, JxSí i CUP van obtenir més vots que dobles Sí el 9N. És dir, efectivament el 9N no marcava el sostre per a l'independentisme, invalidant així l'argument unionista; i no només: també invalidava l'argument unionista el resultat de CSQEP, quan els seus portantveus van dir que no es podia sumar els seus vots ni a l'independentisme ni a l'unionisme perquè entre els seus votants hi han tant independentistes, com federalistes o unionistes.

Bé, en tot cas, més enllà de la precisió del resultat. EL valor polític del 9N és doble, torno a insistir, perquè es va tractar d'un acte de desobediència massiva; i segon, perquè va resultar en una victòria evident de l'independentisme.

A les posteriors eleccions espanyoles al desembre, el sobiranisme va guanyar a Catalunya -amb majoria absoluta llarga- amb molts votants independentistes que optaren per l'opció de posar un govern a Madrid favorable a una profunda reforma de l'estat i a un referèndum acordat. Però aquesta opció guanyadora a Catalunya i el País Basc, i amb bons resultats a Galícia i País Valencià, no es va veure acompanyada de resultats similars a les altres comunitats espanyoles. Amb la impossibilitat de formar govern es van repetir les eleccions al juny. Amb uns resultats que essencialment, eren els del desembre, però amb matisos: el PP millorava lleugerament i afegia tres escons; Unidos Podemos resistia en escons però perdia suport electoral; el PSOE perdia vots i escons.

L'aritmètica resultant, però, no ha permès dibuixar una majoria clara de ningú. El bloqueig està servit de nou i unes terceres eleccions al desembre són una possibilitat que cal tenir en compte. Podria ser que Íñigo Errejón s'hagi precipitat en afirmar qe "el canvi arribarà el 2020".

Caldrà veure l'efecte de les eleccions del juny a la política catalana. ERC aconsegueix millorar en vots, però no en escons, i DL (o CDC, o hauria de començar a dir PDC?) pateix un retrocés en vots però, tampoc en aquest cas, en escons. Igual com li passa a Podem i a C's, que perden vots, però no escons. Només el PP millora en vots i afegeix un escó, que perd el PSC, que també perd vots.

Val a dir que les majors pèrdues de vots corresponen a Podem i CDC, i els majors guanys a PP i ERC. Si això és una tendència ho dirà el temps.

En tot cas, amb aquest resultats el govern de Puigdemont sembla decidit a continuar amb el full de ruta independentista, tot i que al setembre haurà d'afrontar una moció de confiança. Sembla que els missatges que arriben des de la CUP, clau per a superar la moció de confiança, són conciliadors.

És en aquest context que salta la idea de fer un Referèndum Unilateral d'Independència per a "ampliar la base social de l'independentisme".

Un RUI serveix per referendar una independència, és dir, que cal haver fet una declaració d'independència explícita o implícita abans. Tota aquesta història ens porta de nou al 9N. Si volem llegir que l'acte de desobediència del 9N va ser una declaració d'independència implícita, aleshores resulta que portem un any i mig de transició a la independència de fet. Una independència força peculiar perquè sense estructures d'estat que li donin contingut això no va enlloc. Però és clau adonar-se que el punt de no retorn ja es va passar des de fa més d'un any.

Aleshores, la RUI tindria sentit? Si, si es posés en valor la declaració unilateral d'independència que va ser el passat 9N. El problema és que és molt difícil posar el 9N en valor quan no hi han estructures d'estat que la sustentin. Dit d'una altre forma. El 9N es va fer un important pas endavant. Els voluntaris i els votants vam avançar de forma decidida. Però resulta que els polítics es van quedar enrere discutint sobre com aprofitar, electoralment, allò. Hem perdut un any i mig de temps?

Ara ens diuen que fem una RUI. Sí? L'unilateralitat de la RUI només té sentit si hi han altres actes d'unilateralitat. Si això vol dir que, d'una vegada per totes, es deixa de fer cas de les bestieses del tribunal constitucional i que les estructures d'estat famoses entren en funcionament d'una vegada, i que les lleis de desconnexió són aprovades i es fan efectives...Si d'un vegada per totes el govern de Catalunya actua de forma unilateral i així ho reconeix la majoria del Parlament i tots, tots, els sobiranistes de veritat actuen en conseqüència, aleshores sí, fem la RUI si realment serveix per referendar la independència de fet.

Però que la majoria social ha de ser abans, que els organismes estatals catalans han de ser abans, que primer cal ser independents de fet. Estem en aquest punt? El govern entén que aquesta és la seva missió? Que aquest és l'objectiu d'aquesta legislatura? I encara un altre: El RUI no és el mateix que, ni més ni menys, el referèndum de ratificació de la nova constitució que apareix com últim pas del full de ruta? Doncs si és així millor seguir el pla, no despistar-se i fer feina efectiva.