Això que ha passat a Niça ha estat una monstruositat. La meva solidaritat amb els familiars i amics de les víctimes.
A hores d'ara, en el moment que escric això, encara no hi ha hagut ningú que hagi reclamat l'autoria de l'atemptat. Els mitjans de comunicació, de forma unànime, assenyalen al jihadisme.
Tanmateix, el perfil de l'atacant no sembla confirmar, a hores d'ara, aquesta hipòtesi. Es veu que l'agressor era un home amb antecedents per petits delictes, violència domèstica, en un procés de divorci i que hauria estat acomiadat recentment de la seva feina per haver-se quedat adormit mentre conduïa un camió. O sigui, podria tractar-se d'un cas semblant al del suïcida de German Wings, on el jihadisme no hi tindria res a veure.
A mi em crida l'atenció que els mitjans de comunicació, en canvi, estiguin obviant completament aquesta possibilitat, que a hores d'ara és versemblant.
És com si el discurs oficial prefereixi assenyalar a l'enemic extern. Em preocupa que això sigui així.
Assenyalar un enemic extern permet tancar files. "No canviaran el nostre estil de vida". Nosaltres som els bons i "els altres", els dolents. Ens mirem al mirall satisfets, tenim raó enfront de la barbàrie.
I si resulta que, al final, tot plegat és un cas com el de German Wings? És dir, es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida.
El culpable de la massacre és l'assassí. Això és indiscutible, però ens podríem preguntar què fa, què permet, què hi ha de profundament pervers i diabòlic en el sistema que genera aquesta mena de bogeries, o de monstres, que provoquen desastres com el de l'avió de German Wings o el camió assassí de Niça.
Aleshores ens mirem al mirall i ja no ens podem sentir tan satisfets perquè sospitem que aquests monstres no apareixen per generació espontània. Alguna cosa hi ha espatllada en el sistema. Potser no tenim tota la raó. Ja no va de bons contra dolents, perquè els bons poden acabar sent dolents.
És més, i si, en realitat, el jihadisme és, essencialment, un altre dels monstres del sistema? Suposem que l'assassí és un jihadista. Per què es un jihadista? Doncs potser perquè "es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida." L'islam, la religió, o el que sigui no apareix en l'equació.
I això em porta de nou a la presentació dels fets als mitjans. Em sorprèn com de forma unànime s'assenyala al jihadisme. A hores d'ara l'atemptat no ha estat reivindicat per ningú i, per tant, és versemblant pensar que pot tractar-se d'un cas d'un desequilibrat, com el del pilot de l'avió de German Wings. Segur que el tractament mediàtic seria diferent. Però tant se val, suposem que, efectivament, es tracti d'un jihadista. La situació seria la mateixa que el cas de German Wings. Entenc que el Jihadisme seria un símptoma, com la febre d'una malaltia. Però els mitjans es fixen en el símptoma, tothom està centrat a fer desaparèixer el símptoma, a fer baixar la febre, però el problema és una altre. És la malaltia el que cal curar.
És el sistema el que està malalt. Si no es detecten i es solucionen els problemes de fons, seran desequilibrats, o jihadistes, o ultradretans, o ultraesquerrans, o ecoterroristes o els que siguin, però tornaran produir-se, més d'hora que tard, atemptats massius con el d'ahir a Niça, i no hi ha prou policia al món per impedir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada