Pàgines

dissabte, 30 de juliol del 2016

Presidenta, no estàs sola.

Els divendres faves tendres, que diu la cançó, i també consell de ministres i la conseqüent roda de premsa en la que el, o la, portaveu del "gobierno" explica els acords de la reunió.

Val a recordar que l'actual "gobierno" del país del costat ho és en règim d'interinatge, i que ja veurem quan deixa el règim. De fet, aquest règim ja dura massa. Alguns diran que porta uns dos-cents dies, altres que ve del 1978, i d'altres que del 1939.

Sense voler discutir aquestes precisions, el cas és que des de fa molt de temps -anys- un clàssic de les rodes de premsa és el capítol dedicat a fotre a l'independentisme català, en particular, i al govern de Catalunya (i, per tant, a Catalunya: a les catalanes i als catalans) en general.

Un clàssic. I és d'ofici. Que no cal punxar-los gaire per a fer-los actuar. Però en dies com avui, just a l'endemà de l'acte de sobirania del Parlament de Catalunya, la declaració és exuberant, sentida, emocionant, els veus amb l'aire greu de les grans ocasions, però una gravetat que no es suficient per ocultar aquest mig somriure de biaix, aquesta satisfacció mal continguda en anunciar que en preparen una de grossa per defensar la unitat de destí contra els atacs dels pèrfids separatistes.

Una de grossa: volen enviar Carme Forcadell a presó. I si troben alguna via per a fer-ho, també a Carles Puigdemont, i a tothom que es posi per davant.

Per a aconseguir-ho, han donat instruccions al tribunal constitucional. Ja sabeu, aquell tribunal que, entre d'altres, es passa pels collons un referèndum estatutari i que està format per membres posats a dit pel "gobierno" i, per tant, està al seu servei. Aquell tribunal que està més comprat que els vots dels jurats professionals a Eurovision i que és jutge, part i el que calgui quan es tracta de servir als seus amos. Aquell tribunal del que, ves quina cosa, el Parlament de Catalunya no en reconeix l'autoritat.

Estic bastant convençut que la Forcadell no deixarà el càrrec per molt que des de Madrid la inhabilitin per a fer de presidenta del Parlament. No poden fer-la fora com no sigui per la força. I per la força tampoc poden. Aquest és un conflicte polític. No d'ordre públic. És tan senzill com això. Però si Madrid s'entesta en solucions testosteròniques i pretén fer presoners polítics, o fer servir la força, aleshores el conflicte sí que passarà a ser d'ordre públic.

La incapacitat dels polítics del país del costat per encarar políticament el conflicte amb Catalunya és manifesta. De fet, la seva incapacitat per encarar políticament els conflictes, en general, és palmària i només cal veure com a dia d'avui la possibilitat de repetició d'eleccions és penosament versemblant. No es pot descartar, doncs, que la situació empitjori.

Els independentistes ens hem de preparar perquè em sembla que es va apropant en moment en que caldrà sortir al carrer. Potser caldrà anar al Parlament, envoltar-lo i que els nostres representants se sàpiguen acompanyats. Potser caldrà ser a la plaça de sant Jaume i fer costat al govern de la Generalitat. Potser caldrà manifestar-se davant les seus i oficines de les conselleries. Potser caldrà que els ajuntaments facin un pas al front, i que les ciutadanes i ciutadans dels pobles i ciutats de Catalunya donin el suport a les seves institucions representatives i de govern, fins i tot que n'assumeixin tasques, o el control, si cal.

Arriba el moment de la veritat. Presidenta, no estàs sola.