Vaig escriure el primer post d'aquest blog fa deu anys. Si mireu l'històric del blog veureu que el post inicial va ser el 30 de juliol de 2006. Era una prova mínima i bàsica per veure com funcionava això del blogspot. Uns dies després, el 2 d'agost, ja vaig escriure un parell de posts amb més cara i ulls.
Després, en aquests deu anys, han vingut prop de mil dues-centes entrades al blog. Deu anys donen per a molt i podria dir que "he anat aprenent" a escriure un blog. Suposo que ara "ho faig millor", per dir-ho d'alguna manera. Amb tot, per més que m'hi fixo, quan reviso a l'endemà el text que vaig escriure la nit passada, sempre hi trobo algun error. És un pel frustrant.
Mil dues-centes entrades en un plaç de deu anys em posa en una mitja de deu apunts al mes. Al començament el ritme era de més de dotze posts al mes. L'any 2010 vaig assolir el "màxim" de publicació amb cent noranta-tres apunts, uns setze apunts per mes o, aproximadament, un apunt cada dos dies. Però des de fa cosa d'uns tres anys que he baixat el ritme de publicació i els darrers temps estic en una mitja de sis posts al mes. També cal dir -a tall de justificació- que pel camí he obert, o he participat, en altres blogs i que part del temps he passat a dedicar-lo a aquests altres, diguem-ne, projectes.
En particular, el blog d'"Apunts de Tecnologia" m'ocupa molt temps, tot i que el seu ritme és, més o menys, d'un post al mes. També he "col·laborat" amb un "bloc" (?) molt rabiós amb el que tinc una estranya relació.
Deu anys en els que he escrit sobre les qüestions que em capfiquen. He escrit molt i molt de política i d'independentisme. Ocasionalment fent anàlisi. Algun n'he fet que tenia sentit i tot, però reconec que sovint el to és pamfletari. És el que té posar-se a escriure, escalfar-ser amb el que has vist, escoltat o parlat i acabar escopint serps i aranyes i deixant-se endur pels dimonis. Coses dels blogs personals.
La política és el tema principal: independentisme, ecologisme, decreixement... però també he escrit sobre campanyes socials, cine, llibres, excursions i passejos, converses, vivències personals... Continguts variats dels que em venia de gust parlar-ne, o potser la necessitat.
Deu anys ininterromputs de blog. Explicant opinions i històries. Moltes vegades el blog ha estat l'eina que m'ha ajudat a trobar punts de vista nous, o a madurar-los tenint en compte el que havia vist, escoltat, o xerrat abans. El blog m'ha servit tant per a l'anàlisi com per a la síntesi. Per a defensar tesis i per a plantejar hipòtesis.
Al blog hi aboco textos que són una barreja entre les neures personals i raonaments més o menys lògics i assenyats. El blog, doncs, és divers i personal. Ara bé, malgrat que nominalment és individual cal reconèixer, i agrair, que molts cops ha estat el resultat de converses, xerrades, debats apassionants i apassionats amb família, amistats, companyes i companys. Hi ha molt, i de molta gent que m'estimo, en aquest blog. L'escric jo i és la meva veu i la meva responsabilitat, però indirectament també hi han altres veus que hi diuen la seva. Moltes gràcies, doncs, a totes i tots per les vostres opinions, per explicar-me-les, per contrastar-les amb les meves, per ajudar-me a construir la meva visió particular.
Gràcies també pels comentaris als posts. Val a dir que no hi han gaires comentaris. Suposo que no hi tanta gent que li interessi aquest blog, i està bé que així sigui. És un blog personal. Potser és, precisament, massa personal i, ben mirat, els sentiments de cadascú són poc "discutibles" per un tercer. En tot cas, el blog, sobretot, em serveix a mi. Sobretot m'interessa a mi. Però aprecio molt quan algú deixa comentaris. Il·lusiona comprovar que algú més que jo mateix ha llegit aquell post del que estava particularment satisfet, o que algú agraeix una ressenya d'un llibre, o d'una excursió. És bonic. Gràcies.
Hi ha una altre cosa important amb els comentaris: són la prova fefaent que, malgrat tot, aquest blog és públic. Qualsevol pot llegir el blog i, per tant, cal tenir-ho en compte. Jo tinc dret a opinar i a escriure les meves opinions sobre tot allò que em sembli. Però tinc també, crec, el deure d'un mínim de qualitat en la forma, i el respecte a la dignitat humana en el fons.
Bé, ja està. I ara què? Seguir. Tindria gràcia que aquest blog durés molts anys més. Ja veurem. Les circumstàncies personals varien i, en el meu cas, estic entrant en una etapa vital nova en la que ja veurem com encaixa el blog i quant temps tinc per dedicar-li (o per dedicar-lis, que en tinc més d'un!). Però m'agradaria seguir. Per una banda és una qüestió de disciplina. Per l'altra, de no angoixar-se si venen períodes amb poca publicació. Diria que tothom que escriu passa, més tard o més d'hora pel "síndrome de la pantalla en blanc", i es pot superar.
En fi. Feliç aniversari i per molts anys. Moltes gràcies a totes i tots els que algun cop heu llegit algun post. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Moltes gràcies per haver-me ajudat, encara que no en hàgiu estat conscients, a escriure tants i tants posts. Gràcies. De cor, moltes gràcies!
Seguim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada