dissabte, 27 d’agost de 2016

Llibre llegit: "La pregària de Txernòbil"

El context


Enguany, 2016, s'ha commemorat el 30è aniversari del que es coneix com l'accident de Txernòbil. La data ha passat força desapercebuda als mitjans, tot i que, probablement, es tracta d'un dels esdeveniments clau del segle passat.

Aquell any 1986, Mikhail Gorbatxov parlava de la necessitat d'un procés de perestroika i de glàsnost a la Unió Soviètica. La guerra freda entrava en una etapa de finalització però el teló d'acer encara era una realitat. El mur de Berlín seguia alçat separant les dues Alemanyes.

És en el context indicat que "el 26 d'abril de 1986, a les 1h 23' 58'', una sèrie d'explosions van destruir el reactor i l'edifici del quart bloc energètic de la Central Elèctrica Atòmica (CEA) de Txernòbil (Ucraïna), situada prop de la frontera bielorussa. la catàstrofe de Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX" (de la Nota Històrica que encapçala "La pregària de Txernòbil" d'Svetlana Aleksiévitx).

No són pas pocs els que veuen en el desastre de Txernòbil l'inici de la fi de la Unió Soviètica. A Europa, el desastre va servir per prendre consciència del perill de l'energia nuclear i la necessitat de formes d'energia netes, al constatar-se que la contaminació radioactiva es va estendre i va afectar una bona part del continent europeu, tot i que en un grau d'afectació molt menys perillós que el que es va patir a Rússia, Ucraïna i, sobretot, Bielorússia que va veure el 30% del seu territori afectat.

L'autora


Svetlana Aleksiévitx és periodista i escriptora en llengua russa, nascuda a Bielorússia (1948). És la creadora d'un gènere literari nou -la novel·la de veus- que li ha valgut el premi Nobel de literatura de 2015.

Svetlana Aleksiévitx parla d'esdeveniments, sovint tràgics, que han capgirat el mon i, en particular, el que va ser el món soviètic. Ens parla de les dones que van lluitar a la segona guerra mundial, dels soldats soviètics a la guerra de l'Afganistan, dels que van patir la catàstrofe de Txernòbil i la vida als territoris contaminats... però ho fa donant la veu als testimonis d'aquests fets. A la gent senzilla que han estat els protagonistes, les víctimes, els herois o, també, els botxins. Els relats s'ajunten en monòlegs, duets, o cors de veus que teixeixen la història, n'exploren els matisos i ens transmeten sentiments i idees .

A continuació us proposo un parell de vídeos per a conèixer Svetlana Aleksiévitx en les seves pròpies paraules.

El primer, la periodista Anna Guitart entrevista Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33:



I aquest altre. Al festival Kosmópolis d'enguany, l'escriptor Francesc Serés entrevista Svetlana Aleksiévitx.



(el mateix vídeo al youtube)

El llibre


Jo l'he llegit en castellà: "Voces de Chernóbil. Crónica del futuro", d'Svetlana Alexievich, traducció de Ricardo San Vicente, de la col·lecció DeBolsillo de Penguin Random House Grupo Editorial.

En català també està, així com molta de l'obra de l'escriptora bielorussa. En concret: "La pregària de Txernòbil", traducció de Marta Rebón, de la col·lecció Ciclogènesi de l'editorial Raig Verd.

El llibre s'estructura en una pròleg i tres parts. El pròleg conté la nota històrica, una primera declaració de la dona d'un dels bombers que van morir a conseqüència de l'accident amb el títol "una solitària veu humana", i l'"entrevista de l'autora amb ella mateixa sobre la història omesa i sobre perquè Txernòbil ens qüestiona la nostra visió del món", en la que l'autora ens exposa els motius que la van dur a escriure sobre Txernòbil i les seves reflexions i sentiments mentre entrevistava als testimoni i escrivia les seves declaracions.

Les tres parts -"la terra dels morts", "La corona de la creació" i "L'admiració de la tristesa"- segueixen formalment un esquema similar: diversos capítols o "monòlegs", que són la declaració d'un testimoni, amb algun capítol que és un "monòleg" a dos veus (per dos testimonis diferents), o un capítol que és construeix amb tres monòlegs de testimonis diferents sobre un mateix fet. Tanca cada part un "cor de veus", que és un grup de declaracions més curtes de molts testimonis. Respectivament són el "cor de soldats", "cor del poble" i "cor dels nens". A la tercera part, la simetria formal es trenca i un testimoni amb amb el mateix títol que al pròleg "una solitària veu humana" segueix al cor dels nens. És, també, la història de la dona d'un altre bomber víctima de les radiacions. Un capítol final "a mode d'epíleg", acaba el llibre.

Una opinió


La "Pregària de Txernòbil" es va escriure a partir de les declaracions de desenes de testimonis recollides uns deus anys després de l'accident. En aquells moments, la URSS ja no existia. L'esfondrament del bloc soviètic i la conseqüent crisi van ser un cataclisme social a afegir a al desastre nuclear.

El relat de les veus ens parla de víctimes, d'herois, de sentit del deure i patriotisme, d'incompetència i de burocràcia. Però ens parla també d'amor, d'amors embogits, de por, de dolor, d'ignorància, de mesquinesa. Ens aporta també interpretacions personals i filosòfiques sobre la llibertat, sobre el futur, sobre la vida i la mort. Sempre des de les veus, amb noms i cognoms, de persones concretes que van ser allà i que ens expliquen el que van viure i sentir. Totes les veus juntes fan un relat, una novel·la, una història.

Es tracta d'un llibre colpidor i directe. Es llegiria d'una tirada si no fos perquè les veus ens expliquen històries que reclamen aturar-se a pensar. En el llenguatge ric i divers, senzill, del poble, sentim històries que ens emocionen, i reflexions sovint sorprenents.

Una lectura que m'ha interessat i m'ha fet rumiar. Per a mi Svetlana Aleksiévitx ha estat un gran descobriment. Apunto com a pendents de lectura "Els nois del zinc" i "La guerra no té rostre de dona", també de l'escriptora bielorussa.

No és només literatura de qualitat en un format innovador. És també una crida a la reflexió. És també una crida a estimar el planeta i la vida, totes les formes de vida, que sosté.

Txernòbil va ser fa 30 anys. De Fukushima, en fa cinc. Tant ens costa d'aprendre? El perill atòmic existeix i és un risc global. Però el risc més greu és el de deixar en mans d'altres el que és responsabilitat individual. No es pot bescanviar la llibertat, que implica responsabilitat, per la comoditat. En particular per la comoditat de fer el que et manin de forma acrítica i irresponsable

El món sencer, tota la vida, és la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.
Publica un comentari a l'entrada