Pàgines

dijous, 26 de gener del 2012

Març Negre




Per una banda el tancament dels servidors de descàrrega directa representa un atac al dret de compartir; i obre la porta a la censura a Internet.

És una atac a la llibertat directe i brutal. Si més no, jo ho veig així.

És un atac que, a més, qüestiona el model de negoci de les empreses, amb Google com empresa de bandera, que han fet del núvol (cloud computing), dels serveis a Internet, el seu ambient.

Per l'altra banda, aquest atac que censura i tanca els servidors centralitzats ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la vulnerabilitat d'aquest plantejament i de la força, en canvi, de les xarxes peer to peer, d'igual a igual. És dir, dels emules, torrents (thepiratebay.org), ares, kazaa i demés fauna per l'estil.

 La lliçó és clara: un servidor pot se clausurat, una xarxa, no. En l'extrem, caldrà combinar l'intercanvi P2P sobre xarxes lliures tipus Guifi.net.

Finalment, el programari d'encriptació (pgp, gnupg) constitueix la darrera línia de desfensa contra estats i governs que vulguin ficar el nas on no els demanen i censurar les dissidències.

La tecnologia, lliure, existeix. Només cal fer-la servir.

Però, a més, no es poden deixar els cops sense resposta.

Anonymous (blog) demana la col·laboració de tots per donar-li a la indústria "cultural i de l'entreteniment", i de pagament, un març negre.

Es tracta de, durant el proper mes de març, NO COMPRAR, ni a botigues ni a la xarxa, música, cine, programari, llibres... Un mes a zero. Un forat que notin als seus comptes de resultats.

Per cert, una acció ben legal. Ningú t'obliga a comprar, o a no fer-ho.

Fer-lis mal on de debò els fa.

Aprofita per descobrir que hi ha cultura lliure, música lliure, llibres lliures (no confondre amb això, que també està molt bé), programari lliure (com Linux Ubuntu) on ningú et censurarà ni et posarà canons. Compartir es bo i aprima, dona gustet.

Un mes sense comprar la seva "cultura". Un mes per apropar-se a la cultura lliure. Un mes per la República Lliure d'Internet.





diumenge, 22 de gener del 2012

Latituds. La insostenible dependència del petroli.

A vegades a TV de Catalunya es despengen amb algunes perles. Per exemple, el programa Singulars de Jaume Barberà és una referència indispensable; també, tot sovint el 30 minuts resulta molt interessant de seguir.

Doncs a aquests dos programes ara n'he d'afegir un altre que he descobert recentment: Latituds. El problema amb Latituds és que l'emissió de nous programes queda en suspens fins a l'abril, com diuen al seu bloc de forma massa breu.

Segons diuen a la web del programa "Latituds vol donar visibilitat als que impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món".

Dels programes emesos per Latituds, en vull destacar aquest que parla del Peak Oil, del reptes que suposa, de les conseqüències que té, de com no resulta gens difícil trobar connexions entre el Peak Oil i la crisi que estem patint.

Un programa per pensar i per decidir passar a l'acció. Cal canviar formes de fer. No serà gens fàcil.

Vet aquí el programa: La insostenible dependència del petroli

 

divendres, 20 de gener del 2012

Pamflet per una Internet Lliure. Un altre món és possible.







El sistema no canviarà per les bones. I la crisi que patim és, en bona part, perquè el sistema es resisteix a canviar.

Al sistema, o ets dels que manen i se n'aprofiten, o ets dels que obeeixen i sí, perquè no, també se n'aprofiten o, si més no, això es pensen. Per descomptat que el profit que n'obtenen uns i altres no és el mateix.

N'hi ha molts del segon grup que aquest estat de les coses ja els sembla bé.

Ara bé, també en som molts del segon grup que no ens ho sembla gens, i que volem canviar el sistema.

Però el sistema no canviarà per les bones. La crisi és una de les conseqüències d'aquesta resistència al canvi.





En la seva escala -algú dirà que aquests són problemes de rics, però no ho veig així- la llei SOPA que es vol imposar als Estats Units cal veure-la com un moviment d'oposició al canvi per part sistema.

Per cert, que l'oposició a la llei SOPA ha estat contundent. I la vaga de llocs web del passat 18 de gener ha tingut conseqüències: la cambra de representants ha posposat, de moment, la votació d'aquesta llei. HI ha hagut una represàlia fulminant, seguida d'una resposta també fulminant.

Perquè Internet és, per definició i per estructura, lliure. I la SOPA i la Llei Sinde no són més que atacs contra la llibertat a Internet.  Contra la llibertat. Els que manen volen controlar als que obeeixen. Volen implementar un sistema de censura global. No fos cas que, a Internet, els que obeeixen trobessin una forma d'escapar del control dels que manen. Aleshores els que manen s'inventen lleis per a justificar la seva agressió. La presó està ficada als nostres caps i tots hi tenim un policia, un guàrdia civil, un mosso d'esquadra, ficat que ens diu que les lleis són sagrades i cal obeir-les. Primer mecanisme de control i rimer combat que cal vèncer: foragita aquest policia!

Un cop vençuda aquesta primera i crucial batalla cal seguir la guerra. Perquè el sistema no canviarà sense resistència. Al contrari. El sistema contraatacarà. Sempre provarà de recuperar el control perdut al teu cap.

El front del combat, doncs, és extens. En la pràctica tots els aspectes de la vida són susceptibles de ser convertits en un camp de batalla contra el sistema. En la pràctica, també, hi han camps de batalla que tenen un interès estratègic més gran.

Internet és un d'aquests camps de batalla estratègics. L'editorial de Vicent Partal acaba demanant-se si la batalla contra la llei SOPA,  el tancament de Megaupload i el contraatac d 'Anonymous a la web del departament de Justícia dels EUA són una guerra. És una guerra això?

I tant que és una guerra. El sistema ho té tan clar que no dubta en titllar als enemics més perillosos de terroristes. Només que el terrorista de debò, el que causa més por i més mal és el mateix sistema.

La batalla contra SOPA és una batalla a la Xarxa. Però hi han d'altres batalles i lluites. Altres grups de la rebel·lió lluiten al carrer. Altres lluites prenen la forma de vagues, d'okupacions... Altres lluites prenen la forma de mercats d'intercanvi, de cooperatives lliures, de desmonetització. Prenen la forma de la permacultura i del decreixement.

La revolta ha de ser a tot arreu.

El pas següent és decidir de quina banda estàs. Jo ja ho se.

Un altre món és possible.

Anonymous Anarchist Flag

Entrevista amb Santiago Niño a "El 9 nou"

Seguim en crisi, per si algú encara no ho havia notat. M'agradaria pensar que aquest any serà millor que el passat, però perquè hauria de ser-ho? ha canviat alguna cosa substancialment? No, oi?  doncs, com diu la dita, si es fa el mateix,  el resultat també ho és.

Santiago Niño Becerra, del que en soc seguidor des de fa temps, va ser entrevistat per "el 9 nou". L'entrevista està penjada a la web del grup i, com sempre, és molt interessant.

Vet-ho aquí:


dilluns, 2 de gener del 2012

Puja l'IRPF.

Primer post del 2012. Bon any nou a tothom, i no és broma, ni és cinisme.

Tot i que l'any s'ha encetat amb pujades de preu de productes i serveis bàsics i amb l'anunci de l'increment de l'IRPF, i hom sospita que, efectivament, això només és el començament.

Potser el que més impacte ha causat ha estat l'apujada d'imposts. La promesa electoral estrella del PP era, justament, que no s'apujarien imposts. No ha trigat gaire a desdir-se'n. El discurs és que el PSOE va deixar tan malament les coses que ara cal prendre mesures extraordinàries, entre les que es compta una pujada, temporal, això sí, dels imposts.

El millor  del cas és que la pujada d'imposts és un recurs tradicional de les socialdemocràcies. És clar que, en el cas socialdemòcrata, les pujades són progressives, paguen més els que més tenen i els que menys tenen poden veure, fins i tot, com s'alleugereix la pressió fiscal; a més,  a les socialdemocràcies, l'objectiu de les pujades és repartir la riquesa.

La pujada de l'IRPF no és per repartir riquesa. És una pujada per "socialitzar pèrdues" quan, per cert, mai es van "socialitzar els beneficis". És uns pujada per a que tots paguem les pèrdues de bancs i caixes, i les indemnitzacions milionàries dels directius que les han provocat. Curiós, oi? alguns periodistes d'economia, en una demostració d'imbecil·litat extrema, o de servilisme propagandístic s'han atrevit a qualificar la pujada d'imposts pepera de "socialdemòcrata" i que el PP "no és liberal".

En fi. que encetem el 2012.  De veritat, que tinguin bon any. Tant de bo que el tinguin. Tot i que, si volen que els digui, no hi confio gaire.