Fent arqueologia pel correu, he trobat un petit divertiment que vaig escriure fa uns anys en resposta a una història per l'estil que em va enviar un company (el Paco, que l'entusiasmen aquestes coses):
Vet aquí el conte:
"Hi havia un cop una petita epsilon, que vivia feliç al camp
vectorial. Un dia, però, es va produïr una discontinuitat que la va
abocar a límits que la feien tendir a zero. Fins i tot, per la petita
èpsilon, alló era un màxim. Va intentar fugir del desastre pujant-se
a un esgraó de Heaveside i saltant amb una ala delta de Dirac. El
vell Laplace, en veure-la, va transformar-la. L'axioma no fou reixit
i morí sense succesió infinita. Allò va trencar el cardioide dels
seus tres amics que van descriure un pla per acabar amb Laplace.
Aquest veié que la seva trajectoria havia estat el·líptica i se'n
penedí. Per tant anti-transformà de nou la petita èpsilon i avui
encara viu feliç amb els petits punts del gran camp vectorial .
Tothom diu que tenen un gran potencial. Alguns diuen que la seva
progressió acabrà en un lloc geomètric dels punts del pla que només
es pot descriure com a anell de boda. Que així sigui. Amen."
Au, queda publicat.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Un divertimento matemàtic
Etiquetes de comentaris:
freak,
literatura
Jesús Lizano a la Contra de La Vanguardia
Avui, a la contraportada de la Vanguardia entrevistaven a Jesús Lizano, poeta llibertari.
És imprescindible llegir a Jesús Lizano. Vet aquí alguns enllaços a obres seves extrets de la web "oficial" (http://www.lizania.net/)
El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
Lizania. Apéndice. Lizanote de La Mancha. Cuarta parte. Camino de comprensión
Lizania. Aventura poética (949-2000)
Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
Novios, mamíferos y caballitos
¡Hola, compañeros! (Manifiesto anarquista)
Anarquista, poeta, filòsof, mamífer. Humà. Sempre recomanable.
És imprescindible llegir a Jesús Lizano. Vet aquí alguns enllaços a obres seves extrets de la web "oficial" (http://www.lizania.net/)
El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
Lizania. Apéndice. Lizanote de La Mancha. Cuarta parte. Camino de comprensión
Lizania. Aventura poética (949-2000)
Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia
Novios, mamíferos y caballitos
¡Hola, compañeros! (Manifiesto anarquista)
Anarquista, poeta, filòsof, mamífer. Humà. Sempre recomanable.
Etiquetes de comentaris:
filosofia,
literatura,
llibres,
personatges
dilluns, 28 de novembre del 2011
Justificacions
Per si no havia quedat prou clar, el Peces-Barba ha tornat a justificar els bombardejos sobre Barcelona de 1934. També diu que els radicals (radicals?) catalans tenen (tenim) molt poc sentit de l'humor.
El personatge aquest, doncs, considera que estava justificat bombardejar als nens de Barcelona d'aquell any. Nens que molts d'ells avui són els nostres pares i avis. Estava justificat.
Bombardejar nens és justificable. El botxí, el bombarder, ho pot justificar tot i, a més, té l'última paraula perquè la víctima calla per sempre.
El Peces-Barba fa apologia del genocidi. és un tipus perillós que en la seva psicopatia considera justificable bombardejar nens, nens que avui són els pares de molts de nosaltres. Peces Barba justifica l'assassinat en massa. Segurament, hauria estat un gran oficial de les SS a l'Alemanya nazi i, sens dubte, hauria trobat del tot justificables els camps d'extermini (algú li ho ha preguntat?).
I és que posats a justificar, si hom justifica l'assassinat en massa, també es pot justificar l'assassinat d'un hostatge amb un tret al cap, no? doncs no. El Peces-Barba diu que això no està justificat. Ves quina cosa ¿No era Stalin qui deia que la mort d'un home és una desgràcia, i la d'un milió, una estadística?
Sí, sí, tot plegat, un senyor molt de la broma, el Peces-Barba. O potser un psicòpata. En tot cas, sempre va bé recordar que encara tenim algunes lluites pendents: per exemple, i per dir-ne una, contra el feixisme. I això sí que està justificat.
El personatge aquest, doncs, considera que estava justificat bombardejar als nens de Barcelona d'aquell any. Nens que molts d'ells avui són els nostres pares i avis. Estava justificat.
Bombardejar nens és justificable. El botxí, el bombarder, ho pot justificar tot i, a més, té l'última paraula perquè la víctima calla per sempre.
El Peces-Barba fa apologia del genocidi. és un tipus perillós que en la seva psicopatia considera justificable bombardejar nens, nens que avui són els pares de molts de nosaltres. Peces Barba justifica l'assassinat en massa. Segurament, hauria estat un gran oficial de les SS a l'Alemanya nazi i, sens dubte, hauria trobat del tot justificables els camps d'extermini (algú li ho ha preguntat?).
I és que posats a justificar, si hom justifica l'assassinat en massa, també es pot justificar l'assassinat d'un hostatge amb un tret al cap, no? doncs no. El Peces-Barba diu que això no està justificat. Ves quina cosa ¿No era Stalin qui deia que la mort d'un home és una desgràcia, i la d'un milió, una estadística?
Sí, sí, tot plegat, un senyor molt de la broma, el Peces-Barba. O potser un psicòpata. En tot cas, sempre va bé recordar que encara tenim algunes lluites pendents: per exemple, i per dir-ne una, contra el feixisme. I això sí que està justificat.
Mariano, president.
Les eleccions generals han passat i Mariano ha triomfat. Què caram. Diguem-ho clar: campió i per golejada.
I malgrat això, l'home va sortir a saludar a l'afició amb un discurs que, fins i tot, era conciliador. Res de prepotències aznarianes ni acudits de catalans. Al contrari, va faltar poc per prometre sang, suor i llàgrimes.
Sembla ser que abans de sortir a rebre les aclamacions dels fans, l'havien trucat tot un seguit de capitostos europeus. Qui sap si Frau Merkel i Monsieur Sarkozy van dictar-li el discurset. No m'extranyaria gens.
I és que el Mariano li ha tocat ser president en el pitjor moment. A veure, que tampoc hem de tenir-li pena. Aquest senyor ja fa molt i molt temps que té la vida solucionada. Per tant, que a l'estat li vagi més o menys malament no deixa de ser una cosa que només l'hauria d'afectar com a aquells aficionats al futbol que senten els colors amb distància: es poden emprenyar molt si l'equip perd, però de façana. No deixaran de dormir ni en la pitjor de les derrotes. Que només és un esport, home...
A mi em sembla, doncs, que no es farà mala sang. Diria, fins i tot, que encara agrairà que des de París i Berlín li diguin que ha de fer. En realitat disposa d'un gran consell d'assessors: d'una banda els amics europeus, de l'altra els BBVAs, els Santanders, els Botins i els Rossells. Els que en podríem dir els amics espanyols.
A mi em preocupa que els amics del Mariano decideixin que els serveis públics s'han de privatitzar, que l'acomiadament ha de ser gratuït, que els impostos han de pujar i que els salaris han de baixar.
Em preocupa també que escolti a alguns dels seus amics espanyols dient que això de la Generalitat és mot car, o que haver de gastar diners en l'ensenyament en català no surt a compte en temps de crisi. Tot podria ser.
Jo crec que això que em preocupa és també el que preocupa a molta gent. Ara bé, en canvi també estic segur que molta gent pensa que el programa econòmic ha d'aplicar-se necessàriament i que el resultat serà una nova era de prosperitat. Ves tu a saber.
Tot i que sospito que no. Sospito que ens empobrirem molt tots plegats. De fet, sospito que són molts els que comparteixen la meva sospita inicial.
Però, en fi, esportivament cal acceptar que el Mariano ha guanyat per golejada. Cal dir-ho, però: més per desistiment dels votants del PSOE (gairebé cinc milions de vots que han anat a ves a saber on) que per mèrits propis (només ha incrementat mig milió de vots).
No hi han gaires anàlisis a fer. Es pot discutir si la majoria absoluta del Mariano és per mèrits propis o per demèrits del ZP. Jo crec que més aviat és per això últim.
A efectes pràctics, però, tant se valen els perquès. La cosa és molt més senzilla. Han guanyat la Frau i el Monsieur, i el que representen. I què representen? No s'equivoquin: no representen ni a Alemanya ni a França. No. representen uns interessos econòmics molt poderosos. Representen a la gran banca europea. Representen als creditors.
Guanya la banca. Com als casinos. Això sí, "democràticament". Amb milions de vots. Molts més vots que no pas els no-vots de l'abstenció (que tot sigui dit, han estat molts.)
Un altre món és possible, però no sembla que interessi gaire.
En fi. Ara toca, doncs, aguantar.
I malgrat això, l'home va sortir a saludar a l'afició amb un discurs que, fins i tot, era conciliador. Res de prepotències aznarianes ni acudits de catalans. Al contrari, va faltar poc per prometre sang, suor i llàgrimes.
Sembla ser que abans de sortir a rebre les aclamacions dels fans, l'havien trucat tot un seguit de capitostos europeus. Qui sap si Frau Merkel i Monsieur Sarkozy van dictar-li el discurset. No m'extranyaria gens.
I és que el Mariano li ha tocat ser president en el pitjor moment. A veure, que tampoc hem de tenir-li pena. Aquest senyor ja fa molt i molt temps que té la vida solucionada. Per tant, que a l'estat li vagi més o menys malament no deixa de ser una cosa que només l'hauria d'afectar com a aquells aficionats al futbol que senten els colors amb distància: es poden emprenyar molt si l'equip perd, però de façana. No deixaran de dormir ni en la pitjor de les derrotes. Que només és un esport, home...
A mi em sembla, doncs, que no es farà mala sang. Diria, fins i tot, que encara agrairà que des de París i Berlín li diguin que ha de fer. En realitat disposa d'un gran consell d'assessors: d'una banda els amics europeus, de l'altra els BBVAs, els Santanders, els Botins i els Rossells. Els que en podríem dir els amics espanyols.
A mi em preocupa que els amics del Mariano decideixin que els serveis públics s'han de privatitzar, que l'acomiadament ha de ser gratuït, que els impostos han de pujar i que els salaris han de baixar.
Em preocupa també que escolti a alguns dels seus amics espanyols dient que això de la Generalitat és mot car, o que haver de gastar diners en l'ensenyament en català no surt a compte en temps de crisi. Tot podria ser.
Jo crec que això que em preocupa és també el que preocupa a molta gent. Ara bé, en canvi també estic segur que molta gent pensa que el programa econòmic ha d'aplicar-se necessàriament i que el resultat serà una nova era de prosperitat. Ves tu a saber.
Tot i que sospito que no. Sospito que ens empobrirem molt tots plegats. De fet, sospito que són molts els que comparteixen la meva sospita inicial.
Però, en fi, esportivament cal acceptar que el Mariano ha guanyat per golejada. Cal dir-ho, però: més per desistiment dels votants del PSOE (gairebé cinc milions de vots que han anat a ves a saber on) que per mèrits propis (només ha incrementat mig milió de vots).
No hi han gaires anàlisis a fer. Es pot discutir si la majoria absoluta del Mariano és per mèrits propis o per demèrits del ZP. Jo crec que més aviat és per això últim.
A efectes pràctics, però, tant se valen els perquès. La cosa és molt més senzilla. Han guanyat la Frau i el Monsieur, i el que representen. I què representen? No s'equivoquin: no representen ni a Alemanya ni a França. No. representen uns interessos econòmics molt poderosos. Representen a la gran banca europea. Representen als creditors.
Guanya la banca. Com als casinos. Això sí, "democràticament". Amb milions de vots. Molts més vots que no pas els no-vots de l'abstenció (que tot sigui dit, han estat molts.)
Un altre món és possible, però no sembla que interessi gaire.
En fi. Ara toca, doncs, aguantar.
dissabte, 19 de novembre del 2011
la metàfora sexual d'una jornada de reflexió
Fa molta gràcia que en aquest sistema súper democràtic que ens toca patir destinin el dia abans de votar a la "Jornada de reflexió".
Jo, personalment, crec que seria millor que la gent no s'ho pensés gaire.
Si s'ho pensessin gaire, em fa l'efecte que, en el millor dels casos passarien d'anar a votar, i en els pitjors, agafarien una emprenyada imprevisible.
El cas és que, sempre en la meva humil opinió, la majoria de la gent no cau en el parany de rumiar-s'ho i anirà a votar.
Ep, que són molts els que s'abstindran. I molts perquè s'ho han rumiat i prefereixen no fer-se mala sang. Molts no aniran a votar perquè ni se senten representats, ni volen ser representats per cap dels diputats que seran triats el diumenge. No aniran a votar perquè, en definitiva, entenen que una democràcia "representativa" no és democràcia. O és una democràcia de molt baixa qualitat, O, si més no, que el sistema de democràcia "representativa" que patim és un engany i una estafa.
També, com no, hi han els que no aniran a votar perquè no s'han enterat que hi han eleccions. "No és possible!". I tant que és possible. La capacitat de viure en un núvol d'alguns congèneres és infinita. Hi ha gent molt feliç. Que els duri. Quina enveja que fan.
També hi han els que sí que saben que hi han eleccions perquè estan informats, però que tindran coses més importants que fer. Veure la tele, o fer una becaina, o alguna feina que, urgentment, haurà de ser realitzada. És una qüestió d'escala de valors. Qui és tan superb per dir-li a un altre què és o què no és important?
Reflexionar, allò que es diu reflexionar, jo crec que ho farà poca gent. Em fa l'efecte que poques decisions de vot es prendran avui. És més, crec que els indecisos, majoritàriament esperaran a l'últim moment: aniran al seu col·legi electoral i davant l'estesa de paperetes triaran seguint el criteri que en aquell moment suprem els dicti el cor. I aquest criteri serà misteriós i un cop posada la papereta a l'urna ja no seran capaços de recordar que els va impulsar a triar-ne justament aquella i no una altre.
Realment quan l'indecís tria la papereta el moment és d'una tensió gairebé sexual. Èpica. Mira que et dic.
En canvi, els que ja tenen el vot decidit, van una mica en plan rutinari. La fiques dintre, deixes anar la cosa i un cop fet el fet, et tombes i, com diuen a Manchester, "to another thing, butterfly". Sense emoció. Maquinalment. És molt dur quan la situació arriba a aquest extrem. I l'amor? Que se n'ha fet de l'amor?
I és que no ens enganyem, hi han molts candidats i candidates. Fa temps podien ser atractius, però avui se'ls veu passats. D'alguns, fins i tot, en sospitem que ni tan sols són de veritat. Que només són una foto, un maniquí. Alguns, encara més lluny, han esdevingut literalment una carbassa, o una sabata. Fent realitat aquella altre metàfora que diu que hi han partits que podrien presentar un objecte inanimat qualsevol i seguirien obtenint milions de vots.
I jo us diré que tinc la forta sospita que molts dels vots del diumenge seran vots sense amor. Maquinals. Fets perquè toca i no perquè vingui de gust. Fets per complir. Amb el partit de sempre. Encara que el candidat sigui una carbassa. Els salvarà la fantasia i somiaran, mentre voten, que el cap o la cap de llista és, definitivament, molt més sexy que no és.
Somiaran que l'avorrit discurs del candidat o candidata és, en la seva imaginació, una encesa declaració, si es que són romàntics, o un munt de procaces obscenitats si és que els va més la cosa explícita. Ah, la imaginació! donem gràcies per aquest do diví!
Per sort sempre hi han els que voten enamorats. Sempre hi han enamorades i enamorats que viuen en un diumenge permanent. Aquests tampoc reflexionaran gaire avui. No es reflexiona quan les hormones estan disparades. Per ells la carbassa és sexy i l'acte de votar, encara més si és el primer cop, serà una experiència intensa, amb focs artificials al cor, que diria la Katy Perry.
Els apoderats i interventors dels partits ho noten: quan al col·legi electoral entra un o una jove que vota per primer cop, el seu pas cadenciós i seductor, la seva respiració entretallada i el petit gemec quan el sobre amb la papereta cau dins l'urna i el secretari diu "ha votat" els delaten. Alguns posen els ulls en blanc i es desmaien. Jo ho he vist. Ah, els joves...
Llàstima que l'amor, en aquest cas, duri tan poc. Una mica estem en això. Elecció rere elecció l'abstenció creix. Elecció rere elecció, hi ha menys il·lusió en els vots.
I és que el sistema és el que no funciona. Algú dirà que caldria un bon especialista per arreglar aquest problema, però jo em temo que hi han coses que no es salven ni amb un especialista. A més, sospito que l'especialista ens dirà que el que cal és més diàleg, però el sistema no va així. I és que és una mala idea ficar un sexòleg a fer política.
En fi. No s'ho pensin gaire, que encara prendran mal.
I demà, serà diumenge.
Jo, personalment, crec que seria millor que la gent no s'ho pensés gaire.
Si s'ho pensessin gaire, em fa l'efecte que, en el millor dels casos passarien d'anar a votar, i en els pitjors, agafarien una emprenyada imprevisible.
El cas és que, sempre en la meva humil opinió, la majoria de la gent no cau en el parany de rumiar-s'ho i anirà a votar.
Ep, que són molts els que s'abstindran. I molts perquè s'ho han rumiat i prefereixen no fer-se mala sang. Molts no aniran a votar perquè ni se senten representats, ni volen ser representats per cap dels diputats que seran triats el diumenge. No aniran a votar perquè, en definitiva, entenen que una democràcia "representativa" no és democràcia. O és una democràcia de molt baixa qualitat, O, si més no, que el sistema de democràcia "representativa" que patim és un engany i una estafa.
També, com no, hi han els que no aniran a votar perquè no s'han enterat que hi han eleccions. "No és possible!". I tant que és possible. La capacitat de viure en un núvol d'alguns congèneres és infinita. Hi ha gent molt feliç. Que els duri. Quina enveja que fan.
També hi han els que sí que saben que hi han eleccions perquè estan informats, però que tindran coses més importants que fer. Veure la tele, o fer una becaina, o alguna feina que, urgentment, haurà de ser realitzada. És una qüestió d'escala de valors. Qui és tan superb per dir-li a un altre què és o què no és important?
Reflexionar, allò que es diu reflexionar, jo crec que ho farà poca gent. Em fa l'efecte que poques decisions de vot es prendran avui. És més, crec que els indecisos, majoritàriament esperaran a l'últim moment: aniran al seu col·legi electoral i davant l'estesa de paperetes triaran seguint el criteri que en aquell moment suprem els dicti el cor. I aquest criteri serà misteriós i un cop posada la papereta a l'urna ja no seran capaços de recordar que els va impulsar a triar-ne justament aquella i no una altre.
Realment quan l'indecís tria la papereta el moment és d'una tensió gairebé sexual. Èpica. Mira que et dic.
En canvi, els que ja tenen el vot decidit, van una mica en plan rutinari. La fiques dintre, deixes anar la cosa i un cop fet el fet, et tombes i, com diuen a Manchester, "to another thing, butterfly". Sense emoció. Maquinalment. És molt dur quan la situació arriba a aquest extrem. I l'amor? Que se n'ha fet de l'amor?
I és que no ens enganyem, hi han molts candidats i candidates. Fa temps podien ser atractius, però avui se'ls veu passats. D'alguns, fins i tot, en sospitem que ni tan sols són de veritat. Que només són una foto, un maniquí. Alguns, encara més lluny, han esdevingut literalment una carbassa, o una sabata. Fent realitat aquella altre metàfora que diu que hi han partits que podrien presentar un objecte inanimat qualsevol i seguirien obtenint milions de vots.
I jo us diré que tinc la forta sospita que molts dels vots del diumenge seran vots sense amor. Maquinals. Fets perquè toca i no perquè vingui de gust. Fets per complir. Amb el partit de sempre. Encara que el candidat sigui una carbassa. Els salvarà la fantasia i somiaran, mentre voten, que el cap o la cap de llista és, definitivament, molt més sexy que no és.
Somiaran que l'avorrit discurs del candidat o candidata és, en la seva imaginació, una encesa declaració, si es que són romàntics, o un munt de procaces obscenitats si és que els va més la cosa explícita. Ah, la imaginació! donem gràcies per aquest do diví!
Per sort sempre hi han els que voten enamorats. Sempre hi han enamorades i enamorats que viuen en un diumenge permanent. Aquests tampoc reflexionaran gaire avui. No es reflexiona quan les hormones estan disparades. Per ells la carbassa és sexy i l'acte de votar, encara més si és el primer cop, serà una experiència intensa, amb focs artificials al cor, que diria la Katy Perry.
Els apoderats i interventors dels partits ho noten: quan al col·legi electoral entra un o una jove que vota per primer cop, el seu pas cadenciós i seductor, la seva respiració entretallada i el petit gemec quan el sobre amb la papereta cau dins l'urna i el secretari diu "ha votat" els delaten. Alguns posen els ulls en blanc i es desmaien. Jo ho he vist. Ah, els joves...
Llàstima que l'amor, en aquest cas, duri tan poc. Una mica estem en això. Elecció rere elecció l'abstenció creix. Elecció rere elecció, hi ha menys il·lusió en els vots.
I és que el sistema és el que no funciona. Algú dirà que caldria un bon especialista per arreglar aquest problema, però jo em temo que hi han coses que no es salven ni amb un especialista. A més, sospito que l'especialista ens dirà que el que cal és més diàleg, però el sistema no va així. I és que és una mala idea ficar un sexòleg a fer política.
En fi. No s'ho pensin gaire, que encara prendran mal.
I demà, serà diumenge.
dimarts, 15 de novembre del 2011
Propostes d'ERC per al 20N
Queda poc per al 20N i les eleccions al "Congreso de Diputados".
Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".
Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...
En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".
Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).
El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut.
Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.
Les propostes
Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:
1 - La independència fiscal, el concert econòmic
La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.
2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball
Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.
3 - L’estat de benestar
L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.
4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses
Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.
5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses
Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.
6 - Promoure referèndums vinculants
Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.
7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions
Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.
8 - Retallar la despesa militar
Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.
9 - El català
El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.
Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".
Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...
En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".
Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).
El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut.
Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.
Les propostes
Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:
1 - La independència fiscal, el concert econòmic
La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.
2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball
Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.
3 - L’estat de benestar
L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.
4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses
Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.
5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses
Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.
6 - Promoure referèndums vinculants
Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.
7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions
Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.
8 - Retallar la despesa militar
Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.
9 - El català
El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.
diumenge, 6 de novembre del 2011
Emili Duró al Singulars
El passat 18 d'octubre, el Jaume Barberà va portar de convidat a l'Emili Duró. El Duró va exposar la seva teoria sobre l'optimisme i com ser feliç.
Vet aquí el programa:
El programa del Barberà està prou bé, però per veure al Duró en la seva salsa, val la pena que vegeu aquest altre vídeo. És una conferència que va fer el Duró a uns empresaris gallecs. Duró fotent canya:
Vet aquí el programa:
El programa del Barberà està prou bé, però per veure al Duró en la seva salsa, val la pena que vegeu aquest altre vídeo. És una conferència que va fer el Duró a uns empresaris gallecs. Duró fotent canya:
"Midnight in Paris" de Woody Allen
Acabo de veure “Midnight in Paris” de Woody Allen. Pel·lícula de 2011 amb de la productora Mediapro, amb la que també va rodar “Vicky Cristina Barcelona” i “Coneixeràs l'home dels teus somnis”.
A Woody Allen l'enamora París, i la pel·lícula es recrea en els paisatges urbans parisencs. És ben bé allò del “marco incomparable”. Els primers minuts del film són una successió de pintoresques fotos de París. L'Oficina de Turisme de París ha tingut alguna cosa a veure?
Però una pel·lícula d'Allen sempre ofereix més que una gran fotografia. Estem davant d'una comèdia romàntica en el millor estil del novaiorquès. En aquesta ocasió, és l'Owen Wilson (Gil) l'actor que assumeix el paper de Woody Allen (a totes les pel·lícules d'Allen, el protagonista és, d'alguna forma, Allen): un guionista que escriu una novel·la i que viatja a París amb la seva xicota i els pares d'ella. A París descobreix que pot viatjar en el temps fins el París dels anys 20. Allà coneix a tots els seus herois del món de la literatura i l'art. Genial la conversa entre el protagonista i el grup dels surrealistes Dalí, Buñuel i Man Ray, o les intervencions d'un passional Hewingway, o la relació tortuosa entre Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda.
Però l'altre personatge clau és el que interpreta Marion Cotillard (Ariadna): una noia que compta a artistes com Pablo Picasso, o Modigliani entre el seus amants i que acabarà enamorant-se del protagonista. Tots dos junts acabaran viatjant encara més enrere en el passat, fins ala Belle Epoque, que és, segons Ariadna el millor moment de París. Gil comprèn aleshores que “qualsevol temps passat va ser millor”, és una mala idea.
I explico el final: Gil entén que li cal viure el present. Talla amb la seva xicota,amb la que, de fet, no encaixava gaire, i es queda a viure a París, on suposadament enceta una relació amb la noia de la botiga de llibres i discos antics. A mitja pel·lícula ja es veu venir que acabaran junts.
La moralitat de la pel·lícula és doncs aquesta: viu el present i fes realitat els teus somnis. No és certament cap gran missatge ni hom hauria de veure aquest film per a extreure'n conclusions morals. Aquest missatge és només una excusa. Més aviat aquesta pel·lícula és un tast delicat. És alta comèdia romàntica, amb diàlegs brillants, i amb referències constants als grans noms dels artistes que van viure a París als anys 20. Cal dir que potser no totes les coincidències d'artistes en l'espai i el temps que proposa Allen van ser possibles.
I tot això fet sense pedanteria. Els artistes que ens mostra Allen són humans, passionals, esbojarrats, somniadors i les seves obres són productes de la seva humanitat. Allen critica la figura de l'academicisme que classifica als artistes, o que els caracteritza per una producció i unes influències, però no té en compte la seva humanitat: El “dolent“ de la pel·lícula és, justament, un intel·lectual que enlluerna la xicota de Gil i amb la que li posaran banyes.
Reconec que soc fan d'Allen i, per tant, parcial, però crec que es tracta d'una pel·lícula molt recomanable. Jo m'ho he passat molt bé. Si afegim que també m'encanta París, obtenim la combinació perfecta. Veieu-la i gaudiu-la. Ja em direu.
dijous, 3 de novembre del 2011
La "revolta" grega o el ful de Papandreu
Reconec que sóc molt innocent. Ahir vaig escriure un post celebrant el referèndum grec i considerant-lo gairebé l'inici d'una revolta contra el sistema financer i especulatiu creat al voltant de l'euro i els deutes públics.
Innocent. En menys de vint-i-quatre hores ha quedat clar que el referèndum que proposava Papandreu era una llufa.
Ves a saber, potser inicialment no ho era. El cas és que la resposta irada dels caps de la UE ha estat fulminant: els 8.000 milions d'euros que havien d'anar a Atenes en concepte d'ajudes s'estan esperant a Brussel·les. I s'ha expressat l'amenaça d'expulsar Grècia no només de l'euro, si no també de la mateixa Unió Europea.
I Papandreu ara diu que totes les opcions resten obertes, referèndum també, però que si hi ha "un gran acord" dels partits grecs, un govern de coalició, aleshores no caldrà fer el referèndum.
És clar. És el que té un "sistema democràtic representatiu": que les decisions dels representants valen tant com un referèndum. Més encara i tot, veritat? tots podem posar algun exemple recent i al nostre propi país d'un referèndum no vinculant (pels despistats, el de l'estatut).
Però que Papandreu plantifiqués una llufa i Angie i Sarko amenacessin amb la misèria no treu que l'un i els altres hagin clavat dos trets al cap a la imatge de presumpta democràcia que pretenia exhibir la Unió Europa. Avui hem vist el que en pensen de la democràcia Merkel i Sarkozy, i Papandreu, és clar.
I és que, en realitat, Merkel i Sarkozy tenen, si fa no fa, una legitimitat democràtica similar a la que té Papandreu. I és que les "democràcies europees" són uns sistemes basats en el model que diu que els Pobles respectius voten un dia i callen quatre anys; i en finestreta VIP voten, i escriuen les lleis i normes per al Poble, sectors i interessos financers i econòmics nacionals i internacionals; i al costat de la finestreta VIP hi ha la porta giratòria per on entren i surten polítics, financers, grans empresaris, assessors, funcionaris d'alt nivell...
La Unió Europa segueix el model anterior però amb un gran "avantatge": el poble encara queda més lluny que als respectius governs estatals. Encara hi ha més impunitat. El Parlament Europeu és, de llarg, un dels elements més decoratius i a l'hora mentiders d'aquesta extraordinària i monumental estafa democràtica que és la Unió Europa.
Si algú em diu fa uns anys que jo havia d'escriure una frase com l'anterior, difícilment me l'hauria cregut.
La qüestió és, però, que els polítics poden jugar a anar de ful i es poden cagar i pixar en la democràcia. Poden fer-ho, oi? per això la gent els vota una vegada i una altre. No val l'excusa de dir que no se sap què fan.
O ves a saber, potser sí que val l'excusa. Ben mirat, són molts els partits que podrien presentar una carbassa de candidat (alguns ho fan) i seguirien obtenint milers, milions, de vots
Poden fer-ho i ho fan. És prudent, però? Clavar un tret a la fràgil imatge de democràcia que tenia la UE no és la millor forma de garantir-ne l'afecció dels diversos pobles d'Europa. Més aviat en garanteix la desafecció.
No m'estranyaria gens que la llufa de Papandreu li surti cara al carrer. Potser, finalment, per la força, haurà d'acabar-se fent el referèndum i potser els grecs emprendran el camí de sortida d'un club on en part van ser ficats, en part es van ficar, i on han estat una anys passant-ho bé molts i molt bé uns pocs. Però aquest club ja no és el que era ni, sobretot, el que es deia que havia de ser, i ara toca pagar el compte.
O potser no, és clar. Potser els grecs, amb més o menys protestes, però en general, acabaran acotant el cap i acceptant el paper que els ha tocat a la rifa.
No vull ni pensar quin serà el paper que ens tocarà als ciutadans catalans en tant que ciutadans de l'estat espanyol. Convé aclarir que per a Europa, mentre no es demostri el contrari, Espanya és "una unidad de destino en lo universal" i en el deute, més que cap altre cosa, en particular. I també convé recordar que no podem explicar que no ho som, perquè Europa parla amb Madrid. No amb Barcelona.
Els esdeveniments es succeeixen precipitadament i sense aturador. Però avui, som més pobres que ahir, i sobretot, som conscients que som menys lliures del que ens havien dit que érem.
Estem perdent. Els pobles estem perdent.
Innocent. En menys de vint-i-quatre hores ha quedat clar que el referèndum que proposava Papandreu era una llufa.
Ves a saber, potser inicialment no ho era. El cas és que la resposta irada dels caps de la UE ha estat fulminant: els 8.000 milions d'euros que havien d'anar a Atenes en concepte d'ajudes s'estan esperant a Brussel·les. I s'ha expressat l'amenaça d'expulsar Grècia no només de l'euro, si no també de la mateixa Unió Europea.
I Papandreu ara diu que totes les opcions resten obertes, referèndum també, però que si hi ha "un gran acord" dels partits grecs, un govern de coalició, aleshores no caldrà fer el referèndum.
És clar. És el que té un "sistema democràtic representatiu": que les decisions dels representants valen tant com un referèndum. Més encara i tot, veritat? tots podem posar algun exemple recent i al nostre propi país d'un referèndum no vinculant (pels despistats, el de l'estatut).
Però que Papandreu plantifiqués una llufa i Angie i Sarko amenacessin amb la misèria no treu que l'un i els altres hagin clavat dos trets al cap a la imatge de presumpta democràcia que pretenia exhibir la Unió Europa. Avui hem vist el que en pensen de la democràcia Merkel i Sarkozy, i Papandreu, és clar.
I és que, en realitat, Merkel i Sarkozy tenen, si fa no fa, una legitimitat democràtica similar a la que té Papandreu. I és que les "democràcies europees" són uns sistemes basats en el model que diu que els Pobles respectius voten un dia i callen quatre anys; i en finestreta VIP voten, i escriuen les lleis i normes per al Poble, sectors i interessos financers i econòmics nacionals i internacionals; i al costat de la finestreta VIP hi ha la porta giratòria per on entren i surten polítics, financers, grans empresaris, assessors, funcionaris d'alt nivell...
La Unió Europa segueix el model anterior però amb un gran "avantatge": el poble encara queda més lluny que als respectius governs estatals. Encara hi ha més impunitat. El Parlament Europeu és, de llarg, un dels elements més decoratius i a l'hora mentiders d'aquesta extraordinària i monumental estafa democràtica que és la Unió Europa.
Si algú em diu fa uns anys que jo havia d'escriure una frase com l'anterior, difícilment me l'hauria cregut.
La qüestió és, però, que els polítics poden jugar a anar de ful i es poden cagar i pixar en la democràcia. Poden fer-ho, oi? per això la gent els vota una vegada i una altre. No val l'excusa de dir que no se sap què fan.
O ves a saber, potser sí que val l'excusa. Ben mirat, són molts els partits que podrien presentar una carbassa de candidat (alguns ho fan) i seguirien obtenint milers, milions, de vots
Poden fer-ho i ho fan. És prudent, però? Clavar un tret a la fràgil imatge de democràcia que tenia la UE no és la millor forma de garantir-ne l'afecció dels diversos pobles d'Europa. Més aviat en garanteix la desafecció.
No m'estranyaria gens que la llufa de Papandreu li surti cara al carrer. Potser, finalment, per la força, haurà d'acabar-se fent el referèndum i potser els grecs emprendran el camí de sortida d'un club on en part van ser ficats, en part es van ficar, i on han estat una anys passant-ho bé molts i molt bé uns pocs. Però aquest club ja no és el que era ni, sobretot, el que es deia que havia de ser, i ara toca pagar el compte.
O potser no, és clar. Potser els grecs, amb més o menys protestes, però en general, acabaran acotant el cap i acceptant el paper que els ha tocat a la rifa.
No vull ni pensar quin serà el paper que ens tocarà als ciutadans catalans en tant que ciutadans de l'estat espanyol. Convé aclarir que per a Europa, mentre no es demostri el contrari, Espanya és "una unidad de destino en lo universal" i en el deute, més que cap altre cosa, en particular. I també convé recordar que no podem explicar que no ho som, perquè Europa parla amb Madrid. No amb Barcelona.
Els esdeveniments es succeeixen precipitadament i sense aturador. Però avui, som més pobres que ahir, i sobretot, som conscients que som menys lliures del que ens havien dit que érem.
Estem perdent. Els pobles estem perdent.
Etiquetes de comentaris:
crisi,
internacional,
política
La revolta grega
El senyor Papandreu serà el que sigui i les seves motivacions últimes fosques i, perquè no, antidemocràtiques, però el fet és que els ciutadans de Grècia tindran una oportunitat que no han tingut, per exemple, els ciutadans de l'estat espanyol, els catalans inclosos: Podran exercir, ves quina cosa, el dret a decidir.
Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris, augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.
Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima de la UE.
Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.
Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.
El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.
Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.
A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.
O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.
Aleshores, si els polítics que han estat responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?
Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.
Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs no és més que un reflex, o una imatge disminuïda o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.
Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals... És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.
No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.
I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.
La revolta comença a Grècia.
Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris, augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.
Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima de la UE.
Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.
Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.
El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.
Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.
A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.
O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.
Aleshores, si els polítics que han estat responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?
Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.
Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs no és més que un reflex, o una imatge disminuïda o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.
Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals... És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.
No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.
I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.
La revolta comença a Grècia.
PEOPLES OF EUROPE
RISE UP!
Etiquetes de comentaris:
crisi,
internacional,
política
Subscriure's a:
Missatges (Atom)