Mariano, president.

Les eleccions generals han passat i Mariano ha triomfat. Què caram. Diguem-ho clar: campió i per golejada.

I malgrat això, l'home va sortir a saludar a l'afició amb un discurs que, fins i tot, era conciliador. Res de prepotències aznarianes ni acudits de catalans. Al contrari, va faltar poc per prometre sang, suor i llàgrimes.

Sembla ser que abans de sortir a rebre les aclamacions dels fans, l'havien trucat tot un seguit de capitostos europeus. Qui sap si Frau Merkel i Monsieur Sarkozy van dictar-li el discurset. No m'extranyaria gens.

I és que el Mariano li ha tocat ser president en el pitjor moment. A veure, que tampoc hem de tenir-li pena. Aquest senyor ja fa molt i molt temps que té la vida solucionada. Per tant, que a l'estat li vagi més o menys malament no deixa de ser una cosa que només l'hauria d'afectar com a aquells aficionats al futbol que senten els colors amb distància: es poden emprenyar molt si l'equip perd, però de façana. No deixaran de dormir ni en la pitjor de les derrotes. Que només és un esport, home...

A mi em sembla, doncs, que no es farà mala sang. Diria, fins i tot, que encara agrairà que des de París i Berlín li diguin que ha de fer. En realitat disposa d'un gran consell d'assessors: d'una banda els amics europeus, de l'altra els BBVAs, els Santanders, els Botins i els Rossells. Els que en podríem dir els amics espanyols.

A mi em preocupa que els amics del Mariano decideixin que els serveis públics s'han de privatitzar, que l'acomiadament ha de ser gratuït, que els impostos han de pujar i que els salaris han de baixar. 

Em preocupa també que escolti a alguns dels seus amics espanyols dient  que això de la Generalitat és mot car, o que haver de gastar diners en l'ensenyament en català no surt a compte en temps de crisi. Tot podria ser.

Jo crec que això que em preocupa és també el que preocupa a molta gent. Ara bé, en canvi també estic segur que molta gent pensa que el programa econòmic ha d'aplicar-se necessàriament i que el resultat serà una nova era de prosperitat. Ves tu a saber.

Tot i que sospito que no. Sospito que ens empobrirem molt tots plegats. De fet, sospito que són molts els que comparteixen la meva sospita inicial.

Però, en fi, esportivament cal acceptar que el Mariano ha guanyat per golejada. Cal dir-ho, però:  més per desistiment dels votants del PSOE (gairebé cinc milions de vots que han anat a ves a saber on) que per mèrits propis (només ha incrementat mig milió de vots). 

No hi han gaires anàlisis a fer. Es pot discutir si la majoria absoluta del Mariano és per mèrits propis o per demèrits del ZP. Jo crec que més aviat és per això últim.

A efectes pràctics, però, tant se valen els perquès. La cosa és molt més senzilla. Han guanyat la Frau i el Monsieur, i el que representen. I què representen? No s'equivoquin: no representen ni a Alemanya ni a França. No. representen uns interessos econòmics molt poderosos. Representen a la gran banca europea. Representen als creditors.

Guanya la banca. Com als casinos. Això sí, "democràticament". Amb milions de vots. Molts més vots que no pas els no-vots de l'abstenció (que tot sigui dit, han estat molts.)




Un altre món és possible, però no sembla que interessi gaire.

En fi. Ara toca, doncs, aguantar.