"Midnight in Paris" de Woody Allen

Acabo de veure “Midnight in Paris” de Woody Allen. Pel·lícula de 2011 amb de la productora Mediapro, amb la que també va rodar “Vicky Cristina  Barcelona” i “Coneixeràs l'home dels teus somnis”.

A Woody Allen l'enamora París, i la pel·lícula es recrea en els paisatges urbans parisencs. És ben bé allò del “marco incomparable”. Els primers minuts del film són una successió de pintoresques fotos de París. L'Oficina de Turisme de París ha tingut alguna cosa a veure?

Però una pel·lícula d'Allen sempre ofereix més que una gran fotografia. Estem davant d'una comèdia romàntica en el millor estil del novaiorquès. En aquesta ocasió, és l'Owen Wilson (Gil) l'actor que assumeix el paper de Woody Allen (a totes les pel·lícules d'Allen, el protagonista és, d'alguna forma, Allen): un guionista que escriu una novel·la i que viatja a París amb la seva xicota i els pares d'ella. A París descobreix que pot viatjar en el temps fins el París dels anys 20. Allà coneix a tots els seus herois del món de la literatura i l'art. Genial la conversa entre el protagonista i el grup dels surrealistes Dalí, Buñuel i Man Ray, o les intervencions d'un passional Hewingway, o la relació tortuosa entre Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda.

Però l'altre personatge clau és el que interpreta Marion Cotillard (Ariadna): una noia que compta a artistes com Pablo Picasso, o Modigliani entre el seus amants i que acabarà enamorant-se del protagonista. Tots dos junts acabaran viatjant encara més enrere en el passat, fins ala Belle Epoque, que és, segons Ariadna el millor moment de París. Gil comprèn aleshores que “qualsevol temps passat va ser millor”, és una mala idea.

I explico el final: Gil entén que li cal viure el present. Talla amb la seva xicota,amb la que, de fet, no encaixava gaire, i es queda a viure a París, on suposadament enceta una relació amb la noia de la botiga de llibres i discos antics. A mitja pel·lícula  ja es veu venir que acabaran junts.

La moralitat de la pel·lícula és doncs aquesta: viu el present i fes realitat els teus somnis. No és certament cap gran missatge ni hom hauria de veure aquest film per a extreure'n conclusions morals. Aquest missatge és només una excusa.  Més aviat aquesta pel·lícula és un tast delicat. És alta comèdia romàntica, amb diàlegs brillants, i amb referències constants als grans noms dels artistes que van viure a París als anys 20. Cal dir que potser no totes les coincidències d'artistes en l'espai i el temps que proposa Allen van ser possibles.

I tot això fet sense pedanteria. Els artistes que ens mostra Allen són humans, passionals, esbojarrats, somniadors i les seves obres són productes de la seva humanitat. Allen critica la figura de l'academicisme que classifica als artistes, o que els caracteritza per una producció i unes influències, però no té en compte la seva humanitat: El “dolent“ de la pel·lícula és, justament, un intel·lectual que  enlluerna la xicota de Gil i amb la que li posaran banyes.

Reconec que soc fan d'Allen i, per tant, parcial, però crec que es tracta d'una pel·lícula molt recomanable. Jo m'ho he passat molt bé. Si afegim que també m'encanta París, obtenim la combinació perfecta.  Veieu-la i gaudiu-la. Ja em direu.