Pàgines

dissabte, 29 d’abril del 2023

Ciència ficció

Al post anterior parlava de sl'Starship d'Elon Musk

Em preguntava, o em donava una explicació de per què havia fracassat l'enlairament.   

Jo crec, tant de bo m'equivoqui, que és un fracas per raons que van molt més enllà de les causes purament tècniques. Per què va petar l'Starship? Perquè ja no hi han projectes nacionals, o de la humanitat. Perquè ja no somiem. Perquè ja no volem anar orgullosament a on mai abans no hi havia arribat ningú.

A mi sempre m'ha agradat la ciència ficció. Aquests darrers anys han donat algunes joies: «Gravity», «Interstellar», o «The arrival». Personalment, trobo aquestes tres sensacionals. Però n'hi han un munt més. Des de «Forbidden planet», passant per «2001, A space odissey», o la imprescindible «Contact» de Carl Sagan. O series de TV tan brillants com totes les Star trek, o Galactica (en l'extraordinari remake de 2004). I me'n deixo un munt.

L'exploració espacial és una constant en aquestes obres. Utòpiques o distòpiques,  ens presenten una humanitat que en algun moment es va llençar a l'espai a explorar. 

El futur brillant  d'Star Trek, on la Terra és un planeta blau i verd, que ha regenerat la seva biosfera. Una humanitat que ha endreçat casa seva i que es dedica a la ciència, al coneixement i a l'exploració de l'espai... Contraposat al tenebrós món de "Matrix" en que les persones són esclaves de la realitat virtual, i on "l'alliberament" és que es pot triar voluntàriament aquest esclavatge.

I em temo que, avui, la humanitat és més a prop de "Matrix" que de "Interstellar"

L'avarícia i l'hedonisme contraposats als ideals, a l'esforç i al sacrifici personal.

Pastilla vermella o pastilla blava? Pugem a  l'Enterprise o ens lliurem a l'agent Smith?

El coet

Va explotar el coet de l'Elon Musk. El que havia de tornar a la lluna.

Més enllà de causes tècniques, sabeu per què va explotar? per les mateixes raons de fons que van fer explotar al Challenger i el Columbia.

Pels calés.

La carrera espacial va ser un conflicte de prestigi entre el EUA i la URSS. Guanyar la carrera espacial equivalia a dir que el sistema que representava la potència respectiva era el millor. La democràcia liberal contra el socialisme estatista. 

Si bé els primers èxits van ser de la URSS, al final els EUA van esmerçar un esforç gegantí per obtenir la victòria final i van ser ells els primers en posar el peu a la lluna.

Arribar a la Lluna va ser un objectiu nacional dels EUA. Vet-ho aquí. No importava el pressupost. Arribar els primers era l'únic que comptava. Els millors cervells, els millors materials, la millor producció. El millor del millor. Tot els mitjans que calguessin. Ep! i la URSS també ho feia així. Què us penseu?

Els EUA ho van aconseguir. Van plantar les barres i estrelles a la lluna.

Elon Musk només vol fer calés. Com només volien fer calés els contractistes del Columbia i del Challenger. 

Quan pretens fer cales has de fer dues coses: maximitzar beneficis i minimitzar despeses. 

Per a minimitzar despeses utilitzes materials barats, pagues salaris baixos, colles als proveïdors...

El resultat és, lògicament, un producte fet amb materials barats, muntat per operaris mal pagats, dissenyat per enginyers amb poca experiència, i un projecte gestionat per gent només interessada en els resultats econòmics del curt plaç. No es tenen en compte els objectiu polítics o estratègics, o els principis inspiradors del projecte.

Un candidat al desastre, en definitiva.

Però és que el món funciona així, en realitat. Els productes i serveis, tots, només tenen una raó de ser: fer calés. 

Oi que quan truqueu a algun lloc per a demanar una visita, o una reclamació, o un tècnic per una avaria sempre us fan esperar? és per això: els call centers es dimensionen per a que cap operador tingui mai el telefon penjat. Amb una persona més agafant el telèfon ja no hi haurien cues. Però, és clar, seria un salari més a pagar. No. Els diners que cobraria l'operador millor que es quedin al compte de resultats. Total, la gent no té més remei que esperar, perquè sovint són un mercat captiu (el capitalisme no funciona en mercats captius, per cert).

El món de l'empresa funciona d'aquesta forma: arribar justet, o fins i tot, una mica menys que justet. En definitiva, si les multes per no arribar són més barates que arribar justet, és millor pagar multes que pagar salaris.

Per això li va petar el coet a l'Elon Musk. Per això aquest món petarà.

Per pura avarícia.

Sequera

Sequera. Tres anys de sequera. Diuen que s'ha perdut un any de pluja. No hi ha aigua. Ens amenacen amb restriccions.

Mireu, després de tres anys de sequera, l'únic que és segur és que no ens ha agafat de sorpresa. 

Es diu que "la nostra"  generació és la més preparada de la història. La que ha comptat amb més recursos. La que té més estudis. 

El cas, però, és que aquesta generació ha caigut, amb complaença fins  tot, a tots els paranys que ha trobat. Aquesta generació ha seguit fent la guerra, dilapida més que mai els recursos del planeta,  contamina més que mai l'aire i el mar. Aquesta generació no és la millor. És la pitjor. I és la pitjor perquè ho tenia tot per a ser la millor i, en canvi, uns han triat l'hedonisme, la indiferència o la mandra,  d'altres l'obediència cega, l'infantilisme; i tots han triat la hipocresia. 

Es busquen culpables. No plou,i la culpa és del canvi climàtic, i no es pot fer res, perquè la natura ha embogit. Els més agosarats diuen que la culpa és nostra, que l'hem feta embogir.. El cas és que buscar un culpable no aporta cap solució. El cas és que, si a Catalunya no hi ha aigua, l'explicació més raonable potser té poc a veure amb el canvi climàtic i sí molt amb el model econòmic, la imprevisió i l'avarícia.

Als anys 80 hi havia un anunci de la Generalitat que deia, "Som 6 milions". En aquella època no és que la l'autonomia de Catalunya anés sobrada d'aigua, però es podia anar fent. Eren els anys previs als Jocs de Barcelona. 

Quaranta anys més tard som set milions i mig, és dir, un milió i mig de persones addicionals. El consum per capita d'aigua és més elevat que als anys 80. Per si fos poc, segons he llegit avui mateix, cada any venen uns dotze milions de turistes. El consum d'aigua dels turistes és superior al dels autòctons.

És dir, a efectes pràctics, el sistema hidrològic al Principat  suporta una pressió molt més elevada enguany que fa 40 anys. No tinc dades, però estic convençut que aquesta pressió per ella mateixa ja permetria explicar les mancances. La darrera gran sequera va ser entre 2007 i 2008, uns setze mesos de sequera. A conseqüència d'aquella sequera es van fer dessaladores. A Barcelona, d'aleshores ençà, ens hem estalviat restriccions. Fins enguany. No han passat ni quinze anys i tornem a fer curt. "És que la sequera fa tres anys que dura!". Sí, i? Jo porto sentint  que la contaminació de l'aire, que si l'escalfament global des de ben jove. I les advertències del IPCC des de fa un munt d'anys són ben clares. Aleshores, a què ve aquesta sorpresa? 

A que ve passejar-se amb el pin de l'agenda 2030 si no te l'has llegit? Que no sabem llegir? Tampoc sabem comptar? som 1.500.000 persones més que fa 40 anys. I gastem més aigua. I venen dotze milions de turistes. I volen que en vinguin mes! i volien fer uns jocs olímpics d'hivern al Pirineu! I volen fer un Hard Rock per a que vinguin més turistes! I la canonada que perd aigua a Badalona, no l'arreglaran fins al 2025 per no se quina merda d'excusa. 

Després fan una campanya de "conscienciació" a la tele dient que no facis servir la banyera, i que arreglis l'aixeta que perd aigua... i tant que l'arreglaré: al preu que la cobren l'aigua no podem permetre'ns malbarataments.

L'aigua és cara i més que l'encariran, tot i que les elèctriques van buidar pantans per a poder generar electricitat i cobrar-la més cara. 

La culpa és de la natura, que s'ha tornat boja, i de la gent que consumeix més del compte.

Una puta merda. La culpa és dels que han decidit que aquest país ha de ser un parc temàtic per a turistes. Dels que han decidit que créixer consisteix en acumular: acumular gent, acumular producció, acumular de tot, de forma infinita. Sense comptar que això no pot ser. Si més no, si tots volem  viure en aquest món. Sense comptar que aquesta gent, i aquests centres de treball necessiten comunicacions sostenibles, trens i no cotxes, necessiten espais lliures, i verds, necessiten aigua i recursos. 

La culpa és dels que s'omplen la boca amb la paraula sobirania i s'obliden de la sobirania energètica, de la sobirania alimentària, de la gestió racional i sostenible de l'aigua. O potser no se n'obliden, potser és que, simplement, no és el seu negoci, o el del lobby que representen, o no dona tants calés com obrir un munt d'hotels i que rebentin els pagesos.

Catalunya és un país que s'ha anat a fer punyetes perquè està en mans de màfies. En patim, com a mínim, dues. La màfia madrilenya que saqueja tot l'estat espanyol, i la màfia catalana, que se subordina a l'espanyola a canvi d'un bon pessic en el saqueig de Catalunya i, eventualment, perquè també participa una mica en el saqueig a l'estat espanyol. Fins que no ens lliurem de totes aquestes màfies, i cal posar noms i cognoms als mafiosos, no ens en sortirem. 

La independència, fills meus, va de lliurar-se d'aquestes màfies. Per això no la volen ni a Madrid, ni a Barcelona. On Barcelona no és la ciutat que jo m'estimava i en la que vaig néixer. No. Em refereixo a la Barcelona com a símbol del poder, de corrupció i d'hipocresia. El mateix que Madrid.

No plou, i la sequera és greu. Però és encara pitjor l'avarícia, i la prepotència de les màfies. És encara pitjor aquest sistema en que els rics s'ho fan venir bé per a ser encara més rics. 

Mentre ells es banyen a les seves piscines particular tu tanca bé l'aixeta, malparit, i no posis la banyera, com vol la noia de l'anunci, que gastes massa aigua, que la vull per mi, que jo sóc ric i tu pobre, encara que diguis (i et creguis! ai, que em pixo!) que ets classe mitjana. Pobre desgraciat.

Ens convé que plogui, però ens convé més una revolució.