dilluns, 31 de desembre del 2007
dijous, 27 de desembre del 2007
Iceta als matins
Algunes de les coses que ha dit, però, eren força obvies: ha reconegut que ZP no és federalista. Home, quin descobriment!
L'últim federalista viu deu ser o devia ser el Maragall. Des del PSC-PSOE el va apunyalar per l'esquena fins trencar el punyal. Fins els darrers moments del referèndum, Esquerra li va ser més lleial que el mateix PSC-PSOE.
Jo crec que ni ZP ni ningú dins del PSOE (PSC inclòs) són federalistes. No es planteja el federalisme com un objectiu a curt plaç o com una prioritat. Dit d'una altre forma, són "Federalistes" de la mateixa forma que a CDC són "Sobiranistes", és dir, el "federalisme" o el "sobiranisme" són ideals difuminats i llunyans, inabastables, que requereixen un amplissim consens transversal, gairebé unanimitat, per a poder-se materialitzar d'alguna forma concreta.
Si més no, però, que des del PSC-PSOE algú reconegui que això del federalisme no s'ho creu el seu jefe, és una millora. És una millora perquè aclareix les coses. El PSC-PSOE no és federalista. Hi haurà gent dins del PSC-PSOE que potser "ho són", de la mateixa forma que hi ha gent a CdC que són "Sobiranistes", i punt. No és un objectiu del partit.
Iceta ha dit alguna cosa més apart d'aquesta terrible confessió. Ha recordat les paraules de Montilla que la mutilació de l'estatutet al Tribunal Constitucional provocaria una irreversible desafecció i ha remarcat el mot "irreversible". Serà que a can PSC-PSOE no veuen clar que l'estatutet se'n surti sense danys del dit tribunal. I serà que són conscients que alguns dels recursos que estan plantejats contra l'estatutet provenen del PSOE. És difícil defensar allò que per una altre banda ataques. O com diu la dita, no es poden fer tots els papers de l'auca.
També s'ha desmarcat Iceta de les declaracions del seu camarada Joan Ferran sobre la crosta nacionalista dels mitjans públics de la Generalitat. Tanmateix, ha fet un malabarisme dialèctic força interessant. Ha dit que els mitjans públics han de fer nous catalanistes, no radicalitzar els que ja ho eren.
Què interessant. Jo em conformaria amb que els mitjans públics en català fossin: 1-íntegrament en català, 2 - plurals, 3 - nacionals, i 4 - que abastessin tot l'àmbit lingüístic català.
Entenc, però, que pel senyor Iceta qualsevol d'aquests punts anteriors ja pot suposar ell sol una radicalització nacionalista. De catalanistes, i ja ho he dit altres cops, en pot haver a tot arreu, des del PP fins a Esquerra, la qüestió no és aquesta. La qüestió és que el català és la llengua dèbil en una situació de societat bilingüe; que la nació catalana és la nació sense estat en un context estatal que nega la plurinacionalitat; que la unitat lingüística del català és atacada des del mateix estat; i que la independència dels mitjans és quelcom que tothom sap que no és veritat.
Iceta ve a dir, doncs, que TV3 fabrica independentistes. Jo ho dubto. Els independentistes i desafectes irreversibles els crea Espanya. Pregunti-li a Montilla. I a la Maleni.
En tot cas, potser que Iceta expliqués com s'ho ha de fer TV3 per a crear "nous catalanistes". A mi, personalment, em sembla que ho podria fer millor, segur. Però se del cert que els catalanistes avui no surten de la programació de la TVE, o de TeleCinco, o de la Sexta, o de Cuatro, o del PAIS, ni tampoc, ni molt menys, de El Periódico, per molta edició en català que tinguin, i això per dir-ne només alguns dels mitjans que sí que són afectes al PSOE i, per extensió, al PSC-PSOE.
Potser, el problema és que el catalanisme segons Iceta és com el Federalisme: una cosa vaga, difusa, i de difícil comprensió. Potser és com el federalisme del ZP: que en realitat no ho és. Digue'm incrèdul.
Iceta també diu que coincideix amb Duran Lleida per definir a Espanya com una nació de nacions. I embolica que fa fort. Això de la nació de nacions és molt antic i molt gastat, si us plau. Entenc que a la gent més jove encara se'ls pot entabanar amb aquestes tonteries, però als que no ho som tant, ja no. I, en tot cas, la nació de nacions vol dur l'estatutet refrendat pel poble català (que suposo que deu ser el més semblant a la nació catalana) al tribunal a carregar-se'l. La nació espanyola, representada pel seu sagrat i inviolable tribunal constitucional de 14 magistrats jutjarà i retallarà allò que va aprovar el poble català en referèndum. 14 contra milions. Qui guanyarà?la nació de nacions diu que els 14.
Espanya no és una nació de nacions. Ni ho és ni vol ser-ho, senyor Iceta. Les identitats particulars de cadascú poden ser tan complexes com vulguem i d'aquí aquella pregunta tan divertida de les enquestes elctorals: "vostè que se sent, més català o més espanyol". Però aquesta pregunta només ens la fan a les comunitats que suposadament són "Nacionalitats històriques". Aquesta pregunta no se la fan a la resta de l'estat. És que no ho entendrien. Senyor Iceta, senyor Duran: no perdin el temps, això de la nació de nacions aquí no cola, i allà no s'ho creuen.
Iceta també parla del grup propi al parlament espanyol. "No està a la agenda", diu. No cal perquè el plantejament del PSC-PSOE és influir des de dintre del PSOE. A mi em fa l'efecte que és a l'inrevés del que diu Iceta, i que és el PSOE el que influeix des de dintre del PSC-PSOE.
Per començar, la cueta del nom "-PSOE" que els "socialistes" del carrer Nicaragua treuen o posen segons on es faci el mítin a Catalunya, o el prefix "PSC-" que cau tan bon punt pugen al pont aeri.
Malgrat tot, alguna independència deuen tenir perquè punyetera gràcia que els fa "socialistes" de Ferraz que Esquerra estigui al govern català. De totes formes està per veure quin és el seu grau real d'autonomia, o de compromís amb el PSOE. La prova del cotó serà aquest març: Si al PSOE li cal CdC per governar, i aquesta li posa com a condició el entrar al govern de la Generalitat, que farà el PSC-PSOE? els resultats de les espanyoles afectaran l'estabilitat del govern català? Si es donés el cas, CdC intentaria "pel militar" el que no hauria aconseguit "pel civil"?
En tot cas, parlava del grup propi del PSC. No està a l'agenda. Com, de fet, no ho està el federalisme. Per això és tan risible el "Front Federalista" que fa alguns dies propugnava IC per aturar al "Front Sobiranista" que segons ells està alçant-se.
Ja veus quin"Front Sobiranista". Quan parlarem d'una vegada de front independentista? i què és això del dret a decidir? quina pega té el mot "autodeterminació"?
Però que no pateixin uns i altres. Si fa no fa, totes aquests declaracions i gestos i fronts són de cara la galeria. Moviments tàctics, força inútils al meu parer, per a mobilitzar al persona i captar els vots indecisos de les properes eleccions. Però ni s'ho creuen, ni és a l'agenda.
Que la Chacón digui en veu alta que és federalista. Oi que no? doncs això.
dilluns, 24 de desembre del 2007
A la terra, pau a la humanitat.
8 Hi havia a la mateixa contraria uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit guardant el seu ramat. 9 Se'ls aparegué un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà amb la seva llum, i es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué: «No tingueu por: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora». 13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: 14 «Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra, pau a la humanitat que ell estima».
15 Quan els àngels els deixaren i se n'anaren cap al cel, els pastors es deien els uns als altres: «Arribem-nos fins a Bet-Lèhem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.» 16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria, Josep i l'infant ajagut a la menjadora. 17 En veure-ho, van fer saber allò que els havien dit sobre aquest nen; 18 i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d'allò que els contaven els pastors. 19 Maria, per la seva banda, conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor. 20 Després els pastors se'n tornaren glorificant i lloant Déu per tot allò que havien sentit i vist, tal com els havia estat anunciat."
Evangeli segons Sant Lluc. Bíblia de Montserrat.
dissabte, 22 de desembre del 2007
nadala
Si l'escolteu un parell de cops i presteu atenció us adonareu que l'estil és diferent. Diferències subtils si vols.
L'actuació es va gravar a la festa dels Comancheros Motorclub Catalunya de Terrassa. El meu germà és el que canta.
Em sembla el més adequat per a emplenar-nos tots d'esperit nadalenc.
Pau i trash a la terra als homes i dones de bona voluntat.
divendres, 21 de desembre del 2007
.cat (alà emprenyat)
Mentrestant, el mateix "gobierno español" ha votat en contra (malgrat la confusió en la votació al "parlamento de españa") de que Catalunya disposi d'un domini .ct.
No ho se, però m'hi jugo alguna cosa a que el pla per a regalar dominis .es no s'ampliarà als dominis .cat
El cas, però, és que els pla aquest costarà prop de 3 milions d'euros el 2008, i un milió anual a partir del 2009.
M'estan dient que jo pagaré dels meus impostos els dominis .es d'adolescents espanyols? Amb l'objectiu, al meu parer, d'inflar les estadístiques de registre de dominis .es que, o molt m'equivoco, o no van tan bé com el govern nacionalista espanyol voldria? Amb l'objectiu, al meu parer, de desincentivar el registre dels dominis .cat?
Són uns porcs que giren els nostres diners en contra nostra.
Però amb mi ho tenen clar. Aquest any, per reis, em regalaré un domini .cat ben bonic per posar-me'l com adreça del bloc.
I un consell a aquests nacionalistes espanyols: si volen que els joves es connectin més a Internet per alguna cosa més que per fer-se palles, la solució no és regalar dominis. La solució és millorar l'educació i utilitzar millor Internet a les escoles. I també ajudaria una banda ampla de qualitat i a millor preu. Això seria bo pels joves i per tothom.
Però, és clar, així li tocaríem la butxaca als amiguets de Telefònica, oi ZP?
Regalar dominis als menors de 30 és patèticament electoralista i rabiosament nacionalista. I no ens enganyem, està pensat per atacar indirectament al domini .cat.
A més, és injustificable des d'un punt de vista d'esquerres.
Com es nota que s'acosten eleccions. Vinga a fer regalets: de dominis, de subvencions, de xecs nadó i de xecs lloguer...
Mentrestant, una altre llei súper xupi guay de l'estil de la del matrimoni homosexual: ara deroguen la llei que donava permís als pares per fotre un bolet als fills si es portaven malament.
I tothom parlant sobre si fotre un bolet pot ser bo o dolent.
A mi em preocupa saber com s'ho farà el PSOE per fer complir aquesta llei. Posaran policia a cada casa on hi hagin nens? ficaran càmeres de vigilància dins les nostres llars? o més aviat serà una altre d'aquelles normes súper xupi guays del PSOE que, en realitat, no serveixen per res?
I ja posats a ficar-se en la vida privada de la gent i de les famílies: per quan una llei que reguli exactament els horaris per follar?
Doncs res, home, a esperar la llei i els regalets, que hi han eleccions i venen les rebaixes. Oi que ningú no es queixa? doncs serà que ja ens està bé.
diumenge, 16 de desembre del 2007
la candidata Chacón
No només això. en el cas de Catalunya, es venia de l'atac constant des de Madrid per part d'un PP embogit que igualava al govern tripartit amb còmplices del terrorisme, I que acusava als dirigents d'Esquerra de poc menys que d'autors de delictes de sang.
La reacció de la societat catalana per les eleccions va ser la d'anar a votar com feia molt de temps que no anava, amb el resultat d'una victòria contundent del PSC-PSOE, un ascens molt fort d'Esquerra i el manteniment de posicions de CiU. El PP va perdre, i sobretot va perdre a Catalunya. Els vots d'Andalusia i de Catalunya van resultar el gruix més important de l'oposició al règim.
Aquest cop, Déu o Al·lah no ho vulguin, les coses apunten a que no es viurà una catàstrofe com la de l'11-M. Cosa que, probablement afavoreix al PSOE però, en canvi, hem vist la creixent desafecció de molts catalans envers Espanya. Els motius els enumeraré un cop més: el daltabaix de l'estatut i els múltiples recursos d'inconstitucionalitat que té presentats; recursos presentats pel PP i pel PSOE; els boicots anticatalans que han creuat la legislatura de dalt a baix; el col·lapse de l'autopista aquest estiu que va obligar a pujar les barreres dels peatges; l'apagada de Barcelona; el caos en el handling de l'aeroport que ha fet que es consideri normal perdre les maletes; el desastre a les rodalies; les inacabables i perilloses obres de l'alta velocitat i els seus esborancs; el traçat del túnel de Barcelona que espanta a molts barcelonins; la pujada de les hipoteques, de l'habitatge i dels aliments bàsics.
La desafecció contra Espanya és desafecció també contra ZP. Alguns vam pensar que una aliança amb el PSOE era el millor per a tothom. Avui es pot dir que el PSOE i el ZP van mentir prometent el que no pensaven acomplir. Avui es pot dir que les seves polítiques d'esquerres són justetes o només de cara a la galeria.
L'haver del PSOE l'han descrit mordaçment al Polònia: la retirada de les tropes espanyoles de l'Irak i la llei de matrimonis homosexuals. Podríem afegir la llei de la dependència, encara que, de moment, cap català n'ha vist un duro; o l'ajut de 2500€ per nounat, una ajuda de difícil justificació des del punt de vista de les esquerres que haurien d'apostar per una millora de les condicions de tots i d'acord amb el nivell de necessitat de cadascú; o l'invent del chaco-cheque, l'ajuda per al lloguer de pisos dels més joves. Invent, o reinvent, doncs, de fet, aquesta ajuda ja estava legislada tot i que no s'havia dut a terme (Paraules i no fets. Oi ZP?). En tot cas, aquest re-invent de la candidata del PSC-PSOE pateix del mateix vici que el xec-nadó, no és la solució que calia esperar d'un partit d'esquerres.
En tot cas l'esquerra que representa el PSC-PSOE és l'esquerra de galeria, l'esquerra de saló que fa molts i molt bons amics entre les elits i que arribat el moment pot vendre al poble per defensar els interessos dels amics rics, això sí, sempre de bon talante.
Avui la Chacón em fa l'efecte que representa com ningú aquesta esquerra de saló que donat el cas va al programa de l'Ana Rosa a lluir modelets. Un cop més des del Polònia claven al personatge.
Si alguna cosa genera la Chacón és desafecció, per molt somriure Profident que gasti i per molt amiga que sigui del Jose. El Jose també genera desafecció. I molta. Suposo que el truc per repetir resultats serà desmotivar tant al personal que l'abstenció i la llei d'Hondt facin la resta.
Doncs no es pot permetre. El PSC-PSOE s'ha de fotre una castanya perquè se la mereix. La Chacón avui mateix ha tornat a riure's dels manifestants de l'1 de desembre. S'ha tornat a riure del dret a decidir. Aneu rient, aneu. Ella diu que ells ja han decidit.
Jo també he decidit. He decidit que també estic en campanya. He decidit que faré tot el que pugui per evitar que el PSC-PSOE es pugui pixar en el dret a decidir. Estic en campanya per denunciar aquesta esquerra de saló, aquesta pijeria galopant i insuportable i aquestes mentides contínues i mesquines.
A Catalunya, partits d'obediència catalana. El dia que el PSC-PSOE es tregui la cueta "-PSOE" i tingui grup propi a Madrid, potser caldrà replantejar-se algunes coses però, de moment, només són aliats o enemics segons la situació o les conveniències.
I anem amb compte amb el PSC-PSOE perquè el que es veu a venir és un pacte entre PSOE i PP a nivell d'estat per retallar la influència a Madrid dels partits d'àmbit no estatal. Compte amb els vots que vagin al PSC-PSOE perquè, de retruc, alimentaran l'ou de la serp. Aniran a alimentar l'odi del PP. Aniran a reforçar els nostres enemics.
Amb el somriure profident de la Chacón i amb el talante del ZP sentirem promeses i mentides, però compte amb el PSC-PSOE que ens clavaran un punyal per l'esquena.
Contra l'esquerra espanyolista i de saló del PSC-PSOE, que ens traïcionarà amb un pacte amb el PP, oposem l'esquerra de veritat i nacional i que aposta pel dret a decidir dels catalans. Contra la Chacón: Joan Ridao: Contra el PSC-PSOE: Esquerra.
dissabte, 15 de desembre del 2007
Conferència de Bali
O sigui: no s'ha pactat cap reducció en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però els països que no van signar llavors ara diuen que ho faran en el futur. El motiu d'alegria és que deien que no signarien res, i ara diuen que signaran una cosa que encara està per definir.
Costa de trobar un motiu d'alegria en tot això.
Al Gore diu que l'actual govern del EUA ha estat el principal entrebanc en la conferència de Bali. Afirma que guanyin republicans o demòcrates a les properes eleccions presidencials als EUA, el govern que en resulti s'afegirà a la lluita contra el canvi climàtic. Al Gore assenyala George Bush i el seu gabinet com a directament responsables de la manca de compromís dels representants nord-americans.
Tindrà raó, segurament. Segurament aquesta actitud respon a la visió neoliberal de les coses que es mou sobre dos eixos:
1er. Tot és canviant. L'èxit l'assoleix el que millor s'adapta als canvis. En conseqüència, és un error fer plans a llarg plaç.
2on. El "mercat" i la lliure competència, aquesta mena de déu totpoderós dels neoliberals, ofertarà les solucions per a combatre els problemes derivats del canvi climàtic. Si hi ha una necessitat, un nínxol de mercat, una demanda, apareixerà la oferta que la satisfaci.
És molt pervers això. L'escala de temps en la que es mouen els estudis de l'IPCC ens parla de variacions durant el segle XXI, i potser més enllà. Variacions que poden esdevenir irreversibles durant generacions i definitivament irreversibles pel que fa a la biodiversitat.
L'escala de temps del canvi climàtic no segueix les lleis del mercat. El canvi s'ha anat llaurant en una escala de temps més lenta que la que és perceptible pels mercats. El canvi climàtic és massa lent per a obtenir beneficis ràpidament.
En canvi, els seus efectes estan foragitant del "mercat" a milions d'éssers humans, que veuen com els deserts, o inundacions sobtades, o fenòmens atmosfèrics catastròfics els estan desposseint dels recursos bàsics per a la supervivència. El mercat doncs, es va reduint justament com a conseqüència del canvi climàtic.
Les solucions del mercat, a més, potser responen a una demanda, però la qüestió és si amb això n'hi ha prou. Posem l'exemple d'un maldecap. La demanda immediata és deixar de patir maldecap. Potser un simple analgèsic en proporcionarà la solució. Però no haurà curat el tumor que acabarà matant a l'individuu. Extirpar el tumor és molt car, el malalt, malgrat tot, pot acabar morint i l'elevat cost de l'operació no és negoci per a la mútua. En canvi, la recepta dels analgèsics és barata i és un gran negoci tant per la mútua com per a la indústria farmacèutica.
Si avui, en alguns països, es poden extirpar tumors és perquè molta gent durant molt de temps han fet recerca científica a fons perdut i perquè hi ha un sistema de seguretat social pública, en alguns països, on col·laboren tots els ciutadans i que permet pagar aquestes operacions tan cares independentment del nivell econòmic del beneficiari.
Les respostes del mercat a les demandes que sorgeixen del canvi climàtic poden ser parcials, cares i insuficients. No n'hi ha prou amb el mercat per combatre el canvi climàtic. M'atreviria a dir que el canvi climàtic és una conseqüència de molts anys de mercats "lliures", de consum creixent i despreocupació sobre la contaminació i la depredació dels recursos.
Per combatre el canvi climàtic cal pensar a llarg plaç. Cal pensar que els efectes del canvi els vivim, els viuran i els viurem nosaltres, els nostres fills, els nostres nets i els seus descendents.
Per combatre el canvi climàtic no podem pensar en les oportunitats de negoci o les solucions que es proposaran tindran a veure amb ventiladors i estufes ara, i amb ampolles d'aigua i bombones d'oxigen després. Posaran aspirines on caldria un intervenció de neurocirugia.
Per combatre el canvi climàtic cal pensar globalment i a llarg plaç. Per combatre el canvi climàtic cal pensar en el valor de la vida. Per combatre el canvi climàtic cal actuar des d'avui mateix.
En la recent reunió de l'IPCC a Ciutat de València, els científics van exposar clarament la situació i què calia fer. Van acabar la reunió amb la frase "ara la pilota és al terrat dels polítics."
Doncs bé, els polítics de mig món no han estat a l'alçada.
Si és veritat que tenim els polítics que ens mereixem aleshores a Bali, un cop més, hem vist com de podrit de cobdícia està el món.
dijous, 13 de desembre del 2007
Guinovart - Lisboa
...
Sense fer soroll s'ha signat el tractat de Lisboa, que pretén substitur la fallida constitució europea.
Segons el Patronat Català Pro Europa el nou tractat té els següents punts destacables:
- El Tractat de Lisboa reforma els dos únics tractats que conservarà la Unió: el Tractat de la Unió Europea, que manté el seu nom, i el Tractat sobre el funcionament de la Unió Europea, que substitueix el Tractat de la Comunitat Europea. La UE tindrà personalitat jurídica. Tota referència al caràcter constitucional del text desapareix.
- L’alt representant de la Unió per als Afers Estrangers i la Política de Seguretat assumirà les funcions de l’actual alt representant de la PESC i del comissari de Relacions Exteriors. Serà vicepresident de la Comissió i presidirà el Consell d’Afers Generals. Aquest alt representant iniciarà les seves funcions l’1 de gener de 2008 (i no al novembre com la nova Comissió Europea). El nou nomenament tindrà dues fases: un primer nomenament provisional l’any 2008 realitzat pel Consell Europeu i amb l’acord del president de la Comissió i prèvia consulta al Parlament Europeu. I una segona fase, de confirmació juntament amb el nomenament de la nova Comissió al novembre de 2009, després de les eleccions europees del juny del mateix any.
- Per tal de substituir l’actual Presidència rotatòria de sis mesos, es crearà la figura d'un president del Consell Europeu amb un mandat de dos anys i mig i renovable un sol cop.
- Es reduirà el nombre de membres de la Comissió Europea. A partir de l’any 2013 hi haurà un nombre de comissaris equivalent a dos terços dels estats membres.
- No es mencionen en el Tractat els símbols de la UE (bandera, himne, lema, etc.).
- Augmenta el nombre d’advocats generals del Tribunal Europeu (dels vuit actuals a onze). Així mateix, n’hi haurà de permanents per als països més grans (entre els quals s’inclou Polònia).
- La Carta dels drets fonamentals no figurarà en el Tractat i no serà vinculant ni per al Regne Unit ni per a Polònia.
- El paper dels parlaments nacionals en el procés legislatiu és reforçat en disposar d’un termini de vuit setmanes per examinar els projectes. Si una majoria simple dels parlaments nacionals consideren que un projecte o un acte no respecta el principi de subsidiarietat, la Comissió l’haurà de reexaminar.
- El vot per majoria qualificada s’estén a 51 àmbits suplementaris com ara la cooperació judicial i policíaca i l’educació, entre d’altres.
- S’amplia el procediment de codecisió a nous àmbits com ara la justícia i els afers d’interior.
- El sistema de doble majoria previst al projecte de Constitució europea (55% dels estats membres que representin com a mínim el 65% de població de la Unió) no s’aplicarà plenament fins al 2017
El plantejament de simplificar l'administració europea i fer-la més àgil tenint en compte com ha crescut la Unió és correcte, però, és clar, no tot són flors i violes.
De fet, si examinem la pàgina amb les versions del tractat en les llengües oficials de la UE i ens descarreguem una versió per a analitzar-la una mica en detall veiem que:
El tractat és, realment, la modificació o esmena del "Tractat de la Unió Europa i del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea".
Pel que fa a la llengua catalana, la situació d'oficialitat roman igual, és dir: NO és oficial. El català NO és llengua oficial de la UE. No busqueu una versió en català, perquè no la trobareu.
La única referència a Parlaments regionals està en l'article 6 que diu que serà cosa dels Parlaments nacionals (on nació es pren com a sinònim d'estat), el consultar, quan procedeixi, als Parlaments regionals (on regional, en el cas català, és sinònim de nacional)
Si mirem la versió consolidada del "Tractat de la Unió" comprovem que és la única referència a Parlaments regionals en valor absolut. El Parlament català, el poble de Catalunya, en definitiva, no existeix en el tractat de Lisboa. Els catalans no tenim vot, i només tindrem veu si a Madrid els sembla bé demanar-nos l'opinió. Opinions, només.
Per a aquest tractat de Lisboa els actors són els estats. Si feu la prova de buscar la paraula estat, veureu què apareix continuament.
Per motius com aquests, jo vaig votar NO a la constitució europea.
Ara ens volen fer empassar aquest tractat per les braves. Sense explicar en què consisteix i, per descomptat, sense possibilitat de votar-lo.
Ara, ni tan sols ens demanen l'opinió.
Aquesta Europa no és la que m'agrada.
dilluns, 10 de desembre del 2007
Un cop dur.
Han tancat La Carrasqueta de nit, sense avisar, com els lladres que són, furtant al poble un mitjà de comunicació del que gaudien des de feia 20 anys. No s'han atrevit a anar-hi de cara, doncs temien trobar-se davant seu, un cop més, al poble defensant els seus drets. La Carrasqueta ha caigut per una atac a traició.
Han tancat La Carrasqueta perquè tenen por als que pensen, i parlen i actuen com ells no volen.
Han fet callar un mitjà de comunicació perquè és lliure o, si més no, no està al seu servei.
No s'aturaran aquí. Provaran de tancar la resta de repetidors.
Han fet el que els dona vots: atacar la unitat de la llengua; atacar l'espai comunicacional del país. Ells diuen que no. Que tot ha estat legal i amb una sentència judicial.
Potser tenen raó els que diuen que s'ha pecat d'innocència. Certament, costa de creure un acte de censura com el d'avui. Potser ha estat innocència. Potser ha estat falta de memòria: un govern espanyol, del PSOE, va tapar amb un senyal interferent el naixement del canal 33. En aquell cas també hi havia una legalitat darrera. Com avui. Tot era legal.
També eren legals els forns crematoris. Si més no, sota la legalitat nazi.
Ara caldrà esperar que les negociacions per a la reciprocitat amb el Canal 9 acabin amb algun resultat positiu. Tanmateix, perdem. Perdem perquè, com a molt, de tots els canals de la Corpo que estaven arribant al País Valencià, només es podrà rebre TV3. S'hauran acabat el 33, el K3, i els digitals, el 300, o el 3/24. Aquest és l'acord de mínims al que es va arribar.
De moment, però, TV3 ja no es veu a Alacant. I de la reciprocitat encara n'haurem de parlar. Avui ningú pot dir quan tornarà a poder-se veure TV3 al sud del país.
Són uns traïdors. Seria un greu error donar per suposat que no posaran nous impediments i que, inclús, aquest podria ser el final per a la solució legal. No. Ells no volen un pensament diferent de l'únic.
Potser ja estava condemnada la Carrasqueta i a l'abril només es va retardar l'inevitable. A l'abril ens pensàvem que hi havia alguna oportunitat de canviar de govern al País Valencià i que les forces d'esquerra podrien trencar l'hegemonia de la dreta espanyolista valenciana. Però el cas és que al País Valencià, Camps va arrasar. I és Camps qui decideix sobre els canal de televisió. Avui, a molta gent del País Valencià els sap greu el tancament. I molta més gent se'n felicita.
Com va dir algú, el que caldria és que tots els canals en català es poguessin veure a tots els territoris de parla catalana. Però tinguem clar que no és el mateix veure Tv3 a Andorra la Vella, que a Barcelona, o que a Elx.
S'han comès errors. No es poden tornar a cometre. Hi ha gent al País Valencià que avui se senten desanimats. Potser vençuts.
No esteu vençuts. Ha estat un cop dur, però no és definitiu. Recordeu que heu patit derrotes molt més greus. Fa 300 anys us van vèncer a Almansa, però avui esteu aquí, resistint. No esteu sols. No ho esteu. Potser els Principatins no hem estat a l'alçada. Potser l'enemic ho ha tornat a fer bé un altre cop.
En tot cas, amics, no ens podem rendir. La batalla segueix. Ja sabem, ho sospitàvem, però ara és del cert, que atacaran per sorpresa i amb traïdoria i que el seu objectiu és el nostre extermini. No el físic, encara no han arribat a això, però sí l'ideològic, de sentiment i d'identitat.
Refeu-vos i refem-nos. Estiguem units. Aprenguem dels errors i plantem cara.
Visca el País Valencià!
dissabte, 8 de desembre del 2007
Refundació (i VIII)
El bloc s'inicia, com de costum, amb una gran declaració d'intencions: ha de ser el catalanisme el que superi la relació de dependència de Catalunya amb Espanya.
A continuació, una constatació: "no ens creguem ingènuament que arreglarem les coses amb l’Estat a base de pedagogia". Certament. Això ja fa temps que l'independentisme ho sap. Estem sonats si pensem que assolir la independència serà fàcil o que es podrà fer només amb paraules.
Un incís abans de seguir: estic fins els pebrots de sentir parlar de pedagogia per referir-se a donar explicacions, a provar de convèncer, o al debat polític. Pedagogia, segons el DIEC, té un parell de significats concrets:
1 f. [LC] [PE] Ciència que té per objecte l’estudi de l’educació.
2 f. [LC] [PE] Principis i regles de l’ensenyament.
A més, quan es parla de pedagogia es parla, sobretot, de l'educació dels nens. La mateixa etimologia de la paraula porta aquesta referència a la infància.
Personalment estic molt fart que polítics amb ínfules vagin pel món tractant al personal com nens, provant de fer "pedagogia", quan no tenen ni idea de què significa aquesta paraula.
Pujol va posar de moda l'expressió i ara qualsevol s'atreveix a fer "pedagogia". Hauríem de començar per ser respectuosos amb el significat dels mots.
Tanco l'incís. En tot cas, Mas te raó: amb Espanya no valen només les paraules. Justament l'endemà del dia de la conferència de'n Mas, en Jaume Sobrequés, un històric del PSC i que es podria considerar dels "catalanistes" feia unes reflexions molt interessants al "minoria absoluta"
de RAC-1. Venia a dir que coincidia amb algun matís amb gairebé tot el que havia dit en Mas (de debò?) , que de fet, no havia dit gran cosa, i que el dret a decidir estava molt bé, però que Espanya no ha canviat i que si, 70 anys després de "l'alzamiento" els catalans decidíssim per ampla majoria anar-nos d'Espanya, el resultat seria el mateix que fa 70 anys. Tancs a la Diagonal.
Era l'opinió de Sobrequés, és clar. Ningú diu que la realitat sigui aquesta si mai es dona el cas.
Un pensa, però, que té motius per a un plantejament com el que fa: en definitiva, els independentistes, entenent per independentistes la gent que votaria per la independència en un referèndum d'autodeterminació, estem amenaçats de mort per escrit, doncs una amenaça de mort és el que hi ha a la constitució espanyola.
Espanya, l'únic estat europeu que manté un cap d'estat posat a dit per un dictador feixista. L'únic estat europeu amb una constitució que denega explícitament drets, identitats i impedeix la federació de comunitats. L'únic estat europeu que li dóna a l'exercit el dret a fer un cop d'estat si perilla la unitat de la pàtria. (No una agressió exterior, no. Explícitament parla de la UNITAT). Un exercit que té com a a cap suprem, no ho oblidem, al cap d'estat posat a dit pel dictador feixista.
I això no s'atreveixen a canviar-ho. Van respirar quan es va saber que els prínceps tenien una segona filla doncs, d'aquesta forma, no calia tocar la constitució. Prou que ho saben al PP que la constitució ho deixa tot "atado y bien atado". Avui la sacralitzen i parlen del pacte que ens ha permès viure junts.
Perdonin, però jo no he votat mai la constitució. Per mi se la poden confitar. Mai podria votar una constitució que em denega la meva identitat nacional i que m'amenaça de mort. No votaria jo una monarquia ni per casualitat. Mil vegades abans un president de república, que puc triar cada quatre anys, que un rei vitalici, cap de l'exercit que m'amenaça.
I en cap cas, li donaria jo aquest caràcter sagrat a un text que hauria d'estar fet per a servir a la gent, no per a convertir-la en súbdits, o pitjor, per sotmetre-la i negar-li drets. Per quina república (canvi constitucional) ja van a França? I quants canvis s'han fet a la constitució espanyola? Tan sagrada és? com el "caudillo", és la constitució espanyola la llei per la "gracia de Diós" Quina culpa en té ell del franquisme psicològic tan estès entre els espanyols?
No ho volen canviar. Espanya ja és a troba a gust sent com és. te raó Mas, no canviarà Espanya. No els convencerem fent-nos els simpàtics.
Però és que no cal.
No cal. El que ens cal es fer les coses bé aquí. Això també ho diu Mas. No es pot canviar Espanya. Però ens convé, i molt, canviar Catalunya.
Però aquí discrepo amb Mas. Ell ens parla del poder polític. Ens parla del nou estatut, com a eina excel·lent d'autogovern. Ell diu que és la millor que hem gaudit a Catalunya des del decret de nova Planta. Mas diu que tornaria a pactar amb el ZP per a obtenir l'estatut que es va obtenir.
Crèdit zero.
Sí, és clar, no podia dir que el van enganyar, ni que va enganyar a tothom, ni que es va investir d'una autoritat que no tenia per pactar en nom de tots, ni que va pactar pel propi benefici. O que va confondre el propi benefici amb el benefici de Catalunya. No podia dir res de tot això perquè en aquest país els polítics no dimiteixen ni reconeixen els errors, amb l'excepció dels d'Esquerra, encara que això els pesi a alguns. No, en comptes d'això fa de l'atac la millor defensa i ens recorda les mentides del ZP prometent el que no pensava complir. Mas presenta la vergonya del pacte amb el ZP com la solució a un problema creat. En fi.
Diuen que el públic es va mostrar particularment fred durant aquest moment de la conferència. No era per menys.
Per sort, el tribunal constitucional ens pot donar una oportunitat d'esmenar errors. Ja no parlarem més d'estatuts. L'estatut del 30-S està perdut. No. Ens donarà l'oportunitat de posar-nos en marxa com a poble, novament. El constitucional retallarà l'estatutet encara més.
Mas diu que això no pot ser i fa una crida a les armes. Bé, potser no tant. Mas diu:
Si el Constitucional es carrega l'estatutet ens enfadarem molt, pacíficament, això sí, i el pla d'acció que seguirem serà:
- farem una consulta al Poble de Catalunya per preguntar-li si ja li sembla bé l'estatutet retallat al TC. Va de debò? O sigui: Volem això. No, això no. Teniu això. Ens puja la mosca al nas, però ens tornem a casa. Resulta, però, que ens venen pel darrere, ens foten la cartera i ens diuen insolidaris. El senyor Mas diu que abans de fer res, ens preguntarà si ens semblaria bé, o no, la humiliant retallada del constitucional.
Però, compte, que la cosa fa riure molt més "si la consulta no fos autoritzada, pel Govern espanyol, votació al Parlament de Catalunya amb la mateixa intenció que el punt anterior. "
O sigui, et foten la cartera, et diuen insolidari i t'amenacen: "i calla!".
Mas diu: si ens hem de callar, llavors el que farem serà tancar-nos al lavabo i cridar.
Com, finalment, en Mas no pot deixar de pensar en tocar calent. Arribem al que de debò l'interessa:
"formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts Generals. Compromís dels partits integrants del nou Govern de defensar i votar a Madrid en consonància amb els acords subscrits a Catalunya. Si l’esquema anterior no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya."
Ah! era això. Molt bé, però això del compromís a defensar els objectius del 30-S es tenia que haver fet el juny de l'any passat. No després de les retallades del constitucional.
Vostè perdonarà que sigui escèptic sobre aquest programa.
Tanmateix, com que el TC retallarà l'estatutet, alguna cosa caldrà fer. Jo em temo que aquesta refundació del senyor Mas, i aquest programa d'acció que ha proposat serà la trinxera des de la que no es mouran per no fer res i per dir que la culpa del tot el que passarà serà dels demés.
El senyor Mas ja ha decidit quina ha de ser la reacció de Catalunya. La qui li va bé a ell, és clar.
Jo crec que la reacció primera haurà de ser del govern de la Generalitat. Quina? no ho se. Potser la cosa acaba en eleccions anticipades. Possible. Però no la única opció.
Mas tanca aquí les reflexions sobre l'estatut i continua amb el dret a decidir, sense esmentar-la, parla d'autodeterminació. I com ho fa?
- Ens diu que el món funciona sobre interdependències i sobiranies compartides. (Cert, però interdependències entre estats sobirans, i amb sobiranies compartides de tipus confederal, on la sobirania es pot recuperar).
- els estats nació són menys eficients en el mercat globalitzat. (Menys eficients que qui? quins altres actors hi han? Potser són "menys eficients" que "abans", però, de fet, són els actors principals.)
- el dret a decidir no te límits (parla d'independència, sense dir-ho) però caldria que generés un consens ampli, per a no dividir la ciutadania en dues meitats. Doncs la UE, en el cas de Montenegro, va deixar un esquema: per acceptar el resultat del referèndum per la independència, calia que hi participés més del 50% del cens, i l'opció independentista havia d'obtenir més del 55% dels vots. Aquests números li valdrien, senyor Mas? o la societat quedaria massa dividida, segons vostè?
Em sembla que Mas exposa arguments com per voler dir que això de la independència tampoc cal, que és molt difícil i que algú es podria enfadar, i que inclús amb una majoria absoluta en un referèndum no n'hi hauria prou.
No, potser no n'hi hauria prou. Caldria veure si hi hauran o no tancs a la Diagonal. En definitiva, parlem d'Espanya, un país amb amenaces de mort escrites a la seva constitució.
Té por. Té por dels tancs dels espanyols?
I quan Mas té por, carrega contra els que no en tenen. "Es tracta, doncs, d’un debat en el que la frivolitat o la improvisació són els pitjors companys de viatge. ". Alguns analistes han dit que aquesta referència a la frivolitat és una crítica a Esquerra. Podria ser.
Un cop declarades les seves pors, però, fa una defensa del dret a decidir (què poc costava parlar d'autodeterminació). "El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? ".
Home, se m'acut que als espanyols, per començar.
De totes formes, al meu parer, ara va ben encaminat "Aquesta és la feina del catalanisme: procurar que els temes anomenats nacionals, aquells que van el la línia de la major llibertat de Catalunya, siguin assumits, defensats i reclamats per una majoria ferma i sòlida de catalans. [...]Els catalans som tots, però com us he dit al començament, n’hi ha molts que encara no s’han
fet seva la nació catalana. Si volem decidir, no ho fem contra ells; fem-ho amb ells. No intentem vèncer a una part de la pròpia Catalunya; convencem-la!"
Aquest discurs, no recorda d'alguna forma la "pluja fina" de Carod-Rovira?
Però, de fet, no és el mateix discurs. La "pluja fina" incideix en l'acció diària del govern. En canvi, Mas proposa qüestions de més gruix. N'esmenta tres: 1- la reacció contra les retallada de l'estatutet per part del constitucional (tot i que ,suposo, seguint el pla que ell mateix ha descrit abans). 2 - el dret a decidir sobre les infraestructures. Bonic, però com? si quan tocava defensar-ho amb la negociació de l'estatut es van perdre armes i banderes? i 3 - la reclamació del concert econòmic. El mateix que abans. Millorant el que deia l'estatut del 30-S, inclús. Aquell estatut que va ser bescanviat per la promesa d'una presidència. Una presidència que en Mas havia de saber que no li corresponia al ZP decidir en cap cas, sinó al parlament de Catalunya triat pel poble català. Es podia pactar per qualsevol cosa, però no per sobre de la sobirania del Parlament.
No serem un país seriós fins que no ens prenguem seriosament les nostres institucions. Fins que no les tractem i les sentim com institucions nacionals. Nacional és la paraula.
Va acabant. Mas posa l'exemple del país basc. Les darreres declaracions de certs prohoms de CiU fan pensar a la cúpula convergent han parlat de la idea d'un pacte a la basca, entre CiU, Esquerra i IC. El dubte és si això és només una tàctica electoral o un replantejament estratègic més important. Per ell, els bascos es posen d'acord en les qüestions importants, nacionals, per sobre de dretes i esquerres (tornem-hi!). Realment no és així.
Avui, la societat basca està partida en dos blocs importants: nacionalistes bascos contra nacionalistes espanyols. I dins el bloc nacionalista basc, a més, hi ha el bloc format per Batasuna que segueix una via diferent, o enfrontada, amb la liderada pel PNB.
El País Basc i Catalunya s'assemblen com un ou a una castanya. Tanmateix, el tripartit a la basca pot resultar força inspirador per a CiU, i no només per a CiU, un cop vist que la sociovergència és més cara d'aconseguir que no pas es pensaven en cercles empresarials i d'elits socials afins.
En definitiva, el model tripartit basc fa molt soroll, posem per cas el full de ruta d'Ibarretxe, però resulta que després el PNB aprova pressupostos anuals del PSOE al congrés i vota a favor de perdonar a la Maleni, a canvi, per descomptat, de més inversions a Euskadi. Visca el peix al cove! per descomptat que el model és inspirador. És el que sempre ha fet CiU!
En fi. Continua tancant. Les conclusions són, malgrat tot, força raonables:
"el catalanisme ha d’aconseguir que els catalans actuïn en clau catalanista, és a dir, en clau de país català"
"el dret a decidir pot xocar amb el marc legal vigent a l’Estat. En molts casos és així. Prefereixo, de tota manera, que ens haguem de confrontar amb el marc legal que no pas amb la indiferència del poble català." Per fi! Hem d'autocentrar-nos. Hem de preocupar-nos pel que volem fer, no pel que ens dirà Espanya. Hem de triar el nostre propi camí. Espanya no canviarà. Ho hem de fer nosaltres. I si xoquem, xoquem!
"són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no la democràcia al servei de les lleis. El
marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment." Correcte. I les lleis que no són justes, cal combatre-les. I no és just negar a un país el seu dret a decidir. Perquè el dret a decidir d'un país és el dret a decidir dels que hi viuen. I no es pot negar la identitat nacional d'un país, perquè la identitat nacional és part constituent de la identitat individual i personal. No pot venir un de fora a dir-me i imposar-me qui sóc.
Finalment acaba Mas fent una crítica a la classe política i fent una crida a la recuperació de la confiança en els polítics per part de la ciutadania. Proposa un seguit de mesures per a pujar el to democràtic de la classe política: "limitar els mandats dels màxims càrrecs executius del país", d'acord amb això; "acabar amb les llistes tancades per poder triar directament les persones que han de representar els electors a més dels partits", a Esquerra, els afiliats ho fem amb les llistes del partit; "respectar les llistes més votades", com cou això; "crear un sistema periòdic de rendició de comptes davant la ciutadania per part dels polítics", ara n'hi ha un, cada quatre anys es pot votar; "promoure un sistema per facilitar que persones de la societat civil destinin una part dels seus anys al servei públic, podent després retornar a les seves professions sense haver patit una penalització.", rebaixeu-vos el sou, i en començarem a a parlar!
Crec que també ajudarien unes campanyes electorals més curtes, d'una sola setmana, amb un pressupost limitat i fiscalitzat. I, un cop més, educació. Fer entendre que la política és cosa de tots. Que tot és política i que és quelcom de massa seriós per a deixar-ho en mans de polítics exclusivament.
Moltes coses han de canviar.
Fins aquí l'anàlisi de la refundació. Poca cosa, al meu parer. Un punt de partida si es vol. Tanmateix, potser sí que alguna cosa ha canviat a CiU. La participació a la manifestació de l'1-D en pot ser un símptoma, així com certes veus que s'han senti aquests dies.
Caldrà estar atents.
dijous, 6 de desembre del 2007
Refundació (VII)
El penúltim punt a tractar és el que parla de la "Catalunya Global". Novament, una gran frase per a encapçalar la reflexió: el catalanisme "s’ha de proposar situar Catalunya al món, és a dir, construir la Catalunya global."
Però segueix amb generalitzacions, "Els catalans tenim alguns trets del nostre caràcter que ens fan especialment aptes per progressar en un món obert. Potser la nostra història mil·lenària de terra de marca, les onades d’immigració que hem rebut en els darrers cent anys, la predisposició a rebre influències culturals externes, molt sovint d’avantguarda, la nostra curiositat a conèixer món, a no quedar-nos tancats en la nostra pròpia closca -és difícil anar a algun lloc del món i no trobar-hi algun català, fins i tot en els racons més insospitats-, i no cal dir el fet de disposar d’una economia molt oberta cap a l’exterior"
He dit generalització, i potser hauria d'afegir "tòpics". Per molt que alguns d'aquests tòpics sobre catalans siguin plaents no em sembla rigorós construir un discurs ideològic partint de tòpics.
Tot seguit passa a definir la "Catalunya Global". Què és això?
"La Catalunya global significa donar-nos a conèixer, estar presents a les xarxes i als circuits on es prenen decisions.[...] La Catalunya global equival a estar ben connectats. [...] La Catalunya global passa per convertir la població catalana en una societat plurilingüe (en català, castellà i altres, encara que només cita explícitament l'anglès) [...] La Catalunya global demana disposar d’una potent xarxa d’universitats, de centres de producció científica i d’escoles de negocis. [...] La Catalunya global necessita disposar d’una Administració pública competitiva. [...] La Catalunya global significa també un país amb mentalitat empresarial.[...] Finalment, la Catalunya global vol dir formar part del mapa del món.[...] Catalunya ha d’esdevenir l’àrea
central d’una part del món, concretament de la Mediterrània"
Sí, està bé. Comparteixo que Catalunya ha d'estar present als circuits internacionals, tanmateix, avui l'estat espanyol és un tap per a aquesta aspiració. Un estat català independent ho garantiria.
També és un tap Espanya pel que fa a la connectivitat telemàtica. Una altre Infraestructura sobre la que els catalans no podem decidir, i que depèn del monopoli de Telefónica, tot i que en algun moment es va intentar la creació d'operadores d'obediència catalana. Per una banda CTC, Cable i Televisió de Catalunya, ara en mans d'ONO. Per l'altra: Al-Pi, en mans de France Telecom, però amb el 25% de l'accionariat pertanyent a la Generalitat. i amb un públic objectiu de tipus empresarial
En tot cas, però, el pastís de les telecomunicacions a Catalunya se'l menja, sobre tot, Telefónica. Un monopoli d'amics del PP que ens condemna als MB/s més cars d'Europa. I res a fer.
Pel que fa a la societat plurilingüe, i a la qualitat de l'ensenyament universitari, si de cas repetir el que ja he dit abans. Es pot fer. El model finlandès és aclaparador. Però sobretot cal veure com són de diferents els models socials, els valors socials i les societats mateixes. I a més, a Finlàndia no han de preocupar-se per que un estat veí pugui presentar un recurs d'inconstitucionalitat sobre el seu sistema d'immersió lingüística, o sobre com han de repartir les seves hores lectives addicionals, o si els temaris formen prou en "el espíritu nacional". D'això, a Finlàndia no se n'han de preocupar.
De les escoles de negoci algun dia n'he parlat. Per mi són quelcom sota sospita. La dreta liberal i neocon mundial ha aconseguit de crear una xarxa d'escoles de negoci on és capaç de reproduïr-se ideològicament i formar elits. L'esquerra mundial no disposa d'aquestes escoles d'elit. El més semblant a una escola d'elit de l'esquerra mundial deu ser la LSE, London School Of Economics and Political Science.
Per mi, una escola com la LSE a Barcelona seria una gran cosa. Em temo, però, que Artur Mas no es referia a aquesta mena d'escoles. Suposo que em falla la mentalitat empresarial. No seré prou bon català per que no tinc mentalitat empresarial? Això em porta a a altre reflexió. Amb el sistema econòmic en que estem immersos, cal que la major part de la població sigui assalariada. És dir, que la major part de la població no té una praxi d'esperit empresarial. No som prou catalans, doncs? Jo suposo que aquesta part del discurs va dirigida a allò que des de CiU han dit que és el seu votant típic: el botiguer. Com si a CiU no la votessin de forma majoritària gent assalariada. Però sembla que aquesta paraula ("assalariat") no agrada. Sembla que ser assalariat i no tenir-ne vergonya estigui mal vist.
Em penso que un país que vulgui tirar endavant ha de reconèixer-se com és. Cal tothom. I cal dir en veu alta que el discurs de la qualitat, de la competitivitat, dels valors afegits, de les sinergies...va adreçat a un públic que és important, sens dubte, però en cap cas majoritari.
No és veritat que tots els catalans tinguin esperit empresarial. Alguns simplement pretenem viure del nostre treball amb dignitat. No hi ha res de dolent en això. De fet, és el més normal del món. No és veritat que els comptes de resultats de les empreses provoquin un orgasme col·lectiu ni una galvanització del sentiment patriòtic. A molta gent se la bufa. No reconèixer això és un error. Sospito que és l'error que va dur a considerar l'alta velocitat un projecte de país, en detriment de les rodalies. L'alta velocitat té un públic, i les rodalies un altre. I per cert: els de rodalies som més.
Finalment, la capitalitat d'una regió trans-estatal d'Europa . L'aleshores president Maragall proposava el 2004 l'Euroregió. Mas proposa el Mediterrani, de ribera a ribera, entenc. En definitiva el projecte de Maragall sobre un marc geogràfic força ampliat.
Estaria bé. Però com cal anar pas a pas, aleshores potser que comencem per l'Euroregió. l'Euroregió que està lluny de poder considerar-se una realitat consolidada. Resulta particularment dolorós veure com el País Valencià està auto-exclòs del projecte Euroregional.
Artur Mas ho deixa aquí. De la Catalunya Global, ens ha dit com creu que hauria de ser Catalunya. Penso que parlant de la Catalunya Global, hi ha una cosa molt important que cal dir, també, i és com volem que sigui el "Global".
Jo se que no vull que sigui com el d'ara. I com afecta això a Catalunya? Faré servir el ja vell eslògan altermundialista:
Pensa globalment. Actua localment.
dissabte, 1 de desembre del 2007
1-D. Tenim país.
La manifestació pel dret a decidir ha estat un gran èxit.
Tenim país.
Ens en sortirem.
Adjunto enllaç a la galeria del Picasa on he penjat les fotos que he fet de la mani. Surten fosques. Amb la càmera de batalla que duc a sobre no es poden fer meravelles.
Em sento bé com feia temps que no m'hi trobava.
01 de desembre. Manifestac |