dissabte, 8 de desembre de 2007

Refundació (i VIII)

"El dret a decidir" és el títol de l'últim capítol de la conferència dedicada a la refundació del catalanisme que va pronunciar Artur Mas el 20 de novembre d'enguany.

El bloc s'inicia, com de costum, amb una gran declaració d'intencions: ha de ser el catalanisme el que superi la relació de dependència de Catalunya amb Espanya.

A continuació, una constatació: "no ens creguem ingènuament que arreglarem les coses amb l’Estat a base de pedagogia". Certament. Això ja fa temps que l'independentisme ho sap. Estem sonats si pensem que assolir la independència serà fàcil o que es podrà fer només amb paraules.

Un incís abans de seguir: estic fins els pebrots de sentir parlar de pedagogia per referir-se a donar explicacions, a provar de convèncer, o al debat polític. Pedagogia, segons el DIEC, té un parell de significats concrets:
1 f. [LC] [PE] Ciència que té per objecte l’estudi de l’educació.
2 f. [LC] [PE] Principis i regles de l’ensenyament.

A més, quan es parla de pedagogia es parla, sobretot, de l'educació dels nens. La mateixa etimologia de la paraula porta aquesta referència a la infància.

Personalment estic molt fart que polítics amb ínfules vagin pel món tractant al personal com nens, provant de fer "pedagogia", quan no tenen ni idea de què significa aquesta paraula.

Pujol va posar de moda l'expressió i ara qualsevol s'atreveix a fer "pedagogia". Hauríem de començar per ser respectuosos amb el significat dels mots.

Tanco l'incís. En tot cas, Mas te raó: amb Espanya no valen només les paraules. Justament l'endemà del dia de la conferència de'n Mas, en Jaume Sobrequés, un històric del PSC i que es podria considerar dels "catalanistes" feia unes reflexions molt interessants al "minoria absoluta"
de RAC-1. Venia a dir que coincidia amb algun matís amb gairebé tot el que havia dit en Mas (de debò?) , que de fet, no havia dit gran cosa, i que el dret a decidir estava molt bé, però que Espanya no ha canviat i que si, 70 anys després de "l'alzamiento" els catalans decidíssim per ampla majoria anar-nos d'Espanya, el resultat seria el mateix que fa 70 anys. Tancs a la Diagonal.

Era l'opinió de Sobrequés, és clar. Ningú diu que la realitat sigui aquesta si mai es dona el cas.
Un pensa, però, que té motius per a un plantejament com el que fa: en definitiva, els independentistes, entenent per independentistes la gent que votaria per la independència en un referèndum d'autodeterminació, estem amenaçats de mort per escrit, doncs una amenaça de mort és el que hi ha a la constitució espanyola.

Espanya, l'únic estat europeu que manté un cap d'estat posat a dit per un dictador feixista. L'únic estat europeu amb una constitució que denega explícitament drets, identitats i impedeix la federació de comunitats. L'únic estat europeu que li dóna a l'exercit el dret a fer un cop d'estat si perilla la unitat de la pàtria. (No una agressió exterior, no. Explícitament parla de la UNITAT). Un exercit que té com a a cap suprem, no ho oblidem, al cap d'estat posat a dit pel dictador feixista.

I això no s'atreveixen a canviar-ho. Van respirar quan es va saber que els prínceps tenien una segona filla doncs, d'aquesta forma, no calia tocar la constitució. Prou que ho saben al PP que la constitució ho deixa tot "atado y bien atado". Avui la sacralitzen i parlen del pacte que ens ha permès viure junts.

Perdonin, però jo no he votat mai la constitució. Per mi se la poden confitar. Mai podria votar una constitució que em denega la meva identitat nacional i que m'amenaça de mort. No votaria jo una monarquia ni per casualitat. Mil vegades abans un president de república, que puc triar cada quatre anys, que un rei vitalici, cap de l'exercit que m'amenaça.

I en cap cas, li donaria jo aquest caràcter sagrat a un text que hauria d'estar fet per a servir a la gent, no per a convertir-la en súbdits, o pitjor, per sotmetre-la i negar-li drets. Per quina república (canvi constitucional) ja van a França? I quants canvis s'han fet a la constitució espanyola? Tan sagrada és? com el "caudillo", és la constitució espanyola la llei per la "gracia de Diós" Quina culpa en té ell del franquisme psicològic tan estès entre els espanyols?

No ho volen canviar. Espanya ja és a troba a gust sent com és. te raó Mas, no canviarà Espanya. No els convencerem fent-nos els simpàtics.

Però és que no cal.

No cal. El que ens cal es fer les coses bé aquí. Això també ho diu Mas. No es pot canviar Espanya. Però ens convé, i molt, canviar Catalunya.

Però aquí discrepo amb Mas. Ell ens parla del poder polític. Ens parla del nou estatut, com a eina excel·lent d'autogovern. Ell diu que és la millor que hem gaudit a Catalunya des del decret de nova Planta. Mas diu que tornaria a pactar amb el ZP per a obtenir l'estatut que es va obtenir.

Crèdit zero.

Sí, és clar, no podia dir que el van enganyar, ni que va enganyar a tothom, ni que es va investir d'una autoritat que no tenia per pactar en nom de tots, ni que va pactar pel propi benefici. O que va confondre el propi benefici amb el benefici de Catalunya. No podia dir res de tot això perquè en aquest país els polítics no dimiteixen ni reconeixen els errors, amb l'excepció dels d'Esquerra, encara que això els pesi a alguns. No, en comptes d'això fa de l'atac la millor defensa i ens recorda les mentides del ZP prometent el que no pensava complir. Mas presenta la vergonya del pacte amb el ZP com la solució a un problema creat. En fi.

Diuen que el públic es va mostrar particularment fred durant aquest moment de la conferència. No era per menys.

Per sort, el tribunal constitucional ens pot donar una oportunitat d'esmenar errors. Ja no parlarem més d'estatuts. L'estatut del 30-S està perdut. No. Ens donarà l'oportunitat de posar-nos en marxa com a poble, novament. El constitucional retallarà l'estatutet encara més.

Mas diu que això no pot ser i fa una crida a les armes. Bé, potser no tant. Mas diu:
Si el Constitucional es carrega l'estatutet ens enfadarem molt, pacíficament, això sí, i el pla d'acció que seguirem serà:
- farem una consulta al Poble de Catalunya per preguntar-li si ja li sembla bé l'estatutet retallat al TC. Va de debò? O sigui: Volem això. No, això no. Teniu això. Ens puja la mosca al nas, però ens tornem a casa. Resulta, però, que ens venen pel darrere, ens foten la cartera i ens diuen insolidaris. El senyor Mas diu que abans de fer res, ens preguntarà si ens semblaria bé, o no, la humiliant retallada del constitucional.

Però, compte, que la cosa fa riure molt més "si la consulta no fos autoritzada, pel Govern espanyol, votació al Parlament de Catalunya amb la mateixa intenció que el punt anterior. "

O sigui, et foten la cartera, et diuen insolidari i t'amenacen: "i calla!".
Mas diu: si ens hem de callar, llavors el que farem serà tancar-nos al lavabo i cridar.

Com, finalment, en Mas no pot deixar de pensar en tocar calent. Arribem al que de debò l'interessa:
"formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts Generals. Compromís dels partits integrants del nou Govern de defensar i votar a Madrid en consonància amb els acords subscrits a Catalunya. Si l’esquema anterior no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya."

Ah! era això. Molt bé, però això del compromís a defensar els objectius del 30-S es tenia que haver fet el juny de l'any passat. No després de les retallades del constitucional.

Vostè perdonarà que sigui escèptic sobre aquest programa.

Tanmateix, com que el TC retallarà l'estatutet, alguna cosa caldrà fer. Jo em temo que aquesta refundació del senyor Mas, i aquest programa d'acció que ha proposat serà la trinxera des de la que no es mouran per no fer res i per dir que la culpa del tot el que passarà serà dels demés.

El senyor Mas ja ha decidit quina ha de ser la reacció de Catalunya. La qui li va bé a ell, és clar.
Jo crec que la reacció primera haurà de ser del govern de la Generalitat. Quina? no ho se. Potser la cosa acaba en eleccions anticipades. Possible. Però no la única opció.

Mas tanca aquí les reflexions sobre l'estatut i continua amb el dret a decidir, sense esmentar-la, parla d'autodeterminació. I com ho fa?
- Ens diu que el món funciona sobre interdependències i sobiranies compartides. (Cert, però interdependències entre estats sobirans, i amb sobiranies compartides de tipus confederal, on la sobirania es pot recuperar).
- els estats nació són menys eficients en el mercat globalitzat. (Menys eficients que qui? quins altres actors hi han? Potser són "menys eficients" que "abans", però, de fet, són els actors principals.)
- el dret a decidir no te límits (parla d'independència, sense dir-ho) però caldria que generés un consens ampli, per a no dividir la ciutadania en dues meitats. Doncs la UE, en el cas de Montenegro, va deixar un esquema: per acceptar el resultat del referèndum per la independència, calia que hi participés més del 50% del cens, i l'opció independentista havia d'obtenir més del 55% dels vots. Aquests números li valdrien, senyor Mas? o la societat quedaria massa dividida, segons vostè?

Em sembla que Mas exposa arguments com per voler dir que això de la independència tampoc cal, que és molt difícil i que algú es podria enfadar, i que inclús amb una majoria absoluta en un referèndum no n'hi hauria prou.

No, potser no n'hi hauria prou. Caldria veure si hi hauran o no tancs a la Diagonal. En definitiva, parlem d'Espanya, un país amb amenaces de mort escrites a la seva constitució.

Té por. Té por dels tancs dels espanyols?

I quan Mas té por, carrega contra els que no en tenen. "Es tracta, doncs, d’un debat en el que la frivolitat o la improvisació són els pitjors companys de viatge. ". Alguns analistes han dit que aquesta referència a la frivolitat és una crítica a Esquerra. Podria ser.

Un cop declarades les seves pors, però, fa una defensa del dret a decidir (què poc costava parlar d'autodeterminació). "El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? ".

Home, se m'acut que als espanyols, per començar.

De totes formes, al meu parer, ara va ben encaminat "Aquesta és la feina del catalanisme: procurar que els temes anomenats nacionals, aquells que van el la línia de la major llibertat de Catalunya, siguin assumits, defensats i reclamats per una majoria ferma i sòlida de catalans. [...]Els catalans som tots, però com us he dit al començament, n’hi ha molts que encara no s’han
fet seva la nació catalana. Si volem decidir, no ho fem contra ells; fem-ho amb ells. No intentem vèncer a una part de la pròpia Catalunya; convencem-la!"

Aquest discurs, no recorda d'alguna forma la "pluja fina" de Carod-Rovira?

Però, de fet, no és el mateix discurs. La "pluja fina" incideix en l'acció diària del govern. En canvi, Mas proposa qüestions de més gruix. N'esmenta tres: 1- la reacció contra les retallada de l'estatutet per part del constitucional (tot i que ,suposo, seguint el pla que ell mateix ha descrit abans). 2 - el dret a decidir sobre les infraestructures. Bonic, però com? si quan tocava defensar-ho amb la negociació de l'estatut es van perdre armes i banderes? i 3 - la reclamació del concert econòmic. El mateix que abans. Millorant el que deia l'estatut del 30-S, inclús. Aquell estatut que va ser bescanviat per la promesa d'una presidència. Una presidència que en Mas havia de saber que no li corresponia al ZP decidir en cap cas, sinó al parlament de Catalunya triat pel poble català. Es podia pactar per qualsevol cosa, però no per sobre de la sobirania del Parlament.

No serem un país seriós fins que no ens prenguem seriosament les nostres institucions. Fins que no les tractem i les sentim com institucions nacionals. Nacional és la paraula.

Va acabant. Mas posa l'exemple del país basc. Les darreres declaracions de certs prohoms de CiU fan pensar a la cúpula convergent han parlat de la idea d'un pacte a la basca, entre CiU, Esquerra i IC. El dubte és si això és només una tàctica electoral o un replantejament estratègic més important. Per ell, els bascos es posen d'acord en les qüestions importants, nacionals, per sobre de dretes i esquerres (tornem-hi!). Realment no és així.

Avui, la societat basca està partida en dos blocs importants: nacionalistes bascos contra nacionalistes espanyols. I dins el bloc nacionalista basc, a més, hi ha el bloc format per Batasuna que segueix una via diferent, o enfrontada, amb la liderada pel PNB.

El País Basc i Catalunya s'assemblen com un ou a una castanya. Tanmateix, el tripartit a la basca pot resultar força inspirador per a CiU, i no només per a CiU, un cop vist que la sociovergència és més cara d'aconseguir que no pas es pensaven en cercles empresarials i d'elits socials afins.

En definitiva, el model tripartit basc fa molt soroll, posem per cas el full de ruta d'Ibarretxe, però resulta que després el PNB aprova pressupostos anuals del PSOE al congrés i vota a favor de perdonar a la Maleni, a canvi, per descomptat, de més inversions a Euskadi. Visca el peix al cove! per descomptat que el model és inspirador. És el que sempre ha fet CiU!

En fi. Continua tancant. Les conclusions són, malgrat tot, força raonables:

"el catalanisme ha d’aconseguir que els catalans actuïn en clau catalanista, és a dir, en clau de país català"

"el dret a decidir pot xocar amb el marc legal vigent a l’Estat. En molts casos és així. Prefereixo, de tota manera, que ens haguem de confrontar amb el marc legal que no pas amb la indiferència del poble català." Per fi! Hem d'autocentrar-nos. Hem de preocupar-nos pel que volem fer, no pel que ens dirà Espanya. Hem de triar el nostre propi camí. Espanya no canviarà. Ho hem de fer nosaltres. I si xoquem, xoquem!

"són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no la democràcia al servei de les lleis. El
marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment." Correcte. I les lleis que no són justes, cal combatre-les. I no és just negar a un país el seu dret a decidir. Perquè el dret a decidir d'un país és el dret a decidir dels que hi viuen. I no es pot negar la identitat nacional d'un país, perquè la identitat nacional és part constituent de la identitat individual i personal. No pot venir un de fora a dir-me i imposar-me qui sóc.

Finalment acaba Mas fent una crítica a la classe política i fent una crida a la recuperació de la confiança en els polítics per part de la ciutadania. Proposa un seguit de mesures per a pujar el to democràtic de la classe política: "limitar els mandats dels màxims càrrecs executius del país", d'acord amb això; "acabar amb les llistes tancades per poder triar directament les persones que han de representar els electors a més dels partits", a Esquerra, els afiliats ho fem amb les llistes del partit; "respectar les llistes més votades", com cou això; "crear un sistema periòdic de rendició de comptes davant la ciutadania per part dels polítics", ara n'hi ha un, cada quatre anys es pot votar; "promoure un sistema per facilitar que persones de la societat civil destinin una part dels seus anys al servei públic, podent després retornar a les seves professions sense haver patit una penalització.", rebaixeu-vos el sou, i en començarem a a parlar!
Crec que també ajudarien unes campanyes electorals més curtes, d'una sola setmana, amb un pressupost limitat i fiscalitzat. I, un cop més, educació. Fer entendre que la política és cosa de tots. Que tot és política i que és quelcom de massa seriós per a deixar-ho en mans de polítics exclusivament.

Moltes coses han de canviar.

Fins aquí l'anàlisi de la refundació. Poca cosa, al meu parer. Un punt de partida si es vol. Tanmateix, potser sí que alguna cosa ha canviat a CiU. La participació a la manifestació de l'1-D en pot ser un símptoma, així com certes veus que s'han senti aquests dies.

Caldrà estar atents.
Publica un comentari a l'entrada