diumenge, 28 de febrer de 2010

28F. Consultes per la Independència. 2na onada. (bis)

Participació del 21%. Més baixa que la del 13D, però significativa. El resultat que s'està perfilant, a l'espera de completar el recompte, és un aclaparador Sí.

Els resultats els podem consultar a la web de decidim.cat o a la de la coordinadora

Moltes gràcies a tots els que han votat, als voluntaris i als organitzadors. Aquest ha estat un altre pas endavant.

Entre les consultes del 13D i les d'avui 28F, prop d'un milió de compatriotes han tingut el dret a expressar-se lliurement sobre quin és el futur que volen per al país, i més d'un quart de milió han apostat per la independència. No hi ha dubte. Repeteixo: estem donant passos endavant.

La propera cita és el 25 d'abril. Serà la tercera onada. Cal preparar-la amb cura. Cal millorar la participació, cal corregir els errors organitzatius, cal seguir donant passes endavant.

Una gran jornada, un cop més. La taca d'oli s'estén.

28F. Consultes per la Independència. 2na onada.











Segona onada de consultes per la Independència. Avui, 300.000 compatriotes de diferents comarques del Principat, podran expressar-se sobre la voluntat d'esdevenir un estat independent.

A diferència del referèndum d'Arenuys de Munt i de la primera onada de consultes del 13D, aquest cop l'estat espanyol no ha piulat ni han hagut amenaces de cap tipus. Via lliure , doncs.

Cal aprofitar aquesta "via lliure" per anar a votar. A favor o en conta, això no és tant important com reclamar el dreta poder dir el que cadascun pensa.

Per descomptat, que votar sí a la independència té algunes implicacions importants. Una victòria clara de l'independentisme amb una bona participació serien un altre pas endavant.

Votar sí és, avui, votar a favor de models nous i superar models obsolets, és denunciar vells vicis i fer fora pors. És proposar una via pròpia per transitar i superar aquesta crisi tan dura que tenalla. Pot ser una via per canalitzar el descontentament, que també ho és, però jo prefereixo veure una camí d'esperança.

A molt pobles avui fan festa, a Breda, a Xerta ... Que votin i que diguin la seva. Aquesta nit ja en parlarem dels resultats però ara toca votar i gaudir del dia.

Tu que pots, vota Sí! Visca Catalunya Lliure!

dimecres, 24 de febrer de 2010

exportar models catalans a Madrid

Avui tocava parlar de la crisi al Parlament. No ho he seguit. Dubto molt que d'un debat al Parlament en pugui sortir una solució a la crisi. Es veu que s'han fet juraments i promeses, s'han alçat fronts unitaris i s'han proposat accions que irremeiablement ens han de dur a la salvació.

Digues-me escèptic, però no se perquè que em fa l'efecte que això no anirà així.

En tot cas, ahir algú parlava -i això sí que feia riure- d'exportar el model català a Madrid. Traducció, pactar. No se sap ben bè el què s'ha pactat, però es veu que posar-se d'acord en alguna cosa és el que es coneix com a "model català" i que cal exportar-lo a Madrid. I perquè els partits catalans volem encetar aquesta arriscada empresa? doncs, un cop més, per fer que Catalunya lideri la recuperaciò i la sortida de la crisi d'Espanya.

I llavors a mi m'entra la mala llet. No han entès res. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. A Espanya cal perdre-la de vista. Espanya no la vull ni en pintura. Mirin senyors Mas i Montilla: Espanya ja té qui la lidera, i ho fa tan bé que la balança fiscal dels Països Catalans amb Espanya és nefasta. A això ha conduit aquesta pretensió d'estúpida supèrbia del lideratge d'Espanya. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. Catalunya ja en tindria prou que li vingués el finançament que se li suposa a l'estatutet, malgrat que segueix sent un finançament de la Srta. Pepis, és dir, de joguina. Però és que ara, que anem vacil·lant de lideratges i d'exportar models, no arribem ni a finançaments de joguina.

Els polítics catalans, amb això d'exportar models i l'animalada dels lideratges, ens vacil·len. Ens vacil·len als ciutadans i li vacil·len al govern d'Espanya. Però mentre els ciutadans d'aquí només podem fer que anar a votar cada quatre anys quins polítics volem al Parc de la Ciutadella, i cada quatre anys ens deixem prendre el pel col·lectivament, al govern d'Espanya, en canvi, les vacil·lades se la pelen, i perdonin el llenguatge, perquè entre d'altres coses, són ells els que controlen l'aixeta del finançament i, a més, veuen venir als polítics catalans d'una hora lluny, els coneixen la facilitat que tenen per a la vacil·lada i encara més la facilitat per abaixar-se els pantalons i deixar-se enganyar, sempre, aixà sí, amb un alt sentit d'estat.

Caldria engegar-los. El proper diumenge 28 de febrer, hi haurà la segona onada de consultes per la independència. Serà un bon moment per engegar-los, per votar, per votar amb ràbia a favor de la independència i en contra d'aquests vacil·letes i prepotents, tant els d'aquí com els d'allà. Votar per la Independència, i en contra dels que han fet que aquesta crisi sigui molt més greu del que ja ho era per ella mateixa.

Així sigui. 28F, els que pugueu, voteu. Voteu com a teràpia, com alliberament, voteu amb ràbia, voteu cridant que esteu farts de preses de pel, voteu Sí a la Independència. Voteu per dignitat.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana

Editorial conjunta de quaranta diaris en català per demanar que prosperi la ILP per una televisió sense fronteres en català als territoris de parla catalana. Ho comparteixo totalment. En el nostre món poques coses defineixen tant un país com el seu espai comunicacional. Que es puguin escoltar tots els accents, tots els parlars arreu dels Països Catalans segurament és tant important per la defensa de la nostra llengua comuna com el seu ensenyament a les escoles.

Aquesta editorial unitària cal incardinar-la al costat de l'editorial conjunta "La dignitat de Catalunya" en defensa de l'estatut, del passat 26 de novembre. Aquella editorial va tenir un gran ressò mediàtic tot i que penso que errava el tret: l'estatut i l'autonomisme són una via morta. La única via practicable és la independentista.

Tant de bo que aquesta editorial tingui també un gran ressò. En aquest cas, sí que crec que el tret va ben dirigit. Es tracta d'una gran demostració d'unitat per a una qüestió que, nacionalment i culturalment, és, al meu parer, molt important.

Vet aquí l'editorial (la prenc del Vilaweb):

Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana

23.02.2010

El 2 de febrer passat el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració s'afirmava: 'Es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que es produeixen al conjunt de l'Estat espanyol' i que l'acord es prenia 'valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital'.

L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al consens, cada vegada més unànime, entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les vint universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, i també tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i de declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.

I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat 'un marc nacional de comunicació'.

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè es mantingui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és al tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.


Aquest editorial, el signen VilaWeb i les publicacions seg:
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de Tarragona
Segre
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
El Temps
L'esquerda de la Bastida
L'informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som Garrigues
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de Manlleu,
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l'Estany
Els Colors
La Fura
L'hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus

Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)

Mani de CCOO-UGT contra la jubilació als 67

Manifestació de CCOO-UGT contra el retard de l'edat de jubilació als 67 anys. Per fi, una mobilització! tanmateix, de què estem parlant? de manifestacions a les sis de la tarda, no fos cas que algú perdés hores de feina.

En fi, benvinguda sia la mobilització,encara que sigui de pa sucat amb oli i que molta gent ni se n'hagi assabentat (per descomptat, el ZP no se n'ha assabentat).

Només espero que més mobilitzacions segueixin a aquestes manifestacions, que jo veig tímides i amb ganes de no molestar.

Demà, a Grècia, hi ha convocada una vaga general per protestar contra moltes coses: contra el pla "d'austeritat" de la UE, però també contra una classe política corrupta. Crec que no m'equivoco quan dic que demà veurem unes mobilitzacions d'una intensitat que, pel contrast, faran caure la cara de vergonya als organitzadors de les manifestacions d'avui.

I és que aquí no hi ha voluntat de confrontació. En acabar la manifestació d'avui al Pla de Palau, el secretari de CCOO ha vingut a a dir que el govern ha de plegar-se a negociar perquè "val més la pau social que el conflicte social". Sí, és clar, ves a saber que els prometrà ZP al Toxo i al Méndez a canvi de la "pau social". I pobres d'ells que se'l creguin. També els enganyarà. Si ZP enganya al Toxo i al Méndez tindrà el rècord d'haver enganyat a tothom.

Coi,tenen raó els del PP quan diuen que si el Rajoy fos president, amb les mateixes circumstàncies ja li n'haurien fotut tres de vagues generals. Al ZP res. Què els dona el PSOE a CCOO-UGT? com és que són tan indistingibles? Per què fa l'efecte que CCOO-UGT són una eina més del govern i del sistema i no un poder democràtic amb capacitat de representació dels treballadors? Per què fa tant l'efecte que CCOO-UGT funcionen en vertical i de dalt a baix?

Cada cop em convenço més que l'autèntica esquerra és l'extra-parlamentària, i que per a trobar sindicats de veritat cal buscar-los entre els anarquistes CGT i CNT, o sindicats amb compromís nacional i de classe com podrien ser CSC, O alternatives com Co-Bas.

Em temo que avui CCOO-UGT són els principals garants de la "pau social". Tant de bo m'equivoqui però em temo que a molt més no aniran. I caldria. Tant de bo que la manifestació d'avui -que quedi clar també, màxim reconeixement i respecte per als manifestants- sigui el primer pas per dur a CCOO-UGT a la vaga general.

dilluns, 22 de febrer de 2010

25è aniversari de la mort de Salvador Espriu




Avui es commemora el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Molts blocàires han penjat posts que recorden la data.

ELs que ja tenim una edat (tampoc molta edat, no ens passem) podem dir que hi havia una cosa que es deia BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) que era, en definitiva, el Batxillerat. Resulta que a mi em va tocar fer el 3er de BUP al curs 84-85. En aquella època al 3er de BUP es feia literatura catalana. I un dels autors que s'estudiaven era Salvador Espriu.

Salvador Espriu va morir el 22 de febrer de 1985. La coincidència de dates va fer que aquell any el tema Espriu fos tractat de forma especialment acurada. La professora ens va ampliar el material del nostre llibre de text (SOLC, Edicions 62) començant per la data de traspàs d'aquell escriptor del que jo no en sabia res i que havia mort aquell mateix any.

Va ser en el marc d'aquesta assignatura del batxillerat que vaig tenir el primer contacte amb Salvador Espriu. Així, sense èpica. Com tots els companys i companyes d'aquell moment. Val a dir, a més, que com que no era gaire bon estudiant, aquella primera experiència espriuenca va ser, més aviat, ben poc profitosa. No ens enganyem, el senyor de la foto del llibre estava molt prim, no semblava gaire simpàtic, tenia un posat molt seriós, i parlava de qüestions massa transcendentals per a un cap de trons que només pensava a escaquejar-se, passar-s'ho bé i que -i això sí que és trist- tampoc reeixia gaire en aquest intent.

Aquella època d'estudiant adolescent va passar. Més endavant, tot just abans d'entrar a la Universitat, però sobretot a la Universitat vaig tenir una etapa de creixement identitari que em va portar a mirar-me la literatura del meu país com allò que era: com un gran tresor. Vaig redescobrir a Espriu. Va ajudar molt en aquesta redescoberta que un diari avui desaparegut, "El observador", publiqués les obres de molts autors en un format de llibre de butxaca molt pràctic per dur amunt i avall. Em vaig gastar molts dels calers que els meus pares em donaven pels esmorzars en aquells llibres. En aquella època jo estudiava fora de Barcelona (era l'ultim any de carrera), així que els trajectes en tren els aprofitava per estudiar i per llegir. Era ben d'hora pel matí, en un tren baixant cap a Vilanova, veient les llums de les barques dels pescadors tornant a port i com sortia el sol sobre el mar, que jo llegia a Espriu.

Recordo les reflexions precises i ascètiques sobre la mort. Recordo també la poesia que em costava d'entendre i que em semblava gairebé mística. Amb un llenguatge precís. Destil·lat. Elegant en la seva sobrietat hieràtica. Complex per la seva càrrega de símbols i conceptes. Els mots eren els necessaris i suficients. No era fàcil llegir Espriu.

Però cal llegir-lo, com no pot ser d'una altra forma. Cal tornar al cementiri de Sinera, cal escoltar Antígona, a Laia i a Ariadna, al doctor RIP, cal escoltar la pell de brau i la història d'Ester. Ens cal la seva reflexió sobre la mort, i adonar-nos que som vius i que aquest és un fràgil tresor. La nostra llengua és viva. Depèn de nosaltres que visqui i hem de portar-la fins a la generació dels nostres nets. Venim dels pares però ens arrelem en els nostres fills. La llengua viurà si és la llengua dels nostres fills. Aquest seria el millor homenatge, 25 anys després.


Petita selecció de poemes de Salvador Espriu

dijous, 18 de febrer de 2010

Entrevista a Santiago Niño al programa Círculo de Telemadrid

Navegant pel fòrum de burbuja.info em vaig trobar amb aquesta entrevista que li van fer a Santiago Niño Becerra en un programa matinal de Telemadrid.

Soc fan incondicional del professor Santiago i el recomano arreu. Poso l'enllaç per a qui vulgui descarregar-se el vídeo,

http://ondemand.telemadrid.ondemand.flumotion.com/telemadrid/ondemand/circulo/circulo_16022010.flv









El discurs de Santiago Niño és el que ja li coneixem: el que està escrit al seu llibre "El crash del 2010". Ens diu que l'autèntica crisi s'encetarà a mitjans d'enguany, que l'atur s'enfilarà fins al 30% el 2012, que la crisi, recessió, no es podrà considerar acabada fins d'aquí a deu anys...

Molt interessants els "consells per a ciutadans corrents": no s'endeutin, tractin de cancel·lar deutes, comprin només allò que, en consciència, sigui necessari, analitzin quines són les seves expectatives, o tendències, professionals o laborals i prenguin una decisió en conseqüència.

Santiago Niño ens ve a dir que la festa ha acabat i que ara tocarà estrènyer-se el cinturó, ben bé un parell o tres (o quatre!) de forats més.

En tot cas, és el que diu el catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS. Es pot fer cas o no. En tot cas val la pena escoltar-lo críticament (molts encerts, lamentablement per a tots, l'avalen).

I escoltant-lo críticament a mi m'ha plantejat un dubte: realment, quin és el deute de l'estat? quin és el deute mundial? he llegit a diferents llocs que el PIB financer mundial que correspon a derivats de borsa està en una relació de 10 a 1 amb el PIB "real" mundial corresponent a manufactures, serveis o matèries primeres. Això és una brutalitat que no he vist desmentida enlloc.

Santiago Niño diu que el deute total espanyol correspon al 270% del seu PIB Total (el dels EUA és de 430%!). El deute privat és del 120% del PIB. És bestial. És veritat? A quin deute s'està referint? ahir, a l'Expansión, posaven un article comparant el deute extern de Grècia i d'Espanya. El deute extern espanyol segons Expansión és del 55% del PIB. (suposo que més, després que avui s'hagin col·locat 12.500 milions més de deute públic). Però aquest deute només correspon al deute sobirà a llarg plaç.

Segons dades d'octubre de 2009 del Banc d'Espanya (pdf del BdE) el deute extern públic espanyol és del 170% del PIB, aproximadament 1,70 bilions d'euros. Deute extern és, com el seu nom indica, obligació de pagar a a un creditor "de fora".

Aquestes magnituds maregen. Tanmateix, 170% no és el mateix que 270%. D'on surt el 270%? Suposo que d'estudis internacionals: aquest article de setembre de 2009 ens parla d'una anàlisi d'
Alliance Bernstein que parlava llavors d'un deute extern per a Espanya del 240% del PIB. En aquest cas se suma el deute públic i, sobretot, el privat. En aquest punt entren els números de Ricard Vergés que situa el deute de promotors bancs i caixes amb l'interbancari de Frankfurt en uns 350.000 milions d'Euros, és dir, un 35% aproximat del PIB.

Ara ja tenim sumant deute extern públic i privat, amb dades relativament recents i que es poden trobar sent una mica tossuts amb el Google, una suma del 205% del PIB. Ens anem acostant. Encara no arribo al 270% que diu Santiago Niño, però, en tot cas, per mi ja és suficient. El deute extern, segons dades públiques, és de més del 200% del PIB i em crec que creixent.

Resulta que altres països de la UE tenen nivells de deute similars, Parlo d'Alemanya i França, com es diu en l'anàlisi d'Alliance Bernstein, però ells no estan enmig del pet de la mare de totes les bombolles immobiliàries ni tenen l'atur de gairebé el 20% població.

Tindrà raó Santiago Niño? ahir segons el comunicat del LEAP, podria resultar, fins i tot, que sigui una mica optimista, el Laboratori Europeu d'Anticipació Política preveu l'esclat de la crisi per al segon trimestre d'enguany, una mica abans del que diu Santiago Niño. Si no fos perquè ens juguem el futur diria que s'admeten apostes.

No està la cosa com per fer bromes. La crisi econòmica serà un xoc. I els xocs són el moment predilecte per acabar amb drets socials i amb llibertats democràtiques. Amb la crisi ens juguem alguna cosa més que les nostres feines i guanyar-nos la vida. Ens hi juguem la llibertat.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Nota pública LEAP-GEAB núm. 42

La nota pública del LEAP-GEAB de febrer de 2010. Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual.
Per al LEAP, el cas grec és un mal menor assumible per a l'eurozona i no esmenten per a res el cas espanyol, ni la resta de PIGS.
Més que en d'altres ocasions es veu en aquest comunicat el llautó franco-germànic (més franco que germànic) que sempre els ha caracteritzat. Les coses com siguin.
La crisi que Santiago Niño preveu que es desfermarà a mitjans d'any, segons el LEAP ho farà abans, durant el segon trimestre. Qui encertarà?

El GEAB N°42 està disponible! Segon trimestre de 2010: El sobtat empitjorament de la crisi sistèmica global - Enfortiment de les cinc tendències negatives fonamentals.

Per al LEAP/E2020, l'efecte dels bilions desemborsats pels Estats per a «trampejar el temporal» durarà molt. Aquestes immenses sumes han ajudat a frenar per uns mesos l'evolució de la crisi sistèmica global, però com s'havia previst en el GEAB anterior, aquesta estratègia haurà servit, en última instància, només per complicar definitivament els Estats en la crisi generada per les institucions financeres.

El nostre equip preveu ara una escalada sobtada de la crisi durant el segon trimestre 2010, generada pel doble efecte dels fenòmens que van restar provisionalment «congelats» en el segon semestre de 2009 i la impossibilitat de mantenir les mesures pal·liatives de l'any passat.

D'altra banda, durant aquest febrer, un any després que anunciéssim que el final de l'any 2009 marcaria el principi de la fase de desarticulació geopolítica mundial, tots poden comprovar que aquesta fase està en ple procés amb el seu seguit d'Estats a punt de la fallida, la pujada inexorable de l'atur, milions de persones que van quedar fora de les xarxes de protecció social, reducció de salaris, supressió de serveis públics, desagregació del sistema de governació global (fracàs de la Cimera de Copenhaguen, confrontació creixent Xina/EUA, reaparició del risc de conflicte Iran/Israel/USA, guerra monetària global) (1). Tanmateix estem només al començament d'aquesta fase sobre la qual el LEAP/E2020 donarà un cronograma anticipatiu en el pròxim número del GEAB.

L'abrupte deteriorament de la crisi sistèmica global es caracteritzarà per l'acceleració i/o l'enfortiment de les cinc tendències negatives fonamentals:

. l'esclat de la bombolla dels dèficits públics i el conseqüent augment de les fallides d'Estats;
. la col·lisió fatal del sistema bancari occidental amb l'augment de la morositat i el mur dels deutes que arriben al seu venciment;
. l'inevitable retorn de l'increment de les taxa d'interès;
. la multiplicació de les tensions internacionals;
. la creixent inseguretat social.

En aquest GEAB N° 42, el nostre equip desenvolupa les tres primeres tendències d'aquest procés i una anticipació sobre l'evolució de Rússia davant la crisi; i, sens dubte, amb les nostres recomanacions mensuals.

En aquest comunicat públic, decidim analitzar el «cas grec», d'una banda perquè ens sembla emblemàtic del que ens reserva l'any 2010; i per un altre, perquè il·lustra perfectament l'evolució de la informació sobre la crisi mundial cap a «comunicats de guerra» entre blocs i interessos cada vegada més conflictius. Clarament, aquesta és una («must») lectura obligada per desxifrar la informació mundial dels mesos i anys venidors, que serà un vector d'operacions de manipulació en creixement.


Deute nord-americà: Evolució del percentatge net de nou deute comprat per la Xina; Nou endeutament net i Percentatge de T-Bonds pendent de pagament de propietat de Xina (2002-2009) - Fonts: US Treasury, Haver Analytics, New York Times

Deute nord-americà: Evolució del percentatge net de nou deute comprat per la Xina; Nou endeutament net i Percentatge de T-Bonds pendent de pagament de propietat de Xina (2002-2009) - Fonts: US Treasury, Haver Analytics, New York Times




Les cinc característiques que fan del «cas grec» l'arbre amb què es tracta d'ocultar el bosc

Passem ara al cas « grec » que convulsa als mitjans de comunicació i experts en les últimes setmanes. Abans d'entrar en detalls del que succeeix, necessitem els cinc punts essencials de la nostra previsió en aquest àmbit:

1. Com s'indica en les nostres expectatives per a 2010, publicades en el GEAB N° 41, el problema grec haurà desaparegut dels radars mediàtics internacionals dins d'algunes setmanes. És l'arbre utilitzat per ocultar tant el bosc de deutes sobirans molt més perillosos (les de Washington i Londres), com el començament de la recaiguda de l'economia mundial, amb EE.UU. al capdavant (2).

2. El problema grec és un assumpte intern de l'Eurozona i de l'UE i la situació actual ofereix una oportunitat única als seus líders per a finalment obligar a Grècia (país que anomenem l'«ampliació fallida» desde 1982) a sortir del seu feudalisme polític i econòmic. Altres països de l'Eurozona, encapçalaments per Alemanya, faran tot el possible per restringir a l'elit grega perquè adeqüin al seu país al segle XXI, a canvi de la seva ajuda i alhora, usant el fet que Grècia és només 2,5% del PBI a l'Eurozona (3), exploren els mecanismes d'estabilització que en temps de crisi l'Eurozona necessita (4).

3. Els dirigents i els mitjans anglosaxons utilitzen la situació (com amb el tsunami bancari provinent d'Europa Oriental que anava arrossegar a l'Eurozona (5) l'any passat) per ocultar el desenvolupament catastròfic de les seves economies i els seus deutes públics; i per tractar de debilitar l'atractiu de l'Eurozona en un moment en què EE.UU. i el Regne Unit tenen cada vegada més dificultats per atreure el capital que necessiten amb urgència. Mentre tant, Washington i Londres (que des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa estan totalment exclosos de la gobvernació de l'Euro) estarien encantats de veure l'FMI, que controlen completament (6), introduir-se en la governació de l'Eurozona.

4. Els dirigents de l'Eurozona estan complaguts de poder veure l'Euro baixar-ne d'1,35 davant l'USD. Ells saben molt bé que això no és perdurable perquè el problema subjacent és el del col·lapse de l'USD (i la lliura), però valoren aquest «salvavides» per als exportadors.

5. Els especuladors (hedge-funds i d'altres) i els bancs àmpliament compromesos a Grècia (7) tenen un interès comú, tractar de portar una ajuda financera ràpida de l'Eurozona a Grècia, perquè altrament, les agències de qualificació, involuntàriament, li hauran jugat una dolenta passada si els europeus es neguen recórrer a les seves carteres (a la manera escandalosa del tàndem Paulson-Geithner amb AIG i del conjunt de Wall Street en 2008/2009): en efecte, la degradació de les qualificació grega submergeix a aquest petit món en les angoixes d'importants pèrdues financeres si, per als bancs, el valor dels seus préstecs a Grècia es reduís un altre tant; o si les seves apostes contra l'Euro finalment no funcionen (8).

Comparació en 2009 dels dèficits i de les participació de Portugal, Irlanda, Grècia, Espanya, França i Alemanya al PIB de l'Eurozona - Font: Spiegel / Comissió Europea, 02/2010

Comparació en 2009 dels dèficits i de les participació de Portugal, Irlanda, Grècia, Espanya, França i Alemanya al PIB de l'Eurozona - Font: Spiegel / Comissió Europea, 02/2010




Goldman Sachs com a protagonista de la tragèdia grega... i les pròximes fallides sobiranes

En el «cas grec», com en qualsevol thriller, es necessita un dolent (o, per repetir la lògica de la tragèdia antiga, un «deus ex machina»). Però en aquesta fase de la crisi sistèmica global, el paper de «dolent» està en general a les mans dels grans bancs d'inversió de Wall Street, especialment del seu líder, Goldman Sachs. El cas «grec» no és una excepció a la norma ja que el Banc de Nova York està directament involucrat en els passis màgics sobre el pressupost que va permetre a Grècia l'aprovat per entrar a l'Euro, mentre que el seu dèficit pressupostari real l'hauria desqualificat. Carall! Va ser Goldman Sachs qui el 2002 va crear un muntatge financer enginyós que va mantenir en secret (9) i que, de manera gairebé natural, torna contra el propi client uns anys més tard. Però, que importa, sempre que GS (Goldman Sachs) pugui augmentar els seus guanys!

En el cas grec, el que el banc va proposar va ser molt simple: proporcionar un préstec invisible des del punt de vista pressupostari (acord Swap que li va permetre reduir fictíciament la magnitud del dèficit públic grec (10). La responsabilitat dels dirigents grecs de l'època és, sens dubte, totalment compromesa i deurien, segons el LEAP/E2020 ser objecte d'investigacions polítiques i judicials tant gregues com europees per enganyar l'UE i els seus propis ciutadans en el marc d'un important procés històric, la creació de la moneda única europea.

Però, siguem molt clars, la responsabilitat del Banc d'Inversió de Nova York (còmplice) és tan important, sobretot pel fet que el vicepresident per a Europa de Goldman Sachs, en l'època, era un cert Mario Draghi (11), president actual del Banc Central d'Itàlia i candidat (12) a la successió de Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu (13).

Sense prejutjar sobre el paper de Sr Draghi en l'assumpte del préstec manipulador d'estadístiques gregues (14), podem preguntar-nos si no seria útil interrogar-lo sobre aquesta qüestió (15). En democràcia, s'espera que tant la premsa (16) com els parlaments (en aquest cas, grec i europeu) que s'encarreguin d'aquesta tasca. Donada la importància de GS en els assumptes financers mundials en aquests últims anys, res del que aquest banc faci no hauria de ser indiferent per a governs i legisladors. D'altra banda, Paul Volcker, l'actual cap d'assessors econòmics de Barack Obama s'ha constituït en un dels censors més estrictes de les activitats de Goldman Sachs (17). Llavors, com ja havíem tingut l'oportunitat d'escriure-ho en el moment de l'elecció del president nord-americà actual, és l'única persona del seu entorn que té l'experiència i la capacitat per prendre mesures difícils (18); i en aquest cas sap sobre que o, més aviat, sobre qui parla.

En aquesta mateixa lògica, amb el coneixement del nefast paper de Goldman Sachs, i en general dels importants bancs d'inversió, quant a la transparència de les activitats financeres i respecte als pressuposts públics, el LEAP/E2020 considera que seria molt útil per a la Unió Europea i els seus cinc-cents milions de ciutadans, negar-los l'accés a totes les funcions de gestió financera, pressupostària i econòmica (BCE, comissió, bancs centrals nacionals) als antics dirigents d'aquests bancs (19). La confusió d'identitats només pot conduir a una gran col·lisió entre interessos públics i privats, la qual cosa només pot fer-se en detriment dels interessos dels ciutadans europeus.

Per començar, l'Eurozona també podria demanar ara al Govern grec que deixi d'usar els serveis de Goldman Sachs, ja que segons el Financial Times, 28/01/2010, Atenes continua utilitzant-los.

Si el cap de Goldman Sachs es veu a si mateix com «Déu», com va dir en una entrevista recent (20), és prudent suposar que el seu banc, i els seus homòlegs, poden comportar-se com dimonis, i per tant cové prevenir-se de les seves conseqüències. Aquest consell, segons el nostre equip és bo per a Europa, i també per a tots els altres continents. Hi ha «serveis privats» que van en contra de l'«interès col·lectiu»: preguntin-li als ciutadans grecs i als propietaris d'habitatges nord-americans embargats pels bancs!

Per concloure, el nostre equip proposa un joc edificant per a aquells que volen saber on ocorrerà la pròxima crisi de deute sobirà: busqui quin Estat ha utilitzat els serveis de Goldman Sachs en els últims anys, i obtindrà una pista segura (21)!

--------
Notes:

(1) Las recents declaracions de l'antic secretari d'Estat del tresor de G.W. Bush, Hank Paulson, en el sentit que Rússia i la Xina haurien conspirat per fer caure a Wall Street a la tardor de 2008 il·lustra el grau de desconfiança que ja embolica els grans actors globals. Font: DailyMail, 29/01/2010

(2) El nostre equip regularment, des de fa quatre anys, ha exposat les aberracions del sistema de mesurament del PBI nord-americà. No tornarem aquí sobre aquest aspecte molt «grec» de les seves estadístiques. Quant a l'evolució de la seva economia en els pròxims mesos, n'hi ha prou amb comprovar que l'índex sectorial del tonatge de els transporti per carretera està en caiguda lliure el gener de 2010, com ho havia estat al final del primer semestre 2008. Font: USAToday, 11/02/2010

(3) Veure el gràfic que figura a continuació per circumscriure el «cas grec» a les justes proporcions en matèria de PBI d'Eurozona.

(4) El GEAB ve subratllant la seva necessitat des de fa quatre anys; així com l'ampli i públic suport (de més del 90% en terme mig dels enquestats mensualment per GlobalEurometer) de què gaudiria una gobernanza econòmica de l'Eurozona.

(5) Recordamos referent a això, que el GEAB N° 33 havia estat un dels pocs mitjans de comunicació durant la primavera 2008 en denunciar el caràcter fal·laç i manipulador del gran temor d'un « tsunami bancari » que vindria d'Europa de l'Est i que un s'emportaria posat al sistema bancari de l'Eurozona. En aquella època, l'Euro es va sumir a nivells molt més baixos que els d'avui... per recuperar-se algunes setmanes més tard. Convidem d'altra banda els que desitgen comprendre bé la situació mediàtica actual que rellegeixin el comunicat públic del GEAB N°33.

(6) El fet que un francès sigui al capdavant no canvia en res aquesta situació.

(7) Font: Le Figaro, 12/02/2010

(8) Dit això, en la matèria, la manipulació dels mitjans de difusió és notable. Aquests últims dies, s'ha sentit una mica per tot arreu de les sumes enormes que s'havien compromès contra l'Euro (apostant a la baixa) eren de vuit mil milions d'USD. De fet la «suma enorme», és una gota d'aigua a l'oceà del mercat mundial de divises que cada dia s'eleva a diversos cents de milers de milions d'USD. Font: Financial Times, 08/02/2010

(9) En el mateix esperit altament constructiu per als països on actua que va conduir als Estats Units durant 2006/2007 a jugar a la baixa amb el seu propi compte de productes financers basats en el sector immobiliari que venia als seus clients.

(10) Font: Spiegel, 08/02/2010; Le Temps, 13/02/2010; Reuters, 09/02/2010

(11) Durant la preparació de l'entrada d'Itàlia a l'Euro, era director general del Tresor italià. Fonts: Banc d'Italia; Wikipedia; Goldman Sachs.

(12) Molt activament sostingut pels mitjans financers londinencs i nord-americans com ja ens havíem fet eco fa alguns mesos al nostre butlletí. Font: Sharenet/Reuters, 10/02/2010

(13) El seu competidor més seriós és Axel Weber, actual director de la Bundesbank.

(14) Encara que seria sorprenent que el director del banc encarregat d'un préstec per a Europa destinat a emmascarar una part del dèficit públic d'un país, i l'antic Director del Tresor d'un país veí, no estiguessin al corrent de l'operació.

(15) En vista de les seves responsabilitats passades, podem apreciar el seu sentit de l'humor quan criden a un enfortiment de la gestió econòmica de l'Eurozona. Font: Les Echos, 13/02/2010

(16) Que de moment es contenta amb tornar a copiar els articles anglosaxons que fan jugar al cas grec el paper de «destructor dels mercats mundials», i que repeteixen al llarg de l'article que l'Euro cau ... mentre que és troba a un nivell que aquests mateixos mitjans de comunicació consideraven impossible arribar fa només quatre anys.

(17) Font: Reuters, 12/02/2010

(18) Pertany a les generacions de nord-americans que van construir el «Imperi d'EUA» que coneixen la seva debilitat i que sabien com usar-la, a diferència de Summers, Geithner i Rubin entre d'altres. El nostre equip rares vegades saluda Barack Obama, però si continua escoltant gent com Paul Volcker, aleshorews caldrà reconèixer que està definitivament en la direcció correcta.

(19) El nostre equip sap, per haver-lo conegut, que hi va haver una època fa una trentena d'anys, on els banquers de negocis sabien intervenir tenint en compte l'interès a llarg termini dels seus clients. Aquella època ha quedat enrere i ara només tenen a la vista el seu propi interès de curt termini. Per tant, és necessari extreure totes les conseqüències i prohibir-los l'accés a funcions públiques claus, en lloc de pretendre reformar el seu comportament. Si hi hagués casos de nens-banquers (com hi ha nens-soldats) es podria esperar rehabilitar-ne alguns de la seva addicció als guanys a curt termini; però per als banquers de negocis adults, és massa tard.

(20) Font: Times, 08/11/2009

(21) Del costat del sector privat, preguntin Lehman Brothers, AIG... podran confirmar que és un bon indicador.

dimarts, 16 de febrer de 2010

dimarts, 16 de febrer de 2010

Grècia en el punt de mira

Em fa l'efecte que cada cop són menys els que creuen que la anunciada "recuperació" de les economies centrals (EUA, Japó, Regne Unit, Alemanya i França, principalment) acabi produint-se. Ha caigut algun gerro d'aigua freda: el PIB de la zona euro va créixer només una dècima quan s'esperava un millor resultat durant el 4rt quadrimestre del 2009.

Tanmateix, el que preocupa més és el deute grec. Grècia està mostrant el camí del que podria passar amb Espanya. El cas grec és més madur. La diferència principal a dia d'avui és que el deute grec és, sobretot, públic, mentre que l'espanyol és privat. Més que el deute, el problema grec és que hi han seriosos dubtes que Grècia pugui pagar al seu deute. A qui? als creditors europeus, és clar: en particular a Alemanya.

Per això la UE li ha posat un calendari de reformes a Grècia per a reduir el seu dèficit públic. Si Grecia no assoleix les fites que li marca la UE, aleshores alguna cosa passarà: una intervenció? quin caràcter tindria aquesta intervenció?

Ara penso que el llibre "La doctrina del shock" de Naomi Klein (periodista canadenca, musa de l'esquerra alter-mundialista) tenia alguna cosa de premonitori, no tant pel que diu, com pel camí que traça. El capitalisme dels darrers 50 anys ha passat d'imposar-se mitjançant els xocs de la brutalitat de les guerres, dels cops d'estats, passant per l'aprofitament de catàstrofes naturals, seguint amb la diabòlica privatització del negoci de la guerra, aprofitant la caiguda del mur i les convulsions socials per rapinyar sectors productius sencers, destruir drets laborals i socials i imposar un sistema de control i repressió en el que molts han de ser pobres per a que molt pocs siguin rics.

Jo crec que si Naomi Klein hagués d'escriure la continuació de "la doctrina del xoc" avui estaria prenent notes de la situació a Grècia ( i preparant un viatge a Espanya tot seguit). L'esquema és el mateix: una bombolla econòmica que esclata, una economia que col·lapsa (un xoc social), i un "rescat" que passa per desballestar els serveis públics del l'estat per tal de "reduir el dèficit". I si cal, aquestes mesures s'imposen per la força.

És extraordinàriament simptomàtica la recepta que el Wall Street Journal li ha donat a ZP: "tingui a ratlla als sindicats". De veritat que l'acció de CCOO i UGT és tan "eficaç"? més aviat em penso que el xoc que s'acosta serà un gran moment per fer recular drets socials, laborals, civils i democràtics de tota mena. Acabar amb el que és públic per "privatitzar". Però això no solucionarà cap crisi. Això simplement servirà per enriquir a l'elit d'alts càrrecs i polítics que són els que estan dirigint la "lluita contra la crisi" i els "rescats" dels països en fallida. Els aturats seguiran aturats i molts més que aniran a l'atur.

El que passi amb Grècia pot donar pistes sobre el que passarà amb Espanya corregit i augmentat. El que fa por és que el deute que ja té Espanya és del 55% del PIB. A Grècia és del 113% del PIB, però el PIB grec és de 241.119 milions d'€, mentre que l'espanyol és de 1.409.316 milions d'euros. És dir, el deute espanyol és avui, de 700.000 milions d'euros, aproximadament, contra el grec de 250.000 milions d'euros, també aproximadament.

No tinc gaire clar si aquests 700.000 milions d'euros de deute hispà inclouen, o no, els 245.000 milions de deute de promotors, bancs i caixes amb l'interbancari de Frankfurt. En tot cas estem parlant de xifres astronòmiques.

La UE demana a Grècia reduir el dèficit. És dir retallar serveis públics, prestacions socials, eliminar funcionariat... Què vol dir això? doncs privatitzar aquests serveis que, en definitiva, seran donats en pagament pel deute a les transnacionals que operen a l'empara de la UE. Aquestes privatitzacions significaran més gent a l'atur, encariment dels preus i una qualitat dubtosa en els serveis prestats.

A Grècia ha començat el moviment social de resposta (en realitat, fa mesos que dura). Què passarà aquí? No ho se, però tinguem-ho clar: l'estat vendrà el nostre cul. El resultat d'aquesta crisi, si no es posa remei (quin?) serà un empobriment generalitzat i una reculada com no s'ha vist mai de drets socials, civils i democràtics. Atents, doncs, a Grècia.

dilluns, 15 de febrer de 2010

L'editorial del Vilaweb de 15/02/2010 per David Fernandez. Com a dada...

Avui es pot trobar aquesta editorial al Vilaweb. La subscric de dalt a baix.

David Fernandez

Com a dada...

En l'any crític de la crisi, es deu dir ben ràpid, la banca espanyola va guanyar 2 milions d'euros l'hora. 30.000 euros el minut. 5.500 euros cada segon. 'Persones com tu', que diria 'la Caixa', que s'ha endut 4 milions d'euros l'hora. Parlem-ne? Oi tant. Els únics brots verds fent calaix el 2009: 55 bitllets de 100 per a la banca espanyola durant cada segon consumat l'any passat. Com a dada. Dos milions d'euros l'hora, doncs: ovació tancada a la platea, públic a peu dret plorant d'alegria i festa grossa al despatx. Poques veus, i a més ben silenciades, que cridin 'trampa, tafurers!' Perquè ens l'han ben colada i ha reeixit de nou l'estafa. Amb el nostre consentiment, és clar: dir que la culpa sempre és dels altres no és sinó excusa. La pitjor excusa.

Se'ns gira feina quan la tupinada ve d'antic. Només cal mirar enrere i fer els números de la crisi. Per als intocables, per a uns pocs, per als de sempre, la roda de la fortuna sempre gira exactament igual i mai no és ocasional. Guanyen de nou. Mai perden. En dos anyets de crisi cíclica, la banca ja s'ha embutxacat 30.000 milions d'euros en beneficis acumulats. 'C'est pas mal', oi? 'Pas du tout.' Reacció química de mercat lliure: en el mateix període comprès entre 2008 i 2009 es van signar a l'estat espanyol 220.000 desnonaments contra els ofegats per la hipoteca. Tot quadra. Tants caps, tants pocs barrets, tanta intempèrie. Miracle econòmic, en diuen: miracle, robatori a plena llum o solvent estafa quotidiana? En tot cas: 'monopoly' pervers amb vides d'altri. Perenne transfusió de sang desigual i lògica vampírica actuarial, contra els dies espessos de la Xuclafort, que diria l'Ovidi. Paraula de Bertolt Brecht: 'Què és pitjor: robar un banc o fundar-lo?' Què és pitjor avui, ara i ací? Que guanyin tant o que deixem que això passi com si res no passés? Res a fer-hi? Si la memòria és antídot, caldrà recordar que som encara al país on el 1931 hi havia vaga de lloguers; vaga de tramvies el 1951; i guerra pel preu de l'aigua, amb 70.000 famílies implicades, la dècada dels 90.
Com a dada també.

Xuclen ben fort, doncs. Uns pocs són uns 'cracks' socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis.
Per a que pocs triomfin, calen bastos. Calen mentides. I que la resta faci crec-cata-crac. L'espectacle continua. Llei de l'embut factoria 2010: 180.000 desnonaments previstos mentre la banca anuncia, amb cínica antelació, que enguany també tornarà a guanyar. Sortida 'a la grega': que qui mai no va provocar la crisi la pagui sencera. Visca Europa? Avís a navegants de qui assumirà els plats trencats d'una esmicolada vaixella d'altri que ens cau al damunt. Copsem la dialèctica exacta de la permanent transferència de renda dels qui menys tenen als qui més acumulen? 350.000 desnonaments entre 2008 i 2010. Com a dada. 46% de la renda destinat a habitatge: és la fita aconseguida per una especulació desbocada. Esprémer la vida, quan mai tan pocs no n'han robat tants. Fa feredat? Fa fred. Molt. Com al carrer: 8.000 sense-sostre al Principat i noves crides del banc d'aliments. Més de dos milions de pobres als Països Catalans, segons el darrer dossier Foessa. La situació no és pas nova i la pobresa no ve d'ara. És ben crònica. Quan les coses anaven bé, ni les engrunes; quan vénen maldades, garrotada perquè paguem el seu malbaratament. Suma i ròssec: més de 1.200.000 aturats als Països Catalans. I 5 ERO el dia durant el 2009 al Principat. Al Principat, noves esclavituds antigues soterrades: 240.000 sense-papers i sense cap dret a casa nostra. Guerra a la pobresa: nou rècord de població presa, que supera els 10.000 presos. No hi compteu pas en Millet: és a ca seva. Com a dada també.

L'espoli quotidià prossegueix. Si cada cop que xiula la cafetera de bon matí hi penséssim dos minuts, passaria allò que deia Thomas Bernard: que 'qui pensa només pot llevar-se amb nàusees'. Si cada cop que, de matinada, encenem el llum, sabéssim, si més no, que també paguem la moratòria nuclear: des del 1984 indemnitzem les nuclears perquè no poden construir-ne més. Negoci rodó, no? Quan obrim l'aixeta i obrim el butà, assistirem al mateix gest quotidià de la carestia de la vida, de com es finança la crisi i de com ens aixequen la camisa. Mestresses de casa que esbufeguen tornant del mercat; bars, camells i farmàcies per a combatre la por i l'ansietat de no arribar a final de mes; futbol, pa i circ. 2010: una nova apujada de serveis bàsics. Closa de cop l'era en què l'habitatge era la gallina dels ous d'or, ara cal especular amb tots els béns bàsics. Mercats de futur dels guanys per venir. Silenciós cop d'estat econòmic. Sistema escurabutxaques. Barra lliure absoluta. I un cop més, disciplinada obediència de no aixecar mai el dit: on la vàrem aprendre? Com és què perdura tant? D'exemple, un de sol: transport públic. Segons la GEC, transport de què pot fer ús tothom. Tothom que tingui 1'40 euros, segons TMB. 2,80 si pretens tornar enlloc que sigui. La mateixa TMB que ha donat als executius 350.000 euros per al seu fons de pensió (per a nosaltres, la jubilació als seixanta-set) i alhora nega i renega els dos dies bàsics de descans setmanal que els treballadors demanen. La mateixa lògica, la mateixa estafa. Broma fàcil: la TMB, la dirigeixen socialistes. 'Socialistos', que diria Javier Ortiz, al rescat de la banca i de la pensió de luxe. Rescue me, Montilla.

Fet i desfet, hi ha aquell vell lema del moviment okupa, tan injustament aporrinat, que reblava que 'se'ns pixen al damunt i a sobre ens diuen que plou'. Han canviat els pixums per anar de ventre. Cada dia. Silenci o propaganda; contenció o garrot. Per això cada vegada que algú pregunta per què hi ha dos milions de pobres, si els bancs guanyen tant, per què arriba un sol metge a Haití per cada deu 'marines' o per què les Corts es quedarà sense equipaments perquè el Barça especula, plouen les hòsties i els silencis de valent. I és normal. Teràpia de xoc. No hem après la lliçó: cal empassar-s'ho tot. Els pobres nens que demanen, reben i mai no saben què passa. Però nosaltres ,si. Perquè, en el crepuscle d'on carai anem, fa temps que reconeixem la pudor de la merda en pols amb embolcall de democràcia i la fetor de l'estafa.

Fallida, crisi, col·lapse. En tot cas, nostre o d'ells? Quina crisi és pitjor? En l'arrel quadrada de la pobresa; en l'equació de la desigualtat; el logaritme pendent irresoluble és quanta democràcia aguanta el capitalisme. Perquè vuit-centesc no és pas albirar una altra economia social possible, solidària i cooperativa; allò ben arcaic i infinitament inútil és que surtin per on sempre surten. Viaranys que directament duen al no-res, prement l'accelerador del turbocapitalisme global sense gens de mirament.

Si fa tant de fred al carrer, si és fàcil de llegir les dades i no gaire complicat d'interpretar-les, si la cartografia de les balances antisocials i la radiografia de qui pagarà la crisi és així, aleshores difícil és d'entendre com carai ho permetem. El miracle econòmic, en diuen. El miracle polític, diria jo: aconseguir que no fem res. I que els surti de franc. Que abonem estoicament les factures i les fractures mensualment. I que, a més, ho facin en nom nostre i amb els nostres calers. Aquesta és la derrota que cal subvertir. Sense nosaltres no són ningú: i tot està encara en això: que ho continuem permetent. Potser per això mateix Stephen Biko va dir a la neurona: 'la millor arma en mans de l'opressor és disposar de la ment de l'oprimit'. Ho dic com a senzilla dada també: potser la més clara i aclaridora de totes.

diumenge, 14 de febrer de 2010

L'Ametller florit

Avui és la festa de l'ametller florit. La noticia al Vilaweb.

Aquesta és un esdeveniment en el que es recorda a Joan Maragall i es reciten alguns dels seus poemes al peu de l'ametller que hi ha al costat de la tomba del poeta.

Enguany es l'"any Maragall" i és commemorarà el 150 aniversari del naixement de Joan Maragall amb actes arreu del país.

El d'avui és molt senzill, molt sentit i ja té molts anys de tradició: Una lectura poètica. En aquesta data singular adorno el bloc amb aquest ametller florit, un cant espiritual i una oda a Barcelona.

(Per a més poemes en línia de Joan Maragall, en podeu trobar aquí i aquí, entre d'altres llocs.)



L'ametller florit

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.



Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!


Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix embriagada de tan gran llibertat?

-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig.... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.

-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com te faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar? ...
-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.

-Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tota una altra que fins jo em desconec.

-Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésse' un altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et fa falta encara molt més del que téns.
Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada, l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa.
I encara te'n rius.

Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i amb vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pró mudes de pressa, i amb gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent....
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora....
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!

Téns aquesta rambla que és una hermosura....
i téns la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pró ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies,
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que téns tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.

Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!

divendres, 12 de febrer de 2010

Vacances de febrer? debat al Banda Ampla

Aquesta setmana passada el debat del "Banda Ampla" parlava de l'ensenyament prenen com argument de partida el canvi del calendari escolar que vol treure una setmana de vacances del setembre per posar-la al febrer.

Van haver-hi moltes intervencions interessants. A mi em va sembla entendre que el discurs oficial és que aquest canvi és el primer d'una sèrie de canvis orientats a fer un calendari de curs més racional. Resulta que els nens catalans fan, si fa no fa, els mateixos dies de classe que la resta de nens europeus però, en canvi, les vacances són molt més llargues. Es veu que la llarga aturada de vacances d'estiu és contraproduent en el sentit pedagògic. Seria molt més raonable que les vacances es repartissin de forma més uniforme al llarg de l'any.

Fent comptes, els nens fan dos mesos i mig de vacances a l'estiu, mig mes al Nadal, i una setmana llarga a primavera. Fan, doncs, tres mesos ben bons de vacances a l'any.

La racionalitat seria, aleshores, dividir l'any en tres quadrimestres, amb un mes de vacances separant cada quadrimestre. De fet, no n'hi hauria prou amb això. A més, caldria que tothom seguís aquest calendari i que els horaris estiguessin ajustats als horaris escolars. Dit d'una altre forma, caldria que la societat en conjunt considerés l'educació dels infants un element central de la seva organització i actués en conseqüència.

Però això no és així. Una intervenció va parlar de que fer la setmana de vacances al febrer era molt convenient... per al sector de la neu. El senyor aquest parlava seriosament. La neu de febrer és, segons els entesos, la millor. Aquesta setmana de febrer, altrament coneguda com setmana blanca (com la neu!) podria ser aprofitada per les famílies, o per grups escolars per gaudir dels esports de neu amb grans ofertes que posarien a l'abast de totes les butxaques el poder gaudir de les muntanyes nevades.

Anem fins. Més de la meitat dels treballadors són mileuristes o sub-mileuristes. Molt bones hauran de ser les "ofertes" i em sembla que ni així.

El conseller Maragall va dir, quan va presentar el calendari escolar la mateixa cosa, que podria ser una bona oportunitat per als nens de gaudir de la muntanya i de la neu.

I jo penso que, realment, aquest era l'objectiu de la conselleria d'educació: contribuir amb un canvi de calendari a apuntalar el sector turístic que també està patint la crisi.

En fi, si el resultat final de la mesura és la racionalització del calendari escolar, benvinguda sigui, però sospito que aquesta mesura s'ha pres atenent exclusivament a les circumstàncies de l'economia i que no existeix un pla de veritat per anar a la racionalització del calendari. Desconec si el Pacte Nacional per l'Educació contemplava desenvolupar la reforma del calendari escolar, el que està clar, però, és que la forma com s'està tirant endavant ha provocat que el sector educatiu es revolti un cop més, i van ...

En fi. Si algú es va perdre el Banda Ampla, en aquests enllaços, part 1 i part 2, es pot tornar a veure o, mentre el mantinguin, aquí mateix al bloc.



Primera part


Segona part


dimarts, 9 de febrer de 2010

enquesta d'Esquerra

Fa uns dies em vaig acostar pel casal d'Esquerra a recollir l'enquesta que està fent el partit a militants i simpatitzants per determinar les propostes electorals per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

El cas és que em van donar un patracol de butlletes d'enquesta. "Per a que les reparteixi entre els coneguts".

Bé, doncs això, a coneguts, familiars, amics... si algú té ganes de fer l'enquesta d'Esquerra, en tinc unes quantes a casa.

L'enquesta política es fa ràpidament, hi ha una primera pregunta (sí o no) "Estàs d'acord en que la celebració d'una consulta sobre el futur de Catalunya sigui el primer compromís d'Esquerra a la propera legislatura". Pregunta que té molta càrrega. Un sí gairebé garanteix que al proper curs polítics Esquerra no serà al govern. ("Val més un dia al govern que cent d'oposició", Josep-Lluís Carod-Rovira dixit). A continuació un grup de 5 blocs amb 4 propostes de projecte per bloc, on cal triar-ne només una de cada bloc. Els bloc són: "respostes a la crisi", "polítiques socials", "territori i infraestructures", "identitat i republicanisme", "front de madrid: reivindicacions davant el govern de l'estat". M'hauria agradat que es pogués triar més d'un, o ordenar-les per ordre de preferència. En fi. Finalment, ens donen un parell de línies en blanc per a poder proposar alguna mesura nova.

Completa l'enquesta una serie de preguntes sobre la formació, ocupació, aficions i premsa preferida per l'enquestat. En total, no pas més de 5 minuts.

Bé, doncs això, si algú dels que em llegiu pel bloc, o pel facebook teniu ganes de participar en l'enquesta d'Esquerra, feu-me un truc per quedar per a una cervesa, i de pas us porto el paperet.

No sóc un militant xungo, així que en el molt hipotètic cas que algú tingui interès en emplenar-la, prometo no menjar-li la olla amb cap mena de míting. Això sí, és clar, estic segur que tractarem d'arreglar el món durant la conversa. Una mica de tertulieta segur que en farem.

dijous, 4 de febrer de 2010

Fa falta ja una Vaga General

Patacada de l'IBEX que s'ha deixat gairebé el 6%. No és que la borsa sigui un indicador extraordinàriament fidedigne de l'estat de l'economia d'un país en "temps real", però sí que és un indicador tendencial raonablement bo. És dir, avui no s'ha produït un daltabaix sinó només una reacció histèrica. El que sí és cert, en canvi, que la borsa porta un mes baixant.

Els grans bancs ja parlen obertament de deute, morositat i de la necessitat de provisionar. El PSOE llença propostes per després retirar-les. Tot plegat, les veus que anunciaven el final de la crisi estan en entredit. Potser a Europa la crisi s'està acabant, però no Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda: la perifèria de la UE.

Tocarà patir. 67 (o més!), retallades de pensions, de subsidis, rebaixa de salaris... Ara bé, els polítics en tenen prou amb 7 anys als parlaments per a cobrar una pensió vitalícia que no serà ni com la teva ni com la meva si és que mai arribem a gaudir d'aquest dret. Tocarà patir, però n'hi han alguns que patiran més que d'altres, si és que no hi posem remei.

Espanya està en demolició. Aquest mes de febrer, el 28F, hi ha la segona onada de consultes independentistes. Un bon moment per donar un altre pas per desfer-se del llast que representa Espanya, la seva pesadissisma i cara burocràcia, els seus dirigents ineptes, la balança fiscal negativa, els boicots, la seva AENA, els peatges, la catalanofòbia, el centralisme... Tots els entrebancs que posen al desenvolupament econòmic. No, no ens enganyem, en aquesta crisi a casa nostra, al Principat, al País Valencià, a Balears... també hi ha molta incompetència, corrupció, estupidesa, avarícia de polítics i alts càrrecs autòctons, i no hem estat prou llestos per a desfer-nos-en. Però una cosa no treu l'altre. Votar independència és un clatellot contra els uns i contra els altres, contra els d'allà i contra els d'aquí. Aquest febrer, doncs, qui pugui, a votar independència.

Però, a més, recordar que encara no li han fet una vaga general al ZP. Caldria, i no d'un dia. Caldria una d'indefinida. Son massa preses de pel. És massa vergonyós que demanin sacrificis mentint com ho han fet. Gairebé quatre milions i mig d'aturats i encara demanen sacrificis. Un milió de famílies sense cap ingrés reconegut. Més sacrificis? Què més volen? que els aturats es venguin els ronyons? No, home no. Fa falta ja una Vaga General. I indefinida. I l'endemà canviar-ho tot de dalt a baix.

Que rebenti tot i a començar de nou.

dilluns, 1 de febrer de 2010

sales obertes, sales tancades

Apunt ràpid: avui, arreu del Principat, hi han hagut un munt de sales de cinema que han tancat per protestar per la llei del cinema que diu que la meitat de les pel·lícules han d'estar doblades al català.

A mi em costa anar al cinema perquè cal tenir molta moral per pagar trenta euros per portar la família al cinema i trobar-te amb segons quins engendres.

Però el que tinc clar és que difícilment tornaré a posar els peus a sales que avui han demostrat de forma activa que menystenen la llengua que parlo, la que he ensenyat al meu fill, la llengua dels meus pares, la llengua del meu país.

Aquests senyors distribuïdors que avui han protestat, que sàpiguen que jo també protesto i, pel que a mi fa, ja m'han vist prou el pel.

Per sort, també hi ha hagut dignitat. Les sales que llisto a continuació han obert avui:

BARCELONA
Lauren Universitat
Cine Arenas
Cine Alexandra
Casablanca Kaplan
Lauren Gràcia
Lauren Horta
Lauren Sant Andreu

BLANES
Lauren Costa Brava

VIC
Cine Nou

CARDEDÉU
Cine Esbarjo-Verdi

MANRESA
Cinema Atlàntida

EL MASNOU
Cinema Calàndria

MONTCADA I REIXAC
Cinemes Montcada

VILADECANS
Lauren Viladecans

SANT FELIU DE LLOBREGAT
Cinebaix

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ
Societat Recreativa

SANT VICENÇ DELS HORTS
Multicines La Vailet

TERRASSA
Cine Catalunya
Club Catalunya

VILANOVA I LA GELTRÚ
Lauren Garraf
Bosc Cinema Municipal

SITGES
Cine Retiro
Cine Prado

VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Cine Casal

GIRONA
Truffaut

PALAMÓS
Arinco

ALTAFULLA
Les Bruixes

REUS
Lauren Reus
Palace

LLEIDA
Lauren Lleida
Cine Funàtic


I aquestes són les sales de la vergonya:

CINES ACEC
Àrea Catalana d'Exhibició Cinematogràfica
http://www.cinesacec.es/ (web només en castellà)
Multicines Arenys
Megacine (Badalona)
Filmax-Castelldefels
El Punt (Cerdanyola)
Multicines Llobregat (Cornellà)
Cinemes Figueres
Multicines El Nord (Granollers)
Filmax-Gran Via (L'Hospitalet)
Rambla (L'Hospitalet)
Salon Rosa (Igualada)
Kursal (Igualada)
Bages Cinema (Manresa)
Atlantida (Manresa)
Multicines Olot
Imperial-Sabadell
Multicines Eix Macià (Sabadell)
Segle XXI (Terrassa)
Multicines Sucre (Vic)
Vigatà (Vic)
Atrium (Sant Andreu de la Barca)



CINESA
http://www.cinesa.es/cines/cines.aspx (web només en castellà)
Diagonal (Barcelona)
Diagonal Mar (Barcelona)
Heron City (Barcelona)
Maremàgnum (Barcelona)
La Maquinista (Barcelona)

Mataró Parc
Sant Cugat
Parc Vallès (Terrassa)
La Farga (L'Hospitalet)

GRUP BALAÑA
http://www.grupbalana.com/salas.asp (web només en castellà)
Aribau club (Barcelona)
Aribau multicines (Barcelona)
Bosque (Barcelona)
Club Coliseum (Barcelona)
Glòries multicines (Barcelona)
Gran Sarrià multicines (Barcelona)
Palau Balaña (Barcelona)
Rex (Barcelona)
Urgel (Barcelona)

YELMO
http://www.yelmocineplex.es/ (web només en castellà)
Multicines Abrera
Sant Cugat del Vallès
Multicines Baricentro (Barberà del Vallès)
Icària (Barcelona)

OCINE

http://www.ocine.es/ (web en català i castellà)
Ocine Platja d'Aro
Ocine Roquetes
Ocine El Vendrell
Ocine Sant Celoni
Ocine Les Gavarres
Ocine Vila-Seca
Ocine Girona


JCA Cinemes
Cinemes Alpicat (Lleida)
Principal (Lleida)
Rambla (Lleida)


DIAFRAGMA PC
http://www.diafragmapc.com (web només en castellà)
Napoles (Barcelona)
Mèlies Cinemes (Barcelona)


RENOIR
http://www.cinesrenoir.com/ (web en català i castellà)
Les Corts (Barcelona)
Floridablanca (Barcelona)

ESPECTARAMA S.A.
http://www.cines-verdi.com/barcelona (web en català, castellà i anglès)
Verdi (Barcelona)
Verdi Park (Barcelona)

Independents (distribuidora pròpia)
Comedia (Barcelona)
IMAX Port Vell (Barcelona)
Sala Mozart (Calella)
Albèniz (Girona)
MCB Cinemes (Calafell)
Cinemes Roses (Girona)
Cinebox Espai Gironès (Salt)
Alhambra (La Garriga)
Barnasud (Gavà)
La Calàndria (El Masnou)
Kubrick (Vilafranca del Penedès)
Capri (El Prat de Llobregat)


Estaria bé que per un cop els que ja estem farts que la llengua catalana sigui tractada com una llengua estrangera al seu propi país siguem conseqüents. I a aquests que avui han tancat: per mi no cal que tornin a obrir.